Cada transgressió, cada negligència o refús de la gràcia de Crist, obra sobre nosaltres, endureix el cor, corromp la voluntat i enterboleix l’enteniment, i no tan sols ens fa menys inclinats a cedir, sinó també menys susceptibles de rendir-nos a les tendres súpliques de l’Esperit de Déu. CAC 40.5
Molts tranquil litzen la seva consciència pertorbada amb el pensament que poden canviar el curs del mal quan els plagui, que poden tractar amb lleugeresa les invitacions de la misericòr dia i, no obstant això, continuar sentint-ne les impressions. Pensen que després de menysprear l’Esperit de gràcia —després d’inclinar la seva influència del cantó de Satanàs— poden canviar, en un moment d’extrema necessitat, la seva manera de procedir. Però això no s’assoleix tan fàcilment. L’experiència i l’educació d’una vida sencera han emmotllat de tal forma el caràcter que, aleshores, ben pocs desitgen rebre la imatge de Jesús. CAC 40.6
Un sol tret dolent del caràcter, un sol desig pecaminós persis-tentment acariciat, neutralitza amb el temps tot el poder de l’Evangeli. Cada complaença pecaminosa enforteix l’aversió de l’ànima envers Déu. L’home que manifesta un descregut atreviment o una impertorbable indiferència vers la veritat divina sega la collita de la seva pròpia sembra. CAC 41.1
En tota la Santa Bíblia no hi ha amonestació més terrible contra el costum de jugar amb el mal que aquestes paraules del savi: «Les pròpies culpes agafen l’impiu, queda pres a les cordes del seu pecat.» 15Proverbis 5: 22 CAC 41.2