Si tan sols penséssim en Déu tantes vegades com tenim evi-dències de la seva cura envers nosaltres, el tindríem sempre present en els nostres pensaments i ens delectaríem parlant-ne i alabant-lo. CAC 112.1
Parlem de les coses temporals perquè hi tenim interès. Parlem dels nostres amics perquè els estimem i perquè les nostres tristeses i alegries s’hi troben lligades. Tanmateix, tenim raons infinitament majors per estimar Déu, més que no pas per estimar els nostres amics terrenals, i hauria de ser la cosa més natural del món donar-li el primer lloc entre els nostres pensaments, i parlar de la seva bondat i del seu poder. CAC 112.2
Els rics dons que ha vessat damunt nostre no haurien d’absorbir els nostres pensaments i el nostre amor de tal manera que ens oblidéssim que vénen de Déu; al contrari, haurien d’induirnos a recordar-nos-en constantment i a unir-nos per vincles d’amor i gratitud al nostre celestial benefactor. CAC 112.3
Vivim massa relacionats amb tot el que és terrenal. Alcem els ulls cap a la porta oberta del santuari celestial, on la llum de la glòria de Déu resplendeix en el rostre de Crist, el qual «pot salvar definitivament aquells qui per mitjà d’ell s’acosten a Déu»16Hebreus 7: 25 CAC 112.4
Necessitem lloar més Déu, pels «favors de Jahvè», pels «pro-digis que ha fet en bé dels homes»17Salm 107: 8 CAC 112.5
Els nostres exercicis devocionals no han de consistir solament a demanar i rebre. No hem de pensar sempre en les nostres necessitats i mai en els beneficis que rebem. Mai no preguem massa, però som molt escassos a donar-ne les gràcies. Constantment rebem les misericòrdies de Déu i, tanmateix, que poca gratitud expressem i que poc l’alabem per tot el que ha fet a favor nostre! CAC 112.6