Go to full page →

Capítol 2 - La persecució dels primers segles LGC 27

*****

QUAN JESÚS revelà als seus deixebles el destí de Jerusalem i les escenes de la segona vinguda, també predigué el que hauria de patir el seu poble a partir del moment en què ell s’apartés i fins al seu retorn amb poder i glòria per alliberar-los. Des de la muntanya de les Oliveres, el Salvador contemplà les tem-pestes que demolirien l’església apostòlica i, penetrant encara més en el futur, el seu ull descobrí les ferotges i desoladores tempestes que atacarien als seus fidels en els anys d’obs-curitat i persecució que havien de venir. En unes afirmacions breus però de contingut ter-rible, pronosticà el dolor que els governants d’aquest món imposarien a l’església de Déu (Mt 24.9,21,22). Els deixebles de Crist haurien de recórrer el mateix camí d’humiliació, deshonra i patiment que el seu Mestre havia recorregut. L’enemistat que sorgí contra el Redemptor del món es manifestaria contra tots aquells que creguessin en el seu nom. LGC 27.1

La història de l’església antiga testimonia que es van complir les paraules del Salvador. Els poders de la terra i de l’infern s’agermana-ren contra Crist i els seus seguidors. El paganisme predigué que si l’evangeli triomfava, els seus temples i altars serien enderrocats. Així doncs, reuní totes les forces per destruir el Cristianisme. El foc de la persecució s’encen-gué. Els cristians foren desposseïts dels seus béns i expulsats de les seves llars. Van «soste-nir un combat fort i dolorós” (He 10.32). Van «sofrir la prova d’escarnis i flagells i encara de cadenes i presons” (He 11.36). Molts segella-ren el seu testimoni amb sang. Nobles i es-claus, rics i pobres, savis i ignorants, tots eren morts sense cap mena de misericòrdia. LGC 27.2

Aquestes persecucions que començaren amb Neró, a l’època del martiri de L’apòstol Pau, continuaren amb més o menys violència durant segles. S’acusava calumniosament als cristians dels crims més monstruosos i se’ls considerava la causa de les majors calamitats: fams, pestes i terratrèmols. Com que esdevingueren l’objecte de l’odi i sospita del poble, hi havia delators que per propi interès estaven disposats a trair els innocents. Se’ls condemnava com a rebels en contra de l’imperi, com a enemics de la religió i com a la pesta de la societat. Molts d’ells eren lliurats a les feres o cremats vius en els amfiteatres. Alguns eren crucificats, altres coberts amb pells d’animals salvatges i llançats al circ perquè els gossos els trossegessin. Aquests càstigs sovint constituïen l’entreteniment principal de les festes populars. Grans multituds es reunien per gaudir d’aquests espectacles i reien, i aplaudien l’agonia dels que eren a punt de morir. LGC 27.3

Arreu on buscaven refugi, els fidels de Crist eren caçats com a animals de rapinya. Es veieren obligats a buscar amagatall en llocs solitaris i desolats. «Privats de tot, perseguits, maltractats; (ja que el món no era digne d’acollir-los); errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra” (He 11.37,38). Les catacumbes serviren de refugi a milers de cristians. Sota els turons, als afores de la ciutat de Roma, s’havien cavat llargs túnels subterranis a través de terra i pedra, i la xarxa obscura i intricada que formaven s’expandia més enllà dels murs de la ciutat. En aquests refugis subterranis els seguidors de Crist enterraven els morts, i també aquí, quan es sospitava d’ells i se’ls proscrivia, hi trobaven refugi. Quan el Dispensador de la vida desperti els que lluita-ren a la gran batalla, molts màrtirs de la fe de Crist s’alçaran d’entre aquelles cavernes tene-broses. LGC 28.1

En les persecucions més violentes, els testimonis de Jesús conservaren la seva fe en estat pur. Tot i veure’s privats de tota como-ditat, apartats de la llum del sol mentre vivien en l’obscura però benigne terra, no es queixaren. Amb paraules de fe, paciència i esperança, s’animaven els uns als altres per resistir la privació i la desgràcia. La pèrdua de totes les benediccions mundanes no pogué obligar-los a renunciar a la fe de Crist. Les proves i la persecució no eren sinó passos que els atansaven més cap al descans i recompensa. LGC 28.2

Com els servents de Déu dels temps antics, alguns «es deixaren esquarterar, sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor» (He 11.35). Recordaven que el seu Mestre els havia dit que quan fossin perseguits per causa de Crist havien d’alegrar-se, ja que la recompensa que obtindrien seria gran al cel, perquè d’igual manera foren perseguits els profetes d’abans d’ells. S’alegraven de ser dignes de patir per la veritat, i d’entremig de fogueres crepitants s’alçaven cançons triomfants cap al cel. En mirar amunt amb fe, veieren Crist i els àngels que des dels baluards del cel, els observaven amb el major interès i apreciaven i aprovaven la seva fermesa. Una veu baixà des del tron de Déu: «Sigues fidel fins a la mort, i et dona-ré la corona de la vida» (Ap 2.10). LGC 28.3

Els esforços de Satanàs per destruir l’es-glésia de Crist a costa de la violència foren en va. El gran conflicte on els deixebles de Jesús lliuraren les seves vides, no cessava quan aquests fidels que portaven els estendards queien de la seva posició. Mitjançant la derrota guanyaven. Els fidels de Déu eren sacrificats, però la seva obra sempre prosse-guia. L’evangeli seguia expandint-se i el nom-bre d’adeptes creixia. Arribà a regions inac-cessibles fins i tot per a l’àguila de Roma. Un cristià que intentava convèncer als governants pagans que fomentaven la persecució digué: «Turmenteu-nos, tortureu-nos, condemneu-nos [...] la vostra iniquitat prova la nostra innocència.” No era més que una instigació més poderosa per portar a altres a la seva fe. «Esdevenim més nombrosos cada vegada que ens segueu: és una llavor la sang dels cristians».1 Tertulià Apologètic, L.12,13 LGC 28.4

Milers foren empresonats i morts, però altres els reemplaçaven. I aquells que foren martiritzats per la seva fe, Crist els considera-va com a conquistadors. Havien lluitat a la gran batalla i rebrien la corona de glòria quan Crist vingués. Els patiments que suportaven feien créixer la germanor entre els cristians i amb el seu Redemptor. L’exemple que dona-ven en vida i del seu testimoni en morir eren un constant testimoni de la veritat i, allà on menys s’esperava, els súbdits de Satanàs abandonaven el servei i s’allistaven sota l’es-tendard de Crist. LGC 28.5

Així doncs, Satanàs es proposà oposar-se amb més afany al govern de Déu implantant la seva bandera a l’església cristiana. Si podia enganyar els deixebles de Crist i induir-los a ofendre Déu, la seva resistència, força i estabilitat decaurien, i es convertirien en una presa fàcil. El gran adversari s’esforçà per obtenir amb artificis allò que no aconseguí amb la força. La persecució cessà i el seu lloc l’ocuparen les perilloses seduccions de la prosperitat temporal i de l’honor mundà. Els idòlatres foren induïts a rebre part de la fe cristiana i alhora rebutjaren altres veritats essencials. Professaven acceptar Jesús com el Fill de Déu i creure en la seva mort i resurrecció, però no tenien cap creença del pecat ni sentien la necessitat de penedir-se o canviar de cor. Després de realitzar algunes concessions, proposaren que els cristians fessin les seves perquè tots poguessin unir-se en el terreny comú de la fe en Crist. LGC 29.1

Llavors l’església es va trobar en un greu perill. En comparar-lo amb la presó, les tortu-res, el foc i l’espasa, tot això no eren sinó benediccions. Alguns cristians es mantingue-ren ferms i declararen que no podien trans-gredir les seves idees, altres estaven a favor de cedir o modificar alguns trets de la seva fe i d’unir-se amb els que havien acceptat part del cristianisme, insistint que això podria por-tar-los a una conversió completa. Fou un temps de profunda angoixa pels veritables deixebles de Crist. Sota una capa de cristianisme fals, Satanàs s’introduí a l’església per corrompre la fe dels creients i apartar-los de la paraula de la veritat. LGC 29.2

La majoria dels cristians finalment assen-tiren arriar la seva bandera i es formà la unió entre el Cristianisme i el paganisme. Tot i que els adoradors dels ídols professaven la conversió i unió amb l’església, continuaven aferrant-se a la seva idolatria, i només havien canviat els objectes del seu culte per imatges de Jesús, Maria i els sants. L’horrible influència de la idolatria, introduïda d’aquesta manera en l’església, continuà la seva funesta obra. Doctrines falses, rituals supersticiosos i ceri-mònies idòlatres entraren a formar part de la fe i del culte cristià. En unir-se els deixebles de Crist amb els idòlatres, la religió cristiana es corrompé i l’església perdé la seva puresa i la seva força. Tot i això, hi va haver creients que no es deixaren enganyar, i en adorar Déu únicament, es mantingueren fidels a l’Autor de la veritat. LGC 29.3

Entre els qui professen ser fidels de Crist, sempre hi ha hagut dues categories: la dels que estudien la vida del Salvador i s’esforcen per corregir els seus defectes i assemblar-se al Model, i la d’aquells que rebutgen les veritats senzilles i pràctiques que posen de manifest el seus errors. Ni en la seva millor època, l’església estava formada enterament per fidels vertaders, purs i sincers. El nostre Salvador ens ensenyà que no s’ha de rebre a l’església aquells que pequen voluntàriament, però tot i això, s’uní a homes de caràcter defectuós i els concedí el benefici de les seves ensenyances i del seu exemple perquè tinguessin l’oportunitat de veure’s els errors i esmenar-los. Entre els dotze apòstols hi havia un traïdor. Judes fou acceptat, no pels defectes en el seu caràcter sinó malgrat aquests. Estava unit als deixebles per tal d’aprendre, mitjançant la instrucció i exemple de Crist, el que constitueix el caràcter cristià i així podés veure els seus errors, penedir-se i, amb l’ajuda de la gràcia divina, purificar la seva ànima «obeint la veritat.» Però Judes no caminà per aquella llum que tan misericordiosament l’il·luminà. Per satisfer el pecat, acceptà les temptacions de Satanàs. Els trets dolents del seu caràcter arribaren a predominar, lliurà la seva ment al poder de l’obscuritat, s’enfuria quan se li censuraven les faltes i fou induït a cometre l’espantós crim de trair el seu Mestre. I així actuen també tots els qui acaricien el mal sota una professió de pietat, i odien aquells que pertorben la pau quan els recriminen els pecats de les seves vides. Com Judes, quan se’ls presenti l’oportunitat, trairan qui els ha advertit pel seu bé. LGC 29.4

Els apòstols s’oposaren als membres de l’església que, a la vegada que professaven te-nir pietat, secretament donaven la benvinguda a la iniquitat. Ananies i Safira formaven part d’aquests farsants; pretenien fer un sacrifici complet davant de Déu, però en realitat es guardaven per a ells, amb gran avarícia, part de l’oferiment. L’Esperit de la veritat revelà als apòstols el caràcter autèntic d’aquests pretensiosos, i el judici de Déu alliberà l’església d’aquella vil taca que embrutia la seva puresa. Aquest senyal evident de la perspicàcia de l’Esperit de Crist vers l’església portà el terror als hipòcrites i als que obraven amb malícia. Ja no podien continuar units a aquells que havien estat, en hàbits i disposició, representants fidels de Crist i quan les proves i la persecució els assenyalaren, només aquells que estaven disposats a deixar-ho tot per amor a la veritat, desitjaren convertir-se en deixebles de Crist. Així, mentre continuà la persecució, l’església romangué relativament pura. Però quan s’acabà, s’hi afegiren adeptes menys sincers i consagrats, i així es creà la base per l’entrada de Satanàs. LGC 30.1

Però no hi ha cap unió entre el Príncep de la llum i el príncep de les tenebres, i tampoc es pot donar entre els seguidors d’un i l’altre. Quan els cristians accediren a unir-se amb els pagans que només s’havien convertit a mitges, començaren a recórrer un camí que els allu-nyà cada vegada més de la veritat. Satanàs se n’alegrà molt ja que havia aconseguit enga-nyar un gran nombre de deixebles de Crist. Aleshores, els sotmeté encara més al seu poder i els induí a perseguir aquells que romanien fidels a Déu. Els qui una vegada foren defensors de la fe cristiana eren els qui millor sabien com oposar-s’hi, i aquests cristians apòstates, juntament amb els seus companys mig pagans, dirigiren els seus atacs contra els trets més essencials de les doctrines de Crist. LGC 30.2

Pels qui volien ser fidels i ferms fou neces-sari engegar una lluita desesperada contra els enganys i les abominacions que sota les vesti-mentes dels sacerdots s’infiltraven dins l’esglé-sia. La Bíblia no fou acceptada com a norma de fe. La doctrina de la llibertat religiosa rebé el nom d’heretgia i els seus defensors foren odiats i proscrits. LGC 30.3

Després d’un llarg i dur conflicte, els pocs fidels decidiren dissoldre qualsevol unió amb l’església apòstata si continuava sense deslliu-rar-se de la falsedat i la idolatria. S’adonaren que la separació era absolutament necessària si volien obeir la Paraula de Déu. No gosaven tolerar errors fatals en les seves ànimes i donar així un exemple que posava en perill la fe dels seus fills i la dels fills dels seus fills. Per assegurar la pau i la unitat estaven disposats a fer qualsevol concessió de conformitat amb la seva fidelitat a Déu, però tot i això creien que sacrificar un principi per amor a la pau repre-sentava pagar un preu massa alt. Si només es podia preservar la unitat comprometent la ve-ritat i la justícia, valia més donar pas a la dife-rència i fins i tot a la guerra. LGC 30.4

Seria bo per l’església i pel món que els principis que aquelles ànimes vigoroses man-tingueren revisquessin avui en els cors dels fills professos de Déu. Existeix una indiferència alarmant pel que fa a les doctrines que són els pilars de la fe cristiana. L’opinió que aquestes no són de vital importància està guanyant terreny. I aquesta degeneració del pensament enforteix les mans dels agents de Satanàs, ja que les falses teories i els enganys fatals que en altres temps rebatien els fidels posant en perill les seves pròpies vides, ara troben accep-tació en milers de persones que pretenen ser deixebles de Crist. LGC 30.5

No hi ha cap dubte que els cristians primi-tius foren un poble peculiar. La seva conducta impecable i la seva fe infrangible constituïen un blasme continu que torbava la pau del pe-cador. Encara que eren pocs, i no tenien ni béns ni posició ni títols honorífics, representa-ven el terror pels qui obraven en nom de la malícia, fos quin fos el seu caràcter i doctrina. Per això els malvats els odiaven, com Caín odià Abel. Per la mateixa raó que Caín matà Abel, els qui intentaven alliberar-se de la res-tricció de l’Esperit Sant mataven els fills de Déu. Fou per la mateixa raó que els jueus re-butjaren i crucificaren el Salvador, perquè la puresa i la santedat del caràcter d’aquest constituïen una repressió constant per al seu egoisme i corrupció. Des dels temps de Crist fins ara, els seus fidels deixebles han despertat l’odi i l’oposició dels qui segueixen i estimen els camins del pecat. LGC 31.1

Entre els qui professen ser fidels de Crist, sempre hi ha hagut dues categories: la dels que estudien la vida del Salvador i s’esforcen per corregir els seus defectes i assemblar-se al Model, i la d’aquells que rebutgen les veritats senzilles i pràctiques que posen de manifest el seus errors. Ni en la seva millor època, l’església estava formada enterament per fi-dels vertaders, purs i sincers. El nostre Salva-dor ens ensenyà que no s’ha de rebre a l’es-glésia aquells que pequen voluntàriament, però tot i això, s’uní a homes de caràcter de-fectuós i els concedí el benefici de les seves ensenyances i del seu exemple perquè tin-guessin l’oportunitat de veure’s els errors i esmenar-los. Entre els dotze apòstols hi havia un traïdor. Judes fou acceptat, no pels defec-tes en el seu caràcter sinó malgrat aquests. Estava unit als deixebles per tal d’aprendre, mitjançant la instrucció i exemple de Crist, el que constitueix el caràcter cristià i així podés veure els seus errors, penedir-se i, amb l’ajuda de la gràcia divina, purificar la seva ànima «obeint la veritat.» Però Judes no caminà per aquella llum que tan misericordiosament l’illuminà. Per satisfer el pecat, acceptà les temptacions de Satanàs. Els trets dolents del seu caràcter arribaren a predominar, lliurà la seva ment al poder de l’obscuritat, s’enfuria quan se li censuraven les faltes i fou induït a cometre l’espantós crim de trair el seu Mestre. I així actuen també tots els qui acaricien el mal sota una professió de pietat, i odien aquells que pertorben la pau quan els recri-minen els pecats de les seves vides. Com Judes, quan se’ls presenti l’oportunitat, trairan qui els ha advertit pel seu bé. LGC 31.2

Els apòstols s’oposaren als membres de l’església que, a la vegada que professaven tenir pietat, secretament donaven la benvin-guda a la iniquitat. Ananies i Safira formaven part d’aquests farsants; pretenien fer un sacri-fici complet davant de Déu, però en realitat es guardaven per a ells, amb gran avarícia, part de l’oferiment. L’Esperit de la veritat revelà als apòstols el caràcter autèntic d’aquests pretensiosos, i el judici de Déu alliberà l’església d’aquella vil taca que embrutia la seva puresa. Aquest senyal evident de la perspicàcia de l’Esperit de Crist vers l’església portà el terror als hipòcrites i als que obraven amb malícia. Ja no podien continuar units a aquells que havien estat, en hàbits i disposició, representants fidels de Crist i quan les proves i la persecució els assenyalaren, només aquells que estaven disposats a deixar-ho tot per amor a la veritat, desitjaren convertir-se en deixebles de Crist. Així, mentre continuà la persecució, l’església romangué relativament pura. Però quan s’acabà, s’hi afegiren adeptes menys sincers i consagrats, i així es creà la base per l’entrada de Satanàs. LGC 31.3

Però no hi ha cap unió entre el Príncep de la llum i el príncep de les tenebres, i tampoc es pot donar entre els seguidors d’un i l’altre. Quan els cristians accediren a unir-se amb els pagans que només s’havien convertit a mitges, començaren a recórrer un camí que els allunyà cada vegada més de la veritat. Sa-tanàs se n’alegrà molt ja que havia aconse guit enganyar un gran nombre de deixebles de Crist. Aleshores, els sotmeté encara més al seu poder i els induí a perseguir aquells que romanien fidels a Déu. Els qui una vegada foren defensors de la fe cristiana eren els qui millor sabien com oposar-s’hi, i aquests cristi-ans apòstates, juntament amb els seus com-panys mig pagans, dirigiren els seus atacs contra els trets més essencials de les doctrines de Crist. LGC 31.4

Pels qui volien ser fidels i ferms fou ne-cessari engegar una lluita desesperada contra els enganys i les abominacions que sota les vestimentes dels sacerdots s’infiltraven dins l’església. La Bíblia no fou acceptada com a norma de fe. La doctrina de la llibertat religi-osa rebé el nom d’heretgia i els seus defensors foren odiats i proscrits. LGC 32.1

Després d’un llarg i dur conflicte, els pocs fidels decidiren dissoldre qualsevol unió amb l’església apòstata si continuava sense deslliu-rar-se de la falsedat i la idolatria. S’adonaren que la separació era absolutament necessària si volien obeir la Paraula de Déu. No gosaven tolerar errors fatals en les seves ànimes i donar així un exemple que posava en perill la fe dels seus fills i la dels fills dels seus fills. Per assegurar la pau i la unitat estaven disposats a fer qualsevol concessió de conformitat amb la seva fidelitat a Déu, però tot i això creien que sacrificar un principi per amor a la pau representava pagar un preu massa alt. Si no-més es podia preservar la unitat comprome-tent la veritat i la justícia, valia més donar pas a la diferència i fins i tot a la guerra. LGC 32.2

Seria bo per l’església i pel món que els principis que aquelles ànimes vigoroses man-tingueren revisquessin avui en els cors dels fills professos de Déu. Existeix una indiferència alarmant pel que fa a les doctrines que són els pilars de la fe cristiana. L’opinió que aquestes no són de vital importància està guanyant terreny. I aquesta degeneració del pensament enforteix les mans dels agents de Satanàs, ja que les falses teories i els enganys fatals que en altres temps rebatien els fidels posant en perill les seves pròpies vides, ara troben acceptació en milers de persones que pretenen ser deixebles de Crist. LGC 32.3

No hi ha cap dubte que els cristians primitius foren un poble peculiar. La seva conducta impecable i la seva fe infrangible constituïen un blasme continu que torbava la pau del pecador. Encara que eren pocs, i no tenien ni béns ni posició ni títols honorífics, representaven el terror pels qui obraven en nom de la malícia, fos quin fos el seu caràcter i doctrina. Per això els malvats els odiaven, com Caín odià Abel. Per la mateixa raó que Caín matà Abel, els qui intentaven alliberar-se de la restricció de l’Esperit Sant mataven els fills de Déu. Fou per la mateixa raó que els jueus rebutjaren i crucificaren el Salvador, perquè la puresa i la santedat del caràcter d’aquest constituïen una repressió constant per al seu egoisme i corrupció. Des dels temps de Crist fins ara, els seus fidels deixebles han despertat l’odi i l’oposició dels qui segueixen i estimen els camins del pecat. LGC 32.4