Aquest capítol està basat en Mateu 12: 22-50 i Marc 3: 20-35.
Els fills de Josep eren molt lluny de sentir simpatia per Jesús mentre seguia la seva missió. Les notícies que els havien arribat sobre la seva vida i obres els havien deixat perplexos i sense forces. Havien sentit que dedicava nits senceres a la pregària, que de dia el seguien multituds de gent i que no dedicava gaire temps a menjar. Els seus amics tenien la sensació que la seva activitat incessant l’estava esgotant. Per això no podien entendre la seva actitud envers els fariseus i n’hi havia que temien que hagués perdut l’ús de la raó. Je 188.1
Els seus germans ho havien sentit. També havien sentit les acusacions que feien els fariseus, que afirmaven que feia fora els dimonis pel poder de Satanàs. Els incomodava el retret que se’ls feia per tenir relació amb Jesús. Sabien la mena de tumults que provocaven les seves paraules i les seves accions. De manera que, a més d’estar alarmats per les seves declaracions agosarades, els indignava la denúncia que feia contra escribes i fariseus. Havien decidit que era convenient persuadir-lo o obligar-lo a deixar de treballar d’aquella manera. Per això, pensant que el seu amor per ella l’empenyeria a ser més prudent, van induir Maria a fi que se’ls unís. Je 188.2
Just abans d’aquest episodi Jesús havia obrat per segona vegada el miracle de la guarició d’un endimoniat cec i sord; de manera que els fariseus havien reiterat l’acusació: «Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis”. 1Mateu 9: 34. Crist els va respondre de manera directa que atribuir a Satanàs l’obra de l‘Esperit Sant els separava de la font de les benediccions. Els qui havien acusat Jesús sense discernir el seu caràcter diví, podien rebre perdó. Perquè, per l’acció de l’Esperit Sant, podien arribar a veure el seu error i penedir-se’n. Sigui quin sigui el pecat comès, si l’ànima es penedeix i creu, la sang de Crist esborra la culpa. Però el qui rebutja l’obra de l’Esperit Sant es posa en una posició que barra el pas a la fe i el penediment. Déu obra en el cor per mitjà de l’Esperit. Quan els homes rebutgen l’Esperit de manera intencionada i declaren que prové de Satanàs tallen el canal pel qual Déu pot comunicar-se amb ells. Quan, finalment, hom rebutja l’Esperit, ja no hi ha res que Déu pugui fer per l’ànima. Je 188.3
Els fariseus a qui Jesús adreçava aquest advertiment no es creien l’acusació que li imputaven. Ni un sol d’aquells dignataris se sentia atret pel Salvador. Havien sentit la veu de l’Esperit dins dels seus cors que declarava que ell era l’Ungit d’Israel i els empenyia a confessar que eren els seus deixebles. A la llum de la seva santedat s’havien adonat que eren impius i ansiaven una justícia que eren incapaços de crear. Però després d’haver-lo rebutjat, els seria massa humiliant que el rebessin com a Messies. Havien emprès el camí de la incredulitat i eren massa orgullosos per a confessar el seu error. Per això, a fi d’evitar haver de reconèixer la veritat, amb una violència desesperada, van mirar de discutir els ensenyaments del Salvador. L’evidència del seu poder i la seva misericòrdia els exasperava. No podien impedir que el Salvador obrés miracles ni podien silenciar els seus ensenyaments. Sí que feien tot el que era al seu abast per a deformar la seva imatge i falsificar les seves paraules. Una vegada més l’Esperit de Déu que convenç els va seguir i van haver de construir moltes barreres a fi de resistir el seu poder. Per poderós que fos l’agent, ells no es rendirien en el combat. Je 188.4
Déu no encega els homes ni n’endureix el cor. Els envia llum a fi de corregir els errors i guiar-los per camins segurs. L’encegament i l’enduriment del cor venen per a rebutjar aquesta llum. Sovint, el procés és gradual i gairebé imperceptible. La llum arriba a l’ànima per la paraula de Déu, pels seus servents o per l’acció directa de l’Esperit Sant. Però el fet de menystenir un raig d’aquesta llum, encara que en sigui un de sol, les percepcions espirituals s’entumeixen, de manera que la segona revelació de la llum es discerneix amb menys claredat. Per això la foscor va augmentant fins al punt que es fa de nit a l’ànima. Amb aquells dirigents jueus va passar això mateix. Estaven convençuts que un poder diví assistia Jesús. No obstant, a fi de resistir la veritat, atribuïen a Satanàs l’obra de l’Esperit Sant. En fer-ho, escolliren l’engany de manera deliberada. Es van rendir a Satanàs i, per tant, es van posar sota el control del seu poder. Je 189.1
Hi ha un advertiment contra les paraules ocioses i malintencionades que està relacionat de manera molt estreta amb el pecat contra l’Esperit Sant. Les paraules són senyal del que hi ha al cor. El refrany diu que del que el cor en va ple en parla la boca. Però les paraules també són alguna cosa més que un indicador del caràcter, tenen el poder de transformar-lo. Les paraules influeixen qui les pronuncia. Sovint, per un impuls momentani, provocat per Satanàs, els homes deixen el pas franc a la gelosia o les pressuposicions malvades, de manera que acaben expressant coses que no creuen de veritat. Però aquestes expressions exerceixen influència en els pensaments. Les seves pròpies paraules els enganyen i, al final, es creuen una veritat que prové de la instigació de Satanàs. No és estrany que, després d’haver expressat una opinió o pres una decisió, siguin massa orgullosos per a retractar-se’n i proven de demostrar-se que tenen raó, fins que s’ho acaben creient. Expressar una paraula de dubte és cosa perillosa. Criticar i qüestionar la llum divina és arriscat. L’hàbit de la crítica despreocupada i irreverent té influència sobre el caràcter perquè promou la irreverència i la incredulitat. Més d’un que es complau en cultivar aquest hàbit ho fa sense ser conscient del perill, fins que critica i rebutja la paraula de l’Esperit Sant. «De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici: per allò que hauràs dit et salvaràs, i per allò que hauràs dit et condemnaràs”. 2Mateu 12: 36, 37. Je 189.2
Després va afegir un advertiment per als qui havien rebut la impressió de les seves paraules, que l’havien escoltat de bon grat, però que no s’havien rendit de manera que l’Esperit Sant visqués dins d’ells. La resistència no és l’única causa de destrucció de l’ànima, la desídia també és una causa fatal. «L’esperit maligne, quan surt d’un home, vaga pels llocs erms buscant repòs, però no en troba. Aleshores es diu: “Me’n tornaré a casa meva, d’on he sortit.” Hi arriba i la troba desocupada, escombrada i endreçada. Llavors se’n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquella casa i s’hi queden”. 3M ateu 12: 43-45 Je 189.3
En temps de Crist, com també avui, n’hi havia molts que semblaven lliures momentàniament del control de Satanàs. Per la gràcia de Déu havien sigut alliberats dels mals esperits que havien dominat les seves ànimes. Gaudien de l’amor de Déu. Tanmateix, com el terreny pedregós de la paràbola, no romanien en el seu amor. No se sotmetien cada dia a Déu a fi que Crist pogués habitar els seus cors. Per això, quan l’esperit tornava amb «altres set esperits pitjors que ell», el poder del mal els dominava completament. Je 190.1
Quan l’ànima se sotmet a Crist, un poder nou s’apodera del cor renovat. S’hi obra un canvi que l’home mai podrà acomplir per ell mateix. És una obra sobrenatural, que afegeix un element sobrenatural a la naturalesa humana. L’ànima que se sotmet a Crist esdevé una fortalesa que el defensa en un món revoltat, de manera que no s’hi reconeix cap altra autoritat que no sigui la seva. L’ànima que els agents celestials retenen d’aquesta manera és inexpugnable per als assalts satànics. No obstant, si no ens sotmetem al control de Crist quedarem sota el domini del maligne. És inevitable, un o altre dels dos grans poders en conflicte per la supremacia del món prendrà el control de la nostra ànima. Per a caure sota el control del regne de les tenebres no cal que, de manera deliberada, escollim servir-lo. N’hi ha prou de no aliar-nos amb el regne de la llum. Si no cooperem amb els agents celestials, Satanàs prendrà possessió del cor i en farà la seva residència. L’única defensa contra el mal és que Crist habiti el cor per la fe en la seva justícia. Tret que no connectem la nostra vida a Déu mai podrem resistir els efectes profans de l’egoisme, l’autocomplaença i la temptació del pecat. Potser, en el moment que abandonem Satanàs, siguem capaços de deixar enrere molts mals hàbits; però, sense una connexió vital amb Déu per mitjà del sotmetiment continu a ell, serem vençuts. Sense una relació personal i una comunió contínua amb Crist estem a mercè de l’ene-mic i, finalment, acabarem obeint les seves ordres. Je 190.2
Jesús digué: «Al final, l’estat d’aquell home és pitjor que al principi. Igualment passarà amb la gent d’aquesta generació dolenta”. 4M ateu 12: 45 Ningú és tan dur de cor com aquells qui han fet l’orni a la invitació de la misericòrdia i menyspreen l’Esperit de la gràcia. La manifestació més comuna de pecat contra l’Esperit Sant és menystenir la invitació celestial a penediment. Cada pas que es fa en el rebuig de Crist és un pas cap al refús de la salvació i cap al pecat contra l’Esperit Sant. Je 190.3
En rebutjar Crist els jueus van cometre un pecat imperdonable. En rebutjar la invitació a la misericòrdia nosaltres podem cometre el mateix error. Quan rebutgem escoltar els seus missatgers delegats i, en canvi, parem orella als agents de Satanàs, els quals voldrien allunyar de Crist la nostra ànima, insultem el Príncep de la vida i l’avergonyim davant la sinagoga de Satanàs i davant de l’univers celestial. Mentre algú faci això no podrà trobar perdó ni esperança i, finalment, perdrà qualsevol desig de reconciliar-se amb Déu. Je 190.4
Mentre Jesús encara ensenyava el poble, els seus deixebles van arribar amb el missatge que la seva mare i els seus germans eren fora i volien veure’l. Ell sabia què els movia. Per això va respondre: «“Qui és la meva mare i qui són els meus germans?” Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: “Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare”». 5Mateu 12: 48, 49. Je 190.5
Tots els qui rebin Crist per fe estaran units a ell amb un vincle més estret que els de la família humana. Seran u amb ell, com ell és un amb el Pare. Pel fet de creure i posar en pràctica les seves paraules, la seva mare tenia amb ell una relació més estreta i salvadora que la relació natural entre mare i fill. Tret que l’acceptessin com al seu Salvador personal, els seus germans no en traurien cap profit, de la seva relació amb ell. Je 191.1
Si hi haguessin cregut com en Algú vingut del cel i hi haguessin col·laborat en l’obra de Déu, quin suport haurien sigut per a ell els seus familiars terrenals! La seva incredulitat cobria d’ombres la vida terrena de Jesús. Formava part de l’amargor de la ració de malastrugança que va haver de beure per nosaltres. Je 191.2
El Fill de Déu percebia intensament l’enemistat contra l’evangeli covada en el cor dels éssers humans. Per això, en sentir-la a casa seva li resultava més dolorós, perquè tenia el cor ple de tendresa i amor, de manera que tenia en gran estima les relacions familiars. Els seus germans desitjaven que fes alguna concessió a les seves idees tot i que hauria estat en clara dissonància amb la missió divina. Pensaven que necessitava que l’aconsellessin. El jutjaven des del seu punt de vista humà; per això pensaven que si només deia coses que fossin acceptables per als fariseus i els escribes s’estalviaria la controvèrsia desagradable que desvetllaven les seves paraules. Estaven convençuts que reclamar pe a si l’autoritat divina i presentar-se davant dels rabins com algú que els recriminava els pecats eren accions forassenyades. Je 191.3
Sabien que els fariseus estaven buscant l’excusa i l’ocasió per a acusar-lo i estaven convençuts que ja els havia donat prou motius. Je 191.4
L’escàs abast de la seva visió els impedia de percebre la missió que havia vingut a complir. Per això no podien compadir-se d’ell en les proves que havia d’enfrontar. Les seves paraules, aspres i de menyspreu, mostraven que no havien percebut de veritat el seu caràcter, que no discernien que la divinitat s’havia mesclat amb la humanitat. Sovint el veien profundament atribolat; però, en lloc de consolar-lo, només li ferien el cor amb l’esperit i les paraules. La seva naturalesa sensible sentia l’urpa de la tortura, les seves motivacions eren objecte de malentesos, la seva obra queia víctima de la incomprensió. Je 191.5
Sovint, els seus germans li retreien la filosofia dels fariseus, vella i rònega, i es pensaven que podrien ensenyar-li qui entenia tota la veritat i comprenia tots els misteris. No s’estaven de condemnar el que no arribaven a entendre. Els seus retrets el ferien profundament, el fatigaven i el molestaven. Es tenien per creients en Déu i es pensaven que el vindicaven, sense saber que Déu mateix vivia encarnat entre ells. Je 191.6
Tot això va fer que el seu pas per la terra estigués cobert d’espines. Que els de la seva pròpia casa el malinterpretessin apesarava tant Crist que allunyar-se’n per a ell era un descans. L’encantava visitar una casa, la de Llàtzer, Maria i Marta. La causa era que l’ambient de fe i amor portaven pau i repòs al seu esperit. Encara que no hi havia ningú a la terra que entengués la seva missió divina o conegués la càrrega que suportava per amor de la humanitat. Sovint només podia reposar en la solitud i en la comunió amb el seu Pare celestial. Je 191.7
Els qui estan cridats a sofrir per Crist i han de suportar els malentesos i la desconfi-ança fins i tot a casa seva, poden trobar consol pensant que Jesús va haver de passar pe això mateix. Es compadeix amb ells. Els ofereix ser els seus companys, alhora que els dona l’oportunitat de trobar repòs allà on ell el va trobar: en la comunió amb el Pare. Je 191.8
Els qui accepten Crist com el seu Salvador personal ja no són orfes ni han de suportar sols les proves de la vida. Ell els rep com a membres de la família celestial, alhora que els invita a considerar que tenen un mateix Pare. Són els “menuts”, que Déu estima tan de cor, units a ell amb llaços tendríssims i permanents. Per a ells el Pare sent un afecte immens, tant que sobrepassa el que qualsevol pare o mare pugui sentir mai quan ens veu desemparats, perquè el diví supera l’hu-mà. Je 192.1
Les lleis que va rebre Israel ens permeten de treure una bella il·lustració de la relació de Crist amb el seu poble. Quan, a causa de la pobresa, un hebreu es veia forçat a separar-se del seu patrimoni i vendre’s ell mateix com a esclau, el familiar més proper tenia l’obligació de pagar el rescat, de redimir-lo, ell i el seu patrimoni. 6Vegeu Levític 25: 25, 47-49; Rut 2: 20. Així, l’obra de redimir-nos, nosaltres i la nostra heretat, perduts pel pecat, va recaure en Aquell qui és el nostre parent més proper. A fi de redimir-nos es va fer igual a nosaltres. El Salvador és més proper que un pare, una mare, un germà, un amic o un amant i ens diu: «No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. [...] Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida”. 7Isaïes 43: 1, 4 Je 192.2
Crist estima els éssers celestials que envolten el seu tron; però d’on ve el gran amor amb què ens ha estimat? No ho podem entendre, però per la nostra experiència sí que podem saber que és real. Si mantenim la relació de parentiu amb ell, amb quina tendresa haurem de considerar els qui són els germans del nostres Senyor! Que potser no hauríem d’estar disposats a reconèixer les exigències de la nostra relació divina? Déu ens va adoptar com a familiars seus; que potser no hauríem d’honorar el nostre Pare i els nostres parents? Je 192.3