Aquest capítol està basat en Mateu 17: 1-8; Marc 9: 2-8; Lluc 9: 28-36.
Cau la tarda. Jesús crida tres dels deixebles perquè l’acompanyin: Pere, Jaume i Joan. Se’ls emporta camp a través, seguint un corriol escarpat, cap a la falda d’una muntanya solitària. El Salvador i els deixebles han viatjat tot el dia. Jesús ha aprofitat l’ocasió per a ensenyar-los. L’ascens augmenta la fatiga dels caminants. Crist ha alleujat les càrregues morals i físiques que afeixugaven molta gent afeblida. Tot i que els ha comunicat les emocions de la vida, ell també és humà i el camí l’ha fatigat. Je 259.1
La llum del sol ponent encara acaricia els cims de les muntanyes. La seva glòria minvant il·lumina el camí, però aviat el turó i la vall queden en la fosca, el sol desapareix darrere l’horitzó i la nit embolcalla els viatgers solitaris. La foscor que els envolta sembla en harmonia amb les seves vides de patiments, al voltant de les quals s’hi congrien núvols de tempesta. Je 259.2
Els deixebles no gosen preguntar a Crist on té la intenció d’anar ni per quin motiu. Sovint ha passat nits senceres pregant a la muntanya. Aquell la mà del qual va formar muntanyes i valls se sent a casa quan és enmig de la natura, gaudint la seva quietud. Els deixebles segueixen els passos de Crist mentre es pregunten per què el Mestre havia volgut que fessin un camí tan feixuc després de tant de cansament i quan ell també necessitava descans. Je 259.3
Aleshores Jesús els comunica que ja no hauran d’anar més lluny. Després de fer-se una mica enllà, l’Home de patiments vessa la seva súplica amb un clam potent i llàgrimes. Demana força que li permeti de suportar la prova que haurà de passar per causa de la humanitat caiguda. Necessita aferrar-se a l’Omnipotència, perquè només així podrà contemplar el futur. Buida el cor dels seus anhels per als deixebles a fi que, en l’hora que les tenebres siguin més fosques, no els flaquegi la fe. Té el cos xop de rosada, però ell no s’immuta. L’ombra de la nit es fa més espessa al seu voltant, però ell ni se n’adona. Je 259.4
Les hores transcorren lentament. Primer els deixebles s’uneixen a les seves pregàries amb una devoció sincera. Passat un temps, però, la fatiga els venç i, tot i que intenten mantenir l’interès en l’escena, s’adormen. Jesús els ha parlat del seu patiment, se’ls ha endut amb ell a fi que se li puguin unir en la pregària. Ara, en canvi, ell prega per ells. El Salvador ha vist la tristor dels deixebles i desitja alleujar el seu patiment amb la certesa que la seva fe no haurà sigut vana. No tothom pot rebre la revelació que vol fer; tampoc tots els dotze. Només els tres que veurien la seva angoixa a Getsemaní són els escollits per a ser amb ell en aquella muntanya. Je 259.5
Aleshores la seva pregària se centra en el fet que puguin rebre la manifestació de la glòria que havia tingut amb el Pare abans que el món fos, que el seu regne fos revelat als ulls humans i que els seus deixebles rebessin la força per a veure’l. Suplica que puguin ser testimonis d’una manifestació de la seva divinitat que els consoli en l’hora de la seva suprema agonia sabent amb seguretat que ell és el Fill de Déu i la seva mort vergonyant és part del coneixement del pla de la redempció. Je 260.1
La seva pregària és escoltada i, mentre encara està prosternat i s’humilia damunt del terra de pedra, el cel s’obre, les portes daurades de la ciutat de Déu queden esbatanades i una resplendor santa davalla sobre la muntanya i envolta la figura del Salvador. La Divinitat que estava oculta esclata a través de la humanitat i es troba amb la glòria que baixa del cel. Després d’abandonar la seva prosternació, Crist resta dret, amb una majestat divina. L’agonia de l’ànima s’ha esvaït. Aleshores «el seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum”. 1M ateu 17: 2. Je 260.2
Els deixebles es desvetllen i contemplen el devessall de glòria que il·lumina la muntanya. Atemorits i enlluernats, miren la figura radiant del Mestre. A mesura que els ulls se’ls van acostumant a aquella llum encegadora i meravellosa, s’adonen que Jesús no està sol. L’acompanyen dos éssers celestials que hi conversen animadament. Són Moisès, que havia parlat amb Déu al cim del Sinaí, i Elies, a qui se li va concedir l’enorme privilegi que només un altre fill d’Adam va tenir, de no haver de sucumbir mai a la mort. Je 260.3
Mil cinc-cents anys abans, dalt del mont Pisgà, Moisès havia contemplat la Terra Promesa. Però, per causa del pecat que va cometre a Meribà, no hi va poder entrar. Tampoc va poder conduir les hosts d’Israel quan va entrar a l’heretat dels seus pares. La seva súplica angoixada: «Deixa’m passar el Jordà. Voldria veure aquell país fèrtil que hi ha a l’altra banda: aquelles muntanyes magnífiques i el Líban»,2Deuteronomi 3: 25. havia sigut rebutjada. Calia que l’esperança que havia il·luminat la tenebra del pelegrinatge pel desert fos negada. un sepulcre al desert fou el punt final de tants anys d’esforços i preocupacions aclapa-radores. Però el qui «pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o entendre»,3Efesis 3: 20 amb aquesta mesura, havia respost la pregària del seu servent. Tot i que Moisès va passar pel domini de la mort, no va restar al sepulcre. Crist mateix el va tornar a cridar a la vida. Satanàs, el temptador, havia reclamat el cos de Moisès per causa del seu pecat. Però Crist, el Salvador, se’l va endur de la tomba. 4Vegeu Judes 9. Je 260.4
A la Muntanya de la Transfiguració, Moi-sès era testimoni de la victòria de Crist sobre el pecat i la mort. Representava els qui s’aixecaran del sepulcre quan ressuscitaran els justos. Elies, el qui havia pujat al cel sense passar per la mort, representava els qui viuran a la terra quan Crist vindrà per segona vegada i seran «transformats. Serà en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al so de la trompeta final [. ]. Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat».51 Corintis 15: 51, 53 Jesús estava revestit de la llum del cel, com quan «apareixerà per segona vegada”, 6Hebreus 9: 28. «quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare».7Marc 8: 38. La promesa que el Salvador havia fet als deixebles s’acomplia. A la muntanya, el regne futur de glòria estava representat en miniatura: Crist, el rei; Moisès, com a representant dels sants ressuscitats; i Elies, pels transformats. Je 260.5
Els deixebles encara no comprenen què està passant. No obstant, s’alegren de veure que els favorits del cel honoren el Mestre pacient, l’Humil i Mans, el qui ha caminat errant com un estranger desemparat. Creuen que Elies ha vingut a anunciar el regnat del Messies i que Crist és a punt d’establir el seu regne a la terra. El record de la decepció i la por s’esvairan per sempre. Desitgen intensament romandre allà, on s’ha revelat la glòria de Déu. Aleshores Pere exclama: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres ca-banes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies”. 8Lluc 9: 38. Els deixebles estan con-vençuts que Moisès i Elies han vingut per a protegir el Mestre i establir la seva autoritat com a rei. Je 261.1
Però per a arribar a la corona abans caldrà passar per la creu. La conversa dels visitants celestials amb Jesús no és sobre com i quan s’innaugurarà el regnat de Crist, sinó sobre la mort que s’esdevindrà a Jerusalem. Jesús caminava sol enmig dels homes, afeixugat amb les febleses humanes i suportant el pes del pecat. A mesura que la tenebra de la prova a venir s’anava congriant al damunt seu, sentia que el seu esperit estava cada vegada més sol en un món que no el coneixia. Ni tan sols aquells deixebles que tant estimava, absorts en els seus dubtes i les seves pre-ocupacions, plens d’esperances ambicioses, havien entès el misteri de la seva missió. Havia viscut enmig de l’amor i la companyonia celestials, però se sentia sol en aquell món que havia sortit de les seves mans. Ara el cel havia enviat els seus missatgers a Jesús. Je 261.2
No eren cap àngel, sinó uns homes que havien hagut de suportar el patiment i l’an-goixa, que podien sentir el mateix que el Salvador en la prova de la seva vida terrena. Moisès i Elies havien sigut col·laboradors de Crist. Havien experimentat el seu mateix anhel per la salvació dels homes. Je 261.3
Moisès havia suplicat per Israel: «Aquest poble ha comès un gran pecat; s’han fet uns déus d’or. Però ara vulgues perdonar el seu pecat; i si no, esborra’m del llibre que tens escrit».9Èxode 32: 31, 32. Elies havia conegut la soledat d’esperit quan, durant tres anys i mig de sequera, va haver de suportar la càrrega de l’odi i la dissort de la nació. Es va estar dret tot sol davant Déu al Carmel. Va fugir tot sol al desert, angoixat i desesperat. Je 261.4
Aquells homes, que havien sigut escollits per damunt de qualsevol dels àngels que envoltaven el tron, havien acudit per a conversar amb Jesús sobre les escenes del seu patiment i consolar-lo amb la certesa de la benvolença del cel. L’esperança del món, la salvació de tots i cadascun dels éssers humans, era el tema central de l’entrevista. Je 261.5
Els deixebles s’havien adormit presa de la son. Per això van sentir molt poc del que s’esdevenia entre Crist i els missatgers del cel. No van ser capaços de vetllar i pregar; per tant, no havien rebut el que Déu desitjava donar-los: el coneixement del patiment de Crist i la glòria que se’n seguiria. Es van deixar perdre una benedicció que hauria pogut ser seva compartint l’abnegació del Mestre. Eren lents de cor, no s’adonaven del tresor amb què el cel els volia enriquir. Je 261.6
Tanmateix, van rebre una gran llum. Van saber que el cel coneixia el pecat de la nació jueva en rebutjar Crist. Se’ls va donar una visió més clara de l’obra del Redemptor. Van veure amb els seus propis ulls i sentir amb les seves pròpies orelles coses que s’escapaven de la comprensió de l’home. Van ser «testimonis presencials de la seva grandesa»102 Pere 1: 16, BEC. i van ser conscients que Jesús sí que era el Messies de qui havien donat testimoni els patriarques i els profetes i que l’univers celestial el reconeixia com a tal. Je 261.7
Mentre encara contemplaven l’escena de la muntanya, «els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo”». 11. Després de veure aquell núvol de glòria encara més lluminós que el que va guiar les tribus d’Israel pel desert, després que van haver sentit la veu de Déu que parlava amb una majestat tan terrible que feia tremolar les muntanyes, els deixebles van caure estabornits a terra. Van romandre prosternats, amb el rostre amagat, fins que Jesús se’ls atansà i els va tocar, fent que la seva por s’esvaís amb aquella veu que tan bé coneixien: «Aixequeu-vos, no tingueu por».12. Només aleshores es van aventurar a alçar els ulls i van veure que la glòria celestial havia desaparegut i que ja no l’acompanyaven les figures de Moisès i d’Elies. Tornaven a ser dalt de la muntanya, a soles amb Jesús. Je 262.1