Aquest capítol està basat en Mateu 17: 22 - 18: 20; Marc 9: 30-50; Lluc 9: 46-48.
De tornada a Cafarnaüm, Jesús no es va aturar als llocs coneguts on havia ensenyat el poble, sinó que, discretament i acom-panyat dels deixebles, va cercar el lloc que seria casa seva de manera temporal. Durant la seva estada a Galilea la seva intenció era més instruir els deixebles que no pas treballar amb les multituds. Je 267.1
Mentre viatjaven per Galilea, Crist havia tornat a provar de preparar la ment dels deixebles per als esdeveniments que l’esperaven. Els va explicar que havia de pujar a Jerusalem per a morir-hi i ressuscitar després. A més, hi va afegir l’anunci estrany i solemne que una traïció el posaria en mans dels seus enemics. Ni tan sols aleshores els deixebles van entendre les seves paraules. Tot i que una gran ombra de tristor havia caigut damunt d’ells, l’esperit de rivalitat els va entrar al cor. Discutien amb vehemència qui d’ells havia d’ocupar el lloc de més rang al regne que havia de venir. Je 267.2
Miraven d’ocultar a Jesús aquesta disputa i, com era habitual, no se li atansaven, sinó que anaven al seu darrere per tal que, quan entressin a Cafarnaüm, ell fos el primer. Jesús sabia què pensaven i anhelava aconsellar-los i instruir-los. Per això va esperar un moment tranquil, a fi que tinguessin el cor predisposat per a rebre les seves paraules. Je 267.3
Poc després que van haver arribat a la població, el recaptador dels tributs del tem-ple es va atansar a Pere amb una pregunta: «Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?» 1Mateu 17: 24 Els tributs del temple no eren un impost civil, sinó una contribució religiosa que tots els jueus havien de pagar anualment per al suport del funcionament del temple. Resistir-se a pagar-lo es considerava com una falta de lleialtat al temple que els rabins tenien per un pecat gravíssim. L’actitud del Salvador vers les lleis rabíniques i els seus retrets clars als defensors de la tradició van proporcionar un pretext per a imputar-li el crim que volia abolir el servei del temple. Aleshores els seus enemics van veure una oportunitat de desacreditar-lo i en el recaptador del tribut al temple tenien un aliat perfecte. Je 267.4
En la pregunta del recaptador, Pere va veure una insinuació que Crist era deslleial al temple. El seu zel per defensar l’honor del Mestre el va empènyer a respondre amb precipitació, sense consultar-l’hi, que Jesús pagaria el tribut. Però només va arribar a adonar-se d’una part de les intencions de qui l’interrogava. Hi havia alguns grups socials que eren exempts del pagament d’aquell tri but. En temps de Moisès, quan els levites van quedar apartats per al servei del santuari, no van rebre cap heretat. El Senyor va dir: «Els levites no han rebut heretat ni porció entre els seus germans: el Senyor és la seva heretat”. 2Deuteronomi 10: 9. En temps de Crist, encara es considerava que els sacerdots i els levites estaven consagrats especialment al temple i no se’ls exigia que fessin la contribució anual per a finançar-lo. Els profetes també estaven excusats d’aquest pagament. En exigir-li el tribut, els rabins no tenien en compte que Jesús declarava que era un profeta o un mestre i el tractaven com si fos una persona comuna. Si rebutjava pagar la seva part del tribut seria tingut com una deslleialtat al temple; alhora que, per altra banda, si el pagava, tindrien l’excusa perfecta per a rebutjar-lo com a profeta. Je 267.5
Feia molt poc que Pere havia reconegut Jesús com a Fill de Déu; ara, en canvi, deixava passar l’oportunitat de fer palès el caràcter del seu Mestre. En respondre al recaptador que Jesús pagaria el tribut, virtualment, havia donat carta de legitimitat a la imatge d’ell que els sacerdots i els governants tenien intenció de fer córrer. Je 268.1
Quan Pere va entrar a la casa, el Salva-dor no va fer esment al que havia passat; només va preguntar: «Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, de qui cobren impostos i tributs, dels seus fills o dels estranys?» 3M ateu 17: 25. La resposta de Pere no es va fer esperar: «Dels estranys”. 4M ateu 17: 26. Jesús replica: «Per tant, els fills no hi estan obligats».5Vegeu nota anterior. Mentre que els habitants d’un país estan obligats a pagar els impostos que estableixi el sobirà, els fills del monarca en són lliures. De la mateixa manera, Israel, que professava ser el poble de Déu, havia de mantenir el seu servei; però Jesús, el Fill de Déu, estava excusat d’aquella obligació. Si els levites i els sacerdots no havien de pagar el tribut per raó de la seva relació amb el temple, amb més motiu no ho havia de fer Aquell per a qui el temple era casa del seu Pare. Je 268.2
Si Jesús hagués pagat el tribut sense protestar, virtualment, hauria reconegut que la reclamació era justa i, d’aquesta manera, hauria negat la seva pròpia divinitat. Però, tot i que veia que accedir a la demanda era una cosa bona, va negar la base sobre la qual es feia. En el fet de proveir els mitjans per al pagament del tribut va donar prova del seu caràcter diví. Es feu manifest que era un amb Déu i, per tant, no estava subjecte al tribut com un simple súbdit del regne. Aleshores Jesús afegí: «Ves al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dona’ls-la per mi i per tu”. 6M ateu 17.27. Je 268.3
Tot i que havia cobert la seva divinitat amb la humanitat, en aquest miracle va revelar la seva glòria. Era evident que ell era qui, per mittjà de David, havia declarat: «Són ben meus tots els animals boscans i els milers de bèsties de les serralades. Conec tots els ocells de les muntanyes, i tinc a mà tot el que es belluga pels camps. [...] És meu l’univers i tot el que conté».7Salm 50: 10-12, BEC. Je 268.4
Alhora que Jesús deixava ben clar que no estava obligat a pagar el tribut, va eludir una controvèrsia amb els jueus relacionada amb aquella qüestió, perquè tergiversarien les seves paraules i les girarien en la seva contra. Tret que cometés una ofensa retenint el tribut, va fer una cosa que, a dreta llei, no se li podia exigir. Aquella lliçó seria de gran valor per als seus deixebles. Aviat es produirien canvis destacats en la seva relació amb els oficis del temple. Per això Crist els va ensenyar a no posar-se innecessàriament en antagonia amb l’ordre establert. En la mesura que fos possible, havien d’evitar que algú pogués malinterpretar la seva fe. Encara que no han de sacrificar ni un sol dels principis de la veritat, els cristians haurien d’evitar les controvèrsies sempre que sigui possible. Je 268.5
Quan Crist i els deixebles van quedar sols a la casa i mentre Pere havia anat al llac, Jesús va cridar els altres i els preguntà: «Què discutíeu pel camí?” 8Marc 9: 33. La presència de Jesús i la seva pregunta va fer que l’assumpte prengués tota una altra dimensió, ben diferent del que els havia semblat mentre discutien. La vergonya i l’autoacusació els mantenien en silenci. Jesús els havia dit que havia de morir per ells i la seva ambició egoista contrastava dolorosament amb l’amor abnegat del Mestre. Je 269.1
Quan els va explicar que el matarien i que ressuscitaria, Jesús mirava de fer que la seva conversa anés per uns viaranys que tinguessin a veure amb la gran prova que hauria d’enfrontar la seva fe. Si haguessin estat disposats a rebre el que els volia fer saber s’haurien estalviat la desesperació i l’angoixa amarga. Les seves paraules haurien portat consol en l’hora del dol i de la decepció. Però, malgrat haver parlat de manera tan clara de tot el que l’esperava, el fet que esmentés que aviat hauria de tornar a Jerusalem els havia encès l’esperança que el regne era a punt de ser establert. Per això van començar a preguntar-se quins d’ells ocuparien els càrrecs de més rang. Quan Pere va tornar, els deixebles el van informar de la pregunta que havia formulat Jesús i, finalment, un va gosar preguntar-li: «Qui és el més important en el regne del cel?» 9Mateu 18: 1. Je 269.2
El Salvador va mirar els deixebles que tenia al voltant i va parlar: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots».10Marc 9: 35. Aquestes paraules van ser dites amb una solemnitat i una intenció que els deixebles eren lluny de comprendre. Eren incapaços de veure el que Crist discernia. No entenien la naturalesa del regne de Crist; per això, podia semblar que aquella ignorància era la causa de la disputa. Però la causa real era molt més profunda. Explicant-los la naturalesa del seu regne Crist hauria aturat momentàniament la baralla, però no hauria arribat al fons de la qüestió. Encara que haguessin arribat a saber-ho tot del regne, qualsevol pregunta que tingués a veure amb la precedència hauria atiat altra vegada el conflicte. De manera que, després de la partida de Crist, el desastre hauria arribat a l’església. La baralla per a ocupar el càrrec de més rang era el resultat del mateix esperit que era a l’arrel de la gran controvèrsia que sacsejava el món superior i que havia fet que Crist baixés del cel per a morir. Davant seu se li va presentar la visió de Llucifer, «estel brillant del matí”, 11Isaïes 14: 12. amb una glòria que so-brepassava la de tots els àngels que envolten el tron, i unit a Crist amb vincles estretíssims. Llucifer havia dit: «Seré com el Déu altíssim».12Vers 14. Aleshores, el desig d’autoexaltació va portar la dissensió als atris celestials i va provocar l’expulsió d’una gran multitud dels àngels de Déu. Si Llucifer hagués desitjat realment ser com el Déu Altíssim mai hauria desertat del lloc que tenia assignat al cel; perquè l’Esperit de l’Altíssim es manifesta en un ministeri abnegat. Llucifer volia el poder de Déu, però no el seu caràcter. Desitjava ocupar el lloc de més rang i qualsevol ésser que sigui empès pel seu mateix esperit farà exactament el mateix. D’aquesta manera, l’alienació, la discòrdia i la dissensió es fan inevitables. El domini és la recompensa del més fort. El regne de Satanàs és el regne de la força, on cada individu veu els altres com a obstacles en el camí de la seva promoció o un graó que li serà útil per a escalar una posició més alta. Je 269.3
Mentre que Llucifer considerava que ser igual a Déu era quelcom digne de ser arrabassat, Crist, l’Exaltat, «es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. Essent humà el seu aspecte, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. 13Filipencs 2: 7, 8. Je 270.1
Ara la creu era just al seu davant i els seus deixebles eren tan plens d’aquell esperit egoista, el mateix principi del regne de Satanàs, que no podien estar en sintonia amb el seu Senyor ni arribar a entendre’l quan els deia que s’humiliaria per ells. Per això, amb molta tendresa, però amb un èmfasi solemne, Jesús va mirar de corregir el mal. Els va mostrar quin és el principi que governa el regne del cel i en què consisteix la veritable grandesa segons els estàndards dels atris celestials, així com la recompensa que rebrien, més que no pas com retornar a Déu els dons que havien rebut. No tindrien lloc al regne del cel perquè s’havien identificat amb els seguidors de Satanàs. Je 270.2
La humilitat és abans que l’honor. Quan cal cobrir una posició elevada, el cel escull un obrer com Joan Baptista, que adopta una posició humil davant de Déu. A l’hora de treballar per a Déu, el deixeble més semblant a un nen és el més eficient. Les intel·ligències celestials poden cooperar amb el qui no pretén exaltar el jo, sinó que busca salvar les ànimes. El qui és més conscient que li cal l’ajuda divina la suplicarà i l’Esperit Sant farà que percebi indicis de la presència de Jesús que li enfortiran i elevaran l’ànima. La comunió amb Crist l’empenyerà a treballar per als qui es perden per causa dels seus pecats. Està ungit per a aquesta missió i té èxit allà on molts dels instruïts i savis intel·lectuals fracassen. Je 270.3
Però quan els homes s’exalten ells mateixos, convençuts que són necessaris per a l’èxit dels plans de Déu, el Senyor els deixa de banda. Es fa evident que no depèn d’ells. L’obra no s’atura perquè ells no hi siguin, sinó que avança amb més força. Je 270.4
Els deixebles de Jesús no en tenien prou de ser instruïts sobre la naturalesa del seu regne. Els calia un canvi de cor que els posés en sintonia amb els seus principis. Jesús va cridar un nen i el va posar enmig de tots ells. Aleshores, abraçant amb tendresa el menut, va parlar: «En veritat us ho dic: si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al regne del cel».14M ateu 18: 3. La senzillesa, l’oblit del jo i l’amor confiat dels infants són els atributs que el cel valora. De fet, són les característiques de la veritable grandesa. Je 270.5
Jesús va tornar a explicar als deixebles que el seu regne no es caracteritza per la dignitat terrena ni l’ostentació. Als peus de Jesús totes aquestes distincions queden oblidades. El ric i el pobre, l’instruït i l’ignorant s’ajunten sense cap sentiment de casta o preeminència mundanes. Tots se senten ànimes comprades a preu de sang que depenen del Qui les ha redimit per a Déu. Je 270.6
Per a Déu, les ànimes sinceres i penedides són de gran valor. No posa el seu segell en els homes per la seva classe social, tampoc per la seva riquesa o per la seva grandesa intel·lectual, sinó perquè són un amb Crist. El Senyor de la glòria se sent satisfet amb els mansos i humils de cor. David va declarar: «M’has donat l’escut de la teva protecció, i la teva dreta em sosté, la teva benignitat [com a element del caràcter humà] m’eleva”. 15Salm 18: 35. Je 270.7
Jesús va dir: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat”. 16Marc 9: 37 «Això diu el Senyor: “El cel és el meu tron, i la terra, l’escambell dels meus peus. [...] Jo poso els meus ulls en el desvalgut i afligit, que s’afanya a complir la meva paraula».17Isaïes 66: 1, 2. Je 270.8
Les paraules del Salvador van despertar en els deixebles la desconfiança en ells mateixos. La resposta no anava adreçada a cap d’ells en particular. Joan, però, va preguntar si en alguna ocasió la seva acció havia sigut la correcta. Amb l’esperit d’un infant, va posar l’afer davant de Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres”. 18Marc 9: 38 Je 271.1
Jaume i Joan havien pensat que en re-prendre aquell home havien salvaguardat l’honor del Senyor. Aleshores començaven a veure que els havia empès la gelosia. Van reconèixer l’error i van acceptar la reprensió de Jesús: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”. 19Marc 9: 39, 40. Ningú que es mostrés amable amb Crist seria rebutjat. N’hi havia molts que el caràcter i l’obra de Crist havien commòs profundament, el cor dels quals se li obria amb fe. Però els deixebles, que eren incapaços de conèixer els motius, havien de posar la màxima cura a no descoratjar aquelles ànimes. Quan Jesús ja no fos enmig d’ells en persona i la tasca quedés a les seves mans, no haurien de cultivar un esperit estret de mires i exclusivista, sinó que haurien de manifestar la mateixa empatia que havien vist en el Mestre. Je 271.2
El fet que algú no es conformi en tots els aspectes a les nostres idees o opinions personals no justifica que li prohibim de treballar per Déu. Crist és el Gran Mestre i nosaltres no hem de jutjar ni manar, sinó que, amb humilitat, tothom s’ha d’asseure als peus de Jesús i aprendre d’ell. Totes les ànimes que Déu ha fet que estiguin disposades per a treballar són un canal pel qual Crist revelarà el seu amor perdonador. Cal que anem amb molt de compte de no descoratjar cap portador de la llum de Déu ni interceptar la claror que ell vol que resplendeixi en el món. Je 271.3
La rudesa o la fredor que un deixeble mostrés amb el qui Crist atreia, com la prohibició de Joan al qui obrava miracles en nom del Senyor, podria fer que els seus passos enfilessin el camí de l’enemic i seria causa que es perdés una ànima. Cas que algú vulgui fer això, Jesús va dir: «Al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l’enfonsessin al mig del mar».20Mateu 18: 6. I va afegir: «Si la teva mà t’ha de fer caure, talla-te-la; més et val entrar manc a la vida que, conservant les dues mans, anar a parar a l’infern, al foc inextingible, [on el seu corc no mor i el foc mai no s’apaga]. Si el teu peu t’ha de fer caure, talla-te’l; més et val entrar a la vida coix que, conservant els dos peus, ser llençat a l’infern».21Marc 9: 43-45, BEC. Je 271.4
Per què feia servir aquest llenguatge tan fort? Perquè «el Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut».22Lluc 19: 10. Que potser els deixebles havien de mostrar menys consideració per les ànimes dels seus semblants que la que havia mostrat la Majestat del cel? Totes les ànimes tenen un preu infinit. Per això, el pecat de fer que una de sola s’allunyi de Crist, fent que l’amor, la humiliació i l’agonia del Salvador hagin sigut debades per a ella, és terrible. Je 271.5
«Ai del món per causa dels escàndols! L’escàndol no es pot evitar, però ai d’aquell pel qual ve l’escàndol!» 23Maeu 18: 7. Inspirat per Satanàs, el món s’oposarà amb tota certesa als seguidors de Crist i mirarà de destruir la seva fe. Però ai del qui, tot i haver pres el nom de Crist, sigui descobert fent l’obra malèfica. Els qui afirmen que el serveixen però en distorsionen el caràcter arrossegant les multituds a l’engany i el fals camí avergonyeixen Nostre Senyor. Je 271.6
Cal que abandonem qualsevol hàbit o pràctica que condueixi al pecat i porti la deshonra a Crist. No hi fa res com de gran sigui el sacrifici que això reclami. Res del que falta a l’honor de Déu és beneficiós per a l’ànima. Les benediccions del cel no podran atènyer cap home que violi els principis eterns de la justícia. Amb un sol pecat covat n’hi ha prou perquè el caràcter es degradi i algú altre s’extraviï. Si, per tal de salvar el cos de la mort, cal tallar un peu o una mà, fins i tot extirpar un ull, amb quanta honestedat més hauríem de desterrar el pecat, que porta la mort a l’ànima! Je 272.1
En els oficis rituals s’afegia sal a tots els sacrificis; això, com també l’ofrena d’encens, significava que l’únic que podia fer acceptable l’ofici per a Deu era la justícia de Crist. Referint-se a aquesta pràctica, Jesús va dir: «Tothom serà salat amb foc”. 24Marc 9: 49. «Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres”. 25Marc 9: 50. Tothom qui es vulgui presentar «com un sacrifici vivent, consagrat, agradable a Déu»26Romans 12: 1, BEC. ha de rebre la sal que salva, la justícia del nostre Salvador. Aleshores, esdevindrà «la sal de la terra»27Mateu 5: 13. que redueix el mal entre els homes, com la sal impedeix que els ali-ments es corrompin. Però, si la sal perd el gust, si només hi ha una professió de pietat, si manca l’amor de Crist, el bé no té cap po der. La vida ja no exercirà cap influència salvífica sobre el món. «Només tindreu energia i sereu eficients en la construcció del meu regne”, diu Jesús, «si rebeu el meu Esperit. Si voleu ser gust de vida per a la vida, heu de ser partícips de la meva gràcia. Per això no heu de rivalitzar els uns amb els altres, no heu de buscar el vostre profit, no heu de desitjar les posicions elevades. Tindreu un amor que no busca la pròpia riquesa, sinó la dels altres». Je 272.2
Que el pecador penedit clavi la mirada en «l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món”, 28Joan 1: 29 a fi que, contemplant-lo, canviï; la por esdevingui joia i el dubte, esperança. Aleshores, brollarà la gratitud i el cor de pedra es farà miques. Una marea d’amor inundarà l’ànima. En ell Crist serà una deu d’aigua que flueix per a vida eterna. Quan veiem Jesús, «Home fet al dolor i acostumat a la malaltia”, 29Isaïes 53: 3 que treballa per a salvar el que s’ha perdut, menyspreat, objecte de burles, considerat com la riota de tothom, que anava de ciutat en ciutat fins que va culminar la seva missió; quan el contemplem al Getsemaní, suant grans gotes de sang, i agonitzant a la creu; quan veurem tot això, el jo ja no reclamarà més ser el centre de tota l’atenció i de cap lloança. Mirant Jesús ens avergonyirem de la nostra fredor, la nostra letargia i el nostre egoisme. Desitjarem ser qualsevol cosa, o no res, per tal de poder servir de cor el Mestre. Ens alegrarem de portar la creu darrere de Jesús, de suportar la prova, l’oprobi o la persecució per causa d’ell. Je 272.3
«Nosaltres, els forts en la fe, hem d’ajudar els qui no ho són a portar les seves febleses, sense buscar allò que ens plau».30Romans 15: 1. Encara que sigui feble en la fe, encara que camini fent tentines com un infant, cap ànima que cregui en Crist mereix que se la tracti amb lleugeresa. Per causa de tot el que hem rebut en avantatge respecte dels altres -tant és que sigui una educació refinada, noblesa de caràcter, una formació cristiana o una experiència religiosaestem en deute amb els menys afavorits. Així mateix, en la mesura que sigui a les nostres mans, hem de ministrar per ells. Si som forts, hem de prendre el dèbil de la mà. Els àngels gloriosos, que contemplen incessantment el rostre del Pare del cel, s’alegren de ministrar pels seus menuts. Tenen cura especial de les ànimes tremolo-ses, les que tenen molts trets de caràcter dignes d’objecció. Els àngels sempre són allà on més se’ls necessita, amb els qui lliuren la batalla més dura amb el seu jo i els qui tenen un entorn més descoratjador. Aquest és el ministeri on coopera el veritable seguidor de Crist. Je 272.4
Si un d’aquests més menuts cau vençut i comet un error contra vosaltres, la vostra tasca és cercar la seva restauració. No espereu que sigui ell qui faci el primer esforç per a la reconciliació. Jesús va dir: «Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n’esgarria una, no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l’esgarriada? I si l’arriba a trobar, en veritat us dic que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s’havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d’aquests petits».31Mateu 18: 12-14. Je 273.1
Amb un esperit de mansuetud, «tenint compte d’un mateix, no sigui que caiguis també tu en la mateixa falta»,32Gàlates 6: 1. adreceu-vos al qui s’ha equivocat i «tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta”. 33Mateu 18: 15. No l’avergonyiu exposant la seva falta ni deshonoreu Crist fent públic el pecat o l’error del qui porta el seu nom. Sovint, cal dir la veritat amb senzillesa al qui s’equivoca; cal que vegi el seu error a fi que es pugui reformar. Però no heu de jutjar ni condemnar. No feu cap intent d’autojustificació. Ans al contrari, feu que tots els vostres esforços vagin encaminats a la seva recuperació. En la cura de les ferides de l’ànima, cal el toc més delicat, la sensibilitat més fina. L’amor que flueix del qui va patir al Calvari és l’únic que funciona en aquests casos. Que els germans es relacionin els uns amb els altres amb tendresa compassiva, sabent que, si té èxit, «el qui faci tornar un pecador del camí esgarriat, el salvarà de la mort i cobrirà una multitud de pecats».34Jaume 5: 20. Je 273.2
Però aquest esforç també pot ser inútil. Aleshores, Jesús va continuar: «Crida’n un o dos més».35Mateu 18: 16. Pot ben ser que la seva influència conjunta tingui efecte quan abans hi havia hagut un fracàs. En no ser part del conflicte, és més probable que siguin imparcials i això farà que el seu consell tingui més pes per al qui s’ha equivocat. Je 273.3
Però, si no els fa cas, aleshores, i només aleshores, cal posar l’assumpte en coneixement de tot el cos de creients a fi que els membres de l’església, com a representants de Crist, s’uneixin en pregària i exhortació amorosa a fi que l’ofensor pugui ser restaurat. L’Esperit Sant parlarà pels seus servidors i suplicarà a l’esgarriat que torni a Déu. L’apòstol Pau, inspirat, exclama: «Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» 362 Corintis 5: 20. Qui rebutja aquesta obertura unida trenca els vincles que el lliguen a Crist i se separa de la comunitat de l’església. Per tant, va dir Jesús: «Considera’l un pagà i un publicà».37Mateu 18: 17. No obstant, no se l’ha de considerar desposseït de la misericòrdia de Déu. Els seus antics germans no l’han de menysprear ni deixar de banda, sinó que l’han de tractar amb tendresa i compassió, com a una ovella esgarriada que Crist encara vol portar a la seva cleda. Je 273.4
La instrucció de Crist referida al tractament dels qui s’equivoquen repeteix de manera més específica els ensenyaments que Israel va rebre per mitjà de Moisès: «No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del seu pecat».38Levític 19: 17. Es a dir que qui passa per alt l’obligació que Crist ha establert de mirar de restaurar els qui estan en l’error i en el pecat es fa corresponsable de la seva transgressió. Som tan culpables del mal que hem detectat com si nosaltres mateixos n’haguéssim estat la causa. Je 274.1
Però cal presentar l’error al qui s’equivoca. No n’hem de fer objecte de comentaris o de crítiques. Ni tan sols si el fet arriba a ser presentat a l’església tenim llibertat de repetir-lo a d’altres. Conèixer les faltes dels cristians només serà causa d’ensopec per al món descregut. A més, l’únic que obtindrem de rabejar-nos en aquests assumptes és fer-nos mal nosaltres mateixos, perquè acabem em-motllant-nos a allò que contemplem. Mentre procurem que el germà corregeixi l’error, l’Esperit de Crist farà que, en la mesura del que sigui possible, el protegim de les crítiques de, fins i tot, els seus propis germans i encara més de la censura del món descregut. Nosaltres també ens equivoquem. Per això també necessitem la compassió i el perdó de Crist; de manera que ell ens mana que trac-tem els altres tal com nosaltres volem que ens tractin. Je 274.2
«En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel”. 39M ateu 18: 18. Som ambaixadors del cel; per això, tot allò en què treballem té a veure amb l’eternitat. Je 274.3
Tanmateix, no haurem de carregar tots sols aquesta gran responsabilitat. Crist és arreu on s’obeeix la seva paraula amb un cor sincer. No només en les assemblees de l’església, sinó que també serà on els deixebles, per pocs que siguin, es reuneixin en el seu nom. Per això diu: «Si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà”. 40Vers 19. Je 274.4
Jesús parla del «meu Pare del cel” per tal de recordar als deixebles que, encara que la seva humanitat el vincula amb ells com a coparticipant de les proves, que pateix amb ells quan sofreixen, la seva divinitat el connecta amb el tron de l’Infinit. Quina promesa més extraordinària! Les intel·ligències celestials unides amb els homes en un mateix senti-ment i treballant per a la salvació d’allò que s’havia perdut; de manera que totes les potències del cel es combinen amb les habilitats humanes per a atraure les ànimes a Crist. Je 274.5