Aquest capítol està basat en Lluc 19: 1-10.
De camí a Jerusalem, «Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat”. 1Lluc 19: 1. Jericó es dreça no gaire lluny del Jordà, prop del límit occidental de la vall, que allà s’eixampla fins a formar una plana. L’envoltava un oasi esponerós i de bellesa esclatant. Les palmeres i els horts regats amb l’aigua d’una munió de fonts vivificants li atorgaven una verdor tal que, en contrast amb les pareds eixutes de pedra calcària de les muntanyes i els congostos que la separaven de Jerusalem, resplendia com una maragda. Je 342.1
Jericò era pas obligat per a moltes cara-vanes que, procedents de llevant, tenien la destinació a Jerusalem o la costa mediterrà-nia o, venint del sud o del nord, seguien la vall del riu Jordà, comunicant els països del nord amb Egipte. La seva arribada era sempre motiu de celebracions, però ara el poble se sentia agitat per un interès més profund. Havia arribat la notícia que el Mestre galileu que, feia molt poc, havia ressuscitat Llàtzer era enmig de la multitud i, tot i que corria el rumor que els sacerdots conspiraven contra ell, tothom desitjava retre-li homenatge. Je 342.2
Jericò era una de les ciutats que, en l’antigor, havien quedat separades per als sacerdots i en aquell moment molts hi tenien la residència. No obstant, a la ciutat també hi vivia una gran varietat de població. Era un gran nus de comunicacions. Per això, també hi havia funcionaris i soldats romans, juntament amb altres estrangers de diversos origens. Així mateix, la recaptació dels aranzels i els impostos de la duana afavoria que tam-bé hi visquessin molts publicans. Je 342.3
Zaqueu, que «era cap dels publicans»,2Lluc 19: 2. era jueu. Tots els seus conciutadans l’odiaven profundament. La seva riquesa i la seva posició social eren la recompensa d’una vocació que els resultava abominable i que consideraven sinònim d’injustícia i extorsió; tot i que el funcionari de duanes no era l’home endurit pel món que podria semblar a primer cop d’ull. Darrere d’una aparença de mundanalitat i orgull hi bategava un cor sensible a la influència divina. Zaqueu havia sentit parlar de Jesús. Els relats d’un que s’adreçava amb amabilitat i gentilesa a les classes proscrites s’havien estès arreu com una taca d’oli. En aquell cap de publicans havien despertat el desig d’una vida millor. Joan Baptista havia predicat a la vora del Jordà, a pocs quilòmetres de la ciutat i Zaqueu havia escoltat la seva crida al penediment. Tot i que, si s’havia de jutjar per les seves accions, semblava que no hi feia cas , l’ordre: «No exigiu més del que està establert»3Lluc 3: 13. que havia donat als publicans l’havia impressionat profundament. Coneixia les Escriptures i estava convençut que les seves pràctiques no eren correctes. Ara, després d’haver sentit les paraules que li havien dit que havia pronunciat el gran Mestre, tenia la sensació que Déu el tindria per pecador. No obstant, el que havia sentit de Jesús, dins del cor, li va encendre l’esperança. El penediment i la reforma de la vida eren possibles, fins i tot per a ell. Que potser un dels deixebles de més confiança d’aquell Mestre nou no era un publicà? De sobte, Zaqueu va començar a seguir la convicció que s’havia emparat d’ell i a restituir el mal causat als qui havia ofès. Je 342.4
Quan ja havia començat a redreçar els seus passos, va ressonar per Jericó la notícia que Jesús entrava a la ciutat. Zaqueu va prendre la determinació de veure’l. Començava a adonar-se de com són d’amargs els fruits del pecat i com de difícil és el camí del qui prova d’abandonar tota una vida de males accions. Que el malinterpretessin i el tractessin amb suspicàcia i desconfiança quan s’esforçava per a corregir els errors comesos era difícil de pair. El cap dels publicans volia mirar la cara d’Aquell les paraules del qual havien dut l’esperança al seu cor. Je 343.1
Els carrers eren plens a vessar i Zaqueu, que era de poca estatura, no podia veure res per damunt dels caps de la gent. Ningú el deixava passar. Per això, després de córrer i avançar-se una mica a la multitud fins arribar a un lloc on una figuera estenia unes branques prou robustes per damunt del camí, el recaptador d’impostos es va asseure enmig del fullam, en un lloc des d’on podria observar la processó mentre passava per sota d’ell. La multitud s’atansa, passa de llarg i Zaqueu l’observa amb ulls inquisidors per si hi distingeix l’Únic que desitja veure. Je 343.2
Per damunt del clam dels sacerdots i dels rabins, i de la cridòria de benvinguda de la multitud, aquell desig mai declarat del cap dels publicans va parlar al cor de Jesús. De sobte, un grup s’atura just a sota de la figuera, els qui anaven al davant i al darrere queden quiets i Algú mira cap amunt. La seva mirada sembla que penetra fins l’ànima. L’home que era dalt de l’arbre gairebé no pot creure els seus sentits quan sent que li diu: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva”.4Lluc 19: 5. Je 343.3
La multitud li obre un pas i Zaqueu, caminant com si somiés, el guia cap a casa seva. Per la seva banda, els rabins, sorruts, murmuren amb expressió de fàstic i burle-ta: «Ha anat a allotjar-se a casa d’un pecador».5Vers 6. Je 343.4
L’amor de Crist i que hagués condescendit a rebaixar-se al seu nivell, que era tan indigne, havia vençut Zaqueu, que se sentia perplex i sense esma de dir res. Aleshores, l’amor i la lleialtat al Mestre que acabava de trobar el van empènyer a parlar. Volia fer confessió dels seus pecats i penedir-se’n públicament. Je 343.5
Mentre era davant de la multitud, «Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: “Se-nyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més”. Jesús li digué: “Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d’Abraham”». 6Versos 8 i 9. Je 343.6
Quan el jove ric es va allunya de Jesús els deixebles es van meravellar que el Mestre digués: «Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al regne de Déu”. 7Marc 10: 23 Havien exclamat: «Si és així, qui pot salvar-se?». 8. Ara tenien una mostra de la veritat de les paraules de Crist: «Allò que és impossible als homes és possible a Déu».9. Ara veien que, per la gràcia de Déu, un home ric podia entrar al regne. Je 343.7
Abans de mirar el rostre de Crist, Zaqueu havia començat l’obra que donava fe que era un penitent genuí. Abans que cap home l’acusés havia confessat el seu pecat. S’havia rendit a la convicció de l’Esperit Sant i havia començat a posar en pràctica els ensenyaments de les paraules escrites tant per a l’Israel antic com per a nosaltres. Molt temps enrere, el Senyor havia dit: «Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un immigrant o amb un foraster. No li exigeixis interessos ni compensacions. Demostra així que reverencies el teu Déu. Que aquest germà teu pugui viure al teu costat. No li prestis diners a interès i, si li dones menjar, no ho facis per treure’n un profit”. 11. I també: «Ningú no ha de perjudicar l’altre. Reverencieu el vostre Déu. Jo soc el Senyor, el vostre Déu».11. Crist mateix havia dit aquestes paraules mentre era ocult a la columna de foc i fum i la primera reacció de Zaqueu a l’amor de Crist va ser manifestar compassió per als pobres i els qui sofreixen. Je 344.1
Els publicans tenien una mena de sindicat que els permetia oprimir el poble i recolzar-se mútuament en les seves pràctiques fraudulentes. Amb la seva extorsió no feien altra cosa que seguir una conducta que havia esdevingut gairebé un costum universal. Fins i tot els sacerdots i els rabins, que tant els menyspreaven, eren culpables d’enriquir-se amb pràctiques deshonestes emparant-se en la seva sagrada vocació. Però, tan bon punt es va rendir a la influència de l’Esperit Sant, Zaqueu va deixar de banda totes les pràcti-ques contràries a la integritat. Je 344.2
Si no hi ha reforma, no hi ha penedi-ment genuí. La justícia de Crist no és cap capa que oculti el pecat que no s’ha confessat i no ha estat perdonat. És un principi de vida que transforma el caràcter i controla la conducta. La santedat és la plenitud per a Déu; és permetre que els principis del cel s’imbriquin completament en el cor i en la vida. Je 344.3
En l’àmbit empresarial, el cristià ha de presentar al món de quina manera es con-duiria el nostre Senyor. En qualsevol transacció ha de fer palès que Déu és el seu mestre. En tots els llibres de comptabilitat s’hi ha de llegir: «El Senyor és sant”. Els actes, els rebuts, les factures i les lletres de canvi han de dir: «El Senyor es sant». Tots els qui es declaren seguidors de Crist i es comporten de manera injusta donen un fals testimoni del caràcter sant, just i misericordiós de Déu. Com Zaqueu, les ànimes convertides assenyalaran l’entrada de Crist al cor amb l’abandona-ment de les pràctiques injustes que fins aquell moment havien marcat la seva vida. Com el cap dels publicans, demostrarà la seva sinceritat amb una restitució ben visi-ble. El Senyor diu: «Si torna les penyores i restitueix el que havia robat, segueix els preceptes que donen vida i ja no comet res de mal, ben cert que viurà, no morirà. Cap dels pecats que havia comès no li serà tingut en compte. És ben cert que viurà si ha viscut rectament i ha obrat el bé».12Ezequiel 33: 15, 16 Je 344.4
Si hem perjudicat algú altre amb una transacció injusta; si, comerciant, hem obtingut guanys abusius; si hem defraudat algú, encara que sigui valent-nos d’un estratagema legal, cal que confessem l’error i restituïm, en la mesura que puguem, allò que és abusiu. El correcte és que, juntament amb allò que hem defraudat, també fem lliurament dels guanys que s’haurien pogut obtenir de manera justa i prudent amb la quantitat distreta mentre hagi estat a les nostres mans. Je 344.5
El Salvador va dir a Zaqueu: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa». La benedicció no era només per a Zaqueu, sinó per a tota la seva casa, ell inclòs. Crist va anar a casa seva per tal de donar-li lliçons de veritat i instruir els seus familiars en les coses del regne. Els rabins i els altres membres de la comunitat, empesos pel menyspreu, els havien expulsat de la sinagoga. Ara, però, eren la casa més afavorida de tot Jericó, perquè acollien el Mestre diví i sentien de primera mà les paraules de vida. Je 345.1
Quan rebem Crist com a Salvador personal, la salvació arriba a l’ànima. Zaqueu va rebre Jesús no només com qui hostatja un passavolant, sinó com Algú que habita el temple de l’ànima. Els escribes i els fariseus l’acusaven de ser un pecador i murmuraven contra Crist per haver-se hostatjat a casa seva; però el Senyor el va reconèixer com a fill d’Abraham. Perquè: «Els fills d’Abraham són els qui creuen»13Gàlates 3: 7.. Je 345.2