Aquest capítol està basat en Marc 11: 11-14, 20, 21; Mateu 21: 17-19.
L’entrada triomfal de Crist a Jerusalem fou una pàl·lida prefiguració de com serà la seva vinguda en glòria i majestat, envoltat d’àngels i del goig dels sants. Aleshores es compliran les paraules que va adreçar als sacerdots i als fariseus: «Us dic que des d’ara no em veureu més fins que direu: “Beneït el qui ve en nom del Senyor!”» 1Mateu 23: 39. En una visió profètica, Zacaries va veure el dia del triomf final i la damnació dels qui van rebutjar Crist en el seu primer adveniment: «Abocaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d’un fill únic, faran dol com per la mort del primer fill”. 2Zacaries 12: 10. Aquesta és l’escena que va preveure Crist quan, mirant la ciutat, va plorar per ella. En la ruïna temporal de Jerusalem hi va veure la destrucció final d’aquell poble culpable d’haver vessat la sang del Fill de Déu. Je 361.1
Els deixebles veien l’odi que els jueus tenien per Crist, però encara no s’adonaven de fins on els podria arrossegar. Encara no entenien la veritable condició d’Israel ni tampoc la retribució que havia de caure sobre Jerusalem. I Crist els ho va revelar amb una lliçó pràctica significativa. Je 361.2
La darrera crida feta a Jerusalem fou debades. Els sacerdots i els governants havien sentit la veu profètica del passat que ressonava en la multitud quan va respondre la pregunta: «Qui és aquest?” però no la van acceptar com a la veu de la inspiració. Enfurits i desconcertats, van mirar de fer callar el poble. Els enemics de Jesús es van adreçar als oficials romans que hi havia en la multitud per a denunciar-lo com el capitost d’una rebel·lió. Van fer veure que era a punt de prendre possessió del temple i d’erigir-se en rei de Jerusalem. Je 361.3
Però, quan va tornar a declarar que no havia vingut a establir un govern temporal, que aviat hauria de pujar al seu Pare i que els seus acusadors no el tornarien a veure fins que tornés en glòria, la veu calmada de Jesús va fer callar un moment la cridòria de la torba. Aleshores, quan ja era massa tard per a la seva salvació, el van voler reconèixer. Jesús va dir aquelles paraules amb tristor i amb una força especial. Els oficials romans van quedar en silenci i sotmesos. Tot i que la in-fluència divina no els afectava gaire, es van commoure com mai abans. En el rostre solemne i calmat de Jesús hi van veure amor, benvolença i una dignitat serena. Els havia colpit una simpatia que no sabien entendre. En lloc d’arrestar Jesús, se sentien més inclinats a retre-li homenatge. Girant-se cap als sacerdots i els governants, els van acusar de ser els instigadors d’aquells disturbis. Llavors, aquells líders, dolguts i vençuts, es van girar cap al poble amb les seves queixes, alhora que discutien iradament els uns amb els altres. Je 361.4
Mentrestant, Jesús va anar al temple sense que ningú se n’adonés. El lloc era en calma; tothom havia acudit a veure l’escena de la Muntanya de les Oliveres. Durant uns instants, Jesús s’hi va quedar i se’l va mirar entristit. Després, prenent els deixebles amb ell, va tornar a Betània. Quan la gentada el va anar a cercar per asseure’l al tron, ell ja havia marxat. Je 362.1
Jesús pregà tota la nit. De bon matí, va tornar al temple. De camí va passar prop d’una figuera. Tenia gana i «va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. Però, quan s’hi acostà, no va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues”. 3Marc 11: 13. Je 362.2
Tret d’alguns llocs, la temporada de collir les figues no havia arribat. Per això, a les terres altes que envolten Jerusalem hom podia dir: «No era el temps de les figues». Però aquella figuera semblava que s’havia avançat a la resta. Ja estava coberta de fulles. En les figueres, el natural és que, abans que surtin les fulles, ja apareguin les figaflors. Per això, aquell arbre ben cobert de fulles prometia un fruit ben desenvolupat. Però aquell aspecte exuberant era enganyós. Després d’haver cercat per totes les branques, des de la més baixa fins a la més alta de la capçada, Jesús «no va trobar-hi res més que fulles». Tot plegat era fullaraca pretensiosa, res més. Je 362.3
Jesús la va maleir fent que es marcís tot dient: «Que mai més ningú no mengi fruit de tu!» 4Vers 14. L’endemà al matí quan el Salvador i els deixebles tornaven a la ciutat, es van fixar en les branques nues i les fulles pansides. Pere digué: «Mira, rabí: la figuera que vas maleir s’ha assecat».5Marc 11: 20. Je 362.4
Que Crist maleís la figuera havia sorprès els deixebles. Que decidís parlar i actuar d’aquella manera els semblava molt improbable. Sovint, l’havien sentit declarant que no havia vingut per a condemnar el món, sinó perquè el món, per ell, se salvés. Van recordar aquelles paraules: «El Fill de l’home no ha vingut pas a perdre les ànimes dels homes, sinó a salvar-les”. 6Lluc 9: 56, BEC. Quan obrava un prodigi sempre era per a restaurar, mai per a destruir. Els deixebles només el coneixien com el Restaurador, el Guaridor. Aquella acció era singular, única; no n’hi havia hagut cap altra de semblant i, per això, es preguntaven: «Per què ho ha fet?” Je 362.5
Déu es complau a ser benigne. 7Vegeu Miquees 7: 18. «“Per vida meva”, diu Déu, el Senyor, “que no tinc cap complaença en la mort del malvat”». 8Ezequiel 33: 11 Per a ell, l’obra de destrucció i la denúncia del judici és una «tasca insòlita».9Isaïes 28: 21Però, per misericòrdia i amor, aixeca el vel del futur i revela als homes el resultat d’una vida de pecat. Je 362.6
La maledicció de la figuera va ser una paràbola en acció. Aquell arbre bord, que desplegava un fullam pretensiós a la cara mateixa de Crist, era el símbol de la nació jueva. El Salvador volia deixar ben clares als seus deixebles la causa i la certesa de la damnació d’Israel. Per aquest motiu va investir l’arbre amb qualitats morals i en va fer un expositor de veritats divines. Els jueus es mantenien aïllats de les altres nacions i declaraven que eren fidels a Déu, que els havia afavorit de manera especial. Per això reclamaven una justícia que era per damunt de la resta de pobles de la terra. Però l’amor al món i l’ànsia de beneficis els havien corromput. Es vantaven del seu coneixement i, en canvi, no en sabien res de les demandes de Déu i eren plens d’hipocresia. Com aquell arbre bord, estenien les seves branques pretensioses, d’aparença esponerosa i agradables a la vista, però no tenien res més que fullaraca. De fet, la religió jueva, amb el temple magnífic, altars sagrats, sacerdots ben revestits i cerimònies impressionants, tenia una aparença de justícia, però estava mancada d’humilitat, d’amor i de benvolença. Je 362.7
Les figueres que hi havia al voltant tampoc tenien fruit, però, com que tampoc tenien fulles no despertaven cap expectativa i no eren causa de cap desengany. Aquells arbres representaven els gentils, que, com els jueus, tampoc tenien cap mena de pietat, però tampoc havien declarat que servien Déu. No fingien ni es vantaven de ser bons. Eren cecs a les obres i als camins de Déu. Per a ells encara no havia arribat el temps de les figues. Encara esperaven el dia que els portaria la llum i l’esperança. Els jueus, que havien rebut més benediccions de Déu, eren responsables del seu mal ús d’aquells dons. L’únic que aconseguien fent ostentació del privilegi era augmentar la seva pròpia culpa. Je 363.1
Jesús s’havia apropat a la figuera perquè tenia gana i volia trobar alguna cosa per a menjar. De la mateixa manera, s’havia acostat a Israel amb fam de trobar-hi els fruits de la justícia. Els havia cobert de dons, uns dons amb què ells haurien hagut de donar fruit per a la benedicció del món. Els havia atorgat tots els privilegis i totes les oportunitats i, a canvi, esperava rebre el seu afecte i la seva col·laboració en la seva obra de gràcia. Desitjava veure que eren abnegats i compassius, que tenien zel per Déu i que la seva ànima desitjava profundament la salvació dels seus congèneres humans. Si realment haguessin observat la llei de Déu haurien fet la mateixa obra desinteressada que Crist feia. Però la supèrbia i l’autosuficiència van eclipsar l’amor per Déu i pels homes. El seu rebuig a servir els altres va ser la causa de la seva pròpia ruïna. No van compartir amb el món els tresors de veritat que Déu els havia con-fiat. L’arbre bord era símbol del pecat i, alhora, de la condemna. La figuera, assecada per la maledicció del Salvador, dreçant-se eixuta i sense fulles, morta de soca-rel, mostrava què seria del poble jueu quan li fos retirada la gràcia de Déu. Havia rebutjat escampar les benediccions; per tant, des d’aleshores ell tampoc en rebria. «La teva ruïna, Israel, ha estat posar-te contra mi, contra el teu propi auxili».10Osees 13: 9. Je 363.2
L’advertiment s’aplica a totes les èpo-ques. La maledicció de Crist sobre la figuera que havia creat amb el seu propi poder és un advertiment par a totes les esglésies i per a tots els cristians. Ningú pot viure la llei de Déu sense servir els altres. No obstant, n’hi ha molts que no viuen segons el model de la vida misericordiosa i desinteressada de Crist. N’hi ha que pensen que són uns cristians excel·lents, però no entenen en què consisteix servir Déu. Només pensen i estudien com complaure’s ells mateixos. Ells són la seva única referència. Per a ells, el temps només té valor si poden obtenir algun guany. Aquest és l’objectiu de totes les seves accions a la vida. No serveixen ningú altre que no siguin ells mateixos. Déu els va crear perquè visquessin en un món on calia servir de manera desinteressada. El seu designi era que ajudessin els seus germans de totes les maneres possibles. Però el seu ego és tan gran que no els deixa veure res més. Estan desconnectats de la humanitat. Els qui viuen així, per a ells mateixos, són com la figuera borda, que es mostrava ben esponerosa i exuberant però no tenia cap fruit. Adoren observant les formes, però no es penedeixen ni tenen fe. De boca, honoren la llei de Déu; però no la obeeixen. Di-uen, però no fan. Amb la sentència pronunciada contra la figuera, Crist demostra fins a quin punt li és odiosa aquesta pretensió vana. Afirma que el pecador declarat és menys culpable que el qui diu que serveix Déu, però no dona cap fruit per a la seva glòria. Je 363.3
La paràbola de la figuera borda, dita abans que Crist visités Jerusalem, tenia una connexió directa amb la lliçó que havia ensenyat maleint l’arbre estèril. L’hortolà de la paràbola suplicava per la figuera: «Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dona fruit d’ara endavant. Si no, fes-la tallar”. 11Lluc 13: 8, 9. L’arbre estèril necessitava més cures. Li calien tots els avantatges. Però si, malgrat tot, no donava fruit, no hi hauria res que el pogués salvar de la destrucció. La paràbola no predeia quin seria el resultat de l’acció de l’hortolà. Depenia del poble al qui Crist adreçava les seves paraules. Els representava l’arbre estèril i a ells corresponia de decidir el seu propi destí. Van rebre del cel tots els beneficis, però no van aprofitar les benediccions que van rebre de més. En maleir la figuera borda, Crist mostrava quin seria el resultat. Havien determinat la seva pròpia destrucció. Je 364.1
Durant més de mil anys, la nació jueva havia fet un mal ús de la misericòrdia de Déu i s’havia posat a mercè dels seus judicis. Havia rebutjat els advertiments i havia matat els profetes. Seguint aquells mateixos viaranys, el poble de l’època de Crist es va fer responsable d’aquells mateixos pecats. La culpa d’aquella generació, com la de les d’abans, era que havia rebutjat la misericòrdia i els advertiments de Déu. Ell tot sol, el poble de l’època de Crist s’havia posat els grillons que havia estat forjant durant segles. Je 364.2
Tots els homes i dones de totes les èpoques han tingut una ocasió especial per a reconciliar-se amb Déu. Però aquesta gràcia no és il·limitada. Pot ser que, durant anys, encara que la misericòrdia supliqui, se la ridiculitzi i se la rebutgi. Però arriba un moment que ja no hi ha més súpliques. El cor s’ha endurit tant que ja no respon a l’Esperit de Déu. Llavors, la veu dolça i irresistible ja no parla al pecador, alhora que les reconvencions i els advertiments s’aturen. Je 364.3
La nació jueva era el símbol de totes les persones de totes les èpoques que fan escarni del prec de l’Amor infinit. Crist no només va plorar pels pecats de Jerusalem, sinó pels de totes les èpoques. Els qui rebutgen els advertiments de l’Esperit Sant de Déu tenen en els judicis pronunciats sobre Israel la mostra de com serà la seva damnació. Je 364.4
En aquesta generació n’hi ha molts que trepitgen el mateix terreny que van trepitjar els jueus incrèduls. Han sigut testimonis de la manifestació del poder de Déu, l’Esperit Sant els ha parlat al cor, però persisteixen en la incredulitat i la resistència. Déu els envia advertiments i els reprèn, però no volen confessar els seus errors i rebutgen el missatge i el missatger. Per a ells, el mitjà de la seva guarició esdevé una pedra d’ensopec. Je 364.5
L’Israel apòstata odiava els profetes de Déu perquè treien a la llum els pecats ocults. Acab tenia Elies com al seu enemic perquè el profeta era fidel en la reprensió de les iniquitats secretes del rei. De la mateixa manera, en l’actualitat el servidor de Crist que reprova els pecats és objecte de burles i befes. La veritat de la Bíblia, la religió de Crist, ha de lluitar contra un corrent poderós d’impuresa moral. Ara els prejudicis dels cors de les persones són encara més forts que en temps de Crist. Je 364.6
Ell no responia a les expectatives de les persones, sinó que la seva vida era la reprensió contra els seus pecats; per això el rebutjaven. En l’actualitat, la paraula de Déu tampoc està en sintonia amb les pràctiques dels homes i les dones i la seva inclinació natural; per això, milers rebutgen la llum. Gent empesa per Satanàs posa en dubte la paraula de Déu i escull l’exercici del seu criteri independent. Prefereixen la foscor en lloc de la claror; però, en fer-ho, posen en perill la seva ànima. Els qui trobaven algún però en les paraules de Crist encara van trobar més motius per a fer-ho, fins al punt que van acabar allunyant-se de la Veritat i la Vida. Així mateix és en el nostre temps. Déu no proposa rebatre qualsevol objecció que el cor carnal pugui presentar a la seva veritat. Per als qui refusin la preciosa llum que il·luminaria la tenebra els misteris de la paraula de Déu romandran closos per sempre. La veritat els està velada. Caminen a les palpentes i no saben res de la ruïna que tenen al davant. Je 364.7
Des del cim de la Muntanya de les Oliveres, Crist esguardava el món i totes les èpoques. Les seves paraules es poden aplicar a totes les ànimes que banalitzen les súpliques de la misericòrdia divina. S’adreça a tu que et burles del seu amor. Tu, i només tu, hauries de conèixer les coses que tenen a veure amb la teva pau. Crist plora amargament per tu, que no plores per tu mateix. Aquella duresa de cor fatal que va destruir els fariseus ja s’ha manifestat en tu. Per això, totes les evidències de la gràcia de Déu, tota la llum divina, o bé et fon i subjuga l’ànima o bé confirma la teva impenitència sense esperança. Je 365.1
Crist va preveure que Jerusalem romandria en l’obstinació i la impenitència encara que davant de les seves portes s’hi amunteguessin tota la culpa i totes les conseqüències. Això mateix passarà amb les ànimes que segueixen aquesta mateixa via. El Senyor declara: «Això t’ha perdut, Israel. T’has girat contra mi, que era la teva ajuda».12Osees 13: 9 «Escolta, oh terra! Faré caure el desastre damunt aquest poble: serà el fruit d’allò que maquinen. No escolten les meves paraules, menyspreen els meus advertiments”. 13Jeremies 6: 19. Je 365.2