Aquest capítol està basat en Mateu 22: 15-46; Marc 12: 13-40; Lluc 20: 20-47.
Els sacerdots i els governants havien escol-tat en silenci les reprensions que Crist els havia adreçat. No podien refutar els càrrecs, i això encara els va decidir més a prendre’l. Per això li van enviar espies perquè, «fingint-se gent de bé, l’atrapessin en alguna paraula comprometedora i així pogués ser entregat a l’autoritat i a la jurisdicció del governador romà».1Lluc 20: 20 No li van enviar els vells fariseus amb qui Jesús s’havia enfrontat tan sovint, sinó uns homes joves, entregats amb zel a la causa, als qui, pensaven, Crist no reconeixeria. Els acompanyaven uns quants herodians que volien sentir les paraules de Crist, per tal que poguessin testificar contra ell al judici. Els fariseus i els herodians havien sigut enemics acèrrims, però ara estaven units en l’enemistat contra Crist. Je 375.1
Els fariseus sempre s’havien mostrat molestos per haver de pagar tributs als romans.; ho consideraven contrari a la llei de Déu. Ara havien vist l’oportunitat de posar-li un parany, a Jesús. Els espies se li van acostar i, amb l’aparença de sinceritat, i com si volguessin saber quina era la seva obligació, van dir: «Mestre, sabem que parles i ensenyes amb rectitud i que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues-nos: Ens és permès o no de pagar tribut al Cèsar?» 2Lluc 20: 21. Je 375.2
Si haguessin sigut sinceres, les paraules: «Sabem que parles i ensenyes amb rectitud» haurien sigut un reconeixement magnífic; però van ser dites amb engany. No obstant, eren certes. Els fariseus sabien que Crist deia i ensenyava rectament; per això seran jutjats pel seu testimoni. Je 375.3
Els qui van preguntar això a Jesús pensaven que havien disfressat prou bé els seus propòsits, però Jesús coneixia els seu cor com qui llegeix un llibre obert i va posar al descobert la seva hipocresia dient: «Per què em poseu a prova, hipòcrites?” 3Mateu 22: 18. Així els demostrava que coneixia les seves intencions ocultes. I quan va afegir: «Ensenyeu-me la moneda del tribut”, 4Vers 19.encara van quedar més confosos. La hi van mostrar i «els preguntà: “De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?” Li responen: “Del Cèsar”. Llavors els diu: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”». 5Versos 20 i 21 Je 375.4
Els espies esperaven que la resposta fos directa, en un sentit o un altre. Si deia que pagar tribut al Cèsar era il·legal, n’informari en les autoritats romanes i l’arrestarien per incitació a la rebel·lió. D’altra banda, si declarava que era legal, havien decidit d’acusar-lo davant del poble de ser un opositor a la llei de Déu. En canvi, ara se sentien burlats i vençuts. Els seus plans havien quedat desbaratats. La manera sumària com havien fet la pregunta no deixava cap altra opció. Je 375.5
Crist no va contestar amb una evasiva la pregunta formulada, sinó amb una resposta sincera. Amb la moneda romana a la mà, on hi havia estampats el nom i l’efígie del Cèsar, va declarar que, atès que vivien sota la protecció del poder romà, li havien de retre el suport que reclamava, sempre i quan no entrés en conflicte amb una autoritat més alta. Tot i que estaven subjectes a les lleis terrenals, sempre havien de ser lleials a Déu per damunt de tot. Je 376.1
Les paraules: «Doneu [...] a Déu el que és de Déu” eren una severa reprensió a aquells jueus intrigants. Si haguessin complert fidelment les seves obligacions envers Déu, no haurien esdevingut una nació sotmesa a un jou estranger; cap ensenya romana hauria flamejat damunt de Jerusalem, cap sentinella romà hauria fet guàrdia a les seves portes i cap governador romà hauria tingut autoritat sobre les seves muralles. La nació jueva pagava la pena d’haver apostatat de Déu. Je 376.2
Quan els fariseus van sentir la resposta de Crist, «quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar».6M ateu 22: 22. Ell havia blasmat la seva hipocresia i la seva presumptuositat i, en ferho, havia declarat un gran principi que defineix amb claredat els límits de les obligacions humanes envers el govern civil i envers Déu. Per a moltes ments havia quedat resolta una qüestió que els era molt enutjosa. Des d’aleshores es van atenir a aquell principi tan just. No obstant, tot i que molts se’n van anar insatisfets, van veure que el principi que hi havia al darrere de la pregunta havia quedat ben establert i es van admirar del gran abast del discerniment de Crist. Je 376.3
Tan aviat com els fariseus van haver de callar, els saduceus es van avançar amb les seves preguntes capcioses. Els dos partits eren enemics declarats l’un de l’altre. Els fariseus eren uns adherents rígids a les tradicions. Eren meticulosos amb les cerimònies externes i diligents en els rentaments, els dejunis i les pregàries llargues; alhora que eren ostentosos fent almoina. Però Crist havia declarat que havien buidat de significat la llei de Déu ensenyant com a doctrines un enfilall de manaments humans. Com a classe social, eren fanàtics i hipòcrites, tot i que n’hi havia que practicaven una pietat genuïna, acceptaven els ensenyaments de Crist i eren deixebles seus. Je 376.4
Per la seva banda, els saduceus rebutjaven les tradicions dels fariseus. Afirmaven que creien una gran part de les Escriptures i que les consideraven la norma d’acció; però, a la pràctica, eren escèptics i materialistes. Negaven l’existència dels àngels, la resurrecció dels morts i la vida futura en què s’hi rebrà la recompensa o el càstig per la vida actual. En tots aquests punts mantenien una postura diferent de la dels fariseus. Je 376.5
Entre els dos partits, el punt de contro-vèrsia més destacat era la resurrecció. Els fariseus hi creien fermament, però en aquelles discussions, els seus punts de vista relacionats amb l’estat futur quedava confús. Per a ells, la mort era un misteri inexplicable. La seva incapacitat de rebatre els arguments dels saduceus era causa d’una irritació contínua. Les discussions entre els dos partits solien acabar en disputes irades i els deixaven encara més allunyats que abans. Je 376.6
Pel que fa als adherents, els saduceus eren força menys nombrosos que els fariseus i no tenien tanta ascendència sobre la gent comuna. Tot i això, molts gaudien de grans fortunes i tenien la influència que va associada a la riquesa. Entre les seves files s’hi comptaven molts dels sacerdots i el gran sacerdot solia ser escollit d’entre ells. Hi havia una condició, però: que no fessin rebombori promovent les seves idees escèptiques. Quan exercien alguna funció sacerdotal, els saduceus havien de mantenir l’aparença que acceptaven les doctrines dels fariseus perquè eren més nombrosos i més populars; però el fet mateix que fossin elegibles per a aquells càrrecs atorgava influència als seus errors. Je 376.7
Els saduceus rebutjaven els ensenya-ments de Jesús perquè l’animava un esperit que no volien reconèixer tal com es manifestava. A més, els seus ensenyaments sobre Déu i la vida futura contradeien les seves teories. Creien que Déu era l’únic ésser superior a l’home, però argumentaven que la providència anul·ladora i la previsió divina privarien l’home de qualsevol llibertat moral i el degradarien a la posició d’un esclau. Cre-ien que, després d’haver creat l’ésser humà, Déu l’havia deixat al seu albir, independent de qualsevol influència superior. Sostenien que era lliure de controlar la seva pròpia vida i de donar forma als esdeveniments del món; que tenia el seu destí a les seves mans. Negaven que l’Esperit de Déu treballa per mitjà dels esforços humans o valent-se de mitjans naturals. No obstant, sí que soste-nien que l’ús adequat de les forces naturals permetria a l’home assolir una posició i una il·luminació més elevades i que, amb una conducta austera i rigorosa, podria purificar la seva vida. Je 377.1
La manera com s’imaginaven que era Déu emmotllava el seu caràcter. Atès que, des del seu punt de vista, l’home estava mancat de qualsevol interès, no tenien els altres en gaire consideració i, en conseqüència, estaven força desunits. Refusaven de reconèixer la influència de l’Esperit Sant sobre les accions humanes i, per tant, el seu poder no es manifestava en les seves vides. Com la resta de jueus, es vantaven de ser del llinatge d’Abraham i de la seva adherència estricta a les exigències de la llei; però estaven destituïts del veritable esperit de la llei i de la fe i la benvolença del patriarca. Els seus interessos es movien en un àmbit molt limitat. Creien que cadascú pot assegurar-se la comoditat i el benestar en aquesta vida i no s’interessaven gens per les necessitats i el patiment dels altres. Vivien només per a ells mateixos. Je 377.2
Les paraules i les obres de Crist donaven testimoni d’un poder diví que produeix resultats sobrenaturals, d’una vida futura i més enllà del present, de Déu com a Pare dels fills dels homes, que sempre té cura dels seus veritables interessos. Crist revelava que el poder diví obra amb benvolença i compassió i que reprèn l’exclusivitat superba dels saduceus. Ensenyava que Déu envia al cor l’Esperit Sant cercant tant el benestar temporal de l’home com l’etern. Mostrava l’error de confiar en les forces humanes per a aquella transformació de caràcter que només pot obrar l’Esperit de Déu. Je 377.3
Els saduceus estaven decidits a desacreditar aquesta mena d’ensenyaments. Quan van encetar la controvèrsia amb Jesús estaven segurs que aconseguirien destruir la seva reputació, encara que potser no arribessin a assegurar-se la seva condemna. Van triar la resurrecció dels morts com el tema de les seves preguntes. Si estava d’acord amb ells, encara ofendria més els fariseus. Si la seva opinió era diferent de la d’ells, el farien quedar en ridícul. Je 377.4
Argumentaven que, si el cos ha d’estar compost de les mateixes partícules materials en l’estat mortal i en l’immortal, quan ressusciti ha de ser de carn i ossos i ha de reprendre al món etern la vida interrompuda a la terra. En tal cas, arribaven a la conclusió que les relacions terrenals també es reprendrien i que marit i muller es tornarien a unir, que els matrimonis es consumarien i que tot seguiria de la mateixa manera que abans de la mort; que les fragilitats i les passions d’aquesta vida es perpetuarien en la vida del més enllà. Je 377.5
Responent a les seves preguntes, Jesús va aixecar el vel de la vida futura: «Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel».7M ateu 22: 30. I, de passada, va demostrar que els saduceus estaven errats perquè les seves premisses eren falses: «Aneu equivocats, perquè no coneixeu les Escriptures ni el poder de Déu”. 8Vers 29. No els acusava de supèrbia com sí que havia acusat els fariseus, sinó d’ignorància i error en les creences. Je 378.1
Els saduceus es vantaven que eren els qui s’adherien de manera més estricta a les Escriptures. En canvi, Jesús els mostrava que no havien arribat a copsar-ne el sentit correcte, que aquest coneixement ha d’arribar al cor per obra i gràcia de la il·luminació de l’Esperit Sant. Va declarar que el seu desconeixement de les Escriptures i del poder de Déu era la causa de la confusió de la seva fe i l’ofuscació de la seva ment. Volien comprendre els misteris de Déu valent-se de l’abast limitat dels seus raonaments. Crist els va aconsellar que obrissin la ment a les veri-tats sagrades que els ampliarien i enfortirien l’enteniment. Je 378.2
Molts esdevenen infidels perquè les seves ments finites no són capaces de comprendre els misteris de Déu. No poden explicar la manifestació extraordinària del poder diví obrant per la seva providència i, per tant, rebutgen les proves que el fan evident i les atribueixen a un seguit de causes naturals que encara entenen menys. La clau que obre els misteris que ens envolten és reconèixer en tots ells la presència i el poder de Déu. Je 378.3
Cal que els homes reconeguin Déu com a Creador de l’univers, l’Unic que ho ordena i ho executa tot. Els cal una visió més àmplia del seu caràcter i del misteri dels seus agents. Je 378.4
Crist va declarar als seus oients que, si no hi hagués resurrecció, les Escriptures que professaven creure no servirien de res. Per això va dir: «I pel que fa a la resurrecció dels morts, no heu llegit el que Déu us va dir: “Jo soc el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob”? Ell no és Déu de morts, sinó de vius».9M ateu 22: 31, 32 Déu veu les coses que no són com si fossin. Veu el final des del començament i contempla el resultat de la seva obra com si ja s’hagués acomplert. Els qui han mort, després d’Adam fins a l’últim sant, sentiran la veu del Fill de Déu i s’alçaran de la tomba per a vida immortal. Déu serà el seu Déu i ells seran el seu poble. Entre Déu i els sants ressuscitats hi haurà una relació estreta i tendra. Ell contempla aquest estat de coses, que és una previsió dels seus plans per al futur, com si ja fos. Veu els morts com si fossin vius. Je 378.5
Les paraules de Crist van fer callar els saduceus. No van ser capaços de respondre. No havia dit ni un sol mot que poguessin aprofitar mínimament per a condemnar-lo. L’únic que van aconseguir fou el menyspreu del poble. Je 378.6
Mentrestant, els fariseus encara no havien perdut l’esperança de forçar-lo a dir alguna cosa que els servís per a acusar-lo i van demanar a un escriba reputat que preguntés a Jesús quin dels deu preceptes de la llei era el més important. Ells havien exalçat els quatre primers manaments, que senyalen quines són les obligacions de l’home envers el seu Creador, dient que eren molt més grans que els altres sis, que defineixen les obligacions de l’home amb els seus semblants. El resultat era que fracassaven en les qüestions de la pietat pràctica. Jesús havia mostrat al poble el seu gran defecte i havia ensenyat que les bones obres són necessàries declarant que a l’arbre se’l coneix pels seus fruits. Per tal motiu, l’havien acusat d’exalçar els sis últims manaments per damunt dels quatre primers. Je 378.7
El mestre de la llei va abordar Jesús amb una pregunta directa: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?” 10Mateu 22: 36. I la resposta de Crist fou clara i directa: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la llei i dels profetes depenen d’aquests dos”. 11Versos 37-40. Je 379.1
Dels Deu Manaments, els quatre primers es resumeixen en un únic gran precepte: «Estima el Senyor amb tot el cor”. Els sis darrers estan inclosos en aquest altre: «Estima els altres com a tu mateix”. Un i altre són l’expressió del principi d’amor. No es pot observar el primer i transgredir el segon, com tampoc es pot obeir el segon sense seguir el primer. Quan Déu ocupa el lloc correcte al tron del cor, també atorguem el lloc correcte al proïsme. L’hem d’estimar com a nosaltres mateixos i només podrem estimar el proïsme de manera imparcial quan estimem Déu de manera suprema. Je 379.2
Així mateix, atès que tots els manaments es resumeixen en l’amor a Déu i als homes, d’aquí se’n segueix que no és possible transgredir cap precepte sense violar aquest principi. Per això Crist ensenyava als seus oients que la llei de Déu no és una col·lecció de preceptes separats els uns dels altres de manera que alguns són més importants que d’altres i que és possible menystenir els que no són tan importants sense que hi hagi con-seqüències. El Senyor presenta els quatre primers manaments i els sis darrers com un tot diví i ensenya que l’amor a Déu es demostra obeint-los tots sense excepció. Je 379.3
L’escriba que havia fet la pregunta a Jesús havia llegit bé la llei i va quedar atònit. No s’esperava que Crist manifestés un coneixement tan profund i acurat de les Escriptures. Havia arribat a una visió més àmplia dels principis que hi ha al darrere dels preceptes sagrats. Per això, va ser sincer i, davant dels governants i dels sacerdots, va reconèixer que Crist havia fet una interpretació correcta de la llei dient: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis».12Marc 12: 32, 33. Je 379.4
La saviesa de la resposta de Crist havia convençut l’escriba, que sabia que la religió jueva era un enfilall de cerimònies externes més que no una pietat interna. En certa manera, era conscient que les ofrenes cerimonials i el vessament de sang per a l’expiació mancats de fe no tenen cap valor. L’amor i l’obediència a Déu, així com la consideració abnegada per als homes, li semblaven més valuosos que tots aquells ritus. La predisposició d’aquest home a reconèixer que el raona-ment de Crist era correcte i la seva resposta decidida i contundent davant del poble manifestaven un esperit completament diferent del que movia els sacerdots i els governants. La compassió per aquell escriba sincer, que s’havia atrevit a enfrontar-se als esbufecs dels sacerdots i les amenaces dels governants per proclamar sense recança les seves conviccions, va commoure el cor de Crist. Aleshores, «Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No ets pas lluny del Regne de Déu”». 13Vers 34. Je 379.5
L’escriba era prop del regne de Déu en la mesura que reconeixia els actes de justicia com a més acceptables per a Déu que els holocaustos i els sacrificis. Però encara havia de reconèixer el caràcter diví de Crist i, per fe en ell, rebre la força per a fer les obres de justícia. Els oficis rituals no tenien cap valor tret que una fe viva els vinculés a Crist. Si no se l’entén com a relacionada amb el Salvador, ni tan sols la llei moral aconsegueix el seu objectiu. Crist havia mostrat, una vegada i una altra, que en la llei del seu Pare hi havia quelcom de més profund que una mera llista de manaments dotats d’autoritat. En la llei hi ha incrustat el mateix principi que es revela en l’evangeli. La llei assenyala les obligacions de l’home i li mostra la seva culpa. De manera que, per a fer el que la llei decreta, li cal mirar Crist. Je 379.6
Quan va respondre la pregunta de l’escriba, els fariseus s’havien aplegat prop de Jesús. Ara era el seu torn i els va fer la seva pregunta: «Què en penseu, del Messies: de qui ha de ser fill?” 14Mateu 22: 42. amb aquesta pregunta volia provar què opinaven del Messies, alhora que mostrava si el tenien per un simple home o el consideraven el Fill de Déu. Un cor de veus va respondre: «De David”. 15Vegeu nota anterior. Era el títol que la profecia atorgava al Messies. Quan Jesús havia revelat la seva divinitat amb els seus miracles poderosos, quan havia guarit els malalts i ressuscitat els morts, el poble s’havia preguntat: «No deu ser aquest el Fill de David?» 16M ateu 12: 23. la dona sirofenícia, el cec Bartimeu i molts altres havien demanat la seva ajuda dient: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi!» 17Mateu 15: 22. quan va entrar a Jerusalem a lloms del pollí l’havien victorejat amb el crit joiós: «Hosanna al Fill de David! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!» 18Mateu 21: 9. Fins els nens petits, al temple, aquell mateix dia havien repetit l’adscripció. I, tanmateix, molts dels qui l’anomenaven Fill de David no reconeixien la seva divinitat; no entenien que el Fill de David també era el Fill de Déu. Je 380.1
Responent a l’afirmació que el Messies era el Fill de David, Jesús va dir: «“Com és, doncs, que David, mogut per l’Esperit, l’anomena “Senyor” quan diu: “El Senyor digué al meu Senyor: ‘Seu a la meva dreta, mentre poso els enemics sota els teus peus”? Per tant, si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?” Ningú no va ser capaç de respondre-li res, ni es van atrevir des d’aquell dia a fer-li cap més pregunta».19Mateu 22: 43-46. Je 380.2