Aquest capítol està basat en Mateu 3: 13-17; Marc 1: 9-11 i Lluc 3: 21, 22.
Les bones noves del profeta del desert i el seu anunci extraordinari s’escamparen per tota Galilea. El missatge arribà als habi-tants dels llogarrets de muntanya més remots i als pescadors del llac, de manera que aquells cors senzills i sincers hi van respondre. A Natzaret, algú en va parlar al taller de fuster que havia sigut de Josep. N’hi va haver Un que va reconèixer la crida. Havia arribat la seva hora. Abandonant la feina quotidiana, s’acomiadà de la seva mare i es disposà a seguir els passos d’aquells paisans seus que es congregaven a la vora del Jordà. Je 51.1
Jesús i Joan el Baptista eren cosins. A més, les circumstàncies dels respectius naixements establien entre ells una relació molt estreta; tot i que no havien arribat a conèixer-se. La vida de Jesús havia transcorregut a Natzaret de Galilea i la de Joan, al desert de Judea. El fet de viure en uns ambients tan diversos els havia obligat a viure aïllats l’un de l’altre, sense que s’establís cap comunicació entre ells dos. La Providència ho havia establert així. D’aquesta manera no hi podia haver cap excusa per a acusar-los d’haver conspirat amb la finalitat de donar-se suport mutu. Je 51.2
Joan coneixia els esdeveniments que havien marcat el naixement de Jesús. Havia sentit parlar de la seva visita a Jerusalem quan era un adolescent i què havia passat a l’escola dels rabins. Sabia que la seva vida estava lliure de pecat i creia que era el Messies, tot i que no en tenia la certesa absoluta. El fet que Jesús hagués romàs tant de temps en silenci, sense donar cap prova de la seva missió, el feia dubtar de si era o no el Promès. Tanmateix, el Baptista esperava amb fe, convençut que Déu es manifestaria en el moment adequat. Li havia sigut revelat que el Messies cercaria el baptisme de les seves mans i que es mostraria un senyal del seu caràcter diví, de manera que el pogués presentar al poble. Je 51.3
Quan Jesús se li atansà perquè el bategés, Joan va reconèixer en ell una puresa de ca-ràcter tal que mai no havia percebut en cap altre home. Tot al seu voltant inspirava santedat i reverència. Entre la multitud que s’agombolava al seu voltant, Joan havia sentit explicar històries tenebroses i havia conegut ànimes aclaparades pel pes de milers de pecats; però mai no havia trobat un ésser humà que traspués una influència tan divina. Tot això estava en harmonia amb el que li havia sigut revelat en relació amb el Messies. No obstant, es resistia a accedir a la petició de Jesús. Com podia ser que ell, un pecador, bategés a Aquell que està lliure de pecat? I com era que Aquell que no necessitava penedir-se de res demanés de sotmetre’s a un ritu que era la confessió d’una culpa que havia de ser eliminada? Je 51.4
Quan Jesús li demanà de ser batejat, Joan es feu enrere i digué: «Soc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!” 1M ateu 3: 14. Jesús li respongué amb autoritat ferma i amable alhora: «Deixa’m fer. Convé que complim d’aquesta manera tota justícia».2Vers 15 Aleshores Joan, rendint-se, introduí el Salvador dins l’aigua del Jordà i l’hi sepultà. «Un cop batejat, Jesús va pujar de l’aigua. Llavors, davant d’ell el cel s’obrí i Jesús veié l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell”. 3Vers 16 Je 52.1
Jesús no rebé el baptisme com una confessió de la seva pròpia culpa. Es va identificar amb els pecadors i va seguir els mateixos passos que nosaltres hem de seguir, fent la mateixa obra que nosaltres hem de fer. La seva vida de sofriment i resistència pacient després del baptisme també és un exemple per a nosaltres. Je 52.2
Quan va sortir de l’aigua, a la vora ma-teix, Jesús s’inclinà per pregar. Davant d’ell s’obria una era nova i important. Ara que l’escenari era més ample, entrava en el conflicte de la seva vida. Tot i que era el Príncep de la Pau, la seva vinguda seria com el fet de desembeinar una espasa. El regne que havia vingut a establir era el contrari del que desitjaven els jueus. El tindrien com al seu enemic i destructor; a ell, que era el fonament del ritual i l’economia d’Israel. Aquell qui havia proclamat la llei al Sinaí seria condemnat com un transgressor. El qui havia vingut a crebantar el poder de Satanàs seria denunciat com a Belzebub. Ningú a la terra l’havia comprès i encara hauria de dur a terme el seu ministeri tot sol. Al llarg de tota la seva vida, la seva mare i els seus germans no havien entès quina era la seva missió. Tampoc els seus deixebles l’entendrien. Havia viscut en la llum eterna, sent un amb Déu, però la seva vida a la terra transcorreria en la solitud. Je 52.3
En ser un amb nosaltres, hauria de su-portar el pes de la nostra culpa i la nostra condemnació. Aquell que és sense pecat hauria d’experimentar la vergonya del pecat. El Pacificador hauria de conviure amb els conflictes; la veritat hauria d’habitar amb la falsedat; la puresa, amb la vilesa. Tots els pecats, totes les discòrdies, totes les passions corruptores que havia portat la transgressió eren una tortura per al seu esperit. Je 52.4
Hauria d’avançar pel camí tot sol; hauria de carregar el jou tot sol. Sobre ell, que havia abandonat la seva glòria i havia acceptat la feblesa de la humanitat, reposaria la redempció del món. Ho havia vist i ho havia experimentat, però el seu propòsit era ferm. La salvació de la raça caiguda depenia del seu braç i va estendre la mà per tal d’aferrar-se a la mà de l’Amor omnipotent. Je 52.5
Mentre el Salvador vessa l’ànima en pregària, sembla que la seva mirada penetra en el cel. Sap prou bé que el pecat ha endurit els cors dels homes, com els és de difícil discernir la seva missió i acceptar el do de la salvació. Demana al Pare que li doni poder per vèncer la incredulitat, per trencar els grillons amb què Satanàs els ha encadenat. També prega per ells, per tal que puguin vèncer el destructor. Demana que Déu doni testimoni que accepta la humanitat en la persona del seu Fill. Je 52.6
Els àngels no han sentit mai una pregà-ria com aquella. Anhelen poder dur al seu Comandant un missatge de consol i segure-tat. Però no, el mateix Pare en persona res-pondrà la petició del seu Fill. Els raigs de la seva glòria surten directament del seu tron. El cel s’ha obert i, posant-se damunt del cap del Salvador, en baixa una forma semblant a un colom de llum puríssima, emblema perfecte d’Aquell que és mans i humil. Je 52.7
De tota la gernació que s’havia agombolat a la vora del Jordà, només Joan i uns quants més van ser capaços de discernir la visió celestial. No obstant, l’assemblea va sentir la solemnitat de la Presència divina. El poble estava dempeus, mirant Crist, amarat de la llum que eternament envolta el tron de Déu. Tenia el rostre aixecat cap al cel i se’l veia glorificat com mai no havien vist en cap altre humà. Del cel en va sortir una veu dient: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut».4Mateu 3: 17. Je 53.1
Aquestes paraules de confirmació havien d’inspirar els qui les havien sentit alhora que enfortien el Salvador per enfrontar la seva missió. Malgrat que Crist havia de carregar els pecats del món culpable, malgrat la humiliació de prendre la nostra naturalesa caiguda, la veu que venia del cel declarava que era el Fill de l’Etern. Je 53.2
Joan va quedar profundament commòs en veure Jesús suplicant, demanant amb llàgrimes l’aprovació del Pare. Mentre Jesús estava envoltat de la glòria de Déu i se sentia la veu celestial, Joan va reconèixer el senyal que Déu havia promès. Va saber que havia batejat el Redemptor del món. L’Esperit Sant es va posar al seu damunt i, tot estenent la mà, assenyalà Jesús dient: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!» 5Joan 1: 29. Je 53.3
Ningú dels qui el sentien, ni tampoc ell mateix, fou capaç de discernir la importància d’aquestes paraules: «l’Anyell de Déu”... Al mont Morià, Abraham va sentir que el seu fill Isaac li preguntava: «“Escolta, pare. [...] Tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és?” Abraham li respon: “Déu mateix es proveirà l’anyell per a l’holocaust”. 6Gènesi 22: 7, 8. En el moltó que Déu va proveir per substituir Isaac, Abraham hi reconegué el símbol d’Aquell qui havia de morir pels pecats dels homes. L’Esperit Sant, mitjançant Isaïes, prengué la il·lustració i profetitzà sobre el Salvador: «Com els anyells portats a matar”, «el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres».7Isaïes 53: 7, 6. Tanmateix, els israelites no van entendre la lliçó. Molts consideraven els sacrificis de la mateixa manera que els pagans es miraven els seus holocaustos, com una manera d’aconseguir que la Deïtat els fos propícia. Déu volia ensenyar-los que l’ofrena que reconcilia els homes amb ell procedeix del seu propi amor. Je 53.4
Així, les paraules que Jesús sentí a la vora del Jordà: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut», abracen tota la humanitat. Déu li parlà com al nostre representant. Tot i els nostres pecats i les nostres febleses, no se’ns ha rebutjat ni se’ns ha considerat mancats de cap valor. «Nos feu acceptes en son amat Fill”. 8Efesis 1: 6 (Lo Nou Testament, trad. Josep M. Prat i Colom, trad. [Londres, 1832]). La glòria que cobria Crist és el compromís de l’amor de Déu per nosaltres. Ens parla del poder de la pregària, de com la veu humana por a atènyer l’oïda de Déu i de com les nostres peticions troben l’acceptació dels atris celestials. El pecat va separar la terra del cel i n’eliminà la comunió. Però Jesús ha tornat a connectar-la amb l’esfera de la glòria. El seu amor ha circumdat l’home i ha arribat fins al racó més elevat del cel. La llum que descendia dels portals oberts fins al cap del nostre Salvador també ens cobrirà quan preguem demanant poder per a resistir la temptació. La veu que parlà a Jesús també diu a totes les ànimes creients: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut». Je 53.5
«Estimats, ara som fills de Déu, però encara no s‘ha manifestat allò que serem. Sabem que ,quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”. 91 Joan 3: 2. El Redemptor ha obert la via perquè fins el més pecador, el més necessitat, el més oprimit i menyspreat, pugui accedir al Pare. Tots podem tenir un lloc a les mansions que Jesús ha anat a preparar. «Això diu el Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, el qui obre i ningú no pot tancar, el qui tanca i ningú no pot obrir: “Conec les teves obres. Mira, he posat davant teu una porta oberta que ningú no pot tancar”». 10Apocalipsi 3: 7, 8. Je 53.6