Durant més de mil anys, el poble jueu havia esperat la vinguda del Salvador. Havien dipositat les seves esperances més eleva-des en aquest esdeveniment. El seu nom era present als cants, en les profecies, en els ritus del temple, i en la pregària domèstica. I, tanmateix, quan va venir no el van reconèixer. Per a ells, l’Estimat del cel fou «com un rebrot i com l’arrel d‘una terra àrida”, 1Isaïes 53: 2. no van veure en ell cap bellesa ni cap esclat que el fes desitjable. «Havia vingut a la seva pròpia llar i els seus no l’acolliren”. 2Joan 1: 11. Je 7.1
Malgrat tot, Déu havia escollit Israel. L’havia cridat per tal que servés entre els homes el coneixement de la seva llei i dels símbols i les profecies que apuntaven al Salvador. Desitjava que ells fossin fonts de salvació per al món. El que Abraham era en la terra on sojornava, el que Josep fou a Egipte, i Daniel a la cort de Babilònia, ho havia de ser el poble hebreu davant de les nacions. Havia de revelar Déu als homes. Je 7.2
Déu, en la crida a Abraham, havia dit: «Et beneiré, [...] esdevindràs una benedicció. [...] En tu seran beneïdes totes les famílies de la terra”. 3Gènesi 12: 2, 3. Els profetes repetiren aquesta mateixa ensenyança. Israel havia rebut la promesa fins i tot després d’haver quedat devastat per la guerra i la captivitat. «El romanent de Jacob serà, enmig de molts pobles, com la rosada que ve del Senyor, com la pluja sobre l’herbei, que no confien en l’home ni esperen res dels mortals». 4Miquees 5: 7, BEC. Quant al temple de Jerusalem, el Senyor declarà a Isaïes: «La meva casa serà anomenada casa d’adoració per a tots els pobles». 5Isaïes 56: 7. Je 7.3
No obstant, els israelites van posar les seves esperances en la grandesa mundana. Des del temps que van entrar al país de Canaàn es van allunyar dels manaments de Déu i van seguir els camins dels idòlatres. Debades, Déu els envià advertiments per mitjà dels profetes. Debades, sofriren el càstig de l’opressió dels idòlatres. A cada reforma seguia una apostasia encara més profunda. Je 7.4
Si Israel li hagués romàs fidel, Déu hauria pogut acomplir el seu objectiu honorant-lo i enaltint-lo. Si els israelites haguessin seguit el camí de l’obediència, ell els hauria exaltat «per damunt de les nacions que ha creat, per a lloança, renom i glòria”. 6Deuteronomi 26: 19. Moisès digué: «I tots els pobles de la terra veuran que tu portes el nom del Senyor Etern, i et respecta ran». 7Deuteronomi 28: 10. «Els pobles [...] diran: “Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!» 8Deuteronomi 4: 6. No obstant, a causa de la seva infidelitat, l’obra de Déu només es pogué dur a terme amb l’adversitat i la humiliació continuades. Je 7.5
Caigueren captius de Babilònia i foren escampats per tots els països dels idòlatres. Molts, afligits, renovaren la fidelitat al Pacte de Déu. Mentre les arpes penjaven dels salzes i ploraven la destrucció del temple, la llum de la veritat resplendia a través d’ells i el coneixement de Déu s’estenia per les nacions. Els sistemes sacrificials pagans eren una perversió del sistema que Déu havia esta-blert. Molts observadors sincers dels ritus pagans aprengueren dels hebreus el signifi-cat del servei ordenat per la Divinitat i, per fe, feren seva la promesa d’un Redemptor. Je 8.1
Molts exiliats sofriren persecucions. No pocs van perdre la vida perquè preferiren continuar amb l’observança del repòs del dissabte en lloc de les festivitats paganes. Alhora que els idòlatres s’aixecaven per a esclafar la veritat, el Senyor posava els seus servents cara a cara amb els reis i els governants, de manera que tant ells com els seus pobles poguessin rebre la llum. una vegada i una altra, els monarques més poderosos eren conduïts a proclamar la supremacia del Déu que adoraven els captius hebreus. Je 8.2
Amb la captivitat babilònica, els israelites van quedar immunitzats contra el culte a les imatges esculpides. Els segles que se’n seguiren, van patir l’opressió dels enemics pagans, fins que la convicció va establir que la seva prosperitat depenia de la seva obediència a la llei de Déu. Però en molts l’obediència no era conseqüència de l’amor, sinó de l’egoisme. Retien culte a Déu de manera externa, amb la finalitat d’aconseguir la grandesa de la nació. No esdevingueren la llum del món, sinó que se’n separaren per tal de no caure en la temptació de la idolatria. En les instruccions que donà a Moisès, Déu havia establert unes restriccions a la seva relació amb els idòlatres, però ells malinterpretaren aquesta ensenyança. L’objectiu era impedir que es conformessin a les pràctiques paganes. Tanmateix, la van fer servir per a construir un mur de separació entre Israel i les altres nacions. Els jueus miraven Jerusalem com el seu cel particular i, de fet, que els Senyor es mostrés misericordiós amb els gentils els engelosia. Je 8.3
Després del retorn des de Babilònia, la instrucció religiosa va rebre molta atenció. Per tot el país s’erigiren sinagogues on els sacerdots i els escribes exposaven la llei. Es van fundar escoles que, juntament amb les arts i les ciències, ensenyaven els principis de justícia. Però aquestes institucions es corromperen. Durant la captivitat, molts havien assimilat idees i costums pagans i els van introduir en els oficis religiosos. En molts aspectes es van conformar a les pràctiques dels idòlatres. Je 8.4
En allunyar-se de Déu, els jueus van perdre de vista, en un grau molt elevat, els ensenyaments del culte ritual, aquell culte que Crist en persona havia instituït. Totes i cadascuna de les seves parts n’eren un símbol que vessava de vitalitat i bellesa espiritual. Però els jueus van perdre la vida espiritual que emanava de les seves cerimònies i es van aferrar a un seguit de formes mortes. Creien en els sacrificis i els ordenaments, en lloc de confiar en Aquell a qui apuntaven. Per tal d’omplir el buit que havia deixat el que havien perdut, els sacerdots i els mestres de la llei van multiplicar les exigències amb normes de la seva pròpia invenció. Així, com més rígids es mostraven, menys es manifestava l’amor de Déu. Mesuraven la santedat amb la multitud de les seves cerimònies, alhora que tenien el cor ple d’orgull i hipocresia. Je 8.5
Amb tantes ordres minucioses i feixu-gues era impossible guardar la llei. Els qui volien servir Déu, i volien observar els preceptes rabínics, havien de suportar una càrrega feixuga. Les acusacions de la consciència atribolada no els deixaven reposar. D’aquesta manera Satanàs desencoratjava el poble, en rebaixava la concepció del caràcter de Déu i aconseguia que la fe d’Israel esdevingués objecte de menyspreu. Tenia l’esperança de fer realitat la declaració que havia fet al cel quan es va rebel·lar: que les exigències de Déu eren injustes i no es podien obeir. Afirmava que ni tan sols Israel podia guardar la llei. Je 9.1
Si, per una banda, els jueus desitjaven l’adveniment del Messies, la concepció que tenien de la seva missió no era correcta. No cercaven la redempció del pecat, sinó l’alliberament dels romans. Volien que el Messies vingués com a conqueridor i esclafés el poder opressor alhora que enaltia Israel fins que dominés tot l’univers. El camí perquè rebutgessin el Salvador estava preparat. Je 9.2
Quan Crist va néixer, la nació estava oprimida pel poder dels seus amos estran-gers i turmentada per les lluites intestines. Els jueus havien pogut mantenir formalment un govern separat; però res no podia ocultar que es trobaven sota el jou romà ni els podia reconciliar amb la restricció del seu poder. Els romans es reservaven el dret de designar i destituir el gran sacerdot i era freqüent que el càrrec s’obtingués mitjançant el frau, l’engany o, fins i tot, l’assassinat. Per tant, el sacerdoci es va anar corrompent. Tot i que els sacerdots encara conservaven força poder, se’n servien per a aconseguir fins egoistes i mesquins. El poble estava sotmès a les seves demandes despietades i als abusius impostos dels romans. Aquest estat de coses era causa d’un descontentament molt estès. Els avalots populars eren freqüents. Les enveges i la violència, la desconfiança i l’apatia espiritual rosegaven el cor de la nació. Je 9.3
L’odi als romans, juntament amb l’orgull nacional i espiritual, va dur els jueus a adherir-se encara més rigorosament a les seves formes de culte. Els sacerdots miraven de mantenir la reputació de santedat prestant una atenció escrupolosa a les cerimònies de la religió. El poble, oprimit i en tenebres, i els governants, assedegats de poder, anhelaven la vinguda d’Aquell que venceria els seus enemics i restauraria el regne d’Israel. Havien estudiat les profecies, però no amb una visió espiritual. Per això els van passar per alt aquells passatges que indicaven la humiliació del primer adveniment de Crist. Per això van aplicar malament els textos que parlen de la glòria de la seva segona vinguda. L’orgull, la vanitat, els va enfosquir la visió. Van interpretar la profecia segons els seus desitjos egoistes. Je 9.4