Aquest capítol està basat en Joan 3: 1-17.
Nicodem gaudia d’una posició privilegiada en la nació jueva. Tenia una bona educació i posseïa talents de caràcter extraordinari. Per això se li va conferir l’honor de ser membre del consell nacional. Com a d’altres, a ell també el van sacsejar les ensenyances de Jesús. Tot i que era ric i culte, i que gaudia d’honors, aquell humil natzarè l’havia atret de manera estranya. Les lliçons que havien sortit dels llavis del Salvador l’havien colpit profundament i desitjava aprendre’n més d’aquelles veritats meravelloses. Je 89.1
Que Crist exercís autoritat en la purificació del temple havia despertat l’odi dels sacerdots i els governants. Tenien por del poder d’aquell foraster. Tanta valentia en un obscur galileu era intolerable. Estaven decidits a posar fi a la seva obra. Però no tots hi estaven d’acord; n’hi havia uns quants que temien oposar-se a Aquell a qui l’Esperit de Déu movia de manera tan evident. Recordaven que els profetes havien sigut morts per reprendre els pecats dels líders d’Israel. Sabien que el sotmetiment dels jueus a una nació pagana era el resultat de la seva obstinació en rebutjar les reprovacions de Déu. Tenien por que, conspirant contra Jesús els sacerdots i els governants no feien altra cosa que seguir els passos dels seus pares i atraurien grans calamitats per a la nació. Nicodem tenia aquestes mateixes idees. En una reunió del Sanedrí en què es considerava com s’havia d’actuar amb Jesús, Nicodem va aconsellar que imperessin la prudència i la moderació. Va declarar que, si Jesús estava investit amb l’autoritat de Déu, rebutjar els seus advertiments podia ser perillós. Els sacerdots no es van atrevir a menystenir el seu consell i, de moment, no van prendre cap mesura que anés obertament contra el Salvador. Je 89.2
Després que va haver sentit Jesús, Nicodem va estudiar amb desfici les profecies que feien referència al Messies. De manera que, com més cercava, més forta era la seva convicció que el Galileu era el qui havia de venir. Com a molts altres a Israel, la profanació del temple el pertorbava profundament. Va presenciar l’escena en què Jesús va foragitar els mercaders, va contemplar l’extraordinària manifestació de poder diví, va veure com el Salvador rebia els pobres i guaria els malalts, en va veure les mirades de joia i va sentir les seves paraules de lloança. Finalment, no li quedava cap dubte que Jesús de Natzaret era l’Enviat de Déu. Je 89.3
Desitjava vivament poder mantenir una conversa amb ell, però li feia basarda bus-car-lo de manera oberta. Que un governant dels jueus reconegués que sentia simpatia per un mestre que encara era tan poc conegut seria molt humiliant. A més, si la seva visita arribava a orelles del Sanedrí, el menyspreu i la denúncia caurien damunt d’ell. Va buscar de mantenir una conversa secreta excusant-se que, si s’hi acostava de manera oberta, altres podrien seguir el seu exemple. Amb una investigació especial, va saber que el lloc de recolliment del Salvador era la Muntanya de les Oliveres. Per això va esperar que el son aquietés la ciutat i l’hi va anar a buscar. Je 89.4
En presència de Crist, Nicodem sentia una timidesa estranya que s’esforçava a ocultar sota un aire de serietat i dignitat. «Rabí», digué, «sabem que ets un mestre que ve de Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals que tu fas si Déu no estigués amb ell».1Joan 3: 2. Tenia l’esperança que parlant dels estranys dons de Crist com a mestre i del seu meravellós poder per a obrar miracles aplanaria el camí per a l’entrevista. Les seves paraules tenien per objectiu expressar i generar confiança; però, en realitat, expressaven incredulitat. No reconeixia que Jesús era el Messies, sinó que el considerava un mestre que Déu havia enviat. Je 90.1
En lloc d’acceptar aquesta salutació, Jesús va girar la mirada a qui li parlava com qui li escrutava l’ànima. La seva infinita saviesa li va mostrar algú que buscava la veritat. Coneixia l’objectiu de la visita i amb el desig d’aprofundir la convicció que ja es covava en la ment del qui l’escoltava, va anar directe al gra i va dir amb to solemne i amable alhora: «En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot veure el regne de Déu si no neix de dalt”. 2Vers 3. Je 90.2
Nicodem s’havia acostat el Senyor amb la intenció d’establir una discussió amb ell, però Jesús va deixar ben clars els principis de la veritat. Va dir a Nicodem: «A tu no et calen més coneixements teòrics, sinó una regeneració espiritual. No necessites satisfer la teva curiositat, sinó un cor nou. Has de rebre una vida nova de dalt abans que puguis apreciar les coses celestials. Fins que no s’hagi produït aquest canvi, fins que tot tu no hagis sigut renovat, discutir la meva autoritat o la meva missió no et farà cap bé salvador”. Je 90.3
Nicodem havia sentit la predicació de Joan el Baptista relacionada amb el penedi-ment i el baptisme, que assenyalava a l’Únic que batejaria amb l’Esperit Sant. ell mateix havia tingut la sensació que els jueus no tenien espiritualitat i que, en gran mesura, els controlaven la intolerància i l’ambició mundana. Tenia l’esperança que, amb la vinguda del Messies, les coses anirien a millor. Tanmateix, el missatge que el Baptista adreçava al cor no havia aconseguit que en ell s’obrés la convicció del pecat. Era un fariseu estricte que s’enorgullia de les seves bones obres. Molts el tenien en gran estima per la seva benvolença i generositat a l’hora de sostenir els rituals del temple i se sentia segur de gaudir del favor de Déu. Pensar en un regne massa pur perquè ell el pogués veure en l’estat actual el desconcertava. Je 90.4
La figura del nou naixement que Jesús havia fet servir no li era del tot desconeguda. Sovint, als conversos a la fe d’Israel que procedien del paganisme se’ls comparava amb un infant acabat de néixer. Per tant, s’hauria d’haver adonat que no havia de prendre les paraules de Crist en sentit literal. Però, pel seu naixement com a israelita, considerava que tenia assegurat un lloc al regne de Déu. No li semblava que hagués de canviar res. Per això els mots del Salvador el van sorprendre. L’irritava la seva aplicació tan directa a ell mateix. L’orgull del fariseu lluitava contra el desig sincer del qui busca la veritat. Se li feia estrany que Crist li hagués parlat com ho va fer, sense respectar la seva posició de governant d’Israel. Je 90.5
Sorprès pel seu domini propi, va respondre a Crist amb paraules carregades d’ironia: «Com pot néixer un home que ja és vell?” 3Joan 3: 4. Com molts altres quan senten que la veritat més punyent els travessa la consciència, va revelar que l’home natural no rep les coses de l’esperit de Déu. No hi ha res en ell que respongui a les realitats espirituals, perquè les realitats espirituals es discerneixen espiritualment. Je 90.6
Però el Salvador no va rebatre l’argu-ment amb un altre argument. Aixecant la mà amb una dignitat solemne i tranquil·la, va fer que la veritat penetrés encara més segura: «En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit”. 4Vers 5. Nicodem sabia que Crist es referia al baptisme amb aigua i a la renovació del cor obra de l’Esperit de Déu. Estava convençut que era en presència d’Aquell de qui Joan el Baptista n’havia predit la vinguda. Je 91.1
Jesús va continuar: «De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit” 5Vers 6.. La naturalesa del cor és malvada, i «qui trobaria res de pur en el qui neix impur? Ningú!» 6Job 14: 4. Res que puguin imaginar els humans pot ser un remei per a l’ànima pecadora. «I és que les passions terrenals porten a l’enemistat amb Déu, ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre”. 7Romans 8: 7 «Perquè del cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions illegítimes, robatoris, falsos testimonis, injúries”. 8Mateu 15: 19. Per tal que el corrent que en brolla sigui pur, cal que abans la font del cor sigui pura. Qui vulgui atènyer el cel pels seus propis mitjans, amb l’observança de la llei, persegueix un impossible. No hi ha seguretat per al qui la seva religió és merament legal, només una forma de pietat. La vida del cristià no és cap modificació ni cap millora de l’antiga, sinó una transformació de la seva naturalesa. Hi ha una mort al pecat i al jo i el naixement a una vida completament nova. Aquest canvi només pot venir de la mà de l’obra efectiva de l’Esperit Sant. Je 91.2
Nicodem encara estava perplex. Jesús es va valer del vent per a il·lustrar el que volia dir: «El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit”. 9Joan 3: 8. Je 91.3
Sentim el vent entre les branques dels arbres, fent murmurar les flors i les fulles; i, tanmateix, no el podem veure ni ningú pot saber d’on ve ni on va. Així és l’obra de l’Esperit Sant en el cor. És tan difícil d’explicar com els moviments del vent. És probable que algú no pugui dir el moment ni el lloc exacte, o recordar amb precisió les circumstàncies del procés de conversió, però això no prova que no s’hagi convertit. Valent-se d’un agent que és tan invisible com el vent, Crist obra constantment en el cor. De mica en mica, potser sense que el qui ho rep arribi mai a adonar-se’n, va exercint unes influències que tendeixen a atreure l’ànima a Crist. Potser les rep meditant en ell, llegint les Escriptures o escoltant les paraules d’un predicador. Tot d’una, quan l’Esperit fa una crida més directa, l’ànima es rendeix joiosa a Jesús. Molts ho anomenen una conversió sob-tada; però és el resultat d’una llarga intercessió de l’Esperit de Déu, és un procés llarg i pacient. Je 91.4
Encara que no e podem veure, sí que podem sentir i percebre els efectes del vent. De la mateixa manera, l’obra de l’Esperit en l’ànima es revelarà en tots i cadascun dels actes de qui n’ha sentit el seu poder salvador. Quan l’Esperit de Déu pren possessió del cor, transforma la vida. Els pensaments peca minosos són bandejats; les males accions, rebutjades. L’amor, la pau i la humilitat prenen el lloc de l’ira, l’enveja i la disputa. Allà on hi havia tristor, hi ha joia. El rostre reflecteix la llum del cel. Ningú veu la mà que aixeca la càrrega ni s’adona de la llum que baixa dels atris celestials. Quan, per fe, l’ànima es rendeix a Déu, arriba la benedicció. Aleshores, aquell poder que cap ull humà pot veure crea un ésser nou a imatge de Déu. Je 91.5
Ès impossible que les ments finites arribin a comprendre l’obra de la redempció. el seu misteri sobrepassa el coneixement humà. Tanmateix, el qui passa de mort a vida s’adona que és una realitat divina. Aquí podem conèixer el començament de la redempció per mitjà d’una experiència personal. El seu resultat abarca tota l’eternitat. Je 92.1
Mentre Jesús parlava, alguns raigs de veritat van penetrar la ment del príncep. La influència ablanidora i subjugadora de l’Esperit Sant va impressionar el seu cor. No obstant, encara no entenia plenament les paraules del Salvador. Encara no l’impressionava tant la necessitat del nou naixement com la manera com passava. Per això va dir astorat: «Com pot ser, tot això?» 10 Joan 3: 9. Je 92.2
«I tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?», 11 Vers 10 va preguntar Jesús. De ben segur que algú a qui se li havia confiat la instrucció religiosa del poble havia de conèixer unes veritats tan importants. Les seves paraules anaven acompanyades de la lliçó que, en lloc de sentir-se irritat per uns mots de veritat tan francs, Nicodem hauria d’haver tingut una opinió molt humil d’ell mateix a causa de la seva ignorància espiritual. Tanmateix, Crist parlava amb una dignitat tan solemne i, tant amb la mirada com en el to, expressava un amor tan sincer, que Nicodem, en adonar-se de la condició tan humiliant en què estava, no es va sentir ofès. Je 92.3
Però quan Jesús va explicar que la seva missió a la terra era establir un regne espiritual en lloc d’un de temporal, el seu oient va quedar torbat. En veure-ho, Jesús va afegir: «Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure’m quan us parli de les celestials?» 12 Joan 3: 12. Si Nicodem no podia rebre l’ensenyament de Crist que il·lustrava l’obra de la gràcia al cor, com comprendria la naturalesa del seu gloriós regne celestial? Si no discernia la naturalesa de l’obra de Crist a la terra, no podia entendre la seva obra al cel. Je 92.4
Els jueus a qui Jesús havia expulsat del temple es declaraven fills d’Abraham, però van fugir de la presència del Salvador per-què no podien suportar la glòria de Déu que es manifestava en ell. Així van donar proves evidents que la gràcia de Déu no els feia dignes de participar en els rituals sagrats del temple. S’esforçaven entusiàsticament per a mantenir una aparença de santedat, però passaven per alt la santedat del cor. alhora que s’aferraven a la lletra de la llei, constantment en violaven l’esperit. Necessitaven, precisament, aquell canvi que Crist explicava a Nicodem, un renaixement moral, la purificació del pecat i la renovació del coneixement i de la santedat. Je 92.5
No hi havia cap excusa per a la ceguesa d’Israel davant de l’obra de regeneració. Inspirat per l’Esperit Sant, Isaïes havia escrit: «Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d’impureses”. 13 Isaïes 64: 5. David havia pregat: «Déu meu, crea en mi un cor ben pur, fes renéixer en mi un esperit ferm». 14 Salm 51: 12. La promesa va venir per Ezequiel: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions”. 15Ezequiel 36: 26, 27 Je 92.6
Nicodem havia llegit tots aquells escrits amb la ment enterbolida. Ara, en canvi, començava a comprendre’n el significat. Va veure que l’estricta obediència a la mera lletra de la llei aplicada a la vida externa no podia atorgar a cap home el dret d’entrar al regne del cel. Els homes consideraven que la seva vida havia sigut justa i honorable; però, en presència de Crist, sentia que tenia un cor impur i que la seva vida estava mancada de santedat. Je 93.1
Nicodem era atret cap a Crist. Mentre el Salvador li explicava tot el que es referia al nou naixement, anhelava que aquell canvi es produís en ell mateix. Com es faria? Jesús va respondre la pregunta mai formulada: «Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna». 16 Joan 3: 14, 15. Je 93.2
Aquest terreny no era desconegut per a Nicodem. El símbol de la serp enlairada li va aclarir la missió del Salvador. Quan els israelites morien a causa de la mossegada de les serps verinoses, Déu va donar instruccions a Moisès per tal que fongués una serp de bronze i l’enlairés enmig de la congregació. Aleshores, per tot el campament es va dir que tots els qui miressin la serp viurien. El poble sabia bé que, per ella mateixa, la serp no tenia cap poder per ajudar-los. Era un símbol de Crist. De la mateixa manera que una imatge semblant a les serps destructores fou enlairada per guarir-los, Aquell que havia «esdevingut semblant a un home pecador» 17 Romans 8: 3. seria el seu Redemptor. Molts israelites consideraven que en els rituals dels sacrificis hi havia poder per alliberar-los del pecat. Déu volia ensenyar-los que no tenien més valor que aquella serp de bronze que havia de guiar la seva ment al Salvador. Tant si era per la guarició de les seves ferides o pel perdó dels seus pecats, no podien fer altra cosa que mostrar la seva fe en el Do de Déu. Si volien viure, havien de mirar. Je 93.3
Aquells a qui les serps havien mossegat podien haver retingut la mirada. Podien haver qüestionat si hi havia eficàcia en aquell símbol de bronze. Podien haver exigit una explicació científica. Però no en van rebre cap. Havien d’acceptar la paraula que Déu els havia donat per mitjà de Moisès. Retirar la mirada volia dir la mort. Je 93.4
L’ànima no rep la llum mitjançant la controvèrsia i la discussió. Hem de mirar i viure. Nicodem va rebre la lliçó i se la va fer seva. Va escodrinyar les Escriptures d’una manera nova, no per a discutir una teoria, sinó per a rebre vida per a l’ànima. Quan va permetre que l’Esperit Sant el guiés va començar a veure el regne del cel. Je 93.5
Avui n’hi ha milers a qui els cal aprendre la mateixa veritat que la serp enlairada va ensenyar a Nicodem. Depenen de la seva obediència a la llei de Déu per a guanyar-se el seu favor. Quan se’ls diu que mirin Jesús i creguin que els salva únicament per la seva gràcia, exclamen: «Com pot ser, tot això?» Je 93.6
Com Nicodem, hem d’estar disposats a entrar en la vida com si fóssim el primer dels pecadors. Fora de Crist, «la salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, no ha estat donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos». 18Fets 4: 12. Per fe rebem la gràcia de Déu, però la fe no és el nostre Salvador. No ens fa guanyar res. Es la mà amb què ens aferrem a Crist i fem nostres els seus mèrits, el remei per al pecat. Ni tan sols ens podem penedir sense l’ajuda de l’Esperit de Déu. Les Escriptures diuen de Crist: «La dreta de Déu l’ha enaltit com a capdavanter i salvador, per a concedir a Israel la conversió i el perdó dels pecats”. 19Fets 5: 31 El penediment prové de Crist tan certament com el perdó. Je 93.7
Aleshores, com ens salvem? «Així com Moisès va enlairar la serp en el desert», el Fill de l’home fou enlairat i tothom a qui la serp l’ha enganyat i l’ha mossegat pot mirar i viure. «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!» 20Joan 1: 29.La llum que resplendeix des de la creu revela l’amor de Déu, que ens atreu cap a ell. Si no ens hi resistim, ens guiarà al peu de la creu amb el penediment pels pecats que van crucificar el Salvador. Aleshores, l’Esperit de Déu, per mitjà de la fe, dona nova vida a l’ànima. Els pensaments i els desigs obeeixen la voluntat de Crist. El cor i la ment són creats de nou, a la imatge d’Aquell que treballa en nosaltres per tal de sotmetre totes les coses a ell mateix. Aleshores, en la ment i el cor s’hi escriu la llei de Déu i podem dir amb Crist: «Vull fer, Déu meu, la teva voluntat».21Salm 40: 9. Je 94.1
En la conversa amb Nicodem, Jesús va desplegar el pla de la salvació i la seva missió al món. En cap dels discursos que va pronunciar després va explicar de manera tan completa i pas per pas l’obra que calia fer en el cor de tots els qui heretaran el regne del cel. Just al començament del seu ministeri va obrir la veritat a un membre del Sanedrí, a la ment que era més receptiva, a un mestre del poble. Però els dirigents d’Israel no van voler rebre la llum. Nicodem va amagar la veritat en el cor i, durant tres anys, no semblava que hi hagués d’haver cap fruit. Je 94.2
Però Jesús coneixia bé el sòl on havia sembrat la llavor. Les paraules dites de nit a un oient en una muntanya solitària no s’havien perdut. Durant un temps Nicodem no va reconèixer Crist públicament, sinó que va observar la seva vida i va avaluar els seus ensenyaments. Al Sanedrí, una vegada i una altra, desbaratava les conspiracions dels sacerdots per a destruir-lo. Quan, finalment, Jesús fou enlairat a la creu, Nicodem va recordar la lliçó de la Muntanya de les Oliveres: «Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna». La llum d’aquella conversa secreta va il·luminar la creu del Calvari i Nicodem va veure que Jesús era el Redemptor del món. Je 94.3
Després que el Senyor ascendís, quan la persecució va escampar els deixebles, Nicodem va fer un pas decidit endavant. Va fer servir la seva riquesa per a sostenir l’església naixent que els jueus esperaven que seria esborrada amb la mort de Crist. En temps de perill, el qui havia sigut tan cautelós i inquisidor fou ferm com una roca i encoratjà la fe dels deixebles alhora que proveïa els mitjans per a fer avançar l’obra de l’evangeli. Els qui, en altre temps, li havien fet reverència, ara l’escarnien i el perseguien. Va perdre les riqueses d’aquest món, però no li va flaquejar aquella fe que va començar una nit de conversa amb Jesús. Je 94.4
Nicodem va explicar a Joan la història d’aquella trobada i la seva ploma la va recollir per a instrucció de milions. Les veritats que s’hi ensenyen son tan importants avui com ho eren aquella nit solemne i fosca a la muntanya en què el príncep jueu va voler aprendre el camí de la vida que ensenyava el Mestre humil de Galilea. Je 94.5