Aquest capítol està basat en Marc 3: 13-19; 6: 12-16.
«Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per a enviar-los a predicar».1Marc 3; 13, 14. Je 167.1
Sota el refugi protector de les capçades dels arbres, a la falda de la muntanya, prop del Mar de Galiea, els dotze van rebre la crida a l’apostolat al mateix lloc i moment en què Jesús va pronunciar el Sermó de la Muntanya. Els camps i els turons eren els seus llocs preferits. Per això, per a ensenyar, preferia l’aire lliure abans que els espais tancats i les sinagogues. A més, cap sinagoga hauria pogut hostatjar les multituds que el seguien. Tanmateix, aquesta no era l’única raó per la qual escollia ensenyar als camps i als bosquets. Jesús tenia predilecció pels paisatges naturals. Per a ell, qualsevol indret tranquil on poder-s’hi retirar era un temple sagrat. Je 167.2
Els primers habitants de la terra havien escollit de posar el seu santuari sota els ar-bres de l’Edèn. Allà Crist es relacionava amb els pares de la humanitat. Quan foren expulsats del paradís, els nostres primers pares adoraren als camps i als bosquets. Allà també, Crist es trobava amb ells i els comunicava l’evangeli de la seva gràcia. Crist parlava amb Je 167.3
Abraham sota les alzines de Mambré; amb Isaac, al capvespre, mentre sortia als camps per a pregar; amb Jacob, a la falda del turó de Betel; amb Moisès, enmig de les muntanyes de Madian; i amb el jove David, mentre tenia cura dels seus ramats. Per manament de Crist, durant quinze segles, cada any, els hebreus havien deixat les seves cases durant una setmana per viure en cabanes fetes de «brancatge d’arbres frondosos i de salzes dels torrents».2Levític 23: 40. Je 167.4
Per tal de formar els seus deixebles, Jesús va escollir allunyar-se del brogit de les ciutats i endur-se’ls a la quietud dels camps i les muntanyes, més en harmonia amb les lliçons d’abnegació que els volia ensenyar. Així mateix, durant el seu ministeri preferia reunir la gent al seu voltant sota el cel blau, en algun prat o en alguna platja a la vora del llac. Allà, envoltat de les obres de la seva pròpia creació, podria allunyar de l’artificialitat els pensaments dels seus oients i conduir-los a la naturalitat. El creixement i el desenvolupament de la natura revelaven els principis del seu regne. De manera que, mentre els homes aixequessin els ulls a les muntanyes de Déu i contemplessin les extraordinàries obres sorgides de les seves mans, podrien aprendre valuoses lliçons de veritat divina. La natura els repetiria els ensenyaments de Crist. I això mateix s’esdevé amb tothom qui, amb Crist al cor, se’n va al camp. Se sentirà envoltat d’una influència santa. Les coses de la natura incorporen les paràboles del Senyor i repeteixen els seus consells. Mitjançant la comunió amb Déu, a la natura la ment s’eleva i el cor troba repòs. Je 167.5
Havia arribat l’hora de fer el primer pas per tal d’organitzar l’església que després del seu comiat, hauria de representar Crist a la terra. No havia de governar cap santuari valuós, sinó que el Salvador va conduir els seus deixebles a la retreta que tant estimava, de manera que les seves ments vinculessin les experiències d’aquell dia sagrat amb la be-llesa de les muntanyes, les valls i el mar. Je 168.1
Jesús va cridar els seus deixebles a fi de poder-los enviar com a testimonis seus, que declaressin al món tot el que havien vist i escoltat d’ell. La seva funció era la més important a què pot ser cridat un ésser humà. Per damunt d’ells només hi havia Crist. Havien de ser col·laboradors de Déu en l’obra de salvar el món. Així com en l’Antic Testament els dotze patriarques eren els representants d’Israel, els dotze apòstols havien de ser els representants de l’església de l’evangeli. Je 168.2
El Salvador coneixia el caràcter d’aquells homes que havia escollit, cap de les seves febleses i dels seus errors s’escapava de la seva mirada. Sabia per quins perills haurien de passar, la responsabilitat que recauria damunt d’ells. Per això el seu cor sentia ansietat per aquells escollits. Sol, dalt d’una muntanya prop del Mar de Galilea, va passar tota una nit pregant mentre ells dormien a la vall. A trenc d’alba, els va cridar a fi que es reu-nissin amb ell. Havia de comunicar-los una cosa molt important. Je 168.3
Durant un temps, aquells deixebles havien col·laborat de manera activa amb Jesús. Joan i Jaume, Andreu i Pere, amb Felip, Natanael i Mateu eren els qui mantenien una relació més estreta que la resta. Gairebé mai se’n separaven i eren testimonis dels seus miracles i de les seves paraules. Joan va arribar a assolir una intimitat encara més estreta amb Jesús. Per això se’l coneix com “el deixeble estimat”. Era el més jove de tots, de manera que, amb una confiança infantívola, va obrir el cor a Jesús. Així fou com s’hi va vincular més que cap altre deixeble i, per això, va esdevenir el mitjà pel qual el Salvador comunicaria al seu poble els ensenyaments espirituals més profunds. Je 168.4
Entre els noms d’un dels grups en què es divideixen els apòstols, en destaca un: Felip. Fou el primer deixeble a qui Jesús va adreçar l’ordre clara: «Segueix-me». Felip era de Betsaida, el poble d’Andreu i de Pere. Havia escoltat els ensenyaments de Joan Baptista i l’havia sentit anunciar Crist com l’Anyell de Déu. Felip cercava la veritat amb sinceritat, però li costava creure. Malgrat que s’havia unit a Crist, quan l’anuncia a Natanael els seus mots demostren que no estava plenament convençut de la divinitat de Jesús. Tot i que la veu que procedia del cel havia proclamat Crist com el Fill de Déu, per a Felip era «Jesús, fill de Josep, de Natzaret”. 3Joan 1: 45. Més tard, quan els cinc mil foren alimentats, la falta de fe de Felip va tornar a sortir a la llum. Quan Jesús, a fi de posar-lo a prova, va preguntar: «on comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?», 4Joan 6: 5. la seva resposta va ser la d’un incrèdul: «Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú».5Vers 7. Jesús estava entristit. Malgrat que havia vist les seves obres i havia sentit el seu poder, Felip encara no creia. Quan els grecs van preguntar Felip per Jesús, ell, en lloc d’aprofitar l’oportunitat de presentar-los al Salvador, se’n va anar a explicar-ho a Andreu. Altra vegada, en aquelles darreres hores abans de la crucifixió, les paraules de Felip eren tals que desencoratjaven la fe de qualsevol. Quan Tomàs digué a Jesús: «Se-nyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?», 6Joan 14: 5. Jesús li contesta: «Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist».7Joan 14: 6, 7. La resposta de Felip és la d’un incrèdul: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més».8Joan 14: 8. Quanta lentitud, quanta feblesa en la fe d’un deixeble que, durant tres anys, havia viscut amb Jesús! Je 168.5
El contrast joiós a la incredulitat de Felip ve de la confiança infantívola de Natanael. Era un home amb una naturalesa intensament sincera, algú la fe del qual s’aferra a les realitats invisibles. I, tanmateix, Felip era alumne de l’escola de Crist, de manera que el Mestre diví suportava, pacient, la seva incredulitat i falta d’enteniment. Quan l’Esperit Sant fou vessat damunt dels deixebles, Felip esdevingué mestre segons l’orde diví. Sabia de què parlava i ensenyava amb una seguretat que transmetia convicció als qui l’escoltaven. Je 169.1
Mentre Jesús preparava els deixebles a fi de designar-los, algú que no havia estat convocat reclamava la seva presència entre ells. Era Judes Iscariot, un home que afirmava ser seguidor de Crist. Es va avançar i va demanar un lloc en aquell cercle íntim de deixebles. Amb molta honestedat i una sinceritat evident, va declarar: «Mestre, et seguiré arreu on vagis”. 9Mateu 8: 19 Jesús no el va rebutjar ni tampoc li va donar la benvinguda, sinó que, pla-nyent-se, només va dir: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap».10Mateu 8: 20. Judes creia que Jesús era el Messies i, unint-se als apòstols, covava l’esperança d’assegurar-se una posició elevada en el nou reialme. Jesús va tallar-la de soca-rel amb la declaració de la seva pobresa. Je 169.2
Els deixebles estaven ansiosos que Judes fos un d’ells. Tenia un aspecte de comandament i era un home d’intel·ligència desperta i dotat d’habilitats executives. Per això el van recomanar a Jesús com a algú que li podria ser de gran ajuda en la seva obra. Aquella resposta tan freda de Jesús els va sorprendre. Je 169.3
Que Jesús no hagués volgut assegurar-se la cooperació dels líders d’Israel els havia decebut profundament. Pensaven que no reforçar la causa obtenint el recolzament d’aquells homes influents era un error. Si hagués rebutjat Judes les seves ments haurien qüestionat la saviesa del Mestre. Més endavant, la història de Judes els mostraria els perills de permetre que cap consideració mundana tingui pes a l’hora de decidir si un home és adequat o no per a l’obra de Déu. La cooperació d’aquesta mena de persones que tant desitjaven els deixebles hauria sigut una traïció i hauria posat l’obra a les mans dels seus enemics. Je 169.4
Tanmateix, quan Judes es va unir als deixebles, no era insensible a la bellesa del caràcter de Crist. Va sentir la influència d’aquell poder diví que atreia les ànimes al Salvador. Aquell qui «no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la»11Isaïes 42: 3 no rebutjaria aquella ànima encara que apropar-se a la llum no fos més que un desig. El Salvador va llegir el cor de Judes. Coneixia les profunditats de la iniquitat a què, si no l’en deslliurava la gràcia de Déu, s’arribaria a enfonsar. En unir-lo a ell mateix, Jesús va posar aquell home en un lloc on, dia rere dia, podria estar en contacte amb el corrent del seu amor abnegat. Si obria el cor a Crist, la gràcia divina en faria fora el dimoni de l’egoisme, de manera que el mateix Judes podria esdevenir súbdit del regne de Déu. Je 169.5
Déu accepta els éssers humans tal com són i estan, amb els elements humans del seu caràcter, i, si estan disposats a aprendre d’ell i que els disciplini, els forma per al seu servei. No els escull perquè són perfectes, sinó malgrat les seves imperfeccions, a fi que, per mitjà del coneixement i la pràctica de la veritat, per mitjà de la gràcia de Crist, puguin ser transformats a la seva imatge. Je 170.1
Judes tingué les mateixes oportunitats que els altres deixebles. Va escoltar les mateixes lliçons inestimables. No obstant, la pràctica de la veritat que Crist demanava no era entre els desitjos i els propòsits de Judes. Per això no va abandonar les seves idees a fi de rebre la saviesa del cel. Je 170.2
Amb quina tendresa el Salvador tractava el qui seria el seu traïdor! Jesús basava els seus ensenyaments en els principis de la benvolença que colpegen l’arrel mateixa de la cobdícia. Davant Judes va presentar el caràcter abjecte de l’enveja i més d’una vegada el deixeble es va adonar que havia retratat la seva personalitat i havia assenyalat el seu pecat. I, tanmateix, no estava disposat a confessar la seva maldat i renunciar-hi. Estava pagat d’ell mateix i, en lloc de resistir la temptació, continuava amb les seves pràctiques fraudulentes. Tenia Crist al davant. Era un exemple viu del que hauria de ser si reco-llia el benefici de la mediació i el ministeri divins; però, una vegada i una altra, les orelles de Judes van romandre sordes a les lliçons del Mestre. Je 170.3
Jesús no el va reprendre amb duresa per la seva cobdícia, sinó que, amb paciència divina, va suportar aquell home errat; fins i tot quan li feia avinent que havia llegit el seu cor com qui llegeix un llibre obert. Li presentava els incentius més elevats per a fer el bé;de manera que Judes no tenia cap excusa per a rebutjar la llum del cel. Je 170.4
En lloc de caminar en la llum, Judes va escollir mantenir els defectes. Covava mals desitjos, passions venjatives i pensaments obscurs i tenebrosos, fins al punt que Sata-nàs va obtenir el control absolut de l’home. Judes es va convertir en un representant de l’enemic de Crist. Je 170.5
Quan va conèixer Jesús tenia trets de caràcter valuosos que haurien pogut ser una benedicció per a l’església. Si hagués estat disposat a carregar el jou de Crist hauria pogut ser un dels apòstols principals. En canvi, va endurir el cor cada vegada que els seus defectes quedaven al descobert i, mogut per l’orgull i la rebel·lió, va escollir seguir les seves ambicions egoistes. Finalment, va esde-venir inadequat per a l’obra que Déu li hauria encarregat. Je 170.6
Tots els deixebles tenien defectes greus quan Jesús els va cridar a servir-lo. Joan, que va arribar a mantenir una relació estretíssima amb el Mansuet i Humil, no era cap excepció. La seva naturalesa no era pas mansueta i submisa. El seu germà i ell duien el malnom de “fills del tro”. Mentre van conviure amb Jesús, qualsevol fotesa que pogués contrariar el Mestre els encenia d’indignació i combativitat. El deixeble estimat era geniüt, venjatiu i de crítica fàcil. Era orgullós, ambiciós per ser el primer al regne de Déu. Tanmateix, dia rere dia, contrastant amb els seu esperit violent, va contemplar la tendresa i la tolerància de Jesús, en va sentir les lliçons d’humilitat i de paciència. Va obrir el cor a la influència divina i, a més d’escoltar, va posar en pràctica les paraules del Salvador. Va ocultar el jo en Crist. Va aprendre a dur el jou de Crist i a suportar-ne la càrrega. Je 170.7
Jesús reprovava els seus deixebles, els advertia i els aconsellava. Joan i els seus germans, però, no el van abandonar, van escollir Jesús tot i les reprensions. Les seves febleses i els seus errors no van ser motiu perquè el Salvador se n’allunyés. Van triar seguir fins al final i compartir amb ell les seves proves alhora que aprenien les lliçons de la seva vida. Mentre contemplaven Crist el caràcter se’ls transformava. Je 170.8
Els apòstols tenien hàbits i disposicions molt diversos. Hi havia un publicà, Leví Mateu, i un zelota ferotge, Simó, que odiava a mort l’autoritat de Roma; l’impulsiu i generós Pere i el pervers Judes; Tomàs, sincer de cor però tímid i poruc; Felip, de reaccions lentes i inclinat als dubtes; i els fills de Zebedeu, ambiciosos i directes com els seus ger-mans. Jesús els va reunir malgrat la diversitat dels seus defectes i totes les seves tendències al mal, heretades i cultivades. Però en Crist i per Crist formarien part de la família de Déu, aprendrien a ser un en la fe, en la doctrina i en l’esperit. Passarien proves, patirien, tindrien divergències d’opinió; però mentre Crist habités en el cor, no hi hauria dissensions. El seu amor els empenyeria a estimar els altres. Les lliçons del Mestre farien que trobessin l’harmonia en qualsevol diferència, de manera que els deixebles estarien units fins que arribessin a tenir un sol pensament i un sol judici. Crist és el gran centre i ells s’havien d’apropar uns als altres en la mateixa proporció amb què s’apropessin al centre. Je 171.1
Quan Jesús va acabar d’instruir els deixebles, va reunir el grup més íntim i, agenollat enmig de tots ells, mentre els imposava les mans, va pronunciar una pregària per a dedicar-los a la seva sagrada obra. D’aquesta manera, els deixebles del Senyor van ser designats per al ministeri evangèlic. Je 171.2
Crist no escull cap àngel que mai ha caigut, sinó éssers humans, persones amb passions semblants a les dels qui volen salvar. Crist va prendre la humanitat a fi d’apropar-se a la humanitat. La divinitat necessitava la humanitat, perquè calien totes dues per a dur la salvació al món. La divinitat necessitava la humanitat a fi que la humanitat tingués a l’abast un canal de comunicació entre Déu i l’home. Amb els servents i els missatgers de Crist no és res de diferent. Per tal de restaurar-lo a la imatge i semblança de Déu, i per tal de ser capaç de fer l’obra de Déu, l’home necessita un poder extern a ell que el superi. I, malgrat això, l’agent humà no és prescindible. La humanitat reté el poder diví, Crist habita en els cors per fe i, mitjançant la cooperació amb la Divinitat, el poder de l’home es fa eficient per al bé. Je 171.3
Aquell que va cridar els pescadors de Galilea encara crida els homes i les dones perquè el serveixin. El seu únic desig és manifestar el seu poder per mitjà de nosaltres com ho va fer per mitjà dels seus deixebles. Per més imperfectes i pecadors que siguem, el Senyor ens presenta l’oferta d’associar-nos a ell, de ser aprenents de Crist. Ens convida a posar-nos sota la influència de la instrucció divina a fi que, unint-nos a Crist, poguem fer les obres de Déu. Je 171.4
«Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres».122 Corintis 4: 7. Per això la predicació de l’evangeli fou encarregada a homes que s’equivocaven i no als àngels. És evident que el poder que obra a través de la feblesa de la humanitat és de Déu. Així se’ns encoratja a creure que nosaltres també podem rebre auxili del poder que pot ajudar els altres que són tan febles com nosaltres mateixos. De manera que els que estan envoltats de feblesa siguin capaços de «sentir commiseració dels ignorants i esgarriats».13Hebreus 5: 2, FBC. Havent estat en perill, coneixen bé les dificultats i les trampes del camí; per aquesta raó han sigut cridats a sortir i anar a cercar-ne d’altres que estan en un perill semblant. Hi ha ànimes paralitzades pel dubte, afeixugades per les febleses, de fe dèbil i incapaces de copsar l’Invisible. Però un amic que poden veure, que se’ls apropa en nom de Crist, pot ser un nexe d’unió que afermi en Crist una fe que trontolla. Je 171.5
Hem de col·laborar amb els àngels celes-tials en la tasca de presentar Jesús al món. Ells esperen la nostra cooperació amb ànsia gairebé impacient. Perquè l’home ha de ser el canal per a comunicar-se amb l’home. Així, quan ens lliurem de tot cor a Crist, els àngels s’alegren, perquè poden parlar amb la nostra veu i revelar l’amor de Déu. Je 172.1