Aquest capítol està basat en Mateu 5 - 7.
Crist no tenia per costum reunir els seus deixebles per separat a fi que rebessin les seves paraules. No va escollir per deixebles únicament els qui coneixien el seu estil de vida. La seva obra era arribar a les multituds ignorants i extraviades. Impartia les seves lliçons de veritat allà on poguessin tocar la ment entenebrida. Ell mateix era la Veritat, que s’aixecava amb el llom cenyit i les mans esteses per a beneir i, amb paraules d’advertiment, súplica i encoratjament, volia elevar l’esperit de tothom qui se li apropés. Je 173.1
Tot i que anava adreçat als deixebles, el Sermó de la Muntanya fou pronunciat davant de les multituds. Després d’haver designat els apòstols, Jesús se’ls va endur a la vora del mar. Allà, de bon matí, s’hi havia començat a reunir la gentada. A més de les multituds habituals que venien dels pobles de Galilea, també hi havia gent de Judea; fins i tot de la mateixa Jerusalem. N’hi havia de Perea; de la Decàpolis; d’Idumea, més al sud de Judea; així com de Tir i de Sidó, les ciutats fenícies a la vora del Mediterrani. «Havien sentit a dir tot el que feia»1Vegeu Marc 3: 8; Lluc 6: 17. i venien «per a escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties [...] perquè sortia d’ell una força que guaria tothom”. 2Lluc 6: 18, 19. Je 173.2
L’estretor de la platja no permetia que la seva veu arribés a tothom. Per això Jesús va pujar per la falda de la muntanya. En arribar a un indret on era possible reunir de manera confortable la gernació que s’havia congregat, es va asseure a l’herba i els deixebles i la multitud van seguir el seu exemple. Je 173.3
Els deixebles sempre s’estaven prop de Jesús. La gent no parava d’empènyer, però els deixebles entenien que no els havien d’allunyar de la seva presència. Es van asseure molt a prop d’ell a fi de no perdre cap mot de la seva instrucció. L’escoltaven amb atenció, plens del desig d’entendre les veritats que havien de donar a conèixer a tots els països i totes les èpoques. Je 173.4
Tenien el pressentiment que havia de passar alguna cosa més del que era habitual i van envoltar el seu Mestre. Creien que el regne s’establiria aviat. Els esdeveniments d’aquell mateix matí els havien donat la certesa que faria algun anunci que hi tindria relació. El sentiment d’expectació també impregnava la multitud. Les cares deleroses eren senyal de profund interès. Mentre la gentada s’anava asseient a la falda verda de la muntanya, esperant les paraules del Mestre diví, tenien el cor ple d’idees de glòria futura. Hi havia escribes i fariseus que anhelaven l’arribada del dia que podrien dominar els romans tan odiats i posseir les riqueses i l’esplendor del gran imperi del món. Els pobres pagesos i pescadors esperaven sentir la promesa que les seves cases espellifades, l’escassedat de menjar, la vida de privacions i la por de la necessitat serien canviades per mansions esplendoroses i dies de comoditats. En lloc d’un vestit aspre, que era l’única peça de roba que els cobria durant el dia, i la manta de la nit, esperaven que Crist els do-nés les vestidures riques i costoses dels conqueridors. Tots els cors frisaven amb l’esperança orgullosa que Israel aviat seria honorat davant de les nacions com a poble escollit de Déu i Jerusalem seria exaltada a la categoria de capital d’un reialme universal. Je 173.5
Crist va decebre les esperances de grandesa mundana. Tot i que no va atacar directament els errors del poble, amb el Sermó de la Muntanya va voler desfer l’obra que la falsa educació havia construït, alhora que donava als oients una concepció correcta del seu regne i del seu caràcter. Veia la misèria del món per causa del pecat, però no els va presentar una descripció viva de la seva desgràcia. Els va ensenyar una cosa infinitament millor del que havien conegut fins aleshores. Sense combatre les seves idees del regne de Déu, els va parlar de les condicions per a entrar-hi, i els va permetre que en traguessin les seves pròpies conclusions sobre quina n’era la naturalesa. Les veritats que ensenyava no són menys importants per a nosaltres que per a la multitud que el seguia. Nosaltres necessitem tant com ells aprendre els principis fundacionals del regne de Déu. Je 174.1
Les primeres paraules que adreçà al poble eren de benedicció. Feliços, digué, els qui reconeixen la seva pobresa espiritual i tenen necessitat de redempció. 3Vegeu M ateu 5: 3. L’evangeli s’ha de predicar als pobres. No es revela als orgullosos espirituals, que afirmen que són rics i no els cal res. Es revela als qui són humils i tenen el cor contrit. Només hi ha oberta una font per al pecat, una font per als pobres d’esperit. Je 174.2
El cor orgullós s’esforça per a guanyar la salvació, però tant el nostre dret d’accedir al cel com la nostra idoneïtat es basen en la justícia de Crist. El Senyor no pot fer res per recuperar l’home fins que, convençut de la seva feblesa i despullat de la seva autosuficiència, ell es lliura al control de Déu. Aleshores pot rebre el do que Déu espera atorgar-li. Res no és ocult per a l’ànima que reconeix la seva necessitat. Té accés lliure al qui té la plenitud. «Això us fa saber el qui és alt i excels, que resideix en un palau etern i té un nom sant: “Jo visc a les altures, en un lloc sant, però estic amb els qui se senten desfets i enfonsats: reanimaré els qui estan enfonsats, faré reviure els qui se senten desfets”». 4Isaïes 57: 15. Je 174.3
«Feliços els qui ploren, perquè seran consolats”. 5M ateu 5: 4. Amb aquestes paraules Crist no ensenya que el fet de plorar tingui cap poder en ell mateix per a eliminar la culpa del pecat. No sanciona el fingiment o la humilitat impostada. El plor de què parla no té res a veure amb la malenconia ni el lament. Encara que ens entristim per causa del pecat, ens hem d’alegrar amb el preciós privilegi de ser fills de Déu. Je 174.4
Sovint ens entristim perquè les nostres males accions tenen conseqüències desagradables per a nosaltres mateixos. Això no és penediment. La tristesa real pel pecat és el resultat de l’obra de l’Esperit Sant. L’Esperit revela la ingratitud del cor que ha desdenyat i ha apesarat el Salvador i ens empeny a fer acte de contrició al peu de la creu. Amb cada pecat el Salvador rep una altra ferida; de manera que quan contemplem aquell Qui hem traspassat plorem pels pecats que li han cau sat angoixa. I aquest plor ens farà renunciar al pecat. Je 174.5
Potser per als mundans aquest entristiment és senyal de feblesa, però en realitat és la força que relliga el penitent a l’Infinit amb uns vincles irrompibles. Mostra que els àngels de Déu tornen a l’ànima les gràcies perdudes a causa de la duresa de cor i la transgressió. Les llàgrimes del penitent només són les gotes de la pluja que anuncien el sol de la santedat. Aquesta tristor anuncia la joia que serà font viva en l’ànima. «Reconeix, doncs, la teva culpa: has estat infidel al Senyor, el teu Déu”; 6Jeremies 3: 13. «no continuaré enutjat perquè soc bondadós, t’ho dic jo, el Senyor».7Vers 12. «Als qui porten dol per Sió” ha promès que els donaria «una diadema en lloc de cendra [...], perfums de festa en lloc de penes, triomf en lloc de desconsol”. 8Isaïes 61: 3. Je 175.1
Així mateix, els qui també es planyen per les proves i les penes trobaran consol. L’amargor del patiment i la humiliació és millor que la indulgència del pecat. Amb l’aflicció Déu ens revela les taques que embruten el caràcter a fi que, per la seva gràcia, puguem vèncer les nostres faltes. Se’ns obren capítols de la nostra pròpia vida que desconeixíem i, a fi que poguem acceptar la reprovació i el consell de Déu, ens arriba la prova. Quan se’ns posi a prova no hem d’inquietar-nos ni queixar-nos. No ens hem de rebellar ni preocupar-nos a tal punt que la mà de Crist no ens pugui protegir. Hem d’humiliar l’ànima davant de Déu. Els camins del Senyor estan ocults al qui vol veure les coses amb una llum que el satisfaci. Per a la naturalesa humana semblen tenebrosos i tristos. I, tanmateix, els camins de Déu són camins de misericòrdia i duen a la salvació. Elies no sabia què es feia quan, al desert, digué que ja havia viscut prou i demanà de morir. El Senyor, per la seva misericòrdia, no li va prendre la paraula. Encara li quedava una gran tasca per a dur a terme. I quan va acabar tota la seva obra no va morir pres del descoratjament i en la solitud del desert. No estava destinat a baixar a la pols de la mort, sinó a ascendir a la glòria envoltat de carros de foc, fins al tron de l’Altíssim. Je 175.2
La paraula de Déu per al desconsolat és: «Jo el curaré, el guiaré i l’ompliré de consol, a ell i als qui ploren amb ell”, 9Isaïes 57: 18 «canviaré el dol en festa, els consolaré de les penes i els alegraré».10Jeremies 31: 13. Je 175.3
«Feliços els humils”. La humilitat que es refugia en Crist pot alleujar molt les dificultats que haurem d’enfrontar a la vida. Si tenim la humilitat del nostre Mestre ens aixecarem per damunt del menyspreu, el rebuig i l’enuig a què estem exposats dia si dia també. Ja no ens enterboliran l’esperit. La prova de noblesa més elevada per a un cristià és el domini propi. El qui, sotmès a maltractaments o a la crueltat, no aconsegueix de mantenir un esperit calmat i confiat pren a Déu el dret de revelar en ell la seva perfecció de caràcter. La humilitat del cor és la força que dona la victòria als qui segueixen Crist, és el senyal de la seva connexió amb els atris celestials. 11Mateu 5: 5. Je 175.4
«El Senyor és excels, però esguarda els humils».12Salm 138: 6 Déu té en gran estima els qui revelen l’esperit mansuet i humil de Crist. Encara que el món en faci escarni, per a ell són molt valuosos. Els savis, els grans, els benvolents no són els únics que obtindran el passaport per als atris celestials. Tampoc el qui, ple de zel, s’afanya a treballar amb una activitat fe-bril. No, els pobres en l’esperit, que anhelen la presència permanent de Crist; els humils de cor, la més alta ambició dels quals és fer la voluntat de Déu, tindran el pas franc. Seran comptats entre els qui hauran rentat les seves vestidures en la sang de l’Anyell fins a fer-les blanques com la neu. «Per això estan davant el tron de Déu donant-li culte nit i dia dins el seu temple. El qui seu al tron plantarà damunt d’ells el seu tabernacle».13Apocalipsi 7: 15. Je 175.5
«Feliços els qui tenen fam i set de ser justos».14Mateu 5: 6. El sentiment d’indignitat guiarà el cor a tenir fam i set de ser just. Aquest desig no quedarà sense ser sadollat. Els qui fan lloc al cor per a Jesús coneixeran el seu amor. Tots els qui anhelen que el seu caràcter s’assembli al de Déu seran satisfets. L’Esperit Sant no deixa mai desemparada l’ànima que fixa la vista en Jesús. Pren les coses de Crist i els les revela. Si la mirada resta fixa en Crist l’obra de l’Esperit no s’atura i continua fins que queda conformada a la seva imatge. L’element pur de l’amor expandirà l’ànima i la capacitarà per a assolir fites més elevades, per a augmentar el coneixement de les coses celestials, a fi que pugui arribar a la plenitud. «Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats”. Je 176.1
El misericordiós trobarà misericòrdia i el pur de cor veurà Déu. Qualsevol pensament impur corromp l’ànima, afebleix el sentit de la moral i acaba destruint les impressions de l’Esperit Sant. Redueix la visió espiritual, de manera que els homes i les dones ja no poden veure Déu. El Senyor pot i vol perdonar el pecador penedit. I, tanmateix, encara que hagi sigut perdonada, l’ànima es malmet. Qui vulgui discernir amb claredat les veritats espirituals ha de foragitar les impureses en la parla o de pensament. Je 176.2
Però les paraules de Crist tenen a veure amb molt més que la llibertat de la impuresa sensual, que la corrupció cerimonial que els jueus evitaven amb tant de rigor. La supèrbia ens incapacita per a mirar Déu. L’esperit que només cerca de complaure’s ell mateix considera que és igual que Déu. Fins que no hi haguem renunciat no podrem entendre Aquell qui és amor. Només el cor abnegat, l’esperit humil i confiat, veurà que Déu és «compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor».15Èxode 34: 6. Je 176.3
«Feliços els qui treballen per la pau”. 16M ateu 5: 9. La pau de Crist neix de la veritat. És harmonia amb Déu. El món està enemistat amb la llei de Déu, els pecadors estan enemistats amb el seu Creador i, per tant, estan enemistats els uns amb els altres. Però el salmista declara: «Tenen molta pau els qui estimen la teva Llei: res no els farà ensopegar”. 17Salm 119: 165. Els homes no poden fabricar la pau. Els plans humans per a purificar i elevar les persones o la societat no aconseguiran de produir pau; no arriben al cor. L’únic poder que pot crear i perpetuar la pau veritable és la gràcia de Crist. Quan s’implanta en el cor foragita les males passions que causen conflictes i dissensions. «En lloc d’espines creixerà el xiprer, en lloc d’ortigues, la murtra»18Isaïes 55: 13. i el desert i la terra eixuta s’alegraran, i l’estepa exultarà i florirà. 19Vegeu Isaïes 35: 1. Je 176.4
Les multituds estaven admirades dels seus ensenyaments, tan diferents dels pre-ceptes i l’exemple dels fariseus. El poble havia acabat per pensar que la felicitat consistia a posseir les coses d’aquest món i que la fama i l’honor dels homes eren més que dignes de ser cobejats. Ser anomenat “rabí” i ser lloat com a savi i religiós mentre es feia ostentació pública de les pròpies virtuts. Es considerava que era el súmmum de la felicitat. Però en presència d’aquella enorme gentada, Jesús va declarar que els guanys i els honors terrenals eren l’única recompensa que aquella mena de persones rebrien mai. Parlava amb seguretat i un poder convincent acompanyava les seves paraules. El poble estava en silenci alhora que el dominava un sentiment de temor. Plens de dubtes, es miraven els uns als altres. Si els ensenyaments d’aquell Home eren certs, qui d’ells se salvaria? Molts estaven convençuts que l’Esperit de Déu animava aquell Mestre destacat i que els sentiments que expressava tenien origen diví. Je 176.5
Després d’explicar en què consisteix la veritable felicitat, i com es pot obtenir, Jesús va assenyalar de manera definida les obligacions dels seus deixebles com a mestres escollits per Déu per tal que en conduïssin d’altres al camí de la justícia i la vida eterna. Sabia que, sovint, quedarien decebuts i descoratjats, que s’enfrontarien a una oposició decidida, que els insultarien i que rebutjarien el seu testimoni. Je 177.1
Sabia prou bé que, quan anessin a complir la seva missió, aquells homes humils que escoltaven atents les seves paraules haurien de suportar la calúmnia, la tortura, l’empresonament i la mort. Per això va continuar: «Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit».20Mateu 5: 10-12. Je 177.2
El món estima el pecat i detesta la justícia. Aquesta fou la causa de l’hostilitat que va mostrar per Jesús. Tothom qui rebutja el seu amor infinit trobarà que el cristianisme és un element pertorbador. La llum de Crist foragita la tenebra que cobreix els seus pecats i es fa evident que cal una reforma. Així doncs, els qui cedeixen a la influència de l’Esperit Sant s’embranquen en un combat contra ells mateixos alhora que els qui s’aferren al pecat fan la guerra a la veritat i als seus representats. Je 177.3
De manera que sorgeix el conflicte i els seguidors de Crist són acusats de causar tribulacions al poble. I tanmateix, la companyonia amb Déu els enemista amb el món. Són portadors del retret de Crist. Segueixen el mateix camí que va seguir el més noble de la terra. No han d’enfrontar la persecució amb tristesa, sinó amb goig. Cada prova esdevé un agent diví que els refina. Totes els capaciten per a l’obra que els fa els seus col·laboradors. Cadascun dels conflictes té un lloc en la gran batalla per la justícia, de manera que afegeix joia al seu triomf final. Si tenen això present, acceptaran que la seva fe sigui posada a prova i no ho rebutjaran ni se n’apartaran. Els seus servents, ansiosos per complir la seva missió en el món, de manera que el seu únic desig serà l’aprovació de Déu, han de dur a terme la tasca que els ha estat encomanada; tant hi fa si els homes els aplaudeixen o els temen. Je 177.4
Jesús digué: «Vosaltres sou la sal de la terra».21Mateu 5: 13. No ens allunyem del món ni ens n’aïllem a fi de fugir de la persecució. Hem de romandre entre els homes a fi que el regust de l’amor diví sigui com la sal, que conservi el món i n’impedeixi la corrupció. Je 177.5
Els cors que responen a la influència de l’Esperit Sant són els canals per on flueixen les benediccions de Déu. Si hom privés la terra dels qui serveixen Déu i el seu Esperit se’n retirés, aquest món cauria víctima de la desolació i de la destrucció, els fruits del domini de Satanàs. Encara que els malvats no ho saben, deuen les benediccions de la vida a la presència al món del poble de Déu, que és objecte del seu menyspreu i la seva opressió. Però si els cristians ho són només de nom són com la sal que ha perdut e gust. No exerceixen cap bona influència en el món. La seva manera de representar Déu els fa pitjors que els descreguts. Je 177.6
«Vosaltres sou la llum del món».22Mateu 5: 14. Els jueus pretenien restringir els beneficis de la salvació a la seva pròpia nació. Crist, en canvi, els va mostrar que la salvació és com la llum del sol. Es de tot el món. La religió de la Bíblia no ha de ser reclosa entre les cobertes d’un llibre ni entre les parets d’una església. Tampoc ha de ser usada de tant en tant en benefici propi i després deixada de banda altre cop. Ha de santificar la vida de cada dia, de manifestar-se en qualsevol transacció o negoci i en totes les relacions socials. Je 178.1
El caràcter no és res que es fabriqui en algun lloc fora de la persona i després se’l posi com qui es posa un vestit. Irradia des de l’interior. Si volem que els altres ens segueixin pel camí de la justícia, els principis de la justícia han d’arrelar en el nostre cor i dominar-lo. La nostra professió de fe ja pot proclamar la teoria de la religió que allò que enlairarà la paraula de la veritat és la pietat pràctica. Una vida coherent, una conversa santificada, una integritat increbantable, un esperit actiu i benvolent, un exemple pie-tós... són mitjans pels quals la llum arriba al món. Je 178.2
Jesús no es va quedar en les exigències de la llei, sinó que va impedir que els qui l’escoltaven arribessin a la conclusió que havia vingut a anul·lar-ne els requeriments. Sabia que hi havia espies que es fixarien en cadascun dels mots que diria i el torcerien fins a l’extrem que els beneficiaria. Coneixia els prejudicis que niaven en la ment de molts d’ells i no deia res que pogués inquietar la seva fe en la religió i les institucions que els havien sigut encomanades per mitjà de Moisès. El mateix Crist havia donat la llei moral i la cerimonial. No havia vingut per a destruir la confiança en les seves pròpies ins-truccions. Justament la seva gran reverència per la llei i els profetes era a l’arrel del seu desig d’enderrocar el mur de requeriments tradicionals que encotillaven els jueus. Alhora que demostrava la falsedat de les seves interpretacions de la llei tenia cura que els seus deixebles no abandonessin les veritats vitals encomanades als hebreus. Je 178.3
Els fariseus s’enorgullien d’obeir la llei. No obstant, mitjançant la pràctica diària, en coneixien tan poc i tan malament els principis que les paraules del Salvador els sonaven com heretgia. A mesura que anava enretirant la brossa que cobria la veritat, ells pensaven que deixava de banda la pròpia veritat. Xiuxiuejaven dient que estava rebaixant el pes de la llei. Ell, que els llegia els pensaments, els va respondre: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud».23M ateu 5: 17. Je 178.4
D’aquesta manera Jesús refutava l’acusació dels fariseus. La seva missió al món era vindicar les sagrades afirmacions d’una llei que l’acusaven de transgredir. Si la llei de Déu hagués pogut ser canviada o derogada, a Crist no li hauria calgut patir les conseqüències de la nostra transgressió. Va venir per a explicar la relació que hi ha entre la llei i els homes i per a il·lustrar-ne els preceptes amb la seva vida d’obediència. Je 178.5
Déu ens ha donat les seves santes ordenances perquè estima la humanitat. A fi de protegir-nos dels resultats de la transgressió ens revela els principis de la justícia. La llei és l’expressió del pensament diví, de manera que quan la rebem en Crist esdevé el nostre pensament. Ens eleva per damunt del poder dels desigs i les tendències naturals, per damunt de les temptacions que ens menen al pecat. Déu vol que siguem feliços; per això ens va donar els preceptes de la llei a fi que, obeint-los, puguem obtenir el goig. Quan els àngels, en néixer Jesús, cantaven: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima»,24Lluc 2: 14. declaraven els principis de la llei que havia vingut a engrandir i honorar. Je 178.6
Quan la llei fou proclamada al Sinaí Déu va fer que els homes coneguessin la santedat del seu caràcter, de manera que, per contrast, fossin capaços de veure la pecaminositat de l’humà. La llei fou donada a fi de convèncer-los de pecat, de revelar-los que tenien necessitat d’un Salvador. I ho faria si l’Esperit Sant aplicava els seus principis al cor. Aquesta és una tasca encara pendent. En la vida de Crist els principis de la llei es fan entenedors; de manera que mentre l’Esperit Sant de Déu toca els cors i la llum de Crist revela als homes que els cal la seva sang purificadora i la seva justícia que els fa justos, la llei encara és un agent que ens condueix a Crist a fi que puguem ser justificats per la fe. «És perfecta la llei del Senyor, l’ànima hi descansa”. 25Salm 19: 8. Je 179.1
«Mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud”, 26Mateu 5: 18. digué Jesús. El sol lluint al cel, la terra sòlida per on caminem, donen testimoniatge que la llei de Déu és immutable i eterna. Ja poden desaparèixer, que els preceptes divins resistiran. «És més fàcil que passin el cel i la terra que no pas que caigui una sola coma de la llei».27Lluc 16: 17. El sistema de símbols que assenyalava Jesús com l’Anyell de Déu quedaria abolit amb la seva mort, però els preceptes del decàleg són tan immarcescibles com el tron de Déu. Je 179.2
Perquè «la Llei és santa», qualsevol alteració que se’n faci serà pecaminosa. Crist condemna els qui desobeeixen els manaments de Déu i ensenyen als altres que ho facin. La vida d’obediència del Salvador donava suport a les declaracions de la llei; demostrava que la humanitat podia observar la llei alhora que mostrava l’excel·lència del caràcter que aquella obediència desenvolupa. Tots els qui obeeixen com ell va obeir també declaren que «el manament és sant, just i bo».28Romans 7: 12. D’altra banda, tots els qui transgredeixen els manaments de Déu donen suport a les afirmacions de Satanàs segons les quals la llei és injusta, impossible de ser obeïda. D’aquesta manera es fan partícips dels enganys de l’adversari i aboquen deshonra damunt de Déu. Són fills del maligne, el qui fou el primer de rebel·lar-se contra la llei de Déu. Admetre’ls al cel introduiria altra vegada els elements de la discòrdia i la rebel·lió, alhora que posaria en perill el benestar de tot l’univers. Ningú que, voluntàriament, menystingui un sol principi de la llei podrà entrar al regne del cel. Je 179.3
Els rabins consideraven que la seva justícia era un passaport per al cel. Jesús, en canvi, va declarar que no n’hi havia prou i que no era prou digna. Les cerimònies externes, així com el coneixement teòric de la veritat, constituïen la justícia farisaica. Els rabins asseguraven que eren sants gràcies als seus propis esforços per a observar la llei. I tanmateix les seves obres havien divorciat la justícia i la religió. Tot i ser escrupolosos amb les observances rituals, la seva vida era immoral i vil. La seva pretesa justícia mai podria fer que entressin al regne del cel. Je 179.4
En temps de Crist, l’engany més gran de la ment humana era que la mera acceptació de la veritat ja constitueix una font de justícia. En tota l’experiència humana havia quedat demostrat que el coneixement teòric de la veritat no era prou per a la salvació de l’ànima. No dona els fruits de la justícia. El zel pel que s’anomena veritats teològiques acompanya sovint l’odi per la veritat genuïna feta manifesta en la vida. Els capítols més tèrbols de la història contenen el relat de crims comesos per religiosos fanàtics. Els fariseus afirmaven que eren els fills d’Abraham i es vantaven de posseir els oracles de Déu. Tanmateix, aquests avantatges no els protegien de la supèrbia, de la malignitat, de l’ànsia de guanys i de la hipocresia més baixa. Es pensaven ser els religiosos més grans del món, però la seva pretesa ortodòxia els va empènyer a crucificar el Senyor de la glòria. Je 179.5
Aquest perill persisteix. Molts donen per segur que són cristians pel sol fet que s’adhereixen a certs principis teològics; però no han introduït la veritat en la vida pràctica. No l’han creguda ni l’han estimada; per això no han rebut el poder i la gràcia que venen per la santificació de la veritat. Les persones poden professar fe en la veritat, però si això no els fa sincers, amables, pacients, tolerants, de mentalitat celestial, esdevé una maledicció per als qui la posseeixen. De manera que, per la seva influència, també esdevé maledicció per al món. Je 180.1
La justícia que Crist ensenyava és la conformitat del cor i la vida amb la voluntat revelada de Déu. Els homes pecadors només podran ser justos si tenen fe en Déu i mantenen una connexió vital amb ell. Aleshores, la pietat veritable elevarà els pensaments i ennoblirà la vida. Aleshores les formes externes de la religió estaran en sintonia amb la puresa interna del cristià. Aleshores les cerimònies necessàries per al servei de Déu ja no seran ritus sense sentit com els dels fari-seus hipòcrites. Je 180.2
Jesús pren els manaments per separat i explica l’amplitud i la profunditat de les seves exigències. En lloc de suprimir una sola jota o una sola coma de la seva força mostra com de lluny arriben els seus principis, alhora que exposa l’error fatal dels jueus amb la seva aparença d’obediència. Declara que per a transgredir la llei de Déu n’hi ha prou amb un pensament impiu o una mirada lasciva. El qui participa de la injustícia més petita ja transgredeix la llei i degrada la seva natura-lesa moral. L’homicidi comença a prendre forma en la ment. El qui permet que l’odi ocupi un lloc en el seu cor enfila el camí de l’homicida; de manera que, per això, les seves ofrenes són repugnants per a Déu. Je 180.3
Els jueus cultivaven l’esperit de revenja. Moguts pel seu odi als romans formulaven acusacions duríssimes i complaïen el maligne manifestant els seus atributs. Així s’ensenyaven ells mateixos a fer els terribles actes que ell els empenyia a fer. En la vida religiosa dels fariseus no hi havia res que recomanés pietat per als gentils. Jesús els va ordenar que no s’enganyessin pensant de cor que s’aixecarien contra els seus opressors alhora que desitjaven la venjança de les seves males accions. Je 180.4
Certament, hi ha una indignació que està justificada, fins i tot per als seguidors de Crist. Quan veuen que Déu és objecte de deshonra i el seu servei té mala reputació, quan veuen que l’innocent és oprimit, una indignació justa els sacseja l’ànima. Aquesta ira, nascuda d’una moral assenyada, no és pecaminosa. En canvi, els qui, per qualsevol provocació, real o suposada, se senten lliures de donar pas franc a l’ira o el ressentiment obren el cor a Satanàs. Si es vol estar en harmonia amb el cel, cal foragitar de l’ànima l’amargor i l’animositat. Je 180.5
El Salvador va més lluny que tot això i ordena: «Si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena».29M ateu 5: 23. Molts senten un zel exacerbat per les cerimònies religioses alhora que, per altra banda, mantenen fortes desavinences que caldria reconciliar. Déu els demana que facin tot el que estigui al seu abast per tal de restaurar l’harmonia, perquè, fins que no ho facin, no podrà acceptar el seu servei. En aquest aspecte, el deure del cristià és ben clar. Je 180.6
Déu vessa les seves benediccions da-munt de tothom. En paraules de Jesús: «Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. 30Mateu 5: 45. També declara que Déu «és bo amb els desagraïts»31Lluc 6: 35. i mana que siguem com ell. «Feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen [...] i sereu fills de l’Altíssim».32Versos 27, 28 i 35. Heus ací els principis de la llei que són font de vida. Je 181.1
Déu té un ideal per als seus fills que és més elevat que qualsevol pensament que els éssers humans puguin arribar a copsar: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte».33Mateu 5: 48. En aquest manament hi ha una promesa. El pla de la redempció contempla la nostra recuperació completa de mans de Satanàs. Crist sempre allunya l’ànima afligida del pecat. Va venir per a destruir l’obra del mal i ha fet provisió a fi que totes les ànimes penedides rebin l’Esperit Sant, a fi d’impedir que pequin. Je 181.2
Els agents del temptador no poden ser excusa per a cap mala acció. Satanàs exulta quan sent que els qui professen ser seguidors de Crist excusen la seva deformitat de caràcter. Justament aquestes excuses són el que mena al pecat. No hi ha cap excusa per a pecar. Tots els fills creients de Déu tenen accés a un caràcter sant, una vida semblant a la de Crist. Je 181.3
L’ideal del caràcter cristià és la semblança a Crist. Així com el Fill de l’home era per fecte en la seva vida, els seguidors també han de ser perfectes en les seves vides respectives. Jesús era semblant als seus germans en tot. Es feu carn, com nosaltres. Tenia gana i set, i es fatigava. Obtenia el seu sosteniment del menjar i recuperava forces amb el son. Compartia la naturalesa humana tot i que era el Fill de Déu i estava lliure de qualsevol culpa. Era Déu encarnat. El seu caràcter hauria de ser el nostre. De tots els qui creuen en ell, el Senyor afirma: «Habitaré en ells i els acompanyaré. Jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble”. 342 Corintis 6: 16. Je 181.4
Crist és aquella escala que va veure Jacob, amb la base damunt de la terra i amb el punt més alt a l’abast de les portes del cel, al llindar de la glòria. Només que a aquella escala li hagués faltat un sol graó per a atènyer la terra, nosaltres estaríem perduts. Però Crist ens troba allà on som. Prengué la nostra naturalesa i vencé a fi que nosaltres, prenent la seva naturalesa, també poguéssim vèncer. Fet «semblant a un home pecador»,35Romans 8: 3. visqué una vida lliure de pecat. Ara, per mitjà de la seva divinitat, pren possessió del tron celestial alhora que, per la seva humanitat, es vin-cula amb nosaltres. Ens ofereix la possibilitat d’obtenir, per fe en ell, la glòria del caràcter de Déu. Per això hem de ser perfectes tal com el nostre «Pare celestial és perfecte».36Vegeu nota 33. Je 181.5
Jesús havia mostrat què és la justícia i havia assenyalat Déu com la seva font. Després d’això es va fixar en les obligacions pràctiques. En les almoines, en la pregària, en el dejuni, declarà que no hi ha d’haver res que centri l’atenció en el jo ni hi hagi res que estigui destinat a lloar-lo. Cal donar amb sinceritat, pensant en el benestar dels qui sofreixen. Amb la pregària, l’ànima es posa en comunió amb Déu. En el dejuni, no hi ha excusa per a anar amunt i avall amb el cap cot i el cor ple de pensaments egoistes. El cor dels fariseus és un terreny erm i estèril on no poden germinar les llavors de la vida divina. Qui es rendeixi més completament a Déu serà qui reti el servei més acceptable. Perquè, per mitjà de la comunió amb Déu, els homes esdevenen els seus col·laboradors i presenten el seu caràcter en la humanitat. Je 181.6
El servei retut amb cor sincer té una gran recompensa. «El teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà”. 37Mateu 6: 4. El ca-ràcter es forma mitjançant la vida que vivim per la gràcia de Crist. L’ànima recuperarà la tendresa original. Rep els atributs del caràcter de Crist i comença a resplendir la imatge de la Divinitat. Els rostres dels homes i les dones que caminen i obren amb Déu expressen la pau del cel. Els envolta una atmosfera celestial. Per a aquestes ànimes el regne de Déu ja ha començat. Ja gaudeixen del goig de Crist, del goig de ser una benedicció per a la humanitat. Tenen l’honor de ser acceptats al servei del Mestre i reben l’encàrrec de fer la seva obra en el seu nom. Je 182.1
«Ningú no pot servir dos senyors».38Mateu 6: 24. No podem servir Déu amb el cor dividit. La religió de la Bíblia no és una influència més entre moltes altres. La seva influència ha de ser suprema i impregnar i controlar tota la resta. No ha de ser una pinzellada de color que hom estampa aquí i allà del llenç. Ha d’arribar a tots els racons de la vida com si el llenç hagués estat submergit en el tint, fins que cada fibra del teixit en quedi xopa. Je 182.2
«Si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques».39Vers 23. La puresa i la fermesa de propòsits són les condicions per a rebre la llum de Déu. Qui desitja conèixer la veritat ha d’estar disposat a acceptar tot allò que li reveli. El compromís amb l’error no hi té lloc. La feblesa i la manca d’entusiasme en l’adhesió a la veritat equivalen a escollir la foscor de l’error i l’engany satànic. Je 182.3
Com els colors de l’iris, les accions mundanes i els rectes principis de la justícia no es poden mesclar de manera imperceptible. Entre unes i altres el Déu etern traça una línia molt clara i ampla. La semblança a Crist s’aixeca i es destaca de la semblança a Satanàs com el contrast entre el migdia i la mitjanit. De manera que només són col·laboradors de Crist els qui viuen la seva vida. Si l’ànima cova cap pecat o en la vida hi ha cap pràctica errònia que es perpetua, tot l’ésser queda contaminat. L’home esdevé un instrument de la injustícia i la iniquitat. Je 182.4
Tots els qui han escollit servir Déu han de romandre sota la seva cura. Crist va assenyalar els ocells que volen pel cel i les flors del camp i va demanar als seus oients que paressin atenció a aquests objectes de la creació de Déu. «No valeu més vosaltres que no pas ells?”, 40Mateu 6: 26. digué. La mesura de l’atenció divina que rep qualsevol objecte és proporcional al seu rang en l’escala de l’existència. La Providència té cura del pardal bru. Les flors del camp, l’herba que entapissa la terra, són objecte d’aquestes mateixes atenció i cura del nostre Pare celestial. El gran Mestre Artesà s’ha fixat en els lilàs i els ha fet tan bells que resplendeixen amb la glòria de Salomó. Ves si no tindrà més cura de l’home, el qual és la imatge i la glòria de Déu. Anhela veure que els seus fills revelen un caràcter semblant al seu. Així com els raigs del Sol fan que les flors llueixin amb matisos variats i delicats, Déu també fa que l’ànima resplendeixi amb la bellesa del seu caràcter. Je 182.5
Tothom qui escull el regne de l’amor, la justícia i la pau de Crist i el posa per damunt de qualsevol altre interès queda vinculat al món superior i totes les benediccions que li calen per a viure són seves. Cadascú de nosaltres té una pàgina en el llibre de la providència de Déu, el llibre de la vida. Aquesta pàgina conté tots els detalls de la nostra història; fins els cabells del cap hi són comptats. Déu sempre pensa en els seus fills. Je 182.6
«No us preocupeu, doncs, pel demà”. 41Mateu 6: 34. Hem de seguir Crist dia a dia. Déu no ajuda demà. No dona de cop als seus fills les instruccions per al viatge de la vida. Si ho fes, quedarien confosos. Només els mostra el que poden recordar i posar en pràctica. Els transmet la força i la saviesa que els calen per a l’emergència del moment. «Si a algun de vosaltres li manca saviesa [per a avui], que la demani a Déu, i Déu, que dona generosament a tothom, sense retreure res, la hi concedirà».42Jaume 5 Je 183.1
«No judiqueu i no sereu judicats».43Mateu 7: 1. No penseu que sou millors que ningú altre ni us erigiu en el seu jutge. Atès que no podeu discernir el motiu, sou incapaços de jutjar ningú altre. Si el critiqueu dicteu sentència sobre vosaltres mateixos; perquè demostreu que participeu amb Satanàs, l’acusador dels germans. «El Senyor ordena: Examineu-vos vosaltres mateixos, comproveu si us manteniu en la fe».442 Corintis 13: 5. Heus ací la nostra feina. «Si ens examinéssim nosaltres mateixos, el Senyor no ens judicaria”. 451 Corintis 11: 31. Je 183.2
L’arbre bo produeix bon fruit. Si el fruit és incomestible i no té valor, l’arbre és bord, no és bo. D’aquesta manera, el fruit de la vida dona testimoni de la condició del cor i de l’excel·lència del caràcter. Les bones obres mai no podran adquirir la salvació, però són la prova d’una fe que actua per amor i purifica l’ànima. Així doncs, encara que no rebem la recompensa eterna pels nostres mèrits, sí que serà proporcionada a les obres que s’hagin fet per la gràcia de Crist. Je 183.3
Per això Crist va establir els principis del seu regne i els va presentar com la gran norma de vida. Per gravar la lliçó hi afegeix una il·lustració. «No n’hi ha prou», diu, «d’escoltar les meves paraules. Per mitjà de l’obediència han d’esdevenir el fonament del caràcter. El jo és com les arenes movedisses. Si la vostra casa la construïu damunt de les invencions i les teories humanes, s’esfondrarà. Els vents de la temptació, les tempestes de les proves l’enderrocaran. Però els principis que us he donat resistiran. Rebeu-me, edifiqueu-la damunt de les meves paraules». Je 183.4
«Tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca”. 46Mateu 7: 24. Je 183.5