Aquest capítol està basat en Joan 13: 31 - 17: 26.
Crist va mirar els deixebles amb un amor diví i un afecte tendríssim i va parlar: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell».1Joan 13: 31. Judes havia marxat de l’estança alta i havia deixat Crist en companyia dels altres onze deixebles i a punt de parlar de la separació que s’apropava. No obstant, abans de fer-ho, el Senyor va revelar el gran objectiu de la seva missió. Sempre l’havia tingut al davant. Per a ell que la seva humiliació i el seu sofriment glorifiquessin el nom del Pare era causa de goig i, per això, fa que els pensaments dels deixebles s’hi orientin en primer lloc. Je 419.1
Després, anomenant-los afectuosament «Fills meus», afegeix: «Encara estic amb vosaltres, si bé per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: “Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir”». 2Vers 33 Je 419.2
En sentir-ho, els deixebles es van entristir i la por els va dominar. Es van estrènyer encara més al voltant del Salvador. S’estimaven el seu Mestre, el seu Senyor, el seu Amic, més que la pròpia vida. Sempre que havien hagut d’enfrontar una dificultat havien acudit a ell. Ell havia sigut la font del consol en les afliccions i els desenganys. Ara els deixaria sols i dependents; un pressentiment tenebrós els va inundar el cor. Je 419.3
Però els mots que el Salvador els havia dit eren plens d’esperança. Sabia que l’ene-mic els assetjaria i que les maquinacions de Satanàs són més poderoses quan té al davant algú que està deprimit i en dificultats. Per això els va demanar que fixessin la mirada més enllà, no «en això que veiem, sinó en allò que no veiem”. 32 Corintis 4: 18. Va fer que els seus pensaments passessin de l’exili a la terra a la casa celestial. Je 419.4
I va continuar: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta”. 4Joan 14: 1-4. «Vosaltres sou la causa que jo vingués al món. Treballo per vosaltres. Quan me’n vagi continuaré treballant de tot cor per vosaltres. Vaig venir al món per tal de revelar-me a vosaltres, a fi que poguéssiu creure. Ara me’n vaig al Pare i hi cooperaré per vosal-tres». L’objectiu de la partença de Crist era tot el contrari del que els deixebles temien. No era una separació final. Se n’anava a preparar un lloc per a ells, per a poder tornar i rebre’ls per a ell mateix. Mentre construiria les mansions per a ells, ells havien de construir un caràcter semblant al diví. Je 419.5
Els deixebles no sortien del seu astorament. Tomàs, que sempre estava fet un mar de dubtes, va preguntar: «“Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?” Jesús li respon: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist”». 5Joan 14: 6, 7. Je 420.1
Al cel no s’hi arriba per molts camins. No és possible que cadascú esculli el seu propi camí. Crist ho diu ben clar: «Jo soc el camí [...]. Ningú no arriba al Pare si no és per mi». Crist va predicar el primer sermó evangèlic a l’Edèn. Allà va declarar que la descendència de la dona esclafaria el cap de la serp. Per això fou aixecat com al camí, la veritat i la vida. Ell va ser el camí mentre Adam va viure, quan Abel presentava a Déu la sang de l’anyell sacrificat que representava la sang del Redemptor. Crist era el camí pel qual els patriarques i els profetes van ser salvats. Ell és l’únic camí pel qual podem accedir a Déu. Je 420.2
I continua: «Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist».6Vers 7. Però els deixebles encara no l’entenen i Felip demana: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més».7Vers 8. Je 420.3
Desconcertat i dolorosament sorprès per la lentitud dels deixebles a l’hora d’entendre, Crist pregunta: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? [Com pot ser que no vegis el Pare en les obres que fa per mi? Que potser no creus que jo he vingut per a donar testimoni del Pare?] Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?». 8Joan 14: 9 Quan es feu home, Crist no va deixar de ser Déu. Malgrat que es va humiliar fins al nivell de la humanitat mai va perdre la divinitat. Era l’únic que podia representar el Pare davant de la humanitat. I els deixebles havien tingut el privilegi de ser-ne testimonis durant més de tres anys. Je 420.4
«Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres”. 9Vers 11. La seva fe tenia una base segura en les obres que ell feia; no eren obres que cap ésser humà, com ell mateix, pogués haver fet o fer mai. Els actes de Crist donaven fe de la seva divinitat. El Pare s’havia revelat per ell. Je 420.5
Si els deixebles haguessin cregut en aquesta connexió vital entre el Pare i el Fill, la fe no els hauria abandonat quan van veure que el seu Mestre sofria i moria per a salvar un món que estava perdut. Crist volia treure de la seva condició de fe baixa i portar-los a l’experiència que podrien rebre si realment s’adonaven que era Déu encarnat en humanitat. Desitjava que veiessin que la seva fe els havia de dur a Déu i que s’hi havia d’ancorar. Amb quanta franquesa i quanta perseverança va obrar el nostre Salvador compassiu a fi de preparar els deixebles per a la tempesta de temptacions que aviat es desfermaria damunt d’ells. Volia que es refugiessin amb ell en Déu. Je 420.6
Mentre deia aquestes paraules, la glòria de Déu resplendia en el seu rostre i, escoltant-lo amb atenció captiva, tots els presents van percebre un sentiment de recolliment sagrat. Sentien el cor encara més atret a Crist i, alhora que el seu amor per ell augmentava, també creixia l’amor que sentien els uns pels altres. Van sentir que el cel era a tocar, que les paraules que escoltaven eren un missatge que el Pare celestial els enviava. Je 420.7
«En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig”. 10Joan 14: 12. El Salvador anhelava profundament que els seus deixebles entenguessin quin era el propòsit que la seva divinitat s’hagués unit a la seva humanitat. Va venir al món per a mostrar la glòria de Déu, a fi que els éssers hu-mans fossin elevats al seu poder restaurador. Déu es va manifestar en ell a fi que ell es pogués manifestar en ells. Jesús no revelava cap qualitat ni exercia cap poder que els homes no puguin obtenir mitjançant la fe en ell. Si tots els seus seguidors se sotmeten a Déu com ell s’hi sotmetia poden obtenir la seva humanitat perfecta. Je 421.1
«I encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare».11Vegeu nota anterior. Amb això Crist no volia dir que l’obra dels seus deixebles tindria un caràcter més exaltat que la seva pròpia, sinó que el seu abast seria més gran. No es referia només al fet d’obrar miracles, sinó a tot el que s’esdevindria sota la direcció de l’Esperit Sant. Je 421.2
Després de l’ascensió del Senyor, els deixebles es van adonar que la seva pro-mesa s’havia acomplert. Per a ells, les escenes de la crucifixió, de la resurrecció i de l’ascensió de Crist eren una realitat ben viva. Van veure que les profecies s’havien acomplert de manera literal. Van escodrinyar les Escriptures i van acceptar els seus ensenyaments amb una fe i una confiança desconegudes fins aleshores. Van saber que el Mestre diví era tot allò que afirmava que era. Quan explicaven la seva experiència i exaltaven l’amor de Déu el cor de les persones s’ablania i se sotmetia, i les multituds creien en Jesús. Je 421.3
La promesa que el Salvador va fer als seus deixebles també és per a l’església del temps final. El designi de Déu no és que el seu pla extraordinari de la redempció obtingui resultats insignificants. Certament, tothom qui participi en l’obra no confiant en les seves pròpies possibilitats sinó en el que Déu pot fer en ell i per mitjà d’ell s’adonarà que les seves promeses s’acompleixen. La declaració és ferma: «I encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare». Je 421.4
Els deixebles encara no coneixien els recursos i el poder il·limitats del Salvador. Per això els diu: «Fins ara no heu demanat res en nom meu».12Joan 16: 24. Els explica que el secret de l’èxit rau en demanar força i gràcia en el seu nom. Ell seria present davant del Pare i faria la petició per ells. Crist presenta com a pròpies les pregàries de les ànimes que supliquen amb humilitat. El cel escolta totes les pregàries sinceres. Potser no siguin un model de fluïdesa però, si surten del cor, ascendiran al santuari on Jesús oficia i ell les presentarà al Pare netes de paraules maldestres i de quequeigs, belles i perfumades amb l’encens de la seva perfecció. Je 421.5
El camí de la sinceritat i la integritat no està lliure d’obstacles, però en cada dificultat hi veurem una crida a pregar. No hi ha cap ésser vivent que tingui algun poder que no l’hagi rebut de Déu. De manera que la font d’on brolla és a l’abast de l’ésser humà més feble. I va afegir: «Tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré».13Joan 14: 13, 14. Je 421.6
Crist va ordenar als seus deixebles que preguessin «en nom meu». Els seus segui-dors s’han de presentar davant Déu en el seu nom. El valor del sacrifici fet per ells fa que tinguin valor als ulls del Senyor. La justícia de Crist que els és imputada els atorga un valor incalculable. Per Crist el Senyor perdona tots els qui el temen. No hi veu la vilesa del pecador, sinó que reconeix la semblança amb el seu Fill en qui creuen. Je 421.7
Quan el seu poble es té en poca estima el Senyor queda decebut. Desitja que la seva heretat escollida es valori segons el preu que ha pagat per ella. Déu els volia. Altrament, no hauria enviat el seu Fill a una missió tan cara per a redimir-los. Té una missió per a ells i el satisfà que, amb l’objectiu de poder glorificar el seu nom, li fan les peticions més elevades. Si tenen fe en les seves promeses podran assolir grans fites. Je 422.1
Però pregar en nom de Crist vol dir moltes coses. Vol dir que hem d’acceptar el seu caràcter, que hem de manifestar el seu esperit i que obrem segons les seves obres. Per a rebre la promesa del Salvador només se’ns exigeix una condició: «Si m’estimeu, guardeu els meus manaments”. 14Joan 14: 15. No salva els homes en el pecat, sinó del pecat; de manera que els qui l’estimen li ho demostraran seguint els seus ensenyaments. Je 422.2
La veritable obediència ve del cor. Crist posava el cor en tot el que feia. Així doncs, si hi consentim, ell s’identificarà de tal manera amb els nostres pensaments i els nostres objectius, el cor i la ment s’arribaran a conformar tant a la seva voluntat, que quan l’obeïm no farem altra cosa que seguir els nostres impulsos. La voluntat, refinada i santificada, trobarà el màxim plaer en servir-lo. Quan coneguem Déu de la manera que tenim el privilegi de poder-lo conèixer per a nosaltres la vida serà una obediència contínua. Quan valorem el caràcter de Crist, quan tinguem comunió amb Déu, el pecat se’ns farà detestable. Je 422.3
Si volem trobar la força aferrant-nos al Fort cal que visquem la llei tal com ell la va viure com a ésser humà. I, tanmateix, no hem de descarregar-nos de responsabilitat en els altres mentre esperem que ens diguin què cal fer. No podem dependre dels consells humans. El Senyor ens ensenyarà quines són les nostres obligacions amb la mateixa predisposició que mostrarà amb algú altre. Si ens hi apropem amb fe ens revelarà els seus misteris de manera personal. Sovint, sentirem que el cor se’ns abrusa quan ell ens atregui prop seu per tal de tenir co-munió amb nosaltres tal com va fer amb Enoc. Els qui decideixen no fer res que pugui disgustar Déu, després d’haver presentat el seu cas davant d’ell, sabran quin camí hauran de seguir. Aleshores rebran saviesa, sí, però també força; per a obeir i per a servir, tal com Crist va prometre. Tot el que ell va rebre, «totes les coses” que han de suplir les necessitats humanes, ho va rebre com a representant i cap de la humanitat. De manera que «rebrem d’ell tot el que li demanem, perquè guardem els seus manaments i fem allò que li plau”. 151 Joan 3: 22. Je 422.4
Abans d’oferir-se ell mateix com a víctima del sacrifici, Crist va voler que els seus seguidors rebessin el do més essencial i complet que podien rebre, un do que posaria al seu abast les fonts il·limitades de la gràcia. «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres”. 16Joan 14: 16-18. Je 422.5
Abans d’això, des del moment mateix en què es va posar en marxa el pla de la redempció, l’Esperit ja era al món i actuava en el cor dels homes. Però mentre Crist va ser a la terra, els deixebles no desitjaven cap altre auxili. Mentre no estiguessin privats de la presència de Crist no serien capaços de sentir que els calia l’Esperit, aleshores ell vindria. Je 422.6
L’Esperit Sant és el representant de Crist, però està desproveït de la seva humanitat i actua de manera independent. La cotilla de la humanitat limitava Crist i l’impedia de ser personalment a tot arreu. Per això els interessava que anés al Pare i enviés l’Esperit perquè fos el seu successor a la terra. Així ningú tindria cap mena d’avantatge per causa de la seva localització o del seu contacte personal amb Crist. Amb l’Esperit el Salvador seria accessible per a tothom; en aquest sentit, seria més a prop d’ells que si no hagués ascendit al cel. Je 422.7
Jesús continua: «Al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell”. 17. El Mestre coneixia prou bé el futur dels seus deixebles. Veia que un acabaria al patíbul, un altre seria crucificat, un tercer aniria a l’exili enmig de les roques solitàries del mar, d’altres serien perseguits i morts. Els va encoratjar amb la promesa que seria amb ells en totes les proves que haguessin d’enfrontar. Aquesta promesa encara té tota la seva força. El Senyor ho sap tot dels seus servidors fidels que, per causa d’ell, són a la presó o estan desterrats en illes solitàries. Els consola amb la seva presència. Quan els creients, per causa de la veritat, són acusats davant de tribunals injustos, Crist és al seu costat. Tots els retrets que hom els fa també els fa Crist. Així, ell torna a ser condemnat en la persona dels seus deixebles. Quan algú és empresonat, Crist li encén el cor amb el seu amor. quan algú és mort per causa seva, Crist declara: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme».18. «Jo preservo fins a la glòria eterna les vides que se sacrifiquen per mi”. Je 423.1
En tot moment i arreu, en totes les dificultats i totes les afliccions, quan tot sembla fosc i el futur ens desconcerta, quan ens sentim desemparats i sols, el Consolador serà la resposta a les pregàries de fe. Potser les circumstàncies ens separin dels amics terrenals però res, ni tan sols la distància, ens podrà separar del Consolador celestial. Siguem on siguem, anem on anem, ell sempre és a la nostra dreta per a sostenir-nos, donar-nos suport, aixecar-nos i animar-nos. Je 423.2
Els deixebles encara no arribaven a copsar el significat de les paraules de Crist en el sentit espiritual. Per això els el va tornar a explicar dient que se’ls manifestaria per l’Esperit: «El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre».19. Ja no direu: «No ho entenc”. Ja no hi veureu com a través d’un vidre, de manera borrosa. Sereu «capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; [arribareu] a conèixer aquest amor que so-brepassa tot coneixement i, així, [entrareu] del tot a la plenitud de Déu».20. Je 423.3
Els deixebles havien de donar testimoni de la vida i les obres de Crist. Les seves paraules havien de parlar en nom seu a totes les persones que habiten la faç de la terra. Però la humiliació i la mort de Crist serien per a ells una gran prova i un gran desengany. Per tal que després d’aquella experiència parlessin de manera acurada Jesús va prometre que el Consolador, el Defensor, «us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre». Je 423.4
I va afegir: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi”. 21. Jesús havia desplegat davant dels seus deixebles el gran horitzó de la veritat. Però els costava sobre manera distingir i separar les seves lliçons de les tradicions i les màximes dels escribes i dels fariseus. Havien estat educats per a acceptar els ensenyaments dels rabins com si fos la veu de Déu i això encara tenia influència sobre la seva ment, de manera que els emmotllava els sentiments. Les idees terrenals, les coses temporals, encara ocupaven un lloc molt important dels seus pensaments. No entenien la naturalesa espiritual del regne de Crist; i això que els l’havia explicat manta vegada. Tenien les idees fetes un embull. No entenien quin era el valor de les escriptures que el mestre els presentava. Semblava que moltes de les seves lliçons no havien arribat a deixar cap empremta, per petita que fos. Jesús va veure que no es feien seu el significat real de les seves paraules. Empès per la com-passió, els va prometre que l’Esperit Sant els recordaria tot el que havia dit. A més, va callar moltes coses que, en aquell moment, serien incomprensibles per als deixebles. L’Esperit també els les revelaria. L’Esperit havia de desvetllar-los l’enteniment a fi que poguessin apreciar les coses celestials. «Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera”. 22Joan 16: 13 Je 423.5
Crist anomena el Consolador, el Defensor, «l’Esperit de la veritat”. La seva tasca és definir i mantenir la veritat. Entra en el cor com a Esperit de la veritat i aleshores esdevé el Consolador. En la falsedat és impossible de trobar-hi pau i consol; només els trobem en la veritat. Satanàs obté el poder sobre la ment valent-se de les teories falses i de les tradicions. Dirigeix els homes cap a models falsos i en deforma el caràcter. L’Esperit Sant parla a la ment per mitjà de les Escriptures i grava la veritat en el cor. D’aquesta manera deixa l’error al descobert i l’expulsa de l’ànima. Crist guanya els seus escollits valent-se de l’Esperit de la veritat que treballa per mitjà de la paraula de Déu. Je 424.1
En descriure als deixebles quina havia de ser l’obra de l’Esperit Sant, Jesús els volia inspirar el goig i l’esperança que havien inspirat el seu propi cor. Sentia goig per l’ajuda abundant que havia previst per a l’església. L’Esperit Sant era el do més elevat que podia sol·licitar al seu Pare a fi que el seu poble fos exaltat. L’Esperit havia de ser un agent regenerador i sense el sacrifici de Crist no hauria servit de res. El poder del mal s’havia enfortit durant segles i la submissió dels homes a la captivitat satànica era espaordidora. L’única manera de resistir i vèncer el pecat era per mitjà de l’acció poderosa de la Tercera Persona de la Divinitat, que no vindria amb una energia matisada, sinó amb tota la força divina. L’Esperit fa efectives les obres del Redemptor del món. per l’Esperit el cor esdevé pur. Per l’Esperit el creient participa de la naturalesa divina. Crist a donat el seu Esperit com a un poder diví a fi de vèncer les tendències al mal, hereditàries i cultivades, i imprimir el seu propi caràcter a l’església. Je 424.2
Jesús va dir de l’Esperit: «Ell em glorificarà». Així com el Salvador va venir per a glorificar el Pare mostrant-ne l’amor, l’Esperit havia de glorificar el Salvador revelant-ne la gràcia al món. La humanitat ha de reproduir la imatge de Déu. L’honor de Déu, l’honor de Crist, està lligat a la perfecció del caràcter del seu poble. Je 424.3
«Quan [l’Esperit de la veritat] vindrà, posarà el món en evidència pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemna».23Joan 16: 8 La predicació no servirà de res sense la presència contínua i l’auxili de l’Esperit Sant. Ell és l’únic que ensenya de manera efectiva la veritat divina. Tret que entri al cor acompanyada de l’Es perit la veritat no podrà desvetllar la consciència ni transformar la vida. Encara que se sigui capaç de presentar la lletra de la paraula de Déu, encara que se’n coneguin molt bé els manaments i les promeses, si l’Esperit Sant no hi estableix la veritat, cap ànima s’esmicolarà en caure sobre la Roca. Encara que haguem rebut molta educació, encara que tinguem molts avantatges, tant hi fa com siguin de grans, sense la cooperació de l’Esperit de Déu res podrà fer que siguem un canal de llum. Si no la desvetlla a la vida la rosada del cel, la sembra de la llavor de l’evangeli serà debades. Abans que cap llibre del Nou Testament fos escrit, abans que ningú pronunciés un sermó sobre l’evangeli des-prés que Crist hagué ascendit, l’Esperit Sant va venir sobre els apòstols mentre pregaven. Aleshores, els seus enemics van protestar: «Heu omplert Jerusalem de la vostra doctrina».24Fets: 5: 28. Je 424.4
Crist va prometre el do de l’Esperit Sant a la seva església. Aquesta promesa és tant per a nosaltres com per als primers deixebles. Així i tot, com qualsevol altra promesa, té emparellades unes condicions. N’hi ha molts que creuen i professen que reclamen la promesa del Senyor; parlen de Crist i de l’Esperit Sant, tot i que no en reben cap benefici. No reten l’ànima per tal que els agents divins la guiïn i la controlin. No som nosaltres qui fem servir l’Esperit. Ben al contrari, és l’Esperit qui ens fa servir a nosaltres. Per l’Esperit, «és Déu qui per la seva benvolença actua en vosaltres impulsant la vostra voluntat i les vostres accions”. 25Filipencs 2: 13 Tanmateix, molts no voldran sotmetre-s’hi. Es volen governar ells mateixos. Per això no reben aquest do celestial, perquè només es dona als qui esperen en Déu amb humilitat i cerquen la seva guia i la seva gràcia. El poder de Déu espera que el demanin i el rebin. Quan se la reclama amb fe, aquesta benedicció promesa va seguida de totes les altres benediccions. La seva mesura és la riquesa de la gràcia de Crist, que sempre i de bon grat la subministra a les ànimes segons la seva capacitat de rebre. Je 425.1
En el discurs als deixebles Jesús no va fer cap al·lusió planyívola al seu sofriment i a la seva mort. El seu llegat per a ells era de pau. Per això va dir: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dona. Que els vostres cors s’asserenin i no temin».26Joan 14: 27. Je 425.2
Abans d’abandonar l’estança alta el Salvador va dirigir els deixebles en un salm de lloança, en la seva veu no hi havia el so d’un plany, sinó les joioses notes del hallel pasqual: «Lloeu el Senyor, tots els pobles; glorifiqueu-lo, totes les nacions. El seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor dura per sempre. Al·leluia!» 27Salm 117 Je 425.3
En acabat, van marxar. Obrint-se pas pels carrers plens de gom a gom van sortir de la ciutat i van anar a la Muntanya de les Oliveres. Caminaven lentament, cadascú reclòs en les seves cabòries. Quan van començar el descens cap a la vall que els separava de la muntanya, amb un to de profunda tristor, Jesús va parlar: «Aquesta nit, per causa meva, tots vosaltres fallareu, perquè diu l’Escriptura: “Colpiré el pastor, i es dispersaran les ovelles del ramat”». 28Mateu 26: 31. En sentir-ho els deixebles van quedar apenats i desconcertats. Van recordar que a la sinagoga de Cafarnaüm, quan va dir que ell era el pa de vida, molts es van ofendre i van abandonar Crist. Però els dotze havien romàs fidels. Pere, parlant en nom dels seus germans, aleshores havia declarat la seva lleialtat al Mestre. Aleshores, el Salvador va respondre: «No us vaig escollir tots dotze? Però un de vosaltres és un diable».29 Joan 6: 70 Al cenacle Jesús havia dit que un d’ells el trairia i que Pere el negaria. Però, com podia ser que aquells mots els incloguessin tots ells? Je 425.4
Aleshores, Pere, amb la vehemència que li era habitual, va parlar: «Ni que tots fallin, jo no”. 30Marc 14: 29. Mentre eren al cenacle, tot i que Jesús l’havia avisat: «En veritat t’ho dic: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades”, 31Vers 30. Pere havia dit: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré».32Vers 31.La confiança en ells mateixos els empenyia a negar una vegada i una altra les afirmacions de qui els coneixia. No estaven preparats per a afrontar la prova; quan la temptació els sorprengués entendrien quines eren les seves febleses. Je 426.1
En afirmar que estava disposat a seguir el seu Mestre fins a la presó i la mort, Pere ho deia de tot cor, assumint tots i cadascun dels mots, però no es coneixia prou bé. Dins del cor hi tenia elements malignes ocults que les circumstàncies farien sortir a la llum. Tret que no es fes conscient del perill, serien la seva ruïna eterna. El Salvador va veure en ell un amor propi i una seguretat que podrien superar fins i tot el seu amor per Crist. La seva experiència havia revelat una bona part de la seva feblesa, del pecat no mortificat que covava, de la seva despreocupació per les coses espirituals, del seu temperament sense santificar, de la seva manca d’atenció quan calia resistir les temptacions. L’advertiment solemne de Crist era una crida perquè escodrinyés el cor. Calia que Pere desconfiés d’ell mateix i que la seva fe en el Mestre s’aprofundís. Si hagués rebut l’advertiment amb humilitat, hauria demanat al Pastor del ramat que guardés les ovelles. Quan va ser a punt d’enfonsar-se al Mar de Galilea havia cridat: «Senyor, salva’m!» 33M ateu 14: 30. Aleshores, Crist havia allargat la mà i havia agafat la seva. De la mateixa manera, si hagués clamat a Jesús: «Salva’m de mi mateix!”, ell l’hauria guardat... Però Pere estava massa convençut que el Mestre no confiava en ell i pensava que això era cruel. Ja s’havia ofès i, per tant, la seva confiança en ell mateix es va fer encara més persistent. Je 426.2
Jesús es mira els deixebles amb compassió. No els pot estalviar el tràngol, però no els deixa sense consol. Els assegura que trencarà els grillons de la tomba i que el seu amor per ells no flaquejarà: «Quan hauré ressuscitat aniré davant vostre a Galilea”. 34M ateu 26: 32. Abans i tot de negar-lo tenen la certesa del perdó. Després que hagué mort i ressuscitat, van saber que havien sigut perdonats i que el cor de Crist els tenia en grandíssima estima. Je 426.3
Jesús i els deixebles eren de camí cap a Getsemaní, als peus de la Muntanya de les Oliveres, un lloc retirat on, sovint, Jesús anava a meditar i pregar. El Salvador havia explicat als deixebles quina era la seva missió al món i la relació espiritual amb ell que havien de mantenir. Aleshores il·lustra la lliçó. La llum de la lluna plena li permet de veure un cep i fa que s’hi fixin alhora que el converteix en un símbol. Je 426.4
«Jo soc el cep veritable».35Joan 15: 1. No escull l’esbelta palmera, el cedre majestuós o el roure robust. Jesús adopta el cep cobert de sarments com a representació d’ell mateix. La palmera, el cedre i el roure se sostenen drets per ells mateixos. No els cal cap suport. En canvi, el cep s’enfila cap al cel entortolligant els seus sarments. Per això Crist, com a ésser humà, depenia del poder diví. Per això va declarar: «Jo no puc fer res pel meu compte».36Joan 5: 30 Je 426.5
«Jo soc el cep veritable». Els jueus sempre havien considerat el cep com a la planta més noble i com a símbol de tot allò que fos poderós, excel·lent i fructífer. Un dels símbols d’Israel era el cep que Déu havia plantat enmig de la terra promesa. Basaven la seva esperança de salvació en el fet que estaven connectats amb Israel. Però Jesús diu: «Jo soc el cep veritable. No us penseu pas que per a participar de la vida de Déu i heretar la seva promesa en teniu prou d’estar vinculats a Israel. La vida espiritual només la rebreu per mi». Je 427.1
«Jo soc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater”. 37Joan 15: 1. El Pare celestial havia plantat aquest Cep als turons de Palestina i ell mateix n’era el vinyater. La bellesa del Cep n’atreia molts que declaraven que tenia un origen diví. Però als líders d’Israel els semblava una arrel resseca en terra eixuta. El van prendre i el van trepitjar amb els seus peus impius. Només pensaven a destruir-lo per sempre. Però el Vinyater celestial mai va perdre de vista el seu Cep. Després que els homes es pensessin que l’havien mort, se’l va endur i el va trasplantar a l’altra banda del mur. El Cep ja no seria visible. Estava ocult i a resguard dels assalts violents dels homes. Però les sarments del Cep sobrepassaven el mur i penjaven a l’altra banda. Les sarments representaven el Cep i, per elles, els empelts s’hi podien mantenir units. Donaven fruit i hi ha hagut una collita que s’han endut els passavolants. Je 427.2
«Jo soc el cep; vosaltres sou les sar-ments”. Tot i que al cap de poc temps ja no seria amb ells, la unió espiritual que tenien amb ell no canviaria. «La connexió de la sarment amb el cep», va dir, «representa la relació que heu de mantenir amb mi». La tija està empeltada en el cep i, fibra a fibra, vena a vena, creix i s’endinsa en la soca, de manera que la vida del cep també és la vida de la sarment. Així, l’ànima que ha mort en les transgressions i en els pecats rep la vida per la connexió amb Crist. La unió es forma per la fe en ell com a Salvador personal. El pecador lliga la seva pròpia feblesa a la força de Crist, la seva buidor a la plenitud de Crist, la seva fragilitat al poder que tot ho resisteix de Crist. Quan això passa, els seus pensaments són els de Crist. La humanitat de Crist ha tocat la nostra humanitat, de manera que la nostra humanitat ha tocat la divinitat. Així doncs, per l’acció de l’Esperit Sant l’home participa de la naturalesa divina i l’Estimat l’accepta. Je 427.3
Després que aquesta unió amb Crist s’ha establert, cal mantenir-la. Ell va dir: «Estigueu en mi com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi”. 38Joan 15: 4. Je 427.4
No és un encontre casual, una connexió que dura només un instant. La sarment esdevé part del cep viu. La comunicació de vida, força i fertilitat des de l’arrel a les sarments és fluïda i constant. Si se la separa de la soca, la sarment no pot viure per ella mateixa. Je-sús va ensenyar que allunyats d’ell no sobreviurem; que només la comunicació contínua amb ell és el mitjà pel qual podrem retenir la vida que ell ens atorga. Sense ell som del tot incapaços de vèncer cap pecat o de resistir cap temptació. Je 427.5
«Estigueu en mi com jo estic en vosal-tres». Estar en Crist vol dir rebre constant-ment el seu Esperit, viure consagrats sense reserves al seu servei. Cal que els canals de comunicació entre els homes i el seu Déu estiguin sempre oberts. Així com la sarment absorbeix constantment la saba del cep viu, nosaltres també ens hem d’unir a Jesús i, per fe, rebre’n la força i la perfecció del seu caràcter. Je 427.6
L’arrel envia l’aliment a través de les sarments fins al pàmpol més allunyat. De la mateixa manera, Crist comunica el corrent de força espiritual a tots els creients. Mentre l’ànima hi resta unida no hi ha perill que es marceixi o es degradi. «Perquè sense mi”, diu Jesús, «no podeu fer res».39Joan 15: 5. Je 428.1
Les sarments manifestaran la vida del cep amb fruits aromàtics. «El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”. 40Vegeu nota anterior. Quan visquem per fe en el Fill de Déu hom veurà el fruit de l’Esperit en la nostra vida, no passarà desapercebut. Je 428.2
«El meu Pare és el vinyater. Tota sar-ment meva que no dona fruit, la talla”. 41Joan 15: 1, 2. Si la unió de l’empelt a la soca només és de portes enfora mai podrà haver-hi una connexió vital. Per tant, no hi haurà creixement ni fruits. Pot ben ser que hi hagi una connexió aparent amb Crist sense una unió real amb ell per fe. El fet de professar una religió permet que les persones pertanyin a una església, però el caràcter i la conducta demostren si estan connectades a Crist. Si no porten fruit, són sarments bordes. La seva separació de Crist les aboca a una ruïna tan completa com la que representen les sarments mortes. «Qui no resta en mi és llençat a fora com les sarments i s’asseca; després les apleguen, les tiren al foc i cremen”. 42Vers 6. Je 428.3
«I tota [branca] que dona fruit, la neteja, a fi que en doni més».43Vers 2. Dels dotze que seguiren Jesús, un era com una sarment seca, era a punt de ser tallat; la resta haurien de passar per l’aclarida de la prova amarga i dolorosa. Amb una tendresa solemne, Jesús va explicar quin era l’objectiu del vinyater. L’aclarida és causa de dolor i patiment; però qui mena el falçó és el Pare. La seva mà no és despreocupada ni té el cor indiferent. Hi ha sarments que s’arrosseguen per terra i cal alliberar-les dels suports terrenals a què s’entortolliguen. Han d’aixecar-se cap al cel i trobar el suport necessari en Déu. Massa pàmpols desvien el corrent vital que hauria de nodrir els fruits i cal retirar-los. Cal aclarir el fullam excessiu a fi que puguin passar els raigs guaridors del Sol de Justícia. El vinyater aclareix i elimina tot allò de perjudicial que ha crescut per tal que el fruit sigui més ric i abundant. Je 428.4
Jesús diu: «En això és glorificat el meu Pare: que doneu força fruit».44Joan 15: 8. Déu vol manifestar per vosaltres la santedat, la benvolença i la compassió del seu caràcter. No obstant, el Salvador no demana als deixebles que s’esforcin per donar fruit. Els diu que han de restar en ell: «Si resteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demaneu el que vulgueu i us serà concedit”. 45Vers 7. Crist resta en els seus seguidors per la paraula. Menjar la seva carn i beure la seva sang representen aquesta mateixa unió vital. Els mots de Crist són esperit i vida. En rebre’ls rebem la vida del Cep. Vivim «de tota paraula sortida de la boca de Déu”. 46M ateu 4: 4. La vida de Crist en nosaltres produeix el mateix fruit que va produir en ell. Si vivim en Crist, si ens adherim a Crist, si ens recolzem en Crist, si obtenim el nodriment de Crist, donarem fruit segons la semblança amb Crist. Je 428.5
En aquella darrera reunió amb els deixebles Crist va expressar un gran desig per a ells: que arribessin a ser capaços d’estimar-se els uns als altres com ell els havia estimat. Era el tema recorrent del seu discurs. Més d’una i de dues vegades els va dir: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres”. 47Joan 15: 12. Quan van ser al cenacle, la seva primera ordre va ser: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Igual com jo us he estimat, estimeu-vos també entre vosaltres».48Joan 13: 34. Aquest manament era nou per als deixebles. Fins aleshores mai s’havien estimat com Crist els estimava. El Salvador veia que era necessari que els guiessin unes idees i uns impulsos nous i que havien de posar en pràctica uns principis diferents. La seva vida i la seva obra els obririen els ulls a una concepció nova de l’amor. La seva abnegació donava un significat nou al manament d’estimar-se els uns als altres. Tota l’obra de la gràcia és un servei d’amor continu, de negació del jo, d’esforç abnegat. Cada hora que Crist va ser a la terra l’amor de Déu fluïa a través d’ell en corrents irreprimibles. Tothom qui estigui imbuït del seu esperit estimarà com ell estimava. El mateix principi que em-penyia Crist també l’empenyerà quan es relacioni amb els seus semblants. Je 428.6
Aquest amor és la prova fefaent que és deixeble: «Si ho feu així, si us teniu amor els uns els altres, tothom s’adonarà que sou deixebles meus».49Vers 35. Quan les persones estan unides per l’amor i no per la força ni pels interessos particulars són la prova de l’acció d’una influència que està per damunt de qualsevol agent humà. Allà on aquesta unitat es produeix es fa evident que ha començat el procés de restauració de la imatge de Déu en la humanitat, que s’hi ha implementat un principi de vida nou. Demostra que en la naturalesa divina hi ha poder per a resistir els agents sobrenaturals del mal i que la gràcia de Déu sotmet la supèrbia que el cor natural ha heretat. Je 429.1
Amb tota certesa, quan es manifesta en l’església, aquest amor desferma la fúria de Satanàs. El camí que Crist va marcar als seus deixebles no és fàcil. Les seves paraules van ser: «Si el món us odia, sapigueu que m’ha odiat a mi abans que a vosaltres. Si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però, com que no sou del món, perquè jo us he escollit d’entre el món, per això el món us odia. Recordeu-vos del que us he dit: el servent no és més que el seu amo. Com m’han perseguit a mi, us perseguiran també a vosaltres; si no han guardat la meva paraula, tampoc no guardaran la vostra. Tot això us ho faran per causa meva, perquè no coneixen aquell qui m’ha enviat”. 50Joan 15: 18-21. Cal fer avançar l’evangeli amb un combat agressiu, que faci front a l’oposició, el perill, les pèrdues i el sofriment que l’envolten. Tot i així, els qui s’involucren en aquesta obra no fan altra cosa que seguir els passos del Mestre. Je 429.2
Com a Redemptor del món, Crist es va haver d’enfrontar constantment al fracàs aparent. Semblava que el Missatger de la misericòrdia per al món no acabava de sortir-se’n en la seva tasca d’aixecar i de salvar. Les influències satàniques li barraven el pas una vegada i una altra. Però ell no es desanimava. Vet aquí què diu per mitjà del profeta Isaïes: «I jo que deia: “En va m’he fatigat, per res i debades he gastat les meves energies; però la meva causa és davant del Senyor, i la meva recompensa la té el meu Déu”. Ara ha parlat el Senyor, que m’ha format des del si matern per a ser servent seu, a fi que jo faci tornar Jacob vers ell i que Israel li sigui restaurat, ja que soc honorat als ulls del Senyor, i el meu Déu és la meva força [...]. Això diu el Senyor, el Redemptor i el Sant d’Israel al poble profundament menyspreat de tothom, a l’abominat de les nacions, a l’esclau dels governants: “Els reis et veuran i s’aixecaran, i la gent principal es prosternarà per causa del Senyor, que és fidel; el Sant d’Israel, que t’ha escollit.” Això diu el Senyor: “En el temps oportú t’he escoltat, i en el dia de salvació t’he ajudat; et guardaré i et posaré per mitjancer del poble, perquè aixequis el país i reparteixis les heretats devastades, perquè diguis als captius: ‘Sortiu!’, i als qui estan a les tenebres: ‘Mostreu-vos!’ Pasturaran a la vora dels camins, i dalt dels rasos tindran pasturatge. No patiran de fam ni de set, no els farà mal ni el sol ni la calor, perquè el qui té compassió d’ells els guiarà i els menarà a les deus d’aigua”». 51Isaïes 49: 4, 5, 7-10. Je 429.3
Jesús va ser fidel a la seva promesa i no va permetre que Satanàs arribés a tenir cap avantatge. Quan Crist era a punt de fer els darrers passos de la seva humiliació, quan la seva ànima s’enfonsava en l’angoixa més profunda, va dir als deixebles: «Ja no parlaré gaire més amb vosaltres, perquè s’acosta el sobirà d’aquest món. No té res a fer amb mi”. 52Joan 14: 30. «El sobirà d’aquest món ja és sentenciat” 53Joan 16: 11.. «Ara serà jutjat aquest món; ara serà expulsat el príncep d’aquest món».54Joan 12: 31. Amb mirada profètica, Crist va descriure les escenes que s’haurien de produir en el seu darrer gran conflicte. Sabia que quan exclamés: «Tot s’ha complert”, 55Joan 19: 30. el cel hauria triomfat. De lluny, la seva oïda va captar la música i els crits de victòria que retrunyen pels atris celestials. Jesús sabia que aleshores sonaria el toc de difunts per l’imperi de Satanàs i que el nom de Crist seria proclamat d’un món a un altre per tot l’univers. Je 430.1
Crist se sentia joiós de poder fer per als seus seguidors més del que ells podrien arribar a demanar o pensar. Parlava amb seguretat, sabedor que s’havia promulgat un decret totpoderós abans de la creació del món. Sabia que la veritat, armada amb l’omnipotència de l’Esperit Sant, sortiria vencedora del combat amb el mal i que la bandera ensangonada onejaria triomfant per damunt dels seus seguidors. Sabia que la vida dels seus deixebles confiats seria com la seva, un seguit ininterromput de victòries que aquí no serien percebudes com a tals, però sí en el gran avenir. Je 430.2
I va afegir: «Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món”. 56Joan 16: 33 Crist no va fracassar. Tampoc es va desanimar. Per això els seus seguidors han de manifestar una fe que tingui la mateixa naturalesa resistent. Han de viure com ell va viure i han de treballar com ell va treballar; perquè depenen d’ell com al gran Capataç. Han de ser coratjosos, enèrgics i perseverants. Tot i que sembli que les dificultats no els deixen avançar, per la seva gràcia, han d’avançar. El seu objectiu ha de ser superar-les sense lamentar-se. No s’han de desanimar per res i ho han d’esperar tot. Crist els ha lligat al tron de Déu amb la cadena d’or del seu amor. El seu propòsit és que la influència més elevada de l’univers, que emana de la font de tot el poder, sigui seva. Tindran poder per a resistir el mal; un poder que ni la terra, ni els morts, ni l’infern poden dominar; un poder que els capacitarà per a vèncer com Crist va vèncer. Je 430.3
Crist vol que la seva església representi l’ordre celestial, el pla de govern del cel, l’harmonia divina del cel. D’aquesta manera el seu poble el glorifica. Per ell el Sol de Justícia resplendirà per al món amb una claror enlluernadora. Crist ha donat a l’església molts mitjans per tal que els seus redimits, la seva possessió adquirida per un gran preu, el glorifiquin sobre manera. Ha investit el seu poble amb capacitats i benediccions a fi que sigui la representació de la seva suficiència. L’església, revestida amb la justícia de Crist, n’és la dipositària; de manera que ha de mostrar tota la magnificència i l’abundància de la seva misericòrdia, de la seva gràcia i del seu amor. Crist considera que el seu poble, pur i perfecte, és la recompensa per la seva humiliació i el suplement de la seva glória. Crist és el gran Centre des d’on irradia tota la glòria. Je 430.4
El Salvador va acabar la seva instrucció amb paraules potents i plenes d’esperança. Seguidament, va vessar la càrrega de l’ànima amb una pregària pels deixebles. «Va alçar els ulls al cel i digué: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist”». 57Joan 17: 1-3. Je 431.1
Crist havia acabat l’obra que se li havia encomanat. Havia glorificat Déu a la terra. Havia manifestat el nom del Pare. Havia aplegat els qui haurien de continuar la seva obra entre els homes. Aleshores va dir: «Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m’has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s’ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món, però ells s’hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. [...] No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat».58Joan 17: 9-11, 20, 21. Je 431.2
Així, amb el llenguatge de qui té autoritat divina, Crist posa l’església escollida en mans del Pare i, com a Gran Sacerdot consagrat, intercedeix pel seu poble, com a Pastor fidel, aplega el seu ramat a l’ombra del Totpoderós, refugi segur i fort. La darrera batalla amb Satanàs l’espera i se n’hi va decidit. Je 431.3