Aquest capítol està basat en Mateu 26: 36-56; Marc 14: 32-50; Lluc 22: 39-53; Joan 18: 1-12.
Acompanyat dels deixebles, el Salvador se’n va anar cap a l’hort de Getsemaní. El gran disc de la lluna plena de Pasqua resplendia enmig d’un cel ras ple d’estels. La ciutat de tendes dels pelegrins havia caigut en el silenci. Je 432.1
La conversa amb els deixebles havia sigut franca i instructiva. No obstant, ara que s’acostaven a Getsemaní, havia emmudit de manera estranya. Sovint havia acudit a aquell lloc per tal de meditar i pregar, però mai havia tingut el cor tan encongit per la tristor com la nit de la seva darrera agonia. Tota la seva vida a la terra havia caminat sota la llum de la presència de Déu. Quan tenia algun conflicte amb els homes inspirats per l’esperit de Satanàs podia dir: «El qui m’ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau”. 1Joan 8: 29. Ara, però, semblava que estava separat de la llum, de la presència sostenidora de Déu, que se’l comptava entre els transgressors, que suportava el pes de la culpa de la humanitat caiguda. Qui no havia conegut el pecat duia damunt seu tota la nostra iniquitat. El pecat li semblava tan terrible, tan aclaparador era el pes de la culpa que havia de suportar, que es va sentir temptat de pensar si allò no l’allunyaria per sempre de l’amor del seu Pare i, sentint com de terrible és l’ira de Déu contra la transgressió, va exclamar: «Sento a l’ànima una tristor de mort”. 2Mateu 26: 38. Je 432.2
De camí a l’hort els deixebles s’havien adonat del canvi produït en el Mestre. Mai abans l’havien vist tan trist i silenciós. I per si allò no era prou, aquella pena s’aprofundia una mica més a cada pas. Tot i això, no es van atrevir a preguntar-li quina era la causa. Caminava fent tentines, com si hagués de caure. En arribar a la destinació, els deixebles van cercar ansiosos el lloc de retir habitual per tal que el Mestre pogués reposar. Caminar li cos-tava un gran esforç. Va fer un gran gemec com si l’aclaparés una càrrega terrible. Els seus companys el van haver de sostenir dues vegades per a impedir que caigués a terra. Je 432.3
Dels onze deixebles que l’havien acompanyat, Jesús en va deixar vuit prop de la porta i els va demanar que preguessin per ell i per ells mateixos. Aleshores, prenent Pere, Jaume i Joan, els deixebles amb qui tenia una amistat més íntima, va entrar al lloc on tenia el seu recer ocult. Aquells tres deixebles havien pogut contemplar la seva glòria quan van ser a la muntanya de la transfiguració, hi havien vist Moisès i Elies conversant amb ell, hi havien sentit la veu que parlava des del cel. Per això Crist, enmig de la seva gran lluita, desitjava tenir-los a prop. Sovint hi havien passat la nit amb ell. En aquelles ocasions, després d’una estona vetllant i pregant, s’havien quedat adormits tranquils a poca distància del Mestre fins que al matí ell els despertava per tal de reprendre la feina. En canvi aquella vegada desitjava que vetllessin i preguessin amb ell tota la nit; tot i que no li agradava gens que haguessin de ser testimonis de la seva agonia. Je 432.4
«Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi”, 3Marc 26: 38. va dir. Després se’n va anar una mica més enllà, però no massa, a fi que el poguessin veure i sentir, i es va prosternar. Tenia la sensació que el pecat l’estava separant del seu Pare. Al davant se li obria un abisme tan ample, tan profund i tan fosc que l’esperit li defallia. Recórrer a la seva divinitat per a escapar d’aquell tràngol no era una opció acceptable. Havia de patir les conseqüències del pecat dels homes com a home, no com a Déu. I com a home havia de suportar l’ira de Déu contra la transgressió. Je 433.1
L’actitud de Crist en aquell moment era completament diferent de la que havia mostrat fins aleshores. La millor manera de descriure el seu sofriment són els mots de la profecia: «Desvetlla’t, espasa, contra el meu pastor, el meu amic valent”. 4Zacaries 13: 7. Com a substitut i garant dels homes pecadors, Crist patia la justícia divina. Veia què és exactament la justícia. Fins aquell moment havia actuat com a intercessor per als altres; ara anhelava que algú altre intercedís per ell. Je 433.2
Quan Crist va sentir que la seva unitat amb el Pare es trencava va témer que la seva naturalesa humana no fos capaç de suportar el conflicte que s’acostava amb tota la força de les tenebres. Al desert de la temptació el destí de la raça humana havia estat en joc. Llavors ell va ser el conqueridor. Ara, en canvi, el temptador el desafiava a lluitar el darrer i més temible assalt del combat. Els tres anys de ministeri li havien servit de preparació. Tot el que tenia a veure amb ell havia sigut posat a prova. Si ara fracassava, les possibilitats d’esdevenir el dominador del món se li esvairien i, finalment, els reialmes serien per a Crist. Ell mateix seria llençat fora i esclafat. Però si era capaç de vèncer Crist, la terra seria el regne de Satanàs i tindria la raça humana sota el domini del seu poder per sempre més. Je 433.3
El possible resultat del conflicte que tenia al davant omplia l’ànima de Crist amb la terrible sensació d’estar separat de Déu. Satanàs li havia dit que si s’erigia en garant del món pecador aquella separació seria eterna, que se l’identificaria amb el regne de Satanàs i que mai més seria u amb Déu. Je 433.4
Però què hi guanyava, amb aquell sacrifici? Li semblava que per a la culpa i la ingratitud dels homes no hi havia cap esperança. Satanàs va presentar la situació al Redemptor amb tota la cruesa de què va ser capaç: «Els qui afirmen que estan per damunt de tothom en els afers temporals i espirituals t’han rebutjat i et volen destruir, a tu que ets el fonament, el centre i el segell de les promeses que els van ser fetes com a poble escollit. Fins i tot un dels teus deixebles, que havia escoltat la teva instrucció i que havia estat entre els principals en les activitats de l’església, et trairà. Un dels teus seguidors més zelosos et negarà. Tothom t’abandonarà...” Quan Crist pensava això tot ell s’horroritzava. Que aquells de qui havia tingut cura, que tan estimava, es conxorxessin amb Satanàs li traspassava l’ànima. El conflicte era aterridor. La mesura era la culpa de la seva nació, dels seus acusadors i dels seus traï-dors, la culpa del món que es rabejava en la maldat. Per a Crist, els pecats del món eren un pes terrible i la sensació que li provocava l’ira de Déu contra el pecat li esclafava la vida. Je 433.5
Veu el preu que haurà de pagar per l’ànima de la humanitat. Enmig de la seva agonia s’estintola contra el terra fred, com si volgués impedir que algú l’allunyés en-cara més de Déu. El rellent de la nit cau damunt del seu cos prosternat. Però ell ni se n’adona. Els seus llavis pàl·lids pronuncien un crit amarg: «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s’allunyi de mi”. I, fins i tot en aquell moment terrible, afegeix: «Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”. 5Mateu 26: 39. Je 434.1
Quan pateix, el cor humà anhela com-passió. Crist va sentir aquest desig fins al més profund del seu ésser. Amb l’ànima encongida per una agonia suprema es va atansar als deixebles esperant poder sentir alguna paraula de consol que sortís de la boca dels qui tan sovint, quan s’havien trobat en un destret o hi havia res que els apesarava, havia beneït i consolat, alhora que els havia protegit. El qui sempre havia tingut paraules de compassió per a ells ara patia una agonia sobrehumana i desitjava amb totes les seves forces saber que ells pregaven per ell i per ells mateixos. La malignitat del pecat li semblava tenebrosa. La temptació de permetre que la raça humana hagués de suportar les conse-qüències de la seva pròpia culpa mentre ell restava innocent davant de Déu era terrible. Tant de bo pogués saber que els seus deixebles ho havien entès i se’n feien cabal; amb això n’hauria tingut prou per a recobrar les forces. Je 434.2
Fa un esforç sobrehumà per a aixecar-se i va al lloc on havia deixat els seus com-panys... però «els troba dormint».6Vers 40. Tro-bar-los pregant l’hauria alleujat. Si els hagués vist cercant refugi en Déu per tal que els agents satànics no els vencessin, la seva fe ferma l’hauria conhortat. Però no havien fet cas de l’advertiment que tant els havia repetit: «Vetlleu i pregueu».7M ateu 26: 41. En veure el Mestre d’aquella manera es van preocupar molt: estaven acostumats que es mostrés calmat i digne, no lluitant amb una tribulació que no aconseguien entendre. Quan van sentir els grans crits del sofrent van pregar. No tenien cap intenció d’abandonar el Senyor, però semblaven paralitzats per un estupor que s’haurien pogut espolsar si haguessin continuat suplicant Déu. No s’adonaven de com és de necessari vetllar i pregar amb sinceritat quan cal resistir la temptació. Je 434.3
Poc abans d’orientar els seus passos cap a l’hort Jesús havia dit als deixebles: «Tots fallareu».8Marc 14: 27. Ells li havien promès amb totes les seves forces que l’acompanyarien a la presó o a la mort mateix, si calia. A més, pobres miserables pagats d’ells mateixos, van arribar a afegir: «Ni que tots fallin, jo no”. 9Vers 29. Confiaven en les seves pròpies forces. Ben al contrari del que Crist els havia aconsellat de fer, no miraven el poderós Auxiliador. Per això, quan necessitava més la seva compassió i les seves pregàries, el Salvador els va trobar adormits. Je 434.4
Fins i tot Pere dormia. També Joan, el deixeble estimat que havia après recolzantse damunt del pit de Jesús, dormia. L’amor de Joan pel seu Mestre l’hauria hagut de mantenir despert. Les seves pregàries sinceres s’haurien fos amb les del seu Salvador, que tan estimava, en l’hora de la suprema tribulació. El Redemptor havia passat nits senceres pregant pels seus deixebles, perquè la fe no els arribés a defallir. Si ara Jesús ha-gués preguntat a Joan i Jaume el mateix que ja els havia preguntat abans: «Podeu beure el calze que jo he de beure? I ser batejats amb el baptisme que jo soc batejat?» ells no haurien sigut capaços de respondre: «Sí, que podem”. 10Mateu 20: 22 (Lo Nou Testament i Colom, trad. [Londres, 1832])., Josep Melcior Prat Je 434.5
La veu de Jesús va despertar els deixebles. Els va costar de reconèixer-lo. L’angoixa li havia desencaixat les faccions. Adreçant-se a Pere, Jesús diu: «Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble”. 11Marc 14: 37. La feblesa dels deixebles va desvetllar la compassió de Jesús. Tenia por que no fossin capaços de suportar la prova que els cauria al damunt amb la traïció i la mort que era a punt de patir. No els va fer cap retret. Ben al contrari, va dir: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació». I encara va ser capaç de sobreposar-se a l’agonia que el turmentava i els va excusar dient: «L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble”. Je 435.1
Altra vegada una agonia sobrehumana el va aclaparar i, vençut per l’esgotament, va tornar al lloc on havia començat la seva lluita. El patiment ara era encara més gran i «la seva suor era com gotes de sang que caiguessin fins a terra».12Lluc 22: 44. Els xiprers i les palmeres eren testimonis silenciosos de la seva angoixa. De les branques en queien gotes de rosada que li colpejaven el cos adolorit, com si la natura plorés pel seu Autor que havia de lluitar tot sol amb les forces de les tenebres. Je 435.2
Poc temps abans, Jesús s’alçava com un cedre majestuós, resistint la tempesta de l’oposició que desfermava tota la seva fúria damunt d’ell. Les voluntats entossudides i els cors plens de malícia i d’astúcia s’havien esforçat debades per a confondre’l i derrotar-lo. Davant de tot això s’aixecava amb la majestat divina del Fill de Déu. Ara semblava una canya que la fúria de la tempesta havia vinclat. S’havia apropat a la culminació de la seva obra com a vencedor, a cada pas havia triomfat sobre les forces del mal. Com qui ja havia sigut glorificat, havia proclamat la seva unitat amb Déu. Amb veu ferma ha-via vessat cants de lloança. Havia parlat als deixebles amb paraules encoratjadores i tendres. Je 435.3
Ara, en canvi, havia arribat l’hora de les forces de les tenebres. Ara la seva veu se sentia dins l’aire calmat del vespre. El to no era triomfal, sinó que estava ple d’angoixa humana. Les paraules del Salvador van arribar a les orelles dels deixebles somnolents: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat».13Mateu 26: 42. Je 435.4
El primer impuls dels deixebles va ser atansar-se-li. Però ell els havia demanat que es quedessin on eren, vetllant i pregant. Quan Jesús s’hi va apropar, va trobar que encara dormien. Altra vegada va sentir que anhelava la seva companyia, que alguns mots dels seus deixebles l’haurien alleujat i haurien desbaratat el sortilegi de les tenebres que feia tan poc que l’havia aclaparat. Però «els ulls els pesaven [i] ells no sabien què dir-li”. 14Marc 14: 40. La seva presència els va desvetllar. Van veure que duia a la cara les marques de la suor sanguinolenta de l’agonia i es van espantar. No entenien el perquè d’aquella angoixa d’esperit. «De tan desfigurat, ni tan sols semblava un home i no tenia res d’humana la seva presència».15Isaïes 52: 14 Je 435.5
Jesús se n’allunya i torna al lloc on pregava. S’hi prosterna, vençut per l’horror d’una gran tenebra. La humanitat del Fill de Déu tremola en l’hora de la prova. No ha pregat només pels deixebles, perquè la fe no els defalleixi, sinó també per la seva ànima temptada i agonitzant. El moment paorós ja és aquí; és el moment que decidirà el destí del món. A un plat de la balança hi ha la sort de la humanitat. Crist encara podria refusar de beure la copa que conté la mesura de la culpa dels homes. Encara no és massa tard. Podria eixugar-se la suor sangonosa del front i deixar que la humanitat es perdi arrossegada pel pes de la seva iniquitat. Podria dir: «Que els transgressors rebin el càstig pels seus pecats, que jo me’n torno amb el Pare”. Je 435.6
El Fill de Déu beurà la copa amarga de la humiliació i l’agonia? L’innocent patirà les conseqüències de la maledicció del pecat per tal de salvar el culpable? Les paraules tremoloses surten dels llavis pàl·lids de Jesús: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Je 436.1
Tres vegades ha pronunciat aquesta pregària i tres vegades la humanitat de Jesús s’ha encongit davant del sacrifici definitiu. Ara la història de la raça humana passa davant del Redemptor del món. Veu que, abandonats a ells mateixos, els transgressors de la llei es perdran per sempre més. Veu la indefensió dels homes. Veu el poder del pecat. Davant seu s’alcen els mals averanys i les la-mentacions del món damnat. Veu el seu destí implacable i pren una decisió. Salvarà l’home; tant hi fa el que li pugui costar. Accepta el baptisme de sang a fi que, per ell, els milions que es perdrien puguin obtenir la vida eterna. Va deixar enrere els atris celestials, on tot és puresa, joia i glòria, a fi de salvar l’única ovella perduda, l’únic món que va caure en la transgressió. Ara no abandonarà la seva missió. Serà la propiciació per una raça que ha escollit de pecar. Ara la seva pre-gària només traspua submissió: «Si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Je 436.2
Després de prendre la decisió, cau mig mort al terra des d’on havia aconseguit mig redreçar-se. On són ara els deixebles per a sostenir amb tendresa el cap del Mestre que defallia i rentar aquell front encara més malmès que els fills dels homes? El Salvador ha hagut de piar tot sol el raïm al cup; ningú era amb ell. Je 436.3
Déu també patia amb el seu Fill. Els àngels contemplaven l’agonia del Salvador. Van veure com les legions de les forces satàniques l’encerclaven, com la seva naturalesa humana quedava esclafada sota el pes d’una por misteriosa i inquietant. El cel va quedar en silenci. No se sentia el so de cap arpa. Si els mortals haguessin pogut veure el desconcert de les hosts celestials que, amb un patiment silenciós, observaven com el pare retirava del seu Fill estimat els raigs de llum, d’amor i de glória haurien entès millor com d’ofensiu és per a ell el pecat. Je 436.4
Els àngels i els mons que no havien caigut havien vist amb un interès molt viu com el conflicte s’anava acostant al final. Satanàs i la seva confederació del mal, juntament amb les legions d’apòstates, miraven amb delit aquella gran crisi que tenia en escac l’obra de la redempció. Les potències del bé i del mal esperaven quina seria la resposta que rebria la pregària que Crist havia pronunciat tres vegades. Els àngels anhelaven portar consol i alleujament al Sofrent diví, però no podia ser. El Fill de Déu no tenia escapatòria per a aquell atzucac. En aquella crisi espantosa, en què tot estava en joc, en què la copa misteriosa tremolava a les mans del Sofrent, el cel es va obrir, una llum va resplendir enmig de la tenebra tempestuosa de la crisi i l’àngel poderós que és en presència de Déu, ocupant el lloc des d’on un dia va caure Satanàs, es va posar al costat de Crist. No va venir per a prendre-li la copa de les mans, sinó a donar-li les forces necessàries perquè la begués segur que el Pare l’estimava. Va venir per a donar poder al suplicant diví i humà alhora. Li va fer veure el cel obert i li va parlar de les ànimes que salvaria com a resultat del seu patiment. Li va assegurar que el seu Pare és més gran i poderós que Satanàs, que per causa de la seva mort Satanàs patiria una gran torbació i que els sants de l’Altíssim rebrien els regnes d’aquest món. Li va explicar que contemplaria el fruit dels seus esforços i que estaria satisfet de veure que una multitud d’homes i dones s’haurien salvat per tota l’eternitat. Je 436.5
L’agonia de Crist no s’aturava, però la depressió i el desànim van desaparèixer. La tempesta no havia amaïnat, però ell era prou fort per a resistir-la. Va sortir d’allà calmat i serè. El rostre tacat de sang manifestava una pau celestial. Havia suportat el que cap ésser humà havia hagut de suportar fins aleshores: havia tastat el patiment de morir per tots els éssers humans. Je 437.1
La llum que envoltava el Salvador va despertar els deixebles. Van veure l’àngel que s’inclinava damunt del Mestre prosternat, com li aixecava el cap i se’l posava al pit alhora que asenyalava al cel. Li van sentir la veu, semblant a una música dolcíssima, mentre deia paraules de consol i esperança. Aleshores van recordar l’escena de la muntanya de la transfiguració, que la glòria havia envoltat Jesús al temple i que havien sentit la veu de Déu que parlava des del núvol. Ara se’ls tornava a revelar aquella mateixa glòria i ja no van tenir por pel Mestre. Déu en tenia cura; havia enviat un àngel poderós perquè el protegís. Una vegada més, els deixebles, aclaparats, es van deixar portar per aquell atordiment estrany que els dominava. I, altra vegada, Crist els trobava dormint. Je 437.2
Mirant-los entristit els diu: «Dormiu ara i reposeu! S’acosta l’hora, i el Fill de l’home serà entregat en mans dels pecadors».16Mateu 26: 45. Mentre deia aquestes paraules va sentir els passos d’una gernació que el buscava. Aleshores va dir: «Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí”. 17Vers 46. Je 437.3
Quan es va avançar per a anar a l’encontre del seu traïdor, l’aspecte de Jesús ja no mostrava cap rastre de l’agonia que havia passat. S’està dret davant dels deixebles i pregunta: «“Qui busqueu?” Li respongueren: “Jesús de Natzaret”. Els diu: “Soc jo”». 18Joan 18: 4, 5. En sentir aquestes paraules, l’àngel que havia servit Jesús es va posar entre ell i la multitud. Una llum divina va il·luminar el rostre del Salvador i una forma semblant a un colom el va ocultar. Durant uns instants, la presència d’aquella glòria divina va impedir que la turba assassina pogués seguir endavant amb els seus propòsits i van recular uns passos. Els sacerdots, els principals, els soldats, fins i tot Judes, van caure com morts. Je 437.4
L’àngel es va enretirar i la llum es va esvair. Jesús tenia l’oportunitat de fugir, però es va quedar quiet, calmat i amb ple domini de les seves facultats. S’estava dret, glorificat, al mig d’aquella gent endurida que ara estava prosternada i indefensa als seus peus. Els deixebles contemplaven l’escena en silenci, meravellats i corpresos. Je 437.5
L’escena canvia ràpidament. La turba hi torna. Els soldats romans, els sacerdots i Judes envolten Crist. Semblen avergonyits de la seva feblesa i temen que encara se’ls pugui escapar. El Redemptor torna a fer la pregunta: «Qui busqueu?» Havien tingut la prova que qui tenien al davant era el Fill de Déu, però no n’estaven convençuts. A aquella pregunta van tornar a respondre: «Jesús de Natzaret». Aleshores, assenyalant els deixebles, va afegir: «Ja us he dit que soc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin”. 19Vers 8 Sabia fins a quin punt la seva fe era dèbil i els volia protegir de les temptacions i les proves. Estava disposat a sacrificar-se per ells. Je 437.6
Judes, el traïdor, no havia oblidat què havia de fer. Quan la gentada va entrar a l’hort ell anava al davant, seguit de prop pel gran sacerdot. Havia donat un senyal als qui perseguien Crist dient: «És el qui jo besaré: deteniu-lo”. 20Mateu 26: 48. Fa veure que no té res a veure amb aquella gent, apropant-se a Jesús, li pren la mà, li diu amb to cordial: «Salve, rabí»21Vers 49. i el besa mentre fingeix que plora com si l’entristís el perill que el sotja. Je 437.7
Jesús li diu: «Company, estigues pel que has de fer”. 22Vers 50. Té la veu tremolosa per la pena. Aleshores continua: «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» 23Lluc 22: 48. Aquesta demanda hauria hagut d’haver desvetllat la consciència del traïdor tocant el seu cor obstinat; però l’honor, la fidelitat i la tendresa humana l’havien abandonat. S’estava dret, desafiant, mostrant que no cediria de cap manera. S’havia lliurat a Satanàs i ja no tenia forces per a resistir-s’hi. Jesús no va rebutjar el bes del traïdor. Je 438.1
Quan van veure que tocava la persona que feia uns instants havia sigut glorificada davant dels seus ulls, els qui acompanyaven Judes es van envalentonar. Van prendre Jesús i van lligar aquelles mans precioses que havien fet el bé. Je 438.2
Mentrestant, els deixebles havien pensat que el Mestre no seria detingut, que aquell mateix poder que havia fet que la turba caigués com morta faria que no poguessin fer res fins que Jesús i els seus companys s’haguessin escapat. Veure com algú treia les cordes que haurien de lligar les mans del qui estimaven els va decebre i indignar alhora. Pere, irat, treu una espasa i vol defensar el Mestre. Però només aconsegueix tallar l’orella d’un esclau del gran sacerdot. En veure-ho, Jesús es desempallega dels soldats romans que li havien agafat els canells amb força i exclama: «Deixeu-los fer!» 24Vers 51 i, tocant l’orella ferida, la guareix a l’instant. Aleshores s’adreça a Pere: «Torna l’espasa a la beina, que tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran. Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m’enviaria més de dotze legions d’àngels».25Mateu 26: 52, 53. Tot un exèrcit, si calia, i no només un sol deixeble, enviaria! Els deixebles es preguntaven per què no els salvava ni feia res per a salvar-se ell mateix. Jesús respon aquella pregunta que ningú gosa fer en veu alta: «Com es complirien les Escriptures, segons les quals cal que sigui així?» 26Vers 54. «No he de beure la copa que el Pare m’ha donat?» 27Joan 18: 11. Je 438.3
La dignitat dels càrrecs que ocupaven els líders jueus no els va privar d’afegir-se a la persecució de Jesús. El seu arrest era un assumpte massa important per a confiar-lo als seus subordinats. Els sacerdots i els ancians, delerosos de prendre’l, havien acompanyat la policia del temple i la gentada que havia seguit Judes al Getsemaní. Ves a quina companyia s’havien afegit aquells grans dignataris: una turbamulta excitada i armada amb tota mena d’utensilis com si hagués de perseguir una bèstia salvatge. Je 438.4
Girant-se cap als sacerdots i els ancians, Crist els clava la mirada inquisidora. Mai de la vida oblidarien les paraules que aleshores els va dir. Eren com fletxes agudes del Totpoderós. Ple de dignitat, els diu: «Heu sortit amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Mentre era amb vosaltres al temple cada dia, no vau gosar detenir-me. Però aquesta és la vostra hora: l’hora del poder de les tenebres».28Lluc 22: 52, 53. Je 438.5
Els deixebles estaven terroritzats de veure que Jesús permetia que el prenguessin i el lliguessin. Els ofenia que hagués de patir tota aquella humiliació, per ell i per ells mateixos. No entenien la seva conducta i el culpaven per sotmetre’s a la multitud. Eren presos de la indignació i de la por. Pere, aleshores, els proposa que facin alguna cosa per tal de salvar-se. Fent cas al seu suggeriment, «tots l’abandonaren i fugiren”. 29Marc 14: 50 Crist havia predit aquella deserció: «Arriba l’hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat, i em deixareu sol. Però jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi”. 30Joan 16: 32. Je 438.6