Aquest capítol està basat en Joan 1: 19-51. Je 66
Joan Baptista predicava a Betàbara, a l’altra banda del Jordà. No gaire lluny d’allà Déu avia aturat el riu fins que Israel l’havia tra-vessat. Una mica més enllà els exèrcits del cel havien enderrocat les muralles de Jericó. En aquella època la gent rememorava aquells fets i això feia que el missatge del Baptista despertés un interès ple d’emoció. Aquell que, segles enrere, havia obrat de manera tan extraordinària i poderosa tornaria a manifestar el seu poder per a deslliurar Israel? Aquesta idea agitava el cor dels qui un dia i un altre s’agombolaven a la riba del Jordà. Je 66.1
La predicació de Joan havia calat tan profundament en la nació que les autoritats religioses es van veure obligades a tenir-la en consideració. El perill d’una insurrecció feia que els romans consideressin sospitosa qualsevol reunió popular, de manera que, qualsevol cosa que insinués un aixecament del poble desvetllava els temors dels governants jueus. Joan no havia reconegut l’autoritat del Sanedrí cercant-ne la sanció per a la seva obra. A més, havia reprovat el poble i els go-vernants, tant fariseus com saduceus. I, tanmateix, el poble el seguia amb fervor. Semblava que el seu interès per l’obra de Joan no deixava de créixer. Tot i que encara no s’hi havia inclinat, el Sanedrí afirmava que, pel fet de ser un mestre públic, estava sota la seva jurisdicció. Je 66.2
Aquell òrgan es componia de membres escollits entre els sacerdots, així com entre els principals governants i mestres de la nació. El solia presidir el gran sacerdot. Tots els seus membres havien de ser d’edat avançada, encara que no vells, i instruïts, no només en la història i la religió jueves, sinó també en el coneixement general. Havien d’estar lliures de qualsevol tara física i no podien ser solters; també havien de tenir fills perquè es considerava que seria més probable que fossin més humans i comprensius. El lloc de reunió era una estança connectada amb el temple de Jerusalem. En temps de la independència, el Sanedrí era el tribunal suprem de la nació i la seva autoritat era, alhora, secular i religiosa. Tot i que els governadors romans no l’havien subordinat, sí que hi exercien una influència forta, tant en els assumptes civils com en els religiosos. Je 66.3
De cap manera el Sanedrí podia deixar d’investigar l’obra de Joan. Alguns recordaven la revelació feta a Zacaries quan era al temple i la profecia del pare que havia indicat que el seu fill seria l’herald del Messies. Els tumults i els canvis dels darrers trenta anys havien fet que totes aquestes coses, en gran mesura, es perdessin de vista. Ara tornaven a la ment amb l’agitació que provocava el ministeri de Joan. Je 66.4
Feia molt de temps que a Israel no s’havia aixecat cap profeta i l’època de la darrera reforma com la que ara estava en procés es perdia en la memòria. Per tant, la demanda de confessió dels pecats semblava una cosa nova i desconcertant. Tret que estiguessin disposats a revelar els secrets de les seves pròpies vides, molts dels líders no acudirien a escoltar les crides i les denúncies de Joan.. No obstant, la seva predicació era l’anunci directe del Messies. Se sabia que les setanta setmanes que cobrien l’adveniment del Messies eren a punt d’acabar-se; per això tots ansiaven tenir part en aquella era de glòria nacional que s’esperava. L’entusiasme popular era tal que el Sanedrí aviat es veuria forçat a sancionar o rebutjar l’obra de Joan. Je 67.1
El seu poder sobre el poble s’esvaïa. Com mantenir la seva posició s’estava convertint en un assumpte seriós. Amb l’esperança d’arribar a alguna conclusió, van enviar una comissió de sacerdots i levites al Jordà per tal de conversar amb aquell mestre nou. Je 67.2
Quan els delegats se li atansaren, la multitud reunida escoltava les seves paraules. Els rabins altius gastaven aires d’autoritat, amb la intenció d’impressionar el poble i ordenar al profeta que els tingués una deferència. Amb un moviment de respecte, gairebé de temor, la multitud es va fer enrere per deixar-los el pas franc. Aquells grans homes, vestits de manera que demostrava riquesa, amb l’orgull característic del rang i el poder, s’estaven drets davant del profeta del desert. Je 67.3
—Qui ets tu? —li van preguntar. Je 67.4
Sabedor de què hi havia en el seu pensament, Joan va respondre: Je 67.5
—Jo no soc el Messies. Je 67.6
—Qui ets, doncs? Elies? Je 67.7
—No el soc pas. Je 67.8
—Que potser ets el Profeta? Je 67.9
—No. Je 67.10
—Qui ets tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix? Je 67.11
—Soc la veu d’un que crida en el desert: «Adreceu el camí del Senyor». Així ho va dir el profeta Isaïes. Je 67.12
El text a què es referia Joan és aquella bella profecia d’Isaïes: «“Consoleu, consoleu el meu poble”, diu el vostre Déu. “Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Escolteu una veu que crida: “Prepareu en el desert el camí del Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta al nostre Déu. S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat”». 1Isaïes 40: 1-5. Je 67.13
En l’antigor, quan un rei havia de viatjar per les regions menys freqüentades dels seus dominis, hi enviaven una companyia d’homes que anaven davant del carro reial a fi de nivellar el camí reduint l’alçada dels passos elevats i la profunditat dels guals, de manera que el rei pogués desplaçar-se de forma segura i sense entrebancs. El profeta fa servir aquest costum per a il·lustrar l’obra de l’evangeli. «S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons». Quan toca l’ànima amb el seu meravellós poder, l’Esperit de Déu abaixa l’orgull humà. Els plaers mundans, la posició i el poder perden valor. S’enderroquen les «altiveses de tota mena que s’alcen contra el coneixement de Déu, fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist».22 Corintis 10: 5. Aleshores, la humilitat i l’amor abnegat, que tan poc valoren els homes, són els únics que tenen prou valor per a exaltar-los. Aquesta és l’obra de l’evangeli, del qual el missatge de Joan n’era una part. Je 67.14
Els rabins van continuar l’interrogatori: Je 68.1
—Aleshores, perquè bateges, si no ets el Messies, ni tampoc Elles o el Profeta? Je 68.2
Els mots ‘el Profeta’ feien referència a Moisès. Els jueus havien arribat a creure que Moisès seria ressuscitat dels morts i dut al cel. No sabien que això ja havia passat. Quan el Baptista va començar el seu ministeri, molts pensaren que podia ser el profeta Moisès, que havia ressuscitat dels morts, perquè semblava que tenia un coneixement molt acurat de les profecies i de la història d’Israel. Je 68.3
També creien que, abans que vingués el Messies, apareixeria Elies en persona. Amb la seva negació, Joan es va enfrontar a aquesta esperança, però els seus mots tenien un significat més profund. Més endavant, referint-se a Joan, Jesús digué: «Ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir».3M ateu 11: 14. Joan venia amb l’esperit i el poder d’Elies per a fer una obra com la d’Elies. Si els jueus l’haguessin rebut, s’hauria acomplert per a ells. Però no van rebre el seu missatge. Per a ells no era Elies. Per a ells no podia complir la missió que havia vingut a acomplir. Je 68.4
Molts dels qui s’havien aplegat al Jordà havien sigut testimonis del baptisme de Jesús. Però el senyal que es va donar aleshores només es va revelar a molt pocs d’entre ells. Durant els mesos del ministeri del Baptista que l’havien precedit, molts havien rebutjat respondre a la crida per al penediment. Havien endurit el cor i el seu enteniment s’havia enterbolit. Quan el cel va donar testimoni de Jesús en ocasió del seu baptisme, no ho van percebre. Els ulls que mai no havien mirat amb fe el Qui és invisible no van contemplar la revelació de la glòria de Déu; les orelles que mai havien escoltat la seva veu, no van sentir els mots de testimoni. Ara també és així. Sovint, la presència de Crist i els àngels que ministren es manifesta en les assemblees del poble. I, tanmateix, molts ni se n’adonen. No discerneixen res d’inusual. Però per a alguns es revela la presència del Salvador. La pau i el goig els animen el cor. Reben consol, coratge i benediccions. Je 68.5
Els enviats de Jerusalem havien preguntat a Joan: «Per què bateges?» i esperaven la seva resposta. De sobte, mentre passava la mirada per damunt de la multitud, els ulls li van espurnejar, el rostre se li il·luminà i tot el seu ésser es va estremir amb una emoció profunda. Amb les mans esteses, respongué: Je 68.6
—«Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, el qui ve després de mi, i jo no soc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies”. 4Joan 1: 26, 27. Je 68.7
El missatge que havien de portar al Sanedrí era clar i diàfan. Les paraules de Joan no es podien aplicar a ningú altre que no fos el Promès de tant de temps. El Messies era entre ells! Desconcertats, els sacerdots i els governants van mirar al seu voltant, amb l’esperança de descobrir Aquell de qui Joan havia parlat. Però no se’l podia distingir entre la multitud. Je 68.8
En ocasió del seu baptisme, Joan va anomenar Jesús l’Anyell de Déu i una nova llum es vessava sobre l’obra del Messies. La ment del profeta havia rebut la inspiració de les paraules d’Isaïes: «Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca”. 5Isaïes 53: 7. Durant les setmanes que havien de seguir, Joan va estudiar amb interès renovat les profecies i els ensenyaments de l’ofici sacrificial. No dis-tingia amb claredat les dues fases de l’obra de Crist —com a víctima del sacrifici i com a rei conqueridor— però va veure que la seva vinguda tenia un significat més profund que el que havien discernit els sacerdots o el poble. Quan va veure Jesús enmig de la gernació, de retorn del desert, va esperar, confiat, que donés al poble algun senyal del seu veritable caràcter. Gairebé amb impaciència, va esperar que el Salvador declarés la seva missió; però no va dir res, no va donar cap senyal. Jesús no va respondre a l’anunci del Baptista; sinó que es va fondre amb els deixebles de Joan sense donar cap prova externa de la seva obra especial i no fent res per tal que es notés la seva presència. Je 68.9
L’endemà, Joan veu Jesús que se li acosta. Amb la llum de la glòria de Déu damunt seu, el profeta estén les mans i declara: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia”. Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel. [...] He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant”». 6Joan 1: 29-34. Je 69.1
Era el Messies? Amb admiració, el poble va mirar a Aquell de qui acabaven de declarar que era el Fill de Déu. Les paraules de Joan els havien commòs profundament. Els havia parlat en nom de Déu. L’havien escoltat un dia i un altre, mentre els reprenia pels seus pecats. Per això dia rere dia s’enfortia la convicció que era un enviat del cel. Però qui era Aquell que era més gran que Joan el Baptista? No hi havia res en el seu vestit ni en la seva aparença que fos un senyal del seu rang. Semblava un personatge senzill, cobert amb una roba humil com la seva, la dels pobres. Je 69.2
Entre la multitud n’hi havia que, en el baptisme de Jesús, havien contemplat la glòria divina i havien sentit la veu de Déu. Però des d’aleshores l’aparença del Salvador havia canviat molt. En el baptisme havien vist com se li transfigurava el rostre amb la llum del cel; ara que tornava pàl·lid, prim i demacrat, només l’havia reconegut el profeta Joan. Je 69.3
Però quan el poble el va mirar, en la seva cara s’hi barrejaven la compassió divina i el poder conscient. La mirada, cada tret, estaven marcats amb humilitat i un amor expressiu i indescriptible. Semblava envoltat d’una atmosfera d’influència espiritual. Tot i que es comportava de manera amable i gens pretensiosa, els va impressionar amb la sensació d’un poder ocult, encara que no el podia amagar per complet. Que potser era Aquell que Israel havia esperat durant tant de temps? Je 69.4
Jesús va venir pobre i humil per tal que pogués ser el nostre exemple i el nostre Redemptor. Si hagués aparegut amb la pompa d’un rei, com hauria pogut ensenyar-nos a ser humils? Com hauria pogut presentar unes veritats tan colpidores com les del Sermó de la Muntanya? On hauria anat a parar l’espe-rança dels desemparats de la vida si Jesús hagués vingut a viure entre els homes com un rei? Je 69.5
No obstant, per a la multitud semblava impossible que Aquell que havia sigut designat per Joan estigués relacionat amb les seves altes prediccions. Per això molts van quedar decebuts i perplexos. Je 69.6
Els sacerdots i els rabins ansiaven sentir paraules que confirmessin que Jesús restauraria el regne d’Israel, però no les van sentir. Era la mena de rei que esperaven i volien rebre. Però no estaven disposats a admetre’n un que els proposés establir en els cors un regne de justícia i pau. Je 69.7
L’endemà, mentre dos deixebles s’estaven a prop, Joan va tornar a veure Jesús entre la gentada. Altra vegada la cara del profeta es va il·luminar amb la glòria de l’Invisible i va clamar: «Mireu l’Anyell de Déu!» El cor dels deixebles s’estremí. No ho van entendre en tota la seva plenitud. Què volia dir el nom que Joan li havia donat, l’Anyell de Déu? Joan no els en va donar explicació. Je 69.8
Van deixar Joan i se’n van anar a buscar Jesús. Un d’ells era Andreu, el germà de Simó. L’altre era Joan, l’evangelista. Foren els primers deixebles de Crist. Un impuls irresistible els empenyia a seguir-lo. Anhelaven parlar amb ell, tot i que estaven sumits en la admiració i el silenci, perduts en la grandiositat abassegadora de pensar: «Serà el Messies?” Je 70.1
Jesús sabia que els deixebles el seguien. Eren els primers fruits del seu ministeri. El cor del Mestre diví era ple de joia veient aquelles ànimes que responien a la seva gràcia. Girant-se, els preguntà: «Què busqueu?» Els deixava la llibertat d’entornar-se’n o de dir el seu desig. Je 70.2
Ells només eren conscients d’un propòsit. Una sola presència omplia el seu pensament. Li van respondre: «Rabí, [...] on habites?» En una conversa breu a la vora del camí no podien rebre el que havien ansiat tant. Volien estar a soles amb Jesús, asseure’s als seus peus i escoltar les seves paraules. Je 70.3
«Els respon: “Veniu i ho veureu”. Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia”. Je 70.4
Si l’esperit descregut dels sacerdots i els governants hagués dominat, Joan i Andreu no s’haurien assegut com a deixebles als peus de Jesús. Se li haurien acostat com a crítics que pretenien jutjar els seus mots. Molts tanquen de la mateixa manera la porta a les oportunitats més preuades. No ho van fer els primers dos deixebles. Havien respost a la crida que l’Esperit Sant els feia en la predicació de Joan el Baptista. Ara reconeixien la veu del Mestre celestial. Per a ells, les paraules de Jesús eren plenes de frescor, veritat i bellesa. Els ensenyaments de les Escriptures de l’Antic Testament rebien una llum divina. Els temes multifacètics de la veritat destacaven sota una llum nova. Je 70.5
La contrició, la fe i l’amor capaciten l’ànima per a rebre la saviesa del cel. La fe obrant per mitjà de l’amor és la clau del coneixement, de manera que tothom qui estima «coneix Déu».71 Joan 4: 7. Je 70.6
El deixeble Joan era un home d’afectes sincers i profunds, ardent i alhora contemplatiu. Havia començat a discernir la glòria de Crist, no la pompa mundana i el poder que li havien ensenyat a esperar, sinó la «glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat».8Joan 1: 14. Estava absort en la contemplació d’aquell tema meravellós. Je 70.7
Per la seva banda, Andreu volia compartir la joia que li omplia el seu cor. Va anar a cercar el seu germà Simó i li va dir: «Hem trobat el Messies!». 9Joan 1: 41. Simó no s’ho va pensar dues vegades. Ell també havia sentit la predicació de Joan el Baptista i va córrer per trobar-se amb el Salvador. Els ulls de Crist es van posar en ell mentre llegia el seu caràcter i la història de la seva vida. La seva naturalesa impulsiva, el seu cor benigne i generós, la seva ambició i confiança en ell mateix, la història de la seva caiguda, el seu penedi-ment la seva obra i el seu martiri van quedar al descobert davant dels ulls del Salvador que, per això, li va dir: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir “pedra”». 10Vers 42. Je 70.8
«L’endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu: “Segueix-me”». 11Vers 43. Felip obeí l’ordre i des d’aquell mateix moment fou un obrer de Crist. Je 70.9
Felip va cridar Natanael, que havia estat entre la multitud quan el Baptista va assenyalar Jesús com l’Anyell de Déu. Quan Natanael va mirar Jesús, estava desconcertat. Com podia ser el Messies, aquell home que duia al damunt les marques del sofriment i la pobresa? No obstant, Natanael no va poder rebutjar Jesús perquè el missatge de Joan havia convençut el seu cor. Je 70.10
Quan Felip el va cridar, Natanael s’havia retirat a un bosquet tranquil per tal de meditar en l’anunci de Joan i les profecies que es referien al Messies. Va pregar demanant que se li fes saber si aquell que havia anunciat Joan era el llibertador; i l’Esperit Sant es va posar damunt seu confirmant-li que Déu havia visitat el seu poble i havia suscitat un Sal-vador. Felip, que sabia que el seu amic estudiava les profecies, trobà Natanael mentre pregava sota d’una figuera. Era un lloc que coneixia perquè manta vegada hi havien pregat, ocults pel fullam. Je 71.1
El missatge: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes» fou per a Natanael la resposta directa a les seves oracions. Però la fe de Felip encara era insegura i, per això, va afegir: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret”. 12Joan 1: 45. Altra vegada el prejudici sorgia en el cor de Natanael i va exclamar: «De Natzaret en pot sortir res de bo?” 13Vers 46. Je 71.2
Felip no volia entrar en controvèrsies i va respondre: «Vine i ho veuràs».14Vegeu nota anterior. «Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: “Mireu, un autèntic israelita, un home que no enganya”». 15Joan 1: 47, 48. Sorprès, Natanael exclama: «“D’on em coneixes?” Jesús li respon: “Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera”». 16Vers 48. Je 71.3
Amb això n’hi va haver prou. L’Esperit diví que havia portat a Natanael el testimoni en la seva pregària solitària sota la figuera li parlava per mitjà de les paraules de Jesús. Encara que amb dubtes, i cedint d’alguna manera als prejudicis, Natanael havia acudit a Crist amb un desig sincer per la veritat que, ara, s’havia acomplert. La seva fe va anar més enllà de la del qui l’havia portat a Jesús. Va respondre tot dient: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d’Israel».17Joan 1: 49. Je 71.4
Si Natanael hagués fet cas de les ense-nyances dels rabins, mai no hauria trobat Jesús. Esdevingué deixeble perquè va veure i va jutjar per ell mateix. Avui dia també és el cas de molts que el prejudici allunya de la bondat. Com no seria de diferent el resultat si, ells també, haguessin vingut i vist! Je 71.5
Mentre confiïn en la direcció de les autoritats humanes, cap d’ells acudirà al coneixement salvador de la veritat. Com a Natanael, ens cal estudiar la Paraula de Déu per nosaltres mateixos i pregar demanant que l’Esperit Sant ens il·lumini. El qui va veure Natanael a sota de la figuera també ens veurà a nosaltres, reclosos en el nostre lloc secret de pregària. Els àngels del món de la llum són a prop dels qui, amb humilitat, busquen la direcció divina. Je 71.6
Amb la crida de Joan, Andreu i Simó, de Felip i de Natanael, va començar la fundació de l’església cristiana. Joan va adreçar a Crist dos dels seus deixebles. Després, un d’ells, Andreu, va anar a trobar el seu germà i el va cridar a servir el Salvador. Felip va rebre la crida i va anar a cercar Natanael. Aquests exemples ens haurien d’ensenyar la importància de l’esforç personal, de fer crides directes als nostres familiars, als amics i als veïns. N’hi ha que tota la vida han professat conèixer Crist i encara no han fet cap esforç personal per a portar tan sols una ànima al Salvador. Deixen que el ministre faci tota la feina. Potser està ben qualificat per a fer la crida, però no pot fer la tasca que Déu ha encarregat als membres de l’església. Je 71.7
N’hi ha molts que necessiten que els cors dels cristians amorosos ministrin per a ells. Molts esperen que algú se’ls adreci personalment. En la família mateix, en el barri, en el poble, allà on vivim, hi tenim encomanada la tasca de ser missioners de Crist. Si som cristians, aquesta obra serà delícia per a nosaltres. Tan bon punt algú es converteix, neix en ell el desig de fer saber als altres quin amic tan preciós ha trobat en Jesús. La veritat salvadora i santificadora no pot romandre en silenci dins del seu cor. Je 72.1
Tots els qui es consagrin a Déu seran canals de llum. Déu els fa els seus agents que comunicaran als altres la riquesa de la seva gràcia. La seva promesa és: «Els beneiré a ells i beneiré tots els voltants de la meva muntanya; faré caure al seu temps les pluges; seran pluges de benedicció».18Ezequiel 34: 26 Je 72.2
Felip va dir a Natanael: «Vine i mira”. No li va demanar que acceptés el testimoni de ningú altre, sinó que contemplés Crist per ell mateix. Ara que Jesús ha ascendit al cel, els seus deixebles són els seus representants entre els homes; de manera que una de les formes més efectives de guanyar ànimes per a ell és exemplificant el seu caràcter en la vida de cada dia. La nostra influència en els altres no depèn tant del que diem, sinó del que som. Els homes poden combatre i desafiar la nostra lògica, poden resistir les nostres crides; però una vida d’amor desinteressat es un argument que no podran contradir. una vida coherent, caracteritzada per la mansuetud de Crist, és un poder en el món. Je 72.3
L’ensenyament de Crist era l’expressió d’una convicció i una experiència íntimes. Els qui són els seus deixebles esdevenen mestres segons l’orde diví. La Paraula de Déu, dita pels qui ella mateixa santifica, té un poder vivificador que la fa atractiva als qui la senten i els convenç que és una veritat viva. Je 72.4
Quan algú rep la veritat i l’estima ho farà manifest amb la persuasió de la seva manera de fer i en el to de la seva veu. Posarà de manifest als altres allò que ell mateix ha sentit, vist i tocat de la paraula de vida per tal que puguin arribar a ser companys seus en el coneixement de Crist. El seu testimoni, procedent d’uns llavis tocats amb la brasa viva de l’altar és una veritat per al cor receptiu i santifica el caràcter. Je 72.5
Així mateix, el qui cerca de donar la llum als altres també serà beneït. «Seran pluges de benedicció».19Ezequiel 34: 26. «Qui dona a beure, també serà saciat”. 20Proverbis 11: 25. Déu bé podria salvar els pecadors sense la nostra ajuda. Però, a fi que desenvolupem un caràcter com el de Crist, ens cal compartir la seva obra. Per tal que puguem entrar a la seva joia, la joia de veure les ànimes redimides pel seu sacrifici, hem de prendre part en els seus esforços per a salvar-les. Je 72.6
La primera expressió de la fe de Natanael, tan sincera i plena, sonà com música a les orelles de Jesús. Per això li respongué: «Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!» 21Joan 1: 50. El Salvador mirava més enllà, ple de goig, a la seva obra predicant bones noves als humils, restaurant els cors i proclamant la llibertat als captius de Satanàs. Pensant en les inestimables benediccions que havia portat als homes, Jesús va afegir: «En veritat, en veritat us ho dic: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home».22Vers 51. Je 72.7
Aquí Crist diu, virtualment: «A la vora del Jordà el cel es va obrir i l’Esperit, amb forma de colom, es va posar damunt meu. Aquella escena no era més que una mostra que soc el Fill de Déu. Si em creieu, la vostra fe serà sadollada. Veureu que el cel està obert i no es tancarà mai més. Jo l’he obert per a vosaltres. Els àngels de Déu pugen al Pare celestial, portant les pregàries dels ne-cessitats i desemparats, i baixen als fills dels homes amb benediccions, esperança, coratge, auxili i vida». Je 72.8
Els àngels de Déu no deixen mai de passar del cel a la terra i de la terra al cel. Els miracles que Crist va obrar per als afligits i sofrents eren obra del poder de Déu a través del ministeri dels àngels. I també és per Crist, pel ministeri dels seus missatgers celestials, que rebem les benediccions de Déu. En prendre damunt seu la humanitat, el nostre Salvador uneix els seus interessos amb els dels fills i filles d’Adam caigut, alhora que, per la seva divinitat, toca el tron de Déu. Per això Crist és el mitjà de comunicació dels homes amb Déu i de Déu amb els homes. Je 73.1