Aquest capítol està basat en Joan 2: 1-11.
Jesús no va començar el seu ministeri de manera espectacular, a Jerusalem, davant del Sanedrí. En una reunió familiar, en un poblet galileu, va exercir el seu poder amb l’única finalitat d’augmentar l’alegria d’un banquet de bodes. D’aquesta manera mostrava la seva simpatia per als éssers humans i el seu desig de ministrar en favor de la seva felicitat. En el desert de la temptació havia begut l’amarga copa de l’aflicció. Havia vingut per tal de donar als homes la copa de la benedicció, de la seva benedicció, que havia de santificar les relacions de la vida humana. Je 74.1
Havia deixat enrere el Jordà i havia anat a Galilea. A Canà, un poblet no gaire lluny de Natzaret, hi havia un casament. Els nuvis eren parents de Josep i Maria. Per això, Jesús, sabent que la seva família s’havia reunit, hi va anar i el van invitar a la festa, a ell i els seus deixebles. Je 74.2
Altra vegada es va trobar amb la seva mare, a qui no havia vist feia un temps. Maria havia sentit parlar de la manifestació a la vora del Jordà en ocasió del seu baptisme. Les notícies havien arribat a Natzaret i havien despertat en ella el record d’escenes que durant tant de temps havia guardat en el cor. Com a tota la resta d’Israel, la missió de Joan el Baptista havia agitat Maria. Be prou que recordava la profecia que va rebre quan va néixer. Ara, la seva vinculació amb Jesús tornava a encendre la flama de l’esperança. Però també va saber de la misteriosa partida de Jesús cap al desert i l’oprimien inquietuds angoixoses. Je 74.3
Des del dia que, a Natzaret, a casa seva, va sentir l’anunci de l’àngel, Maria havia atresorat totes i cadascuna de les evidències que Jesús era el Messies. La seva vida tranquil·la i abnegada li donava la certesa que no podia ser ningú altre que l’Enviat de Déu. Tanmateix, també la van assaltar els dubtes i els desenganys i havia esperat amb ànsia el moment en què la seva glòria s’havia de revelar. La mort l’havia separat de Josep, l’home amb qui havia compartit el coneixement del misteri del naixement de Jesús. Per tant, no hi havia ningú a qui pogués confiar les seves pors i les seves esperances. Els darrers dos mesos havien sigut molt tristos. S’havia hagut de separar de Jesús, en la simpatia del qual trobava consol; havia reflexionat en les paraules de Simeó: «I a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”. 1Lluc 2: 35. Va recordar els tres dies de patiment, quan pensava que havia perdut Jesús per sempre i, amb el cor ansiós, esperava el seu retorn. Je 74.4
Al banquet de noces es va retrobar amb el mateix fill tendre i sol·lícit. Tot i que no és el mateix, l’expressió de la cara li ha canviat. S’hi reflecteixen les arrugues que ha deixat el conflicte lliurat al desert i una expressió de dignitat i poder fa palesa la missió celestial que li ha sigut encomanada. L’acompanyen un grup d’homes joves que el segueixen amb la mirada plena de reverència i l’anomenen Mestre. Ells li diuen a Maria el que han vist i sentit en el baptisme i per tot arreu on l’han seguit. Al final, declaren: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes”. 2Joan 1: 45 Je 74.5
Quan els convidats es reuneixen, molts semblen preocupats per algun afer que els absorbeix l’interès. Una mena d’angúnia reprimida s’escampa per tot el grup. Entre ells, parlen de manera enèrgica, encara que sense moure gaire fressa. Miren el Fill de Maria amb ulls estranyats. Quan Maria hagué sentit el testimoni dels deixebles, va sentir el goig de la certesa que aquelles esperances tant de tems abrigades no havien sigut de bades. No obstant, hauria pogut ser alguna cosa més que humana si, a la seva joia, no s’hi hagués barrejat l’espurna del natural sentiment d’orgull de mare. Quan es va adonar que totes les mirades es fixaven en Jesús, va desitjar que ell demostrés a tothom que, de veritat, era l’Honorat de Déu. Esperava que es produís l’oportunitat perquè ell obrés un miracle davant de tots ells. Je 75.1
A l’època era costum que la celebració d’unes esposalles es perllongués durant di-versos dies. En aquella ocasió, abans que la festa s’acabés, es va fer evident que havien fet curt amb el vi. Descobrir-ho va causar molt d’enrenou i recriminacions. Solia ser habitual que en les ocasions festives es consumís vi i la seva falta podria indicar una falta d’hospitalitat. Maria, que era familiar dels nuvis, havia participat en els preparatius del banquet. Per això s’adreça a Jesús, dient-li: «No tenen vi».3Joan 2: 3 En aquestes paraules hi anava implícit el suggeriment que ell podria cobrir la seva necessitat. En canvi Jesús respongué: «Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora”. 4Vers 4. Je 75.2
Aquella resposta, que ens pot semblar aspra, no era cap expressió de fredor o descortesia. La forma com el Salvador s’adreçà a la seva mare s’emmotllava als costums orientals. Es feia servir amb les persones a qui es volia mostrar respecte. Tots i cadascun dels actes de Crist en la seva vida a la terra estaven en harmonia amb el precepte que ell mateix havia donat: «Honra el pare i la mare».5Èxode 20: 12. A la creu, en el seu últim acte de tendresa envers la seva mare, Jesús se li adreçà altra vegada de la mateixa manera en demanar al deixeble estimat que es fes càrrec d’ella. Tant al banquet de noces com a la creu, l’amor que expressaven el seu to i la seva mirada interpretaven els seus mots. Je 75.3
Quan d’adolescent va visitar el temple i el misteri de l’obra de la seva vida se li obrí davant dels ulls, Crist havia dit a Maria: «No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?» 6Lluc 2: 49. Aquelles paraules van marcar el to de tota la seva vida i el seu ministeri. Tot quedava condicionat a la seva obra, la gran obra de redempció que havia vingut a acomplir al món. Ara repetia la lliçó. Hi havia perill que Maria considerés que la seva relació amb Jesús li atorgava una certa autoritat sobre ell i, en certa manera, el dret de dirigir-lo en la seva missió. Durant trenta anys ell havia sigut per a ella un fill obedient i amorós. Però, tot i que el seu amor per ella no havia canviat, ara li calia dedicar-se a l’obra del seu Pare. Com a Fill de l’Altíssim i el Salvador del món, cap vincle terrenal havia de ser un obstacle per a la seva missió ni influir en la seva conducta. Havia de ser lliure per a fer la voluntat de Déu. Aquesta lliçó també s’adreça a nosaltres. Les exigències de Déu són superiors, fins i tot, als llaços de les relacions humanes. Cap atracció terrenal hauria de desviar els nostres peus del camí que ell ens demana que transitem. Je 75.4
En Crist hi ha l’única esperança de redempció per a la nostra raça caiguda. Ma-ria només podria trobar la salvació per mitjà de l’Anyell de Déu. No tenia cap mèrit per ella mateixa. El seu lligam amb Jesús no la posava en una relació espiritual diferent de cap altra ànima humana. Així ho indiquen les paraules del Salvador, que deixa clar que la seva relació amb ella com a Fill de l’home és diferent de com a Fill de Déu. El vincle de sang entre ells no la posava, de cap manera, en un pla d’igualtat amb ell. Je 76.1
Els mots: «Encara no m’ha arribat l’hora» assenyalen al fet que tots els actes de la vida de Crist a la terra eren el compliment d’un pla que havia existit des del temps de l’eternitat. Abans que ell vingués a la terra, ja tenia davant seu el pla, perfecte en tots els seus detalls. No obstant, mentre va caminar entre els homes, el guiava la voluntat del Pare, pas a pas. No va dubtar a actuar en el moment indicat. Amb aquella mateixa submissió, va esperar que arribés el moment. Je 76.2
Dient a Maria que encara no havia arri-bat la seva hora Jesús responia als seus pensaments més secrets, a l’esperança que compartia amb el seu poble. Ella desitjava que el seu Fill es revelés com el Messies i s’assegués al tron d’Israel. Però encara no havia arribat l’hora. Jesús havia acceptat la càrrega de la humanitat com a «home fet al dolor i acostumat a la malaltia»7Isaïes 53: 3 i no com a Rei. Je 76.3
No obstant, tot i que Maria no entenia correctament la missió de Crist, va confiar en ell, encara que de manera implícita. I Jesús va respondre a la seva fe. Per a honorar la confiança de Maria, i per a enfortir la fe dels seus deixebles, va obrar el primer miracle. Els deixebles s’enfrontarien a moltes temptacions que els empenyerien a no creure. Per a ells, les profecies que deien que Jesús era el Messies estaven fora de qualsevol controvèrsia. Volien que els líders religiosos l’acceptessin amb una confiança encara més gran que la seva pròpia. Van declarar a la gent les extraordinàries obres de Crist i que confiaven en la missió que ell tenia encomanada. Però els desconcertava i els decebia profundament la incredulitat, el prejudici tan profun-dament arrelat, la enemistat envers Jesús, que mostraven els sacerdots i els rabins. Els primers miracles del Salvador van enfortir els deixebles per tal que poguessin resistir aquella oposició. Je 76.4
Les paraules de Jesús no van desconcertar Maria en cap moment. Per això va dir als que servien la taula: «Feu tot el que ell us digui”. 8Joan 2: 5. D’aquesta manera ella contribuïa en la mesura de les seves possibilitats a preparar el camí per a l’obra de Crist. Je 76.5
Al costat del portal hi havia sis tines de pedra. Jesús ordenà els servents que les omplissin d’aigua. Així ho feren. Aleshores, quan calgué vi, va dir: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap del servei».9Vers 7. Quan va tastar el que li havien portat els servents, el cap va trobar que era superior a cap altre que hagués begut abans i molt diferent del que havia servit al començament del banquet. Adreçant-se al nuvi, va dir: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor».10Vers 10. Je 76.6
El món fa amb els seus regals com els homes fan amb el vi: primer dona els millors i després, els pitjors. El que ofereix pot ser agradable a la vista i fascinador per als sentits, però no acaba de satisfer. El vi esdevé amargor, l’alegria es transforma en tenebres. El que comença amb cants i gatzara acaba amb cansament i disgust. Però els dons de Jesús sempre són frescs i nous. El seu banquet per a l’ànima mai deixa insatisfet ni apesarat. Tots els dons nous augmenten la capacitat de qui els rep d’apreciar i gaudir les benediccions del Senyor, que dona gràcia per gràcia. Mai no hi ha manca de proveïment. Si algú roman en ell, el fet que avui rebi un do valuós li assegura que demà en rebrà un altre de més valor encara. Les paraules de Jesús a Natanael reflecteixen com tracta la llei de Déu als fills de la fe. Amb cada nova revelació del seu amor, declara al cor receptiu: «¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!» 11Joan 1: 50 Je 76.7
La contribució de Jesús al banquet de noces era un símbol. L’aigua representava el baptisme de la seva mort; el vi, el vessament de la seva sang per causa dels pecats del món. Unes mans humanes van portar l’aigua que va omplir les tines, però només la paraula de Crist podia atorgar-li la virtut vivificadora. En els ritus que senyalen la mort del Salvador passa això mateix. Només tenen eficàcia per a nodrir l’ànima pel poder de Crist que obra per mitjà de la fe. Je 77.1
La paraula de Crist va proveir sobradament el banquet. Així mateix, també serà abundant la provisió de la seva gràcia per a esborrar les iniquitats dels homes i per a renovar i sostenir l’ànima. Je 77.2
Al primer banquet a què va assistir amb ells, Jesús va donar als seus deixebles la copa que simbolitzava la seva obra de salvació. En el darrer sopar els la va tornar a donar com a institució del sagrat ritu que havia d’anunciar la seva mort «fins que ell vingui».121 Corintis 11: 26. La tristor que sentiren els deixebles en separar-se del seu Senyor va tenir el consol de la promesa de la reunió, perquè ell va declarar: «Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare».13Mateu 26: 29. Je 77.3
El vi que Crist va proveir per al banquet, que va donar als seus deixebles com a símbol de la seva sang, era el suc pur del raïm. El profeta Isaïes s’hi refereix quan parla del «most en un raïm» i diu: «No el deixeu perdre, que promet bon vi”. 14Isaïes 65: 8. Je 77.4
Crist, a l’Antic Testament, ja va advertir Israel: «El vi és descarat, la beguda engresca; qui hi perd la xaveta no posarà mai seny».15Proverbis 20: 1. No fou ell qui va proveir aquell beuratge. Satanàs tempta els homes amb la indulgència que enterboleix la raó i entumeix la percepció espiritual. Crist, en canvi, ens ensenya a sotmetre la naturalesa inferior. Tota la seva vida fou un exemple continu de negació del jo. A fi de destruir el poder de les apetències, va sofrir per nosaltres la prova més severa que pot resistir la naturalesa humana. Ell fou qui va donar instruccions que Joan el Baptista no havia de beure vi ni cap destil·lat alco-hòlic. Ell fou qui va imposar aquella absti-nència a l’esposa de Manóah. També fou ell qui va decretar la maledicció sobre l’home que posés l’ampolla als llavis del seu proïsme. Crist no contradeia els seus ensenyaments. El vi sense fermentar que va proveir als convidats de les noces era una beguda saludable i refrescant. El seu efecte fou posar en harmonia el gust amb les apetències sanes. Je 77.5
Quan van percebre la qualitat del vi, les preguntes dels convidats al banquet van posar de manifest el relat del miracle. Per una estona estaven massa desconcertats per pensar en qui havia obrat aquell prodigi. Quan, després, el van buscar, van descobrir que s’havia retirat amb tanta discreció que ni tan sols els seus deixebles se n’havien adonat. Je 77.6
Aleshores l’atenció es va centrar en ells. Per primera vegada tenien l’oportunitat de reconèixer la seva fe en Jesús. Van explicar el que havien vist i sentit al Jordà i en molts cors va renéixer l’esperança que Déu hagués aixecat un llibertador per al seu poble. La notícia del miracle es va escampar per tota la regió i va arribar fins a Jerusalem. Amb un interès renovat, els sacerdots i els ancians van buscar les profecies que assenyalaven la vinguda de Crist. Hi havia un desig intens de conèixer la missió d’aquell nou mestre que havia aparegut enmig del poble de manera tan modesta. Je 78.1
El ministeri de Crist presentava un contrast ben marcat amb el dels ancians jueus. La seva preocupació per la tradició i el formalisme havia destruït qualsevol possibilitat real de llibertat de pensament o acció. Vivien terroritzats permanentment per la por del sacrilegi. Per tal d’evitar el contacte amb el que era “impur” no només s’allunyaven dels gentils, també se separaven de la majoria del seu propi poble, sense voler ajudar-los ni guanyar-se la seva amistat. Pel fet de viure sempre d’aquella manera, la ment se’ls va empetitir i l’àmbit de les seves vides es va estrènyer. El seu exemple encoratjava l’egoisme i la intolerància entre totes les classes populars. Je 78.2
Jesús va començar l’obra de reforma venint amb simpatia estreta amb la humanitat. alhora que mostrava la més gran reverència per la llei de Déu mirava de destruir les barreres que separaven les diverses classes socials, de manera que tots els homes esdevinguessin fills d’una mateixa família. la seva participació en el banquet de noces havia de ser un pas destinat a aconseguir aquest efecte. Je 78.3
Déu havia ordenat Joan el Baptista que visqués al desert per tal que es pogués res-guardar de la influència dels sacerdots i els rabins i es preparés per a una missió especial. Però l’austeritat i l’aïllament de la seva vida no eren un exemple per al poble. Joan mateix no havia ordenat als qui l’escoltaven que abandonessin les seves obligacions. Els demanava que donessin prova del seu penediment romanent fidels a Déu allà on Déu els havia cridat. Je 78.4
Jesús reprovava totes les formes d’autoindulgència; i, tanmateix, era de naturalesa sociable. Acceptava l’hospitalitat de qualsevol classe i visitava la casa tant dels rics i els instruïts com dels pobres i els illetrats, alhora que procurava elevar els seus pensaments de les qüestions de la vida comuna a les coses espirituals i eternes. No tenia cap llicència per a la dissipació i cap ombra de lleugeresa mundana li enlletgia la conducta. No obstant, les escenes de felicitat innocent eren per a ell una font de satisfacció i sancionava amb la seva presència una reunió social. Un casament jueu era una ocasió impressionant i la joia que s’hi gaudia no era desagradable al Fill de l’home. Participant en aquell banquet Jesús va honorar el matrimoni com a institució divina. Je 78.5
Tant l’Antic Testament com el Nou fan servir la relació del matrimoni per representar la unió tendra i sagrada que hi ha entre Crist i el seu poble. Per a la ment de Jesús, el goig de les celebracions nupcials assenyalava al goig d’aquell dia quan porti l’esposa a la casa del seu Pare i els redimits s’asseuran amb el seu Redemptor al banquet de les noces de l’Anyell. Diu: «El teu Déu s’alegrarà de tenir-te, com el nuvi s’alegra de tenir la núvia».16Isaïes 62: 5. «No et diran més “Abandonada” [...]. A tu et diran “Me l’estimo” [...] perquè el Senyor t’estimarà».17Versos 5 i 4. «Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig”. 18Sofonies 3: 17. Quan l’apòstol Joan va poder veure la visió de les coses celestials, escrigué: «Llavors vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, doneu-li glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalana-da. [. ] Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell!». 19Apocalipsi 19: 6, 7, 9. Je 78.6
En cada ànima Jesús hi veia algú que podia rebre la crida del seu regne. Arribava al cor del poble caminant enmig d’ells com algú que els volia bé. Els cercava a la via pública, en la privadesa de les cases, als vaixells, a la sinagoga, a la vora del llac i al banquet de noces. Els trobava en les seves vocacions quotidianes i manifestava interès pels seus assumptes seculars. Duia la seva instrucció al sí de la llar, fent que famílies senceres rebessin la seva influència divina a casa seva mateix. La seva simpatia personal contribuïa a guanyar els cors. Sovint es retirava a les muntanyes per a poder pregar en soledat, però això no era res més que una preparació per a la seva tasca enmig de la vida activa dels homes. Deixava aquelles sessions per a guarir els malalts, instruir els ignorants i trencar les cadenes dels captius de Satanàs. Je 79.1
Jesús formava els seus deixebles va-lent-se de l’amistat i del contacte personal. De vegades els ensenyava assegut enmig d’ells a la falda d’una muntanya. De vegades, a la vora del mar o caminant al seu costat mentre eren de camí cap a algun lloc. Els revelava els misteris del regne de Déu. No els sermonejava tal com fan els homes en l’actualitat. Allà on els cors estaven oberts per rebre el missatge diví, ell desplegava les veritats del camí de la salvació. No va ordenar als seus deixebles que fessin això o allò, sinó que els digué: «Segueix-me”. Se’ls va endur amb ell en els seus viatges per tot el país i les ciutats per tal que poguessin veure com ense-nyava al poble. Va lligar els seus interessos amb el d’ell i ells se li van unir en l’obra. Je 79.2
L’exemple de Crist unint-se amb els interessos de la humanitat hauria de ser un exemple per a tots els qui prediquen la seva Paraula i tots els qui han rebut l’evangeli de la seva gràcia. No se’ns demana que renunciem a la comunió amb la societat. No ens hem de recloure ni ocultar-nos dels altres. Per tal que puguem arribar a totes les classes socials hem d’anar allà on són. Poques vegades ens buscaran pel seu propi gust. El púlpit no és l’únic lloc des d’on la veritat divina toca el cor dels homes. Hi ha un altre camp de tre-ball, potser més humil, però tan o més pro-metedor. Tant a casa dels humils com a les mansions dels poderosos; tant en la taula abundant i acollidora com en les reunions de gaudi social innocent. Je 79.3
Com a deixebles de Crist, no ens hem de mesclar amb el món pel mer plaer de fer-ho i unir-nos-hi en la follia. Les relacions d’aquesta mena només acaben malament. Els nostres actes, les nostres paraules, la nostra presència o el nostre silenci mai no haurien d’atorgar el nostre vistiplau al pecat. Hem de dur Jesús onsevulla que anem. Hem de revelar als altres el nostre preciós Salvador. No obstant, els qui només miren de preservar la seva religió ocultant-la darrere d’un mur de pedra desaprofiten una valuosíssima oportunitat de fer el bé. Amb les relacions socials, el món entra en contacte amb el cristianisme. Tothom qui ha rebut la llum divina ha d’il·luminar els passos dels qui desconeixen la Llum de vida. Je 79.4
Tots nosaltres hem de ser testimonis de Jesús. Cal que millorem les habilitats socials, santificades per la gràcia de Crist, guanyant ànimes per al Salvador. Fem que el món vegi que no estem absorts en els nostres interessos egoistes, sinó que desitgem que els altres siguin coparticipants de les nostres benediccions i els nostres privilegis. Fem que vegin que la nostra religió no ens fa indiferents ni exigents. Que tothom qui professa haver trobat Crist ministri com ell ho va fer, en benefici dels homes. Je 79.5
Mai no hauríem de donar al món la fal-sa impressió que els cristians són gent tenebrosa i infeliç. Si tenim els ulls clavats en Jesús, veurem un Redemptor compassiu i reflectirem la llum del seu rostre. Allà on hi regna l’Esperit hi sojorna la pau, hi ha joia perquè hi ha una confiança en Déu calmada i santa. Je 80.1
Crist es complau amb els seus seguidors quan mostren que, malgrat que són humans, participen de la naturalesa divina. No són estàtues, sinó homes i dones de carn i ossos. El seu cor, refrescat en les deus de la gràcia divina, s’obre i s’expandeix al Sol de Justícia. Reflecteixen la llum que els il·lumina amb obres que llueixen amb l’amor de Crist. Je 80.2