Creus ser prou bo?
Podem vanar-nos, com Nicodem, que la nostra vida ha estat íntegra, que el nostre caràcter moral és correcte, i pensar que no necessitem d’humiliar el nostre cor davant Déu com el pecador comú. Però quan la llum de Crist resplendeixi en la nostra ànima, veurem com som d’impurs: discernirem l’egoisme dels nostres motius i l’enemistat contra Déu que han maculat tots els actes de la nostra vida. Llavors coneixerem que la nostra pròpia justícia és, certament, com roba bruta, i que solament la sang de Crist pot deixar-nos nets de la contaminació del pecat i renovar el nostre cor fent-lo semblant al del Senyor.CAC 36.6
Un raig de la glòria de Déu, o una besllum de la puresa de Crist que filtrin en l’ànima, fan dolorosament palesa tota taca de contaminació, i deixen al descobert la deformació i els defectes del caràcter humà. Fan patents els desigs perversos, la incredulitat del cor i la impuresa dels llavis. Els actes de deslleialtat, pels quals el pecador invalida la llei de Déu, queden exposats a la seva vista, i el seu esperit s’afligeix i s’aclapara sota la influència escorcolladora de l’Esperit de Déu. En presència del caràcter pur i sense màcula de Crist, el transgressor s’avorreix a si mateix.CAC 37.1
Quan el profeta Daniel contemplà la glòria que envoltava el missatger celestial, que li havia estat enviat, se sentí atuït en experimentar la seva pròpia feblesa i imperfecció. Tot descrivint l’efecte de la meravellosa escena, contà: «Vaig quedar sense forces, vaig mudar de color, desfigurat.» L’ànima així commoguda odiarà el seu egoisme i avorrirà el seu amor propi i, mitjançant la justícia de Crist, cercarà la puresa de cor que harmonitza amb la llei de Déu i amb el caràcter de Crist.CAC 37.2
L’apòstol Pau diu que «respecte a la justícia de la llei» —és a dir, pel que fa a les obres externes— era «irreprensible», però quan copsà el caràcter espiritual de la llei es reconegué pecador. Jutjat per la lletra de la llei —tal com els homes l’apliquen a la vida externa— ell s’havia abstingut de pecar; però quan mirà la profunditat dels sants preceptes i es va veure com Déu el veia, s’humilià profundament i confessà la seva culpabilitat: «Jo, en canvi, en altre temps, sense llei era viu; però quan vingué el ma-nament, el pecat va reviure, i jo vaig morir.» Quan veié la na-turalesa espiritual de la llei, el pecat, amb tot el seu horror, se li manifestà, i la pròpia estimació se li esvaí.CAC 37.3