Capítol 19 - Llum en les tenebres

*****

ALLARG dels segles, en cada gran reforma o moviment religiós, l’obra de Déu a la terra presenta una similitud. Els principis de l’aliança de Déu amb els homes són sempre els mateixos. Els moviments importants del present concorden amb els del passat; per tant, l’experiència de l’església en el passat conté lliçons de gran valor per al present.LGC 208.1

La Bíblia no ensenya cap veritat amb més claredat: en els grans moviments Déu, per mitjà de l’Esperit Sant, dirigeix especialment els seus servidors a la terra amb l’objectiu de fer avançar l’obra de la salvació. Els homes són instruments que Déu que utilitza per complir els seus propòsits de gràcia i mi-sericòrdia. Cadascú té un paper a fer; a ca-dascú se li concedeix certa mesura de llum, adaptada a les necessitats de la seva època i suficient per permetre-li realitzar la tasca que Déu li ha encomanat. No obstant això, cap home, per molt que l’hagi honorat el cel, mai ha arribat a comprendre completament el gran pla de redempció; ni tan sols a apreciar perfectament el propòsit diví de l’obra per a la seva pròpia època. Els homes no entenen completament el que Déu voldria aconseguir per mitjà de l’obra que els encomana; no en-tenen en tots els seus sentits el missatge que proclamen en nom d’ell.LGC 208.2

«pretens de conèixer la profunditat de Déu? Has descobert la perfecció del Tot po-derós?” «Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus. Ho dic jo, el Senyor. Estan tan lluny els meus camins dels vostres, les vostres intencions de les meves, com el cel és lluny de la terra.» «Jo sol sóc Déu; no n’hi ha cap com jo. Des del principi anuncio les coses que vindran, dic per endavant el que encara no ha passat» (Jb 11. 7; Is 55.8,9; 46.9,10).LGC 208.3

Ni els profetes que foren afavorits amb la il·luminació especial de l’Esperit compren-gueren completament el significat de les re-velacions que els foren concedides. El signifi-cat havia d’aclarir-se al llarg dels segles, a mesura que el poble de Déu necessités la instrucció que contenien.LGC 208.4

pere, en escriure sobre la salvació que l’Evangeli donà a conèixer, diu: «Sobre aquesta salvació, ja van indagar i investigar els profetes que anunciaren la gràcia que Déu us volia concedir. Els profetes van esbrinar a quin temps i a quines circumstàncies es referia l’Esperit de Crist present en ells, quan els feia predir els sofriments de Crist i la glòria que vindria després. Déu els va revelar que el missatge que transmetien no anava destinat a ells, sinó a vosaltres” (1 pe 1.10-12).LGC 208.5

Però malgrat que als profetes no els fou donat el coneixement complet de les coses que els foren revelades, ferventment, procu-raren obtenir tota la llum que Déu havia vol-gut manifestar-los-hi. «Buscaren i esbrinaren diligentment», «esbrinant quina cosa o de quina manera el temps els indicava l’Esperit de Crist que estava en ells.” Quina lliçó per al poble de Déu en l’era cristiana, per al benefici del qual aquestes profecies foren revelades als seus servents! «A qui fou revelat, no era a ells, sinó per nosaltres ells les predicaven.” Sigueu testimonis d’aquells sants homes de Déu que «buscaren i esbrinaren diligentment» les revelacions que els foren donades per a les generacions que encara no havien nascut. Compareu el seu sant entusiasme amb la despreocupació lànguida amb què els afavorits d’èpoques posteriors tractaren aquest do del cel. Quina reprensió contra la indiferència, amiga de la conformitat i la mundanitat, que s’acontenta amb declarar que les profecies no poden entendre’s!LGC 209.1

Si bé és cert que la intel·ligència finita dels homes no és capaç de penetrar en els consells de l’Etern ni de comprendre enterament la manera en què es compleixen els seus designis, és freqüent que el fet que li resultin tan banals els missatges del cel es degui algun error o negligència de la seva part. Sovint la ment del poble, i fins i tot la dels servents de Déu, s’ofusca de tal manera a causa de les opinions humanes, les tradicions i les falses ensenyances dels homes, que només és capaç d’arribar a comprendre parcialment les grans coses que Déu revela en la seva Paraula. Això els passà als deixebles de Crist, fins i tot quan el mateix Senyor era amb ells en persona. Les seves ments estaven dominades per la creença popular que el Messies seria un príncep terrenal, que exaltaria Israel al tron d’un imperi universal, i no pogueren com-prendre el significat de les seves paraules quan els pronosticà els seus patiments i mort.LGC 209.2

El mateix Crist els impulsà amb el missat-ge: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1.15). Aquest missatge es basava en la profecia del capítol 9 de Daniel. L’àngel havia declarat que les seixanta-nou setmanes s’estendrien «fins al Príncep Ungit” i, amb grans esperances i un goig anticipat, els deixebles desitjaven que el regne del Messies s’establís a Jerusalem per governar tota la terra.LGC 209.3

Predicaren el missatge que Crist els havia confiat, encara que ells mateixos comprenien de forma errònia el seu significat. Tot i que el missatge es basava en Daniel 9.25, no veieren, en el següent vers del mateix capítol, que el Messies moriria. Des de la seva més tendra edat, l’esperança del seu cor s’havia centrat en la glòria d’un futur imperial terrenal, i això els encegava la intel·ligència referent tant a les dades de la profecia com a les paraules de Crist.LGC 209.4

Compliren el seu deure presentant a la nació judaica la crida misericordiosa, i ales-hores, en el mateix moment en què esperaven veure el seu Senyor ascendir al tron de David, el veieren detingut com un malfactor, torturat, escarnit i condemnat, i alçat en la creu del Calvari. Quina desesperació i angoixa oprimia els cors d’aquells deixebles durant els dies en què el Senyor dormia a la tomba!LGC 209.5

Crist havia vingut en el moment exacte i en la manera predita en la profecia. El testi-moni de les Escriptures s’havia complert en cada detall del seu ministeri. Havia predicat el missatge de salvació, i «la seva paraula tenia poder.» Els cors dels seus oients havien testimoniat que el missatge provenia del cel. La paraula i l’Esperit de Déu confirmaven el caràcter diví de la missió del seu Fill.LGC 209.6

Els deixebles seguien aferrant-se al seu estimat mestre amb un afecte imperible. I malgrat això, la incertesa i el dubte cobrien els seus esperits. En la seva angoixa no recor daren les paraules de Crist que parlaven dels seus patiments i de la seva mort. Si Jesús de Natzaret hagués estat el veritable Messies, s’haurien vist submergits d’aquesta manera en el dolor i el desengany? Aquesta era la pregunta que els torturava l’ànima mentre el Salvador descansava en el seu sepulcre durant les hores desesperançades d’aquell dissabte que transcorregué entre la seva mort i la seva resurrecció.LGC 209.7

Tot i el tètric dolor que els dominava, aquests deixebles de Jesús no foren abando-nats. El profeta diu: «Si em trobo en la foscor, el Senyor serà la meva llum. [... ] Ell em farà sortir a la llum, i jo contemplaré la seva salva-ció.» «Per a tu no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca et són igual”. Déu havia dit: «L’home just, compassiu i benigne, és, per als justos, llum que apunta en la fosca.» «Conduiré els cecs per camins que no sabien, els guiaré per rutes desconegudes. Al seu davant canviaré en llum les tenebres, i el terreny escabrós en una plana. Aquesta és la meva promesa, la mantinc i la compliré» (Mi 7.8,9; Sl 139.12; 112.4; Is 42.16).LGC 210.1

L’anunci que havien fet els deixebles en nom del Senyor era exacte en tots els sentits, i els esdeveniments predits s’estaven realitzant. «S’ha complert el temps, i el regne de Déu està al caure», havia estat el seu missatge. Passat «el temps», les seixanta-nou setmanes del capítol novè de Daniel, que s’havien d’estendre fins al Messies, «l’Ungit”, Crist ha-via rebut la unció de l’Esperit després d’haver estat batejat per Joan al Jordà, i el «Regne de Déu” que ells havien declarat que estava a punt d’arribar fou establert per la mort de Crist. Aquest regne no era un imperi terrenal com se’ls havia ensenyat a creure. Ni tampoc era el regne futur i immortal que s’establirà quan «el poder i la grandesa de tots els reial-mes que hi ha sota el cel sigui donat al poble dels sants de l’Altíssim»; aquest regne en què «tots els sobirans el serviran i l’obeiran” (Dn 7.27). L’expressió Regne de Déu, tal com l’empra la Bíblia, s’utilitza per designar tant el regne de la gràcia com el regne de la glòria. El regne de la gràcia és presentat per Pau a l’Epístola als Hebreus. Després de parlar de Crist com l’intercessor que «es compadeix de les nostres febleses,” l’apòstol diu: «Acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’ajuda que necessitem» (He 4.15,16). El tron de gràcia representa el regne de gràcia, ja que l’existència d’un tron implica l’existència d’un regne. En moltes de les seves paràboles, Crist utilitza l’expressió el regne del cel per designar l’obra de la gràcia divina en els cors dels homes.LGC 210.2

Així mateix, el tron de la glòria representa el regne de la glòria i a aquest regne es referia el Salvador amb aquestes paraules: «Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu” (Mt 25.31,32). Aquest regne en-cara ha d’arribar. No s’establirà fins al segon adveniment de Crist.LGC 210.3

El regne de gràcia fou instituït immedia-tament després de la caiguda de l’home, quan s’ideà un pla per a la redempció de la raça culpable. Aquest regne existia aleshores en el designi i la promesa de Déu; i per mitjà de la fe, els homes podien esdevenir els seus súbdits. Tot i això, no s’establí fins a la mort de Crist. Fins i tot després d’haver iniciat la seva missió terrenal, el Salvador, cansat de l’obstinació i la ingratitud dels homes, hauria pogut retrocedir davant del sacrifici del Cal-vari. A Getsemaní la copa del dolor li tremolà a la mà. Aleshores també hagués pogut eixu-gar la suor de sang del seu front i deixar que la raça culpable morís en la seva iniquitat. Si ho hagués fet així no hi hauria hagut redempció per a la humanitat caiguda. Però quan el Salvador oferí la seva vida, i en el seu últim sospir exclamà «Tot s’ha acomplert», el com-pliment del pla de redempció quedà assegurat. La promesa de la salvació feta a la parella culpable de l’Edèn quedà ratificada. El regne de gràcia, que abans havia existit per mitjà de la promesa de Déu, quedà establert.LGC 210.4

Així, la mort de Crist, aquell esdeveni-ment que els deixebles havien considerat com la ruïna final de les seves esperances, fou el que ho assegurà per sempre. Si bé és veritat que aquesta mateixa mort fou per a ells un cruel desengany, no deixava de ser la prova de la correcció de seva creença. L’esde-veniment que els havia omplert de tristesa i desesperació fou el que obrí la porta de l’es-perança per a tots els fills d’Adam; en ella es concentraven la vida futura i la felicitat eter-na dels fidels servents de Déu de totes les èpoques.LGC 211.1

Els propòsits de la misericòrdia infinita es complien, malgrat el desengany dels deixe-bles. Si bé els seus cors havien estat guanyats per la gràcia divina i el poder de les ense-nyances d’Aquell que parlava com «mai parlà cap home,” barrejada amb l’or pur del seu amor a Jesús, conservaven la mescla infame de l’orgull humà i les ambicions egoistes. Fins i tot a la cambra del sopar de Pasqua, en aquella hora solemne en què el Mestre estava entrant ja a les ombres de Getsemaní, «hi ha-gué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important” (Lc 22.24). No veien més que el tron, la corona i la glòria, quan el que tenien al davant era la vergonya i l’angoixa de l’hort, el tribunal i la creu del Calvari. L’orgull dels seus cors i la seva set de glòria mundana els havien induït a adherir-se obstinadament a les falses doctrines del seu temps, i a no tenir en compte les paraules del Salvador que exposaven la veritable naturalesa del seu regne i mostraven la seva agonia i la seva mort. I aquests errors es manifestaren a la prova, dura però necessària, que Déu permeté per escarmentar-los. Tot i que els deixebles comprengueren errò-niament el sentit del missatge i veieren com les seves esperances es frustraven, predicaren l’advertència que Déu els encomanà. El Se-nyor recompensaria la seva fe i honraria la seva obediència confiant-los la tasca de pro-clamar a totes les nacions del món el gloriós Evangeli del Senyor ressuscitat. I per preparar-los per a aquesta obra permeté que passessin per aquella experiència que els resultava tan amarga.LGC 211.2

Després de la seva resurrecció, Jesús apa-regué als seus deixebles en el camí de Emmaús, «llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escrip-tures que es refereixen a ell” (Lc 24.27). Els cors dels deixebles es commogueren. La seva fe s’avivà. Foren «reengendrats amb una es-perança viva,” fins i tot abans que Jesús se’ls revelés. El seu propòsit era il·luminar les seves ments i fundar la seva fe en la «segura paraula profètica.» Desitjava que la veritat arrelés fermament en el seu esperit, no només perquè era sostinguda pel seu testimoni personal sinó a causa de les proves evidents subministrades pels símbols i ombres de la llei típica i per les profecies de l’Antic Testament. Era necessari que els seguidors de Crist tinguessin una fe intel·ligent, no només pel seu propi benefici, sinó també per comunicar al món el coneixement de Crist. I com a primer pas en la instrucció d’aquest coneixement, Jesús dirigí els seus deixebles a «Moisès i a tots els profetes.” Aquest fou el testimoni que el Salvador ressuscitat donà sobre el valor i la importància de les Escriptures de l’Antic Testament.LGC 211.3

Quin canvi realitzaren els cors dels deixebles quan contemplaren una vegada més l’estimat aspecte del seu Mestre! (Lc 24.32). En un sentit més complet i perfecte que en cap altra ocasió, havien «trobat Aquell de qui escrigué Moisès en la llei i en els profetes.” La incertesa, l’angoixa, la desesperació, deixaren lloc a una seguretat perfecta, a una fe serena. Quina meravella que després de la seva ascensió, «ells continuessin en el temple, pregant i beneint Déu.» El poble, que només tenia coneixement de la mort ignominiosa del Salvador, observava els seus rostres per descobrir una expressió de dolor, confusió i derrota, però només veié en ells alegria i tri-omf. Quina preparació havien rebut aquests deixebles per a l’obra que els esperava! Havi-en passat per la prova més dura que els era possible experimentar, i havien vist com la Paraula de Déu s’havia complert i havia tri-omfat quan per l’ull humà tot estava perdut. D’aleshores ençà, què podria fer dubtar la seva fe, o refredar el caliu del seu amor? En les seves penes més profundes, tingueren «un poderós consol”, una esperança que era com «una àncora segura i ferma” (He 6.19). Havi-en comprovat la saviesa i el poder de Déu, i estaven segurs que «ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat,» els podria separar «de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.” I deien: «Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell que ens estima» (Rm 8.37,38). «Però la paraula del Senyor dura per sempre» (1 Pe 1.25). «ÍQui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?» (Rm 8.34).LGC 211.4

El Senyor diu: «El meu poble no haurà d’abaixar el cap” (Jl 2.26). «Cap al tard tot eren plors, l’endemà són crits de joia» (Sl 30.6). Quan en el dia de la seva resurrecció els deixebles trobaren el Salvador, i els seus cors s’abrusaven en escoltar les seves paraules; quan miraren el seu cap, les seves mans i els seus peus, que havien estat ferits per ells; quan abans de la seva ascensió, Jesús els portà fins a prop de Betània i, alçant les mans per beneir-los, els digué: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli», afegint, «jo sóc amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món” (Mc 16.15; Mt 28.20); quan en el dia de la Pentecosta el Consolador promès descendí, el poder de les altures fou donat i les ànimes dels creients es commogueren amb el sentiment de la presència del seu Senyor que ja havia ascendit al cel; aleshores, encara que el camí que seguien, com el que seguí el seu Mestre, fos el camí del sacrifici i del martiri, ¿haurien canviat el ministeri de l’Evangeli de gràcia i la «corona de justícia» que havien de rebre a la seva vinguda per la glòria d’un tron mundà, que havia estat l’esperança en els principis del seu aprenentatge com a deixebles? Aquell «que és poderós per a fer infinitament més de tot el que podem demanar o pensar,” amb la participació en els seus patiments, els havia concedit la comunió del seu goig, el goig de «portar molts fills a la glòria,” un goig inexplicable, un «pes etern de glòria,” amb el qual, diu Pau, la nostra «lleu-gera aflicció que no dura sinó només un mo-ment,» no és «digna de ser comparada.”LGC 212.1

L’experiència dels deixebles que predica-ven «l’evangeli del regne” en el primer adve-niment de Crist, tingué la seva part comple-mentària en l’experiència d’aquells que proclamaren el missatge de la segona vingu-da. De la mateixa manera que els deixebles predicaven: «S’ha complert el temps i el regne de Déu està al caure», Miller i els seus as-sociats proclamaren que era a punt de con-cloure el període profètic més llarg i últim de què parla la Bíblia, que el judici era imminent i que el regne etern era a punt d’establir-se. La prèdica d’aquests deixebles en quant al temps es basava en les setanta setmanes del capítol novè de Daniel. El missatge que donaren Miller i els seus col·laboradors anuncià el termini dels 2.300 dies de Daniel 8.14, dels quals les setanta setmanes en són una part. La prèdica de cada cas es fundava en el com-pliment d’una part diferent del mateix gran període profètic.LGC 212.2

Com els primers deixebles, William Miller i els seus col·laboradors no comprengueren plenament l’abast del missatge que proclama-ven. Els errors que s’havien establert durant molt de temps a l’església els impediren inter-pretar correctament un punt important de la profecia. Per tant, tot i que proclamaren el missatge que Déu els havia confiat perquè el donessin al món, patiren un desengany a cau-sa d’un fals concepte del seu significat.LGC 213.1

En explicar Daniel 8.14, «Durarà dos mil i tres-cents capvespres i matins; després el santuari serà purificat”, Miller, com ja hem dit, acceptà la creença general que la terra era el santuari, i cregué que la purificació del santuari representava la purificació de la terra pel foc a la vinguda del Senyor. Per conse-güent, quan s’adonà que la fi dels 2.300 dies s’havia predit amb exactitud, arribà a la con-clusió que això revelava el temps del segon adveniment. El seu error provenia d’acceptar la visió popular relativa al que representa el santuari.LGC 213.2

En el sistema típic, que era una ombra del sacrifici i del sacerdoci de Crist, la purificació del santuari era l’últim servei realitzat pel summe sacerdot en el cicle anual del seu ministeri. Era l’acte final de l’obra d’expiació, en ell s’eliminava o s’apartava el pecat d’Israel. L’obra final prefigurava el ministeri del Summe Sacerdot en el cel, en l’acte d’esborrar els pecats del poble, consignats en els llibres celestials. Aquest servei involucra una tasca d’investigació, un judici, i precedeix im-mediatament la vinguda de Crist en els núvols del cel amb gran poder i glòria; ja que quan ell vingui la causa de cadascú ja haurà estat decidida. Jesús diu: «Vinc de seguida, i m’acompanya la meva recompensa, per pa-gar a cadascú segons les seves obres” (Ap 22.12). Aquesta obra de judici, que precedeix immediatament al segon adveniment és la que s’anuncia en el primer missatge angelical a Apocalipsi 14.7: «Reverencieu Déu i doneu-li glòria, perquè ha arribat l’hora del seu judici”.LGC 213.3

Aquells que proclamaven aquesta adver-tència donaren el missatge correcte en el mo-ment adequat. Però, així com els deixebles dels temps antics declararen: «S’ha complert el temps, i el regne de Déu està al caure,» basant-se en Daniel 9, sense adonar-se que la mort del Messies estava anunciada en el ma-teix passatge bíblic, Miller i els seus col·labo-radors també predicaren el missatge basat en Daniel 8.14 i Apocalipsi 14.7, sense adonar-se que el capítol 14 de l’Apocalipsi també englobava altres missatges que havien de proclamar-se abans de l’adveniment del Se-nyor. De la mateixa manera que els deixebles s’equivocaren en quant al regne que havia d’establir-se a l’acabament de les setanta set-manes, els adventistes s’equivocaren en quant a l’esdeveniment que havia de tenir lloc a l’acabament dels 2.300 dies. En ambdós casos la circumstància d’haver acceptat errors populars, o millor dit l’adhesió a ells, tancà l’esperit a la veritat. Ambdues escoles compliren la voluntat de Déu proclamant el missatge que ell desitjava que fos donat i ambdues, a causa de la seva mala compren-sió del missatge, patiren desenganys.LGC 213.4

Tot i això, Déu complí el seu propòsit mi-sericordiós permetent que el judici fos procla-mat tal com era. El gran dia s’apropava, i en la seva providència la gent fou portada a la prova d’un temps definit, per revelar-los el que tenien en els seus cors. Aquest missatge fou pensat per provar i purificar l’església. Els homes havien de ser induïts a veure si els seus afectes estaven posats en aquest món o en Crist i el cel. Professaven estimar el Salvador; així doncs, havien de provar el seu amor. ÍEstarien disposats a renunciar a les seves esperances i ambicions mundanes per salu dar amb goig l’adveniment del seu Senyor? El missatge tenia per objecte fer-los veure el seu veritable estat espiritual; fou enviat misericordiosament per despertar-los a fi que busquessin el Senyor amb penediment i hu-miliació.LGC 213.5

Tot i ser el resultat d’una comprensió er-rònia del missatge que anunciaven, del de-sengany també en sortiria un bé. Provaria els cors d’aquells que havien professat rebre l’advertència. Davant del seu desengany, is’afanyarien a renunciar a la seva experiència i a abandonar la seva confiança en la Paraula de Déu o, amb oració i humilitat, procurarien discernir en quins punts no havien comprès el significat de la profecia? Quants havien estat moguts per la por, o per l’impuls i l’excitació? Molts professaven estimar l’adveniment del Senyor. En ser cridats a patir les burles i l’oprobi del món, i la prova de la dilació i del desengany, renunciarien a la seva fe? Com que no comprengueren immediatament els tractes de Déu amb ells, ¿rebutjarien veritats confirmades pel testimoni més clar de la seva paraula?LGC 214.1

Aquesta prova revelaria la força d’aquells que amb una fe sincera havien obeït allò que creien que era l’ensenyança de la paraula i de l’Esperit de Déu. Només una experiència així els podria ensenyar el perill que hi ha en ac-ceptar les teories i interpretacions dels homes, en lloc de deixar que la Bíblia s’interpreti ella mateixa. La perplexitat i el dolor resultants del seu error, produirien l’escarment que calia als fills de la fe. Els induirien a aprofundir encara més en l’estudi de la paraula profètica. Aprendrien a examinar més detingudament el fonament de la seva fe, i a rebutjar tot el que no estigués fundat en la veritat de les Escriptures, per molt àmplia que fos la seva acceptació en el món cristià.LGC 214.2

A aquests deixebles els passà el mateix que als primers deixebles: allò que a l’hora de la prova sembla obscur a la seva intel·li-gència, més tard els fou aclarit. Quan veieren el «final que vingué del Senyor,” saberen que, malgrat la prova que resultà dels seus errors, els propòsits de l’amor per ells s’havien complert amb exactitud. Gràcies a la beneïda experiència arribaren a saber que el «Senyor és molt misericordiós i compassiu;» que tots els seus camins «són misericòrdia i veritat, per als qui guarden el seu pacte i els seus testimonis.»LGC 214.3