Capítol 14 - Els darrers reformadors anglesos

*****

ALHORA QUE Luter obria la Bíblia al poble alemany, William Tyndale fou impulsat per l’Esperit de Déu a fer el mateix per al poble anglès. La Bíblia de Wycliffe havia estat traduïda del text llatí, el qual contenia molts errors. Mai havia estat impresa, i el cost de les còpies del manuscript era tan alt que només uns pocs, homes rics o nobles, podien comprar-les, i a més, com que l’església la proscrivia estrictament, només aconseguí una circulació molt limitada. L’any 1516, un any abans de l’aparició de les tesis de Luter, Erasme de Rotterdam havia publicat la versió en grec i llatí del Nou Testament. Per primera vegada la Paraula de Déu fou impresa en la seva llengua original. En aquesta obra es corregiren molts errors de versions anteriors i el sentit de l’Escriptura fou expressat amb més claredat. Això provocà que molta gent de les classes educades obtingués un millor coneixement de la veritat, i proporcionà un nou impuls a l’obra de la Reforma. Però la gran majoria de la gent del poble encara no tenia la Paraula de Déu al seu abast. Tyndale es disposava a completar l’obra de Wycliffe en donar la Bíblia al seu poble.LGC 150.1

Un estudiant diligent, i fervent investiga-dor de la veritat, havia rebut l’evangeli del Testament grec d’Erasme. Sense cap mena de temor havia predicat les seves conviccions, i insistia que totes les doctrines havien de pro-var-se amb les Escriptures. A la declaració papista que l’església havia donat la Bíblia, i que només l’església podia explicar-la, Tyndale respongué: «Sabeu qui ensenyà a les àligues a buscar-se la seva presa? Doncs, el mateix Déu que ensenya als seus fills afamats a trobar el seu Pare en la seva Paraula. Lluny d’haver-nos donat les Escriptures, sou vosal-tres qui ens les heu amagat i els qui cremeu aquells que les ensenyen, i si poguéssiu, fins i tot cremaríeu les Escriptures».^{1 D’Aubigné, History of the Reformation of the Sixteenth Century, llibre 18, cap. 4.}LGC 150.2

La prèdica de Tyndale despertà gran in-terès, i molts acceptaren la veritat. Però els bisbes estaven a l’aguait i tan bon punt ell deixà el camp de treball, fent servir amenaces i enganys, s’esforçaren per destruir la seva obra i moltes vegades ho aconseguiren amb èxit. «Què he de fer?”, exclamava. «Quan estic sembrant en un lloc, l’enemic destrossa el camp que acabo de llaurar. No puc ser a tot arreu. Oh! Si els cristians posseïssin les Escriptures en la seva pròpia llengua, serien capaços de combatre a aquests sofistes. Sense la Bíblia és impossible establir el laïcat en la veritat.» ^{2Ibíd ., llibre 18, cap. 4.}LGC 150.3

Un nou propòsit s’apoderà del seu esperit. «En el temple de Déu, els salms», deia ell, «foren cantats en la llengua d’Israel. Que potser l’evangeli no ressonarà entre nosaltres en la llengua d’Anglaterra? [...] Serà possible que l’església tingui menys llum al migdia que a l’alba? [...] Els cristians han de llegir el Nou Testament en la seva llengua.» Els doctors i professors de l’església no es posaven d’acord. Només amb la Bíblia els homes podrien aconseguir la veritat. «Un defensa aquest doctor, un altre aquell altre. [...] I cadascun d’aquests escriptors es contradiu. De quina manera es pot saber qui diu la veritat i qui l’error? [... ] Com? [... ] Només es possible mitjançant la Paraula de Déu.» ^{3Ibíd ., llibre 18, cap. 4.}LGC 151.1

Poc temps després, un savi doctor catòlic que sostenia amb ell una gran controvèrsia exclamà: «Estaríem molt millor sense les lleis de Déu que sense les del papa”. Tyndale el respongué: «Desafio el papa i totes les seves lleis, i si Déu té cura de la meva vida, no passaran molts anys sense que faci que un noi del camp sàpiga més de les Escriptures del que vós en sabeu”. ^{4Anderson, Annals of the English Bible , pàg. 19.}LGC 151.2

Tyndale es posà immediatament a treba-llar amb l’objectiu de donar al poble el Nou Testament en la seva pròpia llengua. Després de fugir de casa seva a causa de la persecució, anà a Londres; i allà, durant un temps, prosseguí la seva obra sense interrupció. Però una vegada més la violència dels papistes l’obligà a fugir. Tota Anglaterra semblava tan-car-li les portes i decidí buscar refugi a Ale-manya. Allà començà a publicar el Nou Tes-tament en anglès. Va haver d’interrompre el treball dues vegades, però quan en una ciutat se li prohibia la publicació, marxava a una altra. Finalment anà a Worms, on, pocs anys abans, Luter havia defensat l’Evangeli davant la Dieta. En aquesta antiga ciutat hi vivien molts amics de la Reforma, i Tyndale pogué continuar la seva obra sense més obstacles. Aviat sortiren de la impremta tres mil còpies del Nou Testament, i l’any següent se’n publi-cà una nova edició.LGC 151.3

Continuà els seus treballs amb gran seri-etat i perseverança. Tot i que les autoritats angleses havien desplegat una estricta vigi-lància en els seus ports, la Paraula de Déu arribà secretament a Londres per diferents vies i un cop allà circulà per tot el país. Els papistes intentaren suprimir la veritat, però no ho aconseguiren. Un dia, el bisbe de Durham comprà a un llibreter, amic de Tyndale, totes les existències de Bíblies que tenia amb l’objectiu de destruir-les, suposant que així dificultaria enormement la circulació de les Escriptures. Però, contràriament a això, el diners que s’aconseguiren en aquest tracte foren suficients per comprar el material ne-cessari per fer una nova i millor edició, que, de no haver estat així, no s’hauria pogut pu-blicar. Quan més tard Tyndale fou empreso-nat, li oferiren la llibertat amb la condició que revelés els noms d’aquells que l’havien ajudat a reunir els mitjans necessaris per publicar les Bíblies. Contestà que el bisbe de Durham havia fet molt més que cap altra persona, perquè en pagar una gran quantitat per les Bíblies, li havia permès seguir endavant amb coratge.LGC 151.4

Tyndale fou traït i caigué en mans dels seus enemics i en certa ocasió quedà empre-sonat durant alguns mesos. Finalment donà testimoni per la seva fe per mitjà del martiri, però les armes que havia preparat ajudaren a altres soldats en la lluita durant segles fins al dia d’avui.LGC 151.5

Latimer sostingué des del púlpit que la Bíblia s’havia de llegir en l’idioma del poble. L’autor de les Escriptures, deia ell, «és Déu mateix”, i aquestes participen del poder i eternitat del seu autor. «No hi ha cap rei, em-perador, magistrat o governador [... ] que no estigui obligat a obeir [... ] la seva santa Parau-la. [... ] No permeteu que agafem cap drecera, sinó permeteu que la Paraula de Déu ens guiï. No permeteu que caminem com caminaven [... ] els nostres pares, ni permeteu que intentem saber el que feren, sinó el que hau-rien d’haver fet.» ^{5Hugh Latimer, “First Sermon Preached Before King Edward VI”.}LGC 152.1

Robert Barnes i John Frith, amics fidels de Tyndale, s’alçaren per defensar la veritat. Més tard els seguiren Nicholas Ridley i Thomas Cranmer. Aquests líders de la Reforma anglesa eren homes cultes, i la majoria d’ells havien estat molt estimats pel seu fervor i pi-etat quan eren dins la comunió de l’església romana. La seva oposició al papat fou causa-da en descobrir els errors de la “santa seu”. El seu coneixement dels misteris de Babilònia els donà gran poder per al·legar contra ella. Latimer diguéLGC 152.2

Ara us faré una estranya pregunta. Qui és el bisbe i prelat més diligent d’Anglaterra? [... ] Veig que escolteu i que desitgeu que digui qui és. [... ] Doncs us diré qui és, el dimoni. [... ] No és mai fora de la seva diòcesis, aneu-lo a veure quan vulgueu, sempre és a casa; [... ] sempre està llaurant. [...] Mai el trobareu ociós, us ho asseguro. [...] Allà on viu el dimoni, [... ] no hi ha llibres però sí moltes espelmes; no hi ha Bíblies, però sí molts rosaris; no hi ha la llum de l’Evangeli sinó la llum de les espelmes, fins i tot al migdia; [... ] no hi ha la creu de Crist sinó els lladregots del purgatori; [... ] no hi ha res per vestir els qui van nus, els pobres, als desemparats i en canvi hi ha imatges i pedres i troncs alegrament guarnits; endavant amb les tradicions i lleis humanes, fora les tradicions de Déu i la seva santa Paraula suprema. [... ] Que els nostres prelats siguin tan diligents en sembrar bones doctrines com Satanàs ho és per sembrar esbarzers i zitzània! ^{6Ibíd ., “Sermon of the Plough”.}LGC 152.3

El gran principi mantingut per aquests reformadors, el mateix que mantingueren els valdesos, Wycliffe, Jan Hus, Luter, Zwingli i els qui s’uniren a ells, era la infal·lible autoritat de les Escriptures com a regla de fe i pràctica. Negaven el dret dels papes, concilis, prelats i reis de controlar la consciència en temes religiosos. La Bíblia era la seva autoritat, i per mitjà de les seves ensenyances provaven totes les doctrines i exigències. La fe en Déu i en la seva Paraula donà forces a aquests homes sants quan lliuraven les seves vides a la foguera. «Ànim”, deia Latimer als seus com-panys del martiri quan les flames estaven a punt de silenciar les seves veus, «en aquest dia encendrem una llum a Anglaterra que, per la gràcia de Déu, mai més s’apagarà.» ^{7Works of Hugh Latimer , vol. 1.}LGC 152.4

A Escòcia les llavors plantades per Columbà i els seus col·laboradors no es van des-truir completament. Durant centenars d’anys després que les esglésies d’Anglaterra es sot-metessin a Roma, les d’Escòcia mantingueren la seva llibertat. Tot i això, durant el s. XII, el catolicisme s’establí a Escòcia, i en cap altre país exercí un domini tan clar, ni fou tan den-sa l’obscuritat. Però alguns raigs de llum pe-netraren en l’obscuritat i amb ells portaren la promesa que un nou dia havia de venir. Els lollards, que venien d’Anglaterra amb la Bíblia i les ensenyances de Wycliffe, feren tot el possible per conservar el coneixement de l’evangeli, i cada segle tingué els seus testi-monis i els seus màrtirs.LGC 152.5

Amb l’inici de la gran Reforma, arribaren els escrits de Luter i el Nou Testament en anglès de Tyndale. Sense cridar l’atenció de les jerarquies, aquests missatgers creuaren silen-ciosament les muntanyes i les valls. Duien amb ells la torxa de la veritat que semblava a punt d’apagar-se a Escòcia, i desferen l’obra que Roma havia portat a terme durant segles d’opressió.LGC 153.1

Aleshores la sang dels màrtirs donà un nou impuls al moviment. Els líders papistes es despertaren sobtadament pel perill que amenaçava la seva causa i portaren a la fo-guera alguns dels més nobles i honorats fills d’Escòcia. En fer-ho, varen canviar la foguera en un púlpit des del qual s’escoltaven per tot el país les paraules d’aquests testimonis a punt de morir i crearen en l’ànima del poble el propòsit ferm d’alliberar-se de les cadenes de Roma.LGC 153.2

Hamilton i Wishart, prínceps de caràcter i per naixement, juntament amb un gran nombre de deixebles humils, lliuraren les seves vides a la foguera. Però de l’ardent pira de Wishart, en tornà algú que les flames no consumirien, algú que sota la direcció de Déu faria sentir la seva protesta pels morts que el papat deixà a Escòcia.LGC 153.3

John Knox s’havia apartat de les tradici-ons i misticismes de l’església per nodrir-se amb les veritats de la Paraula de Déu, i l’en-senyança de Wishart havia confirmat la seva decisió d’abandonar la comunió de Roma i unir-se als reformadors perseguits.LGC 153.4

Els seus companys l’impulsaren a prendre el càrrec de predicador però rebutjà espantat aquesta responsabilitat. Després de dies de meditació i d’un dolorós conflicte amb ell mateix, acceptà el càrrec. En acceptar-lo seguí endavant amb una decisió inflexible i amb un coratge impàvid durant tota la vida. Aquest sincer reformador mai tingué por dels homes. Les flames de les fogueres no feren sinó créixer el seu entusiasme amb més intensitat. Tenia la destral del tirà sobre el seu cap i amenaçant-lo de mort però Romania ferm i donava cops a tort i a dret per acabar amb la idolatria.LGC 153.5

Quan el portaren davant de la reina d’Escòcia, en la presència de la qual més d’un cap protestant s’havia vist abatut, John Knox tes-timonià la veritat amb fermesa. No es podia deixar enganyar ni amb lloances ni amb ame-naces. La reina el culpà d’heretgia. Havia en-senyat al poble una religió que estava prohi-bida per l’estat i, per tant, deia ella, trans-gredia el manament de Déu que ordena als seus seguidors que obeeixin els seus gover-nants. Knox respongué amb fermesa:LGC 153.6

Com que la religió veritable no rebé la seva força original ni la seva autoritat dels governants del món, sinó que només les rebé de Déu i només de Déu, els seus súbdits no han de seguir la religió que proposen els reis. Perquè sovint els prínceps són els més igno-rants de la veritable religió. [... ] Si tota la des-cendència d’Abraham hagués estat de la re-ligió del faraó, del qual en foren súbdits durant molt de temps, us prego, senyora, que em digueu, quina religió hi hauria avui en el món? O si tots els homes en els dies dels apòstols haguessin estat de la religió dels em-peradors romans, quina religió hi hauria avui sobre la terra? [... ] Així doncs, senyora, podeu comprendre que els súbdits no estan obligats a subjectar-se a la religió dels seus prínceps, per bé que estan obligats a retre’ls obediència”.LGC 153.7

Maria respongué: «Vos interpreteu les Escriptures d’una manera, i ells [els mestres del catolicisme] l’interpreten d’una altra; a qui he de creure, i qui ha de ser jutjat?». El reformador replicà:LGC 153.8

Heu de creure en Déu, que parla clarament per mitjà de la seva Paraula; i no heu de creure ni a uns ni a altres fora del que ella us digui. La Paraula de Déu és clara, i si en alguna part pot aparèixer alguna mena de foscor, l’Esperit Sant, que mai es contradiu a si mateix, explica el mateix text de forma més clara en altres passatges, perquè no quedi cap dubte excepte en els ignorants més obstinats. ^{8David Laing, The Collected Works of John Knox, vol. 2, pàg. 281, 284.}LGC 153.9

El reformador, sense por i posant en perill la seva vida, comunicà aquestes veritats a l’oïda reial. Amb el mateix ferm coratge, prosseguí el seu propòsit, pregant i combatent en les lluites del Senyor fins que Escòcia es veié alliberada del papat.LGC 154.1

A Anglaterra l’establiment del Protestan-tisme com a religió nacional feu disminuir la persecució, però no de forma absoluta. Encara que moltes de les doctrines foren suprimides, es conservaren moltes de les seves formes. Es rebutjà la supremacia del papa, però en el seu lloc es col·locà el monarca com a cap de l’església. Els serveis de l’església encara s’allunyaven molt de la puresa i senzillesa de l’evangeli. Encara no s’havia comprès el gran principi de la llibertat religiosa. Si bé és veritat que els governants protestants poques vegades apel·laren a les horribles crueltats de Roma contra els heretges, no es reconeixia el dret que tot ésser humà té d’adorar Déu segons els dictats de la seva consciència. S’exigia a tothom que acceptés les doctrines i observés les formes de culte imposades per l’església establerta. Els dissidents seguiren patint la persecució, en més o menys grau, durant centenars d’anys.LGC 154.2

Durant el segle XVII, milers de pastors foren expulsats dels seus càrrecs. Es prohibí al poble, sota pena d’elevades multes, empre-sonament i desterrament, que acudís a reuni-ons religioses que no fossin sancionades per l’església. Aquelles ànimes fidels que no podi-en evitar reunir-se per rendir culte a Déu hagueren de fer-ho en carrers foscos, en mansardes ombrívoles i, en algunes èpoques de l’any, als boscos, a mitjanit. En l’espessor protectora dels boscos, un temple construït pel mateix Déu, aquells fills del Senyor escampats i perseguits es reunien per vessar les seves ànimes en pregàries i lloances. Però malgrat totes aquestes precaucions, molts pa-tiren per la seva fe. Les presons estaven plenes a vessar. Les famílies eren separades. Molts foren desterrats a terres llunyanes. Però Déu recolzava la seva gent, i la persecució no serviria per silenciar el seu testimoni. Molts creuaren l’oceà i s’establiren a Amèrica i plantaren les llavors de la llibertat civil i re-ligiosa que ha esdevingut el baluard de la glòria d’aquest país. ^{9Els Estats Units d’Amèrica.}LGC 154.3

Novament, com en els dies apostòlics, la persecució contribuí al progrés de l’Evangeli. En un fastigós calabós ple de presos i crimi-nals, John Bunyan respirà l’autèntica atmosfera del cel, i escrigué la seva meravellosa al·legoria del viatge del peregrí de la ciutat de la destrucció a la ciutat celestial. Durant més de dos-cents anys aquesta veu parlà des de la presó de Bedford amb un poder penetrant als cors dels homes. De la seva ploma en sortiren Pilgrim’s Progress i Grace Abounding to the Chief of Sinners, que han estat la guia de molts pel camí de la vida.LGC 154.4

Richard Baxter, John Flavel, Joseph Alleine i altres homes de gran talent, educació i profunda experiència cristiana es man-tingueren ferms defensant amb valentia la fe que una vegada fou lliurada als sants. L’obra realitzada per aquests homes, proscrits i mar-ginats pels governants d’aquest món, no mo-rirà mai. Flavel, amb Fountain of Life i Method of Grace, ensenyà a milers de persones la manera de confiar a Crist la custòdia de les seves ànimes. L’obra Reformed Pastor de Baxter fou una benedicció per a molts que de-sitjaven un renaixement de l’obra de Déu, i una altra obra seva, Saints’ Everlasting Rest, complí el seu treball de guiar les ànimes cap al “descans” que queda per al poble de Déu.LGC 154.5

Un centenar d’anys després, en un dia de gran foscor espiritual, Whitefield i els germans Wesley aparegueren portant la llum de Déu. Sota el govern de l’església establerta, el poble anglès havia arribat a un estat de decadència religiosa que difícilment es podia distingir del paganisme. La religió natural era l’estudi preferit pel clergat, i incloïa gairebé tota la seva teologia. Els aristòcrates menyspreaven la pietat i es vanagloriaven d’estar per damunt del que ells anomenaven fanatisme. Les classes pobres eren molt ignorants i s’abandonaven al vici, mentre que l’església no tenia ni coratge ni fe per sostenir la causa perduda de la veritat.LGC 155.1

La gran doctrina de la justificació per la fe, clarament ensenyada per Luter, s’havia perdut gairebé per complet i el seu lloc era ocupat pel principi del catolicisme que afirma que per obtenir la salvació s’ha de confiar en les bones obres. Whitefield i els germans Wesley, que eren membres de l’església esta-blerta, cercaven amb sinceritat el favor de Déu, que, segons havien après, s’aconseguia per mitjà de la vida virtuosa i l’observança de les ordenances religioses.LGC 155.2

Quan en certa ocasió Charles Wesley es posà malalt, i pensava que la seva mort esta-va per arribar, li preguntaren on recolzava la seva esperança de la vida eterna. La seva resposta fou aquesta: «M’he esforçat com més bé he sabut per servir Déu». Però com que l’amic que havia formulat la pregunta semblava que no estava del tot satisfet amb la resposta, Wesley pensà: «Què! No són su-ficients els meus esforços per sostenir la meva esperança? Em privaria dels meus esforços? No tinc altra cosa en què confiar”. ^{10 John Whitehead, Life of the Rev. Charles Wesley, pàg. 102.} Aquesta era l’espessa foscor que havia caigut sobre l’església, que amagava l’expiació, i desposseïa Crist de la seva glòria, alhora que apartava la ment dels homes de la seva única esperança de salvació: la sang del Redemptor crucificat.LGC 155.3

Wesley i els seus companys foren condu-ïts a reconèixer que la religió genuïna s’aposenta en el cor, i la llei de Déu es troba en els pensaments com també en les paraules i en les accions. Convençuts de la necessitat de tenir santedat en el cor, com també correcció en el comportament extern, decidiren ferma-ment iniciar una nova vida. Per mitjà d’esfor-ços diligents i de fervents oracions, s’esforça-ven per vèncer els mals del cor natural. Portaven una vida d’abnegació, d’amor i d’humiliació i observaven amb rigor i exacti-tud qualsevol mesura que segons el seu parer els podria servir per ajudar-los a aconseguir allò que més desitjaven: una santedat que els pogués assegurar el favor de Déu. Però no aconseguiren l’objectiu que s’havien propo-sat. Els seus esforços per alliberar-se de la condemna del pecat i destruir-ne el poder foren inútils. Era la mateixa lluita que Luter havia experimentat en la seva cel·la a Erfurt. Era la mateixa pregunta que havia torturat la seva ànima: «Com pot l’home ser just contra Déu?» (Jb 9.2).LGC 155.4

Els focs de la veritat divina, que s’havien apagat gairebé per complert en els altars del Protestantisme, s’encendrien de nou en entrar en contacte amb la torxa que a través dels segles havien portat els cristians de Bohèmia. Després de la Reforma, el protestantisme havia estat trepitjat per les hordes de Roma. Tot aquell que rebutjava renunciar a la veritat hagué de fugir. Alguns d’ells, que es refugiaren a Saxònia, mantingueren allà l’antiga fe. Fou gràcies als descendents d’aquests cristians que la llum arribà a Wesley i els seus companys.LGC 155.5

John i Charles Wesley, després d’haver estat ordenats per al ministeri, foren enviats a Amèrica en una missió. A bord també viatjaven un grup de moravians. Durant el viatge es desencadenaren violentes tempestes, John Wesley s’enfrontà amb la mort i s’adonà que no tenia la certesa d’estar en pau amb Déu. Els alemanys, per altra banda, manifestaren una calma i una confiança que ell desconei-xia. Al respecte diu:LGC 156.1

Ja feia molt que havia apreciat la gran seriositat del seu comportament. Havien do-nat proves constants de la seva humilitat en realitzar aquelles tasques servils en favor dels altres passatgers que cap altre dels anglesos volia fer; i no volien rebre cap paga per aquests serveis, ja que afirmaven que era un benefici per als seus altius cors i que el seu estimat Salvador hauria fet molt més per ells. Cada dia els donava l’oportunitat de mostrar una bondat que cap ferida podia alterar. Si eren empesos, colpejats o tirats a terra, es po-saven dempeus i marxaven a un altre lloc, però sense proferir cap mena de queixa. Ara es presentava l’oportunitat de provar si s’havien tret l’esperit de temor com també el de l’orgull, l’ira i la venjança. Quan ja anaven per la meitat del salm que estaven cantant en co-mençar el servei, el mar embravit trencà la vela major, inundà l’embarcació i l’aigua pe-netrà de tal manera per la coberta que sem-blava com si la immensa profunditat ja ens hagués engolit. Els anglesos començaren a proferir uns terribles crits, mentre els alemanys continuaren cantant amb serenitat. Més tard, vaig preguntar a un d’ells: «No tenies por?». I ell respongué: «Gràcies a Déu, no». I li vaig tornar a preguntar: «Però no tenien por les dones i els nens?». I em contestà amb calma: «No, les nostres dones i fills no temen la mort”. ^{11Whitehead, Life of the Rev. John Wesley , pàg. 10.}LGC 156.2

En arribar a Savannah, Wesley visqué durant un breu període de temps amb els moravians i quedà molt impressionat pel seu comportament cristià. Referint-se a un dels seus serveis religiosos que contrastava nota-blement amb el formalisme sense vida de l’església anglicana, escrigué: «La gran senzi-llesa i solemnitat de tot l’acte gairebé em feu oblidar els disset segles passats, i em semblava estar en una de les assemblees on no hi havia fórmules ni jerarquia, presidida per Pau, el confeccionador de tendes, o Pere, el pescador, en la qual es manifestava el poder de l’Esperit”. ^{12Ibíd ., pàgines 11, 12.}LGC 156.3

Quan tornà a Anglaterra, Wesley, sota la instrucció d’un predicador moravià, aconse-guí un enteniment més clar de la fe de la Bí-blia. Estava convençut que per a la salvació havia de renunciar a qualsevol dependència de les seves obres i confiar plenament en «l’anyell de Déu, que elimina el pecat del món.» En una reunió de la societat moraviana a Londres es llegí una declaració de Luter que descrivia el canvi que l’Esperit de Déu fa en el cor del creient. Mentre Wesley escoltava, s’encengué la fe en la seva ànima. «Vaig sentir com el meu cor s’escalfava d’una ma-nera estranya», diu. «Vaig sentir que confiava en Crist, i només en Crist, per a la salvació; i se’m va donar la plena confiança que ell ha-via alliberat els meus pecats, sí, els meus, i que m’havia alliberat de la llei del pecat i de la mort.» ^{13Ibíd ., pàg. 52.}LGC 156.4

Durant molts anys de treballs feixucs i incòmodes, anys de rigorosa abnegació, de censura i humiliació, Wesley s’havia mantin-gut ferm en el seu únic propòsit de cercar Déu. Ara que ja l’havia trobat, comprovà que la gràcia, que s’havia esforçat per aconseguir mitjançant pregàries i dejunis, d’almoines i sacrificis, era un do «sense diners ni preu.”LGC 156.5

Una vegada establert en la de fe de Crist, tota la seva ànima bullí amb el desig de pro-pagar arreu el coneixement del gloriós evan geli de la lliure gràcia de Déu. «Considero tot el món com la meva parròquia», digué, «i en qualsevol lloc on em trobi, trobo oportú, just i el meu deure predicar les bones noves de la salvació a tothom que les vulgui escoltar.» ^{14Ibíd ., pàg. 74.}LGC 156.6

Prosseguí la seva vida d’abnegació i rigor, no com la base sinó com el resultat de la fe, no com l’arrel sinó com el fruit de la santedat. La gràcia de Déu en Crist és el fonament de l’esperança cristiana, i aquesta gràcia es manifestarà en l’obediència. Wesley dedicà la seva vida a la prèdica de les grans veritats que havia rebut: la justificació per mitjà de la fe en la sang expiatòria de Crist i el poder regenerador de l’Esperit Sant en el cor que porta el fruit d’una vida d’acord amb l’exemple de Crist.LGC 157.1

Whitefield i els germans Wesley havien estat preparats per a la seva obra per mitjà de llargues i dures conviccions personals de la seva pròpia condició perduda. Per poder pas-sar grans proves com a bons soldats de Crist, s’havien sotmès a una llarga sèrie de menys-preus, burles i persecucions, tant a la univer-sitat com en entrar en el ministeri. Ells i uns quants dels seus simpatitzants foren anome-nats desdenyosament metodistes pels seus incrèduls companys, un nom que actualment és considerat honorable per una de les més grans denominacions d’Anglaterra i Amèrica.LGC 157.2

Com a membres de l’Església anglicana, estaven molt aferrats a les formes de culte, però el Senyor els havia presentat en la seva Paraula un model més perfecte. L’Esperit Sant els induïa a predicar a Crist i a aquest Crucificat. El poder de l’Altíssim assistí els seus treballs. Milers es convenceren i es con-vertiren sincerament. Era necessari protegir aquestes ovelles dels llops salvatges. Wesley no havia pensat en formar una nova denomi-nació però els reuní sota el que s’anomenà la Unió Metodista.LGC 157.3

L’oposició que aquests predicadors troba-ren per part de l’església establerta fou miste-riosa i obstinada. Tot i això, Déu, en la seva saviesa, havia ordenat les coses de manera que la reforma s’iniciés dins la mateixa esglé-sia. Si hagués vingut completament de fora, no hauria penetrat on tant es necessitava. Però com que els predicadors del restabliment eren eclesiàstics, i treballaven dins els límits de l’església quan se’ls presentava l’oportunitat, la veritat trobà una entrada on, d’altra manera, les portes haurien restat tancades. Alguns membres del clergat despertaren del seu estupor moral i esdevingueren predicadors apassionats en les seves pròpies parròquies. Les esglésies que havien estat petrificades pel formalisme foren portades ràpidament a la vida.LGC 157.4

En temps de Wesley, com en totes les èpoques de la història de l’església, diversos homes amb diferents dons realitzaren l’obra que se’ls havia concedit. No estaven d’acord amb tots els punts de la doctrina, però tots eren moguts per l’Esperit de Déu i estaven units en l’absorbent propòsit de guanyar àni-mes per a Crist. Les diferències entre Whitefield i els germans Wesley en una ocasió van estar a punt de crear una separació entre ells, però com que havien après a ser modestos en l’escola de Crist, la tolerància i l’amor fra-ternal els reconcilià. No tenien temps per dis-cutir, el mal i la iniquitat abundaven i els pe-cadors anaven cap a la ruïna.LGC 157.5

Els servents de Déu hagueren de recórrer un camí ple d’obstacles. Homes amb gran influència i talent utilitzaven el seu poder contra ells. Passat un temps molts dels eclesi-àstics manifestaren una ferma hostilitat, i les esglésies tancaren les seves portes a la fe pura i a aquells que la proclamaven. L’actitud que adoptà el clergat en denunciar-los des del púlpit avivà els elements de la foscor, la ignorància i la iniquitat. Una vegada rera l’altra John Wesley escapà de la mort gràcies a algun miracle de la misericòrdia de Déu. Quan la còlera de la turba caigué sobre ell, i semblava que no tenia cap escapatòria, un àngel en forma humana es posà al seu costat, i la turba retrocedí, i així el servent de Déu travessà amb seguretat aquell indret ple de perills. Referint-se a l’alliberament de la turba enfurida en una d’aquestes ocasions, Wesley digué:LGC 157.6

Molts intentaren fer-me caure mentre baixàvem una muntanya per un camí relliscós que portava a la ciutat, perquè suposaven, i amb raó, que una vegada a terra, m’hagués estat molt difícil aixecar-me. Però no vaig ensopegar ni relliscar una sola vegada, fins que finalment vaig poder posar-me fora del seu abast. [... ] Malgrat que molts intentaren subjectar-me pel coll o tibar de la roba per fer-me caure, no ho aconseguiren; només un aconseguí aferrar-se a un dels faldons de la meva armilla, que s’esquinçà quedant-se a les seves mans, mentre que l’altre faldó, a la butxaca del qual jo guardava un bitllet ban-cari, només fou esquinçat una mica. [... ] Un home fort que venia darrera meu em colpejà unes quantes vegades amb un pal de roure. Si hagués aconseguit colpejar-me només un cop al clatell, s’hauria estalviat tots aquells esforços. Però en totes les ocasions, jo desvia-va el cop, no sé com, perquè no em podia moure ni a la dreta ni a l’esquerra. [... ] Un altre home vingué corrents d’entre la gentada, i en aixecar el braç per colpejar-me, de sobte l’abaixà i digué: ‘Quins cabells més suaus que tens!’ [...] Els primers que es convertiren eren els herois del poble, els capitans de la xusma en totes les situacions, un d’ells fins i tot havia guanyat un premi lluitant en el jardí dels óssos. [... ]LGC 158.1

Amb quina suavitat Déu ens prepara per fer la seva voluntat! Fa dos anys, un maó passà fregant-me l’espatlla. Un any després vaig rebre una pedrada en tot el front. El mes passat em donaren un cop, i aquesta tarda dos, un abans d’arribar al poble i un altre després de deixar-lo, però fou com si no m’haguessin tocat: malgrat que un desconegut em colpejà al ventre amb totes les seves forces i l’altre a la boca amb tanta ràbia que la sang brollà immediatament, no vaig sentir dolor sinó les pessigolles d’una palla. ^{15John Wesley, Works , vol. 3, pàg. 297, 298.}LGC 158.2

Els metodistes d’aquells temps, el poble com també predicadors, hagueren de fer front a tot tipus d’escarnis i persecucions, ja fos per part dels membres de l’església com de gent irreligiosa excitada per les calúmnies inventades per aquells. Foren acusats davant de tribunals de justícia, que només en tenien el nom, perquè la justícia era poc habitual en aquell temps. Sovint patien la violència dels seus perseguidors. La xusma anava casa per casa, malmetent mobles i altres béns, emportant-se tot allò que els abellia i abusant d’homes, dones i nens. En algunes ocasions, pels carrers es fixaven avisos per convocar en un lloc i hora determinada tothom que volgués ajudar a trencar finestres i robar a les cases dels metodistes. Aquestes violacions públiques realitzades tant per la llei humana com per la divina eren permeses sense cap mena de reprensió. Es desplegà una persecució sistemàtica contra aquella gent, l’única falta de la qual consistia en apartar els pecadors del camí de la perdició i portar-los vers el camí de la santedat. Referint-se als càrrecs contra ell i els seus col·laboradors, Wesley digué:LGC 158.3

Alguns al·leguen que les doctrines d’aquests homes són falses, errònies i que són noves i desconegudes fins aleshores, que són quaquerisme, ^{16Segons el GDLC, quàquer —a: Denominació comuna dels membres de la Societat dels Amics, fundada a Anglaterra al segle XVII, la qual es caracteritza pel refús dels sagraments i de la jerarquia i pel guiatge de la “llum interior” i l’Esperit Sant.}fanatisme o catolicisme. Totes aquestes pretensions ja han estat invali-dades, i ha quedat completament demostrat que cadascuna d’aquestes branques de la doctrina és senzillament doctrina de les Es-criptures, interpretada per la nostra pròpia església. Així doncs no poden ser ni falses ni errònies, perquè les Escriptures són la veritat. [...] Altres al·leguen que «La seva doctrina és massa estricta i fa el camí del cel massa es-tret” i aquesta és en realitat l’objecció fona-mental, (durant molt de temps fou l’única) i en ella es basen secretament moltes altres més que es presenten en diverses formes. Però fan el camí del cel més estret del que el feren el Senyor i els seus apòstols? Són les seves doctrines més estrictes que les de la Bíblia? Considereu només uns quants texts senzills. «Estimaràs el Senyor, el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ment, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces.” «De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici.” «Així doncs, si mengeu, beveu, o feu una altra cosa, feu-ho tot per la glòria de Déu.»LGC 158.4

Si la seva doctrina és més estricta que això, són dignes de censura. Però en el fons de la vostra consciència sabeu que no ho és. ÍI qui pot ser menys estricte sense corrompre la Paraula de Déu? ÍPodria algun servent dels misteris de Déu ser declarat fidel si alterés part d’aquest sagrat dipòsit? No. No pot abatre res, no pot suavitzar res; i té l’obligació de manifestar a tots els homes: «No puc canviar les Escriptures al vostre gust. Heu d’elevar-vos vosaltres mateixos cap a elles o morir per sempre». Aquesta és la base real del crit popular, «que mancats de caritat es troben aquests homes!» Que no tenen caritat? En quin respecte? Que no donen de menjar als afamats i no vesteixen els qui van nus? «No; aquesta no és la qüestió: no parlen d’això; on els falta caritat és en la seva manera de jutjar, car creuen que ningú es pot salvar a no ser que segueixi el que ells volen que segueixi. ^{17John Wesley, Works , vol. 3, pàg. 152, 153.}LGC 159.1

El declivi espiritual que s’havia manifes-tat a Anglaterra just abans del temps de Wesley fou causat en gran part per les ensenyan-ces contràries a la llei. Altres, malgrat admetre la perpetuïtat de la llei, afirmaven que no era necessari que els ministres exhortessin la gent per obeir els seus preceptes, ja que els qui havien estat escollits per Déu per a salvar-se eren «portats per l’impuls irresistible de la gràcia divina a practicar la pietat i la virtut”, mentre que aquells que eren sentenciats a la perdició eterna «no tenien poder per obeir la llei divina.”LGC 159.2

Altres, que també afirmaven que «els es-collits no poder ser apartats de la gràcia ni perdre el favor diví» arribaven a la conclusió encara més terrible que «les seves males ac-cions no són en realitat pecaminoses ni poden ser considerades com casos de violació de la llei divina, i en conseqüència no tenen per què confessar els seus pecats ni trencar amb ells per mitjà del penediment.» ^{18McClintock i Strong, «Antinommians», Cyclopedia.} Per tant, declaraven que fins i tot un dels pecats més vils, «considerat universalment com una enorme violació de la llei divina, no és un pecat als ulls de Déu”, sempre que l’hagués comès un dels escollits, «perquè és caracterís-tica essencial i distintiva d’aquests que no poden fer res que desagradi a Déu ni que sigui contrari a la seva llei.»LGC 159.3

Aquestes monstruoses doctrines són es-sencialment el mateix que l’ensenyança posterior dels educadors i teòlegs populars, els quals diuen que no existeix cap llei divina com norma immutable del que és recte, sinó que la societat indica la norma de la moralitat, que sempre ha estat subjecta a canvis. Totes aquestes idees són inspirades pel mateix esperit mestre: per aquell que, fins i tot entre els habitants impecables del cel, començà el seu treball d’intentar suprimir les justes restriccions de la llei de Déu.LGC 159.4

La doctrina del decrets divins, que fixa de manera inalterable el caràcter dels homes, ha portat a molts a un rebuig virtual de la llei de Déu. Wesley s’oposava fermament als errors dels professors de l’antinomisme ^{19 Doctrina que ensenya que, per la gràcia de Jesucrist, hom resta alliberat de l’obligació d’observar cap llei moral. (GDLC)} i provava que són contraris a les Escriptures. «La gràcia de Déu que porta la salvació a tots els homes s’ha manifestat”. «Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que es donà a si mateix com a rescat per tots els homes” (Tt 2.11; 1 Tm 2.36). L’esperit de Déu és concedit lliurement perquè tots tinguin a l’abast els mitjans de salvació. Per això Crist, «la llum veritable”, «il·lumina tots els homes” (Jn 1.9). Els homes no poden aconseguir la salvació perquè rebutgen voluntàriament el do de la vida.LGC 160.1

En resposta a l’afirmació que a la mort de Crist quedaren abolits els preceptes del Decàleg juntament amb els de la llei cerimo-nial, Wesley deia:LGC 160.2

Crist no abolí la llei moral continguda en els Deu Manaments i sancionada pels profe-tes. En venir al món, no es proposà suprimir-ne cap part. Aquesta és una llei que no es pot abolir mai, ja que «roman ferma com el fidel testimoni en el cel.» [...] Existia des del principi del temps, «escrita no en taules de pedra”, sinó en el cor de tots els fills dels ho mes en sortir de mans del Creador. Tot i que el pecat gairebé ha desfigurat les lletres escrites temps enrera pel dit de Déu, no desapa-reixeran del tot mentre tinguem consciència del bé i del mal. Cada part d’aquesta llei ha de seguir existint per a tota la humanitat i per tots els segles, perquè no depèn de cap consi-deració de temps, ni de lloc, ni de cap altra circumstancia subjecta a alteració, sinó que depèn de la naturalesa del mateix Déu, de la de l’home i de l’invariable relació que existeix entre un i l’altre.LGC 160.3

«No he vingut a abrogar, sinó a complir.» [... ] Sens dubte [el Senyor] vol donar a enten-dre en aquest passatge, segons es desprèn del context, que vingué a establir-la en la seva plenitud, sense tenir en compte com poden interpretar-la els homes. Perquè vingué a aclarir plenament allò que en ella pogués ser fosc; vingué a aclarir la veritat i cada una de les seves parts; per mostrar la seva longitud i la seva amplitud, i la mida exacta de cada manament que conté i, al mateix temps, l’al-çada i la profunditat, la inapreciable puresa i la seva espiritualitat en totes les seves seccions. ^{20 Wesley, sermó 25.}LGC 160.4

Wesley declarà la perfecta harmonia de la llei i l’evangeli.LGC 160.5

Per tant, entre la llei i l’Evangeli existeix la relació més estreta que es pot concebre. Per una part, la llei ens obre pas contínuament cap a l’evangeli i ens el senyala; i per altra, l’evangeli ens porta constantment cap a un compliment exacte de la llei. La llei, per exemple, ens exigeix que estimem Déu i el nostre proïsme, i siguem dòcils, humils i sants. Creiem que som incapaços per aquestes coses, i encara més, sabem que «pels homes això és impossible»; però veiem una promesa de Déu per donar-nos amor i per fer-nos humils, dòcils i sants; ens acollim a aquest evangeli i a aquestes alegres noves; i «la justícia de la llei es compleix en nosaltres” per mitjà de la fe que és en Crist Jesús. [...]LGC 160.6

Entre els enemics de més alt rang de l’Evangeli de Crist, es troben aquells que «jut-gen la llei de manera oberta i explícita», i «parlen malament de la llei»; que ensenyen els homes a trencar, a dissoldre o anular l’obligació que imposa no només un dels ma-naments de la llei, ja sigui el menor o el major, sinó tots ells a la vegada. [... ] La més sor-prenent de totes les circumstàncies que acompanyen aquest terrible engany consisteix en el fet que els qui s’hi lliuren creuen que realment honoren Crist quan anul·len la seva llei alhora que eleven el seu caràcter mentre destrueixen la seva doctrina! Sí, l’honoren com quan Judes ho feu dient, «Salve! Mestre. I el besà.” I ell podria dir també a cada un d’ells: «Amb un bes lliuraràs el Fill de l’home?” Trair-lo amb un bes és parlar de la seva sang i treure-li al mateix temps la seva corona; menysprear una part de la seva llei, sota la pretensió de fer avançar l’evangeli. I és veritat que ningú pot escapar d’aquest càrrec si predica la fe d’una manera que directament o indirecta fa cas omís d’algun aspecte de l’obediència: si predica Crist d’una manera que anul·li o debiliti d’alguna forma el més petit dels manaments de Déu. ^21Ibíd. LGC 161.1

I als qui insistien que «la prèdica de l’Evangeli satisfà totes les exigències de la llei», Wesley els responia: «Ho neguem ro-tundament. No respon ni el primer fi de la llei que parla de convèncer els homes del seu pecat, de despertar els qui dormen encara sobre la vorera de l’infern». L’apòstol Pau deLGC 161.2

clara que «per mitjà de la llei es dóna el co-neixement del pecat”, «i mentre l’home no estigui plenament convençut dels seus pecats, no pot sentir realment la necessitat de la sang expiatòria de Crist. [... ] Com ho digué el nos-tre Senyor, “els sans no necessiten metge, sinó els malalts.” Per tant, és absurd oferir-li el metge al qui està sa o que, com a mínim, es creu que hi està. Primer cal convèncer-los que estan malalts, o sinó no agrairan els esforços esmerçats. També es absurd oferir Crist a aquells, els cors dels quals encara no s’han esquinçat mai.» ^{22Ibíd., sermó 35.}LGC 161.3

De manera que en predicar l’evangeli de la gràcia de Déu, Wesley, com el seu Mestre, intentà «elevar la llei, i fer-la honorable.» Acomplí fidelment l’obra que Déu li havia encarregat, i els resultats que li fou permès observar foren gloriosos. Cap a les darreries de la seva vida de més de vuitanta anys, dels quals en consagrà més de cinquanta al seu ministeri itinerant, els seus seguidors declarats sumaven més de mig milió d’ànimes. Però les multituds que per mitjà dels seus treballs foren rescatades de la ruïna i de la degradació del pecat i elevades a un nivell més alt de puresa i santedat, i el nombre dels qui han arribat a una experiència més profunda i rica per mitjà de les seves ensenyances, no es coneixeran mai; fins que tota la família dels redimits es reuneixi al regne de Déu. La vida de Wesley engloba una lliçó d’un valor incalculable per a tots els cristians. Tant de bo que la fe i la humilitat, l’entusiasme constant, l’abnegació i la devoció d’aquest servent de Déu es reflecteixin a les esglésies del nostre temps!LGC 161.4