Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents

La Gran Controvèrsia

 - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 3 - Una època de foscor spiritual

    *****

    L’APÒSTOL Pau, en la seva segona carta als tessalonicencs, augurà la gran apostasia que resultaria de l’establiment del poder papal. Declarà que el dia de Crist no arribaria «perquè abans ha de venir l’apostasia i ha d’aparèixer l’home malvat, el fill de la perdició, el qui s’alça i s’enfronta contra tot allò que és tingut per diví o per sagrat: aquest anirà a asseure’s al santuari de Déu i es proclamarà Déu ell mateix.” I a més, l’apòstol adverteix als seus germans que «el regne misteriós del mal ja ha entrat en acció” (2 Te 2.3,4-7). Ja en aquells antics temps ell veié, com s’amuntegaven en l’església els errors que prepararien el camí del desenvolupament del pontificat.LGC 33.1

    A poc a poc, primer amb silenci, després amb més normalitat a mesura que creixia la força dins seu i guanyava control sobre les ments dels homes, «el misteri de perversitat” avançà el seu treball enganyós i blasfem. Gai-rebé sense que ningú se n’adonés, els costums del paganisme trobaren el seu camí en l’esglé-sia cristiana. L’esperit de compromís i confor-mitat fou reprimit durant un temps per les fe-rotges persecucions que l’església patí sota el paganisme. Però quan les persecucions cessa-ren i el Cristianisme es va instal·lar en les corts i els palaus dels reis, deixà la modesta simplici-tat de Crist i dels seus apòstols per la magnify cència i l’arrogància dels bisbes i els sobirans pagans; i en lloc dels requisits de Déu, adoptà les teories i tradicions dels homes. La conver-sió nominal de Constantí, en la primera meitat del s. IV de la nostra era, causà gran alegria; i el món, emparat darrere d’una aparença d’honradesa, influencià l’església. Aleshores el treball de la corrupció progressà ràpidament. El paganisme, quan semblava vençut, es con-vertí en el conqueridor. El seu esperit controlà l’església. Les seves doctrines, cerimònies i supersticions es van incorporar en la fe i ado-ració dels fidels professos de Jesucrist.LGC 33.2

    Aquesta convivència entre paganisme i cristianisme resultà en el desenvolupament de «l’Home Malvat”, pronosticat en la profecia com la seva pròpia exaltació i oposició a Déu. Aquest sistema gegantí de falsa religió és una obra mestra del poder de Satanàs: un monu-ment dels seus esforços per asseure’s al tron i governar la terra segons la seva voluntat.LGC 33.3

    En un cert moment, Satanàs s’escarrassà a formar una aliança amb Jesucrist i, mostrant-li tots els regnes del món i la seva glòria, els oferí a les seves mans si ell reconeixia la suprema-cia del príncep de la foscor. Jesucrist renyà l’esperit presumptuós i l’obligà a marxar. Però Satanàs va tenir èxit en l’objectiu de temptar l’home. Per assegurar-se els guanys i honors en tot el món, l’església va buscar el favor I recolzament dels grans homes de la terra i es va veure obligada a oferir fidelitat al represen-tant de Satanàs, el bisbe de Roma.LGC 33.4

    Una de les doctrines principals del catoli-cisme és que el papa representa el cap visible de l’església universal de Jesucrist amb autori-tat suprema sobre bisbes i sacerdots de tots els llocs del món. Però a més, al papa se li han concedit els títols propis de Déu i ha estat ba-tejat com el papa “Senyor Déu”, i ha estat de-clarat com infal·lible. Exigeix que tots els ho-mes li retin homenatge. La mateixa pretensió que anhelava Satanàs a l’erm de la temptació, encara l’anhela a través de l’església de Roma, i molts desitgen retre-li homenatge.LGC 34.1

    Però aquells que temen i reverencien Déu resisteixen aquesta pretensió, que és un desafiament al Cel, tal com va resistir Jesús les sol·licituds del destre enemic: «Adora el Se-nyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol” (Lc 4.8) . Déu mai ha donat cap indici en les seves paraules que hagi escollit un home per ser el cap de l’església. La doctrina de la supremacia papal s’oposa directament a les ensenyances de les Escriptures. El papa no pot tenir cap poder sobre l’església de Jesucrist tret que faci ús de la usurpació.LGC 34.2

    Els romanistes han continuat acusant els protestants d’heretgia i d’haver-se separat vo-luntàriament de l’església veritable. Però aquestes acusacions es poden aplicar més avi-at a ells mateixos, ja que són ells els qui arria-ren la bandera de Crist i no mantingueren «la fe que ha estat transmesa al poble sant una vegada per sempre» (Jud 3).LGC 34.3

    Satanàs sabia molt bé que les Escriptures permetrien que els homes discernissin els seus enganys i s’oposessin al seu poder. Fou per mitjà de la paraula que el Salvador del món resistí els atacs del temptador. A cada assalt, Crist presentava l’escut de la veritat eterna, dient «està escrit». A cada suggeriment de l’adversari, ell li mostrava la saviesa i el poder de la Paraula. Per mantenir el seu poder entre els homes i establir l’autoritat de l’usurpador papal, Satanàs necessita que des-coneguin les Escriptures. La Bíblia enalteix Déu i col·loca els homes, éssers finits, al seu lloc correcte; així doncs s’han d’amagar i su-primir les veritats sagrades. Aquesta lògica fou adoptada per l’Església Romana. Durant centenars d’anys es prohibí la circulació de la Bíblia. No es permetia que la gent la llegís ni que la tingués a casa seva, i bisbes i prelats sense principis interpretaven les seves ense-nyances per mantenir les seves pretensions. Fou així com el papa arribà a ser reconegut, gairebé de forma universal, com el vicari de Déu a la terra dotat amb autoritat sobre l’es-glésia i l’estat.LGC 34.4

    Una vegada eliminats els detectors de l’error, Satanàs treballà conforme a la seva voluntat. La profecia havia anunciat que el papat era a punt «de canviar les festes i la re-ligió» (Dn 7.25). No trigà gaire temps a iniciar la seva obra. Per proporcionar un substitut de l’adoració als ídols als conversos del paganisme, i per animar-los a acceptar nominalment el cristianisme, gradualment s’introduí el culte a les imatges i les relíquies en l’adoració cristi-ana. Aquest sistema d’idolatria fou establert finalment pel decret d’un concili general. Per finalitzar la seva obra sacrílega, Roma s’atreví a eliminar el segon manament de la llei de Déu, que prohibeix l’adoració d’imatges, i a dividir en dos l’últim manament per conservar el nombre d’aquests.LGC 34.5

    L’esperit de concessió al paganisme fo-mentà encara més el menyspreu de l’autoritat del Cel. Satanàs, treballant per mitjà de líders de l’església descerguts, també atemptà contra el quart manament, i provà d’eliminar l’antic dissabte, el dia que Déu havia beneït i santificat (Gn 2.2, 3), per col·locar en el seu lloc el dia festiu observat pels pagans com “el dia venerable del sol”. Al principi, aquest canvi no es realitzà públicament. En els primers segles el vertader dia de descans, el dissabte, fou preservat per tots els Cristians. Estaven gelosos per l’honor de Déu, i creient que la seva llei és immutable, guardaven gelosament la santedat dels seus preceptes. Però, Satanàs, treballà amb gran subtilesa per mitjà dels seus agents per portar a terme la seva obra. Per cridar l’atenció de la gent cap al diumenge, aquest fou declarat dia de festa en honor a la resurrecció de Crist. En el transcurs d’aquest dia se celebraven serveis religiosos; no obstant això, se’l considerava com a dia d’esbarjo i se seguia conservant pietosament el dissabte.LGC 34.6

    Per preparar el terreny del treball que pensava realitzar, Satanàs havia induït als jueus, abans de l’adveniment de Crist, a car-regar el dissabte amb les exaccions més rigo-roses, de manera que la seva observació fos una càrrega pesada. Aleshores, aprofitant-se de la falsa llum sota la qual l’havia fet consi-derar, el condemnà com a institució judaica. Mentre els cristians continuaven considerant el diumenge com un dia festiu, el diable els incità a fer del dissabte un dia de dejuni, tris-tesa i abatiment per mostrar-los el seu rebuig pel judaisme.LGC 35.1

    A principis del s. IV l’emperador Constan-tí promulgà un decret en què el diumenge passava a ser un dia de festa pública arreu de l’Imperi Romà. El dia del sol fou reverenciat pels seus súbdits pagans i honorat pels Cristi-ans; la política de l’emperador consistia en unir els interessos oposats del paganisme i el cristianisme. Els bisbes de l’església, inspirats per la seva ambició i ànsies d’aconseguir el poder, l’induïren a fer-ho ja que entengueren que si el mateix dia era observat tant per cris-tians com pagans, aquests últims arribarien a acceptar nominalment el cristianisme i això repercutiria positivament en el poder i la glòria de l’església. Però, tot i que molts cristians pietosos poc a poc foren induïts a reconèixer cert caràcter sagrat al diumenge, no deixaren de considerar el vertader dissabte com el dia sant del Senyor ni d’observar-lo en compli-ment del quart manament.LGC 35.2

    Però el gran impostor encara no havia acabat el seu treball. S’havia proposat reunir el món cristià sota la seva bandera i usar el seu poder per mitjà del vicari, l’orgullós pon-tífex que pretenia ser el representant de Crist. I portà a terme els seus propòsits valent-se de pagans mig convertits, prelats ambiciosos i eclesiàstics amics del món. De tant en tant es convocaven grans concilis que reunien dignataris de l’església d’arreu del món. Gairebé en cada un dels concilis que se celebraven, el dia de descans que Déu havia instituït perdia importància mentre que el diumenge en guanyava. I així fou com el dia de festa pagana finalment arribà a ser hono-rat com institució divina, mentre que el dis-sabte de la Bíblia era declarat com a relíquia del judaisme i els seus observadors eren con-siderats com a persones maleïdes.LGC 35.3

    El gran apòstata havia aconseguit elevar-se per damunt de «tot allò que és tingut per diví o per sagrat» (2Te 2.4). Havia gosat canviar l’únic precepte de la llei divina que assenyala infal·liblement el Déu vivent i vertader a tota la humanitat. En el quart manament Déu es mostra com el Creador del cel i la terra i es distingeix de tots els déus falsos. Era un monument commemoratiu de l’obra de la creació; per això el setè dia fou santificat com a dia de descans per a l’home. Tenia la missió de recordar als homes que el Déu vivent és la font de tota l’existència i objecte de reverència i adoració. Satanàs intenta convèncer els homes que abandonin la seva aliança amb Déu i obeeixin la seva llei. És per això que dirigeix els seus atacs contra el manament que presenta Déu com a Creador.LGC 35.4

    Els protestants ara pretexten que la resur-recció de Crist en diumenge va convertir aquest dia en el dia del Senyor. Però les Sagrades Escriptures no confirmen en absolut aquest punt de vista. Ni Crist ni els apòstols atorgaren aquest honor a aquell dia. L’obser-vació del diumenge com a institució cristiana tingué el seu origen en aquell «regne misteriós del mal” (2 Te 2.7) que havia començat el seu treball en els dies de Pau. On i quan adoptà el Senyor aquest fill del papat? Quina mena de raó vàlida pot ser donada en favor d’un canvi que les Escriptures no sancionen?LGC 35.5

    En el segle sisè el papat s’havia establert fermament. El seient del seu poder s’establí a la ciutat imperial, i el bisbe de Roma fou de-clarat cap de tota l’església. El paganisme ha-via donat pas al papat. El drac va donar a la bèstia «la seva força, el seu tron i un gran poder” (Ap 13.2). Aleshores començaren els 1.260 anys d’opressió papal pronosticada en les profecies de Daniel i l’Apocalipsi (Dn 7.25; Ap 13.5-7). Els cristians es van veure obligats a escollir entre sacrificar la seva integritat i acceptar el culte i les cerimònies papals, o passar la vida tancats en calabossos o morir pel turment, a la foguera o sota el tall de la destral del botxí. Aleshores es compliren les paraules de Jesús: «Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odia-rà per causa del meu nom” (Lc 21.16,17). La persecució contra els fidels s’avivà amb una ràbia mai vista abans, i el món es convertí en un immens camp de batalla. Durant centenars d’anys l’església de Crist cercà refugi en la reclusió i l’obscuritat. Així ho diu el profeta: «Ella va fugir al desert, on Déu li havia prepa-rat un lloc, perquè l’alimentessin allà mil doscents seixanta dies» (Ap 12.6).LGC 36.1

    L’exaltació de l’església romana al poder significà el començament de l’edat mitjana. A mesura que el seu poder creixia, les tenebres eren més denses. La fe del poble passà de Jesucrist, el fonament vertader, al papa de Roma. En lloc de confiar en el Fill de Déu per obtenir el perdó dels seus pecats i la salvació eterna, el poble va recórrer al papa i als sacerdots i prelats, als qui havia atorgat autoritat. Se’ls ensenyà que el papa era el seu mediador terrenal i que ningú podia apropar-se a Déu sinó era a través d’ell, i se’ls ensenyà també que amb el temps el papa ocuparia el lloc de Déu i que per tant havien d’obeir-lo implícitament. Una simple desviació de les seves ordres era motiu sufi-cient per infligir el càstig més sever sobre els cossos i les ànimes dels transgressors. Així les ments dels homes es desviaren de Déu per dirigir-se cap a homes fal·libles i cruels que seguien el príncep de les tenebres, que exercia el seu poder sobre ells. El pecat es disfressava sota la capa de la santedat. Quan se suprimeixen les Escriptures i l’home arriba a considerar-se com un ésser suprem, quina altra cosa podem esperar sinó frau, engany i injustícia? Amb l’exaltació de les lleis i tradicions humanes es posà de manifest la corrupció que resulta sempre del menyspreu vers les lleis de Déu.LGC 36.2

    Aquells foren dies en què l’església de Crist es trobava en perill. Eren pocs els qui portaven els estendards de la fe. Tot i que la veritat mai es quedà sense testimonis, a voltes semblava que l’error i la superstició pre-valdrien absolutament i que la veritable religió s’esvairia de la terra. L’evangeli es perdia, però les formes de la religió es multiplicaven i la gent es trobava carregada d’exaccions rigoroses.LGC 36.3

    Se’ls ensenyà no només a considerar el papa com el seu mediador, sinó també a confiar en les pròpies obres per expiar els seus pecats. Llargs pelegrinatges, obres de penitència, el culte a les relíquies, la cons-trucció d’esglésies, capelles i altars, el paga-ment de grans sumes de diners a l’església, totes aquestes i altres accions similars eren imposades als fidels per apaivagar la ira de Déu o per assegurar-se el seu favor; com si Déu, de la mateixa manera que els homes, s’enutgés per foteses o es calmés gràcies a regals o actes de penitència!LGC 36.4

    Malgrat tots els vicis, entre els caps de l’església romana, la influència d’aquesta semblava que augmentava fermament. A finals del segle VIII, els papistes pretenien que en els primers temps de l’església els bisbes de Roma havien posseït el mateix poder espiritual que el que ells ara assumien. Per establir aquesta pretensió s’han d’utilitzar alguns mitjans per mostrar autoritat i això fou el que aviat suggerí el pare de la mentida. Els monjos forjaren vells manuscrits. Es descobriren decrets de concilis dels que mai s’havia sentit a parlar i que establien la supremacia universal del papa des dels primers temps. I l’església que havia rebutjat la veritat, acceptà cobdiciosament aquests enganys.LGC 37.1

    Els pocs fidels que construïen sobre els fonaments vertaders (1 Co 3.10-11) quedaren esmaperduts i obstaculitzats, puix les runes de les falses doctrines els entorpien el treball. Com els treballadors sobre la muralla de Jerusalem en els dies de Nehemies, alguns exclamaren: «A l’obrer li fallen les forces, està esgotat. No podrem refer les muralles de la ciutat» (Ne 4.4). Afeblits per la constant lluita contra la persecució, el frau i la injustícia i contra tots els obstacles que Satanàs inventava per entorpir el seu progrés, molts d’aquells que havien estat fidels a la construcció es desanimaren i per amor a la pau i a la seguretat de les seves propietats i de les seves vides, s’apartaren del fonament veritable. Altres, sense deixar-se emportar per l’oposició dels seus enemics declararen sense temor: «No tingueu por d’ells! Recordeu-vos que el Senyor és gran i temible” (Ne .8) ; i tots portaven cenyida l’espasa (Ne 4.12).LGC 37.2

    El mateix esperit d’odi i oposició a la veri-tat ha inspirat els enemics de Déu en totes les èpoques, i els seus servents han necessitat la mateixa vigilància i fidelitat. Les paraules de Crist als primers deixebles es poden aplicar a tots aquells que els segueixin fins a la fi del temps: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tot-hom: Vetlleu!» (Mc 13.37).LGC 37.3

    Semblava que la foscor creixia. El culte a les imatges esdevingué una pràctica més arre-lada. S’encenien espelmes davant de les imat-ges i se’ls oferien oracions i els costums més absurds i supersticiosos arribaren a predomi-nar. Les ments dels homes estaven controla-des per la superstició fins al punt que la matei-xa raó semblava haver perdut el poder. Mentre que els sacerdots i els bisbes eren amics dels plaers sensuals i corromputs, només es podia esperar del poble, que acudia a ells a la recerca d’un camí, que continués submergit en la ignorància i els vicis.LGC 37.4

    Les pretensions papals donaren un altre pas quan al s. XI el Papa Gregori VII proclamà la perfecció de l’Església Romana. Entre les proposicions que exposà ni havia una que declarava que l’església no havia errat mai ni erraria mai, segons les Escriptures. Però les proves de les Escriptures no refermaven aquesta asseveració. L’orgullós pontífex també reclamava el poder per deposar emperadors, i declarà que no es podia revocar cap sentència pronunciada per ell, però ell posseïa la prerrogativa de canviar les decisions dels altres.LGC 37.5

    Una sorprenent il·lustració del caràcter ti-rànic d’aquest defensor de la infal·libilitat es va donar en el tracte a l’emperador germànic Enric IV. Per haver intentat desobeir l’autoritat papal, aquest monarca fou excomunicat i destronat. Atemorit davant de la deserció i les amenaces dels seus propis prínceps, que per ordre papal foren instigats a revelar-se contra ell, Enric no tingué altre remei que fer les paus amb Roma. Acompanyat de la seva dona i d’un fidel servent creuà els Alps en ple hivern per acabar humiliant-se davant del papa. Quan hagué arribat al castell on es trobava Gregori, fou conduït sense els seus guardes a un pati exterior i allà, amb el fred penetrant de l’hivern, amb el cap descobert, els peus descalços i vestit miserablement, esperà el permís del papa per poder arribar a la seva presència. I no fou fins passats tres dies, en dejuni i con fessant-se, que el pontífex li concedí el perdó. Però se li concedí aquella gràcia amb la condi-ció que l’emperador esperaria la sanció del papa abans de reprendre la insígnia o d’exercir el seu poder reial. I Gregori, content pel seu triomf, es vanagloriava que el seu deure era abatre l’orgull dels reis.LGC 37.6

    Quin contrast tan formidable entre l’orgull dèspota d’aquest altiu pontífex i la docilitat i amabilitat de Crist, que es presenta amb una trucada a la porta del cor demanant la seva admissió, per portar perdó i pau. I digué als seus deixebles: «I qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20.27).LGC 38.1

    Els segles que seguiren van ser testimonis d’un augment constant de l’error i les doctrines sostingudes per Roma. Ja abans de l’establiment del papat, les ensenyances dels filòsofs havien rebut l’atenció i exercit influ-ència sobre l’església. Molts dels qui professa-ven conversió encara s’aferraven als dogmes de la filosofia pagana i no només ells continu-aven els seus estudis, sinó que n’induïen d’al-tres per tal que també estudiessin i podessin expandir la seva influència entre els pagans. Així, dins de la fe cristiana s’introduïren greus errors. Un dels més greus fou la creença en la immortalitat natural del l’home i del seu estat conscient després de la mort. Aquesta doctrina fou la base sobre la qual Roma establí la invocació dels sants i de l’adoració de la Verge Maria. De la mateixa doctrina també derivà l’heretgia del turment etern pels que moren impenitents, que ben aviat entrà a formar part de la fe papal.LGC 38.2

    Així es preparà el camí per a la introduc-ció d’una altra invenció del paganisme, que Roma anomenà purgatori, emprada per ate-morir les multituds crèdules i supersticioses. Amb aquesta heretgia, s’afirmà l’existència d’un lloc de turment, on les ànimes dels qui no han merescut una sort fatal i eterna han de ser castigades pels seus pecats, i on, després d’eli-minar les impureses, són admeses al cel.LGC 38.3

    Roma necessità una altra mentida per aprofitar-se de les pors i els vicis dels seus ad-herents. Aquesta fou subministrada per la doc-trina de les indulgències. A tots aquells que s’allistessin a les guerres que emprenia el pon-tífex per expandir el seu domini temporal, per castigar els seus enemics o per acabar amb aquells que gosessin negar la seva supremacia espiritual, se’ls concedia plena remissió dels pecats passats, presents i futurs i l’alliberació de totes les penes i càstigs merescuts. També s’ensenyà al poble que per mitjà de pagaments a l’església podien alliberar-se dels seus pecats i deixar anar les ànimes dels seus amics morts que estaven confinades en les flames del turment. Gràcies a aquests mitjans, Roma omplí les seves arques i mantingué la magnificència, la luxúria i els vicis d’aquells que pretenien ser els representants d’Aquell que no trobà lloc per recolzar el seu cap.LGC 38.4

    La institució bíblica del Sopar del Senyor havia estat substituïda pel sacrifici idòlatra de la missa. Els bisbes papals pretenien, mitjan-çant la farsa, convertir el pa i el vi en “el cos i la sang de Crist”. 1Cardenal Wiseman, The Real Presence of the Body and Blood of Our Lord Jesus Christ in the Blessed Eucharist, Proven From Scripture, conferència 8, sec. 3, par. 26. Amb presumpció blasfema, reclamaren públicament el poder de crear Déu, el Creador de totes les coses. Sota pena de mort, els cristians eren obligats a confessar la seva fe en una horrible heretgia que afrontava el cel. Molts dels qui s’hi negaren foren cremats.LGC 38.5

    En el s. XIII, s’establí la més terrible de les maquinacions del papat: la Inquisició. El prín-cep de les tenebres obrà d’acord amb els caps de la jerarquia papal. En els seus concilis se-crets, Satanàs i els seus àngels controlaven les ments dels homes malvats, mentre que sense ser vist, un àngel de Déu s’instaurà entre ells i prenia nota dels seus terribles decrets i escrivia la història d’uns fets que eren massa horribles per ser contemplats pels humans. «Babilònia la gran» fou «embriagada amb la sang dels sants.» Els cossos mutilats de milions de màrtirs suplicaven a Déu venjança contra aquell poder apòstata.LGC 38.6

    El papat s’havia convertit en el despotis-me del món. Reis i emperadors reverenciaven els decrets del pontífex romà. Semblava que el destí dels homes, des d’aleshores i per tota l’eternitat, era sota el seu albir. Durant cente-nars d’anys les doctrines de Roma havien estat rebudes extensament i implícitament, els seus ritus acomplerts amb reverència i les seves festes servades de forma general. El clergat era honorat i mantingut amb tota liberalitat. Mai des d’aleshores l’Església Romana ha tingut tanta dignitat, magnificència o poder.LGC 39.1

    Però «el migdia del papat era la mitjanit del món.» 2J. A. Wylie, The History of Protestantism , llibre 1, cap. Les Escriptures gairebé eren des-conegudes, no només pel poble sinó també pels mateixos sacerdots. Com els antics fari-seus, els caps papals odiaven la llum que reve-laria els seus pecats. Tan bon punt havia estat eliminada la llei de Déu, model de justícia, exerciren el seu poder sense cap mena de límit i practicaren el vici sense privació. El frau, l’avarícia i el llibertinatge senyorejaven per tot arreu. Els homes no es feien enrere davant d’un crim que una vegada perpetrat els dona-ria riqueses o posició social. Els palaus dels papes i dels prelats eren els escenaris on es practicaven els excessos més vils. Alguns dels papes que regnaven eren culpables de crims tan macabres que els governants seculars s’es-forçaren a destituir-los i fer-los fora de l’esglé-sia ja que els consideraven monstres massa malvats per ser tolerats. Durant segles, Europa no progressà en les ciències ni en les arts ni tampoc en la civilització. Sobre la cristiandat caigué una paràlisi moral i intel·lectual.LGC 39.2

    L’estat en què el món es trobava sota el poder romà, presentava un compliment des-astrós i impressionant de les paraules del pro-feta Osees: «Vosaltres, poble meu, haureu de callar perquè no em coneixeu. I a tu, ja que no m’has volgut conèixer, jo no et voldré per al sacerdoci: has oblidat la Llei del teu Déu, i jo també m’oblidaré dels teus fills” (Os 4.6).LGC 39.3

    «No hi ha amor ni fidelitat, no hi ha coneixe-ment de Déu. Malediccions i enganys, homi-cidis, robatoris i adulteris es desborden: un assassinat en segueix un altre!» (Os 4.1,2). Aquests foren els resultats de proscriure la Paraula de Déu.LGC 39.4

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents