Capítol 5 - John Wycliffe

*****

ABANS de la Reforma existien pocs exemplars de la Bíblia, però Déu no permeté que la seva Paraula fos destruïda completament. Les seves veritats no quedarien ocultes per sempre. Li era tan fàcil treure les cadenes a les paraules de la vida com obrir les presons i treure el forrellat de les portes de ferro per alliberar els seus servents. En els diferents països d’Europa, l’Esperit de Déu movia els homes a la recerca de la veritat com si fossin tresors amagats i, guiats providencialment cap a les Escriptures, estudiaven les pàgines sagrades amb l’interès més fervent. Estaven disposats a acceptar la llum a qualsevol preu. Encara que no ho veien tot amb claredat, moltes vegades pogueren descobrir veritats durant molt temps enterrades. Obraven com missatgers enviats des del cel, trencant les cadenes de l’error i la superstició i exhortant aquells que durant tant de temps havien estat esclaus perquè s’alcessin i reafirmessin la seva llibertat.LGC 50.1

A excepció dels valdesos, la Paraula de Déu havia estat durant molts anys pronunci-ada en llengües conegudes únicament per gent instruïda, però havia arribat el moment de traduir les Escriptures i donar-les a la gent de diferents països en la seva llengua materna. L’obscura mitjanit havia passat per al món. Les hores de foscor s’esvaïen i en molts països apareixien senyals de l’alba que arribava.LGC 50.2

En el s. XIV sorgí a Anglaterra “l’estel del matí de la Reforma”. John Wycliffe fou el precursor de la Reforma, i no només per a Anglaterra, sinó per a tota la cristiandat. La gran protesta contra Roma que va haver de llançar, no fou mai silenciada perquè aquesta protesta donà peu a la lluita que portaria com a resultat l’emancipació dels individus, les esglésies i les nacions.LGC 50.3

Wycliffe rebé una educació liberal, i per a ell l’amor a Déu era el principi de la saviesa. A l’escola sobresortí tan per la seva pietat fervent com pel seu talent notable i la seva profunda erudició. La seva ànsia de saber el dugué a voler familiaritzar-se amb totes les branques del coneixement. S’educà en la filosofia escolàstica, en els cànons de l’església i en dret civil, especialment el del seu país. En treballs posteriors, aquestes ensenyances li van ser de molt profit. Un ampli coneixement de la filosofia especulativa del seu temps li permeté exposar els errors d’aquesta, i gràcies a l’estudi de les lleis civils i eclesiàstiques es preparà per formar part de la gran lluita per aconseguir la llibertat civil i religiosa. A la vegada que podia utilitzar les armes que trobava en la Paraula de Déu, també havia adquirit la disciplina intel·lectual de les escoles i comprenia les tàctiques dels homes educats en elles. El poder del seu geni i els seus profunds i extensos coneixements li atorgaren el respecte d’amics i enemics. Els seus partidaris veieren amb gran satisfacció que el seu capdavanter sobresortia entre els intel·lectuals del país i els seus enemics no es veien capaços de menysprear la causa de la Reforma adduint la ignorància o debilitat del seu defensor.LGC 50.4

Wycliffe començà a estudiar les Escrip-tures quan encara era a la facultat. En aquells temps, quan la Bíblia només existia en els idiomes antics, els erudits eren els únics que podien arribar a conèixer la font de la veritat, que no era accessible a les classes incultes. Aquest estudi preparà el camí per al treball futur de Wycliffe com a reformador. Alguns homes il·lustrats havien estudiat la Paraula de Déu i en ella hi havien trobat revelada la gran veritat de la gràcia concedida gratuïtament per Déu. Mitjançant els seus estudis havien expandit el coneixement de la veritat i n’havien conduït d’altres a acceptar els oracles divins.LGC 51.1

Quan Wycliffe parà atenció a les Escrip-tures, començà a investigar-les amb la matei-xa amplitud que li havia permès entendre magistralment les ensenyances que es dona-ven en els col·legis. Fins aleshores havia ex-perimentat una necessitat que ni els seus es-tudis escolàstics ni les ensenyances de l’església havien pogut satisfer. En la Paraula de Déu hi trobà allò que abans havia cercat inútilment. En ella hi trobà revelat el pla de salvació i veié Crist com l’únic advocat de l’home. Se sotmeté al servei de Crist i decidí proclamar les veritats que havia descobert.LGC 51.2

Com els reformadors que el seguiren, Wycliffe al principi de la seva obra no va preveure fins on el conduiria. No s’alçà deli-beradament en contra de Roma, però la de-voció a la veritat només podria portar-lo a entrar en conflicte amb la mentida. Com més s’adonava dels errors del papat, més seriosa-ment presentava les ensenyances de la Bíblia. Veié com Roma havia canviat la Paraula de Déu per les tradicions humanes i sense cap por acusà el clergat d’haver desterrat les Escriptures, alhora que exigí la restauració de la Bíblia entre el poble i el restabliment de la seva autoritat sobre l’església. Era un mestre culte i seriós i un predicador eloqüent. La seva vida diària era un exemple de les veritats que predicava. Els coneixements de les Escriptures, el poder de raonament, la puresa de la seva vida i el seu coratge i integritat inflexibles li proporcionaren una estima i seguretat general. Molta gent quedà descontenta amb la seva antiga fe en veure la injustícia que regnava a l’església de Roma i amb gran alegria reberen les veritats que Wycliffe exposava, però els cabdills del papat s’ompliren d’ira quan s’adonaren que aquest reformador estava guanyant una influència superior a la seva pròpia.LGC 51.3

Wycliffe era una mena de detector d’er-rors i s’oposava amb valentia a molts dels abusos sancionats per l’autoritat de Roma. Mentre treballava com a capellà del rei, s’oposà enèrgicament al pagament dels tributs que el papa exigia al monarca anglès i demostrà que la pretensió del pontífex d’as-sumir aquesta autoritat sobre els governs seculars era contrària tant a la raó com a la Bíblia. Les exigències del papa havien suscitat una gran indignació, i les ensenyances de Wycliffe influïren sobre els caps de la nació. El rei i els nobles s’uniren per negar el domini temporal del papa i s’oposaren al pagament del tribut. Aquest fou un cop efectiu contra la supremacia papal a Anglaterra.LGC 51.4

Un altre mal amb què el reformador mantingué una llarga i dura lluita fou la ins-titució de les ordres dels frares mendicants. Aquest frares pul·lulaven per Anglaterra i comprometien la grandesa i prosperitat de la nació. La indústria, l’educació i la moral es veieren afectades per aquesta influència de-vastadora. La vida d’ociositat i mendicitat d’aquests monjos no era només una sagnia constant dels recursos del poble, sinó que també feia que es considerés el treball amb menyspreu. La joventut es desmoralitzava i es donava a la corrupció. Per mitjà de la in-fluència dels frares, molts eren induïts a entrar al claustre i consagrar-se a la vida monàstica, i aquest pas el prenien no només sense el consentiment dels seus pares sinó sense que aquests ho sabessin o oposant-se a la seva voluntat. Per poder establir la primacia de la vida conventual sobre les obligacions i els llaços d’amor vers els pares, un dels primers pares de l’església romana havia fet aquesta declaració: «Encara que el teu pare estigués davant la porta de casa teva plorant i gemegant i la teva mare et mostrés el cos amb el que et portà al món i els pits amb els que t’alletà, hauries de menysprear-los i seguir el teu camí cap a Crist sense dubtar-ho.» Amb aquesta «monstruosa inhumanitat”, com l’anomenà Luter més endavant, «més escaient en els llops i tirans que en els cristians i en els humans”, els cors dels fills s’endurien vers els seus pares. ^{1 Barnas Sears, The Life of Luther, pàgines 69, 70.} Així els cabdills papals, com els fariseus, desposseïren el manament de Déu de tot efecte mitjançant les seves tradicions, i les llars quedaren desolades ja que els pares es veien privats de la companyia dels seus fills i filles.LGC 51.5

Fins i tot els estudiants de les universitats eren enganyats per les falses representacions dels monjos i foren induïts a seguir les seves ordres. Més tard, molts es penedien d’haver donat aquest pas en veure que les seves vides es perdien en la foscor i que només havien portat dolor als seus pares, però una vegada havien caigut en la trampa, els era impossible obtenir la llibertat. Molts pares, tement la influència dels frares, rebutjaren enviar els seus fills a la universitat i així disminuí notablement el nombre d’alumnes en aquests centres d’ensenyança. Les escoles caigueren en la decadència i prevalgué la ig-norància.LGC 52.1

El papa havia atorgat a aquests monjos el poder per escoltar confessions i donar l’absolució. Aquest fet esdevingué una font de grans mals. En el seu afany per incrementar els seus guanys, els frares estaven disposats a concedir l’absolució a criminals de tota mena i en conseqüència els pitjors vicis s’expandiren ràpidament. Es deixava que els malalts i els pobres morissin, mentre que els donatius que haguessin alleugerit les seves súpliques eren retinguts pels monjos, els quals amb amenaces exigien les almoines del poble i denunciaven la malícia d’aquells que es negaven a donar-les. No obstant el seu vot de pobresa, la riquesa dels frares no parava de créixer, i els magnífics edificis i les taules luxoses d’aquests feien més evident la pobresa creixent de la nació. Mentre ells malgastaven el temps en el luxe i el plaer, enviaven homes ignorants, que només podien explicar meravellosos contes, llegendes i gestes, per divertir el poble i així aconseguien fer-los encara més víctimes dels seus enganys. I tot i això, els frares continuaren mantenint el seu domini sobre les multituds supersticioses i les portaren a creure que el seu deure religiós es limitava a reconèixer la supremacia del papa, adorar els sants i fer presents als monjos i que tot això era suficient per assegurar-se un lloc al cel.LGC 52.2

Alguns homes instruïts i pietosos s’havien esforçat sense èxit per realitzar una reforma en aquells ordes monàstics, però Wycliffe, que tenia més perspicàcia, atacà les arrels del mal, declarant que el sistema era fals i que hauria de ser abolit. Se suscitaren dis-cussions i investigacions. Mentre els monjos travessaven el país venent el perdó del papa, molts començaren a dubtar de la possibilitat de comprar el seu perdó amb diners i es pre-guntaven si no seria més raonable cercar el perdó de Déu abans que el del pontífex de Roma. Molts s’alarmaren de la rapacitat dels frares, la cobdícia dels quals semblava no tenir fi. «Els monjos i bisbes de Roma», deien ells, «ens estan menjant com un tumor. Déu ens ha d’alliberar o el poble morirà.» ^{2D’Aubigné, llibre 17, cap. 7.} Per dissimular la seva cobdícia, aquests monjos mendicants pretenien seguir l’exemple del Salvador, declarant que Jesús i els seus dei-xebles havien estat ajudats per la caritat de la gent. Aquesta afirmació perjudicà la seva causa perquè induí a molts a investigar la veritat en la Bíblia, que era el que Roma menys desitjava. Les ments dels homes es dirigien cap a la font de la veritat que Roma intentava amagar-los.LGC 52.3

Wycliffe començà a escriure i publicar fulletons en contra dels frares, no perquè aquests entressin en discussió amb ell, sinó per portar els homes cap a les ensenyances de la Bíblia i del seu Autor. Declarà que el poder de perdonar o excomunicar no li havia estat atorgat al papa en grau major que als simples sacerdots i que ningú podia ser veritablement excomunicat a menys que primer hagués atret sobre ell la condemnació de Déu. De cap altra manera més efectiva hagués pogut enderrocar el formidable domini espiritual i temporal que el papa havia alçat i sota el qual les ànimes i els cossos de milions d’homes gemegaven captius.LGC 53.1

Una vegada més Wycliffe fou cridat per defensar els drets de la corona anglesa contra les usurpacions de Roma, i després de ser nomenat ambaixador reial, passà dos anys en els Països Baixos, conferenciant amb els comissionats del papa. Allà entrà en contacte amb eclesiàstics de França, Itàlia i Espanya, i gaudí de l’oportunitat de veure el que succeïa entre bastidors i de conèixer moltes coses que a Anglaterra no hagués descobert. Aprengué moltes coses que li serviren d’argument en els seus treballs posteriors. Entre aquests representants de la cort del papa llegí el caràcter autèntic i els objectius de la jerarquia. Tornà a Anglaterra a repetir les seves anteriors ensenyances amb més expansió i entusiasme, declarant que la cobdícia, l’orgull i l’engany eren els déus de Roma.LGC 53.2

En un d’aquests fulletons digué, parlant sobre el papa i els seus recaptadors: «Ells ens sostreuen de la nostra terra els mitjans de subsistència dels pobres, i milers de marcs a l’any dels diners del rei, a canvi de sagraments i articles espirituals, fet que és una maleïda heretgia simoníaca i fan que tota la cristiandat mantingui i afirmi aquesta heretgia. Sense cap dubte, si en el nostre regne hi hagués una muntanya enorme plena d’or i no la toqués ningú sinó només aquest recaptador sacerdotal, orgullós i mundà, en el curs del temps la muntanya quedaria buida, perquè ell s’emportaria els diners que trobaria a la nostra terra i a canvi no donaria res més que la maledicció que Déu pronuncià sobre la seva simonia.» ^{3John Lewis, History of the Life and Sufferings of J. Wycliffe , pàg. 37.}LGC 53.3

Poc després del seu retorn a Anglaterra, Wycliffe rebé del rei el nomenament de rector de Lutterworth. Això el convencé de què el monarca, com a mínim, no s’havia descontentat per la franquesa amb la que havia par-lat. La seva influència es deixà sentir tant en les resolucions de la cort com en les opinions religioses de la nació.LGC 53.4

Els primers atacs papals foren llançats contra Wycliffe. Tres butlles foren enviades a Anglaterra: a la universitat, al rei i als prelats, totes tres ordenaven mesures immediates i decisives per silenciar el professor de l’heretgia. ^{4 Augustus Neander, General History of the Christian Religion and Church , període 6, sec. 2, part 1, par. 8.} Tot i això, abans de l’arribada de les butlles, els bisbes, inspirats pel seu zel, havien citat Wycliffe perquè comparegués davant d’ells per ser jutjat. Però dos dels prínceps més poderosos del regne l’acompa-nyaren al tribunal, i la gent, envoltant l’edifici i agombolant-se al seu interior, intimidà els jutges fins a un punt que es va suspendre el procés i deixaren Wycliffe en llibertat. Un temps més tard, Eduard III, a qui, ja vell, els prelats intentaren influenciar contra el refor-mador, morí, i l’antic protector de Wycliffe esdevingué el regent del regne.LGC 54.1

Però l’arribada de les butlles papals im-posà sobre Anglaterra l’ordre peremptòria d’arrestar i empresonar l’heretge. Aquestes mesures equivalien directament a ser cremat a la foguera. I semblava gairebé segur que Wycliffe estava destinat a esdevenir una víc-tima de la venjança de Roma. Però Aquell que havia dit a un il·lustre patriarca: «No tinguis por: [...] Jo sóc l’escut que et protegeix” (Gn 15:1) tornà a estendre la seva mà per protegir el seu servent. Qui morí, no fou el reformador, sinó Gregori XI, el pontífex que havia decretat la seva mort, i els eclesiàstics que s’havien reunit per al judici final de Wycliffe es dispersaren.LGC 54.2

La providència de Déu dirigí els esdeve-niments de manera que ajudaren a desenvo-lupar la Reforma. A la mort de Gregori seguí l’elecció de dos papes rivals. Dos poders en conflicte, cada un d’ells pretenent ser infal·li-bles, reclamaven l’obediència dels creients. Cadascú demanava l’auxili dels fidels per ferli la guerra a l’altre, el seu rival, i reforçava les seves exigències amb terribles anatemes con-tra els adversaris i amb promeses celestials per als seus partidaris. Això debilità notable-ment el poder papal. Les dues parts rivals feien tot el que podien per atacar-se mútuament. Per això, Wycliffe pogué reposar durant un temps. Anatemes i recriminacions volaven de papa a papa, i rius de sang corrien en la disputa de tan grans interessos. L’església era infestada de crims i escàndols. Mentrestant, el reformador vivia tranquil a la seva parròquia de Lutterworth, treballant diligentment per fer que els homes apartessin l’atenció dels dos papes en guerra i que la fixessin en Jesús, el Príncep de la Pau.LGC 54.3

El cisma, amb tot el conflicte i corrupció que provocà, preparà el camí per a la Refor-ma, atès que ajudà el poble a conèixer com era realment el papat. En un fulletó que Wycliffe publicà, On the Schism of the Popes (“Sobre el cisma dels papes”), Wycliffe ex-hortà el poble a considerar si aquests dos bisbes no deien la veritat en condemnar-se l’un a l’altre com a anticrists. «Déu», digué ell, «no volgué que l’enemic continués regnant tan sols en un d’aquells sacerdots, sinó que [...] posà enemistat entre ambdós, perquè els homes, en el nom de Crist, els puguin vèncer amb major facilitat.» ^{5 . Vaughan, Life and Opinions of John de Wycliffe , vol. 2, pàg. 6.}LGC 54.4

Wycliffe, com el seu Mestre, predicava l’evangeli als pobres. No donant-se per satisfet amb expandir la llum en les humils llars de la seva parròquia de Lutterworth, decidí que hauria de portar-la a tots els racons d’Anglaterra. Per aconseguir això, organitzà un cos de predicadors, homes devots i simples, que estimaven la veritat i no desitjaven res més que expandir-la. Aquests homes anaren per tot arreu, ensenyant la veritat a mercats, en els carrers de la gran ciutat i en els llocs més apartats. Visitaven els vells, els malalts i els pobres i els feien saber les bones noves de la gràcia de Déu.LGC 54.5

Quan treballava com a professor de teo-logia a Oxford, Wycliffe predicava la Paraula de Déu en les aules de la universitat. Presentà de forma tan fidel la paraula als estudiants en les seves ensenyances que rebé el títol de “doctor de l’evangeli”. Però l’obra més im-portant de la seva vida havia de ser la tra-ducció de la Bíblia a l’anglès. En una de les seves obres, On the Truth and Meaning of Scripture (“Sobre la veritat i el significat de les escriptures”), expressà la intenció de traduir la Bíblia, perquè qualsevol persona d’Anglaterra pogués llegir en la seva llengua materna les meravelloses obres de Déu.LGC 55.1

Però tot d’una va haver de suspendre el seu treball. Tot i que encara no tenia seixanta anys, les ocupacions constants, l’estudi i els atacs dels seus enemics l’havien debilitat i envellit prematurament. Va patir una greu malaltia, i en saber-ho els frares s’ompliren d’alegria. Aleshores pensaren que en aquest estat ell es penediria amargament del mal que havia fet a l’església, i s’afanyaren a anar a la seva cambra per escoltar la confessió. Els representants dels quatre ordes religiosos, acompanyats per quatre dignataris civils, es reuniren davant d’aquell home que supo-sadament s’estava morint i li digueren: «La mort et besa els llavis, penedeix-te dels teus errors i retracta’t davant la nostra presència de tot el que has dit per perjudicar-nos”. El reformador escoltà en silenci, llavors manà al seu criat que l’ajudés a incorporar-se en el llit i mirant-los fixament, mentre esperaven dempeus escoltar la seva retractació, els parlà amb la veu ferma i robusta que tantes ve-gades els havia fet tremolar: «No moriré, sinó que tornaré a viure per denunciar les corrupcions malvades dels frares». ^{6D’Aubigné, llibre 17, cap. 7.} Sorpresos i avergonyits, els monjos marxaren de l’habitació.LGC 55.2

Les paraules de Wycliffe es compliren. Visqué prou temps per deixar en mans dels seus seguidors l’arma més poderosa contra Roma: la Bíblia, l’agent enviat del cel per alli-berar, il·luminar i evangelitzar el poble. Foren molts i grans els obstacles que hagué de vèncer per acomplir la tasca que s’havia proposat. A Wycliffe l’abatia la debilitat, sabia que li quedaven pocs anys per dedicar al seu treball i s’adonava de les oposicions a què s’havia d’enfrontar, però animat per les promeses de la Paraula de Déu, continuà sense que res ni ningú l’intimidés. En plenes condicions intel·lectuals i enriquit de molta intel·ligència, la providència especial de Déu l’havia conservat i preparat per a la major de les seves obres. Així doncs, mentre tota la cristiandat es trobava submergida en tumults, el reformador en la seva rectoria de Lutterworth, fent cas omís de les tempestes, es dedicà a la tasca que havia escollit.LGC 55.3

Finalment acabà l’obra, la primera tra-ducció anglesa de la Bíblia. La Paraula de Déu s’obrí a Anglaterra. El reformador ja no tenia por de la presó ni de la foguera. Havia posat en les mans del poble anglès una llum que mai s’extingiria. En donar la Bíblia als seus seguidors, havia fet molt més que trencar les cadenes de la ignorància i del vici per alliberar i engrandir la seva nació, molt més del que aconseguiren altres amb les victòries més brillants en els camps de batalla.LGC 55.4

Com que encara no es coneixia l’im-premta, els exemplars de la Bíblia es multi-plicaven mitjançant una tasca lenta i feixuga. Tan gran era l’interès per posseir el llibre que molts es dedicaren a copiar-lo voluntàriament. Tot i això, els copistes tenien grans dificultats per satisfer totes les demandes. Alguns dels compradors més rics desitjaven tenir la Bíblia sencera. Altres només en com-praven una part. En molts casos, algunes fa-mílies unien esforços per comprar-ne una còpia. Així fou com la Bíblia de Wycliffe trobà el camí per arribar a les llars del poble.LGC 55.5

Com que el llibre apel·lava a la raó, aconseguí despertar els homes de la seva passiva submissió als dogmes papals. Wycliffe ensenyava les doctrines característiques del Protestantisme: la salvació per mitjà de la fe en Crist i l’única infal·libilitat de les Escrip-tures. Els predicadors que havia enviat feien circular la Bíblia juntament amb escrits del reformador, i amb tant d’èxit que la nova fe fou acceptada per gairebé la meitat del poble d’Anglaterra.LGC 56.1

L’aparició de les Escriptures omplí de consternació les autoritats de l’església. Ara s’havien d’enfrontar a un agent més poderós que Wycliffe: una força contra la qual totes les seves armes no servien de gaire res. En aquell temps no hi havia cap llei que prohibís la Bíblia, ja que mai havia estat publicada en l’idioma de la gent. Aquestes lleis es dictaren poc després i de la manera més rigorosa possible. Mentrestant, malgrat els esforços dels bisbes, durant algun temps existí la possibilitat que la Paraula de Déu circulés.LGC 56.2

Una vegada més els cabdills papals vol-gueren silenciar la veu del reformador. Davant de tres tribunals el citaren per jutjar-lo però sense treure’n cap resultat. Primerament, un sínode de bisbes declarà que els seus escrits eren herètics, i guanyant-se el favor del jove rei, Ricard II, aconseguiren un decret reial que condemnava a presó tots els qui sostinguessin les doctrines proscrites.LGC 56.3

Wycliffe apel·là contra aquesta sentència del sínode al Parlament. Sense cap mena de por acusà la jerarquia davant del consell nacional i exigí una reforma dels enormes abusos sancionats per l’església. Amb gran poder de persuasió descriví les usurpacions i corrupcions de la seu papal, i els seus enemics quedaren confosos. Els amics i partidaris de Wycliffe havien estat forçats a cedir, i s’esperava clarament que el mateix reforma-dor, en arribar a la vellesa, sol i sense amics, s’inclinaria a la combinació d’autoritat for-mada per la corona i la mitra. Però en comptes d’això els papistes es veieren vençuts. Entusiasmat per les eloqüents apel·lacions de Wycliffe, el Parlament revocà l’edicte de persecució i el reformador es retrobà amb la llibertat.LGC 56.4

Per tercera vegada fou portat a judici, i aquesta vegada davant del tribunal eclesiàstic més alt del regne. En aquesta cort suprema no es podia donar favoritisme per a l’heretgia; en ella s’havia d’assegurar-se el triomf per Roma i posar fi a l’obra del reformador. Així pensaven els papistes: si aconseguien els seus objectius, Wycliffe es veuria obligat a abjurar les seves doctrines, o hauria d’abandonar el tribunal per ésser cremat.LGC 56.5

Però Wycliffe no es retractà ni volgué dissimular res. Sense témer res mantingué les seves ensenyances i repel·lí les acusacions dels seus perseguidors. Oblidant-se de qui era, de la seva posició i del moment, convocà els seus oients davant del tribunal diví i pesà els sofismes i enganys dels seus enemics en la balança de la veritat eterna. El poder de l’Esperit Sant es deixà sentí en la sala del concili. Els presents notaren la presència de Déu i semblava que no tinguessin forces per deixar el lloc. Com fletxes del carcaix de Déu, les paraules del reformador penetraven i ferien els seus cors. El càrrec d’heretgia, que havia estat presentat contra ell, Wycliffe el llançà contra ells amb un gran poder de persuasió. Per què, preguntà ell, havien gosat expandir els seus errors? I per què, per amor a la cobdícia, havien comerciat amb la gràcia de Déu?LGC 56.6

«Contra qui us penseu que esteu llui-tant?», digué finalment, «amb un vell que està punt de ser enterrat en la tomba? No! Amb la Veritat: la Veritat què és més forta que vosaltres i que us guanyarà.» ^{7Wylie, llibre 2, cap. 13.} I en dir això es retirà de l’assemblea sense que cap dels seus adversaris intentés detenir-lo.LGC 56.7

L’obra de Wycliffe estava gairebé acaba-da. L’estendard de la veritat que durant tant de temps havia sostingut aviat cauria de les seves mans però abans era necessari que do-nés un testimoni més en favor de l’evangeli. La veritat havia de proclamar-se des de la mateixa fortalesa de l’imperi de l’error. Wycliffe fou cridat a judici davant del tribunal papal de Roma, que tan sovint havia vessat la sang dels sants. No era cec al perill que l’amenaçava, tot i això, hagués assistit a la cita si no li ho hagués impedit un atac de paràlisi que el deixà impossibilitat per realitzar el viatge. Però com que Roma no podia escoltar la seva veu, decidí parlar per carta i així ho feu. Des de la rectoria, el reformador escrigué una carta al papa, que amb un to respectuós i amb esperit cristià, representava una censura intensa a la pompa i l’orgull de la seu papal. Deia:LGC 57.1

De veritat que m’alegro d’obrir i afirmar davant de tots els homes la fe que posseeixo i especialment davant del bisbe de Roma, qui, com que ha de ser una persona honrada i de bona fe, no es negarà a confirmar la fe esmentada, o si es errònia la corregirà.LGC 57.2

En primer lloc, suposo que l’evangeli de Crist és tot el cos de la llei de Déu. [...] Declaro i mantinc que per ser el bisbe de Roma, el vicari de Crist a la terra, està subjecte més que ningú a la llei de l’evangeli. Perquè entre els deixebles de Crist la grandesa no consistia en dignitats o honors reconeguts a nivell mundial, sinó en el seguiment proper i exacte de Crist, la seva vida i els seus costums. [... ] Durant el temps de peregrinació a la terra, Crist era l’home més pobre i rebutjava i no feia cas del poder i l’honor terrenals. [... ]LGC 57.3

Cap home just no hauria de seguir el papa ni cap sant, excepte en aquells punts que han seguit l’exemple del Senyor Jesucrist, ja que Sant Pere i els fills de Zebedeu, en desitjar honors del món, fets contraris al seguiments dels passos de Crist, pecaren i, per tant, no s’han d’imitar els seus errors. [... ]LGC 57.4

El papa hauria de deixar sota el poder secular tot el domini i govern temporal, i ex-hortar i persuadir efectivament tot el clergat per tal que faci el mateix, doncs així ho feu Crist i tots els seus apòstols. En conseqüència, si m’he equivocat en algun d’aquests punts, estic disposat a sotmetre’m a qualsevol correcció que sigui necessària, fins i tot a la mort si així es requereix, i si pogués obrar segons la meva voluntat i desig, essent amo de mi mateix, és del tot segur que em pre-sentaria davant del bisbe de Roma, però el Senyor s’ha dignat a visitar-me perquè es faci el contrari i m’ha ensenyat a obeir Déu abans que els homes.LGC 57.5

En concloure digué: «Preguem a Déu perquè mogui el seu cor de manera que el nostre papa Urbà VI i el seu clergat segueixin el Senyor Jesucrist en la seva vida i costums i així ho ensenyin al poble perquè aquest el segueixi fidelment d’igual manera». ^{8John Foxe, Acts and Monuments, vol. 3, pàg. 49, 50.}LGC 57.6

Així ensenyà Wycliffe al papa i als seus cardenals la docilitat i humilitat de Crist, pre-sentant-los, no només a ells sinó a tota la cristiandat, el contrast entre ells i el Mestre, els representants del qual pretenien ser.LGC 57.7

Wycliffe estava convençut de que la seva fidelitat li costaria la vida. El rei, el papa i els bisbes estaven units amb l’objectiu d’aconseguir la seva ruïna, i semblava del tot cert que en pocs mesos acabaria a la foguera. Però el seu coratge no s’esvaí. «Per què parleu de buscar en la llunyania la corona del martiri?» Digué: «Prediqueu l’evangeli de Crist a arrogants prelats, i el martiri no es farà esperar. Què! He de viure per quedar-me callat? ... Mai! Que vingui l’atac, l’estaré esperant”. ^{9D’Aubigné, llibre 17, cap. 8.}LGC 57.8

Però la providència de Déu vetllava pel seu servent, i aquest home que durant tota la seva vida havia defensat amb valentia la ve-ritat, exposat diàriament al perill, no esde-vindria una víctima de l’odi dels seus enemics. Wycliffe mai mirà per ell, el Senyor havia estat el seu protector; i ara, quan els seus enemics estaven segurs de caçar la seva presa, la mà de Déu el posà fora del seu abast. A la seva església de Lutterworth, en el moment que anava a donar la comunió, caigué a causa de la paràlisi i morí poc temps després.LGC 58.1

Déu havia ensenyat a Wycliffe l’obra que havia de realitzar. Havia posat la Paraula de la veritat en els seus llavis i el protegí perquè la Paraula arribés al poble. La seva vida fou protegida i la seva obra prosseguí fins que es construïren els fonaments per a la gran obra de la Reforma.LGC 58.2

Wycliffe sorgí d’entre l’obscuritat dels anys de la foscor. Mai abans ningú havia tre-ballat en una obra que deixés el motlle amb el que Wycliffe pogués guiar-se. Elevat com Joan el Baptista per complir una missió espe-cial, fou l’herald d’una nova era. En el siste-ma de la veritat que presentà hi hagué una unitat i perfecció que no pogueren superar-la els reformadors que el seguiren i alguns d’ells ni tan sols l’igualaren, fins i tot cent anys més tard. Els fonaments que havia deixat eren tan amplis i profunds, tan ferma i precisa era l’estructura que els que vingueren darrera d’ell no necessitaren reconstruir-la.LGC 58.3

El gran moviment inaugurat per Wycliffe, que es disposava a alliberar la consciència, l’intel·lecte i les nacions durant tant de temps lligades al carro triomfal de Roma, tenia el seu origen en la Bíblia. Aquí es trobà la font d’on brollà un corrent de benediccions que com l’aigua de la vida ha fluït durant generacions des del segle XIV. Amb una fe absoluta, Wycliffe acceptava les Escriptures com una revelació inspirada de la voluntat de Déu, una regla suficient de fe i comportament. Havia estat educat per considerar l’Església de Roma com una autoritat divina i infal·lible i acceptar amb reverència implícita les ensenyances i els costums de milers d’anys, però s’apartà de tot això per escoltar la santa Paraula de Déu. Aquesta era l’autoritat que ell volia que el poble reconegués. En lloc d’admetre que l’església parlés per mitjà del papa, declarava que l’única autoritat veritable era la veu de Déu escrita en la seva Paraula. I ensenyà no només que la Bíblia és una revelació perfecte de la voluntat de Déu, sinó que l’Esperit Sant és el seu únic intèrpret, i que qualsevol home, per mitjà de l’estudi de les seves ensenyances, ha de conèixer els seus deures. Així aconseguí que els homes es fixessin en la Paraula de Déu i deixessin de banda el papa i l’Església de Roma.LGC 58.4

Wycliffe fou un dels més grans reforma-dors. L’amplitud de la seva intel·ligència, la claredat del seu pensament, la fermesa per sostenir la veritat i la valentia per defensar-la, foren només igualades per uns pocs que vingueren darrera d’ell. El primer dels reformadors estava caracteritzat per la puresa de vida, la seva incansable activitat en l’estudi i el treball, la seva integritat incorruptible, la seva fidelitat en el seu ministeri i els seus nobles sentiments, que eren els mateixos que els de Jesucrist. I tot això sota l’obscuritat intel·lectual i la corrupció moral de l’època que li tocà viure.LGC 58.5

El caràcter de Wycliffe és una prova del poder educador i transformador de les Es-criptures. Fou la Bíblia, el que va fer d’ell el que era. L’esforç realitzat per comprendre les grans veritats de la revelació dóna frescor i vigor a totes les facultats. Expandeix la ment, aguditza les percepcions i madura el discer-niment. L’estudi de la Bíblia ennoblirà cada pensament, sentiment i aspiració com cap altre estudi ho pot fer. Dóna constància als propòsits, paciència, valor i perseverança; refina el caràcter i santifica l’ànima. Un estudi seriós i reverent de les Escriptures, portant la ment de l’estudiant a un contacte directe amb la ment infinita, donaria al món homes d’intel·lecte major i més actiu, com també de principis més nobles que els que puguin resultar de les més hàbils ensenyances de la filosofia humana. «Penetrar les teves paraules”, digué el salmista, «dóna llum i enteniment als més senzills» (Sl 119.130).LGC 59.1

Les doctrines que Wycliffe ensenyà con-tinuaren expandint-se durant un cert temps. Els seus partidaris, coneguts com wycliffites i lollards, no només recorregueren Anglaterra sinó que s’escamparen cap a altres llocs por-tant el coneixement de l’evangeli. Quan el seu cap morí, els predicadors treballaren amb més entusiasme que abans, i les multituds s’apropaven a escoltar les seves ensenyances. Alguns membres de la noblesa, i fins i tot l’esposa del rei, es trobaven entre els qui s’havien convertit. En molts llocs, es notava en els costums del poble un canvi notable, i es tragueren de l’església els símbols idòlatres del catolicisme. Però aviat la tempesta despietada de la persecució caigué sobre aquells que gosaven acceptar la Bíblia com a guia. Els monarques anglesos, ansiosos per enfortir el seu poder amb el recolzament de Roma, no dubtaren en sacrificar els reformadors. Per primera vegada en la història d’Anglaterra fou decretat l’ús de la foguera per castigar als deixebles de l’evangeli. Un martiri en seguia un altre. Els que defensaven la veritat eren desterrats o torturats i només podien cridar a l’oïda del Déu de Sabaoth. Se’ls perseguia com a enemics de l’església i traïdors del regne, però ells continuaven predicant en llocs secrets, buscant refugi tan bé com sabien en les cases humils dels pobres, i sovint en caus i coves.LGC 59.2

Malgrat la fúria de la persecució, la pro-testa tranquil·la, devota, seriosa i pacient contra la corrupció existent en la fe religiosa es desenvolupà durant segles. Els cristians d’aquells temps primitius només tenien un coneixement parcial de la veritat, però havien après a estimar i obeir la Paraula de Déu, per ella patien amb paciència. Com els deixebles en els dies apostòlics, molts sacrificaren les seves possessions terrenals per la causa de Crist. Aquells a qui se’ls permetia tenir casa, allotjaven de bona gana els seus germans perseguits, i quan a ells també se’ls expulsava de les seves llars, acceptaven alegrament la sort dels desterrats. També és veritat que milers d’ells, atemorits per la fúria dels seus perseguidors, compraven la seva llibertat amb el sacrifici de la seva fe, i sortiren de les presons vestits amb la roba dels penitents per fer pública la seva retractació. Però el nombre era gran, i entre ells hi havia nobles i rics com també pobres i humils, que sense por donaven testimoni de la veritat en les masmorres, «en les torres lollardes”. Enmig de la tortura i les flames, s’alegraven de ser dignes de participar en «la comunió dels seus patiments.”LGC 59.3

Els papistes fracassaren en el intent de perjudicar a Wycliffe durant la seva vida, i el seu odi no podia quedar satisfet mentre les restes del reformador continuessin descansant en pau en la tomba. Per un decret del Concili de Constança, més de quaranta anys després de la mort de Wycliffe, els ossos d’aquest foren exhumats i cremats pública-ment i les cendres llançades a una riera pro-pera. «Aquesta riera”, diu un vell escriptor, «portà les cendres al riu Avon, de l’Avon passaren al Severn i del Severn als mars i dels mars al gran oceà, i així és com les cendres de Wycliffe són l’emblema de les seves doctrines, les quals es troben escampades avui en dia per tot el món.» ^{10 T Fuller, Church History of Britain, llibre 4, sec. 2, par. 54.} És ben cert que els seus enemics no s’adonaren del significat del seu acte pervers!LGC 59.4

Per mitjà dels escrits de Wycliffe, Jan Hus, de Bohèmia, fou induït a renunciar a molts dels errors de Roma i a associar-se amb l’obra de la Reforma. I d’aquesta manera, en aquests dos països, tan separats, fou sembra-da la llavor de la veritat. Des de Bohèmia l’obra s’expandí a altres països. La ment dels homes es dirigí cap a la Paraula de Déu que durant tant de temps s’havia agermanat amb l’oblit. Una mà divina estava preparant el camí per a la Gran Reforma.LGC 60.1