Capítol 21 - Un advertiment rebutjat

*****

EN PREDICAR la doctrina del segon adveniment, William Miller i els seus col·laboradors havien estat treballant amb l’únic propòsit d’estimular els homes perquè es preparessin per al judici. Havien intentat despertar els creients religiosos que professaven el cristianisme per fer-los entendre la veritable esperança de l’església i la necessitat d’una experiència cristiana més profunda. Zv dxTambé treballaren per fer sentir als no convertits la necessitat de penedir-se i convertirse immediatament. «No feren cap intent de convertir els homes en una secta ni en un partit religiós. D’aquí que treballessin en tots els partits i totes les sectes, sense immisciu-se en la seva organització o disciplina.”LGC 227.1

Miller afirmava: «En tots els meus esfor-ços mai he tingut el desig ni la idea de fomen-tar un interès diferent al de les denominacions existents, ni d’afavorir-ne una en detriment de l’altra. Pensava en ser útil a totes. Suposava que tots els cristians s’alegrarien davant la perspectiva de la vinguda de Crist, i que aquells que no poguessin veure les coses com jo per això no deixarien d’estimar els qui acceptessin aquesta doctrina; mai no em vaig imaginar que calgués tenir reunions diferents. El meu objectiu era el desig de convertir ànimes a Déu, d’anunciar al món el prompte judici i induir els meus semblants a fer la preparació de cor que els permetria anar a trobar-se en pau amb Déu. La gran majoria dels que foren convertits per mitjà del meu ministeri s’uniren a les diverses esglésies existents”. ^{1Bliss, pàg. 328.}LGC 227.2

Com que la seva obra tendia a edificar les esglésies, durant un temps fou tingut per una persona simpàtica. Però quan els seus ministres i els directors es declararen contra la doctrina de l’adveniment i volgueren suprimir el nou moviment, no només s’hi oposaren, sinó que també negaren als seus membres el dret d’assistir a prèdiques sobre el tema i fins i tot a parlar de les seves esperances a les reunions socials de l’església. Per això els creients es trobaren en una situació de grans proves i perplexitat. Estimaven les esglésies i no els agradava la idea d’haver-se’n de separar; però en veure que s’anul·lava el testimoni de la Paraula de Déu i se’ls negava el dret que tenien per investigar les profecies, sentiren que la lleialtat a Déu els impedia sot-metre’s. Aquells que rebutjaven el testimoni de la Paraula de Déu, «el pilar i fonament de la veritat”, no podien ser considerats com els que constituïen l’església de Crist. D’aquí que poguessin justificar la necessitat de separar-se de la que fins aleshores havia estat la seva comunió religiosa. A l’estiu de 1844 gairebé cinquanta mil persones se separaren de les esglésies.LGC 227.3

En aquell temps es pogué observar un marcat canvi en la majoria de les esglésies d’Estats Units. Des de feia molts anys s’havia anat observant una conformitat cada vegada major a les pràctiques i costums mundans, i una decadència de la vida espiritual; però en aquell any s’aprecià sobtadament una deca-dència encara més accentuada en gairebé totes les esglésies del país. Encara que ningú era capaç d’identificar la causa, el fet fou apercebut i molt comentat, tant per la premsa com des del púlpit.LGC 228.1

En una reunió del presbiteri de Filadèlfia, el Sr. Barnes, autor d’un comentari d’ús generalitzat, i pastor d’una de les principals esglésies d’aquella ciutat, «declarà que exercia el ministeri des de feia vint anys, i que mai abans de l’última comunió havia administrat l’eucaristia sense rebre nous membres de l’església. Però ara, afegia, no hi ha “despertars”, ni “conversions”, tampoc els fidels creixien gaire en la gràcia i ningú no s’apro-pava al seu despatx per parlar sobre la salva-ció de les seves ànimes. Amb l’augment dels negocis i les perspectives emergents del co-merç i de les manufactures, ha augmentat també l’esperit mundà. I això s’esdevé en to-tes les denominacions.» ^{2CongregationalJournal , 23 de maig de 1844.}LGC 228.2

El febrer del mateix any, el professor Finney, del col·legi d’Oberlin, digué: «Hem pogut comprovar el fet que, en general, les esglésies protestants del nostre país han estat apàtiques i hostils en relació a gairebé totes les reformes morals de l’època. Existeixen excepcions parcials, però no són suficients per evitar que el fet sigui general. A més tenim un altre fet que confirma el que hem dit i és la falta gairebé universal d’influències revifadores a les esglésies. L’apatia espiritual pene-tra per tot arreu i fins a grans profunditats; així ho mostra la premsa religiosa de tot el país. [... ] En general, els membres de les es-glésies s’estan tornant esclaus de la moda i s’associen amb els impius en diversions, balls, festes, etc. [... ] Però no ens cal allargar-nos massa sobre aquest tema tan dolorós. Només cal que les proves augmentin i ens aclaparin per demostrar-nos que les esglésies en general s’estan degenerant penosament. S’han allunyat molt de Déu, i ell s’ha allunyat d’elles”.LGC 228.3

Un escriptor declarava a la Religious Telescope: «Fins ara, mai no havíem presenciat un estat de decadència semblant al de l’actu-alitat. És veritat que l’església hauria de des-pertar i cercar la causa d’aquest estat aflictiu; perquè tothom qui estima Sió l’ha de veure com una aflicció. Quan recordem com arriben a ser d’escasses les conversions sinceres, i com ha arribat a créixer la impenitència i la duresa dels pecadors, gairebé involuntàriament, exclamem: “S’ha oblidat Déu de tenir misericòrdia? O està tancada la porta de la gràcia?”».LGC 228.4

Aquesta condició no existeix mai sense que la mateixa església en tingui culpa. Les tenebres espirituals que cauen sobre les naci-ons, sobre les esglésies i sobre els individus no es deuen a una retirada arbitrària de la gràcia divina per part de Déu, sinó a la negligència o al rebuig de la llum divina per part dels homes. Un exemple sorprenent d’aquesta veritat es presenta a la història del poble jueu en el temps de Crist. A causa de la seva devoció pel món i l’oblit de Déu i de la seva paraula, l’enteniment d’aquest poble s’havia ofuscat i el seu cor s’havia tornat mundà i sensual. Per això restà en la ignorància de l’adveniment del Messies, i en el seu orgull i incredulitat rebutjà el Redemptor. Però ni tan sols aleshores Déu privà la nació jueva de conèixer o participar en les benediccions de la salvació. Però els qui rebutjaren la veritat perderen tot desig d’obtenir el do del cel. Ells havien fet «de la llum tenebres, i de les tene-bres llum» fins que la llum que hi havia en ells es tornà tenebres. I com eren de profundes i immenses, aquelles tenebres!LGC 228.5

A Satanàs li convé que els homes conser-vin les formes de religió, sempre que no pos-seeixin pietat vital. Després de rebutjar l’Evangeli, els jueus seguiren conservant ansi-osament els seus antics ritus, i guardaren in-tacte el seu exclusivisme nacional, mentre que ells mateixos no podien sinó admetre que la presència de Déu ja no es manifestava més entre ells. La profecia de Daniel assenyalava amb tanta exactitud el temps de la vinguda del Messies, i pronosticava tan directament la seva mort, que ells tractaven de menysprear-ne l’estudi, i finalment els rabins pronunciaren una maledicció sobre tots els qui intentaren computar el temps. El poble d’Israel ha romàs en la ceguesa i impenitència durant gairebé dos mil anys, indiferent als oferiments de salvació gratuïta, així com a les benediccions de l’Evangeli, de manera que constitueix una solemne i terrible advertència del perill que es corre en rebutjar la llum del cel.LGC 229.1

Allà on hi hagi la mateixa causa, es dona-ran els mateixos resultats. Qui mutila delibe-radament la seva consciència del deure per-què ella lluita contra les seves inclinacions, acabarà per perdre la facultat de distingir entre la veritat i l’error. L’enteniment s’ofusca, la consciència es torna insensible, el cor s’en-dureix i l’ànima se separa de Déu. Allà on es menyspreï o s’insulti el missatge de la veritat divina, l’església s’envoltarà de tenebres; la fe i l’amor es refredaran, i entraran el desvia-ment i la dissensió. Els membres de l’església centren el seu interès i energia en objectius terrenals, i els pecadors s’endureixen en la impenitència.LGC 229.2

El missatge del primer àngel al capítol 14 de l’Apocalipsi, que anuncia l’hora del judici de Déu i que exhorta els homes a témer-lo i adorar-lo, tenia l’objectiu de separar el poble que professava ser de Déu de les influències corruptores del món, i despertar-lo perquè veiés el seu veritable estat de mundanitat i apostasia. En aquest missatge, Déu havia en-viat a l’església una advertència, que, si ha-gués estat acceptada, hauria guarit els mals que la tenien apartada d’ell. Si els cristians haguessin rebut el missatge del cel, humiliant-se davant del Senyor i intentat sincerament preparar-se per comparèixer davant la seva presència, l’Esperit i poder de Déu s’hauria manifestat entre ells. L’església hauria tornat a aconseguir aquell beneït estat d’unitat, fe i amor que existia en els temps apostòlics, quan la multitud de creients «tenia un sol cor i una sola ànima” i «proclamaven amb valentia la Paraula de Déu», quan «el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació» (Ac 4.32,31; 2.47).LGC 229.3

Si aquells que professen pertànyer a Déu rebessin la llum tal com brilla sobre ells en desprendre’s de la Paraula, aconseguirien aquesta unitat per la qual Crist pregà, i que l’apòstol descriu com «la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau.» I diu: «Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’es-perança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme» (Ef 4.3-5).LGC 229.4

Aquests foren els resultats beneïts que experimentaren aquells que acceptaren el missatge de l’adveniment. Provenien de de-nominacions diferents, i les seves barreres confessionals caigueren; els credos oposats s’esmicolaren; l’esperança antibíblica d’un mil·leni temporal fou abandonada, les idees errònies sobre els segon adveniment foren corregides, l’orgull i la conformitat amb el món foren extirpats; els errors foren solucio-nats; els cors s’uniren amb la comunió més dolça; i l’amor i el goig regnaren per damunt de tot. Si aquesta doctrina feu això pels pocs que la reberen, hauria fet el mateix per tots si l’haguessin acceptat.LGC 229.5

Però les esglésies, en general, no accepta-ren l’advertència. Els seus ministres que, com a sentinelles «a la casa d’Israel», haurien d’ha-ver estat els primers en discernir els senyals de la vinguda de Jesús, no havien aconseguit aprendre la veritat ni pels testimonis dels pro-fetes ni pels senyals dels temps. Com que les esperances i ambicions mundanes omplien els seus cors, l’amor a Déu i la fe en la seva paraula s’havien refredat. Quan se’ls presentà la doctrina de l’adveniment, només despertà en ells prejudicis i incredulitat. El fet que, en gran mesura, el missatge era predicat per per-sones laiques, es presentava com un argument desfavorable. Com en temps passats, s’oposaven al testimoni clar de la Paraula de Déu amb la pregunta: «Ha cregut en ell algun dels prínceps o dels fariseus?». I en veure la dificultat que suposava refutar els arguments extrets dels passatges profètics, molts dificul-taven l’estudi de les profecies, ensenyant que els llibres profètics estaven segellats i que no es podien entendre. Molts, que confiaven im-plícitament en els seus pastors, es negaren a escoltar l’avís, i altres, malgrat estar conven-çuts de la veritat, no gosaven acceptar-la «per no ser expulsats de la sinagoga.” El missatge que Déu havia enviat per provar i purificar l’església revelà amb una evidència extrema el gran nombre dels que havien concentrat els seus afectes en aquest món abans que en Crist. Els llaços que els unien a la terra eren més forts que els que els atreien cap al cel. Preferiren escoltar la veu de la saviesa huma-na i no feren cas del missatge de veritat desti-nat a investigar en els cors.LGC 230.1

En rebutjar l’advertència del primer àngel, rebutjaren els mitjans que Déu havia disposat per a la seva redempció. Menysprearen el missatger misericordiós que hauria corregit els mals que els separaven de Déu, i tornaren a cercar l’amistat del món amb un entusiasme renovat. Aquesta era la causa del terrible estat de mundanitat, apostasia i mort espiritual que existia a les esglésies del 1844.LGC 230.2

Al capítol 14 de l’Apocalipsi, el primer àngel és seguit per un altre que diu: «Ha cai-gut, ha caigut la gran Babilònia, la que embri-agava totes les nacions amb els vins i les orgies de la prostitució” (Ap 14.8). El nom Babilònia deriva de Babel i significa “confusió”. A les Escriptures designa les diverses formes de religions falses i apòstates. Al capítol 17 de l’Apocalipsi, Babilònia és simbolitzada per una dona, figura que a la Bíblia representa una església; una dona virtuosa és el símbol d’una església pura, una dona vil, d’una església apòstata.LGC 230.3

A la Bíblia, el caràcter sagrat i permanent de la relació que existeix entre Crist i la seva església està representat per la unió del matrimoni. El Senyor s’ha unit amb el seu poble en una aliança solemne i promet ser el seu Déu alhora que el poble es compromet a ser seu i només seu. Déu diu: «Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia» (Os 2.21). Pau empra la mateixa figura en el Nou Testament quan diu: «Us he promès a un sol espòs, vull presentar-vos al Crist com una verge pura» (2 Co 11.2).LGC 230.4

La infidelitat a Crist de què l’església es feu culpable en deixar que es refredés la con-fiança i l’amor que l’uniren a ell, i en permetre que l’amor vers les coses terrenals omplís l’ànima, està relacionada amb la violació del vot matrimonial. El pecat que Israel cometé en separar-se del Senyor es representa sota aquesta figura i l’amor meravellós de Déu que aquell poble menyspreà, es descriu de manera commovedora: «Et vaig jurar fideli tat, vaig fer una aliança amb tu, i vas ser meva. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà» (Ez 16.8). «Et tornares d’allò més bella i vas arri-bar a la reialesa. Llavors la fama de la teva bellesa es va escampar entre les nacions: eres perfecta, tenies l’esplendor amb què jo t’ha-via adornat. [... ] Però vas confiar en la teva bellesa i, valent-te de la teva anomenada, et prostituïres» (Ez 16.13-15). «Dona adúltera, que en comptes del teu marit prens els marits de les altres!” (Ez 16.32). «Vosaltres gent d’Israel m’heu estat infidels, com una dona és infidel al seu marit” (Jr 3.20).LGC 230.5

El Nou Testament empra un llenguatge molt similar per als cristians professos que cerquen l’amistat del món més que no pas el favor de Déu. L’apòstol Jaume diu: «Adúlters! No sabeu que l’amistat amb el món és ene-mistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu” (Jm 4.4).LGC 231.1

La dona (Babilònia) de l’Apocalipsi 17 està descrita així: «duia un vestit porpra i es-carlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: [... ] Portava escrit al front aquest nom misteriós: “Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra”». Diu el profeta: «I vaig veure la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús”. A més es declara que Babilònia «és la gran ciutat, la que regna so-bre els reis de la terra” (Ap 17.4-6,18). La potència que durant tants segles dominà amb despotisme sobre els monarques de la Cristi-andat, és Roma. El color porpra i escarlata, l’or i les pedres precioses i les perles, descriuen vivament la magnificència i la pompa més que reials de què feia gala l’arrogant seu romana. I de cap altra potència es podria dir amb més propietat que estava «embriagada de la sang del poble sant» que d’aquella es-glésia que ha perseguit tan cruelment els dei-xebles de Crist. També s’acusa a Babilònia d’haver tingut relacions il·lícites amb «els reis de la terra.» A causa del seu allunyament del Senyor i la seva aliança amb els pagans, l’es-glésia jueva es transformà en una prostituta; i Roma, en corrompre’s de la mateixa manera, cercant el recolzament dels poders mundans, rep la mateixa condemna.LGC 231.2

Es diu que Babilònia és «la mare de les prostitutes.» Les seves filles han de simbolitzar les esglésies que segueixen les seves doctrines i tradicions, i el seu exemple sacrificant la veritat i l’aprovació de Déu per formar una aliança il·lícita amb el món. El missatge d’Apocalipsi 14, que anuncia la caiguda de Babilònia, s’ha d’aplicar a comunitats religio-ses que en un temps foren pures i després s’han corromput. Ja que aquest missatge se-gueix l’avís del judici, ha de proclamar-se en els darrers dies i, per tant, no pot referir-se només a l’església romana, ja que aquesta es-glésia es troba en un estat caigut des de fa molts segles. A més, al capítol 18 de l’Apocalipsi s’exhorta al poble de Déu perquè surti de Babilònia. Segons aquest passatge de l’Escrip-tura, molts dels que pertanyen al poble de Déu encara es troben a Babilònia. I en quines comunitats religioses es troba actualment la majoria dels deixebles de Crist? Sense cap mena de dubte, en les esglésies que professen la fe protestant. En néixer, aquestes esglésies es decidiren noblement per Déu i per la veritat, i la benedicció divina les acompanyà. Fins i tot el món incrèdul es veié obligat a reconèixer els feliços resultats de l’acceptació dels principis de l’Evangeli. En paraules del profeta d’Israel: «Llavors la fama de la teva bellesa es va escampar entre les nacions: eres perfec-ta, tenies l’esplendor amb què jo t’havia ador-nat. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà”. Però aquestes esglésies caigueren pel mateix desig que ocasionà la maledicció i la ruïna d’Israel, el desig d’imitar les pràctiques dels malvats i de cercar la seva amistat. «Però vas confiar en la teva bellesa i, valent-te de la teva anomenada, et prostituïres» (Ez 16.14,15).LGC 231.3

Moltes de les esglésies protestants estan seguint l’exemple de Roma, i s’uneixen de forma iniqua amb els «reis de la terra.» Així actuen les esglésies d’estat en les seves relaci-ons amb els governs seculars i altres denomi-nacions per cercar el favor del món. I l’ex-pressió Babilònia, confusió, es pot aplicar amb propietat a aquestes congregacions que, malgrat declarar que les seves doctrines deri-ven de la Bíblia, estan dividides en un gran nombre de sectes, amb credos i teories opo-sades.LGC 232.1

A més de la unió pecaminosa amb el món, les esglésies que se separaren de Roma presenten altres de les seves característiques. Una obra catòlica romana afirma que «si l’es-glésia romana alguna vegada ha estat culpa-ble d’idolatria amb respecte als sants, la seva filla, l’església anglicana, també es culpable, ja que té deu esglésies dedicades a Maria i només una a Crist.» ^{3Richard Challoner, The Catholic Christian Instructured , prefaci, pàg. 21, 22.}LGC 232.2

El Dr. Hopkins, en A Treatise on the Millennium, declara: «No hi ha cap raó per creure que l’esperit i les pràctiques anticristianes es limiten al que actualment s’anomena l’església romana. Les esglésies protestants tenen gran part de l’Anticrist, i s’allunyen molt d’haver-se reformat enterament de [...] les corrupcions i dels mals”. ^{4Samuel Hopkins, Works , vol. 2, pàg. 328.}LGC 232.3

Pel que fa a la separació entre l’església presbiteriana i la de Roma, el doctor Guthrie escriu: «Fa tres-cents anys que la nostra es-glésia, amb una Bíblia oberta en la seva ban-dera i el lema, “Investigueu les Escriptures” en el seu manuscrit, sortí per les portes de Roma». Llavors fa la pregunta significativa: «Sortí del tot de Babilònia?». ^{5Tomas Guthrie, The Gospel in Ezekiel, pàg. 237.}LGC 232.4

«L’església d’Anglaterra», diu Spurgeon, «sembla que està completament rossegada per la doctrina que diu que la salvació es troba en els sagraments, però els dissidents semblen estar profundament contaminats per la incredulitat filosòfica. Aquells de qui en pen-sàvem coses millors s’aparten un a un dels fonaments de la fe. Penso que el mateix cor d’Anglaterra està completament corcat per una incredulitat fatal que fins i tot és capaç de pujar al púlpit i anomenar-se cristiana.»LGC 232.5

Quin fou l’origen de la gran apostasia? Com començà l’església a apartar-se de la senzillesa de l’evangeli? Modelant-se a les pràctiques del paganisme per facilitar als pa-gans l’acceptació del cristianisme. Ja en el seu temps, l’apòstol Pau declarà: «El regne mis-teriós del mal ja ha entrat en acció” (2 Te 2.7) . Mentre els apòstols visqueren, l’església romangué relativament pura. Però «cap al fi-nal del segon segle la majoria de les esglésies adoptaren una nova forma; la senzillesa pri-mitiva desaparegué, i insensiblement, a me-sura que els antics deixebles baixaven a la tomba, els seus fills, juntament amb nous convertits, [... ] passaren al davant i donaren una nova forma a la causa.» ^{6 Robert Robinson, Ecclesiastical Researches , cap. 6, par. 17, pàg. 51.} Per augmentar el número dels convertits, es rebaixà l’alt nivell de fe cristiana i el resultat fou «una inundació pagana que irrompé en l’església, amb els seus costums, les seves pràctiques i els seus ídols.» ^{7Gavazzi, Lectures , pàg. 278.} Quan la religió cristiana s’assegurà el favor i el recolzament dels governants seculars, fou acceptada nominalment per les multituds que, mentre eren cristianes en aparença, en el fons «continuaren sent pagans que seguien adorant els seus ídols en secret.» ^{8Ibíd ., pàg. 278.}LGC 232.6

No ha succeït el mateix en gairebé totes les esglésies que s’anomenen protestants? Quan moriren els seus fundadors, que posseïen un veritable esperit de reforma, els seus descendents en prengueren la direcció i «do-naren una nova forma a la causa.» Mentre seguien cegament el credo dels seus pares i es negaven a acceptar qualsevol veritat que anés més enllà del què veien, els fills dels re-formadors s’apartaven del seu exemple d’hu-militat, d’abnegació i de renuncia al món. Així «desapareix la simplicitat primitiva.» Una allau de mundanitat inunda les esglésies i “porta amb ella els seus costums, pràctiques i ídols”.LGC 233.1

Aquesta amistat del món, que està en «enemistat envers Déu», com es fomenta ac-tualment entre els que professen ser deixebles de Crist! Les esglésies nacionals de tota la Cristiandat, com s’han allunyat del model bíblic d’humilitat, abnegació, senzillesa i pie-tat! John Wesley, parlant sobre el correcte ús dels diners, digué: «No malgasteu res de tan preciós talent només per agradar als ulls que veuen l’aparença supèrflua i costosa i els en-galanats innecessaris. No en gasteu cap part per adornar supèrfluament les vostres llars, ni en mobles superflus o cars, ni en quadres, pintures i brillants costosos. [...] No gasteu res per satisfer l’orgull de la vida, ni per obtenir l’admiració dels homes. [... ] Sempre que “t’afalaguis a tu mateix, els homes parlaran bé de tu.” Sempre que portis “vestits porpra de lli fi,” i tinguis “banquets cada dia,” no faltarà qui aplaudeixi la teva elegància, el teu bon gust, la teva generositat i la teva hospitalitat. Però no paguis tan car els seus aplaudiments. Estigues content més aviat amb l’honor que ve de Déu”. ^{9Wesley, Works, Sermó 50, sobre l’ús dels diners.} Però en moltes esglésies d’avui en dia no es fa cas d’aquestes ensenyances.LGC 233.2

Fer professió de religió està de moda en aquest món. Governants, polítics, advocats, metges i comerciants s’uneixen a l’església per assegurar-se el respecte i la confiança de la societat, i així promouen els seus interessos mundans. Intenten cobrir totes les seves transaccions injustes professant que són cristians. Les diverses comunitats religioses, re-vestides de riqueses i amb la influència d’aquests mundans batejats, lluiten per tenir major popularitat i patrocini. Esglésies mag-nífiques, embellides amb el més exagerat malbaratament, s’erigeixen en les avingudes més populars. Els fidels vesteixen amb luxe i a la moda. Es paguen grans sous a ministres eloqüents perquè entretinguin i atraguin la gent. Els seus sermons no han de referir-se als pecats més estesos, sinó que han de ser suaus i agradables per a l’oïda d’un auditori elegant. D’aquesta manera l’església rep els pecadors del món, i els pecats de moda es cobreixen amb un mantell de pietat.LGC 233.3

Parlant del comportament actual dels cristians professos vers el món, un notable diari secular diu: «Insensiblement, l’església ha seguit l’esperit del segle i ha adaptat les seves formes de culte a les necessitats de l’ac-tualitat.» «En realitat, tot el que contribueix a fer que la religió sigui més atractiva, ara l’es-glésia ho empra com un instrument.” I un articulista del New York Independent escriu el següent sobre el metodisme actual: «La línia de separació entre els piadosos i els irreligiosos desapareix en una mena de penombra, i en tots dos costats s’està treballant amb entusiasme per fer desaparèixer qualsevol diferència entre la seva manera de ser i els seus plaers. [... ] La popularitat de la religió tendeix en gran mesura a augmentar el nom-bre dels que voldrien assegurar-se els seus beneficis sense complir honradament amb els seus deures”.LGC 233.4

Howard Crosby diu: «És motiu de gran preocupació que creiem que l’església de Crist estigui complint tan malament els designis del Senyor. De la mateixa manera que els antics jueus deixaren que el tracte familiar amb les nacions idòlatres allunyés els seus cors de Déu, [...] així també l’església de Jesús, gràcies a la falsa relació amb el món incrèdul, està abandonant els mètodes divins de la veritable vida i doblegant-se als costums perniciosos, si bé a vegades plausibles, d’una societat anticristiana, fent servir arguments i arribant a conclusions que res tenen a veure amb la revelació de Déu i s’oposen directament a tot creixement de la gràcia».10LGC 233.5

En aquesta marea de mundanitat i d’afany pels plaers, l’esperit d’abnegació i sa-crifici personal per l’amor de Crist ha desapa-regut gairebé per complet. «Alguns dels homes i dones que avui en dia treballen en aquestes esglésies aprengueren, quan eren nens, a fer sacrificis per poder donar o fer alguna cosa per Crist.» Però «ara si es necessiten diners, [... ] no s’ha de demanar res a ningú. De cap manera! Només s’ha d’organitzar una botiga, preparar-se per una representació de figures vives, una escena graciosa, un àpat a l’estil antic o al modern, qualsevol cosa per divertir la gent.”LGC 234.1

El governador Washburn, a Wisconsin, declarà en el seu missatge anual, el ^{9The Healthy Christian: An Appeal to the Church, pàg. 141, 142.} de gener de 1873: «Sembla necessari dictar una llei que obligui a tancar les escoles on es formen jugadors. Es troben per tot arreu. Fins i tot es veuen esglésies que (sense saber-ho, indubtablement) a vegades fan l’obra del dia-ble. Els concerts i les representacions, així com les rifes que es fan per obtenir beneficis amb fins religiosos o de caritat, però sovint amb propòsits menys dignes, com ara les loteries, premis, etc., no són sinó estratagemes per guanyar diners sense donar el contravalor corresponent. No hi ha res tan desmoralitzador i embriagador, especialment per als joves, com el guany de diners o propietats sense treballar. Si les persones respectables prenen part en aquestes empreses de l’atzar, i silencien la seva consciència amb la reflexió que els diners estan destinats a una bona causa, no té res d’estrany que la joventut de l’estat caigui sovint en els hàbits que gairebé amb tota seguretat engendren els jocs d’atzar”.LGC 234.2

L’esperit de conformitat amb el món està envaint les esglésies de tota la Cristiandat. Robert Atkins, en un sermó predicat a Lon-dres, traça una figura fosca del decaïment espiritual que predomina a Anglaterra: «Els homes realment justos estan desapareixent de la terra, sense que a ningú li importi. Els que avui professen religiositat, a totes les esglésies, estimen el món, es conformen amb ell, gaudeixen de les comoditats terrenals i aspiren als seus honors. Són cridats a patir amb Crist, però retrocedeixen davant del mínim oprobi. [...] «Apostasia, apostasia, apostasia” és el que està gravat a les façanes de totes les esglésies; si ho sabessin, i ho sentissin, hi hauria alguna esperança, però, Déu meu!, només bramen, “Sóc ric, tinc molts béns, i de res no em falta”». ^{11SecondAdvent Library , fulletó núm. 39.}LGC 234.3

El gran pecat de què s’acusa Babilònia és que ha fet «embriagar totes les nacions amb els vins i les orgies de la seva prostitució.» Aquesta copa embriagadora que ofereix al món representa les falses doctrines que ha acceptat com resultat de la seva unió il·lícita amb els magnats de la terra. L’amistat amb el món corromp la seva fe i, alhora, Babilònia exerceix una influència corruptora sobre el món ensenyant doctrines que s’oposen a les declaracions més clares de les Escriptures.LGC 234.4

Roma negà la Bíblia al poble i li exigí que acceptés les seves ensenyances. L’obra de la Reforma consistí en tornar la Paraula de Déu als homes. Però, ino és cert que avui en dia a totes les esglésies s’ensenya els homes perquè fundin la seva fe en el credo i en les doctrines de la seva església abans que en les Escriptu-res? Charles Beecher, quan parlava sobre les esglésies protestants, digué: «Retrocedeixen davant qualsevol paraula greu que es digui contra els seus credos amb la mateixa sensi-bilitat amb què els sants pares s’haurien es-tremit davant una paraula dura pronunciada contra la veneració creixent que estaven fo-mentant pels sants i els màrtirs. [... ] Les deno-minacions evangèliques protestants s’han lli-gat mútuament les mans, de manera que cap home pot esdevenir un predicador a cap lloc, sense acceptar altres llibres apart de la Bíblia. [... ] No hi ha res d’imaginari en la declaració que el poder del credo està començant a pro-hibir la Bíblia tal com ho feu Roma, encara que d’una manera més subtil”. ^{12 Sermó sobre “La Bíblia com a credo suficient”, predicat a Fort Wayne, Indiana, el 22 de febrer de 1846.}LGC 234.5

Quan s’alcen veritables mestres per ex-plicar la Paraula de Déu, també s’alcen homes savis, ministres que professen comprendre les Escriptures, per denunciar la sana doctrina com si es tractés d’una heretgia, allunyant així els que cerquen la veritat. Si el món no estigués tan fatalment embriagat amb el vi de Babilònia, molts es convencerien i es convertirien per mitjà del coneixement de les veritats clares i penetrants de la Paraula de Déu. Però la fe religiosa és tan confusa i discordant, que el poble no sap què creure ni què acceptar com a veritat. L’església és responsable del pecat d’impenitència del món.LGC 235.1

El missatge del segon àngel d’Apocalipsi 14 fou proclamat per primera vegada l’estiu de 1844, i aleshores s’aplicava més aviat a les esglésies dels Estats Units, on l’advertència del judici havia estat àmpliament proclamada i generalment rebutjada, i on la decadència de les esglésies havia estat més ràpida. Però el missatge del segon àngel no arribà al seu compliment total el 1844. Les esglésies caigueren aleshores moralment per haver re-butjat la llum del missatge de l’adveniment, però aquesta decadència no fou completa. A mesura que continuaren rebutjant les veritats especials per al nostre temps, decaigueren més i més. Tot i això, encara no es pot dir que «Babilònia ha caigut, [...] perquè ha fet que totes les nacions beguin del vi de la ira de la seva fornicació!” Encara no ha fet que totes les nacions beguin. L’esperit de conformitat amb el món i d’indiferència per les veritats que han de servir de prova en els nostre temps existeix i ha estat guanyant terreny a les esglésies protestants de tots els països de la cristiandat; i aquestes esglésies s’inclouen en la solemne i terrible advertència del segon àngel. Però l’apostasia encara no s’ha acabat. La Bíblia declara que abans de la vinguda del Senyor, Satanàs obrarà «amb tota mena d’obres poderoses, de senyals i prodigis enga-nyosos, i de tota mena de seduccions malig-nes;» i aquells que «no han acollit l’amor a la veritat que els hauria salvat,” seran abando-nats perquè rebin «un poder que els extraviarà i els farà creure la mentida” (2 Te 2.911). La caiguda de Babilònia només es completarà quan l’església es trobi en aquest estat i la unió de l’església amb el món s’hagi consumat en tota la Cristiandat. El canvi és progressiu, i el compliment perfecte d’Apocalipsi 14.8 encara està reservat per al futur.LGC 235.2

Malgrat la foscor espiritual i l’allunya-ment de Déu que s’observen a les esglésies que constitueixen Babilònia, la majoria dels veritables deixebles de Crist encara es troben en la seva comunió. N’hi ha molts d’aquests que mai no han vist les veritats especials per aquest temps. Molts estan descontents amb el seu estat actual i tenen set de més llum. Bus-quen inútilment l’esperit de Crist a les esglésies a les quals pertanyen. Com que aquestes congregacions s’allunyen cada vegada més de la veritat i es van unint amb el món, la diferència entre ambdues categories de cristi-ans s’accentuarà fins que es doni la separació absoluta. Arribarà el dia en què els qui estimen Déu per damunt de totes les coses no podran romandre junts amb els que són «amants dels plaers, i no amants de Déu; tenint la forma de la pietat i a més negant el poder d’aquesta.» El capítol 18 de l’Apocalipsi indica el temps en què, per haver rebutjat la triple ad-vertència d’Apocalipsi 14.6-12, l’església arri-barà a l’estat pronosticat pel segon àngel, i elLGC 235.3

poble de Déu que encara es trobi a Babilònia, serà cridat a separar-se de la seva comunió. Aquest missatge serà l’últim que es doni al món i complirà la seva obra. Quan aquells que «no han acceptat la veritat i s’han complagut en l’error” (2 Te 2.12), seran deixats per patir un terrible desengany i perquè creguin una mentida, aleshores la llum de la veritat brillarà sobre tots aquells, els cors dels quals s’obrin per rebre-la, i tots els fills del Senyor que romanguin a Babilònia, escoltaran la crida: «Sortiu d’aquesta ciutat, poble meu” (Ap 18.4).LGC 236.1