Capítol 12 - La Reforma a França

*****

Després de la protesta de Spira i la confessió d’Ausgburg, que marcaren el triomf de la Reforma a Alemanya, seguiren anys de conflicte i obscuritat. El protestantisme, debilitat per les divisions entre els seus seguidors i alhora atacat per enemics poderosos, sem-blava destinat a ser destruït completament. Milers de persones segellaren el seu testimoni amb la seva pròpia sang. Esclatà la guerra civil; la causa protestant fou traïda per un dels seus principals defensors; els més nobles dels prínceps reformats caigueren en mans de l’emperador i foren portats com captius de poble en poble. Però en el moment del seu triomf aparent, el monarca fou castigat per la derrota. Veié que la presa se li escapava de les mans i finalment hagué de tolerar les doctrines que durant tota la seva vida havia desitjat destruir. Havia emprat el seu regne, els seus tresors i fins i tot la seva vida en la persecució de l’heretgia. Ara veia com els seus exèrcits disminuïen, els seus tresors es reduïen, els seus regnes eren amenaçats per les revoltes i, mentrestant, es propagava arreu la fe que havia intentat suprimir inútilment. Carles V havia estat lluitant contra un poder omnipotent. Déu havia dit: «Que hi hagi llum”. Però l’emperador havia procurat mantenir la foscor. Els seus propòsits fracassaren i, en una prematura vellesa, després de dures lluites se sentia esgotat, abdicà el tron i es tancà en un monestir.LGC 129.1

A Suïssa, com a Alemanya, arribaren dies tenebrosos per a la Reforma. Mentre que molts indrets acceptaven la fe reformada, al-tres s’aferraven amb persistència cega al cre-do de Roma. Les persecucions contra els qui acceptaven la veritat provocaren finalment una guerra civil. Zwingli i molts altres dels que s’havien unit a ell en la Reforma moriren al sagnant camp de Cappel. Oecolampadius, vençut per aquests terribles desastres, morí poc després. Roma triomfava, i en molts llocs semblava que recuperaria tot el que havia perdut. Però Aquell, els consells del qual són pels segles dels segles, no havia abandonat la causa del seu poble. La seva mà els donaria llibertat. En altres països feu alçar obrers per impulsar la Reforma.LGC 129.2

A França, molt abans que el nom de Luter fos conegut com el d’un reformador, el dia ja havia començat. Un dels primers de rebre la llum fou el vell Lefèvre d’Étaples, un home d’amplis coneixements, catedràtic a la Sorbona, i sincer i fidel partidari del papa. En les investigacions que feu en la literatura anti-ga es despertà la seva curiositat per la Bíblia i n’introduí l’estudi entre els seus estudiants.LGC 129.3

Lefèvre era un adorador entusiasta dels sants, i s’havia dedicat a preparar una història d’aquests i dels màrtirs seguint l’exemple de les llegendes de l’església. Aquesta era la seva obra magna, que requeria molta feina, però, ja portava molt de temps treballant-hi quan decidí estudiar la Bíblia amb el propòsit d’obtenir-ne dades pel seu llibre. En aquesta hi trobà sants, però no com els que apareixien en el calendari romà. Un gran torrent de llum divina penetrà en la seva ment. Perplex i al-hora molest, abandonà el treball que s’havia proposat i es dedicà a la Paraula de Déu i començà a ensenyar les preuades veritats que hi descobrí.LGC 130.1

El 1512, abans que Luter o Zwingli co-mencessin l’obra de la Reforma, Lefèvre es-crigué: «És Déu qui ens dóna, per mitjà de la fe, la justícia, que per gràcia ens justifica per a la vida eterna”. ^{1Wylie, llibre 13, cap. 1.} Referint-se als misteris de la redempció, exclamà: «Oh, grandesa increïble d’aquest canvi, l’innocent és condemnat, i el que és culpable queda lliure; el que beneeix carrega la maledicció, i la maledicció es torna benedicció; la vida mor, i els morts viuen; l’obscuritat s’apodera de la glòria, i el que no coneixia res més que la confusió del rostre es revesteix de glòria».^{2 D’Aubigné, llibre 12, cap. 2.}LGC 130.2

I mentre ensenyava que la glòria de la salvació pertany només a Déu, també decla-rava que el deure de l’obediència pertany a l’home. «Si ets membre de l’església de Crist”, deia, «tu ets membre del seu cos; si tu ets del seu cos, aleshores estàs ple de la seva natura-lesa divina. [...] Si l’home pogués entendre aquests coneixements i adonar-se d’aquest privilegi, com seria de pura, casta i santa la seva vida i com de desgraciada no li semblaria tota la glòria d’aquest món en comparació amb el que es troba dins d’ell i l’ull carnal no pot veure.» ^{3Ibíd., llibre 12, cap. 2.}LGC 130.3

Alguns estudiants de Lefèvre escoltaren les seves paraules amb atenció, i molt després, quan la veu del mestre se silencià per sempre més, continuaren predicant la veritat. Un d’ells fou Guillaume Farel, fill de pares pieto-sos, que havia estat educat per acceptar amb fe absoluta les ensenyances de l’església. Pau, referint-se a ell, podria haver dit: «Jo vivia com a fariseu, el grup més estricte de la nostra religió” (Ac 26.5). Com a devot romanista, s’esforçava amb tot el seu entusiasme a aca-bar amb tots aquells que gosessin oposar-se a l’església. Referint-se a aquest període de la seva vida, digué anys més tard: «Cruixia les dents com un llop furiós quan escoltava que algú parlava contra el papa».^{4Wylie, llibre 13, cap. 2.} Havia estat un fervent adorador dels sants. Juntament amb Lefèvre, feien el jubileu circular de les esglési-es de París, adorant en els altars i adornant amb presents les santes capelles. Però aques-tes pràctiques no podien portar pau a la seva ànima. Tots els actes de penitència no podien esborrar la profunda convicció de pecat que pesava sobre ell. Com si es tractés d’una veu del cel escoltà les paraules del reformador: «la Salvació és per gràcia”. «L’innocent és con-demnat, i el culpable queda lliure.” «Només la creu de Crist obre les portes del cel, i tanca les portes de l’infern.» ^{5Ibíd., llibre 13, cap. 2.}LGC 130.4

Farel acceptà complagut la veritat. Amb una conversió semblant a la de Pau deixà l’esclavatge de la tradició per aconseguir la llibertat dels fills de Déu. «En comptes del sanguinari cor del llop afamat”, en convertir-se obtingué, diu ell, «la bondat d’una humil i inofensiva ovella, lliure ja de tota influència papista, i lliurat a Jesucrist.» ^{6 D’Aubigné, llibre 12, cap. 3.}LGC 130.5

Mentre Lefèvre continuava propagant la llum entre els seus estudiants, Farel, tan zelós en la causa de Crist com ho havia estat en la del papa, es disposà a predicar en públic. Un dignatari de l’església, el bisbe de Meaux, avi-at s’uní a ells. Altres professors que destaca-ven per la seva capacitat i talent s’uniren a la seva propagació de l’evangeli, i aquest guanyà seguidors entre totes les classes socials, des de les humils llars dels artesans i camperols fins al palau del rei. La germana de Francesc I, aleshores rei de França, acceptà la fe reformada. El mateix rei, i la reina mare, du-rant algun temps la consideraren amb simpa-tia, i els reformadors miraven amb esperança cap al futur i veien el moment en què França acceptaria l’evangeli.LGC 131.1

Però les seves esperances no es farien realitat. Proves i persecucions esperaven als deixebles de Crist, tot i que la misericòrdia divina les amagava, i així es donà un període de pau molt oportú per permetre’ls reunir forces per fer front a les tempestats, i la Reforma es divulgà amb rapidesa. El bisbe de Meaux treballà amb fermesa en la seva pròpia diòcesi per instruir tant els sacerdots com el poble. Els monjos immorals i ignorants foren eliminats dels seus càrrecs i substituïts, sempre que fos possible, per homes cultes i pietosos. El bisbe desitjava enormement que la seva gent tingués lliure accés a la Paraula de Déu i això aviat es verificà. Lefèvre es dedicà a traduir el Nou Testament i quan la Bíblia alemanya de Luter sortia de l’impremta a Wittenberg, també es publicava el Nou Testament francès a Meaux. El bisbe no escatimà esforços ni diners perquè circulés entre els seus feligresos, i aviat els camperols de Meaux tingueren a les seves mans les Escriptures.LGC 131.2

Així com els viatgers que es morien asse-degats donaven la benvinguda amb alegria a una deu d’aigua pura, aquestes ànimes rebien el missatge del cel. El treballadors del camp, els artesans als tallers, animaven els seus treballs diaris parlant de les preuades veritats de la Bíblia. Al capvespre, en comptes de reunir-se a les bodegues de vi, es reunien en altres indrets per llegir la Paraula de Déu i unir les seves oracions i lloances. Aviat es manifestà un gran canvi en aquestes co-munitats. Tot i que pertanyien a la classe més humil, dedicada al treball dur i mancada d’ensenyances, en les seves vides s’hi veia el poder de la Reforma, i en la vida de tots es notava l’efecte de la gràcia divina que digni-fica i eleva. Humils, amants i fidels, resultaven ser com un testimoni viu del que l’evangeli pot efectuar en aquells que el reben amb la sinceritat del cor.LGC 131.3

La llum que s’havia vessat a Meaux es propagaria molt lluny. Cada dia augmentava el nombre dels convertits. Durant un temps el rei frenà l’ira del clergat, perquè menyspreava l’estret fanatisme dels frares, però, finalment, els líders papals aconseguiren prevaler. Aleshores s’aixecà la foguera. Al bisbe de Meaux l’obligaren a escollir entre aquesta o la retractació, i optà pel camí més fàcil, però malgrat la seva caiguda, el ramat d’aquest dèbil pastor es mantingué ferm. Molts donaren testimoni de la veritat entre les flames. Per mitjà del seu coratge i fidelitat a la foguera, aquests humils cristians parlaren a milers de persones que en dies de pau mai haguessin escoltat el seu testimoni.LGC 131.4

No eren només els pobres i els humils els que, enmig del penediment i menyspreu, gosaven ser testimonis de Crist. A les cases senyorials, al castell, i a palau hi havia ànimes per a les quals la veritat valia més que els tresors, les classes socials o fins i tot la vida. L’armadura reial cobria un esperit més noble i elevat que la mitra i les vestidures episcopals. Louis de Berquin era de família noble i un cavaller valent i cortès, dedicat a l’estudi, d’elegants maneres, i de ferma moralitat. Diu un escriptor: «Fou un gran seguidor de les constitucions papals, i un gran oient de misses i sermons; [...] i coronava totes aquestes vir tuts avorrint de tot cor el luteranisme”. Però, com molts altres, la providència el conduí a la Bíblia, i quedà meravellat de trobar-hi, «no les doctrines de Roma, sinó les doctrines de Luter.» ^{7Wylie, llibre 13, cap. 9.} Des d’aleshores es lliurà amb com-pleta devoció a la causa de l’evangeli.LGC 131.5

Essent com era «el més culte dels nobles de França», el seu geni i eloqüència i el seu valor indòmit i entusiasme heroic, i la seva influència a la cort, ja que era el preferit del rei, el portaren a la circumstància que tothom el considerés com el que estava destinat a ser: el reformador del seu país. Teodor de Beza digué: «Berquin hauria estat un segon Luter, si hagués trobat en Francesc I un segon elector». «És pitjor que Luter”, deien els papistes. ^{8Ibíd ., llibre 13, cap. 9} I, efectivament, era més temut que Luter pels romanistes de França. L’empresonaren per heretge, però el rei manà que l’alliberessin. La lluita durà diversos anys. Francesc, que dubtava si decidir-se per Roma o decantar-se per la Reforma, tolerava i restringia alternativament el furiós zel dels frares. Berquin fou empresonat tres vegades per les autoritats papals i totes tres l’alliberà el mo-narca, que, admirat pel seu geni i noblesa, es negà a sacrificar-lo a la malícia del clergat.LGC 132.1

Berquin fou avisat repetides vegades del perill que l’amenaçava a França i fou conven-çut de seguir l’exemple d’aquells que havien trobat seguretat en l’exili voluntari. El tímid i oportunista Erasme [de Rotterdam], a qui, malgrat tot el seu esplendor de coneixements, li faltava la grandesa moral que manté la vida i l’honor dels subordinats a la veritat, escrigué a Berquin: «Demana que t’enviïn com a ambaixador a un país estranger; vés i viatja per Alemanya. Ja coneixes Beda, ^{9Noel Beda (1470 - 1537), síndic de l’Escola de Teologia de la Sorbona.} un monstre de mil caps, que deixa anar el seu verí per tot arreu, i els seus sequaços. Els teus enemics són una legió. Encara que la teva causa fos millor que la de Crist, no et deixaran en pau fins que hagin acabat miserablement amb tu. No et fiïs gaire de la protecció del rei. I sobretot, et demano que no em comprometis amb l’escola de teologia». ^{10Ibíd ., llibre 13, cap. 9.}LGC 132.2

Però a mesura que els perills es feien més evidents, encara creixia més el fervor de Berquin. Lluny d’adoptar la política i l’ego-isme que Erasme li havia aconsellat, decidí emprar mitjans més enèrgics i eficaços. No volia ser només un defensor de la veritat, sinó que també desitjava atacar l’error. Intentà imputar als romanistes el càrrec d’heretgia que els romanistes procuraven imputar-li a ell. Els opositors més actius i implacables eren els savis doctors i frares de la Facultat de Teologia de la Sorbona, una de les més altes autoritats eclesiàstiques de la capital i de la nació. Dels escrits d’aquests doctors, Berquin n’extragué dotze proposicions, que declarà públicament «contràries a la Bíblia i per tant, herètiques”; i apel·là al rei perquè actués de jutge en la controvèrsia.LGC 132.3

El monarca, sense por d’enfrontar el po-der i la intel·ligència de líders oposats, i feliç de tenir l’oportunitat d’humiliar l’orgull dels altius frares, ordenà als romanistes que de-fensessin la causa per la Bíblia. Sabien per-fectament que aquesta arma els serviria de poc; la presó, la tortura i la foguera eren les armes que millor sabien emprar. Les sorts estaven canviades i ells es veien a punt de caure en el pou on havien volgut llançar Berquin. Sorpresos per això, intentaren buscar alguna manera d’escapar.LGC 132.4

«En aquells temps, una imatge de la ver-ge, que estava col·locada a la cantonada d’un carrer, es despertà mutilada.” Aquest fet pro-duí gran rebombori a la ciutat. Molta gent s’apropà al lloc amb expressions de dol i in-dignació. El rei també quedà profundament commogut. Els monjos s’adonaren que aquest fet els podria permetre alguns avantatges, i s’afanyaren a aprofitar-los. «Aquests són els fruits de les doctrines de Berquin», exclama-ven. «Tot serà enderrocat, la religió, les lleis, el mateix tron, per la conspiració luterana.» ^{11Ibíd., llibre 13, cap. 9.}LGC 132.5

Berquin fou pres novament. El rei sortí de París i els monjos pogueren actuar segons la seva voluntat. El reformador fou jutjat i condemnat a mort, i perquè Francesc no po-gués interposar-se per salvar-lo, la sentència s’executà el mateix dia que fou pronunciada. Al migdia Berquin fou portat al lloc de la seva mort. Una immensa multitud es reuní per presenciar l’esdeveniment, i molts notaren amb torbació i horror que la víctima havia estat escollida d’entre les millors i més valentes famílies nobles de França. La perplexitat, la indignació, el menyspreu i l’odi enfosquien els rostres d’aquella inquieta multitud, però hi havia un rostre sense cap mena d’ombra, ja que els pensaments del màrtirs estaven molt lluny de l’escena del tumult, i l’únic que percebia era la presència del Senyor.LGC 133.1

El miserable carro sobre el qual el porta-ven, les mirades d’enuig que li llançaven els seus perseguidors, l’horrible mort que l’espe-rava, res de tot això l’importava. El que viu, si bé estigué mort, però ara viu per sempre i té les claus de la mort i de l’infern, es trobava al seu costat. L’aspecte de Berquin era radiant de llum i pau del cel. Vestia roba luxosa, i portava «una capa de vellut, un gipó de setí i damàs i calces daurades.» ^{12D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin, llibre 2, cap. 16.} Era a punt de do-nar testimoni de la seva fe en presència del Rei dels reis i davant tot l’univers, i cap senyal de dol posava en dubte la seva alegria.LGC 133.2

Mentre la processó desfilava lentament pels carrers atapeïts de gent, el poble apreci-ava meravellat la pau inalterable i el goig tri-omfant de la seva imatge. «Sembla», deien, «com si estigués assegut al temple meditant en afers sants.» ^{13Wylie, llibre 13, cap. 9.}LGC 133.3

Quan ja era a l’estaca, Berquin reuní es-forços per dirigir algunes paraules a la gent, però els monjos, tement el resultat, comença-ren a cridar i els soldats a picar les armes, i d’aquesta manera aconseguiren emmudir la veu del màrtir. Així fou com, l’any 1529, l’au-toritat eclesiàstica i literària més notable de la culta ciutat de París «donà al poble del 1793 el vil exemple de sufocar en el cadafal les sagrades paraules dels moribunds.» ^{14Ibíd., llibre 13, cap. 9.}LGC 133.4

Berquin fou estrangulat i el seu cos con-sumit per les flames. La notícia de la seva mort entristí els amics de la Reforma de totes les regions de França. Però el seu exemple tingué resultats. «Nosaltres també estem pre-parats», deien els testimonis de la veritat, «per rebre la mort amb alegria, posant els ulls en la vida que ha de venir.» ^{15D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin, llibre 2, cap. 16.}LGC 133.5

Durant la persecució de Meaux es prohibí als mestres de la fe reformada que conti-nuessin el seu treball de prèdica. Així doncs, foren obligats a marxar cap a altres camps d’acció. Lefèvre, passat un temps, es dirigí a Alemanya, i Farel tornà al seu poble natal, situat a l’est de França, per divulgar la llum en la terra de la seva infantesa. Ja se sabia el que estava passant a Meaux ,i per consegüent, la veritat, que ell ensenyava sense temor, trobà adeptes. Molt aviat les autoritats l’obligaren a restar en silenci i el feren fora de la ciutat. Com que no podia treballar en públic, es posà a recórrer valls i pobles ensenyant a les cases particulars i als camps, trobant refugi als boscos i a les coves dels penya-segats que li havien servit d’amagatall durant la seva infància. Déu l’estava preparant per proves més importants. «Les penes, la persecució, i les maquinacions de Satanàs, amb les que se m’havia amenaçat, no han mancat», deia ell; «i han estat molt més seve-res del que jo hagués pogut aguantar, però Déu és el meu Pare. Ell m’ha donat i em con-tinuarà donant les forces que necessiti.» ^{16D’Aubigné, History of the Reformation of the Sixteenth Century, llibre 12, cap. 9.}LGC 133.6

Com en els temps apostòlics, la persecució havia «contribuït, més aviat, a difondre l’evangeli» (Fl 1.12). Expulsats de París i Meaux, «els qui s’havien dispersat van anar per tot arreu anunciant la bona nova de la Paraula” (Ac 8.4). I així la llum trobà el seu camí en moltes de les remotes províncies de França.LGC 134.1

Déu encara estava preparant més obrers per difondre la seva causa. En una de les es-coles de París hi havia un jove formal, d’ànim tranquil, que donava mostres evidents de posseir una ment poderosa i perspicaç, i que no era menys notable per la puresa de la seva vida que per la seva activitat intel·lectual i devoció religiosa. El seu talent i aplicació avi-at el convertiren en l’orgull de la facultat i entre els estudiants corria la brama que Joan Calví esdevindria un dels més capaços i més honorats defensors de l’església. Però un raig de llum divina penetrà en els murs de l’escolasticisme i la superstició que empresonaven Calví. Escoltà les noves doctrines amb esgarrifança, sense dubtar que els heretges merei-xien el foc al que eren lliurats. Però, sense saber molt bé com, hagué de fer front a l’he-retgia i es veié obligat a posar a prova el poder de la teologia romanista per rebatre la doctrina protestant.LGC 134.2

Un cosí de Calví, que s’havia unit als re-formadors, es trobava a París. Tots dos es reu-nien sovint per discutir sobre les questions que pertorbaven la cristiandat. «Només hi ha dues religions en el món”, deia Olivetan, el protestant. «Una és aquella que els homes han inventat i segons la qual l’ésser humà se salva per mitjà de cerimònies i bones obres, l’altra és la que està revelada en la Bíblia i ensenya a l’home a esperar la seva salvació per mitjà de la gràcia gratuïta de Déu.”LGC 134.3

«No vull saber res de les teves noves doc-trines», exclamava Calví. «Penses que he vis-cut en l’error tota la meva vida?» ^{17Wylie, llibre 13, cap. 7.}LGC 134.4

Però s’havien despertat en la seva ment uns pensaments que ja no podia dissipar vo-luntàriament. Sol, a la seva cambra, meditava sobre les paraules del seu cosí. El sentiment del pecat s’havia apoderat del seu cor. Es veié en presència d’un Jutge sant i just, sense mit-jancer. La mediació dels sants, les bones obres, les cerimònies de l’església, tot això li semblava ineficaç per expiar el pecat. Ja no podia veure res més davant seu que la foscor d’una eterna desesperació. Inútilment, els doctors de l’església s’esforçaven per alleu-gerir-li la pena. Inútilment, recorria a la con-fessió i la penitència, però no podia reconciliar la seva ànima amb Déu.LGC 134.5

Calví encara es trobava en aquestes llui-tes perdudes quan un dia, per casualitat, en una plaça pública presencià la mort d’un he-retge a la foguera. S’omplí d’admiració en veure l’expressió de pau que mostrava el rostre del màrtir. Enmig de les tortures d’una horrible mort, i sota la condemna de l’església, el màrtir donava proves d’una fe i un valor que el jove estudiant comparava amb dolor amb la seva pròpia desesperació i amb les tenebres en què vivia malgrat la seva estricta obediència als manaments de l’església. Sabia que els heretges basaven la seva fe en la Bíblia, per tant es decidí a estudiar-la per descobrir, si era possible, el secret de l’alegria del màrtir.LGC 134.6

A la Bíblia hi trobà Crist. «Oh Pare», ex-clamà, «el seu sacrifici ha apaivagat la vostra ira, la seva sang ha netejat les meves impure-ses; la seva creu s’ha emportat la meva male-dicció, la seva mort ha fet expiació per mi. Havíem inventat moltes bogeries inútils, però Vós heu posat davant meu la vostra Paraula com una torxa i heu commogut el meu cor perquè sostingui amb abominació tots els mèrits que no siguin els de Jesús.» ^{18Martyn, vol. 3, cap. 13.}LGC 135.1

Calví havia estat educat per al sacerdoci. Només tenia dotze anys quan fou nomenat capellà d’una petita església i el bisbe el tonsurà per complir amb els cànons de l’església. No fou consagrat ni desenvolupà els deures del sacerdoci, però es convertí en un membre del clergat, se li donà el títol del seu càrrec i rebé amb regularitat la renda corresponent.LGC 135.2

En veure que mai esdevindria un sacer-dot, es dedicà durant un temps a l’estudi de les lleis, però finalment abandonà aquest propòsit i decidí dedicar la seva vida a l’evangeli. Però no sabia si havia de dedicar-se a l’ense-nyament. Era tímid per naturalesa, li feia por el pes de la responsabilitat del càrrec i desit-java seguir dedicant-se a l’estudi. Les repeti-des súpliques del seus amics acabaren convencent-lo. «Que meravellós és», deia ell, «que un home de tan baix origen arribi a ser elevat fins a la màxima dignitat.» ^{19Wylie, llibre 13, cap. 9.}LGC 135.3

Calví començà a treballar en la seva obra amb tranquil·litat, les seves paraules eren com la rosada que refresca la terra. Havia deixat París i ara es trobava en un poble de província sota la protecció de la princesa Margarida, que estimava l’evangeli i per això procurava protecció als seus deixebles. Calví encara era jove, i posseïa una personalitat discreta i humil. Començà la feina visitant la gent a casa seva. I allà, envoltat pels membres de la família, llegia la Bíblia i els mostrava les veritats de la salvació. Els qui escoltaven el missatge, transmetien les bones noves a d’al-tres, i aviat el mestre fou més enllà, a altres llocs, predicant en els pobles i llogarrets. Se li obrien les portes tant de palaus com de llars humils, i amb la seva obra col·locava els fonaments d’esglésies d’on més tard sortirien valents testimonis de la veritat.LGC 135.4

Pocs mesos després, es trobà novament a París. Hi havia una gran agitació en el cercle de literats i estudiants. L’estudi dels idiomes antics havia estat la causa per la qual molts fixessin la seva atenció en la Bíblia. I no pocs, amb el cor commogut per les seves veritats, la discutien amb interès, i fins gosaven desafiar els campions del catolicisme. Calví, malgrat ser molt capaç de combatre en el camp de la controvèrsia teològica, havia de complir un missió més important que la d’aquells so-rollosos estudiants. Les ments dels homes estaven torbades, i havia arribat el moment oportú d’ensenyar-los la veritat. Mentre les aules de les universitats s’omplien amb el cla-mor de les disputes teològiques, Calví anava de casa en casa, llegint la Bíblia al poble i els parlava de Crist i d’Aquest crucificat.LGC 135.5

Per la providència de Déu, París rebria una altra invitació per acceptar l’evangeli. La crida de Lefèvre i Farel havia estat rebutjada, però novament el missatge seria escoltat en aquella gran capital per totes les classes de la societat. El rei, influenciat per consideracions polítiques, encara no es trobava ni completa-ment a favor de Roma ni absolutament en contra de la Reforma. Margarida encara tenia l’esperança que el protestantisme triomfaria a França. Decidí que es prediqués la fe refor-mada a París. Durant l’absència del rei, orde-nà a un ministre protestant que prediqués a les esglésies de la ciutat. Però com que els dignataris papals s’hi oposaren, la princesa aleshores obrí les portes de palau. Arranjà una de les sales perquè servís de capella i s’anuncià que cada dia, a una hora assenyalada, es predicaria un sermó, al que podien assistir persones de qualsevol jerarquia i posició. Multituds assistiren a les prèdiques. No només s’omplia la capella sinó també les antecambres i els passadissos. Milers de persones es congregaven diàriament: nobles, magistrats, advocats, comerciants i artesans. El rei, en comptes de prohibir les reunions, or-denà que s’obrissin dues de les esglésies de París per realitzar aquests serveis. Mai abans la ciutat s’havia commogut de manera sem-blant per la Paraula de Déu. L’esperit de vida que descendia del cel semblava planar sobre el poble. La temperància, la puresa, l’ordre i el treball anaven substituint l’embriaguesa, el llibertinatge, la disputa i la mandra.LGC 135.6

Però la jerarquia eclesiàstica no descan-sava. Com que el rei es negà a fer cessar les prèdiques, l’església apel·là aleshores al poble. No perdonà cap mitjà per despertar els temors, els prejudicis i el fanatisme de les multituds ignorants i supersticioses. Seguint cegament els seus falsos mestres, París, com en un altre temps Jerusalem, no conegué el temps de la seva visitació ni les coses que pertanyien a la seva pau. Durant dos anys es predicà la Paraula de Déu a la capital, però, tot i que molta gent acceptava l’evangeli, la majoria del poble el rebutjava. Francesc ha-via donat proves de tolerància, merament per servir els seus propòsits, i els papistes aconse-guiren finalment recuperar el seu domini. Altre cop foren clausurades les esglésies i s’alçà la foguera.LGC 136.1

Calví es trobava a París, preparant per mitjà de l’estudi, l’oració i la meditació, el seu futur treball i seguia propagant la llum. Final-ment, malgrat tot, el culparen de superstició. Les autoritats decidiren portar-lo a les flames. Creient-se segur en la seva reclusió, no pen-sava en el perill, però els seus amics anaren a la seva habitació per avisar-lo de l’arribada d’emissaris que volien arrestar-lo. En aquell moment s’escoltà un fort cop a la porta de l’entrada. No podien perdre ni un segon. Al-guns dels seus amics retingueren els emissaris a la porta, mentre altres l’ajudaven a sortir per la finestra i fugir precipitadament cap als afores de la ciutat. Després de trobar amaga-tall a la barraca d’un obrer que era amic de la Reforma, es disfressà amb la seva roba i, amb una aixada a l’espatlla, començà el seu viatge. Caminant cap al sud tornà a trobar refugi en els dominis de Margarida. ^{20 Vegeu D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin, llibre 2, cap. 30.}LGC 136.2

Allà romangué durant alguns mesos, sota la protecció d’amics poderosos i ocupat en l’estudi, com temps enrera. Però el seu cor estava disposat a evangelitzar França i no po-dia quedar-se molt de temps inactiu. Tan aviat com escapà de la tempesta, buscà el nou camp de treball a Poitiers, on hi havia una universitat i on les noves idees havien trobat acceptació. Persones de totes les classes soci-als escoltaven de bona gana l’evangeli. No hi havia prèdica pública, però a la casa del ma-gistrat principal, en la seva pròpia habitació, i a vegades en un jardí públic, Calví explicava les paraules de la vida eterna a aquells que desitjaven escoltar-les. Passat un temps, com que el nombre d’oients augmentà, es pensà que seria més segur reunir-se als afores de la ciutat. S’escollí com a lloc de culte una cova que es trobava a la falda d’una profunda i estreta gorja que els arbres i les roques del voltant convertien en un amagatall perfecte. En petits grups, molta gent sortia de la ciutat i seguint diferents camins, acabaven reunint-se allà. En aquell indret apartat es llegia i s’explicava en veu alta la Bíblia. Els protes-tants de França hi celebraren per primera vegada el Sopar del Senyor. Alguns evangelistes fidels foren enviats a altres llocs des d’aquesta petita església.LGC 136.3

Calví tornà novament a París. Encara no podia abandonar l’esperança que França, com a nació, acceptés la Reforma. Però trobà tancades gairebé totes les portes. Predicar l’evangeli suposava anar directament a la fo-guera, i decidí finalment marxar a Alemanya. Tot just hagué sortit de França esclatà un mo-viment contra els protestants que amb tota seguretat l’hauria portat a la ruïna total si s’hagués quedat.LGC 137.1

Els reformadors francesos, que desitjaven que el seu país estigués en pau amb Suïssa i Alemanya, es proposaren atacar les supersticions de Roma i despertar d’aquesta manera tota la nació. Amb aquest propòsit, en una nit i a tota França, es penjaren cartells que atacaven la missa. En comptes d’ajudar a l’avenç de la Reforma, aquest moviment ins-pirat més aviat pel zel que pel bon judici oca-sionà un fracàs no només per als seus propa-gadors sinó també per als amics de la fe reformada de tota França. Proporcionà als romanistes allò que durant tant de temps ha-vien anhelat: un pretext per demanar la com-pleta destrucció dels heretges com a perillosos agitadors per a l’estabilitat del tron i la pau de la nació.LGC 137.2

Una mà secreta, la d’algun amic indiscret o la d’algun astut enemic, aquest afer mai quedà clar, fixà un dels cartells a la porta de la cambra privada del rei. El monarca quedà horroritzat. En aquest paper s’atacaven de manera despietada les supersticions que du-rant segles havien estat venerades. L’ira del rei s’encengué per l’atreviment sense precedents dels que introduïren fins a la presència reial aquells escrits tan clars i precisos. En la seva perplexitat, el rei es quedà tremolós i mut durant un temps. Aleshores deixà anar el seu enuig amb aquestes terribles paraules: «Deteniu tots els sospitosos d’heretgia lutera-na. Els vull exterminar tots”. ^{21Ibíd., llibre 4, cap. 10.} Tot estava de-cidit. El rei havia pres el determini de passar-se al bàndol de Roma.LGC 137.3

Es prengueren mesures per arrestar tots els luterans que es trobessin a París. Un pobre artesà, seguidor de la fe reformada, que tenia per costum convocar els creients perquè es reunissin en les seves assemblees secretes, fou detingut i sota l’amenaça de portar-lo immediatament a la foguera, se li ordenà que conduís els emissaris papals a la casa de tots els protestants que hi hagués a la ciutat. S’estremí d’horror en sentir la vil proposició que se li feia, però, finalment, vençut pel temor a les flames, consentí en convertir-se en traïdor dels seus germans. Precedit per l’hòstia, i envoltat d’una companyia de sacerdots, escolans, monjos i soldats, Morin, el policia secret del rei, juntament amb el tra-ïdor, recorregué a poc a poc i en silenci els carrers de la ciutat. Allò era una ostensible demostració en honor del «sant sacrament”, un acte d’expiació per l’insult que els protes-tants havien llançat contra la missa. Però aquell espectacle no servia per res més que disfressar els malvats propòsits. En passar per davant de la casa d’un luterà, el traïdor feia un senyal, però no pronunciava cap paraula. La processó s’aturava, entrava a la casa, tre-ien la família i l’encadenaven, i la terrible companyia seguia avançant a la recerca de noves víctimes. No «perdonaren cap casa, ni gran ni petita, ni cap departament de la Sor-bona. Morin feu tremolar la ciutat. [...] Era el regne del terror.» ^{22Ibíd ., llibre 4, cap. 10.}LGC 137.4

Les víctimes morien enmig de terribles tortures, ja que s’havia ordenat als botxins que les cremessin a foc lent perquè es prolon-gués la seva agonia. Però morien com a vencedors. La seva constància era ferma i la seva pau inalterable. Els seus perseguidors, veient que no podien commoure la fermesa d’aquells fidels, se sentien derrotats. «S’aixecaren cadafals per tots els barris de París, i es cremaven heretges tots els dies amb el propòsit de sembrar el terror entre els partidaris de les doctrines herètiques, multiplicant les exe-cucions. Tot i això, finalment l’avantatge fou per a l’evangeli. Tot París pogué veure quina mena d’homes eren els que les noves ense-nyances podien crear. No hi ha millor púlpit que la foguera dels màrtirs. La felicitat serena que il·luminava els rostres d’aquells homes quan [... ] se’ls conduïa al lloc de l’execució, el seu heroisme quan eren envoltats per les fla-mes, la seva humilitat per perdonar les injúries, transformaven moltes vegades l’enuig en llàstima, l’odi en amor, i parlaven amb irresis-tible eloqüència a favor de l’evangeli.» ^{23Wylie, llibre 13, cap. 20.}LGC 137.5

Amb l’objectiu d’atiar encara més la fúria del poble, els sacerdots feren circular les més terribles calúmnies contra els protestants. Els culpaven de voler assassinar els catòlics, der-rocar el govern i matar el rei. No podien pre-sentar ni una ombra d’evidència que recolzés aquestes afirmacions. Tot i això, aquestes profecies funestes es complirien, però en cir-cumstàncies diferents i per molt diverses cau-ses. Les crueltats que els catòlics infligiren als innocents protestants acumularen en contra seva la deguda retribució i en segles posteriors es verificà el judici que s’havia pronosticat sobre el rei, els súbdits i el govern; però l’esmentat judici va estar ocasionat pels incrè-duls, i pels mateixos papistes. No fou per l’es-tabliment, sinó per la supressió del Protestan-tisme que, tres segles més tard, caigueren sobre França les més terribles calamitats.LGC 138.1

Totes les classes socials es trobaven ara subjectes a la sospita, la desconfiança i el ter-ror. Enmig de l’alarma general s’aprecià la pro funditat amb què havien arrelat les ensenyan-ces luteranes en les ments dels homes que més es distingien per la seva brillant educació, influència i superioritat del seu caràcter. Els càrrecs més importants i de més confiança quedaren buits. Desaparegueren els artesans, els impressors, els lletrats, els catedràtics de les universitats, els autors i fins i tot els cortesans. Centenars fugiren de París, desterrant-se vo-luntàriament del seu país, mostrant així en molts casos la primera indicació que estaven a favor de la fe reformada. Els papistes els ob-servaven sorpresos en veure tants heretges de qui no havien sospitat i havien estat tolerats entre ells. La seva ira caigué sobre la multitud d’humils víctimes que tenien al seu abast. Les presons s’ompliren i l’aire semblava enfosquir-se amb el fum de moltes fogueres on morien els qui predicaven l’evangeli.LGC 138.2

Francesc I es vanagloriava de ser un dels líders del gran moviment que feu reviure les lletres que marcaren el començament del segle XVI. Tenia especial interès en reunir literats de tots els països a la seva cort. Encara que fos en part, el grau de tolerància que havia concedit a la Reforma es devia a la seva curiositat pel saber, i al menyspreu que sentia per la ignorància i superstició dels monjos. Però, en la seva lluita per acabar amb l’heretgia, aquest patró del saber publicà un edicte declarant abolida la impremta a tota França. Francesc I representa un dels molts exemples coneguts que demostren que la cultura intel·lectual no és una salvaguarda contra la persecució i la intolerància religiosa.LGC 138.3

França, per mitjà d’una cerimònia públi-ca i solemne, es comprometia formalment a destruir el Protestantisme. Els sacerdots exi-gien que l’insult adreçat al Cel en la condem-na de la missa fos expiat amb sang, i que el rei, en nom del seu poble, sancionés aquesta obra espantosa.LGC 138.4

El 21 de gener de 1535, fou el dia escollit per celebrar aquesta terrible cerimònia. Les pors supersticioses i l’odi hipòcrita de tota la nació s’elevaren. París era plena a vessar de visitants que havien vingut dels voltants i envaïen els seus carrers. El dia havia de comen-çar amb la desfilada d’una llarga i imponent processó. «Les cases per davant de les quals havia de passar s’havien vestit de dol, i s’havi-en alçat altars a intervals.» Davant de cada porta hi havia una torxa encesa en honor al «sant sacrament.» Abans de d’alba es formà la processó a palau. «Primer hi anaven les creus i els pendons de les parròquies i després seguien els particulars, de dos en dos, portant torxes enceses.» A continuació seguien els quatre ordes de frares, cadascun amb les seves vestimentes. I a aquests els seguia una gran col·lecció de relíquies famoses. Al darrera, en els seus carruatges, els alts dignataris eclesiàs-tics, ostentant les seves vestimentes de porpra i escarlata adornades amb pedreria: tot allò formava un conjunt espectacular i lluent.LGC 139.1

«L’hòstia era portada pel bisbe de París sota un vistós dosser, [... ] sostingut per quatre prínceps de l’alta jerarquia. [... ] Darrera seu hi anava el rei. [... ] Francesc I en aquesta ocasió anava sense corona i sense la seva capa reial.» Amb «el cap descobert i la mirada baixa, portant un ciri encès», el rei de França es pre-sentà en públic «com un penitent.» ^{24Ibíd., cap. 21.} S’incli-nava davant de l’altar, humiliant-se, no pels pecats que tacaven la seva ànima, ni per la sang innocent que havien vessat les seves mans, sinó pel pecat mortal dels seus súbdits que havien gosat condemnar la missa. Tanca-ven la marxa la reina i els dignataris de l’estat, que també anaven de dos en dos portant torxes enceses.LGC 139.2

Com a part dels serveis del dia, el mateix monarca dirigí un discurs als dignataris del regne en la gran sala del palau episcopal. Es presentà davant d’ells amb una aparença tris-ta, i amb una eloqüència commovedora. La-mentà el «crim, la blasfèmia i el dia de dol i de desgràcia” que havien caigut sobre tota la nació. I demanà a tots els seus lleials súbdits que cooperessin en l’extirpació de l’heretgia que amenaçava amb arruïnar França. «Tan cert, senyors, com jo sóc el vostre rei”, declarà, «que si sabés que un dels meus membres està infectat per aquesta detestable putrefacció, us el lliuraria perquè vosaltres mateixos el talléssiu. [... ] Encara més, si veiés que con-tamina un dels meus fills, no ho toleraria, sinó que us el lliuraria i el sacrificaria a Déu.» Les llàgrimes li ofegaren la veu i tota l’assemblea plorà, exclamant unànimement: «Viurem i morirem en la religió catòlica!» ^{25D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin , llibre 4, cap. 12.}LGC 139.3

Les tenebres de la nació que havia rebut-jat la llum de la veritat eren terribles. La gràcia «que porta la salvació» s’havia manifestat; però França, després d’haver comprovat el seu poder i santedat, després que milers dels seus fills haguessin quedat impressionats per la seva bellesa, després que la seva radiant llum s’hagués propagat per ciutats i pobles, es desvià i escollí les tenebres en comptes de la llum. Els francesos havien rebutjat el do ce-lestial quan se’ls oferí. Havien anomenat bo el que era dolent, i dolent el que era bo, fins arribar a ser víctimes del seu propi engany. I ara, encara que creguessin de tot cor que ser-vien Déu perseguint el seu poble, la seva sin-ceritat no els deixava sense culpa. Havien rebutjat precisament aquella llum que els hauria salvat de l’engany i alliberat les seves ànimes del pecat de vessar sang.LGC 139.4

Es jurà solemnement a la gran catedral que s’extirparia l’heretgia, i en aquell mateix lloc, tres segles més tard, la Deessa de la Raó pujaria al tron, ja que el poble havia oblidat el Déu vivent. Es tornà a formar la processó, i els representants de França marxaren dispo-sats a començar l’obra que havien jurat portar a terme. «De tant en tant, durant el camí, s’havien preparat cadafals per cremar vius certs cristians protestants, i les coses s’havien arranjat de manera que s’encenguessin en aproximar-se el rei i la processó, que havien de parar per presenciar l’execució.» ^{26Wylie, llibre 13, cap. 21.}Els detalls de les tortures que patiren aquests confessors de Crist no es poden descriure; no obstant això, les víctimes no defalliren. En ser induït un dels homes a retractar-se, aquest contestà: «Només crec en el que els profetes i els apòstols han predicat en temps antics, i en el que la comunió dels sants ha cregut. La meva fe confia en Déu de tal manera que resistirà tots els poders de l’infern». ^{27 D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin , llibre 4, cap. 12.}LGC 139.5

Una vegada rera l’altra la processó es detenia davant dels llocs de tortura. En tornar al lloc d’on havia sortit, el palau reial, la multitud es dispersà i el rei i els prelats es retiraren satisfets dels procediments del dia, felicitant-se entre ells perquè així l’obra co-mençada continuaria fins a aconseguir la completa destrucció de l’heretgia.LGC 140.1

L’evangeli de la pau que França havia rebutjat s’arrancaria completament, fet que ocasionaria terribles conseqüències. El 21 de gener de 1793, dos-cents cinquanta-vuit anys després del dia en què tota França es com-prometés en la persecució dels reformadors, una altra processó, organitzada amb un ob-jectiu molt diferent, travessava els carrers de París. «Novament el rei era la figura principal i es tornava a veure el mateix tumult i s’escol-tava la mateixa cridòria. Es demanaven de nou més víctimes, es tornaven a alçar negres cadafals i novament les escenes del dia es clausuraren amb terribles execucions. Lluís XVI, després de forcejar amb els carcellers I botxins, fou portat a la guillotina i allà el sub-jectaren amb fermesa fins que li caigué la fulla al coll i feu que el seu cap rodolés sobre el cadafal després d’haver-l’hi separat de les espatlles.» ^{28Wylie, llibre 13, cap. 21.} I no fou l’única víctima; a prop d’aquest lloc moriren decapitats per la guillo-tina dos mil vuit-cents éssers humans, durant el sagnant regnat del terror.LGC 140.2

La Reforma havia presentat al món una Bíblia oberta, havia obert els segells dels pre-ceptes de la llei de Déu i havia convidat el poble a complir amb els seus manaments. L’amor infinit havia presentat als homes els principis i estatuts del cel. Déu havia dit: «Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats. Quan sentiran parlar de tots aquests decrets, diran: “Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!”» (Dt 4.6). Quan França rebutjà el present del cel sembrà la llavor de l’anarquia i la ruïna, i l’acció inevitable de la causa i l’efecte resultà en la Revolució i el regnat del terror.LGC 140.3

Molt abans d’aquella persecució fomen-tada pels cartells, el valent i fervent Farel s’havia vist obligat a fugir de la terra dels seus pares. Es refugià a Suïssa, i mitjançant la seva obra i recolzant la de Zwingli, ajudà a inclinar la balança a favor de la Reforma. Passaria els seus últims anys a Suïssa, però des d’allí continuà exercint una poderosa influència sobre la Reforma a França. Durant els primers anys del seu exili, enfocà el seus esforços especialment cap a la propagació del coneixement de l’evangeli en el seu propi país. Dedicà gran part del seu temps a predicar als seus veïns prop de la frontera, des d’on seguia amb constància el destí del conflicte, i ajudava amb les seves paraules d’estímul i els seus consells. Amb l’ajuda d’altres exiliats, traduí al francès els escrits del reformador alemany, que juntament amb la Bí-blia, també en francès, eren impresos en grans quantitats. Més tard els venedors a domicili, després d’haver-los adquirit a molt baix preu, els venien arreu de França. Així, gràcies als beneficis de la venda avançaven més i més en el seu treball.LGC 140.4

Farel començà els seus treballs a Suïssa com a mestre d’escola. Es retirà a una parrò-quia apartada i es dedicà a la instrucció de nens. A més de les branques habituals d’en-senyament, introduí amb molta prudència les veritats de la Bíblia, esperant arribar als pares per mitjà dels fills. Alguns hi cregueren, però els sacerdots s’afanyaren a aturar l’obra, i els supersticiosos camperols foren induïts a oposar-s’hi. «Això no pot ser l’evangeli de Crist”, repetien els sacerdots, «ja que la seva prèdica no porta pau sinó guerra.»29 Com els primers deixebles, quan el perseguien en una ciutat, fugia a una altra. De poble en poble, de ciutat en ciutat, viatjava a peu, patint fam, fred i cansament, i posant la seva vida en perill a molts llocs. Predicava en els mercats, a les esglésies, a vegades des dels púlpits de les catedrals. A vegades es reunia poca gent per escoltar-lo, altres vegades, interrompien la seva prèdica amb crits i befes, i amb violència el feien fora del púlpit. Més d’una vegada cai-gué en mans de la xusma que el colpejà fins a deixar-lo gairebé mort. No obstant això, seguia ferm en el seu propòsit. Encara que sovint el rebutjaren, seguia insistint amb una persistència incansable, i finalment aconseguí que una rera l’altra, les ciutats que havien estat les seus del papisme, obrissin les portes a l’evangeli. En aquella petita parròquia on havia treballat primer fou acceptada la fe re-formada. Les ciutats de Morat i Neuchàtel també renunciaren als ritus romanistes i eli-minaren les imatges idòlatres de les seves esglésies.LGC 141.1

Durant molt temps Farel havia anhelat plantar a Ginebra l’estendard protestant. Si es podia guanyar aquella ciutat per a la causa, es convertiria en centre de la Reforma per a França, Suïssa i Itàlia. Per aconseguir-ho con-tinuà la seva obra fins que els pobles i els llogarrets dels afores quedaren conquistats per l’evangeli. Llavors entrà a Ginebra amb un únic company, però només li permeteren que prediqués dos sermons. Els sacerdots, que s’havien esforçat inútilment perquè les autoritats civils el condemnessin, el citaren davant un concili eclesiàstic i hi anaren ama-gant-se unes armes sota les vestimentes amb la intenció de matar-lo. Fora de la sala, una furiosa turba, amb pals i espases, s’amuntegà per assegurar-se la seva mort en cas que aconseguís escapar del concili. La presència dels magistrats i d’una força armada el salva-ren de la mort. Al dia següent, de bon matí, el portaren juntament amb el seu company a la ribera oposada del llac i els deixaren fora de perill. Així va concloure el seu primer esforç per evangelitzar Ginebra.LGC 141.2

Per al següent intent, l’escollit fou un instrument menys destacat: un jove de tan humil aparença que era tractat amb fredor fins i tot pels qui professaven ser amics de la Reforma. Però, iquè podia fer un noi com aquell allà on Farel havia estat rebutjat? Com podria un home de tan poc valor i tan limitada experiència, resistir la tempesta da-vant la que havia fugit el més fort i el més valent? «No valen ni força ni armes; només compta el meu esperit. Ho dic jo, el Senyor de l’univers” (Za 4.6). «Déu, per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món.» «Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1 Co 1.27, 25).LGC 141.3

Froment ^{30Antoine Froment (1509 - 1581)} començà la seva obra com a mestre d’escola. Les veritats que inculcava als nens, ells les repetien en les seves llars. Els pares no trigaren gaire en assistir a escoltar l’explicació de la Bíblia, fins que la sala de l’escola s’omplí d’oients atents. De forma gra-tuïta, es distribuïren fulletons i Nous Testa-ments que arribaren a molts dels qui no go-saven assistir públicament a escoltar les noves doctrines. Passat un temps també aquest treballador hagué de fugir, però les veritats que havia divulgat quedaren gravades en la ment del poble. La Reforma havia estat sembrada i continuava enfortint-se i propagant-se. Els predicadors tornaren, i gràcies als seus treballs, el culte protestant arrelà finalment a Ginebra.LGC 142.1

La ciutat ja s’havia declarat a favor de la Reforma quan Calví, després de diverses es-tades i vicissituds, hi entrà. Tornava de la seva última visita al seu poble natal, i es dirigia a Basilea; però, en trobar els exèrcits de Carles V, va haver d’agafar un camí alternatiu i passar per Ginebra.LGC 142.2

Farel reconegué la mà de Déu en aquesta visita. Encara que Ginebra ja havia acceptat la fe reformada, encara quedava una gran obra per fer. No és en comunitats sinó de forma individual que els homes es convertei-xen a Déu; l’obra de la regeneració ha de re-alitzar-se en el cor i en la consciència pel poder de l’Esperit Sant, i no per decrets de concilis. Si bé el poble de Ginebra s’havia desfet del jou de Roma, no per això estava disposat a renunciar també als vicis que sorgien sota el seu govern. Establir aquí els principis purs de l’evangeli i preparar la gent per ocupar dignament el lloc que la providència els havia reservat no era una tasca fàcil.LGC 142.3

Farel estava segur que havia trobat en Calví algú amb qui podia unir-se per portar a terme aquesta obra. En el nom de Déu suplicà al jove evangelista que es quedés allà a treballar. Calví, alarmat, es feu enrera. Era tí-mid i amic de la pau i volia evitar el contacte amb l’esperit valent, independent i fins i tot violent del poble de Ginebra. Per altra banda, la seva feble salut i els seus hàbits d’estudi, el portaren a retirar-se. Creient que amb la plo-ma podria servir millor la causa de la reforma, desitjà trobar un lloc tranquil per dedicar-se a l’estudi, i des d’allà, per mitjà de la premsa, instruir i edificar les esglésies. Però la solemne advertència de Farel li arribà com una crida del cel, i no gosà oposar-s’hi. Li semblà, segons digué, «com si la mà de Déu s’hagués estès des del cel i el subjectés per detenir-lo precisament en aquell lloc que amb tanta impaciència volia deixar.» ^{31D’Aubigné, History of the Reformation in Europe in the Time of Calvin, llibre 9, cap. 17.}LGC 142.4

En aquell temps la causa protestant esta-va envoltada per grans perills. Els anatemes del papa tronaven contra Ginebra, i poderoses nacions amenaçaven amb destruir-la. ¿Com podria una ciutat tan petita resistir la poderosa jerarquia que tan sovint havia sot-mès reis i emperadors? ¿Com podria vèncer els exèrcits dels grans capitans del segle? En tota la cristiandat el protestantisme es veia amenaçat per formidables enemics. Passats els primers triomfs de la Reforma, Roma reu-ní noves forces amb l’esperança d’acabar amb ella. Aleshores fou quan nasqué l’orde dels jesuïtes, que esdevindria el més cruel, el menys escrupulós i el més formidable de tots els campions del papat. Lliures de tot llaç ter-renal i de tot interès humà, insensibles a les pretensions de l’afecte natural, sords als argu-ments de la raó i a la veu de la consciència, els membres no reconeixien altra llei i subjecció que les del seu orde, i no tenien més pre-ocupació que la de propagar el seu poder. L’evangeli de Crist havia permès als seus seguidors trobar-se amb el perill i sostenir el patiment sense desmaiar-se pel fred, la fam, el treball o la misèria, i per subjectar l’estendard de la veritat davant del cavall de tortura, la masmorra i la foguera. Per combatre aquestes forces, el jesuitisme inspirava als seus adeptes un fanatisme que els habilitava per sostenir perills similars i per oposar al poder de la veritat totes les armes de l’engany. Per a ells cap crim era massa gran, cap mentida massa vil, cap disfressa massa difícil de portar. Envoltats d’una pobresa i humilitat perpetues, estudiaven l’art de conservar la riquesa i el poder per consagrar-los a la destrucció del protestantisme i al restabliment de la supremacia papal.LGC 142.5

En donar-se a conèixer com a membres de l’orde, es presentaven amb cert aire de santedat, visitant les presons, auxiliant els malalts i els pobres, professant haver renunciat al món, i portant el sagrat nom de Jesús, Aquell que viatjà fent el bé. Però sota aquesta fingida humilitat, ocultaven sovint propòsits criminals i mortífers. Que el fi justifica els mitjans era un principi fonamental de l’orde. Segons aquest principi, la mentida, el robatori, el perjuri i l’assassinat, no només es podien perdonar, sinó que eren dignes d’ésser recomanats quan servien els interessos de l’església. Sota diferents disfresses, els jesuïtes s’introduïen en els càrrecs de l’estat, arribant a la categoria de consellers dels reis i dirigint la política de les nacions. Es feien esclaus per convertir-se en espies dels seus senyors. Establien col·legis per als fills dels prínceps i els nobles, i escoles per al poble, i els fills de pares protestants eren induïts a observar els ritus romanistes. Tota la pompa exterior desplegada en el culte de l’església de Roma s’aplicava a confondre la ment i ofuscar i captivar la imaginació, perquè els fills traïssin aquella llibertat per la que els seus pares havien treballat i vessat la seva sang. Els jesuïtes es propagaren ràpidament pertot Europa i allà on anaven aconseguien avivar el papisme.LGC 143.1

Per concedir-los més poder, s’expedí una butlla que restablia la Inquisició. Malgrat l’odi general que inspiraven, fins i tot en els països catòlics, els governants que obeïen al papa restabliren el terrible tribunal, i moltes atrocitats massa terribles per perpetrar-se a la llum del dia, tornaren a perpetrar-se en els secrets i obscurs calabossos. En molts països, milers de representants de la flor i nata de la nació: els pastors més purs i nobles, més in-tel·ligents i cultes, i més pietosos i abnegats, els ciutadans més patriotes i industrialitzats, els literats més brillants, els artistes amb més talent i els artesans més experts foren assas-sinats o es veieren obligats a fugir a altres terres.LGC 143.2

Aquests eren els mitjans que Roma feia servir per apagar la llum de la Reforma, per privar els homes de la Bíblia i per restaurar la ignorància i la superstició de l’Edat Mitja. Però sota les benediccions de Déu i els treballs d’aquells nobles homes que ell havia suscitat per succeir Luter, el protestantisme no fou vençut. Això no es va deure ni al favor ni a les armes dels prínceps. Els països més petits, les nacions més humils i insignificants, foren els seus baluards. La petita Ginebra, envoltada de poderosos enemics que tramaven la seva destrucció; Holanda en els seus bancs de sorra del Mar del Nord, que lluitava contra la tirania d’Espanya, el més gran i opulent dels regnes d’aquell temps; i la glacial i estèril Suècia foren les que guanyaren victòries a favor de la Reforma.LGC 143.3

Durant gairebé trenta anys, Calví treballà a Ginebra, primerament establint una església que s’adherís a la moralitat de la Bíblia, i des-prés fomentant el moviment de la Reforma pertot arreu d’Europa. La seva carrera com a líder públic no fou immaculada, ni les seves doctrines lliures d’error. Però, malgrat tot, fou l’instrument que serví per donar a conèixer veritats especialment importants a la seva època, i per mantenir els principis del protes-tantisme que defensà contra l’onada creixent del papisme, així com per instruir en les esglé-sies reformades la senzillesa i la puresa de vida en lloc de la corrupció i l’orgull fomentats per les ensenyances del catolicisme.LGC 143.4

De Ginebra sortien publicacions i mestres que propagaven les doctrines reformades. I allà anaven els perseguits de totes parts, a la recerca d’instrucció, de consell i d’ànims. La ciutat de Calví es convertí en refugi per als reformadors que a Europa occidental eren objecte de persecució. Fugint de les tremendes tempestats que continuaren donant-se durant alguns segles, els fugitius arribaven a les portes de Ginebra. Afamats, ferits, expulsats de les seves llars, separats dels seus, eren rebuts amb amor i se’ls tractava amb tendresa; i trobant allà una llar, eren una benedicció per a aquella ciutat adoptiva, pel seu talent, saviesa i pietat. Molts dels que s’hi refugiaren tornaren a les seves terres per combatre la tirania de Roma. John Knox, el valent reformador d’Escòcia, molts dels puri-tans anglesos, els protestants dels Països Bai-xos i d’Espanya i els hugonots de França, prengueren a Ginebra la torxa de la veritat per il·luminar l’obscuritat en els seus propis països.LGC 144.1