Capítol 7 - Luter se separa de Roma

*****

EL MÉS important de tots els qui foren cridats per portar l’església de la foscor del papat a la llum d’una fe més pura, fou Martí Luter. Entusiasta, ardent i devot, no coneixia altre temor que el temor de Déu ni reconeixia altre fonament que la fe religiosa de les Escriptures. Luter fou l’home de la seva època. Per mitjà de la seva persona Déu realitzà una gran obra per reformar l’església i il·luminar el món.LGC 75.1

Com els primers heralds de l’evangeli, Luter provenia de la pobresa. Els seus primers anys els passà en una humil llar d’un camperol alemany. El seu pare guanyava els mitjans per educar-lo treballant durament com a miner. Ell volia que el seu fill fos advocat, però Déu s’havia proposat fer d’ell un constructor del gran temple que estava aixecant lentament segle rera segle. Trifulgues, privacions i una severa disciplina constituïren l’escola en què la Saviesa Infinita preparava a Luter per a la gran missió de la seva vida.LGC 75.2

El pare de Luter era un home fort i actiu, i de gran caràcter, a més d’humil, resolut i senzill. Era fidel a les conviccions que li marcava el deure sense parar esment a les conseqüències que això pogués tenir. S’enfadà molt quan Luter, sense el seu consentiment, entrà en un monestir, i passaren dos anys fins que no es va reconciliar amb el seu fill, i tot i això no canvià d’opinió.LGC 75.3

Els pares de Luter tingueren molta cura de l’educació i l’aprenentatge dels seus fills. S’esforçaren per instruir-los en el coneixement de Déu i en la pràctica de les virtuts cristianes. Sovint el fill escoltava les pregàries en què el pare demanava que el seu fill tingués sempre present el nom del Senyor i que algun dia pogués ajudar a propagar la veritat. Els pares sempre intentaven aprofitar qualsevol mitjà que el seu treball els proporcionés per aprendre la cultura moral i intel·lectual. Feien esforços sincers i perseverants per preparar als seus fills per a una vida pietosa i útil. Sempre ferms i fidels en els seus propòsits, a vegades actuaven amb massa severitat, però el reformador, conscient que s’havien equivocat en alguns aspectes, sempre intentà cercar en aquesta educació trets dignes d’aprovació més que de rebuig.LGC 75.4

A l’escola on Luter fou enviat quan era petit, fou tractat amb duresa i fins i tot amb violència. Tan gran era la pobresa en la qual vivien els seus pares que en el camí de casa seva fins a l’escola, situada en un altre poble, es veié obligat durant un temps a obtenir menjar cantant de porta en porta ja que so-vint patia molta fam. Les idees religioses llò-bregues i supersticioses usuals en l’època l’atemorien. Sovint, anava a dormir amb el cor encongit, pensant en el futur amb temor i veient Déu com un jutge inflexible, un tirà cruel, i no com un bondadós Pare celestial.LGC 75.5

Malgrat tots aquests motius de desànim, Luter prosseguí el seu camí amb decisió cap a un alt nivell d’existència moral i intel·lectual que li commovia l’ànima. Tenia set de conèi-xer i el caràcter seriós i pràctic del seu geni el feia desitjar les coses sòlides i útils abans que allò vistós i superficial.LGC 76.1

Quan, als divuit anys, entrà a la Universi-tat d’Erfurt, la seva situació havia millorat i les perspectives de futur eren molt més bones que en la seva tendra joventut. També els seus pares podien ajudar-lo molt més ja que per mitjà del treball i els estalvis havien aconseguit una certa estabilitat. I la influència d’amics assenyats havia esborrat d’alguna manera les restes de tristesa de la seva primera educació. Es dedicà a estudiar els millors autors, atresorant amb diligència les seves madures reflexions i fent seva la saviesa d’aquests savis. Fins i tot sota la dura disciplina dels seus primers instructors ja donava mostres de distinció, i envoltat per influències tan favorables, el seu talent es desenvolupà ràpidament. Gràcies a la memòria, l’activa imaginació, les sòlides facultats de raonament i l’incansable consagració a l’estudi, aviat sobresortí entre els seus companys. La disciplina intel·lectual feu madurar el seu en-teniment i l’activitat mental despertà una aguda percepció que el preparà convenient-ment per als conflictes de la vida.LGC 76.2

El temor del Senyor habitava en el cor de Luter i l’habilità per mantenir-se ferm en els seus propòsits, sempre humil davant de Déu. Tenia un sentit permanent de dependència vers l’auxili diví i no començava cap dia sense pregar mentre el seu cor bategava constantment demanant a Déu que el guiés i l’ajudés. «Pregar bé, deia sovint, és la millor meitat de l’estudi.» ^{1 D’Aubigné, llibre 2, cap. 2.}LGC 76.3

Un dia mentre consultava diferents llibres en una biblioteca de la universitat, Luter des-cobrí una Bíblia Llatina. No l’havia vist mai ni en coneixia la seva existència. Havia sentit parts dels Evangelis i Epístoles, que es llegien en el culte públic i creia que allò era tot el que contenia la Bíblia. Ara, per primera vegada, veié la Paraula de Déu completa. Amb una barreja de reverència i admiració llegí les sa-grades pàgines; amb pols accelerat i el cor bategant llegí amb atenció les paraules de vida, parant-se a vegades per exclamar: «Si Déu volgués donar-me un altre llibre com aquest!» ^{2Ibíd ., llibre 2, cap. 2.} Els àngels del cel estaven del seu costat i els raigs de llum del tron de Déu reve-laren els tresors de la veritat al seu enteniment. Sempre havia temut ofendre Déu, però ara s’emparà d’ell una profunda convicció de pecador com mai abans s’havia emparat.LGC 76.4

Un desig sincer d’alliberar-se del pecat i de reconciliar-se amb Déu el portà finalment a entrar en un claustre per consagrar-se a la vida monàstica. Allí l’obligaren a realitzar els treballs més humiliants i a demanar almoines de casa en casa. Es trobava en aquella edat que més agraden l’afecte i el respecte de tots, i per consegüent aquelles vils ocupacions el mortificaven i ofenien els seus sentiments na-turals, però ho suportava tot amb paciència, creient que ho necessitava per causa dels seus pecats.LGC 76.5

Dedicava a l’estudi tot el temps que el seu treball diari li deixava lliure i fins i tot manllevava al son i als seus escassos àpats el temps que els hauria d’haver destinat. Gaudia sobretot de l’estudi de la Paraula de Déu. Havia trobat una Bíblia encadenada en el mur del convent i allà anava sovint a estudiar-la. A mesura que s’anava convencent de la seva condició de pecador, intentà per mitjà del seu treball, obtenir perdó i pau. Portava una vida plena de mortificacions, procurant dominar a través de dejunis i hores en vigília i de càstigs temporals les seves inclinacions naturals, de les que la seva vida monàstica no l’havia alliberat. No rebutjava cap sacrifici amb la finalitat d’arribar a posseir un cor net que meresqués l’aprovació de Déu. «Vertade-rament jo vaig ser”, deia ell més tard, «un frare pietós i vaig seguir amb major severitat que la que puc expressar les regles del meu orde. [... ] Si algun frare hagués pogut entrar en el cel per les seves obres monacals, no hi ha dubte que jo hi hauria entrat. Si aquella rectitud hagués durat molt de temps, hauria mort sota les meves mortificacions.» ^{3Ibíd., llibre 2, cap. 3.} Com a resultat d’aquesta dolorosa disciplina perdé força i patí espasmes i desmais, dels efectes dels quals mai no es recuperà completament. I malgrat tots els seus esforços, la seva ànima doblegada no trobà alleujament. Finalment fou arrossegat cap a la desesperació.LGC 76.6

Quan Luter creia que tot estava perdut, Déu li donà un amic perquè l’ajudés. El pietós Hans von Staupitz li mostrà la Paraula de Déu i l’induí a apartar la mirada d’ell mateix, a deixar la contemplació d’un càstig infinit per haver violat la llei de Déu, i a acudir a Jesús, el Salvador que perdonava els seus pecats. «En lloc de martiritzar-te per les teves faltes, llença’t als braços del Redemptor. Confia en ell, en la justícia de la vida, en l’expiació de la seva mort. [...] Escolta el Fill de Déu, que es feu home per assegurar-te el favor diví.” «Estima qui primer t’estimà.» ^{4Ibíd ., llibre 2, cap. 4.} Així s’expressava aquest missatger de la miseri-còrdia. Les seves paraules causaren una pro-funda impressió en la ment de Luter. Després d’una llarga lluita contra els errors que durant tant de temps havia abrigat, es pogué reunir amb la veritat, i la pau regnà en la seva ànima turmentada.LGC 77.1

Luter fou ordenat sacerdot i del claustre se’l cridà a una càtedra de la Universitat de Wittenberg. Allà es dedicà a l’estudi de les Escriptures en les llengües originals. Començà a donar conferències sobre la Bíblia, i d’aquesta manera, el llibre dels Salms, els Evangelis i les Epístoles foren obertes a l’en-teniment de molts oients que escoltaven les ensenyances encantats. Staupitz, el seu amic i superior, l’incitava a pujar al púlpit i predicar la Paraula de Déu. Luter dubtava, ja que se sentia indigne per parlar al poble en lloc de Crist. Només després d’una llarga lluita amb ell mateix acontentà les sol·licituds dels seus amics. Començava a ser fort en les Escriptu-res, i la gràcia de Déu descansava sobre ell. La seva eloqüència captivava els oients, la claredat i poder amb què presentava la veritat els persuadia tots i el seu fervor commovia els seus cors.LGC 77.2

Luter seguia sent fidel a l’església papal i no pensava que en el futur pogués canviar. La providència de Déu el portà a fer una visita a Roma. Emprengué el viatge a peu, allotjant-se en els monestirs que trobava pel camí. En un monestir, a Itàlia, es quedà meravellat per la magnificència, riquesa i luxe que es presentava davant la seva vista. Dotats amb béns propis de prínceps, els monjos vivien en esplèndides mansions, s’abillaven amb els vestits més rics i cars i s’aplegaven entorn d’una sumptuosa taula. Amb un dubte temo-rós, Luter contrastà aquella escena amb la vida d’abnegació i de privació que ell portava, i es quedà perplex.LGC 77.3

Finalment albirà des de la llunyania la ciutat dels set turons. Immers en una profun-da emoció caigué de genolls i exclamà: «Et saludo Roma santa!». ^{5Ibíd .., llibre 2, cap. 6.} Entrà a la ciutat, visità les esglésies, escoltà els fabulosos contes que repetien els sacerdots i monjos i complí amb totes les cerimònies. Per tots els llocs veia es-cenes que l’omplien d’estranyesa i horror. Notà que hi havia injustícia a totes les classes del clergue. Escoltà com els prelats explicaven acudits indecents i s’escandalitzà de la seva horrible profanació, fins i tot durant la missa. En barrejar-se amb els monjos i ciutadans descobrí en ells dissipació i corrupció. Mirés on mirés, es topava amb profanació en lloc de santedat. «Ningú pot imaginar-se”, escriví, «quina mena de pecats i accions infames es cometen a Roma; s’han d’escoltar i veure per creure-les. Per aquest motiu s’acostuma a dir: “si hi ha un infern, es troba a sota de Roma, i d’aquest abisme surten tots els pecats”.» ^{6 Ibíd ., llibre 2, cap. 6.} LGC 77.4

Per decret expedit poc abans, el papa prometia indulgència a tot aquell que pugés de genolls “l’escala de Pilat”, que es deia que era la mateixa que havia trepitjat el nostre Salvador en baixar del tribunal romà, i que, segons asseguraven, havia estat portada de Jerusalem a Roma miraculosament. Un dia, mentre Luter pujava devotament aquelles es-cales, li semblà que una veu amagada sota un tro li deia: «Viurà el que és just per la fe» (Rm 1.17). Es posà dempeus i fugí d’aquell lloc amb un sentiment de vergonya i horror. Aquell text mai perdé força en la seva ànima. Des d’aleshores veié amb més claredat, com mai abans, la fal·làcia de confiar en els tre-balls de l’home per a la seva salvació i la ne-cessitat de la fe constant en els mèrits de Crist. Els seus ulls havien estat oberts, i ja no es tancarien mai més per donar crèdit als en-ganys del papat. Quan apartà la seva mirada de Roma, el seu cor també se n’apartà i des de aleshores la separació es feu més pronun ciada, fins que decidí desfer-se de tots els vincles amb l’església papal.LGC 78.1

Després del seu retorn de Roma, Luter rebé a la Universitat de Wittenberg el grau de doctor en teologia. Així doncs, ara, disposava de tota la llibertat per consagrar-se a les Escriptures que tant estimava. Havia formu-lat el vot solemne d’estudiar amb cura i pre-dicar amb fidelitat la Paraula de Déu durant tota la seva vida, i no les dites i doctrines dels papes. Ja no era el simple monjo o professor sinó l’herald autoritzat de la Bíblia. Havia es-tat cridat com a pastor per alimentar el ramat de Déu, que estava afamat i assedegat de ve-ritat. Declarava amb fermesa que els cristians no haurien de rebre altres doctrines que aquelles que descansen sobre l’autoritat de les Escriptures. Aquestes paraules colpejaren cada fonament de la supremacia papal ja que contenien el principi vital de la Reforma.LGC 78.2

Luter advertí que era perillós exaltar les doctrines del homes per sobre de la Paraula de Déu. Atacà sense cap temor la infidelitat especulativa dels escolàstics i va combatre la filosofia i la teologia que durant tant de temps exerciren el seu poder sobre el poble. Denuncià que aquests estudis no servien de res, sinó que a més eren perniciosos, i intentà desviar les ments dels seus oients dels sofis-mes dels filòsofs i teòlegs, atraient-les a les veritats eternes exposades pels profetes i apòstols.LGC 78.3

El missatge que Luter donava a les ansi-oses multituds que s’aferraven a les seves paraules era de valor incalculable. Mai abans havien tingut l’oportunitat d’escoltar unes en-senyances com aquelles. Les bones noves d’un Salvador, la seguretat del perdó i la pau per mitjà de la seva sang expiatòria alegraven els cors i inspiraven en tots una esperança de vida immortal. I a Wittenberg s’encengué una llum, els raigs de la qual s’expandirien per tots els racons la terra, que augmentaria en esplendor fins a la fi del temps.LGC 78.4

Però la llum i la foscor no poden harmo-nitzar. Entre la veritat i l’error existeix un conflicte inevitable. Per sostenir i defensar un d’ells s’ha d’atacar i vèncer a l’altre. El nostre Salvador ja ho havia declarat: «No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa» (Mt 10.34). I el mateix Luter digué pocs anys després de l’inici de la Reforma: «Déu no em guiava sinó que m’obligava i em portava. Jo no era amo de mi mateix, volia descansar però em veia enmig de tumults i revolucions». ^{7 D’Aubigné, llibre 5, cap. 2.} En aquells moments estava a punt d’entrar en la contesa.LGC 79.1

L’Església de Roma feia comerç amb la gràcia de Déu. Les taules dels que canviaven diners (Mt 21.12) s’havien col·locat al costat dels altars, i en l’aire ressonaven els crits dels que compraven i venien. Sota el pretext de reunir fons per construir l’església de Sant Pere a Roma, amb l’autorització del papa, es posaven en venda indulgències pel pecat. Amb el preu dels crims es construiria un tem-ple destinat al culte de Déu, i així la pedra angular es col·locava en els fonaments de la injustícia! Però els mateixos mitjans que Roma adoptà per engrandir-se provocaren el cop mortal que destruí el seu poder i grandesa. Aquests mitjans foren els que exasperaren el més decidit i afortunat enemic del papat, i així començà una lluita que estremí el tron dels papes i feu trontollar la triple corona en el cap del pontífex.LGC 79.2

L’oficial encarregat de la venda d’indul-gències a Alemanya, anomenat Tetzel, havia estat culpable d’haver comès les més vils ofenses contra la societat i contra la llei de Déu, però després d’evitar el càstig que me-reixien els seus crims, rebé la comesa de pro-pagar els plans mercantils i gens escrupolosos del papa. Amb molt cinisme, repetia les men-tides més desvergonyides i explicava contes meravellosos per enganyar un poble ignorant, crèdul i supersticiós. Si haguessin posseït la Paraula de Déu, no els haurien enganyat d’aquesta manera. Se’ls havia prohibit la Bí-blia per mantenir-los sota el control del papat i per engrandir el poder i els tresors dels cobdiciosos caps de l’església. ^{8 John C. L. Gieseler, A Compendium of Ecclesiastical History , període 4, sec. 1, par. 5.}LGC 79.3

Quan Tetzel entrava a un poble, el prece-dia un missatger pregonant: «La gràcia de Déu i del Sant Pare es troben a les portes de la ciutat». ^{9D’Aubigné, llibre 3, cap. 1.} I la gent s’acostava a donar la ben-vinguda al blasfem usurpador com si el ma-teix Déu hagués baixat del cel. Aquest infame tràfic s’establia a l’església i Tetzel ponderava les indulgències des del púlpit com si fossin el do més preuat de Déu. Declarava que segons els certificats de perdó que oferia, a aquells que compressin les indulgències els quedaven perdonats fins i tot els pecats que desitgés cometre després, i que «ni el penediment era necessari.» ^{10Ibíd ., llibre 3, cap. 1.} A més d’això, assegurava als seus oients que les indulgències tenien poder per salvar no només als vius sinó també als morts, i que en el moment en què les monedes ressonessin en el fons del seu cofre, l’ànima per la que pagaven escaparia del purgatori i es dirigiria cap al cel. ^{11 Hagenbach, History of the Reformation , vol. 1, pàg. 96.}LGC 79.4

Quan Simó el Mag intentà comprar als apòstols el poder de fer miracles, Pere li repli-cà: «Que es condemnin els teus diners i tu amb ells, si et penses que compraràs el do de Déu a pes de plata” (Ac 8.20). Però centenars de persones acceptaven ansiosament l’oferiment de Tetzel. El seu tresor creixia a base d’or i plata. Una salvació que podia comprar-se amb diners era més fàcil d’obtenir que la que requeria el penediment, fe i un esforç diligent per resistir i vèncer el mal.LGC 79.5

La doctrina de les indulgències havia tro-bat opositors entre els homes instruïts i pieto-sos de l’Església de Roma, i eren molts els qui no tenien fe en aquestes pretensions tan con-tràries a la raó i a les Escriptures. Cap prelat gosà alçar la seva veu contra aquest tràfic in-just, però els homes començaven a torbar-se i a inquietar-se, i molts es preguntaven ansiosa-ment si Déu no treballaria per mitjà d’algun del seus servents per purificar l’església.LGC 80.1

Luter, encara que continuava considerant-se estrictament papista, estava aterrit per les blasfemes declaracions dels traficants d’indulgències. Molts dels seus feligresos ha-vien comprat certificats de perdó i no trigaren en acudir a un pastor per confessar els seus pecats esperant d’ell l’absolució, no perquè fossin penitents i desitgessin canviar la vida, sinó per causa de les indulgències. Luter els negà l’absolució i els advertí que a menys que es penedissin i canviessin, les seves vides haurien de morir en els seus pecats. Amb gran perplexitat foren a trobar a Tetzel i se li queixaren que el seu confessor no acceptava els certificats, i alguns amb valentia li exigiren que els tornés els diners. El frare s’omplí de ràbia. Pronuncià les malediccions més terribles, feu encendre fogueres a les places públiques i declarà que «havia rebut ordre del papa de cremar tots els heretges que gosessin alçar-se contra les seves santíssimes indulgències”. ^{12D’Aubigné, llibre 3, cap. 4.}LGC 80.2

Llavors Luter inicià la seva obra com a campió de la veritat. La seva veu s’escoltà des del púlpit en forma de solemne advertència. Exposà al poble el caràcter ofensiu del pecat i, els ensenyà que per l’home és impossible, per mitjà de les seves pròpies obres, reduir la seva culpabilitat o evitar el càstig. Només el penediment davant Déu i la fe en Crist poden salvar el pecador. La gràcia de Crist no pot comprar-se, és un do gratuït. Aconsellà a la gent que no comprés indulgències, sinó que tingués fe en el Redemptor crucificat. Els ex-plicava la seva pròpia dolorosa experiència dient-los que inútilment havia intentat asse-gurar la salvació a través de la humiliació i les mortificacions del cos, i afirmava als seus oients que, des que havia deixat de mirar-se a si mateix i havia confiat en Crist, havia trobat la pau i la felicitat.LGC 80.3

En veure que Tetzel continuava el seu tràfic i les seves impies pretensions, Luter de-cidí posar en pràctica una protesta més efec-tiva contra aquests atroços abusos. Aviat se li presentà l’ocasió. L’església del castell de Wittenberg posseïa moltes relíquies que es mos-traven al poble en certs dies festius. En aquestes ocasions es concedia plena remissió de pecats a aquells que visitessin l’església i es confessessin. I era així com en aquests dies un gran nombre de gent acudia a aquell lloc. Una de les dates més importants, la festa de Tots Sants, s’acostava. El dia abans, Luter, unint-se a les multituds que es dirigien cap a l’església, clavà a la porta d’aquesta un paper que contenia noranta-cinc proposicions con-tra la doctrina de les indulgències. A més declarava que estava disposat a defensar aquelles tesis el dia següent a la universitat, contra qualsevol que volgués rebatre-les.LGC 80.4

Aquestes proposicions atragueren l’aten-ció general. Foren llegides i rellegides i repeti-des per tot arreu. I tant a la universitat com a la ciutat sencera es creà gran expectació. De-mostraven que mai s’havia atorgat al papa ni a cap home el poder de perdonar els pecats ni de lliurar el corresponent càstig. Tot allò no era altra cosa que una farsa, un artifici per guanyar diners fent servir les supersticions del poble, un invent de Satanàs per destruir les ànimes de tots els que confiessin en aquelles pretensions falses. També mostraven clara-ment que l’evangeli de Crist és el tresor més preuat de l’església, i que la gràcia de Déu, revelada en ell, s’atorga gratuïtament a qui la busca per mitjà del penediment i la fe.LGC 80.5

Les tesis de Luter donaven peu a la dis-cussió, però ningú gosà acceptar el repte. Aquelles proposicions s’expandiren en pocs dies per tota Alemanya i en poques setmanes pels dominis de la cristiandat. Molts romanis-tes devots, que havien vist i lamentat les terri-bles maldats que existien a l’església, però que no sabien què fer per eliminar-les, llegiren les proposicions de Luter amb gran alegria, reco-neixent en elles la veu de Déu. Els semblà que el Senyor estenia la seva mà misericordiosa per detenir el ràpid avenç de la corrupció que provenia de la seu de Roma. Els prínceps i els magistrats s’alegraren secretament del fet que al davant de l’arrogant poder que negava el dret d’apel·lació a les seves decisions era a punt de plantar-se-li un mur.LGC 81.1

Però les multituds supersticioses i pro-penses al pecat s’atemoriren quan veieren que s’esvaïen els sofismes que suavitzaven els seus temors. Els astuts eclesiàstics, en veure interrompuda la seva obra que sancionava el crim, i el seus guanys en perill, s’enutjaren i s’uniren per sostenir les seves pretensions. El reformador hagué de fer front als acusadors més implacables. Entre ells, alguns l’acusaven d’actuar de forma violenta i de dir les coses sense pensar, altres de presumptuós i declaraven que no el guiava Déu, sinó que obrava per mitjà de l’orgull i la impertinència. «Qui és que no sap”, responia ell, «que un home que proclama una nova idea és consi-derat orgullós, i se’l acusa de suscitar la dis-puta? [...] Per què Crist i tots els màrtirs foren immolats? Perquè semblava que menyspreaven orgullosament la saviesa del seu temps i perquè donaren noves notícies, sense haver consultat prèviament i de forma humil les opinions contraries”.LGC 81.2

Novament declarà: «Qualsevol cosa que faci, no la faré segons la prudència humana, sinó segons el consell de Déu. Si l’obra és de Déu, qui pot aturar-la? I si no és així, qui la portarà endavant? Ni la meva voluntat, ni la d’ells, ni la nostra, sinó la teva, Pare sant, que ets al cel!» ^{13Ibíd., llibre 3, cap. 6.}LGC 81.3

Tot i que l’Esperit de Déu impulsà Luter per començar la seva obra, l’hauria de portar a terme fent front a durs conflictes. Les censures dels seus enemics, la falsificació dels propòsits de Luter i la mala fe amb què jutjaven de manera injusta i maliciosa el seu caràcter i idees, l’atacaren com si es tractés d’una inundació, i van fer el seu efecte. Luter havia cregut que els caps del poble, tant de l’església com de les escoles, s’unirien amb ell de bon grat per col·laborar en l’obra de la Reforma. Certes paraules d’estímul que li havien procurat alguns homes d’elevada posició l’havien omplert d’alegria i esperança. Però aquests ànims ara s’havien convertit en rebuig i condemna. Molts dignataris, tant de l’església com de l’estat, estaven plenament convençuts de la veritat de les tesis, però aviat s’adonaren que l’acceptació d’aquesta veritat causaria grans canvis. Il·luminar i reformar el poble significava minar l’autoritat de Roma i detenir milers d’afluents que ara desembocaven en el seu tresor, cosa que provocaria la disminució de la magnificència i luxe dels líders papals. A més a més, ensenyar al poble a pensar i a actuar com a sers responsables, observant només a Crist per obtenir la salvació, equivalia a enderrocar el tron pontifici i destruir així, la seva autoritat. Per aquesta raó, en oposar-se a aquell que Déu havia enviat per- què els il·luminés rebutjaren l’acceptació del coneixement que Déu havia posat al seu abast i es declararen contra Crist i la veritat.LGC 81.4

Luter tremolava en veure’s tot sol davant dels més poderosos de la terra. A vegades dubtava, preguntant-se si de veritat Déu l’im-pulsava a alçar-se contra l’autoritat de l’esglé-sia. «Qui era jo», escrigué més tard, «per opo-sar-me a la majestat del papa, davant de la presència de la qual tremolen [... ] els reis de la terra? [... ] Ningú sap quant patí el meu cor durant aquests dos primers anys i en quin estat d’encongiment es trobava; en quina desesperació vaig caure moltes vegades.» ^{14Ibíd., llibre 3, cap. 6.} Però no es quedà sol amb la seva pena. Quan li mancava ajuda dels homes, la rebia de Déu i així aprengué a confiar sense límits en un braç totpoderós.LGC 82.1

Luter escriví a un amic de la Reforma i li digué: «No es pot arribar a comprendre les Escriptures ni amb l’estudi ni amb la intel·li-gència; el primer deure és començar amb l’oració. Demaneu al Senyor que es digni, per la seva gran misericòrdia, concedir-vos el co-neixement veritable de la seva paraula. No existeix un altre intèrpret de la Paraula de Déu que el mateix Autor d’aquesta paraula, com ell mateix diu, “tots seran ensenyats per Déu.” No espereu res dels vostres estudis ni de la vostra intel·ligència, confieu exclusivament en Déu i en la influència del seu Esperit. Creieu a un home que ho ha experimentat». ^{15Ibíd., llibre 3, cap. 7.} Els qui senten que Déu els ha cridat per presentar a d’altres en aquests temps les veritats grandioses de la seva paraula tenen aquí una lliçó de vital importància. Aquestes veritats despertaran l’enemistat de Satanàs i dels homes que estimen les faules que ha inventat. En el conflicte amb els poders del mal necessitem quelcom més que la força de l’intel·lecte i la saviesa humana.LGC 82.2

Quan els enemics apel·laven als costums i a la tradició, o als testimonis i a l’autoritat del papa, Luter els atacava amb la Bíblia i només amb la Bíblia. En ella hi havia arguments que ells no podien rebatre, i conseqüentment, els esclaus del formalisme i de la superstició supli-caven a crits la sang de Luter, com els jueus havien clamat la sang de Crist. «És un heret-ge!”, cridaven els fanàtics romanistes. «És una alta traïció contra l’església deixar viure una hora més un heretge tan monstruós. Que s’alci un cadafal immediatament per a ell!» ^{16Ibíd., llibre 3, cap. 9.} Però Luter no fou víctima de la seva ira. Déu li ha-via encomanat una tasca, i envià els àngels del cel per protegir-lo. Tot i això, molts d’aquells que havien rebut la llum preciosa de Luter foren convertits en objectes de la ira de Satanàs, i per causa de la veritat patiren valentament la tortura i la mort.LGC 82.3

Les ensenyances de Luter atragueren l’atenció de persones reflexives d’arreu d’Ale-manya. Dels seus sermons i escrits sortien raigs de llum que il·luminaven i despertaven milers de persones. Una fe viva estava prenent el lloc al formalisme mort en què havia estat vivint l’església durant tant de temps. El poble cada dia perdia més la confiança que havia dipositat en les supersticions de Roma. Poc a poc desapareixien les barreres dels prejudicis. La Paraula de Déu, amb la qual Luter provava cada doctrina i asserció, era com una espasa de dos talls que penetrava en els cors del poble. Arreu es despertà un desig de pro-grés espiritual i hi havia fam i set de justícia com no s’havia vist abans. Els ulls del poble, acostumats durant tant de temps a mirar els ritus humans i els mediadors terrenals, s’apartaven d’aquests i es fixaven, amb pene-diment i fe en Crist, i en Crist crucificat.LGC 82.4

Aquest interès general contribuí a des-pertar més els recels de les autoritats papals. Luter rebé una citació per comparèixer a Roma ja que havia de respondre al càrrec d’heretgia. Aquesta ordre feu témer el pitjor als seus amics, perquè comprenien molt bé el risc que correria en aquella ciutat corrompuda, èbria de la sang dels màrtirs de Jesús. Protestaren contra el viatge a Roma i dema-naren que respongués de les acusacions des d’Alemanya.LGC 83.1

Finalment se satisféu aquesta petició i s’escollí el llegat del papa que hauria d’escoltar el cas. En les instruccions que el pontífex havia comunicat a aquest, es feia constar que Luter ja havia estat declarat heretge. Així doncs, s’encarregava al llegat que «el processessin sense demora.” En cas que persistís ferm, i el llegat no aconseguís apoderar-se de la seva persona, tenia poder per «proscriure’l en tots els racons d’Alemanya, com també per desterrar, maleir i excomunicar a tots els seus seguidors.» ^{17Ibíd., llibre 4, cap. 2.} A més, per acabar completament amb la pestilent heretgia, el papa ordenà al seu llegat que s’excomuniquessin tots els qui es neguessin a arrestar a Luter i els seus adhe-rents i a lliurar-los a la venjança de Roma, fos quina fos la seva categoria a l’església com a l’estat, a excepció de l’emperador.LGC 83.2

Aquí es revela el vertader esperit del pa-pat. No hi ha ni una sola referència dels prin-cipis cristians ni de la justícia més bàsica. Luter es trobava molt lluny de Roma. No ha-via tingut ni una sola oportunitat d’explicar-se o defensar la seva posició, i malgrat això, abans que s’investigués sobre el seu cas, ja se’l declarà sumàriament heretge, i el mateix dia fou exhortat, acusat, jutjat i sentenciat, i tot això pel que s’anomenava sant pare, l’única autoritat infal·lible i suprema de l’església i de l’estat!LGC 83.3

En aquells moments, quan Luter necessi-tava la simpatia i consell d’un amic de veritat, la providència de Déu envià Melanchthon a Wittenberg. Jove, modest i reservat, Melanchthon posseïa un bon judici, amplis coneixe-ments i eloqüència persuasiva, trets que es combinaven amb la puresa i fermesa del seu caràcter i el convertien en una persona esti-mada i admirada per tothom. El seu brillant talent no era més notable que la seva amabi-litat. Aviat esdevingué un deixeble sincer de l’evangeli i l’amic més íntim i el cooperador més preuat de Luter. La seva docilitat, discre-ció i formalitat servien de contrapès al valor i energia de Luter. La unió del treball d’aquests dos homes enfortí la Reforma i estimulà molt a Luter.LGC 83.4

Augsburg havia estat fixada com el lloc per al judici, i allà fou on es dirigí a peu el re-formador. Entre aquells que l’estimaven i se-guien es despertaren grans pors. S’havien es-coltat amenaces que el segrestarien i el matarien pel camí, i els seus amics li suplica-ven que no s’arrisqués. Fins i tot l’aconsellaren que deixés Wittenberg durant una temporada i que es refugiés entre els molts fidels que de bona gana el protegien. Però ell no volia dei-xar per res el lloc on Déu l’havia col·locat. Ha-via de seguir sostenint fidelment la veritat malgrat les tempestes que anaven a caure so-bre ell. Les seves paraules foren aquestes: «Sóc com Jeremies, un home de disputes i dis-còrdies, però quan augmenten les seves ame-naces, més es multiplica la meva alegria [... ] Ja han destruït el meu honor i la meva reputació. Només em queda una sola cosa, i és el meu miserable cos; que me’l prenguin i així disminuiran la meva vida en algunes hores. Pel que fa a la meva ànima, no me la poden prendre. Aquell que desitja proclamar la paraula de Crist al món, sempre ha d’esperar la mort.» ^{18Ibíd., llibre 4, cap. 4.}LGC 83.5

Les notícies sobre l’arribada de Luter a Augsburg ompliren el llegat del papa de satisfacció. El problemàtic heretge que estava atraient l’atenció del món sencer semblava que ara era en mans del poder de Roma, i el llegat estava decidit a no deixar que s’escapés. El reformador no s’havia preocupat d’obtenir un salconduit. Els seus amics l’instaren per tal que no es presentés sense ell i ells mateixos es prestaren a demanar-lo a l’emperador. El llegat volia obligar Luter a retractar-se, i si no ho aconseguia, el volia portar a Roma per sotmetre’l al destí que els havia tocat a Hus i Jeroni. Per mitjà dels seus agents, s’esforçà a induir a Luter a presentar-se sense cap salconduit, confiant-lo d’aquesta manera a la seva misericòrdia. El reformador s’hi negà. No fou fins després de rebre el document que li garantia la protecció de l’emperador que es presentà davant l’ambaixador papal.LGC 84.1

Com a instrument polític, els romanistes havien decidit intentar guanyar-se Luter per mitjà d’una aparença d’amabilitat. El llegat, en les seves entrevistes amb ell, professà una gran amistat, però li exigia que se sotmetés implícitament a l’autoritat de l’església i que cedís a tot sense replicar. En realitat no havia apreciat el caràcter de l’home amb qui havia de tractar. Luter, com a resposta, expressà la seva veneració per l’església, els seu desig per la veritat, la seva disposició per respondre a les objeccions que sorgissin del que havia en-senyat i a sotmetre les seves doctrines a la decisió de certes universitats principals. Però, a la vegada, protestava contra l’actitud del cardenal que li exigia que es retractés sense que hagués provat que es trobava en l’error.LGC 84.2

L’única resposta fou: «Retracta’t, retracta’t!» El reformador mostrà que la seva posi-ció estava recolzada per les Escriptures i de-clarà amb enteresa que ell no podia renunciar a la veritat. El llegat, en veure que no podia refutar els arguments de Luter, l’atacà amb un seguit de retrets, burles i paraules d’adulació, amb cites de les tradicions i dites dels pares de l’església, sense deixar que el reformador tingués cap oportunitat per parlar. Veient Luter que seguint aquest camí, la conferència no serviria per a res, finalment obtingué de mala gana el permís per presentar la seva resposta per escrit.LGC 84.3

«D’aquesta manera», deia ell, quan escri-via a un amic, «la persona oprimida obté el doble de guanys: primer, que el que està escrit pot sotmetre’s al judici de tercers, i segon, hi ha més oportunitats per apel·lar als temors, i no a la consciència d’un dèspota arrogant i xerraire que d’altra manera es sobreposaria amb un llenguatge imperiós.» ^{19 Martyn, The Life and Times of Luther, pàg. 271, 272.} LGC 84.4

En la següent entrevista, Luter presentà una exposició clara, concisa i plena de força de les seves idees, molt ben recolzada per cites de les Escriptures. Aquest paper, després de llegir-lo en veu alta, fou lliurat al cardenal, qui el llançà sense contemplacions, declarant que era una barreja de paraules banals i cites sense importància. Luter s’aixecà amb tota dignitat i atacà l’orgullós prelat en el seu propi terreny, el de les tradicions i ensenyances de l’església, refutant completament tots els seus arguments.LGC 84.5

Quan el prelat veié que el raonament de Luter era irrebatible, perdé el control i amb un crit de ràbia exclamà: «Retracta’t o t’enviaré a Roma perquè compareguis davant dels jutges encarregats d’examinar la teva causa. T’excomunicaré a tu i a tots els teus partidaris i a tots els qui t’han recolzat en algun mo-ment, i els expulsaré de l’església.” I finalment declarà, en un to altiu i irat: «Retracta’t o t’enviaré a la mort segura de Roma».^{20 D’Aubigné, London ed., llibre 4, cap. 8.} LGC 84.6

Tot seguit el reformador es reuní amb els seus amics, deixant ben clar que no es retractaria. Això no era el que el cardenal s’havia proposat. S’havia pensat que amb la violència obligaria Luter a sotmetre’s. En quedar-se sol amb els seus partidaris, els mirà desanimat a causa de l’inesperat fracàs dels seus plans.LGC 85.1

Els esforços de Luter en aquesta ocasió tingueren bons resultats. La gran assemblea present havia tingut l’oportunitat de veure els dos homes, i jutjar l’esperit que havien manifestat, com també la força i la veracitat dels seus arguments. Quin contrast tan gran! El reformador, un home simple, humil, ferm, es recolzava en la força de Déu, tenint a favor seu la veritat mentre que el representant del papa que es donava importància, era intolerant, estava ple d’orgull i mancat de judici, no coneixia ni un sol argument de les Escriptures i només cridava impetuosament: «Si no et retractes, seràs enviat a Roma perquè et castiguin».LGC 85.2

Tot i que Luter posseïa un salconduit, els romanistes feien els possibles per arrestar-lo. Els seus amics insistien que la seva estada allà ja no era necessària i per tant li recomanaven que tornés a Wittenberg al més aviat possible, i que intentés preservar els seus propòsits en el major silenci. Fent cas d’aquests sortí d’Augsburg abans de l’alba, a cavall i acompanyat solament per un guia que el ma-gistrat li proporcionà. Amb moltes precaucions creuà els deserts i obscurs carrers de la ciutat. Els seus enemics, cruels i a l’aguait de tot, estaven tramant la seva destrucció. Acon-seguiria evitar els perills que li havien prepa-rat? Aquells foren moments d’angoixa i de solemne oració. Arribà a una petita porta del mur de la ciutat. L’havien obert per ajudar-lo a fugir, i juntament amb el seu guia la traves-saren sense cap dificultat. Una vegada es tro-baren segurs a fora, els fugitius acceleraren la seva fugida, i abans que el llegat descobrís la fugida de Luter, ja es trobava fora de l’abast dels seus perseguidors. Satanàs i els seus emissaris havien estat derrotats. L’home que volien tenir sota el seu poder s’havia escapat, com un ocell de la xarxa del caçador.LGC 85.3

En saber que Luter havia fugit, el llegat es quedà perplex per la sorpresa i el furor. Es pensava que rebria grans honors per la seva saviesa i fermesa en el tracte amb aquell per-torbador de l’església, i ara les seves esperan-ces es veieren frustrades. Expressà el seu enuig a una carta que dirigí a Frederic, elector de Saxònia, per queixar-se amargament de Luter, i exigir que Frederic enviés el reformador a Roma o que el desterrés de Saxònia.LGC 85.4

En la seva defensa, Luter havia demanat que el llegat i el papa li mostressin els seus errors utilitzant les Escriptures, i s’havia com-promès solemnement a renunciar a les seves doctrines si provaven que estava en contradic-ció amb la Paraula de Déu. També havia ex-pressat la seva gratitud al Senyor per haver-li permès ser digne de patir per la causa santa.LGC 85.5

L’elector tenia pocs coneixements de les doctrines reformades, però l’impressionaren profundament pel candor, força i claredat de les paraules de Luter, i decidí protegir-lo mentre no es demostrés que el reformador estava errat. I respongué així a les peticions que el prelat li escriví: «“Com que el doctor Martí comparegué davant vostra presència a Augsburg, heu de quedar satisfet. No esperà-vem que sense haver-lo convençut volguéssiu obligar-lo a retractar-se. Cap dels savis que hi ha en el nostre principat ens ha informat que la doctrina de Martí Luter és impia, anticristiana o herètica”. I a més el príncep rebutja la petició d’enviar a Luter a Roma o d’expulsar-lo dels seus estats». ^{21D’Aubigné, llibre 4, cap. 10.} LGC 85.6

L’elector apreciava un decaïment general en l’estat moral de la societat. Es requeria una gran obra de reforma. Els complicats i cars mètodes requerits per frenar i castigar els crims no serien necessaris si el poble reco-negués i obeís els mandats de Déu i els dictats d’una consciència il·luminada. S’adonà que els treballs de Luter s’encaminaven cap a aquest objectiu i aprovà secretament que a l’església se sentís una influència millor.LGC 85.7

També veié que, com a professor de la universitat, Luter tenia molt d’èxit. Només havia passat un any des que el reformador havia penjat les seves tesis a l’església del cas-tell, i ja s’apreciava una disminució molt gran del nombre de peregrins que anaven allà el dia de Tots Sants. Roma estava perdent ado-radors i ofrenes, però el seu lloc fou suplantat per una altra classe de gent, que ara venia a Wittenberg, no com a peregrins que anaven a adorar les seves relíquies, sinó com a estu-diants que omplien les escoles per instruir-se. Els escrits de Luter havien despertat arreu un nou interès pel coneixement de les Escriptures, i no només de totes les regions d’Alemanya sinó que també venien estudiants d’altres països a les aules de la universitat. Alguns joves, en veure Wittenberg per primera vega-da, «alçaven les mans al cel, i lloaven Déu perquè feia brillar la llum de la veritat en aquella ciutat, i com Sió en altres temps, l’en-viava als països més llunyans.» ^{22Ibíd., llibre 4, cap. 10.} LGC 86.1

Luter encara no estava convertit total-ment dels errors del catolicisme. Però quan comparava els Sants Oracles amb els decrets i constitucions papals, es quedava meravellat. «Estic llegint», escriví, «els decrets dels pontífexs, i [...] no sé si el papa és el mateix Anticrist o el seu apòstol, ja que d’aquesta manera està Crist desfigurat i crucificat entre ells.» ^{23Ibíd., llibre 5, cap. 1.} En aquell temps Luter era encara un partidari de l’església de Roma i no havia pensat separar-se de la seva comunió.LGC 86.2

Els escrits del reformador i la seva doctri-na s’expandien entre les nacions de la cristi-andat. L’obra arribà a Suïssa i Holanda. Còpies dels seus escrits trobaren el camí a França i Espanya. A Anglaterra les seves ensenyances foren rebudes com paraules de vida. També a Bèlgica i Itàlia havia penetrat la veritat. Milers de creients despertaven del seu mortal estupor i rebien, amb alegria i espe-rança, una vida de fe.LGC 86.3

Roma s’exasperava més i més pels atacs de Luter, i alguns dels seus adversaris més fanàtics, entre els quals es trobaven fins i tot doctors d’universitats catòliques, declararen que no s’imputaria cap pecat a qui matés el monjo rebel. Un dia un desconegut s’apropà al reformador amb una pistola amagada sota el seu abric i li preguntà per què anava sol. «Estic en mans de Déu”, contestà Luter, «Ell és la meva força i la meva protecció. Què pot fer-me l’home mortal?» ^{24Ibíd., llibre 6, cap. 2.} Quan escoltà aque-lles paraules l’home emmudí i fugí com si s’hagués trobat amb els àngels del cel.LGC 86.4

Roma estava decidida a matar Luter, però Déu era la seva defensa. Les seves doc-trines s’escoltaven a qualsevol lloc, «a les ca-banyes, als convents, [... ] als castells dels no-bles, a les universitats i en els palaus dels reis, i de molts llocs sorgiren homes nobles que recolzaven els esforços del reformador.» ^{25Ibíd., llibre 6, cap. 2.} LGC 86.5

Fou en aquesta època que Luter, en llegir les obres d’Hus, descobrí que la gran veritat de la justificació per la fe, que ell mateix en-senyava i sostenia, havia estat exposada pel reformador bohemi. «Pau, Agustí i jo mateix, tots hem sigut”, digué Luter, «hussites, sense saber-ho!” «Déu passarà comptes al món, perquè la veritat fou predicada ja fa un segle i la cremaren!» Wylie, llibre 6, cap. 1.LGC 86.6

En una crida que Luter dirigí a l’empera-dor i a la noblesa d’Alemanya a favor de la reforma de la cristiandat, Luter escriví referint-se al papa: «És una cosa horrible contemplar qui rep el nom de vicari de Jesucrist i ostenta una magnificència superior a la dels emperadors. Quina semblança té aquest amb el pobre Jesús o l’humil Sant Pere? Ell és, di-uen, el senyor del món! Però Crist, del qui es creu ser el seu vicari, digué: “El meu regne no és d’aquest món”. Poden els dominis d’un vicari expandir-se més enllà d’aquells del seu superior?” ^{27D’Aubigné, llibre 6, cap. 3.}LGC 87.1

Parlant de les universitats deia: «Tinc por que les universitats es converteixin en les grans portes de l’infern, a menys que expliquin amb diligència les Escriptures, i les gravin en el cor de la joventut. Mai aconsellaré a ningú que col·loqui el seu fill allà on no regnen les Escriptures. Totes aquelles institucions en què l’home no estigui plenament ocupat en la Paraula de Déu es corrompran”. ^{28Ibíd., llibre 6, cap. 3.}LGC 87.2

Aquesta crida circulà ràpidament per Alemanya i tingué una poderosa influència sobre la gent. La totalitat de la nació se sentia commoguda i molts s’afanyaven a reunir-se sota l’estendard de la Reforma. Els opositors de Luter, que es consumien en els desigs de venjança, exigien que el papa prengués me-sures decisives contra ell. Es decretà que les seves doctrines fossin condemnades immedi-atament. Es concedí un termini de seixanta dies al reformador i als seus partidaris per retractar-se, i si no ho feien serien tots excomunicats.LGC 87.3

Això suposà una terrible crisi per a la Re-forma. Durant segles la sentència d’excomunicació de Roma havia atemorit als monar-ques més poderosos, i havia omplert els potents imperis amb desgràcies i desolació. Aquells a qui els queia la condemnació a sobre, se’ls considerava amb pànic i terror, quedaven incomunicats dels seus semblants i se’ls tractava com a bandits que s’havien de perseguir fins a matar-los. Luter era conscient de la tempesta que estava a punt de caure-li al damunt, però es mantingué ferm i confiant que Crist era el seu escut i fortalesa. Amb la fe i valor d’un màrtir, escrivia: «El que succeirà, no ho sé, ni m’interessa saber-ho. [... ] Que el cop colpegi allà on vulgui, jo no tinc por. Ni una fulla d’un arbre cau sense que ho digui la voluntat del nostre Pare. I d’igual manera tin-drà cura de nosaltres! És poca cosa morir per la Paraula, ja que aquesta Paraula es feu carn i morí per nosaltres; amb Ell ressuscitarem, si amb Ell morim i, passant per on passà, arri-barem on ell arribà i viurem amb Ell per tota l’eternitat”. ^{29Ibíd., llibre 6, cap. 9.}LGC 87.4

Quan Luter tingué coneixement de la butlla papal, digué: «La menyspreo i l’ataco, per impia i falsa. [...] És el mateix Crist qui està condemnat en ella. [...] M’alegro d’haver d’afrontar-me a alguns mals per la més justa de les causes. Ja sento més llibertat en el cor, perquè finalment sé que el papa és l’Anticrist, i que el seu tron és el de Satanàs”. ^{30D’Aubigné, llibre 6, cap. 9.}LGC 87.5

Tot i això, el decret de Roma causà el seu efecte. La presó, la tortura i l’espasa eren ar-mes poderoses per imposar l’obediència. Els dèbils i els supersticiosos tremolaren davant del decret del papa i si bé era general la sim-patia vers Luter, molts consideraven que la vida tenia un preu massa preuat com per ar-riscar-la en la causa de la Reforma. Tot sem-blava indicar que l’obra del reformador estava a punt d’arribar a la seva fi.LGC 87.6

Però Luter es mantingué ferm. Roma ha-via llançat els seus anatemes contra ell, i el món pensava que moriria o es rendiria. Però amb una força irresistible girà contra Roma la sentència de condemnació, i declarà públi-cament que havia decidit separar-se d’ella per sempre més. En presència d’un gran nombre d’estudiants, doctors i persones de totes les classes socials, Luter cremà la butlla del papa, juntament amb les lleis canòniques, les decretals i certs escrits que recolzaven el poder papal. «Els meus enemics han pogut, en cremar els meus llibres”, digué ell, «destruir la causa de la veritat de la gent del poble, i alhora destruir les seves ànimes. Per aquesta raó, jo també he destruït els seus llibres. Una gran lluita acaba de començar. Fins ara, només he estat jugant amb el papa. Ara començo aquesta obra en el nom de Déu, i s’acabarà sense mi i pel seu poder.» ^{31Ibíd., llibre 6, cap. 10.}LGC 88.1

Als desafiaments que els seus enemics li llançaven per la debilitat de la seva causa, Luter responia: «ÍQui està segur que Déu no m’ha escollit i cridat, o que ells, en menyspre-ar-me, no haurien de témer que estan menys-preant Déu mateix? Moisès anava sol quan sortí d’Egipte, Elies també estava sol en els dies del rei Acab, Isaïes també estava sol a Jerusalem i també Ezequiel a Babilònia. [... ] Déu no escollí com a profeta, ni el summe sacerdot, ni cap altre personatge distingit, sinó que generalment escollí homes humils i menyspreats i en certa ocasió un pastor, Amós. En qualsevol època els sants hagueren de reprendre reis, prínceps, sacerdots i homes savis posant la seva vida en perill. [... ] No estic dient que jo sigui un profeta, però dic que ells haurien de tenir por precisament perquè estic sol i ells són molts. Estic segur d’això, que la Paraula de Déu és amb mi, i que no està amb ells.» ^{32Ibíd., llibre 6, cap. 10.}LGC 88.2

No fou sinó després d’haver sostingut una terrible lluita amb el seu propi cor, que Luter es decidí finalment a separar-se de l’església. En aquella època de la seva vida escriví el següent: «Cada dia entenc millor com és de difícil per a un hom desprendre’s dels es-crúpols que li foren donats en la infantesa. Oh! Quant de dolor m’ha causat, tot i que les Escriptures estan del meu costat, justificar-me que la meva obligació és enfrontar-me jo sol amb el papa i presentar-lo com a l’Anticrist! Quantes no han estat les tribulacions del meu cor! Quantes vegades m’he fet, amb amargu-ra, la mateixa pregunta que he escoltat fre-qüentment en els llavis dels papistes: “Tu sol ets savi?” Tots els altres estan equivocats? Què passarà, després de tot, si és que jo vaig errat, i embolico en l’engany tantes ànimes que seran condemnades per a l’eternitat? Així vaig lluitar contra mi mateix i contra Satanàs, fins que Crist, per mitjà de la seva infallible Paraula, enfortí el meu cor contra aquests dubtes”. ^{33 Martyn, pàg. 372, 373.}LGC 88.3

El papa havia amenaçat Luter amb la excomunicació si no es retractava, i l’amenaça es complí. Aparegué una nova butlla que pu-blicava la separació final del reformador de l’Església de Roma. Se’l declarava maleït pel cel i en la mateixa condemnació s’incloïen tots aquells que rebessin les seves doctrines. La gran lluita havia començat de veritat.LGC 88.4

L’oposició és el destí que els toca a tots aquells a qui Déu fa servir perquè prediquin veritats aplicables especialment a la seva èpo-ca. Hi havia una veritat present en els dies de Luter, una veritat en aquells moments d’espe-cial importància, així també hi havia una ve-ritat present per a l’església dels nostres dies. Al Senyor que fa totes les coses segons la seva voluntat li ha agradat col·locar els homes en diverses condicions i encomanar-los deures particulars, propis dels temps en que viuen i segons les circumstàncies del seu en-torn. Si ells s’adonen de la llum que se’ls ha donat, obtindran una percepció més amplia de la veritat. Però avui dia la majoria no té més desig de trobar la veritat que els papistes enemics de Luter. Avui existeix la mateixa predisposició per acceptar les teories i tradici-ons dels homes abans que la Paraula de Déu. I els qui expandeixen avui aquest coneixe-ment de la veritat no han d’esperar trobar altra acceptació que la que tingueren els pri-mers reformadors. El gran conflicte entre la veritat i la mentida, entre Crist i Satanàs, anirà augmentant d’intensitat a mesura que arribi la fi de la història d’aquest món.LGC 88.5

Jesús havia dit als seus deixebles: «Si fós-siu del món, el món us estimaria com a una cosa seva. Però vosaltres no sou del món, jo us he escollit del món, i per això el món us odia. Recordeu allò que us he dit: “El criat no és més important que el seu amo”. Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosal-tres, si haguessin guardat la meva paraula també guardarien la vostra» (Jn 15.19,20). I per altra banda el nostre Senyor declara sense traves: «Ai quan tothom parlarà bé de vos-altres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!” (Lc 6.26). Avui l’esperit del món no està més en harmonia amb l’esperit de Crist que en temps antics, i els qui predi-quen la Paraula de Déu en la seva puresa no trobaran millor acollida ara que abans. Les formes d’oposició a la veritat poden canviar, l’enemistat pot ser menys aparent en els seus atacs perquè és més subtil, però existeix el mateix antagonisme que seguirà manifestant-se fins a la fi dels temps.LGC 89.1