Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents

La Gran Controvèrsia

 - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 8 - Luter davant la Dieta

    *****

    UN NOU emperador, Carles V, havia ascendit al tron d’Alemanya. Els emissaris de Roma s’afanyaren a presentar-li les seves felicitacions i a induir el monarca perquè emprés el seu poder contra la Reforma. Per altra banda, l’elector de Saxònia, Frederic III el Savi, amb qui Carles tenia un gran deute per la seva ascensió al tron, li suplicà que no prengués cap mesura contra Luter sense escoltar-lo abans. D’aquesta manera, l’emperador es trobà enmig d’una situació confusa I compromesa. Els papistes no es veurien satisfets sense, com a mínim, un edicte reial que sentenciés Luter a mort. L’elector havia declarat fermament que «ni la majestat imperial ni cap altra havia demostrat que els escrits de Luter haguessin estat refutats;” i per tant demanà que «el doctor Luter, amb un salconduit, pogués comparèixer davant de jutges savis, pietosos i imparcials.» 1D’Aubigné, llibre 6, cap. 11.LGC 90.1

    L’atenció general es fixà en la reunió dels estats alemanys convocada a Worms poc des-prés que Carles hagués ascendit al tron. Hi havia temes i interessos polítics importants que s’havien de tractar a la Dieta nacional. Per primera vegada els prínceps d’Alemanya veurien el seu jove monarca presidint una assemblea deliberativa. D’arreu del país havien vingut dignataris de l’església i de l’estat. Senyors seculars, de bona família, poderosos i zelosos dels seus drets hereditaris; representants de l’alt clergat que ostentaven la seva categoria i superioritat, cavallers seguits dels seus guardes armats i ambaixadors de terres estranyes i llunyanes, tots ells s’uniren a Worms. I el tema que despertava més interès en aquella enorme assemblea era la causa del reformador de Saxònia.LGC 90.2

    Carles ja havia encarregat a l’elector que portés Luter davant la Dieta, assegurant-li protecció i prometent disposar d’una discussió lliure entre gent competent per debatre els motius de dissidència. Luter desitjava comparèixer davant del monarca. La seva sa-lut en aquells moments no era gaire bona; tot i això, escriví a l’elector: «Si no puc venir a Worms amb bona salut, em faré portar encara que estigui malalt. Perquè si l’emperador em crida, estic segur que es tracta d’una crida de Déu. Si volen fer servir la violència contra mi, cosa que sembla probable (ja que no és per instruir-se perquè volen que comparegui), ho confio tot a les mans del Senyor. Encara viu i regna el que conservà sans els tres joves en el foc rabiós del forn. Si no em vol salvar, la meva vida no val gaire. Impedim solemnement que l’evangeli s’exposi al menyspreu dels malvats, i vessem la nostra sang per ell i així no venceran. Serà la meva vida o mort la que més contribuirà a la salva-ció de tots? [...] De mi es pot esperar qualsevol cosa menys la fuga i la retractació. No puc fugir, i retractar-me molt menys.» 2Ibíd., llibre 7, cap. 1.LGC 90.3

    Les notícies que circularen per Worms dient que Luter apareixeria davant la Dieta crearen una gran expectació. Girolamo Aleandro, el llegat papal a qui li havia estat con-fiat el cas, s’alarmà i enfurí. Preveia que el resultat seria desastrós per a la causa del pa-pat. Fer investigacions en un cas sobre el que el papa ja havia dictat sentència condemnatòria era com discutir l’autoritat del sobirà pontífex. A més d’això, tenia por que els eloqüents i poderosos arguments d’aquest home apartessin de la causa del papa a molts dels prínceps. En conseqüència, insistí molt a Carles que Luter no comparegués a Worms. Per aquest motiu es publicà la butlla d’excomunió contra Luter, i aquest fet, unit a les gestions del llegat, feu cedir a l’emperador, el qual escriví a l’elector dient-li que si Luter no volia retractar-se havia de quedar-se a Wittenberg.LGC 91.1

    Aleandro no en tenia prou amb aquest triomf, i continuà treballant amb poder i astú-cia per aconseguir la condemnació de Luter. Amb una persistència digne de la millor causa, insistia en presentar el reformador als prínceps, als prelats i a diversos membres de l’assemblea, acusant-lo de «sediciós, rebel, malvat i blasfem.» Però la vehemència i pas-sió manifestades pel llegat revelaren plena-ment l’esperit pel qual havia actuat. «La ven-jança i l’odi l’impulsen», era el comentari general, «i no el zel i la pietat.» 3Ibíd., llibre 7, cap. 1. La majoria dels membres de la Dieta estaven més dispo-sats que mai a veure amb benevolència la causa de Luter.LGC 91.2

    Aleandro insistí amb més força a l’empe-rador que complís el seu deure d’executar els edictes papals. Això, però, segons les lleis d’Alemanya, no es podia fer sense el consen-timent dels prínceps, i Carles, no podent resistir les importunitats del llegat, decidí presentar el cas davant la Dieta. «Fou un dia d’orgull per al nunci. L’assemblea era gran i la causa encara més. Aleandro al·legaria a favor de Roma, [... ] mare i senyora de totes les esglésies.» Justificaria el primat de Sant Pere davant dels principats de la cristiandat. «Tenia el do de l’eloqüència, i aquesta vegada es posà a l’alçada de la situació. La providència volgué que davant del tribunal més august, Roma fos defensada pel més hàbil dels seus oradors abans de ser condemnada.» 4Wylie, llibre 6, cap. 4. Els qui defensaven la causa de Luter preveien amb precaució l’efecte que produiria el discurs d’Aleandro. L’elector de Saxònia no estava present, però ordenà als seus consellers que prenguessin nota del discurs del nunci.LGC 91.3

    Amb tot el poder de la instrucció i l’elo-qüència, Aleandro es disposà a enderrocar la veritat. Llançà contra Luter acusació rera acusació manifestant que era enemic de l’es-glésia i de l’estat, de vius i morts, de clergues i laics, de concilis i cristians en concret. «en els errors de Luter», digué, «hi ha motiu per cremar mil heretges.”LGC 91.4

    En conclusió, procurà menysprear els seguidors de la fe reformada dient: «Qui són tots aquest luterans? Un grup d’insolents pe-dagogs, de sacerdots viciats, de frares dissoluts, advocats ignorants, nobles degradats i un poble pervers i seduït. Que n’és de més nombrós, hàbil i poderós el partit catòlic! Un decret unànime d’aquesta il·lustre assemblea il·luminarà els senzills, advertirà els incauts, farà decidir als qui dubten i enfortirà als dèbils.» 5.LGC 91.5

    Aquestes són les armes que els enemics de la veritat sempre han esgrimit en els seus atacs. Aquests són els mateixos arguments que presenten avui els qui sostenen l’error, per combatre els qui propaguen les ensenyances de la Paraula de Déu. «Qui són els predicadors de les noves doctrines?» exclamen aquells que desitgen una religió popular. «Són ignorants, poc nombrosos i els més pobres. I, malgrat tot, pretenen tenir la veritat i ser el poble escollit de Déu. Són ignorants que s’han deixat enganyar. Que n’és de superior en nombre i influència la nostra església! Quants homes grans i il·lustres es troben entre nosaltres! Que n’és de gran el poder que està de part nostra!” Aquests són els arguments que tenen més influència sobre el món, però no són de gran ajuda ni ara ni en els dies del reformador.LGC 92.1

    La Reforma no s’acabà, com molts cre-uen, en concloure la vida de Luter. Encara ha de seguir fins a la fi del món. Luter tingué una gran obra per fer: donar a conèixer a d’altres la llum que Déu havia fet brillar en el seu cor, però ell no rebé tota la llum que rebria el món. Des d’aquells fins ara, sense interrupció, sobre les Escriptures han brillat noves llums i s’han donat a conèixer noves veritats.LGC 92.2

    El discurs del llegat causà una profunda impressió sobre la Dieta. Luter no hi era pre-sent per refutar els càrrecs del campió papal amb les veritats convincent i senzilles de la Paraula de Déu. No es feu cap esforç per de-fensar el reformador. Es manifestava una dis-posició general no només per condemnar-lo juntament amb les doctrines que ensenyava, sinó per arrancar d’arrel l’heretgia. Roma ha-via gaudit de la millor oportunitat per defensar la seva causa. S’havia dit tot el que es podia dir per justificar-la. Però aquella victòria aparent no fou res més que el senyal de la derrota. Des d’aquell dia el contrast entre la veritat i l’error es veuria més i més, perquè la lluita entre ambdós quedava clarament deci-dida. Mai més Roma quedaria tan segura com en aquell dia.LGC 92.3

    Mentre la majoria dels membres de la Di-eta no haurien dubtat en lliurar a Luter a la venjança de Roma, eren molts els que s’adonaren amb dolor de la corrupció que hi havia a l’església, i desitjaven que s’acabessin els abusos que el poble alemany patia com a conseqüència de la degradació i la immoralitat del clergat. El llegat havia presentat el govern del papa de la manera més favorable. Però aleshores el Senyor mogué un dels membres de la Dieta perquè realitzés una veritable exposició dels efectes de la tirania papal. Amb una noble fermesa, el duc Jordi de Saxònia 6 D’acord amb el que indica la GEC, amb el tractat de Leipzig, l’any 1485, Ernest i Albert de Saxònia, fills de Frederic II elector de Saxònia, es reparteixen l’herència del seu pare. Ernest I de Saxònia, el fill gran, es queda, entre altres possessions, amb la porció electoral del territori -Saxònia-Wittenberg— i, per consegüent, l’electorat. Per la seva banda, Albert IV, el fill petit, pren el títol de duc de Saxònia juntament amb la resta de l’herència deixada per Ernest. L’elector Frederic III el Savi és fill d’Ernest I de Saxònia, mentre que el duc Jordi ho és d’Albert IV. Així doncs, tot i l’aparent contradicció, la personalitat que aquí s’esmenta era, efectivament, el duc Jordi de Saxònia. s’aixecà davant d’aquella assemblea de prínceps i exposà amb gran exactitud els enganys i les abominacions del papat i les seves fatals conseqüències. En acabar afegí: «Aquests són alguns dels abusos dels quals s’acusa Roma. Han deixat de banda la vergonya, i el seu únic objectiu és [...] els diners, els diners, sempre més diners, [...] per tant els predicadors que haurien d’ensenyar la veritat, no prediquen altra cosa que la mentida, i no solament són tolerats, sinó també recompensats, perquè com més grans són les mentides, més grans són els guanys. És d’aquesta font immunda d’on ragen totes aquestes aigües corrompudes. La corrupció sempre acompanya a la avarícia. [...] És un escàndol causat pel clergat que tantes ànimes caiguin així en una eterna condemnació. S’hauria de portar a terme una reforma general.» 7Ibíd ., llibre 7, cap. 4. Ni el mateix Luter hauria pogut parlar amb tanta capacitat i força contra els abusos de Roma, i el fet de ser l’orador un declarat enemic del reformador donava més valor a les seves paraules.LGC 92.4

    Si els ulls dels membres de l’assemblea haguessin estat oberts, haurien vist allà els àngels de Déu llançant els raigs de llum per dissipar les tenebres de l’error i obrint les ments i els cors de tots perquè rebessin la veritat. Era el poder del Déu de veritat i saviesa el que dominava els mateixos adversaris de la Reforma, i preparava així el camí per a la gran obra que era a punt de realitzar-se. Martí Luter no hi era present, però la veu d’Aquell més gran que Luter s’havia deixat sentir a l’assemblea.LGC 93.1

    La Dieta nomenà una comissió encarregada de redactar una llista de totes les opressions papals que pesaven tant sobre el poble alemany. Aquesta llista, que contenia cent una especificacions, fou presentada a l’emperador, juntament amb una sol·licitud en què es demanava que prengués mesures encaminades a reprimir aquests abusos. «Quantes ànimes cristianes es perden», deien els sol·licitants, «quants estralls, quantes extorsions i quants escàndols envolten al cap de la cristiandat! És el nostre deure prevenir la ruïna i el deshonor de la nostra gent. Per aquesta raó us supliquen unànimement i amb humilitat que ordeneu començar i acabar una reforma general.» 8Ibíd ., llibre 7, cap. 4.LGC 93.2

    Llavors la Dieta demanà que compare-gués davant d’ella el reformador. Tot i les in-trigues, protestes i amenaces d’Aleandro, l’emperador consentí finalment que Luter fos citat a comparèixer davant la Dieta. Amb la notificació també s’envià un salconduit que garantia al reformador el retorn a un lloc se-gur. Ambdós documents li foren portats per un herald, encarregat de portar a Luter de Wittenberg a Worms.LGC 93.3

    Els amics de Luter estaven atemorits i desesperats. Coneixien molt bé el prejudici i l’enemistat que regnaven contra ell, pensaven que ni el salconduit seria respectat, i l’aconsellaven que no posés la seva vida en perill. Però ell els contestà: «Els papistes no desitgen que vagi a Worms, però sí la meva condemnació i mort. No importa, pregueu, no per mi, sinó per la Paraula de Déu. [... ] Crist em donarà el seu esperit per vèncer aquests ministres de l’error. Sempre els he menyspreat i triomfaré sobre ells amb la mort. A Worms estan pensant com poder ferme retractar. I la meva retractació serà aquesta: abans deia que el papa era el vicari de Crist, ara asseguro que és l’adversari de nostre Senyor, i l’apòstol del diable». 9Ibíd ., llibre 7, cap. 6.LGC 93.4

    Luter no faria aquell perillós viatge sol. A més del missatger imperial, tres dels seus mi-llors amics decidiren acompanyar-lo. Melanchthon desitjava unir-se a ells. El seu cor esta-va unit amb el de Luter i es delia per seguir-lo, si calia, fins a la presó o la mort. Però les seves súpliques foren inútils. Si Luter moria, les esperances de la Reforma se centrarien en el seu jove col·laborador. I el reformador digué a Melanchthon quan s’acomiadava d’ell: «Si no torno, i els meus enemics em maten, con-tinua ensenyant i sostenint la veritat amb fer-mesa. Ocupa el meu lloc. [...] Si tu vius, la meva mort no tindrà gaire importància”. 10Ibíd., llibre 7, cap. 7. Els estudiants i ciutadans que s’havien reunit per veure marxar Luter estaven profundament commoguts. Una multitud de persones, els cors dels quals havien estat tocats per l’evangeli, l’acomiadaren entre plors. Així sortiren el reformador i els seus acompanyants de Wittenberg.LGC 93.5

    Durant el camí s’adonaren que les ments de la gent eren oprimides per sinistres pres-sentiments. En alguns pobles no se’ls donà cap importància. En un d’aquests, on passaren la nit, un sacerdot amic manifestà els seus te-mors al reformador, i li ensenyà el retrat d’un reformador italià que havia patit el martiri. L’endemà saberen que els escrits de Luter ha-vien estat condemnats a Worms. Els missatges imperials proclamaven el decret de l’empera-dor i obligaven el poble a lliurar als magistrats les obres proscrites del reformador. L’herald, patint per la seguretat de Luter a la Dieta i creient que ja començava a dubtar del seu propòsit de comparèixer al concili, li preguntà si estava decidit a seguir endavant. Luter li contestà: «Encara que se m’ha posat en entre-dit a totes les ciutats, continuaré”. 11Ibíd., llibre 7, cap. 7. LGC 94.1

    A Erfurt, Luter fou rebut amb honors. En-voltat per multituds que l’admiraven, travessà aquells mateixos carrers que temps enrera tre-pitjà sovint amb una bossa de captaire. Visità la cel·la del seu convent i pensà en les lluites per mitjà de les quals la llum que ara inundava Alemanya havia penetrat en la seva ànima. Desitjaven sentir-lo predicar. Li estava prohibit, però l’herald donà el seu consentiment i el mateix frare que una vegada havia estat servent del convent ocupà el púlpit.LGC 94.2

    Davant d’una gran concurrència parlà amb les paraules de Crist: «La pau sigui en vosaltres.» «Els filòsofs”, digué, «doctors i escriptors han intentat demostrar de quina ma-nera l’home por aconseguir la vida eterna però no ho han aconseguit. Jo us ho explicaré ara: [... ] Déu ressuscità un Home d’entre els morts, Nostre Senyor Jesucrist, que pot destruir la mort, i acaba amb els pecats i tanca les portes de l’infern. Aquesta és la seva obra de salvació.[...] Jesucrist ha vençut, aquesta és la gran notícia i ens hem salvat gràcies a la seva obra, i no gràcies a les nostres. [... ] Nostre Senyor Jesucrist digué, “Que la pau sigui en vosaltres; mireu les meves mans”, és a dir, “Mira, home! Jo i només jo sóc qui ha esborrat els teus pecats i t’ha rescatat. Per això ara tens la pau”, diu el Senyor.»LGC 94.3

    I prosseguí explicant de quina manera la veritable fe es manifesta en una vida santa: «Com que Déu ens ha salvat, obrem d’una manera digna de la seva aprovació. Ets ric? Que els teus béns administrin les necessitats dels pobres. Ets pobre? Que el teu treball ser-veixi als rics. Si el teu treball és útil només per a tu, el treball que pretens fer a Déu no és res més que mentida”. 12Ibíd., llibre 7, cap. 7. LGC 94.4

    El poble l’escoltava embadalit. El pa de la vida fou portat a aquelles ànimes afamades. Crist s’alçà davant d’elles per damunt de papes, llegats, emperadors i reis. Luter no feu cap referència a la seva perillosa situació. No volia ser l’objecte de pensaments i simpaties. En la contemplació de Crist es perdia de vista a si mateix. S’amagava darrera de l’Home del Calvari i només procurava presentar Jesús com a Redemptor dels pecadors.LGC 94.5

    El reformador prosseguí el seu viatge i per allà on passava despertava gran interès. La gent s’amuntegava al seu voltant, i alguns amics l’advertien dels propòsits dels romanis-tes. «Et cremaran”, deien alguns, «i convertiran el teu cos en cendres, com feren amb Jan Hus.» Ell contestava: «Encara que encen-guessin un foc que s’expandís des de Worms a Wittenberg, i s’alcés fins el cel, el travessaria en nom del Senyor, compareixeré davant d’ells, entraré en la mandíbula d’aquella bestiassa, li trencaré les dents i confessaré Nostre Senyor Jesucrist”. 13Ibíd., llibre 7, cap. 7.LGC 94.6

    Les notícies del seu apropament a Worms crearen gran commoció. Els seus amics temien per la seva seguretat, els seus enemics tenien por de l’exit que pogués tenir la seva causa. Es feren els últims esforços per dissuadir Luter d’entrar a la ciutat. Per instigació dels papistes li digueren que s’allotgés en el castell d’un cavaller amic on, es declarà, totes les dificultats es podien solucionar de forma pacífica. Els seus amics s’esforçaven per despertar temors en ell descrivint-li els perills que l’amenaçaven, però tots els seus esforços fracassaren. Luter, sense immutar-se, els digué: «Aniré a Worms encara que hi hagi tants dimonis com teules en els teulats».14Ibíd., llibre 7, cap. 7. LGC 95.1

    Quan arribà a Worms, una gran multitud s’amuntegà per donar-li la benvinguda. Ni per saludar l’arribada del mateix emperador s’havia reunit tanta gent. L’agitació era im-mensa i d’entre la gent s’alçà una veu estri-dent i queixosa que entonava un cant fúnebre com si advertís a Luter del destí que l’esperava. «Déu serà la meva defensa”, digué ell, mentre baixava del seu carruatge.LGC 95.2

    Els papistes no creien que Luter gosés compareixer a Worms, i la seva arribada a la ciutat fou per a ells motiu de profunda cons-ternació. L’emperador cità immediatament els seus consellers per acordar que s’havia de fer. Un dels bisbes, un fanàtic papista, digué: «Ja fa temps que hem debatut sobre aquest tema. Elimineu immediatament aquest home.LGC 95.3

    Que Segimon no feu cremar a Jan Hus? Ningú està obligat a concedir ni respectar un salconduit lliurat a un heretge». «No», digué l’emperador, «hem de complir la nostra promesa.» 15Ibíd., llibre 7, cap. 8. I així es decidí que s’escoltaria el reformador.LGC 95.4

    Tota la ciutat desitjava veure aquell home tan notable, i un gran nombre es reuni-ren al costat de la casa on s’allotjava. Feia poc que Luter s’havia recuperat de la malaltia que poc abans havia passat, estava cansat pel viatge que havia durat dos setmanes senceres, devia preparar-se pels animats esdeveniments de l’endemà i necessitava tranquil·litat i descans. Era tan gran la curiositat que tenien per veure’l, que després de descansar unes quantes hores arribaren al seu lloc d’allotjament nobles, cavallers, sacerdots i ciutadans que desitjaven reunir-se amb ell. Entre aquests hi havia els nobles que havien demanat amb valentia a l’emperador una reforma dels abusos eclesiàstics i que, deia Luter, «havien estat alliberats pel meu evangeli.» 16 Martyn, pàg. 393. Tots, amics com enemics, venien a veure el monjo impàvid, que els rebia amb una inalterable serenitat i a tots contestava amb saber i dignitat. La seva relació era ferma i decidida. El seu rostre, delicat i pàl·lid, deixava veure símptomes de cansament i malaltia, alhora que desprenia una barreja de bondat i alegria. Les seves paraules, impregnades de solemnitat i profund fervor, li donaven un poder que ni els seus enemics podien resistir. Amics i enemics es quedaven meravellats. Alguns estaven convençuts que una força divina l’ajudava; altres deien d’ell el que els fariseus deien de Crist: «Té un dimoni”.LGC 95.5

    L’endemà Luter fou citat a presentar-se a la Dieta. Es nomenà a un dignatari imperial perquè el conduís a la sala d’audiències, a la que arribaren amb dificultats. Tots els carrers estaven plens de la gent que s’amuntegava a tot arreu, encuriosida per conèixer el monjo que havia gosat resistir l’autoritat del papa.LGC 95.6

    I quan estava a punt de comparèixer da-vant dels jutges, un vell general, l’heroi de mol-tes batalles, li digué amablement: «Pobre mon-jo, pobre monjo, faràs front a una empresa tan dura, que ni jo ni els altres capitans hem vist mai en les nostres lluites més sagnants. Però si la teva causa és justa i si estàs convençut d’això, continua en nom de Déu, i no tinguis por de res. Déu no t’abandonarà».17D’Aubigné, llibre 7, cap. 8. LGC 96.1

    Davant d’ell s’obriren de bat a bat les portes del concili. L’emperador ocupava el tron. Estava envoltat pels personatges més illustres de l’imperi. Mai abans un home havia aparegut en presència d’una assemblea tan imponent com aquella davant la qual Martí Luter comparegué per explicar la seva fe. «Aquesta compareixença ja era un triomf so-bre el papisme. El papa havia condemnat aquell home, i ara estava davant d’un tribunal que, amb aquest acte, es col·locà per damunt del papa. El papa l’havia posat en entredit i expulsat de tota la societat humana i, tot i això, l’havien convocat amb paraules corteses, i l’havien introduït davant de la as-semblea més augusta del món. El papa l’havia condemnat a callar, i ara es disposava a parlar davant de milers de oients atents que havien vingut dels llocs més llunyans de la cristiandat. Una revolució sense límits s’havia complert per mitjà de Luter. Roma baixava del seu tron, i allò que la feia baixar era la paraula d’un frare.» 18Ibíd ., llibre 7, cap. 8. LGC 96.2

    Davant la presència d’aquella poderosa i prestigiosa assemblea l’humil reformador semblava cohibit i perplex. Alguns dels prínceps, observant la seva emoció, s’aproparen a ell i un d’ells li digué a cau d’orella: «No tin-gueu por d’aquells que no poden matar més que el cos i que res poden fer contra l’ànima”. Un altre afegí: «Quan estigueu davant de reis i governadors, no penseu com o què heu de parlar, l’Esperit del vostre Pare parlarà per vós”. Així els grans de la terra recordaren les paraules amb què Crist enfortia el seu servent fidel en l’hora de la prova.LGC 96.3

    Luter fou col·locat davant del tron de l’emperador. Un profund silenci regnà a la nombrosa assemblea. Immediatament un alt dignatari es posà dempeus i assenyalant un seguit d’escrits de Luter exigí que el reforma-dor respongués dues preguntes: Si reconeixia aquelles obres com a seves i si estava disposat a retractar-se del contingut d’aquestes. Després de llegir-se els dos títols del llibre, Luter digué que sí que eren seves. «Pel que fa a la segona pregunta», digué, «com que fa referència a la fe i salvació de les ànimes, que afecta a la Paraula de Déu, el tresor més gran i preuat del cel i la terra, obraria imprudentment si respongués abans sense reflexionar. Puc afirmar menys del que demanen les cir-cumstàncies, o més del que exigeix la veritat, i així pecar contra aquesta paraula de Crist: “Al qui em negui davant dels homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel” (Mt 10:33). Per aquesta raó, demano a vostra ma-jestat imperial, amb tota humilitat, que em doni temps per respondre sense cometre una ofensa contra la Paraula de Déu.» 19 D’Aubigné, llibre 7, cap. 8.LGC 96.4

    Luter actuà discretament en fer aquesta demanda. Les seves paraules convenceren l’assemblea que no parlava mogut per la pas-sió o l’impuls. Aquesta calma i control tan sorprenents en aquell home feren créixer la seva força, i el prepararen per contestar més tard amb una saviesa, fermesa i dignitat que frustrarien les esperances dels seus adversaris i confondrien la seva insolència i orgull.LGC 96.5

    L’endemà havia de comparèixer de nou per donar la seva resposta final. Per uns mo-ments, en veure’s davant de tantes forces que actuaven juntes contra la veritat, notà que el seu cor s’encongia. Flaquejava la seva fe i se sentí presoner de la por i l’horror. Els perills es multiplicaven davant dels seus ulls, semblava que els seus enemics tenien el triomf a l’abast de les seves mans i que els poders de la foscor guanyarien. Els núvols s’amuntegaven sobre el seu cap i semblava que el separaven de Déu. Desitjava estar segur que el Senyor dels exèrcits l’ajudaria. Amb l’ànim decaigut caigué a terra i amb crits angoixats que només Déu podia sentir, exclamà: «Déu Totpoderós i etern”, suplicà, «que terrible és el món! Mira, com obre la boca per engolir-me i que poca és la confiança que tinc en tu. [...] Si és en la força d’aquest món on he de dipositar la meva confiança, tot s’ha acabat. [... ] La meva última hora ha arribat, la meva sentència ja s’ha pronunciat. [... ] Déu, ajuda’m contra tota la saviesa del món. Fes-ho, [... ] tu sol; [... ] perquè no és la meva obra sinó la teva. No puc fer res aquí, res amb què lluitar contra aquests grans homes del món. [... ] Però la causa és teva, [... ] i és una causa justa i eterna. Déu, ajuda’m! Déu fidel i immutable, en cap home confio, [... ] ja que seria inútil, i tot el que procedeix de l’home mor. [... ] Tu m’has triat per aquesta obra. [... ] Estigues al meu costat en nom del teu estimat Jesucrist, que és la meva defensa, el meu escut, la meva fortalesa”. 20Ibíd., llibre 7, cap. 8.LGC 97.1

    Una sabia providència havia permès que Luter s’adonés del perill que l’amenaçava i no confiés en la seva pròpia força de forma que es llancés presumptuosament en el perill. Malgrat tot, no era la por al dolor corporal, ni a les terribles tortures que l’amenaçaven, ni la mateixa mort que semblava tan propera, el que l’espantava i l’omplia de terror. Havia ar-ribat el moment crític i no se sentia capaç de fer-hi front. Temia que per culpa de la seva debilitat es pogués ferir la causa de la veritat. No suplicava a Déu per la seva seguretat, sinó pel triomf de l’evangeli. L’angoixa que Israel sentí en aquella lluita nocturna que mantin-gué a la vora d’aquell solitari riu, era la que ell sentia en la seva ànima. Però com Israel, Luter estigué amb Déu. En aquells moments de feblesa angoixant la seva fe es fixà en Crist, el poderós Alliberador. Se sentí enfortit amb la seguretat que no compareixeria sol davant del concili. La pau tornà a la seva àni-ma, i s’alegrà de poder elevar la Paraula de Déu davant dels governants de les nacions.LGC 97.2

    Amb l’ànim posat en Déu, Luter es pre-parà per la lluita que l’esperava. Medità un pla de defensa, examinà passatges dels seus propis escrits i tragué proves de les Escriptures per recolzar les seves afirmacions. Llavors, posant la mà esquerra sobre la Bíblia que estava oberta davant d’ell, alçà la mà dreta cap al cel i jurà «romandre fidel a l’evangeli i confessar lliurement la seva fe, encara que hagués de segellar la seva confessió amb la seva sang.» 21Ibíd., llibre 7, cap. 8.LGC 97.3

    Quan fou portat novament davant la Di-eta, el seu rostre no tenia cap marca de por o vergonya. Calmat i dòcil, i alhora valent i dig-ne, es presentà com a testimoni de Déu entre els poderosos de la terra. L’oficial imperial li exigí que digués si es retractava de les seves doctrines. Luter respongué en un to sumís i humil, sense violència ni passió. El seu posat era correcte i respectuós encara que també revelava en el seu comportament una confi-ança i alegria que omplien de sorpresa a l’as-semblea.LGC 97.4

    «Sereníssim emperador, prínceps il·lustres i senyors gloriosos», digué Luter, «comparec davant vostre en aquest dia, segons l’ordre que em comunicàreu ahir, suplicant per la misericòrdia de Déu, a vostra majestat i a vostres augustes alteses, que es dignin escoltar bondadosament la defensa d’una causa que crec que és justa i veritable. Si no respecto, per ignorància, els usos i conveniències de les corts, perdoneu-m’ho, ja que no he estat educat en els palaus dels reis, sinó en l’obscuritat del convent.» 22Ibíd., llibre 7, cap. 8.LGC 98.1

    I seguidament, parlant del tema en qües-tió, afirmà que els seus treballs publicats no tenien tots el mateix caràcter. Alguns tracta-ven de la fe i de les bones obres, i fins i tot els seus enemics els declaraven no només inofen-sius sinó fins i tot aprofitables. Retractar-se d’ells, digué, seria condemnar veritats que to-tes les parts han confessat. En altres escrits exposava els abusos i la corrupció del papat. Revocar el que havia dit sobre aquest signifi-caria infondre noves forces a la tirania de Roma i obrir a tan grans mals una porta enca-ra més àmplia. Finalment hi havia una tercera categoria d’escrits en què atacava simples personatges que volien defensar els mals regnants. En referència a aquests últims confessà francament que els havia atacat amb més violència del que es mereixien. No es declarà innocent, però tampoc podia retractar-se d’aquests llibres, ja que aquest fet embraviria els enemics de la veritat, i així tindrien l’ocasió d’atacar el poble de Déu amb major crueltat.LGC 98.2

    «Tot i això, sóc un simple home i no Déu», prosseguí, «per tant, em defensaré com Crist ho feu dient: “Si he parlat malament, doneu-me el testimoni del mal”. [... ] Per la misericòrdia de Déu, us conjuro a vós, el més serè dels emperadors, i a vosaltres, il·lustres prínceps i a la resta, d’alta i baixa gradació, perquè em proveu, pels escrits dels profetes i dels apòstols, que he errat. Quan m’hagueu convençut, em retractaré de tots els meus er-rors i seré el primer d’agafar els meus escrits i llançar-los al foc.LGC 98.3

    »El que acabo de dir mostra clarament, així ho espero, que he considerat i pesat els perills als quals m’exposo, però lluny d’acovardir-me, m’alegro de veure que l’evangeli és avui, com en temps passats, una causa de problemes i dissensions. Aquest és el caràcter i el destí de la Paraula de Déu. “No he vingut a posar pau a la terra, sinó guerra”, digué Jesucrist. Déu es admirable i terrible en els seus judicis. Hem de tenir por ja que quan prete-nem reprimir les discòrdies, perseguim la Pa-raula de Déu i fem caure sobre nosaltres un diluvi d’irresistibles perills, desastres presents i desolacions eternes. [...] Podria citar molts exemples dels oracles de Déu. Podria parlar dels faraons, dels reis de Babilònia i dels d’Israel, els treballs dels quals mai contribuïren de forma tan eficaç a la seva pròpia destrucció que quan intentaren per mitjà de consells d’aparença sabia enfortir el seu imperi. “Déu mou les muntanyes i les destrueix abans que ho sàpiguen.”» 23Ibíd., llibre 7, cap. 8.LGC 98.4

    Luter havia parlat en alemany, ara se li demanà que repetís les mateixes paraules en llatí. Tot i que estava exhaust a causa de l’es-forç previ, feu el que se li demanà i repetí el discurs en llatí amb la mateixa energia i clare-dat que la primera vegada. La providència de Déu dirigí aquest afer. Les ments de molts dels prínceps presents estaven tan cegades per l’error i la superstició que la primera vegada no apreciaren la força dels arguments de Luter, però en repetir-los pogueren adonar-se clarament dels punts que havia presentat.LGC 98.5

    Aquells que tancaven obstinadament els ulls per no veure la llum, i decidien no acceptar la veritat, s’ompliren de ràbia en escoltar les poderoses paraules de Luter. Tan bon punt deixà de parlar, qui havia de respondre en nom de la Dieta li digué indignat: «No heu contestat la pregunta que us hem fet. [... ] Vo-leu o no voleu retractar-vos?”LGC 99.1

    El reformador respongué: «Ja que vostres majestat i alteses exigeixen una resposta senzilla, clara i precisa, us en donaré una i és aquesta: No puc sotmetre la meva fe ni al papa ni als concilis, perquè és tan evident com la llum del dia que ells han caigut moltes vegades en l’error així com en moltes contra-diccions amb ells mateixos. Així doncs, si no em convenceu amb testimonis bíblics, o amb raons evidents i si no em persuadiu amb els mateixos texts que jo he citat, i amb aquells que subjecten la meva consciència a la Parau-la de Déu, no puc ni vull retractar-me de res, perquè no és digne d’un cristià parlar contra la seva consciència. Així penso, i no puc ferho d’altra manera. Que Déu m’ajudi. Amén”. 24Ibíd., llibre 7, cap. 8.LGC 99.2

    Així de ferm mantingué aquell home el fonament de la Paraula de Déu. La llum del cel il·luminà el seu rostre. La grandesa i puresa del seu caràcter, la pau i la joia del seu cor es manifestaven en tots els que l’escoltaven mentre donava el seu testimoni contra l’error i veien en ell aquella fe que venç el món.LGC 99.3

    Tota l’assemblea emmudí durant una es-tona a causa de la seva perplexitat. La prime-ra vegada Luter havia parlat amb un to res-pectuós i baix, i amb una actitud que fregava la submissió. Els romanistes ho havien inter-pretat com a prova evident que el valor co-mençava a faltar-li. S’havien pensat que la sol·licitud d’un termini per donar la seva res-posta equivalia al preludi de la seva retracta-ció. El mateix Carles, en veure no sense menyspreu l’hàbit esquinçat del frare, la seva actitud tan simple i la senzillesa de la seva oració, havia exclamat: «Ben cert que no serà aquest monjo qui em converteixi en heretge”. Però el valor i energia que aquesta vegada desplegà, així com la força i la claredat dels seus arguments, els deixaren sorpresos. L’em-perador, ple d’admiració, exclamà: «Aquest monjo parla amb un cor intrèpid i un coratge immutable». Molts dels prínceps alemanys observaven amb orgull i satisfacció aquell re-presentant de la seva nació.LGC 99.4

    Els partidaris de Roma havien estat der-rotats, la seva causa oferia un aspecte molt desfavorable. Intentaren mantenir el seu po-der, no per mitjà de les Escriptures, sinó per mitjà d’amenaces; l’argument inexhaurible de Roma. Digué el portaveu de la Dieta: «Si no et retractes, l’emperador i els estats de l’imperi hauran de decidir quina actitud adoptar davant un heretge incorregible”. Els amics de Luter, que havien escoltat amb alegria la seva noble defensa, tremolaren en sentir aquestes paraules, però el mateix doctor respongué amb calma: «Que Déu m’ajudi perquè de res puc retractar-me».25Ibíd., llibre 7, cap. 8.LGC 99.5

    S’ordenà a Luter que es retirés mentre els prínceps deliberaven. Tothom s’adonava que havia arribat una gran crisi. El rebuig persistent de Luter a sotmetre’s podia afectar la història de l’església durant molts segles. S’acordà donar-li una nova oportunitat per retractar-se. Per última vegada el feren entrar a la sala. Li tornaren a preguntar si renunciava a les seves doctrines. «No tinc altra resposta que la que he donat», digué. Era clar i evident que no podien induir-lo, ni amb promeses ni amb amenaces, a cedir a les exigències de Roma.LGC 99.6

    Els cabdills papals tenien por que el seu poder, que havia fet tremolar reis i nobles, fos menyspreat per un pobre monjo, i esproposaren fer-li sentir la seva ràbia torturant-lo. Però Luter, conscient del perill que corria, els havia parlat amb la dignitat i calma pròpia d’un cristià. Les seves paraules no contenien orgull, passió ni falsedat. S’havia perdut de vista ell mateix i els grans homes que l’envoltaven i només sentia que es trobava en presència d’Un infinitament superior a papes, prelats, reis i emperadors. Crist havia parlat pel testimoni de Luter amb un poder i grandesa que despertà por i admiració, tant en els seus amics com en els seus enemics. L’Esperit de Déu havia estat present en aquell concili, impressionant vivament els cors del caps de l’imperi. Alguns prínceps reconegueren sense por la causa del reformador. Molts es convenceren de la veritat, però en alguns la impressió no durà gaire. Altres en aquells moments no mostraren les seves conviccions, però després d’estudiar les Escriptures, arribaren a ser uns ferms seguidors de la Reforma.LGC 100.1

    L’elector Frederic havia esperat amb im-paciència la compareixença de Luter davant la Dieta, i amb gran emoció escoltà el seu discurs. Amb joia i orgull testimonià el coratge, fermesa i seguretat del doctor, i decidí defensar-lo amb major fermesa que abans. Comparà ambdues parts i veié que la saviesa dels papes, dels reis i dels prelats havia estat anul·lada pel poder de la veritat. El papat ha-via patit una derrota que se sentiria en totes les nacions a través dels segles.LGC 100.2

    En adonar-se el llegat de l’efecte de les paraules de Luter, temé, com mai havia te-mut, per la seguretat del poder papal, i decidí emprar tots els mitjans que estiguessin al seu abast per acabar amb el reformador. Amb tota l’eloqüència i habilitat diplomàtica que el caracteritzaven, li descriví al jove emperador la follia i perill que representava sacrificar en favor d’un insignificant frare l’amistat i recol-zament de la poderosa seu de Roma.LGC 100.3

    Les seves paraules tingueren els seus efectes. Al dia següent a la resposta de Luter, Carles envià a la Dieta un missatge que ma-nifestava la seva decisió de seguir la política dels seu avantpassats de mantenir i protegir la religió catòlica. Com que Luter es negava a renunciar als seus errors, es prendrien les mesures més enèrgiques contra ell i contra les heretgies que ensenyava. «Un sol frare, extraviat per la seva pròpia bogeria, s’alça contra la fe de la cristiandat. Sacrificaré els meus regnes, els meus amics, els meus tresors, el meu cos, la meva sang, el meu esperit i la meva vida per contenir aquesta impietat. M’acomiadaré de l’agustí Luter prohibint-li causar el més lleu tumult entre el poble i ara procediré contra ell i els seus seguidors com contra heretges declarats, per mitjà d’excomunió i per tots els mitjans convenients per destruir-lo. Crido els membres del estats que es comportin com a fidels cristians.» 26Ibíd., llibre 7, cap. 9. Tot i això, l’emperador declarà que el salconduit de Luter havia de respectar-se i abans de prosseguir contra ell, se l’havia de deixar arribar a casa seva.LGC 100.4

    Aleshores els membres de la Dieta pro-posaren dues opinions. Els emissaris i repre-sentants del papa sol·licitaren que el salconduit del reformador fos violat. «El Rin”, deien ells, «havia de rebre la seves cendres, com rebé fa un segle les de Jan Hus.» 27Ibíd., llibre 7, cap. 9. Però els prínceps alemanys, tot i ser papistes i enemics declarats de Luter, s’oposaren al fet que es violés així la fe pública, al·legant que suposaria una taca en l’honor de la nació. Recordaren les calamitats que havien seguit a la mort de Hus, i declararen que no volien una repetició d’aquells terribles mals ni per a Alemanya ni per al seu jove emperador.LGC 100.5

    El mateix Carles, en resposta a la vil pro-posta, digué: «Encara que la fe i la fidelitat fossin desterrades del món, haurien de trobar refugi en els cors dels prínceps».28Ibíd., llibre 7, cap. 9. Però els enemics papals més ofuscats de Luter conti-nuaren insistint al monarca perquè fes amb el reformador el que Segimon feu amb Hus: abandonar-lo a la misericòrdia de l’església. Però Carles V evocà l’escena en què Hus, as-senyalant les cadenes, li recordà al monarca que la seva paraula no s’havia complert, i contestà: «Jo no vull envermellir com ho feu Segimon».29 Lenfant, vol. 1, pàg. 422.LGC 101.1

    Fins i tot Carles havia rebutjat delibera-dament les veritats presentades per Luter. «Estic fermament decidit a seguir l’exemple dels meus avantpassats», escriví el monarca. 30D’Aubigné, llibre 7, cap. 9. Havia decidit que no sortiria del camí del costum, ni tan sols per anar pel camí de la veritat i de la justícia. Per la mateixa raó que els seus pares l’havien recolzat, ell també re-colzaria el papat i tota la seva crueltat i cor-rupció. De manera que disposà que no accep-taria més llum que la que havien rebut els seus pares i no faria res més que ells no haguessin fet.LGC 101.2

    Són molts els que avui en dia s’aferren als costums i tradicions dels seus pares. Quan el Senyor els envia alguna nova llum es neguen a acceptar-la perquè els seus pares, com que no la conegueren, no la reberen. No estem en la mateixa situació que els nostres pares, així doncs els nostres deures i responsabilitats tampoc són els mateixos. Déu no ens aprovarà si mirem l’exemple dels nostres pares per determinar quin és el nostre deure, enlloc d’estudiar la Bíblia nosaltres mateixos. La nostra responsabilitat és més gran que la dels nostres avantpassats. Som deutors de la llum que reberen ells i que ens lliuraren com a herència i deutors d’una nova llum que bri-lla sobre nosaltres i que prové de la Paraula de Déu.LGC 101.3

    Crist digué als incrèduls jueus: «Si jo no hagués vingut a parlar-los, no tindrien pecat, però ara no tenen excusa del seu pecat” (Jn 15.22). El mateix poder diví havia parlat per mitjà de Luter a l’emperador i als prínceps d’Alemanya. I mentre la llum procedent de la Paraula de Déu brillava, el seu Esperit al·legà per última vegada amb molts dels que es trobaven en aquella assemblea. Així com Pilat, segles abans, permeté que l’orgull i la fama li tanquessin el cor perquè no rebés el Redemptor del món; i així com el covard Fèlix rebutjà el missatge de la veritat dient: «De moment, vés-te’n. Quan trobi una altra ocasió et faré cridar”; i com l’orgullós Agripa confessà: «Falta ben poc perquè em convencis de fer-me cristià” (Ac 24.25; 26.28), però rebutjà el missatge que li fou enviat del cel; així també Carles V, cedint davant de les instàncies de l’orgull i la política del món, decidí rebutjar la llum de la veritat.LGC 101.4

    Per molts llocs corrien rumors dels desig-nis contra Luter i despertaven una gran agita-ció a la ciutat. Luter havia fet molts amics que, en saber la traïdora crueltat de Roma envers tots aquells que gosessin exposar les seves corrupcions, decidiren evitar que fos crucificat. Centenars de nobles es comprome-teren a protegir-lo. Molts denunciaven públi-cament el missatge imperial com a prova evident d’humiliant submissió al poder de Roma. Es clavaren cartells a les portes de les cases i en les places públiques, uns contra Luter i altres defensant-lo. En un d’aquests es llegia senzillament aquests enèrgiques parau-les del savi: «Ai de tu, país que tens per rei un esclau» (Coh 10.16). 31 N. del T: La nomenclatura seguida per als llibres de la Bíblia és la que es dóna en la Bíblia Catalana Interconfessional. Per aquest motiu, alguns noms poden semblar estranys a alguns lectors; en especial Cohèlet, que és l’equivalent a l’Eclesiastès. L’entusiasme que el poble manifestava a favor de Luter arreu de l’imperi donà a conèixer a Carles i a la Dieta que si es cometia una injustícia contra ell po-drien posar en perill tant la pau de l’imperi com l’estabilitat del tron.LGC 101.5

    Frederic de Saxònia observà una ben es-tudiada reserva, amagant amb cura els seus vertaders sentiments per al reformador, i el custodiava amb una incansable vigilància ob-servant tots els seus moviments i els dels seus adversaris. Però n’hi havia molts que no ama-gaven la seva simpatia per Luter. El visitaven prínceps, comtes, barons i altres persones de distinció, clergues i laics. «La petita habitació del doctor», escrigué Spalatin, «no podia con-tenir tots els qui venien a veure’l.» 32Martyn, vol. 1, pàg. 404. El poble el mirava com si fos superior a un humà. Fins i tot els qui no creien en les seves ensenyances admiraven la seva sublim integritat que el feia desafiar la mort abans que violar els dictats de la seva consciència.LGC 102.1

    Es feren molts esforços per obtenir que Luter consentís arribar a un acord amb Roma. Prínceps i nobles li manifestaren que si persistia sostenint les seves opinions contra l’església i els concilis, aviat se’l desterraria de l’imperi i llavors ningú el defensaria. Així res-pongué el reformador: «L’evangeli de Crist no pot predicar-se sense escàndol. [...] ¿Com és possible que la por o aprensió dels perills m’aparti del Senyor i de la Paraula divina, que és l’única veritat? No, abans donaria el meu cos, la meva sang i la meva vida». 33 D’Aubigné, llibre 7, cap. 10.LGC 102.2

    Novament l’instaren a sotmetre’s al judici de l’emperador, ja que no havia de témer res.«Consento”, respongué, «que l’emperador, els prínceps i fins i tots els cabdills cristians, examinin i jutgin els meus llibres, però amb la condició que prenguin per norma les Es-criptures. Els homes només han de sotmetre’s a ella. La meva consciència depèn d’ella i jo en sóc esclau.» 34Ibíd., llibre 7, cap 10.LGC 102.3

    En resposta a una altra instància digué: «Consento en renunciar al salconduit. Deixo la meva persona i la meva vida a les mans de l’emperador, però a la Paraula de Déu, mai!» 35Ibíd., llibre 7, cap. 10. Exposà que estava disposat a sotmetre’s a la decisió d’un concili general, però amb la condició que el concili el jutgés segons les Escriptures. «Pel que concerneix a la Paraula de Déu i a la fe», afegí, «tot cristià és tan bon jutge com el mateix papa, recolzat per un milió de concilis”. 36Martyn, vol. 1, pàg. 410. Finalment amics i enemics es convenceren que tot esforç encaminat a una reconciliació seria inútil.LGC 102.4

    Si el reformador hagués cedit en un sol punt, Satanàs i els seus exèrcits haurien gua-nyat la victòria. Però la seva gran fermesa fou el mitjà per emancipar l’església i el comença-ment d’una nova era. La influència d’aquest home, que en afers religiosos gosà pensar i actuar segons ell mateix, afectaria l’església i l món sencer; no només en aquells dies sinó per totes les generacions futures. La seva fidelitat i fermesa enfortirien la resolució de tots aquells que, amb el pas del temps, passarien una experiència similar. El poder i majestat de Déu prevaldrien per damunt els consells dels homes i sobre el gran poder de Satanàs.LGC 102.5

    Luter aviat rebé l’ordre de l’emperador de tornar al seu lloc de residència, i s’adonà que a aquesta ordre la seguiria la seva con-demnació. El seu camí era cobert de núvols amenaçadors, però, en sortir de Worms, el seu cor estava ple de joia i orgull. «El mateix diable», digué, «custodiava la ciutadella del papa, però Crist obrí en aquesta un gran forat i Satanàs vençut es veié obligat a confessar que el Senyor és més poderós que ell.» 37D’Aubigné, llibre 7, cap. 11.LGC 103.1

    Després de deixar la ciutat, desitjós de manifestar que la seva fermesa no s’havia de prendre per revolta, Luter escriví a l’empera-dor: «Déu, que investiga els nostres cors, és testimoni que aviat obeiré amb diligència a vostra majestat, en la prosperitat com en l’ad-versitat, ja per vida com per mort, exceptuant només la Paraula de Déu per la que l’home existeix. En totes les coses relatives al temps present, la meva fidelitat serà ferma, ja que en la terra guanyar o perdre són coses indiferents a la salvació. Però Déu prohibeix en les coses referents a béns eterns que l’home se sotmeti a l’home. En el món espiritual la submissió és un culte vertader que només s’ha de rendir al Creador”. 38Ibíd ., llibre 7, cap. 11.LGC 103.2

    Durant el viatge de tornada de Worms, la rebuda que feren a Luter fou més gran que la que li tributaren durant el procés. Els prínceps de l’església donaven la benvinguda al monjo excomunicat, i els governants civils honoraven l’home que l’emperador havia denunciat. Se li demanà que prediqués, i sense tenir en compte la prohibició imperial, novament pujà al púlpit. «Mai em vaig comprometre a encade-nar la Paraula de Déu, i mai no ho faré.» 39 Martyn, vol. 1, pàg. 420.LGC 103.3

    No feia molt que el reformador havia deixat Worms quan els papistes aconseguiren que l’emperador expedís contra ell un edicte en el qual se’l denunciava com «el mateix Sa-tanàs sota figura humana i vestit amb un hàbit de frare.» 40D’Aubigné, llibre 7, cap. 11. S’ordenà que tan bon punt expirés el seu salconduit, es prenguessin me-sures per frenar la seva obra. Es prohibia guarir-lo, proporcionar-li aliment, beguda o ajuda, amb obres i paraules, en públic i en privat. Se l’havia de capturar en qualsevol lloc on se’l trobés i lliurar-lo a les autoritats. Els seus adeptes havien de ser empresonats també i els seus béns confiscats. Tots els escrits de Luter s’havien de destruir i, finalment, qualsevol que gosés obrar en contradicció amb el decret quedava inclòs en les condemnacions del mateix. L’elector de Saxònia i els prínceps que més seguien a Luter ja havien sortit de Worms, i el decret de l’empe-rador rebé la sanció de la Dieta. Ara els ro-manistes s’omplien d’alegria. Consideraven que la sort de la Reforma quedava segellada.LGC 103.4

    Però Déu havia proporcionat un mitjà d’escapament per al seu servent en aquells moments de perill. Un ull vigilant havia seguit els moviments de Luter i un cor sincer i noble havia decidit salvar-lo. Era evident que Roma no quedaria satisfeta si no moria el reforma-dor, i només amagant-se, aquest podia evitar els queixals del lleó. Déu proporcionà saviesa a Frederic de Saxònia per idear un pla que salvés la vida de Luter. Ajudat per alguns amics sincers es portà a terme el propòsit de l’elector i Luter fou amagat efectivament d’amics i enemics. Mentre tornava a casa seva, de sobte es veié envoltat, el separaren dels seus acompanyants i fou portat per la força a través de boscos fins al castell de Wartburg, fortalesa que s’alçava sobre una muntanya aïllada. Tant el seu segrest com el seu amagatall foren envoltats de tant de misteri, que el mateix Frederic durant molt de temps no conegué on estava el reformador. Aquesta ignorància tenia un propòsit, ja que mentre l’elector no conegués el parador del reformador, no podia revelar res. S’assegurà que Luter esti-gués protegit i amb això en tenia suficient.LGC 103.5

    Així passaren la primavera, l’estiu i la tar-dor i arribà l’hivern, i Luter seguia segrestat. Aleandro i els seus partidaris ja cantaven vic-tòria en considerar gairebé apagada la llum de l’evangeli. Però en comptes d’això, el re-formador estava omplint la seva llàntia en els magatzems de la veritat i la seva llum brillaria amb fulgors increïbles.LGC 104.1

    En la seguretat amigable que gaudia a Wartburg, Luter s’alegrà d’haver estat alliberat per un temps de la calor i agitació de la batalla. Però no podia trobar satisfacció en un descans tan llarg. Acostumat a la vida activa i al dur combat, no es podia quedar durant molt de temps en aquell indret. En aquells dies de soledat, tenia sempre present la situació de l’església, i exclamava desesperat: «Ai! I que no hi hagi ningú en l’últim dia de la seva ira, que quedi dempeus davant del Senyor com un mur per salvar a Israel!» 41Ibíd , llibre 9, cap. 2. Novament pensà en ell i tingué por que el consideressin un covard que havia abandonat la lluita. Es retreia la seva indolència i la indulgència amb què es tractava. I, no obstant això, diàriament estava fent més del que hagués pogut fer un home sol. La seva ploma no reposava mai. En el moment en què els seus enemics s’alegraven d’haver-lo silenciat, els sorprengueren i confongueren les proves tangibles de la seva activitat. Un gran nombre de tractats, procedents de la seva ploma, circulaven per tota Alemanya. També feu un gran servei als seus compa-triotes en traduir a l’alemany el Nou Testa-ment. Des del seu Patmos rocós perdut entre penya-segats continuà durant gairebé un any proclamant l’evangeli i censurant els pecats i errors del seu temps.LGC 104.2

    Però no fou només per preservar Luter de la ira dels seus enemics, ni per donar-li un temps de descans que pogués dedicar-lo a fer importants treballs, pel que Déu separà el seu servent de l’escenari de la via pública. Hi ha-via altres resultats més preuats per aconseguir. En el descans i en la foscor de la muntanya solitària, Luter es quedà sense ajuda humana i fora de l’abast de les lloances i l’admiració dels homes. Així fou salvat de l’orgull i de la confiança en si mateix, que sovint són fruits de l’èxit. Per mitjà del patiment i la humiliació fou preparat per caminar amb fermesa per les vertiginoses alçades on de sobte fou portat.LGC 104.3

    Quan els homes s’alegren de la llibertat que els dóna el coneixement de la veritat, se senten inclinats a alabar aquells que Déu ha emprat per trencar les cadenes de l’error i la superstició. Satanàs procura distreure de Déu els pensaments i afectes dels homes i fer que es fixin en els agents humans; indueix els ho-mes a donar honor a un simple instrument i ignorar la mà que dirigeix tots els esdeveni-ments de la providència. Massa sovint els caps religiosos són lloats i reverenciats i per-den de vista la seva dependència de Déu; i, sense adonar-se’n, comencen a confiar en ells mateixos. Com a resultat, intenten controlar les ments i les consciències dels homes, que estan disposats a considerar-los com els seus guies en comptes d’observar la Paraula de Déu. L’obra de la Reforma sovint s’alenteix per l’esperit que domina els qui la sostenen. Déu volgué evitar aquest perill a la Reforma. Volgué que aquesta obra no rebés la marca dels homes, sinó la impressió de Déu. Els ulls dels homes es fixaven en Luter com aquell que exposava la veritat, però ell fou apartat perquè totes les mirades es fixessin en l’etern Autor de la veritat.LGC 104.4

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents