Capítol 26 - Una obra de reforma

*****

L’OBRA de reforma referent al dissabte com a dia santificat de descans, que havia de complir-se en els últims dies, es prediu en la profecia d’Isaïes: «Això us diu el Senyor: “Respecteu el que és just, obreu el bé: la meva salvació és a punt d’arribar, és a punt de revelar-se el meu triomf. Feliç l’home que obra així i s’hi manté ferm, que no profana el repòs del dissabte i evita de fer res de mal. I als estrangers que s’han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança, jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d’oració.”» (Is 56.1,2,6,7).LGC 272.1

Aquestes paraules s’apliquen a l’època cristiana, com es veu pel context: «Diu el Se-nyor, Déu sobirà, que ha aplegat els dispersats d’Israel: “Encara n’afegiré molts d’altres als qui ja he aplegat”» (Vers. 8). Aquí s’anuncià per endavant la reunió dels gentils per mitjà de l’Evangeli. I es promet una benedicció a aquells que honorin el dissabte. Per tant, l’obligació del quart manament s’estén més enllà de la crucifixió, la resurrecció i l’ascensió de Crist, fins al temps que els seus servents havien de predicar a totes les nacions el missatge de les bones noves.LGC 272.2

El Senyor ordena per mitjà del mateix profeta: «Clou el document amb l’ensenya-ment que conté; que el guardin segellat els meus deixebles” (Is 8.16). El segell de la llei de Déu és en el quart manament. Aquest és l’únic dels deu manaments que mostra tant el nom com el títol del Legislador. Declara que és el Creador del cel i de la terra, i fa palès el dret que ell, per damunt de cap altre ésser, té per ser reverenciat i adorat. Tret d’aquest precepte, no hi ha res en el Decàleg que mostri quina autoritat fou la que promulgà la llei. Quan el poder papal canvià el dia de repòs la llei veié arrabassat el seu segell. Els deixebles de Jesús foren cridats per restablir-lo, exaltant el dissabte del quart manament al seu lloc legítim com a institució commemorativa del Creador i signe de la seva autoritat.LGC 272.3

«Per la llei i el testimoniatge!» Encara que abunden doctrines i teories contradictòries, la llei de Déu és la regla infal·lible per la qual s’ha de provar qualsevol opinió, doctrina i teoria. El profeta diu: «Si un no ho diu així no tindrà pas aurora» (Is 8.20; MM).LGC 272.4

També es dóna l’ordre: «Crida ben fort, no t’estiguis de cridar. Fes sentir com un corn la teva veu. Recorda al meu poble la seva in-fidelitat, al casal de Jacob els seus pecats”. Els qui han de ser reprovats a causa de les seves transgressions no són els que constitueixen el món malvat, sinó aquells a qui el Senyor de-signa com el “meu poble”. I també declara: «M’interroguen cada dia, volen saber per què em comporto així, com si fossin gent que obrés el bé i no s’apartés del que mana el seu Déu” (Is 58.1, 2). Aquí se’ns presenta una classe de persones que es creuen justes i sem-bla que manifesten un gran interès en el servei de Déu, però la severa i solemne censura del qui busca els cors prova que estan sotjant els preceptes divins.LGC 272.5

Així el profeta assenyala l’ordenança que ha estat oblidada: «Consolidaràs els fona-ments abandonats segles i segles. Et diran: reconstructor de muralles, repoblador de ciu-tats. Si t’abstens de treballar en dissabte i de vetllar pels teus interessos en aquest dia sant; si tens el dissabte per un dia de delícies, si el consideres un dia de glòria consagrat al Se-nyor; si l’honores i no t’ocupes de cap feina, no mires pel teu interès ni et dediques a parlar sense mida, llavors trobaràs en mi, el Senyor, les teves delícies» (Vers. 12-14). Aquesta profecia també s’aplica al nostre temps. S’obrí una esquerda en la llei de Déu quan el dissabte fou canviat pel poder romà. Però ha arribat el temps en què aquesta institució divina s’ha de restaurar. L’esquerda s’ha de reparar i s’han d’alçar els fonaments de moltes generacions.LGC 273.1

Santificat pel repòs i la benedicció del Creador, Adam, en la seva innocència, guardà el dissabte a l’Edèn sant; i també el guardà caigut però penedit, després que fos apartat de la seva feliç llar. El guardaren tots els pa-triarques, des d’Abel fins al just Noè, fins a Abraham i Jacob. Quan el poble escollit esta-va en l’esclavitud d’Egipte, molts, enmig de la idolatria imperant, perderen el coneixement de la llei de Déu; però quan el Senyor alliberà Israel, amb una majestat terrible, proclamà la seva llei a la multitud reunida perquè tots coneguessin la seva voluntat i el temessin i obeïssin per sempre.LGC 273.2

Des d’aquell dia fins avui, el coneixement de la llei de Déu s’ha conservat a la terra, i s’ha guardat el dissabte del quart manament. Tot i que “l’home malvat” aconseguí sotjar el dia sant de Déu, fins en l’època de la seva supremacia també hi hagué ànimes fidels amagades en indrets secrets que saberen honorar el dissabte. Des de la Reforma, en cada generació hi hagué ànimes que mantin-gueren viva la seva observança. Encara que sovint fou enmig d’oprobis i persecucions, sempre hi hagué qui retia el testimoni constant del caràcter perpetu de la llei de Déu i l’obligació sagrada del dissabte de la creació.LGC 273.3

Aquestes veritats, que el capítol 14 de l’Apocalipsi presenta en relació amb “l’evan-geli etern”, seran el signe distintiu de l’església de Crist quan ell aparegui. Perquè, com a resultat del triple missatge, es diu: «Aquí mostrarà la seva perseverança el poble sant, els qui guarden els manaments de Déu i la fe en Jesús!» I aquest és l’últim missatge que s’ha de donar abans que vingui el Senyor. Im-mediatament després de la seva proclamació, el profeta veié el Fill de l’home que venia en glòria per recollir la collita de la terra.LGC 273.4

Aquells que reberen la llum referent al santuari i a la inalterabilitat de la llei de Déu s’ompliren d’alegria i admiració en veure la bellesa i l’harmonia del sistema de veritat que s’obri al seu enteniment. Desitjaren que la llum que els apareixia de forma tan bella es pogués mostrar a tots els cristians, i no podien creure que no l’acceptarien joiosament. Però les veritats que només podien posar-los en desavinença amb el món no foren rebudes amb entusiasme per molts que professaven ser deixebles de Crist. L’obediència al quart manament exigia un sacrifici davant del qual la majoria retrocedia.LGC 273.5

Quan es presentaven les exigències del dissabte, molts raonaven des del punt de vista terrenal dient: «Sempre hem guardat el diumenge, els nostres pares el guardaren i molts homes bons i piadosos han mort feliços observant-lo. Si ells tingueren raó, nosaltres també la tenim. L’observança d’aquest nou dia de repòs no ens permetria estar en har-monia amb el món, i no tindríem influència sobre ell. Què pensa que farà un grup petit d’observadors del setè dia contra tot el món que guarda el diumenge?” Amb arguments semblants, els jueus procurarien justificar la manera en què rebutjaren Crist. Els seus pares havien estat acceptats per Déu presentant-li ofrenes i sacrificis. Per què no aconseguirien els fills la salvació seguint el mateix camí? Així mateix, en el temps de Luter, els papistes deien que els cristians sincers havien mort en la fe catòlica i que, consegüentment, aquesta religió era suficient per salvar-se. Aquesta manera de raonar resultaria en un veritable obstacle per a tot el progrés de la fe i de la pràctica religiosa.LGC 273.6

Molts insistien que l’observança del diu-menge havia estat una doctrina establerta i un costum propagat per l’església durant molts segles. Contra aquest argument es mostrà que el dissabte i la seva observança eren més antics i s’havien generalitzat molt més; que eren tan antics com el mateix món, i que portaven la sanció dels àngels i de Déu. Quan foren col·locats els fonaments de la terra, quan els astres del matí cantaven plegats, i tots els fills de Déu cridaven d’alegria, alesho-res fou col·locat el fonament del dissabte (Jb 38.6,7; Gn 2.1-3). Aquesta institució exigeix la nostra reverència; no fou ordenada per cap autoritat humana, ni descansa sobre cap tra-dició humana; fou establerta pel l’Ancià de dies i ordenada per la seva Paraula eterna.LGC 274.1

Quan es cridà l’atenció de la gent sobre la reforma referent al dissabte, els seus ministres pervertiren la Paraula de Déu, interpretant-la de la manera que millor pogués tranquil·litzar els esperits inquisitius. I aquells que no investigaven les Escriptures per si mateixos s’acontentaren en acceptar les conclusions que estaven en conformitat amb els seus desigs. Molts tractaren de destruir la ve-ritat amb arguments i sofismes i amb les tra-dicions dels pares de l’església i la seva auto-ritat. Però els seus defensors empraren la Bíblia per defensar la validesa del quart ma-nament. Homes humils, armats només amb la paraula de la veritat, resistiren els atacs d’homes de saber, que, amb sorpresa i ràbia, s’hagueren de convèncer de la ineficàcia dels seus eloqüents sofismes davant dels argu-ments senzills i contundents d’homes més versats en les Escriptures que en les subtileses acadèmiques.LGC 274.2

A causa de l’absència de testimonis bí-blics a favor seu, molts, oblidant que la matei-xa manera de raonar havia estat emprada contra Crist i els seus apòstols, deien amb una fervent persistència: «ÍPer què els nostres grans homes no entenen aquest tema del dissabte i els qui pensen com vosaltres són tan pocs? Es impossible que tingueu raó i que tots els homes del món estiguin equivocats”.LGC 274.3

Per refutar aquests arguments només era necessari citar les ensenyances de les Escrip-tures i la història de la relació que el Senyor ha mantingut amb la seva gent al llarg dels segles. Déu obra per mitjà dels qui escolten la seva veu i l’obeeixen, dels qui, en cas que sigui necessari, diran veritats desagradables i dels qui no tenen por de reprovar els pecats populars. La raó per la qual ell no escull més sovint homes cultes i de posició elevada per dirigir els moviments de la Reforma és perquè confien en els seus credos, teories i sistemes teològics, i no senten la necessitat d’ésser ensenyats per Déu. Només aquells que tenen una connexió personal amb la font de la savi-esa són capaços de comprendre i explicar les Escriptures. De vegades, els homes de pocs coneixements escolàstics són cridats a decla-rar la veritat, no perquè són ignorants, sinó perquè no són massa creguts de sí mateixos i es deixen ensenyar per Déu. Ells aprenen a l’escola de Crist, i la seva humilitat i obedièn-cia els fa grans. En concedir-los el coneixe-ment de la veritat, Déu els dóna un honor que redueix els honors terrenals i la grandesa humana a la insignificància.LGC 274.4

La majoria dels adventistes rebutjaren les veritats referents al santuari i a la llei de Déu. Molts també renunciaren a la fe en el moviment adventista per passar a adoptar opinions errònies i contradictòries sobre les profecies que s’aplicaven a aquesta obra. Molts caigueren en l’error de fixar repetides vegades una data precisa per a la vinguda de Crist. La llum que aleshores brillava en el tema del santuari els hauria d’haver mostrat que cap període profètic arriba fins al segon adveniment, que el temps exacte d’aquest es-deveniment no estava predit. Però, en apartar-se de la llum, continuaren fixant la data de la vinguda del Senyor una vegada rera altra, i una vegada rera altra quedaren decebuts.LGC 275.1

Quan l’església de Tessalònica adoptà falses creences respecte a la vinguda de Crist, l’apòstol Pau aconsellà als cristians d’aquella església que examinessin minuciosament les seves esperances i els seus desigs amb la Pa-raula de Déu. Els cità profecies que revelaven els esdeveniments que havien de fer-se realitat abans que Crist vingués i els feu veure que no tenien cap fonament on recolzar-se per esperar-lo en el seu temps. «No us deixeu enganyar per res ni per ningú” (2 Te 2.3), foren les seves paraules d’advertència. Si es lliuraven a esperances no sancionades per les Escriptures, es veurien induïts a seguir un comportament erroni. El fracàs els exposaria a la befa dels incrèduls, correrien el perill de cedir a la decepció i estarien temptats de po-sar en dubte les veritats essencials per a la seva salvació. L’advertència de l’apòstol als tessalonicencs tanca una important lliçó per als qui viuen en els últims dies. Molts adven-tistes pensen que si no fixen la seva fe en una data definida per a la vinguda del Senyor no poden ser zelosos i diligents en l’obra de pre-paració. Però com que les seves esperances són alimentades una vegada i una altra per ser decebudes també una vegada i una altra, la seva fe pateix uns cops tant durs que arriba a ser gairebé impossible que les grans veritats de les profecies els causin impressió.LGC 275.2

Déu ordenà que en la proclamació del primer missatge es prediqués una data precisa per al judici. El còmput dels períodes profètics en què es basa aquest missatge, que col·loquen el final dels 2.300 dies a la tardor de 1844, pot resistir totes les proves sense cap mena de dificultat. Els esforços constants per trobar noves dates pel començament i fi dels períodes profètics, i els arguments per sostenir aquest punt de vista, no només s’allunyen de la veritat present, sinó que desacrediten tots els esforços per explicar les profecies. Quantes més vegades es fixi la data per al segon adveniment i com més gran sigui la difusió rebuda per una ensenyança com aquesta, millor es compleixen els propòsits de Satanàs. Quan ha passat la data ell cobreix de ridícul i menyspreu els qui l’anunciaren. Així llençà oprobi contra el gran moviment adventista de 1843 i 1844. Els qui persisteixen en aquest error arribaran finalment a fixar una data massa remota per a la vinguda de Crist. Això els farà descansar en una falsa seguretat, i molts només se n’adonaran quan ja sigui tard.LGC 275.3

La història de l’antic Israel és un exemple patent del que experimentaren els adventistes. Déu dirigí el seu poble en el moviment adventista de la mateixa manera com tragué els israelites d’Egipte. En la gran decepció es provà la seva fe tal com es feu amb els he-breus al Mar Roig. Si haguessin continuat confiant en la mà que els havia guiat i que havia estat amb ells fins aleshores, haurien vist la salvació de Déu. Si tots els que havien treballat units en l’obra de 1844 haguessin rebut el missatge del tercer àngel i l’haguessin proclamat amb el poder de l’Esperit Sant, el Senyor hauria actuat poderosament pels seus esforços. El món hauria rebut molta llum. Ja faria anys que els habitants de la terra haurien estat avisats, l’obra final s’hauria completat i Crist hauria vingut per redimir el seu poble.LGC 275.4

No era voluntat de Déu que Israel pere-grinés durant quaranta anys pel desert. Desit-java conduir-lo a la terra de Canaan i establir-lo allà com un poble sant i feliç. Però «no hi pogueren entrar per la seva manca de fe» (He 3.19). A causa de la seva reincidència i apostasia, moriren en el desert i altres foren suscitats per entrar a la terra promesa. De la mateixa manera, no era la voluntat de Déu que la vinguda de Crist es retardés tant i que el seu poble romangués durant tants anys en aquest món de pecat i dolor. Però la incredu-litat els separà de Déu. Com que es negaren a fer l’obra que Déu els havia encomanat, altres foren cridats per proclamar el missatge. En la seva misericòrdia pel món, Jesús posposa la seva vinguda, perquè els pecadors tinguin una oportunitat d’escoltar l’advertència i trobin en ell un refugi abans que es vessi la ira de Déu.LGC 276.1

Avui com en temps passats, la predicació d’una veritat que reprova els pecats i els errors de l’època despertarà oposició. «Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, perquè quedarien al descobert les seves obres” (Jn 3.20) . Quan els homes veuen que no poden sostenir la seva actitud amb les Santes Escrip-tures, molts decideixen mantenir-la contra vent i marea i amb esperit maliciós ataquen el caràcter i els motius dels que defensen les veritats que no són populars. Es la mateixa política que se seguí en totes les èpoques. A Israel, Elies fou acusat d’agitador; Jeremies, de traïdor; i Pau, de profanador del temple. Des d’aleshores fins ara, els que volgueren ser lleials a la veritat foren denunciats per sediciosos, heretges o cismàtics. Les multituds que són massa incrèdules per acceptar la paraula segura de la profecia acceptaran amb una credulitat il·limitada l’acusació dirigida contra els qui gosen reprovar els pecats de moda. Aquesta tendència s’anirà desenvo-lupant més i més. I la Bíblia ensenya clara-ment que s’acosta el temps en què les lleis de l’estat entraran en una contradicció amb la llei de Déu, que qui vulgui obeir tots els preceptes divins haurà de suportar censures i càstigs com un malfactor.LGC 276.2

En vista d’això, quin és el deure del mis-satger de la veritat? ^Arribarà a la conclusió que la veritat no s’ha de presentar, ja que sovint no produeix altre efecte que el d’em-pènyer els homes a evitar o resistir les seves exigències? No, no té cap raó per negar el testimoni de la Paraula de Déu, perquè, tal com els passà als reformadors anteriors, des-perta oposició. La confessió de fe que feren els sants i els màrtirs fou registrada per al benefici de les generacions successives. Els exemples vius de santedat i de perseverant integritat han arribat fins a nosaltres per ins-pirar valor als qui ara són cridats a actuar com a testimonis de Déu. Reberen gràcia i veritat, no només per a ells mateixos, sinó perquè, per mitjà d’ells, el coneixement de Déu il·luminés la terra. òDéu ha donat llum als seus servents en aquesta generació? Si és així, han de deixar-la brillar per tot el món.LGC 276.3

Antigament el Senyor declarà a un que parlava en nom seu: «Però el poble d’Israel no et voldrà escoltar, perquè no em vol escoltar a mi». Tot i això, digué: «Comunica’ls les meves paraules, tant si t’escolten com si no t’escolten» (Ez 3.7; 2.7). Al servent de Déu en aquest temps adreça aquesta ordre: «Fes sentir com un corn la teva veu. Recorda al meu poble la seva infidelitat, al casal de Ja-cob els seus pecats”.LGC 276.4

A mesura que s’estenen les seves opor-tunitats, qualsevol home que hagi rebut la llum de la veritat sota la mateixa responsabi-litat solemne i terrible que rebé el profeta d’Israel. El Senyor digué: «A tu, doncs, fill d’home, t’he fet sentinella del poble d’Israel. Quan sentis un crit d’alerta de la meva boca, adverteix-los de part meva. Si jo amenaço el malvat dient-li: “Malvat, segur que moriràs”, i tu no l’adverteixes ni li dius res perquè s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però a tu et demanaré comptes de la seva sang. Si tu, en canvi, l’adverteixes que s’aparti del mal camí i no ho fa, morirà per culpa seva, però tu hauràs salvat la vida» (Ez 33.7-9).LGC 277.1

El gran obstacle, tant de l’acceptació com de la proclamació de la veritat, és el fet que engloba inconveniència i rebuig. Aquest és l’únic argument contra la veritat que els seus defensors no han pogut refutar mai. Però això no desanima els autèntics seguidors de Crist. Ells no esperen fins que la veritat es torna popular. Convençuts com estan del seu deure, accepten decididament la creu, confiats com l’apòstol Pau que «els sofriments que ara passem són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement im-mens de glòria”; com Moisès abans va creure: «sofrir els oprobis de Crist era un tresor més gran que tots els tresors d’Egipte» (2 Co 4.17; He 11.26).LGC 277.2

Sigui quina sigui la seva professió de fe, en temes religiosos, els que, en els seus cors, són esclaus del món obren per conveniència abans que per principis. Hem d’escollir el que és just perquè és just, i deixar a Déu les conseqüències. El món deu les seves grans reformes a homes de principis, fe i constància. Aquests són els homes capaços de tirar endavant l’obra de la reforma per a la nostra època.LGC 277.3

Així digué el Senyor: «Escolta’m, poble, tu saps que et salvo; tu tens en el cor el meu decret: no tinguis por de les injúries dels ho-mes, no t’acovardeixis pels seus ultratges. Acabaran com un vestit menjat per la tinya, com llana consumida per les arnes. Però el meu triomf dura per sempre, la meva salvació, segles i segles» (Is 51.7,8).LGC 277.4