La presència personal de Jesús
Quan Crist ascendí al cel, el sentit de la seva presència romangué amb els seus seguidors. Era una presència personal im-pregnada d’amor i de llum. Jesús —el Salvador que havia caminat, conversat i pregat amb ells, que havia dirigit als seus cors paraules d’esperança i de consol— havia estat separat d’ells i portat al cel, mentre els comunicava un missatge de pau. I els accents de la seva veu —«I jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món» —, els arribaven encara quan un núvol d’àngels el rebé. Havia ascendit al cel en forma humana; i ells sabien que es trobava davant el tron de Déu com a amic i Salvador seu, que les seves simpaties no havien canviat i que continuava identificat amb la humanitat adolorida Presentava davant Déu els mèrits de la seva preciosa sang, i li ensenyava les seves mans i els seus peus traspassats, per recordar el preu que havia pagat pels re-dimits. Aquests sabien que havia pujat al cel per preparar-los-hi un lloc i que tornaria per emportar-se’ls amb ell.CAC 82.2
Quan es van congregar, després de l’ascensió, estaven ansiosos de presentar les seves peticions al Pare en el nom de Jesús. Amb solemne reverència es prosternaren en oració tot repetint la promesa: «Us ho ben asseguro: qualsevol cosa que demanareu al Pare, us la donarà en nom meu. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu, i obtindreu, perquè la vostra joia sigui completa.» Estengueren cada vegada més alta la mà de la fe presentant aquest poderós argument: «El Crist Jesús, el qui va morir, més ben dit, el qui fou ressuscitat, el qui està a la dreta de Déu, el mateix que intercedeix per nosaltres.» CAC 84.1