Capítol 27—«Si vols, em pots purificar»
Aquest capítol està basat en Mateu 8: 2-4; 9: 1-8, 32-34; Marc 1: 40-45; 2: 1-12;
De totes les malalties que es coneixien a l’Orient, la lepra era la més temuda. El fet que fos incurable i contagiosa, així com els terribles efectes en les seves víctimes, fe-ien que els més valents tremolessin només de sentir-ne parlar. Els jueus la consideraven un càstig pels pecats comesos i, per tant, l’anomenaven “l’assot” o “el dit de Déu”. Era força frequent i impossible d’eradicar i, a més, era mortal. Per això se la considerava un símbol del pecat. La llei ritual declarava el leprós impur. Com si ja hagués mort, era expulsat d’entre els vius. Tot el que tocava quedava impur. El seu alè contaminava l’aire. Qui sospités que patia la malaltia estava obligat a presentar-se als sacerdots, que l’havien d’examinar i decidir el seu cas. Si el declaraven leprós quedava aïllat de la seva família i se’l separava de la congregació d’Israel, alhora que quedava condemnat a relacionar-se només amb els qui patien una aflicció semblant a la seva. Els requeriments de la llei eren inflexibles. Fins i tot els reis i els governants hi estaven subjectes. El monarca que es veiés afectat per aquella terrible malaltia havia d’abdicar i allunyar-se de la societat.Je 148.1
El leprós, havia de suportar la maledicció de la seva malaltia lluny dels amics i dels familiars. Estava obligat a fer pública la seva calamitat esquinçant-se les vestidures i fent sonar una campaneta per tal d’advertir els altres que s’allunyessin de la seva presència contaminadora. El crit: «Impur! Impur!» pronunciat amb un to planyívol des de l’exili solitari era un senyal que, en sentir-lo, despertava temor i horror.Je 148.2
En la regió on Crist exercia el seu ministeri n’hi havia molts, de leprosos, i les notícies de la seva obra també els van arribar, portant-los una espurna d’esperança. Però des dels dies del profeta Eliseu no se sabia de la purificació de ningú que hagués caigut sota les urpes de la malaltia. No s’atrevien a esperar que Jesús fes per ells el que mai no havia fet per cap altre home. No obstant, n’hi havia un en el cor del qual va començar a néixer la fe. Tot i que no sabia com apropar-se a Jesús, privat com estava del contacte amb els altres éssers humans, com es podia presentar al Sanador? A més, es preguntava si Crist el guariria. S’inclinaria prou per a parar atenció a algú de qui es pensava que sofria per càstig diví? No ho faria i, com els fariseus i fins i tot els metges, el maleiria i li ordenaria que s’allunyés dels llocs transitats? Pensava en tot el que li havien explicat de Jesús. Ningú que hagués buscat la seva ajuda se n’havia anat amb les mans buides. El malaventurat va decidir anar a trobar el Salvador. Tot i que no podia entrar a les ciutats, ben podria ser que li pogués sortir a l’encontre en alguna drecera pels camins de muntanya o trobar-lo mentre ensenyava fora de les viles. L’empresa era molt difícil, però era la seva única esperança.Je 148.3
El leprós fou guiat al Salvador. Jesús ensenyava a la vora del llac i la gent s’havia reunit al seu voltant. Dret, mantenint-se a distància, va sentir algunes paraules escadusseres que havien sortit de la boca del Salvador. El veié com posava les mans al damunt dels malalts. Va veure com els tolits, els cecs, els paralítics i tots els moribunds de diverses malalties recobraven la salut i lloaven Déu per haver-los alliberat. La fe enfortia el seu cor. S’apropà cada vegada més a la multitud. Va oblidar les restriccions que pesaven sobre ell, la seguretat del poble, i el temor amb què els homes el miraven. Només pensava en la benaurada esperança de la guarició.Je 149.1
La seva aparença era repugnant. La malaltia havia avançat terriblement i el seu cos degradat era horrible de mirar. En veure’l, la gent va recular terroritzada. Les presses per a evitar el seu contacte feien que s’amunteguessin uns damunt dels altres. Ell ni els veia ni els sentia. Les seves exclamacions de fàstic no causaven cap efecte en ell. Només veia el fill de Déu. Només sent la veu que parla de vida per als moribunds. Apropant-se a Jesús, s’hi llença als peus i exclama: «Senyor, si vols, em pots purificar!» Je 149.2
Jesús va respondre: «Ho vull, queda pur”. I va posar la mà damunt d’ell.Je 149.3
Immediatament, es va obrar un canvi en el leprós. La seva carn va esdevenir sana, els seus nervis van recuperar la sensibilitat i els seus músculs, la fermesa. Així mateix, la superfície aspra i plena d’escates característica de la lepra va desaparèixer i la va substituir una pell rosada i suau com la d’un infant saludable.Je 149.4
Jesús va demanar a l’home que no di-gués a ningú l’obra que havia fet i que se n’anés immediatament a presentar-se amb una ofrena al temple. Aquella ofrena no podia ser acceptada fins que els sacerdots l’haguessin examinat i haguessin declarat que l’home estava completament net de la malaltia. Per més que no ho volguessin, no podien negar-se a examinar i decidir sobre el cas.Je 149.5
Els mots de les Escriptures ens mostren amb quina urgència Crist va expressar a l’home la necessitat que es mantingués en silenci i que no demorés l’acció. «Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d’advertir-lo severament. Li digué: “Vigila de no dir res a ningú. Vés només a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova”». Si els sacerdots haguissin tingut coneixement dels fets relacionats amb la guarició del le-prós, el seu odi contra Crist els hauria pogut empènyer a dictar una sentència deshonesta. Jesús desitjava que l’home es presentés al temple abans que els arribés cap rumor sobre el miracle. Així s’assegurava una decisió imparcial i el leprós restaurat podria tornar amb la seva família i els seus amics.Je 149.6
Demanant silenci a l’home Jesús també perseguia uns altres objectius. El Salvador sabia que els seus enemics buscaven de limitar la seva obra i de posar el poble en contra seva. Savia que si la notícia de la guarició del leprós s’escampava, altres que patien aquella terrible malaltia s’aplegarien al seu voltant i es diria que la gent es podria contaminar amb el seu contacte. Molts dels leprosos no farien servir el do de la salut per ferne una benedicció per a ells mateixos o per als altres. A més, en atreure’ls al seu voltant podria donar ocasió que se l’acusés de trans- gredir les restriccions de la llei ritual i, així, l’obra de predicar l’evangeli es veuria obstaculitzada.Je 149.7
El fet justificava l’advertiment de Jesús. una multitud havia sigut testimoni de la sanació del leprós i temps els faltaria per voler saber la decisió dels sacerdots. Quan l’home va tornar amb els seus amics hi havia un gran enrenou. Malgrat que Jesús l’havia avisat l’home no havia pres cap precaució per ocultar la seva guarició. De fet, hauria sigut impossible; però el leprós ho va esbombar. Pensant que Jesús li havia demanat allò només per modèstia, va proclamar als quatre vents el poder d’aquell gran Sanador. No va entendre que totes aquelles manifestacions feien que els sacerdots i els ancians encara es decidissin més a destruir Jesús. Després de la restauració, l’home va pensar que l’impuls de la sanitat era massa preciós. El vigor de la humanitat i la restauració al lloc que li corresponia entre la seva família i els seus amics l’omplien de joia i se sentia incapaç de reprimir els desigs de donar gloria al Metge que li havia donat la plenitud. Però el fet de dir-ho a tothom va portar com a resultat que l’obra del Salvador es va veure dificultada. La gentada que s’agombolava al seu voltant era tanta que, durant un temps, va haver d’aturar la seva acció.Je 150.1
El propósit de tots els actes del ministeri de Crist tenia un gran abast. Anava més enllà de les aparences de l’acte en ell mateix. El cas del leprós no era cap excepció. Si bé era cert que ministrava per a tots els qui se li apropaven, el seu anhel era beneir els que no ho feien. Si era cert que atreia els publicans, els pagans i els samaritans, ansiava arribar als sacerdots i als mestres que eren presa dels prejudicis i les tradicions. No escatimava mitjans per tal d’apropar-s’hi. En enviar el leprós guarit als sacerdots, els havia donat un testimoni calculat per a desarmar els seus prejudicis.Je 150.2
Els fariseus havien declarat que els ensenyaments de Crist eren contraris a la llei que Déu havia donat per mitjà de Moisès. Però les seves instruccions al leprós purificat que presentés una ofrena segons establia la llei desautoritzava aquesta acusació. Era prou testimoni per als qui volguessin ser convençuts.Je 150.3
Els líders de Jerusalem havien enviat espies per tal de trobar qualsevol pretext per a matar Jesús. Ell hi va respondre donant-los una prova del seu amor per la humanitat, del seu respecte per la llei i de seu poder per a alliberar del pecat i de la mort. Així donava testimoni dels seus actes: «Em tornen mal per bé, odi a canvi d’amistat”. El qui, al Sermó de la Muntanya va ordenar: «Estimeu els vostres enemics” era l’exemple viu del principi: «No torneu mal per mal, ni injúria per injúria; ben al contrari, beneïu”. Je 150.4
Els mateixos sacerdots que havien decretat la interdicció del leprós van certificar la seva guarició. Aquella sentència, proclamada en públic i registrada era un testimoni ferm de Crist; alhora que després que, guarit, fou restaurat al si de la congregació d’Israel sobre la base de la certificació dels sacerdots que en ell no hi havia cap rastre de la malaltia, l’home esdevingué un testimoni vivent del seu Benefactor. Joiós va presentar la seva ofrena i va engrandir el nom de Jesús. Els sacerdots estaven convençuts del poder diví del Salvador. Van tenir oportunitat de conèixer la veritat i ser de profit per a la llum. La van rebutjar i va passar per no tornar mai més. Tot i que molts la van rebutjar, la llum no va venir debades. Durant un temps no ho va semblar, però molts cors havien quedat commosos. Durant la vida del Salvador semblava que la seva missió no despertava gaires simpaties entre els sacerdots i els mestres de la llei. Després de la seva ascensió, però, «fins i tot un gran nombre de sacerdots acceptaven la fe». Je 150.5
L’obra de Crist guarint el leprós de la terrible malaltia és una il·lustració de la seva obra de purificació de l’ànima del pecat. L’home que havia acudit a Jesús era «ple de lepra”. El seu verí mortal impregnava tot el seu cos. Els deixebles van mirar d’impedir al seu Mestre que el toqués perquè tothom qui tocava un leprós també quedava impur. No obstant, en posar la seva mà damunt del leprós, Jesús no va rebre cap contaminació. En tocar-lo li va impartir poder vivificador. Va quedar net de lepra. Així mateix és amb la lepra del pecat, profundament arrelada, mortal i impossible d’eliminar per mitjans humans. «Tots teniu nafrat el cap i extenuat el cor. De cap a peus no hi ha res de sa: tot són cops, morats i ferides obertes”. Però Jesús, en venir a viure amb naturalesa humana, no rep cap pol·lució. La seva presència té virtut sanadora per al pecador. Tothom qui es prosterni als seus peus, dient amb fe: «Senyor, si vols, em pots purificar», sentirà la resposta: «Ho vull, queda pur». Je 151.1
En alguns casos de guarició, Jesús no concedia de manera immediata la benedicció demanada. Però en els casos de lepra, tan bon punt li feien la petició, la concedia. Potser quan demanem benediccions terrenals la resposta es faci esperar o Déu ens dona alguna cosa diferent del que demanem. Però no és així quan el que demanem és que ens alliberi del pecat. La seva voluntat és netejar-nos del pecat, fer-nos fills seus i donar-nos la capacitat de viure una vida santa. Crist, «per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar pels nostres pecats i així ens alliberà del món present, que és pervers». «I aquesta és la confiança que mantenim davant de Déu: sempre que li demanem alguna cosa d’acord amb la seva voluntat, ell ens escolta. Sabent, doncs, que ens escolta en tot el que li demanem, sabem també que ja posseïm allò que li hem demanat». «Si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens perdonarà els pecats i ens purificarà de tot mal». Je 151.2
En la guarició del paralític de Cafarnaüm Crist va ensenyar altra vegada la ma-teixa veritat. Va obrar el miracle per tal de manifestar el seu poder de perdonar els pecats. Així mateix, la guarició del paralític illustra altres veritats precioses. És plena d’esperança i d’encoratjament alhora que, per la seva relació amb els fariseus perepunyetes, és una lliçó d’advertiment.Je 151.3
Com el leprós, el paralític Havia perdut l’esperança de guarir-se. La seva malaltia era el resultat d’una vida de pecats i el remordiment feia encara més amarg el seu sofriment. Molt de temps abans havia apel·lat als fariseus i els doctors de la llei amb l’esperança que li alleujarien el sofriment mental i el dolor físic. Però ells, sense cap mena d’empatia, l’havien declarat incurable i el van abandonar a la fúria de Déu. Per als fariseus, l’aflicció era prova de la desaprovació divina. Per això se sentien superiors als malalts i als necessitats. I, tanmateix, els qui es tenien per sants eren tan o més culpables que els sofrents que condemnaven.Je 151.4
El paralític estava desemparat sense remissió. Per això, en no veure cap possibilitat de rebre ajuda per part de ningú, va caure en la desesperació. Però va sentir parlar de les extraordinàries obres de Jesús. Algú li va explicar que altres pecadors sense esperança com ell havien sigut guarits. Fins i tot havia purificat leprosos. Els amics que li havien donat aquestes notícies el van animar a pensar que ell també podria ser guarit si el podien portar a la presència de Jesús. Malauradament, aquella esperança es va truncar quan va recordar com li havia arribat aquella malaltia. Temia que el Mestre pur no el tolerés.Je 151.5
No obstant, el que ell més desitjava no era la restauració física, sinó l’alleujament de la càrrega del pecat. Només que pogués veure Jesús i rebre la certesa del perdó i la pau amb el cel ja en tenia prou per viure o morir, si tal era la voluntat de Déu. El seu clam d’agonia era: «Tant de bo pogués arribar a veure’l!» No podia perdre més temps; la seva carn malmesa ja mostrava signes de decadència. Va demanar als seus amics que, sense treure’l del llit, el portessin a la presència de Jesús i ells s’hi van avenir de bon grat. Però la multitud que s’havia aplegat dins i fora de la casa on era el Salvador era tan nombrosa i atapeïda que era impossible que el malalt i els seus amics hi poguessin arribar o ni tan sols sentir-ne la veu.Je 152.1
Jesús ensenyava a casa de Pere. Segons el seu costum, els seus deixebles seien, ben a prop, al seu voltant; també «uns fariseus i uns doctors de la llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts». Havien vingut a espiar, a la recerca d’una acusació contra ell. Al darrere d’aquests funcionaris s’agombolava la multitud més variada: els impacients, els reverents, els curiosos i els descreguts... Hi havia representats diverses nacionalitats i tots els estrats de la societat. «Jesús, pel poder del Senyor, guaria els malalts”. L’Esperit de la vida niava en l’assemblea, però els fariseus i els doctors no en discernien la presència. No sentien que necessitessin res, per això la sanació no era per a ells. «Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res». Je 152.2
Una vegada i una altra, els qui portaven el paralític van provar d’obrir-se camí a través de la multitud, però tot va ser en va. El malalt mirava al seu voltant amb una angoixa indescriptible. Ara que tenia tan a prop l’ajuda tan anhelada, com podia renunciar-hi i permetre que li flaquegés l’esperança? Els seus amics, fent cas dels seus suggeriments, el van portar al terrat de la casa i, després d’haver-lo esbotzat, el van baixar pel forat fins que va ser als peus de Jesús. El discurs es va interrompre. El Salvador va mirar el rostre compungit i planyívol, va veure els ulls que, suplicants, el miraven de fit a fit. No li va costar gens d’entendre el cas. Havia atret aquell esperit perplex i ple de dubtes. Mentre el paralític encara era a casa seva, el Salvador havia portat la convicció a la seva consciència. Quan es va penedir dels seus pecats i va creure en el poder de Jesús per donar-li la plenitud, el seu cor fou el primer a rebre la benedicció de les misericòrdies vivificadores del Salvador. Jesús va veure com la primera espurna de fe creixia fins a esdevenir la creença que ell era l’única ajuda per al pecador, que s’anava reforçant amb cada esforç per arribar a la seva presència.Je 152.3
Aleshores, amb unes paraules que, per a les orelles del sofrent, semblaven música, el Salvador va dir: «Coratge, fill, et són perdonats els pecats». La càrrega la desesperació es va desprendre de l’ànima del malalt, la pau va senyorejar en el seu esperit i el rostre li va brillar amb una llum nova. el dolor físic va desaparèixer i tot el seu ésser es va transformar. El paralític desemparat havia sigut guarit! El pecador culpable, perdonat!Je 152.4
Amb una fe senzilla, havia acceptat les paraules de Jesús com a puntal d’una nova vida. No li va demanar res més, però jeia en un silenci gojós; la seva felicitat era massa gran per malmetre-la amb paraules. La llum del cel li il·luminava el rostre i la gent, astorada, va contemplar l’escena.Je 152.5
Els rabins havien esperat amb ànsia per veure com resoldria Crist el cas. Van recordar que l’home havia acudit a ells cercant ajuda i que ells li havien negat qualsevol esperança o compassió. Per si amb això no n’hi havia hagut prou, havien declarat que patia la maledicció de Déu per causa dels seus pecats. Veure el malalt davant seu va fer que ho recordessin. Es van adonar de l’interès amb què tothom observava l’escena i van tenir la terrible sensació que perdien influència sobre el poble.Je 153.1
Els dignataris no es van dir ni un sol mot, però, mirant-se uns als altres, van saber que tots pensaven el mateix, que calia fer alguna cosa per contrarestar la notícia que Jesús havia declarat que els pecats del paralítics havien sigut perdonats. Els fariseus es van agafar a la idea que aquelles paraules eren blasfèmia i van concebre que les podrien presentar com prova d’un pecat que mereixia la mort. En el cor, es deien: «Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» Je 153.2
Clavant la mirada en ells, fent que s’encongissin i reculessin, Jesús va dir: «“Per què penseu això en el vostre cor? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca’t, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra”. Llavors diu al paralític: “T’ho mano: aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa”». Je 153.3
Aleshores, aquell a qui havien portat davant de Jesús en una llitera s’aixecà damunt dels seus peus amb l’elasticitat i la força de la joventut. La sang vivificadora li borbollava per les venes. Tots els òrgans del cos van esclatar amb una activitat sobtada. La resplendor de la salut va prendre el lloc de la pal·lidesa que acompanya la mort propera. «Ell s’aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren astorats i donaven glòria a Déu. Deien: “No havíem vist mai res de semblant”». Je 153.4
Quin amor més extraordinari és el de Crist, que s’inclina per a guarir els culpables i els afligits. La Divinitat s’entristeix amb les malalties de la humanitat sofrent i en té cura. Amb un poder tan meravellós que es mostra així davant dels fills dels homes, qui pot dub-tar del missatge de salvació? Qui pot menystenir la misericòrdia del Redemptor compassiu?Je 153.5
Res no podia restaurar la salut d’aquell cos degradat tret del poder creador. La mateixa veu que havia donat la vida a l’ésser humà creat de la pols de la terra ara donava vida a un paralític moribund. El mateix poder que havia donat vida al cos havia renovat el cor. El qui, en la creació, «a una paraula seva, tot començà; a una ordre d’ell, tot existí”, havia retornat la vida a una ànima morta per les transgressions i els pecats. La guarició del cos era la prova del poder que havia renovat el cor. Crist va ordenar al paralític que s’aixequés i caminés per tal que sabessin que «el Fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra”. Je 153.6
En Crist, el paralític va trobar alhora guarició per a l’ànima i per al cos. La guarició física va seguir a la guarició espiritual. No hem de passar per alt aquesta lliçó. Avui n’hi ha milers que pateixen una malaltia física que, com el paralític, anhelen sentir que els pecats els són perdonats. La càrrega del pecat, amb la seva agitació i els seus desitjos insatisfets, és l’arrel de les seves malalties. No trobaran alleujament fins que acudeixin al Sanador de l’ànima. La pau que només ell pot donar vigoritzarà la ment i sanarà el cos.Je 153.7
Jesús va venir per a «desfer les obres del diable”. «En ell hi havia la vida» i per això diu: «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”. «És esperit que dona vida». Encara té el mateix poder vivificador que quan guaria els malalts de la terra i perdonava els pecadors. Ell «perdona les culpes» i «guareix de tota malaltia”. Je 154.1
L’efecte que la guarició del paralític va causar en el poble era com si el cel s’hagués obert i s’hagués revelat la glòria d’un món millor. Mentre l’home que havia sigut guarit passava a través de la multitud, beneint Déu a cada pas i portant la càrrega com si fos tan lleugera com una ploma, la gent s’enretirava per a deixar-li espai i, amb l’esguard pres per l’astorament, el miraven mentre xiuxiuejaven uns als altres dient: «No havíem vist mai res de semblant».Je 154.2
El desconcert havia deixat els fariseus muts i derrotats. Es van adonar que la seva gelosia no tindria cap oportunitat per a inflamar la turba. El prodigi obrat en l’home que ells havien abandonat a la fúria de Déu havia impressionat de tal manera al poble que els rabins havien quedat oblidats. Van veure que Crist posseïa un poder que ells havien atribuït a Déu en exclusiva. I, tanmateix, l’amable dignitat dels actes del Mestre contrastava amb la seva manera de fer altiva. Estaven desconcertats i avergonyits, alhora que reconeixien, encara que no ho confes-sessin, la presència d’un ésser superior. Com més forta era l’evidència que Jesús tenia poder per a perdonar els pecats a la terra, més gran era la fermesa amb què ells ratificaven la seva incredulitat. Així, se’n van anar de la casa de Pere, on havien vist el paralític restaurat per la paraula del Salvador, per a inventar nous estratagemes que els permetessin silenciar el Fill de Déu.Je 154.3
Encara que fos maligna i profunda, el poder de Crist guaria la malaltia física; però, en aquells que tancaven els ulls a la llum, la malaltia de l’ànima es feia més greu.Je 154.4
Quan va tornar amb la seva família, carregant amb facilitat la màrfega sobre la que feia poc se l’havien emportat amb dificultat, a casa del paralític hi va haver un gran goig. Es van reunir al seu voltant, amb llàgrimes de joia, perquè amb prou feines podien donar crèdit al que veien. Era dret, davant d’ells, amb tot el vigor de la humanitat. Aquells braços que abans se’ls mostraven sense vida, ara obeïen immediatament la seva voluntat. Les carns, altre temps magres i de color grisós, ara eren fresques i rosades. El seu pas era ferm i lliure. Totes les faccions del rostre li resplendien de joia i esperança i una expressió de pau i puresa havia substituït les marques que havien deixat el pecat i el sofriment. D’aquella casa en va ascendir una acció de gràcies alegre i Déu va ser glorificat per mitjà del seu Fill, perquè havia restaurat l’esperança del desesperat i la força a l’abatut. Aquell home i la seva família estaven disposats a donar les seves vides per Jesús. Cap dubte afeblia la seva fe, la incredulitat no marcia la seva lleialtat envers el qui havia portat la llum a aquella llar en tenebres. Je 154.5