Capítol 65—Segona purificació del temple

Aquest capítol està basat en Mateu 21: 12-16, 23-46; Marc 11: 15-19, 27-33; 12: 1-12; Lluc 19: 45-48; 20: 1-19.

Al començament del seu ministeri públic, Crist havia fet fora del temple tothom qui el contaminava amb els seus negocis pro-fans. Les seves maneres severes i l’autoritat divina amb què actuava havien causat terror en el cor d’aquells comerciants corruptes. Al final de la seva missió va tornar al temple i va veure que el profanaven com abans. És més, la situació encara era pitjor. El gran atri exterior del temple s’assemblava a una fira de bestiar. Allà s’hi barrejaven la xiscladissa dels animals i el dringar de les monedes amb les aspres discussions entre els comerciants i la veu d’alguns homes en l’exercici dels oficis sagrats. Fins els mateixos dignataris del temple estaven engrescats comprant i venent i canviant monedes. La seva ànsia de guany els controlava fins a tal punt que, a ulls de Déu, no eren millors que una colla de lladres.Je 366.1

Els sacerdots i els governants no s’adonaven gaire de la solemnitat de la tasca que tenien encomanada. Cada any, amb motiu de la Pasqua i la Festa de les Cabanes, se sacrificaven milers d’animals i els sacerdots en recollien la sang i la vessaven damunt de l’altar. Els jueus s’havien acostumat a l’oferiment de sacrificis i gairebé havien oblidat que el pecat feia necessari tot aquell vessament. No discernien que prefigurava la sang del Fill estimat de Déu, que seria vessada per la vida del món, i que l’oferiment de sacrificis havia de conduir els homes al Redemptor crucificat.Je 366.2

Jesús va mirar les víctimes innocents i va veure com els jueus havien convertit aquelles grans convocatòries en escenes sanguinàries i cruels. En lloc de mostrar un penediment humil pels seus pecats, havien multiplicat els sacrificis de les bèsties, com si a Déu se’l pogués honorar amb un ofici sagrat mancat d’esperit. L’orgull i l’avarícia els havien endurit el cor fins al punt que havien convertit els símbols que assenyalaven l’Anyell de Déu en un mitjà per a obtenir beneficis econòmics. Per tal motiu, als ulls del poble, els oficis sacrificials havien perdut una bona part de la seva sacralitat. Jesús es va indignar. Sabia que els sacerdots i els ancians tindrien per la seva sang, que molt aviat seria vessada pels pecats del món, la mateixa desconsideració que tenien per la de les víctimes, que feien fluir constantment.Je 366.3

Crist havia parlat contra aquestes pràcti-ques per mitjà dels profetes. Samuel havia dit: «És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l’obediència a la seva veu? No! L’obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons”. ^{11 Samuel 15: 22.} Així mateix, Isaïes, que, en una visió profètica, va ser testimoni de l’apostasia dels jueus, s’hi va adreçar com a prínceps de Sodoma i Gomorra: «Escolteu la paraula del Senyor, prohoms de Sodoma! Estigues atent a l’advertència del nostre Déu, poble de Gomorra! Ell us diu: “Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos de xais i de greix de mol-tons; ja en tinc prou, de sang de vedells, de bocs i de cabrits. Quan veniu a presentar-vos davant meu amb els vostres animals, no feu més que passejar-vos pels meus atris. Qui us ha demanat tot això?”» ^{2Isaïes 1: 10-12.} «Renteu-vos, purifiqueu-vos. Traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal, apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu a favor de la viuda».^{3Isaïes 10: 16, 17.}Je 366.4

Altra vegada, la mirada penetrant de Jesús va recórrer l’atri profanat del temple. Tots els ulls es van girar cap a ell. Sacerdots, governants, fariseus i gentils el miraven astorats i corpresos mentre ell s’estava dret amb la majestat del Rei del cel. L’esclat de la Divinitat resplendia a través de la humanitat i investia Crist amb una dignitat i una glòria que mai abans havia manifestat. Els qui eren prop seu se’n van allunyar tant com els ho va permetre la multitud. El Salvador va quedar sol, tret de la companyia d’uns quants dels seus deixebles. Es va fer un silenci espès i profund, insuportable. I Crist va parlar amb un poder que colpia les persones com una gran tempesta: «Diu l’Escriptura: “El meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”». ^{4Lluc 19: 46.} La seva veu retentia pel temple com una trompeta i el disgust que se li dibuixava al rostre semblava un foc consumidor. Aleshores, va ordenar amb autoritat: «Traieu això d’aquí!» ^{5Joan 2: 16.}Je 367.1

Tres anys enrere, els governants del temple ja havien quedat avergonyits en fugir davant de l’ordre de Jesús. Des d’aleshores s’havien sorprès de les seves pors i la seva obediència cega a un únic Home. Es van convèncer que la seva rendició indigna no es repetiria. I, en canvi, ara estaven encara més terroritzats que llavors i s’afanyàven més a obeir la seva ordre. No hi havia ningú que gosés posar en qüestió la seva utoritat. Els sacerdots i els mercaders van fugir de davant seu empenyent fora el bestiar.Je 367.2

Mentre s’allunyaven del temple, es van topar amb un grup que portava malalts i buscava el gran Guaridor. El relat dels qui fugien va fer que alguns se’n tornessin. Tenien por d’enfrontar-se amb Algú tan poderós que, només amb la mirada havia foragitat els sacerdots i els governants de davant seu. Però un bon nombre es van afanyar més encara, delerosos de veure qui era la seva única Esperança. Quan la multitud va haver abandonat el temple, molts s’havien quedat enrere. Els acabats d’arribar se’ls van afegir i, de nou, l’atri del temple era ple de malalts i moribunds. Una vegada més, Jesús va atendre les seves necessitats.Je 367.3

Passada una estona, els sacerdots i els escribes es van aventurar a tornar al temple. Quan els va passar el pànic, els va dominar l’ansietat de saber quin seria el següent moviment de Jesús. Tenien l’esperança que assumiria el tron de David. Van tornar sigil·losament i van sentir les veus d’homes, dones i nens lloant Déu. En entrar, l’escena extraor-dinària que tenien al davant els va deixar esbalaïts. Van veure que els malalts estaven guarits, que els cecs havien recuperat la vista, que els sords hi sentien i que els coixos saltaven de joia.Je 367.4

Els qui més s’alegraven eren els infants. Jesús havia guarit les seves malalties. Els havia abraçat, havia rebut els seus petons d’agraïment i afecte i, alguns, se li havien adormit damunt del pit mentre ell ensenyava al poble. Després, amb veus alegres, els nens van entonar la seva lloança. Repetien els hosannes del dia abans i, en senyal de triomf, van agitar palmons davant del Salvador. Les seves aclamacions ressonaven una vegada i una altra pel temple: «Beneït el qui ve en nom del Senyor. Us beneïm des de la casa del Senyor».^{6Salm 118: 26.} «Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem. Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós».^{7Zacaries 9: 9.} «Hosanna al Fill de David!» ^{8M ateu 21: 9}Je 367.5

Als governants del temple, el so d’aquelles veus felices i espontànies els era ofensiu i van voler posar fi a aquelles manifestacions de goig. Per això van voler fer creure a la gent que la presència dels infants i els crits de joia profanaven la casa de Déu. En veure que no se’n sortien i no els feien cas, es van adreçar a Crist: «“No sents què diuen, aquests?” Jesús els contestà: “Sí. I vosaltres, no heu llegit mai en l’Escriptura: “Amb la paraula dels infants i dels nadons t’has fet cantar una lloança?”» ^{9Vers 16.} Els profetes havien predit que Crist seria proclamat Rei. La profecia s’havia de complir. Els sacerdots i els governants d’Israel van refusar ser els heralds de la seva glòria i Déu es va valer dels nens perquè fossin els seus testimonis. I si els nens haguessin callat, fins les columnes del temple haurien lloat el Salvador.Je 368.1

Els fariseus estaven profundament desconcertats i desorientats. Algú que no podien intimidar havia pres el control. Jesús havia assumit les funcions de guardià del temple. Mai abans havia exercit aquella autoritat reial. Tampoc les seves paraules ni els seus actes havien sigut tan poderosos. Certament, havia obrat actes extraordinaris per tot Jerusalem, però mai de manera solemne ni impressionant. Els sacerdots i els governants no es van atrevir a mostrar-se-li obertament hostils davant de la gent que havia vist les seves obres admirables. Tot i que la seva resposta els havia enfurit i confós, aquell dia se sentien incapaços de fer res més.Je 368.2

L’endemà al matí el Sanedrí va tornar a considerar com havia d’actuar amb Jesús. Tres anys enrere li havien demanat un senyal que certifiqués que era el Messies. Des d’aleshores havia obrat prodigis per tot el país. Havia guarit els malalts, havia alimentat milers de persones de manera miraculosa, havia caminat damunt de l’aigua i havia ordenat al mar encrespat que es calmés. Manta vegada havia escodrinyat el cor dels homes com si fos un llibre obert, havia expulsat dimonis i havia ressuscitat els morts. Davant d’ells, els governants tenien les proves irrefu-tables que era el Messies. Per això van decidir que no li exigirien cap senyal de la seva autoritat, sinó que el forçarien a declarar o admetre alguna cosa que els permetés condemnar-lo.Je 368.3

Van tornar al temple. L’hi van trobar ensenyant i van començar a preguntar-li: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l’ha donada, aquesta autoritat?» ^{10Marc 11: 28.} Tenien l’esperança que afirmaria que la seva autoritat venia de Déu i estaven decidits a negar-ho. Però Jesús els va sorprendre amb una pregunta que, en aparença, estava relacionada amb un altre tema i va condicionar la resposta a com, finalment, la contestarien ells: «El baptisme de Joan, venia de Déu o dels homes? Contesteu-me».^{11Vers 30.} Je 368.4

Els sacerdots van veure que s’enfrontaven a un atzucac del que cap sofisma els en podria treure. Si deien que el baptisme de Joan procedia del cel, la seva inconsistència quedaria palesa. En tal cas, Crist diria: «Per què no l’heu cregut?” Joan havia dit de Crist: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món».^{12Joan 1: 29} Per altra banda, si els sacerdots creien el testimoni de Joan, com podien negar que Crist era el Messies? I, si declaraven el que creien en realitat, que el ministeri de Joan era dels homes, desfermarien una tempesta d’indignació, perquè el poble creia que Joan era un profeta.Je 368.5

Els escribes, els sacerdots i els gover-nants callaven. Estaven perplexos i decebuts. S’estaven drets, cara-sorruts, sense gosar fer cap altra pregunta a Crist. En gran mesura, la seva covardia i la seva indecisió els havien fet perdre el respecte de la gent, que s’ho mirava tot, divertida de veure la desfeta d’aquells homes tan orgullosos i pagats d’ells mateixos.Je 369.1

Tot allò que va dir i fer Crist era important, i la seva influència se sentiria en un grau cada vegada més alt després de la crucifixió i l’ascensió. Molts dels qui havien esperat ansiosos el resultat del qüestionament de Jesús acabarien sent deixebles seus, atrets a ell, en primer lloc, per les seves paraules d’aquell dia tan carregat d’esdeveniments. Aquella escena a l‘atri del temple no s’esvairia mai de la seva memòria. El contrast entre Jesús i el gran sacerdot mentre parlaven era punyent. L’orgullós dignatari del temple duia un vestit ric i costós i es cobria el cap amb una tiara rutilant. El seu port era majestuós. L’edat li tenyia els cabells i la llarga barba del color de l’argent. La seva aparença imposava respecte als qui el veien. Davant d’aquella augusta persona hi havia la Majestat del cel, desprovist de qualsevol guarniment o ostentació. Duia la roba tacada pel viatge. La seva cara pàl·lida, tenia una expressió de tristesa pacient. I, tanmateix, també traspuava una dignitat i una benvolença que contrastaven estranyament amb els aires del gran sacer-dot, orgullós, pagat d’ell mateix i disgustat. Des d’aquell mateix moment, molts dels qui van ser testimonis de les paraules i dels actes de Jesús al temple el van acollir al cor com a profeta de Déu. Però, a mesura que el sentiment popular es decantava en favor de Jesús, l’odi que li tenien els sacerdots no parava de créixer. La saviesa amb què havia eludit els paranys que li havien posat al davant era una altra prova indiscutible de la seva divinitat i havia atiat encara més el foc de la seva ira.Je 369.2

Quan Crist va entrar en lliça amb els sacerdots, el seu objectiu no era humiliar els seus oponents; veure’ls en dificultats no el feia feliç. Havia d’ensenyar una lliçó important. Havia mortificat els seus enemics permetent que s’enredessin en la xarxa que havien estès per a ell. Que reconeguessin la seva ignorància pel que feia al caràcter del baptisme de Joan li va donar l’oportunitat de parlar i la va aprofitar presentant davant d’ells quina era la seva posició real, cosa que afegia un altre advertiment als molts que ja els havia fet.Je 369.3

Aleshores Jesús va començar a parlar: «Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: “Fill, vés avui a treballar a la vinya”. Ell li va respondre: “No hi vull anar”. Però després se’n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: “De seguida, senyor”. Però no hi va anar. Quin d’aquests dos va fer la voluntat del pare?» ^{13Mateu 21: 28-31.}Je 369.4

Aquesta pregunta abrupta va deixar els seus oients fora de joc. Havien escoltat la paràbola amb molta atenció i van respondre: «El primer».^{14Vers 31.} Clavant la mirada en ells, Jesús va replicar amb to sever i solemne: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure. Però vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut».^{15Mateu 21: 32}Je 369.5

Als sacerdots i als governants no els quedava altra opció que respondre correctament la pregunta de Crist. Per això van mostrar la seva opinió favorable al primer fill, que representava els publicans, que els fariseus menyspreaven i odiaven. Els publicans eren molt immorals. De fet, eren transgressors de la llei de Déu, perquè, amb la seva vida, mostraven una resistència absoluta als seus requeriments. Eren desagraïts i impenitents. Quan se’ls va dir que anessin a treballar a la vinya del Senyor, s’hi van oposar amb displicència. Però quan va venir Joan, predicant el penediment i el baptisme, els publicans van rebre el seu missatge i es van fer batejar.Je 370.1

El segon fill representava els líders de la nació jueva. Alguns fariseus s’havien penedit i havien rebut el baptisme de Joan, però els líders no van voler reconèixer que venia de part de Déu. Els seus advertiments i les seves denúncies no els van empènyer a reformar-se. «Van rebutjar el designi de Déu sobre ells”. ^{16Lluc 7: 30.} Van tractar el seu missatge de manera desdenyosa. Com el segon fill, que va dir: «De seguida, senyor» quan se li va demanar, però no hi va anar, els sacerdots i els governants es van mostrar submisos i obedients, però, amb els seus actes, van desobeir l’ordre. Feien grans professions de pietat, deien que obeïen la llei de Déu, però aquella obediència era falsa. Els fariseus de-nunciaven i maleïen els publicans per infi-dels, però la seva fe i les seves obres van mostrar que entrarien al regne del cel abans que aquells homes pagats d’ells mateixos que havien rebut la gran llum i les obres dels quals no encaixaven amb la seva professió de pietat.Je 370.2

Els sacerdots i els governants no volien acceptar aquelles veritats punyents i van romandre en silenci, tot i que tenien l’esperança que Jesús diria alguna cosa que podrien girar en contra d’ell. Però, per a ells, aquella mala estona encara no s’havia acabat...Je 370.3

Aleshores va continuar parlant: «Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d’una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia. Després la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre’n els fruits que li corresponien; però els vinyaters van agafar els servents, i a l’un el van apallis-sar, a l’altre el van matar, i a l’altre van apedregar-lo. Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: “Al meu fill, el respectaran”. Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat”. Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» ^{17M ateu 21: 33-40.}Je 370.4

Jesús s’adreçava a tothom qui era pre-sent, però els sacerdots «li responen: “Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps”». ^{18Vers 41.} Tot i que, de bon començament, els qui parlaven no s’havien adonat encara de l’aplicació de la paràbola, quan van haver dit això es van adonar que havien pronunciat la seva pròpia damnació. En la paràbola, el propietari representava Déu; la vinya, la nació jueva; i la tanca, la llei divina que els protegia. La torre simbolitzava el temple. El senyor de la vinya havia fet tot el que calia per a la seva prosperitat. «Què més podia fer que no li hagi fet? N’esperava bon raïm; per què surt agre?” ^{19Isaïes 5: 4.} Tot això representava la cura infatigable de Déu per Israel. A més, així com els vinyaters havien de retornar al senyor una part proporcional del fruit de la vinya, el poble de Déu l’havia d’honorar amb una vida en correspondència amb els sagrats privilegis que tenien. Però, així com els vinyaters havien matat els servidors que els havia enviat l’amo perquè els lliuressin el fruit de la vinya, els jueus havien mort els profetes que Déu els havia enviat perquè es penedissin. L’un rere l’altre, els missatgers eren assassinats. Arribats en aquest punt, l’aplicació de la paràbola era més que evident i pensant en el que seguia no quedava menys clara. En el fill estimat que el senyor de la vinya va enviar als seus servidors desobedients, i que ells van prendre i matar, els sacerdots hi van veure una clara descripció de Jesús i del seu destí imminent. I és que ja s’estaven conxorxant per a assassinar Aquell qui el Pare els havia enviat com a última crida. La retribució infligida als vinyaters desagraïts descrivia el tràgic destí dels qui matessin Crist.Je 370.5

El Salvador se’ls va mirar amb llàstima i va continuar: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: “La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen”? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar. Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques”. ^{20Mateu 21: 42.}Je 371.1

Els jueus repetien sovint aquesta profecia a les sinagogues i l’aplicaven a la vinguda del Messies. Crist era la pedra principal de l’economia jueva i de tot el pla de la salvació; la pedra angular que els constructors jueus, els sacerdots i els governants d’Israel, ara rebutjaven. El Salvador va cridar la seva atenció a les profecies que els mostrarien els perills en què incorrien. No va estalviar mitjans per a deixar-los ben clara la naturalesa del que eren a punt de fer.Je 371.2

Però les seves paraules tenien un altre objectiu. En preguntar: «Quan vingui l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?», Crist deixava als fariseus només una manera de respondre i, en fer-ho, ells mateixos van dictar la sentència del seu propi judici. Els seus advertiments, en no aconseguir que es penedissin, segellarien la seva pena eterna; per això desitjava que veiessin que ells eren la sola causa de la seva pròpia ruïna. Els volia mostrar la justícia de Déu quan retirés els privilegis a la seva nació, cosa que ja estava passant i que no acabaria només amb la destrucció del temple i de la ciutat, sinó amb la dispersió de la nació per tot el món.Je 371.3

Els qui l’escoltaven van reconèixer l’advertiment. Però, malgrat la sentència que ells mateixos havien dictat, els sacerdots i els governants volien completar el panorama dient: «Aquest és l’hereu: vinga, matem-lo». «Volien agafar-lo, però van tenir por de la multitud», perquè l’opinió pública era favorable a Crist.Je 371.4

En citar la profecia de la pedra rebutja-da, Crist es referia a un fet real de la història d’Israel. L’incident estava relacionat amb la construcció del primer temple. Tot i que tenia una aplicació especial a l’època del primer adveniment de Crist i hauria hagut d’apel·lar als jueus amb una força particular, també conté una lliçó per a nosaltres.Je 371.5

Quan es va erigir el temple de Salomó, les enormes pedres dels murs i dels fona-ments arribaven completament tallades des de la pedrera, no calia fer servir cap més eina per a acabar de púlir-les a fi que encaixessin en l’estructura; només calia dipositar-les al lloc que tenien assignat. Concretament, quan es van començar els fonaments de l’edifici, es va tallar una pedra amb una mida inusual i una forma peculiar; de manera que els constructors no van saber trobar el lloc on encaixava i la van rebutjar. Els era una molèstia perquè era al mig del pas. Durant molt de temps va ser una pedra rebutjada. Però, quan els constructors van arribar a una de les cantonades, van buscar una pedra prou gran, amb prou força i amb la forma adequada que ocupés aquell lloc concret on hauria de suportar el gran pes que recauria damunt d’ella. Si en triaven una d’equivocada per a aquella ubicació tan important, la solidesa de l’edifici quedaria compromesa. Havien de trobar una pedra capaç de resistir l’acció del sol, de les gelades i de les tempestes. Ja n’havien escollit unes quantes de diferents, però s’esmicolaven quan havien de suportar el pes immens de l’edifici. D’altres no podien suportar la prova dels canvis sob-tats del clima. Finalment, van recordar que hi havia una pedra que feia molt de temps que havien rebutjar. Havia quedat exposada a les inclemències, suportant el sol abrusador, la pluja i les glaçades sense que se li descobrís una sola esquerda. Els constructors la van examinar. Havia resistit totes les proves menys una. Van decidir que, si podia suportar la forta pressió, seria la pedra angular. Van fer la prova i la van acceptar, la van posar al lloc assignat i van descobrir que hi encaixava a la perfecció.Je 371.6

En una visió profètica Isaïes va veure que aquella pedra era un símbol de Crist. Per això diu: «Santifiqueu el Senyor Totpoderós, i sigui ell la vostra temença i el vostre pànic! Ell serà un santuari; però per a les dues cases d’Israel, pedra d’ensopec i roca d’escàndol, un filat i un parany per als habitants de Jerusalem. Molts d’entre ells hi ensopegaran, cauran i seran esclafats, s’enredaran i seran capturats”. ^21. El profeta va ser transportat en visió al temps de Crist i va veure que hauria de suportar tota mena de proves i paranys que estaven simbolitzats per totes les inclemències que va haver de suportar la pedra angular del temple. «El Senyor Etern diu això: “Mireu, jo poso una pedra a Sió com a fonament, una pedra provada, angular, preciosa, ben fonamentada: qui hi tingui fe no tindrà neguit”». ^22.Je 372.1

Amb una saviesa infinita, Déu va escollir la pedra angular i ell mateix la va posar a lloc. Va dir d’ella que era «ben fonamentada”. Tot el món pot dipositar-hi les seves càrregues i neguits, perquè els pot suportar tots. Hom pot construir damunt seu amb una seguretat absoluta i perfecta. Crist és la «pedra provada”. Els qui confien en ell no quedaran mai decebuts. Va suportar totes les proves, ha resistit la pressió de la culpa d’Adam i la culpa de la seva descendència, i n’ha sortit més que conqueridor de les forces del mal. Ha portat la càrrega que els pecadors penedits li han posat al damunt. En Crist, el cor culpable troba repòs. Ell és el fonament segur. Tothom qui decideix dependre d’ell té pau a desdir.Je 372.2

La profecia d’Isaïes declara que Crist és alhora la pedra angular i d’ensopec. L’apòstol Pere, escriu inspirat per l’Esperit Sant i explica per a qui és la pedra ben fonamentada i per a qui és roca d’escàndol: «Vosaltres ja heu tastat que n’és, de bo, el Senyor. Acosteu-vos a ell, que és la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu. També vosaltres, com pedres vives, sou edificats com a temple de l’Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist. Per això es diu en l’Escriptura: “Poso a Sió un que és pedra angular, escollida, preciosa; els qui creuen en ell no quedaran confosos”. Per tant, vosaltres, els qui creieu, teniu un gran honor. En canvi, per als qui no creuen, la pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal, i és pedra d’ensopec i roc que fa caure; hi ensopeguen els qui refusen de creure en la paraula: a això estaven destinats”. ^{231 Pere 2: 3-8.}Je 372.3

Per als creients, Crist és la roca ben fundada. Són els que cauen damunt de la Roca i es trenquen. Aquí hi estan representades la sumbmissió a Crist i la fe en ell. Caure damunt de la Roca i trencar-nos és el mateix que abandonar el sentiment de justícia pròpia i acudir a Crist amb la humilitat d’un infant, penedint-nos de les nostres transgressions i creient en el seu amor que perdona. I el mateix s’aplica a la fe i l’obediència que construïm en Crist com el nostre fonament.Je 373.1

Els jueus, i també els gentils, podien construir sobre aquesta pedra viva. És l’únic fonament segur sobre el qual podem construir. És prou ample perquè hi càpiguem tots, i prou fort perquè pugui sostenir el pes i la càrrega de tot el món. Així mateix, tothom qui construeixi sobre aquest fonament que és Crist, la pedra viva, també serà una pedra viva. Hi ha moltes persones que tot el que han passat en la vida les ha esculpides, les ha polides i les ha embellides, però no poden ser “pedres vives”, perquè no s’han unit a Crist. Sense aquesta unió ningú es pot salvar. Sense la vida de Crist en nosaltres no podem suportar la tempesta de la temptació. La nostra seguretat eterna depèn que construïm damunt la pedra ben fundada. En l’actualitat, els qui construeixen damunt de fonaments que no han sigut provats són una multitud. Quan plogui, la tempesta es refermi i arribi la inundació, la casa s’esfondrarà, perquè no està fonamentada sobre la Roca eterna, la pedra angular que és Jesucrist.Je 373.2

Per als qui «refusen de creure la paraula”, Crist és una roca d’escàndol. Però, «la pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal”. Com la pedra rebutjada, en la seva missió a la terra, Crist va haver de suportar menyspreus i rebutig. «Era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de mirar, el menys-preàvem i el teníem per no res”. ^{24Isaïes 53: 3} Però no faltava gaire temps perquè fos glorificat. Amb la resurrecció seria declarat «Fill poderós de Déu”. ^{25Romans 1: 4} Quan vindrà per segona vegada es revelarà que és Senyor del cel i de la terra. Els qui aleshores eren a punt de crucificar-lo reconeixeran la seva grandesa i davant de l’univers, la pedra rebutjada serà la pedra angular.Je 373.3

«I aquell sobre qui la pedra caigui que-darà fet miques”. ^{26Lluc 20: 18} El poble que va rebutjar Crist aviat veuria la seva ciutat i la nació destruïdes. La seva glòria s’esvairia i es dispersaria com la pols que escampa el vent. Però, què va destruir els jueus? Era la roca que, si hi haguessin construït al damunt, hauria sigut la seva seguretat. Era la bondat de Déu menystinguda, la justícia desdenyada, la misericòrdia desairada. Els homes es van oposar a Déu i tot el que hauria sigut la seva salvació es va transformar en la seva destrucció. Van descobrir que tot el que Déu havia establert per a la vida ara era per a la mort. Quan els jueus van crucificar Crist van segellar la destrucció de Jerusalem. La sang vessada al Calvari fou el llast que els va enfonsar a la ruïna, de la seva generació i la de les que havien de venir. El mateix serà el gran dia final, quan el judici caurà damunt dels qui hauran rebutjat la gràcia de Déu. Aleshores Crist, la roca d’escàndol per als malvats, els semblarà un foc abrusador. Els pecadors seran destruïts perquè hauran rebutjat l’amor i menystingut la gràcia.Je 373.4

Jesús es va valer de moltes il·lustracions i molts advertiments repetits moltes vegades per a mostrar què els passaria als jueus si rebutjaven el Fill de Déu. Amb aquelles paraules també s’adreçava a tothom de qualsevol època que refusi de rebre’l com al seu Redemptor.Je 374.1

Tots aquells advertiments són per a ells. El temple profanat, el fill desobedient, els falsos vinyaters i els constructors desdenyosos tenen la seva correspondència en l’experiència de tots els pecadors. I, si no es penedeixen, ells també patiran la damnació que prefiguraven. Je 374.2