Capítol 40—Una nit al llac
Aquest capítol està basat en Mateu 14: 22-33; Marc 6: 45-52; Joan 6: 14-21.
A sseguts a l’herba del prat, a la llum d’aquell crepuscle vespertí de primavera, la gentada va prendre l’aliment que Crist havia proveït. Havien sentit la veu de Déu en les paraules que havien escoltat aquell dia. Les obres de guarició de què havien sigut testimonis no podien procedir de cap altre poder que no fos el diví. Però el miracle dels pans apellava de manera individual a tots i cadascun dels qui eren enmig d’aquella multitud. Tots n’havien pogut gaudir. En temps de Moisès, al desert, Déu havia alimentat Israel amb el mannà. Qui era aquell que els havia donat menjar si no el mateix de qui Moisès havia profetitzat? Cap poder humà era capaç de crear, a partir de només cinc pans d’ordi i dos peixos petits, prou menjar per a alimentar milers de persones afamades. Per això es deien uns als altres: «Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món». Je 225.1
La convicció s’havia anat refermant al llarg del dia. Aquell acte final certificava que el Llibertador tan anhelat era entre ells. L’esperança de la gentada creixia cada vegada més. Ell era qui faria de Judea un paradís a la terra, un país que vessaria llet i mel. Ell podia satisfer tots els desitjos. Ell podria vèncer el poder dels romans, tan odiats. Podria alliberar Judà i Jerusalem. Podria guarir els soldats que caiguessin ferits en la batalla. Podria proveir amb aliments exèrcits sencers. Ell conqueriria les nacions i donaria a Israel el domini ansiat de feia tant de temps.Je 225.2
Empesa per l’entusiasme, la gentada pretén coronar Jesús com a rei. Veuen que no fa cap esforç per a atreure l’atenció cap a ell mateix ni vol assegurar-se l’honor. En aquest aspecte, és completament diferent dels sacerdots i els governants i tenen por que mai reclami el tron de David. Parlant-ho uns amb els altres, arriben a l’acord de prendre’l per la força i proclamar-lo Rei d’Israel. Els deixebles s’afegeixen a la multitud i també declaren que el seu Mestre és l’hereu legítim del tron de David. La modèstia de Crist, diuen, és la causa que refusi aquest honor. Que el poble enalteixi el seu Alliberador. Que els sacerdots i els governants, tan arrogants, es vegin forçats a honorar el qui ve revestit amb l’autoritat de Déu.Je 225.3
No dubten a posar en marxa els seus plans; però Jesús veu què passa i entén d’una manera que ells no poden comprendre quin seria el resultat d’una acció com aquella. Fins i tot en aquell moment els sacerdots i els prínceps van darrere de la seva vida. L’acusen de fer que el poble s’allunyi d’ells. La violència i la insurrecció seguirien qualsevol esforç per a asseure’l al tron i l’obra del regne espiritual quedaria entrebancada. Per tant, Jesús no perd ni un instant i atura l’acció. Crida els seus deixebles i els mana que pugin a la barca, que tornin immediatament a Cafarnaüm i que el deixin allà, acomiadant la multitud.Je 225.4
Mai abans una ordre de Jesús havia semblat tan impossible d’obeir. Feia temps que els deixebles esperaven un moviment popular que assegués Jesús al tron. No podien suportar la idea que tot aquell entusiasme quedés en no res. Les multituds que s’aplegaven per a celebrar la Pasqua ansiaven veure aquell profeta nou. Per als seus seguidors allò semblava una oportunitat d’or per a coronar el seu estimat Mestre com a Rei d’Israel. A la llum d’aquella nova ambició, se’ls feia difícil d’allunyar-se per ells mateixos i deixar Jesús tot sol en aquella riba desolada. Van protestar contra aquella ordre. Però Jesús els va parlar amb una autoritat que mai abans els havia mostrat. Es van adonar que qualsevol oposició per part seva seria inútil i, en silenci, se’n van anar cap al llac.Je 226.1
Aleshores, Jesús va manar a la multitud que es dispersés. El seu gest era tan decidit que ningú va gosar desobeir-lo. Les paraules de lloança i exaltació van quedar ofegades abans de sortir de les seves boques. En el mateix moment que es disposaven a avançar per a agafar-lo els peus els van quedar clavats a terra i les mirades joioses es van esvair. Entre aquella gernació hi havia homes de ment poderosa i de determinació ferma; però el comportament majestuós de Jesús i les seves escasses paraules de comandament desbaraten el tumult i frustren els seus designis. Reconeixen en ell un poder superior a qualsevol autoritat terrena. Sense pronunciar un mot de protesta, se sotmeten.Je 226.2
Aleshores, Jesús «va pujar tot sol a la muntanya a pregar”. Va suplicar Déu du-rant hores. No per a ell mateix, sinó per als homes. Va demanar poder per a revelar als homes el caràcter diví de la seva missió, que Satanàs no els encegués l’enteniment ni els pervertís el sentit de la justícia. El Salvador sabia que els dies del seu ministeri personal a la terra estaven comptats i que els qui el rebrien com al seu Redemptor serien pocs. Ple de tribulació i amb l’ànima esquinçada, pregava pels seus deixebles. Haurien de passar per proves feixugues. Aquelles esperances tant de temps acariciades, basades en una il·lusió popular, quedarien esmicolades de la manera més humiliant i dolorosa. En lloc de la seva exaltació al tron de David serien testimonis d’una crucifixió que, de fet, seria la seva coronació efectiva. Però ells no se n’adonarien i, per tant, els assaltarien temptacions poderoses. Sense l’Esperit Sant que els il·luminés la ment i els augmentés la comprensió, la fe dels deixebles flaquejaria. Per a Jesús, que ells concebessin que el seu regne quedés limitat en un grau tan elevat a un engrandiment i uns honors mundans era causa de patiment. Per la seva causa tenia el cor apesarat i, per això, abocava les seves súpliques enmig de llàgrimes i una amarga agonia.Je 226.3
Contràriament al que Jesús els havia manat, els deixebles no havien abandonat el país immediatament. Van esperar un temps amb l’esperança que els acompanyaria. No obstant, en veure que la foscor s’espesseïa ràpidament, «s’embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l’altra riba». Havien deixat Jesús amb els cors insatisfets, més impacients amb ell que mai des que el van reconèixer com al seu Senyor. Murmuraven perquè no els havia permès de proclamar-lo Rei. Es culpaven ells mateixos per haver cedit tan de pressa a la seva ordre. Argumentaven que, si haguessin insistit més, potser ho haurien aconseguit.Je 226.4
La incredulitat prenia possessió de la seva ment i el seu cor. L’amor per l’honor els havia encegat. Sabien que els fariseus odiaven Jesús i estaven disposats a veure’l enaltit tal com ells creien que mereixia. Els costava de pair que els etiquetessin de farsants en lloc de considerar-los units a un mestre capaç d’obrar miracles poderosos. Que potser els havien de declarar seguidors d’un fals profeta? Que potser Crist no reclamaria mai la seva autoritat com a rei? Per què el qui posseïa un poder com aquell no es revelava amb el seu veritable caràcter i feia que la seva vida fos menys complicada? Per què no havia salvat Joan Baptista d’una mort violenta? Tals eren els raonaments dels deixebles, fins al punt que es van submergir en una gran tenebra espiritual i es preguntaven: «Pot ser que Jesús sigui un impostor, tal com afirmen els fariseus?»Je 227.1
Aquell dia els deixebles havien sigut testimonis de les extraordinàries obres de Crist. Havia semblat que el cel havia baixat a la terra. El record d’aquell dia gloriós els hauria hagut d’omplir d’esperança i fe. Si, en lloc de recloure’s en l’abundància dels seus cors, haguessin parlat els uns amb els altres de tot allò, no haurien entrat en el terreny de les temptacions. Però tenien els pensaments absorts en la decepció. Les paraules: «Recolliu els bocins que han quedat, perquè no es perdi res» no tenien cap valor per a ells. Aquella havia sigut una hora de gran benedicció per als deixebles, però ells ho havien oblidat tot. Eren enmig d’aigües turbulentes i els seus pensaments no eren racionals, sinó que estaven atribolats. Aleshores el Senyor els va enviar alguna cosa més que afligiria les seves ànimes i tindria ocupada les seves ments. Sovint, Déu fa això quan els homes s’imposen càrregues i tribulacions ells mateixos. Ja no hi hauria res que aclaparés els deixebles. El perill s’acostava a marxes forçades.Je 227.2
Damunt d’ells s’havia congriat una tempesta molt violenta i ells no estaven preparats per a afrontar-la. El contrast era brutal, perquè el dia havia estat perfecte. Per això, quan el temporal els va colpejar, es van espantar. Van oblidar el seu desafecte, la incredulitat, la impaciència. Tothom treballava per tal d’impedir que la barca sotsobrés. Només els separava una distància molt curta de Betsaida fins al punt on esperaven trobar-se amb Jesús i, amb bon temps, només calien unes quantes hores. Aleshores, en canvi, la tempesta se’ls enduia cada vegada més lluny del lloc on volien arribar. Fins a la quarta vigília de la nit es van esforçar amb els rems. Aleshores, aquells homes fatigats es van donar per perduts. Enmig de la tempesta i la foscor, el mar els havia ensenyat com eren de febles i van anhelar la presència del seu Mestre.Je 227.3
Però Jesús no s’havia oblidat d’ells. El Guaita de la costa va veure com aquells homes, presos pel pànic, lluitaven contra la tempesta. No va perdre de vista els seus deixebles ni un moment. Amb la sol·licitud més profunda, els seus ulls seguien la barca amb la preciosa càrrega empesa d’ací d’allà per la tempesta, perquè aquells homes havien de ser la llum del món. Com una mare tendra i amorosa vigila el seu fill, el Mestre compassiu esguardava els seus deixebles. Quan el cor els va defallir, quan les seves ambicions impies es van ofegar i, amb humilitat, van pregar demanant ajuda, la van rebre.Je 227.4
En el mateix moment que pensen que estan perduts, un esclat de llum els revela una figura misteriosa que se’ls apropa cami-nant damunt l’aigua. No saben que és Jesús. Consideren que l’Únic que ha acudit en la seva ajuda és un enemic. Estan terroritzats. Les mans deixen anar uns rems que havien agafat amb una força titànica. La barca es balandreja a mercè de les ones, tots els ulls estan clavats en aquella visió d’un home que camina damunt de les crestes blanques d’aquell mar escumós.Je 227.5
Pensen que és un fantasma que vol la seva destrucció i criden atemorits. Jesús avança, com si hagués de passar de llarg. Aleshores el reconeixen i, cridant, li supli-quen ajuda. El Mestre estimat es gira i amb la veu fa callar la seva por: «Coratge! Soc jo. No tingueu por”. Je 228.1
Quan van poder reaccionar a aquell fet meravellós, Pere exultava de joia. Com si li costés de creure-s’ho, va exclamar: «“Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua”. Jesús li digué: “Vine”». Je 228.2
Mentre mira Jesús, Pere camina amb pas segur. Però quan se sent satisfet d’ell mateix mira enrere, cap als seus companys de la barca. Els seus ulls ja no miren el Salvador. El vent és fort. Les ones, altes, i s’interposen entre ell i el Mestre. Aleshores, Pere té por. Durant només un moment, Jesús ha quedat ocult a la seva vista i la seva fe flaqueja. Comença a enfonsar-se. Però, mentre l’escuma parla amb la mort, Pere aixeca els ulls de l’aigua furiosa i, fixant-los en Jesús, exclama: «Senyor, salva’m!» Immediatament, Jesús li pren la mà que havia estès i diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?» Je 228.3
Caminant l’un al costat de l’altre, amb Pere agafat de la mà del Mestre, pugen junts a la barca. Pere ara resta en silenci i es mostra submís. No tenia cap motiu per a vantar-se; per causa de la seva incredulitat i el seu orgull havia estat a punt de perdre la vida. Quan va apartar els ulls de Jesús va perdre el pas i es va enfonsar enmig de les ones.Je 228.4
Quan ens atrapa la tribulació, massa sovint ens comportem com Pere. Mirem les ones en lloc de mantenir la vista clavada en el Salvador. El pas ens vacil·la i les aigües de l’orgull ens cobreixen l’ànima. Jesús no va manar a Pere que anés cap a ell perquè acabés morint; ens crida perquè el seguim i abandonem el jo. Vet aquí la promesa: «Ara, però, el Senyor que t’ha creat, poble de Jacob, el qui t’ha format, Israel, et diu: “No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo soc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. Donaria Egipte per a rescatar-te, Etiòpia i Sebà, a canvi teu”». Je 228.5
Jesús coneixia bé el caràcter dels seus deixebles. Sabia amb quina duresa seria posada a prova la seva fe. En aquell incident al mar, desitjava revelar a Pere com era de feble, mostrar-li que la seva seguretat depenia constantment del poder diví. Només podria travessar amb seguretat les tempestes de la temptació si desconfiava profundament d’ell mateix i posava la seva vida en mans del Salvador. Precisament, quan Pere se sentia més fort era quan més feble era. Fins que no va discernir la seva feblesa no es va poder adonar de com necessitava Crist i en depenia. Si hagués après la lliçó que Crist li volia ensenyar en aquella experiència al mar, no hauria fracassat quan es va haver d’enfrontar a la gran prova que li havia d’arribar.Je 228.6
Un dia i un altre Déu instrueix els seus fills. Valent-se de les circumstàncies de la vida quotidiana els prepara perquè facin el seu paper en un escenari més gran on la seva providència els ha destinat. Com resolen la prova diària determina la victòria o la derrota en la gran crisi de la vida.Je 228.7
Els qui no aconsegueixin adonar-se de la seva dependència constant de Déu cauran vençuts per la temptació. No hem de suposar que sempre trepitjarem un terreny segur, que mai trontollarem. Potser, confiats, direm: «Sé en qui he cregut. No hi ha res al món que pugui fer que la meva fe en Déu flaquegi”. Però Satanàs té plans per a aprofitar-se dels nostres trets de caràcter, tant heretats com cultivats, i encegar-nos els ulls a fi que no percebem les nostres necessitats o defectes. Només podrem avançar segurs si ens fem cabals de la nostra feblesa i mirem Jesús fermament.Je 228.8
Tan bon punt Jesús va prendre el seu lloc a la barca, el vent va deixar de bufar i «tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven». La llum de l’alba va seguir a la nit d’horror. Els deixebles, i altres que també eren a bord de la barca, es van prosternar als peus de Jesús amb el cor agraït, dient: «Realment, ets Fill de Déu».Je 229.1