Capítol 3—El compliment del termini
«Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la llei i rebéssim la condició de fills». Je 10.1
La vinguda del Salvador ja fou predita a l’Edèn. Quan Adam i Eva van sentir la promesa per primera vegada, tenien l’esperança que es compliria ràpidament. Van rebre amb alegria el naixement del seu primer fill, amb l’esperança que fos el Llibertador. Però el compliment de la promesa es va demorar. Els qui la van rebre per primera vegada van morir sense veure-la. Des del temps d’Enoc, els patriarques i els profetes van anar repetint la promesa i mantenint viva l’esperança de la seva aparició, però no va venir. La profecia de Daniel revelava el temps de l’adveniment, però no tots van saber interpretar-ne el missatge correctament. Van passar els segles. Les veus dels profetes van callar. La mà de l’opressor d’Israel era feixuga. Molts no dubtaven a exclamar: «Els dies passen i les visions s’esvaeixen”. Je 10.2
Però, així com les estrelles segueixen fidelment l’ample circuït del camí que els ha sigut marcat, els objectius de Déu no coneixen ni la demora ni la pressa. Mitjançant els símbols del gran forn i la gran tenebra, Déu revelà a Abraham la captivitat d’Israel a Egipte i li declarà que duraria quatre-cents anys. «Després», afegí, «en sortiran amb molts béns». Contra aquesta paraula donada, la lluita del poder de l’orgullós imperi del Faraó va ser inútil. «El mateix dia que es complien els quatre-cents trenta anys coincidí exactament amb la data de sortida dels esquadrons del Senyor del territori egipci”. Per això, l’hora de la vinguda de Crist havia sigut de-terminada al concili celestial. Quan el gran rellotge del temps indicà aquella hora, Jesús va néixer a Betlem.Je 10.3
«Quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill”. La Providència havia dirigit els moviments de les nacions i la marea de les influències i els impulsos humans, fins que el món estigué madur per a la vinguda del Llibertador. Les nacions estaven unides sota un mateix govern, hi havia una llengua que es parlava en tot el món i tothom la reconeixia com la llengua de la literatura. Els jueus de la diàspora, des de tots els racons del món, es reunien a Jerusalem per a celebrar les festes anyals i quan tornaven a casa seva podien escampar la bona nova de la vinguda del Messies. Je 10.4
En aquell temps, els sistemes del paganisme perdien influència sobre el poble. Els homes estaven farts de la pompa cerimonial i les faules. Desitjaven una religió que pogués satisfer el cor. Encara que semblava que la llum de la veritat havia abandonat els homes, hi havia ànimes que la cercaven plenes de perplexitat i tristesa. Tenien set de conèixer el Déu vivent, de rebre alguna certesa d’una vida més enllà de la tomba.Je 11.1
A mesura que s’apartaven de Déu, la fe dels jueus s’afeblia i l’esperança gairebé ja no il·luminava el futur. No comprenien les paraules dels profetes. Per a les masses, la mort era un terrible misteri, més enllà del qual regnaven la tenebra i la incertesa. No era només el plany de les mares de Betlem, que segles enrere fou presentat al profeta, sinó el lament del gran cor de la humanitat, la veu que se sentí a Ramà: «Plors i molts gemecs: és Raquel que plora pels seus fills, i no vol ser consolada, perquè ja no hi són”. Els ho-mes seien desconsolats «en la regió de l’ombra de la mort». Amb ulls plens d’ansietat, esperaven la vinguda del Llibertador, el moment en què la tenebra seria dispersada i el misteri del futur es faria clar.Je 11.2
Fora de la nació jueva hi havia homes que predeien l’aparició d’un instructor diví. Aquells homes cercaven la veritat i els fou concedit l’Esperit d’inspiració. Aquells mestres sorgiren l’un rere l’altre, com els estels en un cel tenebrós. Les seves paraules profètiques havien nodrit l’esperança en el cor de molts gentils.Je 11.3
Ja feia segles que les Escriptures havien sigut traduïdes al grec, idioma que aleshores estava molt estès per l’Imperi romà. Els jueus estaven dispersos per tot arreu i, fins a cert punt, els gentils també compartien la seva esperança per la vinguda del Messies. Entre els qui els jueus anomenaven pagans hi havia homes que comprenien millor que els mestres d’Israel les profecies de les Escriptures que fan referència al Messies. N’hi havia alguns que esperaven la seva vinguda com el qui els havia d’alliberar del pecat. Els filòsofs van aprofundir l’estudi del misteri de l’economia hebrea. Però la intolerància dels jueus va obstaculitzar la difusió de la llum. Amb l’objectiu de mantenir la separació entre ells i les altres nacions, es van negar a transmetre el coneixement que encara posseïen relacionat amb el culte simbòlic. Calia que vingués el veritable Intèrpret. Aquell a qui prefiguraven els símbols havia d’explicar-ne el significat.Je 11.4
Déu havia parlat al món per mitjà de la natura, de les figures, dels símbols, dels patriarques i dels profetes. La humanitat havia de rebre les lliçons en un llenguatge humà. El Missatger del pacte havia de parlar. La seva veu s’havia de sentir en el seu propi temple. Crist havia de venir per a pronunciar unes paraules que s’havien d’entendre de forma clara i definitiva. Ell, l’autor de la veritat, havia de separar el gra de la veritat de la palla de la invenció humana que l’havia deixat sense efecte. Calia definir amb precisió els principis del govern de Déu i el pla de la redempció. Era necessari presentar davant dels homes les lliçons de l’Antic Testament.Je 11.5
Entre els jueus encara hi havia ànimes fermes, descendents de la santa nissaga, que havien preservat el coneixement de Déu. Encara tenien l’esperança en la promesa feta als primers pares. Reforçaven la fe recolzant-se en la seguretat que fou donada a Moisès: «El Senyor Déu farà que s’aixequi d’entre els vostres germans un profeta com jo; escol-teu-lo en tot allò que us digui». Una vegada més llegien com el Senyor ungiria al qui havia de «portar bones noves als humils, [. ] embenar els cors destrossats, [...] proclamar la llibertat als captius i la deslliurança als presoners; [...] anunciar l’any de gràcia del Senyor». Podien saber que «farà lluir la justícia [i] no descansarà ni flaquejarà fins que l’estableixi a la terra; i els països del mar atendran la seva llei» i les nacions s’acostaran a la seva llum i els reis, a la resplendor de la seva albada. Je 11.6
Les paraules de Jacob al llit de mort els omplien d’esperança: «El ceptre no s’apartarà mai de Judà, ni la vara de regidor d’entre els seus peus, fins que vingui aquell a qui correspon, el qui els pobles obeiran». El poder minvant d’Israel donava testimoniatge que la vinguda del Messies era a tocar. La profecia de Daniel descrivia la glòria del seu regne sobre un imperi que succeirà tots els regnes terrenals i, segons el profeta, «subsistirà per sempre més». Encara que pocs entenien la naturalesa de la missió de Crist, estava molt estesa l’espera d’un príncep poderós que establiria el seu reialme a Israel i vindria com a llibertador de les nacions.Je 12.1
El termini s’havia acomplert. La humanitat, cada vegada més degradada pels segles de transgressió, clamava per la vinguda d’un Redemptor. Satanàs havia treballat per tal que l’abisme que s’havia obert entre el cel i la terra esdevingués profund i infranquejable. Amb les seves falsedats havia encoratjat l’home perquè pequés. El seu propòsit era esgotar la paciència de Déu i extingir el seu amor per l’home, de manera que abandonés el món a la jurisdicció satànica.Je 12.2
Satanàs cercava d’esborrar dels homes qualsevol coneixement de Déu, desviar-ne l’atenció del seu temple i establir el seu propi reialme. Semblava que la seva lluita per la supremacia l’havia conduit a una victòria gairebé absoluta. Tanmateix, és cert que, en totes les generacions, Déu ha tingut qui el servia. Fins i tot entre els pagans hi havia homes que Crist va emprar com a instruments per a aixecar el poble del pecat i la degradació. Però aquests homes foren menystinguts i odiats. Molts van sofrir una mort violenta. La fosca ombra que Satanàs havia estès per damunt del món era cada vegada més i més tenebrosa.Je 12.3
Durant segles, mitjançant el paganisme, Satanàs havia apartat els homes de Déu. Però el seu gran triomf fou la perversió de la fe d’Israel. Amb la contemplació i l’adoració de les seves pròpies imaginacions, els pagans havien perdut el coneixement de Déu i s’havien corromput cada vegada més. El mateix va passar amb Israel. La idea que l’home es pot salvar ell mateix gràcies a les seves obres és la base sobre la qual se sustenta la religió pagana i s’havia convertit en el principi de la religió jueva. Satanàs hi havia implantat el seu principi. Onsevulla que se sostingui, l’ho-me té el pas franc al pecat.Je 12.4
El missatge de salvació es comunica als homes per mitjà d’agents humans. Però els jueus havien volgut reservar-se el monopoli de la veritat, és a dir, de la vida eterna. Havien volgut acumular el mannà vivent i s’havia corromput. La religió que havien volgut reservar-se per a ells mateixos es va convertir en un escàndol. Li van robar la glòria a Déu i van defraudar el món amb un evangeli falsificat. Van rebutjar rendir-se a Déu per a la salvació del món i van esdevenir agents de Satanàs per a la seva destrucció.Je 12.5
El poble que Déu havia cridat a ser la columna i el fonament de la veritat s’havia transformat en un representant de Satanàs. Els israelites feien l’obra que ell desitjava que fessin, seguint una conducta que representava amb falsedat el caràcter de Déu i fent que el món el veiés com un tirà. Els mateixos sacerdots que ministraven al temple havien perdut de vista el significat del culte que complien. Ja no miraven més enllà del símbol, a allò que representava. Presentaven les ofrenes sacrificials com si fossin actors que representen una pantomima. Van transformar els ordenaments que Déu mateix havia establert en eines per a encegar la ment i endurir el cor. Si volia fer res per l’home, Déu ja no podia recórrer a aquesta via. Calia deixar de banda tot el sistema.Je 12.6
L’engany del pecat havia arribat al súmmum. S’havien posat en joc tots els mitjans per a depravar l’ànima dels homes. En mirar el món, el Fill de Déu havia vist el sofriment i la misèria. S’apiadà dels homes, perquè s’havien convertit en víctimes de la crueltat satànica. Mirà amb compassió els qui eren corruptes, assassins i perduts. Havien escollit un governant que els encadenava al seu carro com a captius. Enganyats i desconcertats, formant una processó llòbrega, s’encaminaven a la ruïna eterna, a la mort, on no hi ha ni esperança ni vida, a la nit que no ve seguida de cap matí. Els mitjans satànics estaven incorporats als homes. Els cossos dels éssers humans, creats per tal que hi habités Déu, eren l’habitacle dels dimonis. Els agents sobrenaturals governaven els sentits, els nervis, les passions i els òrgans dels éssers humans amb la indulgència de la luxúria més vil. Els rostres reflectien l’estampa dels dimonis, eren l’expressió de les legions del mal amb què eren posseïts. Aquest era el panorama que contemplà el Redemptor del món. Quin espectacle va haver de contemplar la Puresa infinita!Je 13.1
El pecat s’havia transformat en una ciència i el vici estava consagrat com una part de la religió. La rebel·lió havia clavat les seves arrels en les profunditats del cor i l’hostilitat de l’home contra el cel era extremadament violenta. Quedava demostrat davant de l’univers que, allunyada de Déu, la humanitat no podia aixecar-se. El qui havia creat el món havia d’impartir un nou element de vida i poder.Je 13.2
Amb un interès molt viu, els mons que no havien caigut havien mirat per a veure com Jehovà s’aixecava i anihilava els habi-tants de la terra. Si Déu hagués fet això, Sa-tanàs estava prest a tirar endavant el seu pla per a assegurar-se la lleialtat dels éssers celestials. Havia declarat que els principis del govern de Déu fan que el perdó sigui impossible. Si el món hagués sigut destruït, hauria afirmat que les seves acusacions eren certes. No hauria dubtat a fer caure la culpa damunt Déu i escampar la seva rebel·lió als altres mons; però, en lloc de destruir el món, Déu va enviar el seu Fill per a salvar-lo. Malgrat que la corrupció i el desafiament eren visibles des de qualsevol racó dels mons celestials, feu provisió d’un mitjà per a recuperar-lo. Al bell mig de la crisi, quan Satanàs semblava a punt de triomfar, el Fill de Déu va venir com a ambaixador de la gràcia divina. Durant segles, a cada hora, Déu havia exercit el seu amor per la raça caiguda. Malgrat la perversitat dels homes, sempre hi va haver senyals de misericòrdia. Quan va arribar el compliment del termini, la Divinitat es glorificà abocant sobre el món un devessall de gràcia sanadora tal que, fins que no s’acompleixi el pla de salvació, no s’interromprà ni mai serà retirada.Je 13.3
Satanàs exultava perquè havia aconse-guit desfigurar la imatge que la humanitat tenia de Déu. Aleshores Jesús vingué per a restaurar en l’ home la imatge del seu Crea-dor. Ningú tret de Crist pot tornar a modelar el caràcter que el pecat ha arruïnat. Va venir per a expulsar els dimonis que havien controlat la voluntat i aixecar-nos de la pols i, seguint el model del seu caràcter diví, tornar a donar forma al caràcter fet malbé, alhora que l’ embellia amb la seva pròpia glòria. Je 13.4