Capítol 5—La dedicació
Aquest capítol està basat en Lluc 2: 21-38.
Al cap de quaranta dies d’haver nascut Jesús, d’acord amb la llei jueva, Josep i Maria el van portar a Jerusalem per a presentar-lo al Senyor i oferir un sacrifici. Com a substitut de l’home, Crist havia de conformar-se a la llei en tots els aspectes. Ja havia passat pel ritu de la circumcisió en senyal de la seva obediència a la llei.Je 18.1
Com a ofrena de la mare, la llei establia que se sacrifiqués un xai de menys d’un any en holocaust i un colomí o una tórtora pel pecat. Tanmateix, la llei indicava que, si els pares eren massa pobres per a portar un anyell, n’hi hauria prou amb un parell de tórtores o colomins, un en holocaust i l’altre com a ofrena pel pecat.Je 18.2
Les ofrenes que es presentaven al Senyor no havien de tenir cap tara. Representaven Crist i d’això es fa evident que el propi Jesús estava lliure de cap defecte físic. Era «un anyell sense defecte i sense taca». Cap defecte malmetia la seva estructura física i tenia un cos fort i sa. Durant tot el temps que va sojornar a la terra va viure segons les lleis de la naturalesa. Tant des del punt de vista físic com de l’espiritual, fou un exemple del que Déu desitjava que hagués sigut la humanitat obedient a les seves lleis.Je 18.3
La dedicació del primogènit tenía l’ origen en temps remots. Déu havia promès que donaria el Primogènit del cel per a salvar els pecadors. Aquell do s’ havia de reconèixer en cada família consagrant el primer fill mascle. Havia de ser consagrat al sacerdoci en representació de Crist entre els homes.Je 18.4
Quan Israel fou alliberat d’Egipte, es tornà a decretar la dedicació del primer nascut. Mentre els fills d’Israel eren esclaus dels egipcis, el Senyor donà instruccions a Moisès per tal que acudís al Faraó, el rei d’Egipte, i li digués: «Això diu el Senyor: “Israel és el meu fill, el meu primogènit. T’he demanat: ‘Deixa sortir el meu fill perquè em doni culte’, però tu has refusat de deixar-lo sortir; per això, doncs, jo mataré el teu fill primogènit”». Je 18.5
Moisès va lliurar el missatge, però l’orgullós rei respongué: «Qui és aquest Senyor Etern perquè jo hagi d’obeir la seva veu i deixar marxar Israel? No conec el Senyor Etern ni tampoc deixaré marxar Israel!» El Senyor obrà per al seu poble senyals i prodigis, enviant sobre el Faraó judicis terribles. Finalment, l’àngel destructor rebé l’encàrrec de matar el primogènit de tots els homes i de totes les bèsties dels egipcis. Per tal que poguessin quedar-ne estalvis, els israelites reberen la instrucció de marcar la llinda de la porta de casa seva amb la sang d’un anyell degollat. Totes les portes havien de quedar marcades, de manera que, quan l’àngel complís la seva missió de mort, pogués passar de llarg de la casa dels israelites.Je 18.6
Després d’enviar el judici sobre Egipte, el Senyor digué a Moisès: «Em consagraràs tot primogènit, tot primer nascut d’entre els fills d’Israel, tant si és home com si és bèstia, perquè és meu”; «perquè tots els primogènits em pertanyen; el dia que vaig ferir tots els primogènits del país d’Egipte, vaig consagrar-me tots els primogènits d’Israel, tant d’homes com de bèsties: són per a mi. Jo, el Senyor». Després d’establir el culte al tabernacle, el Senyor escollí la tribu de Leví en lloc dels primogènits de tot Israel per tal que ofici-essin al santuari. Però el primer nascut encara s’havia de considerar com del Senyor, i calia pagar un rescat per ell.Je 19.1
D’aquesta manera, la llei que establia la presentació del primer nascut tenia una significació especial. Alhora que era un memorial de l’extraordinari alliberament dels fills d’Israel prefigurava la deslliurança encara més gran que havia d’obrar el Fill únic de Déu. Així com la sang dipositada al llindar de les portes havia salvat els primogènits d’Israel, la sang de Crist té el poder de salvar el món.Je 19.2
Quin significat rebé la presentació de Crist! Però el sacerdot no veié més enllà del vel, no va ser capaç de llegir el misteri que ocultava. La presentació d’infants era una escena habitual. Un dia i un altre, el sacerdot rebia la paga de redempció mentre els acabats de néixer eren presentats al Senyor. Un dia i un altre seguia la rutina del ritu sense parar gaire atenció als pares o a l’infant, tret de quan rebia algun senyal de la riquesa o el rang social elevat dels pares. Josep i Maria eren pobres. Quan acudiren amb el seu fill els sacerdots només van veure un home i una dona vestits a l’estil de Galilea i amb roba humil. No hi havia res en el seu aspecte que atragués l’atenció i només van ser capaços de presentar l’ofrena dels pobres.Je 19.3
El sacerdot va seguir la cerimònia oficial. Prengué el nen en braços i l’aixecà davant de l’altar. Després de retornar-lo a la seva mare, va inscriure el nom “Jesús” al rotlle dels primogènits. Poc s’imaginava, mentre el bebè jeia als seus braços, que aquell infantó era la Majestat celestial, el Rei de glòria. No va recordar que era Aquell de qui Moisès havia escrit: «El Senyor Déu farà que s’aixequi d’entre els vostres germans un profeta com jo; es-colteu-lo en tot allò que us digui». No va pensar que aquell bebè era Aquell la glòria del qual Moisès havia demanat de veure. I tanmateix, un que era més gran que Moisès jeia als braços del sacerdot que, quan n’inscrivia el nom al rotlle, també inscrivia el nom del qui era el Fonament de tota l’economia jueva. Aquell nom havia de ser la seva assegurança de vida, perquè el sistema de sacrificis i ofrenes s’estava esllanguint, el tipus gairebé s’ha-via trobat amb el seu antitipus i l’ombra amb la seva substància.Je 19.4
La Xequinà, la presència visible de Déu, havia abandonat el santuari, però en l’Infant de Betlem hi havia, velada, la glòria davant de la qual es posternen els àngels. Aquell bebè inconscient era la llavor de la promesa a la qual apuntava el primer altar erigit a les portes de l’Edèn. Era el Pacificador, el qui es presentà a sí mateix a Moisès com “JO SOC”. Ell, des de la columna de fum i foc, havia guiat Israel. Era Aquell que havien predit els vi-dents feia tant de temps. Era la «Riquesa de tots els pobles”, «el Rebrot i el Llinatge de David, l’Estel resplendent del matí». El nom d’aquell bebè indefens, inscrit en el rotlle d’Is rael, que el declarava germà nostre, era l’esperança per a la humanitat caiguda. El fill per qui havia estat pagat el rescat era Aquell qui havia de pagar el rescat pels pecats de tot el món. Era el veritable «gran sacerdot sobre la casa de Déu”, el cap d’un «sacerdoci permanent”, el qui «ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures». Je 19.5
Les coses espirituals es discerneixen espiritualment. Al temple, el Fill de Déu fou dedicat a l’obra que havia vingut a fer. El sacerdot se’l mirà com es mirava qualsevol altre nen. Però, malgrat que ell no va veure ni va sentir res d’extraordinari, algú altre va certificar el fet que Déu donava el seu Fill al món. Hi havia algú que va reconèixer Crist. «Vivia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó, un home just i piadós que anhelava el consol d’Israel, i l’Esperit Sant es manifestava en ell. L’Esperit Sant, doncs, li havia revelat que no moriria sense haver vist abans el Crist del Senyor”. Je 20.1
Quan Simeó entrà al temple veié una família que presentava el seu primogènit al sacerdot. El seu aspecte parlava de po-bresa; però Simeó entengué els adverti-ments de l’Esperit i quedà profundament impressionat pel fet que l’infant que era presentat al Senyor era el Consol d’Israel, Aquell a qui tant de temps havia anhelat de veure. Per al sacerdot desconcertat, Simeó semblava un home pres d’un arrava-tament. El nen tornava a ser als braços de Maria. Ell el prengué i el presentà a Déu, alhora que la seva ànima era presa d’un goig com mai no havia sentit abans. Men-tre aixecava el Salvador cap al cel digué: «Ara, Senyor, deixa marxar en pau el teu servent, segons la teva promesa, perquè els meus ulls han vist la teva salvació, que has posat a disposició de tots els pobles; llum per a la revelació a les nacions i glòria del teu poble Israel». Je 20.2
L’Esperit de profecia era sobre aquell home de Déu i, mentre Josep i Maria s’estaven drets al seu costat, meravellats per les seves paraules, ell els beneí i digué a Maria: «Mira, aquest ha estat posat perquè molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a estendard de controvèrsia, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima, perquè així quedin al descobert els sentiments de molts cors”. Je 20.3
També Anna, una profetessa, va acudir i confirmà el testimoni de Simeó sobre Crist. Quan Simeó parlà, el seu rostre s’il·luminà amb la glòria de Déu i agraí de tot cor haver pogut veure Crist el Senyor.Je 20.4
Aquells adoradors humils no havien estudiat debades les profecies. Tanmateix, aquells qui gaudien de la posició de governants i sacerdots d’Israel, malgrat que els pronunciaments de les profecies també eren davant d’ells, no caminaven pels camins del Senyor i no tenien els ulls oberts per a poder veure la Llum de vida.Je 20.5
I encara és així. Els esdeveniments sobre els quals se centra l’atenció de tot el cel passen desapercebuts, ningú a la terra se n’adona; cap líder religiós ni cap adorador de la casa de Déu. Els homes reconeixen Crist en la història, però s’allunyen del Crist vivent. El Crist que és en la seva paraula que crida a l’abnegació; que és en els pobres que sofreixen i supliquen que se’ls consoli; que és en la causa justa que implica pobresa, patiment i oprobi; no és rebut amb més avidesa ara que fa mil vuit-cents anys. Je 20.6
Maria ponderà la gran i profunda profecia de Simeó. Mentre mirava el seu fill als seus braços i recordava les paraules que havien dit els pastors de Betlem, estava plena de joia i agraïment, alhora que l’esperança il·luminava el seu cor. Les paraules de Simeó van fer que recordés la profecia d’Isaïes: «Sortirà un rebrot de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels, l’Esperit del Senyor reposarà sobre ell —esperit de saviesa i d’intel·ligència, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de temor del Senyor— i es complaurà en la reverència al Senyor. [...] La rectitud serà la faixa dels seus ronyons, i la fidelitat, el cenyidor dels seus lloms». «El poble que caminava a les fosques ha vist una gran llum; ha brillat la claror sobre els habitants de la terra tenebrosa. [...] Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau”». Je 20.7
Maria encara no entenia la missió de Crist. Simeó havia profetitzat dient d’ell que seria una llum que il·luminaria els gentils alhora que era la glòria d’Israel. Per això els àngels havien anunciat el naixement del Salvador com noves de joia per a tot el poble. Déu volia corregir la minça concepció jueva de l’obra del Messies. Desitjava que els homes el contemplessin no només com l’alliberador d’Israel sinó com el Redemptor del món. Però encara haurien de passar molts anys abans que fins i tot la mare de Jesús entengués la seva missió.Je 21.1
Maria s’imaginava el regne del Messies al tron de David, però no veia el baptisme de sofriment que li caldria per a obtenir-lo. Per mitjà de Simeó es revelava que el pas del Messies pel món no seria fàcil. En les seves paraules a Maria, «a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”, Déu misericordiós donà a conèixer a la mare de Jesús l’angoixa que ja havia començat a sentir per ell.Je 21.2
Simeó digué: «Mira, aquest ha estat posat perquè molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a estendard de controvèrsia». Havien de caure per a tornar a aixecar-se. Hem de caure sobre la Roca i quedar fets miques abans de poder aixecar-nos en Crist. El jo ha de ser destronat i l’orgull humiliat, si volem conèixer la glòria del regne espiritual. Els jueus no volien acceptar l’honor que s’ateny amb la humiliació. Per tant, no volien rebre el seu Redemptor. Era un estendard de controvèrsia.Je 21.3
«Perquè així quedin al descobert els sentiments de molts cors”; a la llum de la vida del Salvador, es revelen els sentiments dels cors de tots, des del Creador fins al príncep de les tenebres. Satanàs ha presentat Déu com un Ésser egoista i opressor, que ho reclama tot i no dona res, que exigeix el servei de les seves criatures per a la seva pròpia glòria i que no fa cap sacrifici per al bé de totes elles. Però el do de Crist revela el cor del Pare. Dona testimoniatge que els designis de Déu envers nosaltres són «designis de pau i no pas de dissort”. Declara que, si l’odi de Déu pel pecat és tan fort com la mort, més ho és el seu amor pels pecadors. En assumir la nostra redempció, no estalviarà res, per molt que li costi, per tal d’acomplir la seva obra. No reté cap veritat essencial per a la nostra salvació, no s’oblida de cap miracle de misericòrdia, cap agent diví queda inactiu. Els favors s’amunteguen l’un sobre l’altre i els dons s’acumulen. Tots els tresors del cel estan a la disposició d’aquells a qui vol salvar. Després d’haver reunit les riqueses de tot l’univers i d’obrir les deus del poder infinit, els posa a les mans de Crist i diu: «Tot això és per als homes. Fes servir aquests dons per a convèncer-los que no hi ha al cel ni a la terra cap amor més gran que el meu i que trobaran la felicitat més gran en estimar-me».Je 21.4
En la creu del Calvari s’enfrontaven cara a cara l’amor i la supèrbia. En fou la manifestació suprema. Crist havia viscut dedicat només a consolar i beneir. En provocar la seva mort, Satanàs manifestà la malignitat del seu odi contra Déu. Va demostrar que l’objectiu real de la seva rebel·lió no era cap altre que destronar Déu i destruir-lo per mitjà d’Aquell en qui es mostrava l’amor de Déu.Je 21.5
Amb la vida i la mort de Crist, els pensaments dels homes també queden al descobert. Des de la menjadora fins a la creu, la vida de Jesús fou una crida a la submissió i a la companyonia en el sofriment. Desvelava els propòsits dels homes. Jesús vingué amb la veritat del cel i tots els qui escoltaven la veu de l’Esperit Sant eren atrets a ell. Els adoradors del jo pertanyien al regne de Satanàs. Amb la seva actitud envers Crist tots demostren de quina banda estan. D’aquesta manera cadascú dicta la seva pròpia sentència.Je 22.1
En el dia del judici final, totes les ànimes perdudes entendran la naturalesa del rebuig de la veritat. La creu es presentarà a totes les ments que la transgressió ha encegat i veuran què presenta en realitat. Davant de la visió del Calvari, amb la Víctima misteriosa, els pecadors quedaran condemnats. Totes les falses excuses seran bandejades. L’apostasia humana apareixerà amb tota l’atrocitat del seu caràcter. Els homes veuran quina fou la seva elecció. Tots els dubtes sobre la veritat i l’error plantejats durant la llarga controvèrsia s’esvairan. Amb el judici de l’univers, Déu quedarà lliure de tota culpa per l’existència de cap defecte en el seu govern, no hi haurà causa per a no desitjar-lo. Quan es revelin els pensaments de tots els cors, els rebels i els lleials s’uniran per a declarar: «Justos i fidels són els teus camins, Rei de les nacions. Qui no t’honorarà, Senyor, i no glorificarà el teu nom? [...] Perquè s’ha manifestat la justícia dels teus actes”. Je 22.2