Capítol 39—«Doneu-los menjar vosaltres mateixos”
Aquest capítol està basat en Mateu 14: 13-21; Marc 6: 32-44; Lluc 9: 10-17; Joan 6: 1-13.
Jesús s’havia retirat a un lloc ocult amb els seus deixebles. Malauradament, aquell temps de quietud tan poc habitual aviat va quedar interromput. Els deixebles pensaven que s’havien retirat a un lloc on res els molestaria. En canvi, tan bon punt la multitud va trobar a faltar el Mestre diví, es preguntaven els uns als altres: «On és?” Alguns s’havien adonat de cap a quina direcció havien marxat Crist i els seus deixebles. Molts van seguir la costa fins a arribar on eren, mentre que altres els van seguir amb barques per l’aigua. La festa de la Pasqua era a tocar, de manera que, de prop i de lluny, les columnes de pelegrins de camí cap a Jerusalem es congregaven per a veure Jesús. Se n’hi van afegir tants que hi havia cinc mil homes, a més de les dones i els infants que els acompanyaven. Abans que posés un peu a terra, una multitud ja esperava Crist. No obstant, no es van adonar de quan va desembarcar i va passar una mica de temps amb els deixe-bles.Je 219.1
Des de la falda del turó, va mirar la multitud que es movia i la compassió el va commoure. Tot i que l’havien interromput i li havien robat el repòs, no se sentia impacient. Mentre mirava aquella riuada de gent va veure una gran necessitat que exigia la seva atenció. «Se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor”. Va deixar el seu retir i va trobar un lloc adequat des d’on podria ministrar per a ells. No van rebre cap ajuda dels sacerdots o dels governants; sinó que, mentre ensenyava el camí de la salvació a la multi-tud, l’aigua sanadora de la vida fluïa de Crist.Je 219.2
La gentada escoltava les paraules de misericòrdia que brollaven amb generositat de la boca del Fill de Déu. Van sentir mots de gràcia, tan senzills i tan planers que, per a l’ànima, eren com bàlsam de Galaad. La seva mà divina i sanadora va portar goig i vida als moribunds i alleujament i salut als qui patien alguna malaltia. Aquell dia els semblava com si el cel hagués baixat a la terra. Tant era així, que no sabien quant de temps havia passat des que havien menjat res per última vegada.Je 219.3
El dia havia arribat gairebé al final. El sol se n’anava a la posta per occident i no semblava que la multitud volgués marxar. Jesús havia treballat tot el dia sense aturar-se ni per a menjar o reposar. De tan fatigat com estava, i de tanta gana com tenia, el seu color era pàl·lid; de manera que els deixebles van provar de persuadir-lo que aturés l’esforç. Però no es podia allunyar d’aquella multitud que l’empenyia des de totes bandes.Je 219.4
Finalment, els deixebles se li van atansar i li van demanar que, pel bé de tothom, havia d’enviar la gentada a casa. Molts venien de lluny i no havien menjat res des del matí. A més, als pobles del voltant podrien comprar aliments. Però Jesús els digué: «Doneu-los de menjar vosaltres mateixos». Aleshores, girant-se cap a Felip, volent posar a prova la seva fe, va preguntar: «On comprarem pa per-què puguin menjar tots aquests?» Felip va alçar la mirada per damunt del mar de caps i va pensar que seria impossible aconseguir menjar per a satisfer la necessitat d’una gernació com aquella i va respondre que, encara que només donessin un rosegó a cadascú, no n’hi hauria prou ni amb dos cents denaris. Jesús va preguntar quant de menjar podrien trobar entre la multitud. Andreu digué: «Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?” Jesús va manar que els portessin. Aleshores va demanar als deixebles que fessin seure la gent a l’herba i que, a fi de mantenir l’ordre i també perquè tothom pogués ser testimoni del que era a punt de fer, els agrupessin de cinquanta en cinquanta o de cent en cent. Quan ho van haver fet, «prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent”. «Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles, i també van recollir les sobres dels peixos”. Je 220.1
Al qui ensenyava a les persones com assegurar-se la pau i la felicitat el preocupaven tant les seves necessitats temporals com les espirituals. La gentada estava fatigada i tenia gana. Hi havia mares amb nadons al braç i nens petits arrapats a les seves túniques. Molts s’havien estat drets durant hores. El seu interès per les paraules de Crist havia sigut tan intens que ni tan sols havien pensat a asseure’s. A més la multitud era tan nombrosa que hi havia perill que prenguessin mal trepitjant-se els uns als altres. Per això volia donar-los la possibilitat de descansar i va de-manar que s’asseguessin. Al lloc hi havia molta herba i tots van poder reposar amb comoditat.Je 220.2
Jesús mai va obrar un miracle que no fos per a suplir una necessitat genuïna. A més, tots eren de la mena que condueix les persones al arbre de la vida, les fulles del qual són la sanitat de les nacions. Aquell menjar senzill, distribuït per les mans dels deixebles, contenia un tresor de lliçons. Era humil, els peixos i els pans d’ordi eren el menjar diari dels pescadors del Mar de Galilea. Certament, hauria pogut desplegar davant de la gent un àpat sumptuós, però el menjar preparat per a la mera satisfacció dels apetits no els hauria transmès cap bona lliçó. D’aquesta manera Crist els va ensenyar que les provisions naturals de Déu per a l’ésser humà havien sigut pervertides. Ningú havia gaudit mai els banquets luxosos preparats per a la grati-ficació d’un gust pervertit com aquells que aleshores gaudiren del repòs i el menjar senzill que Crist havia proveït en un lloc tan allunyat dels habitatges humans.Je 220.3
Si, tal com Adam i Eva al principi, en l’actualitat les persones tinguessin hàbits senzills, si visquessin en harmonia amb les lleis de la natura, les necessitats de la família humana estarien cobertes amb abundància. No hi hauria tantes mancances imaginàries i hi hauria més oportunitat de treballar seguint els camins de Déu. Però l’egoisme i els gustos antinaturals han portat la misèria i el pecat al món, per excés i per mancança.Je 220.4
Jesús no volia atreure les persones satisfent el seu desig de luxes. Per a aquella gran gentada, cansada i famolenca després d’un dia llarg i estimulant, aquelles menges senzilles eren no només la prova del seu poder, sinó de la seva gran cura per les necessitats que tenien en la vida diària. El Salvador no ha promès als seus seguidors els luxes del món; sinó que té compromesa la paraula en suplir les seves necessitats. Per això ha promès quelcom que és molt millor que els béns mundans: el consol permanent de la seva presència.Je 220.5
En donar menjar als cinc mil Jesús va aixecar el vel que cobreix el món natural i revelà un poder que actua constantment per al nostre bé. Cada dia, en les collites, Déu obra un miracle. Els agents naturals duen a terme aquella mateixa obra que va tenir lloc amb l’alimentació de la multitud. Els homes preparen el sòl i sembren les llavors, però la causa que les llavors germinin és la vida que prové de Déu. La pluja, l’aire i el sol que Déu envia fan que creixin, «primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues”. Cada dia, Déu fa que milions puguin menjar gràcies a les collites que dona la terra. Els homes han estat cridats a col·laborar amb Déu en la tasca de tenir cura dels cereals i de preparar el pa. Per això perden de vista l’acció divina. No donen al nom de Déu la glòria que mereix. L’acció del seu poder queda adscrita a causes naturals o a instruments humans. Qui rep la glòria és l’home, no pas Déu. Per tant, els seus dons es perverteixen fent-ne un ús egoista i, en lloc de ser una benedicció, esdevenen una maledicció. Déu vol que això canviï, desitja que els nostres sentits, que ara estan esmorteïts, siguin sadollats a fi que discernim la seva misericòrdia i el glorifiquem per l’obra del seu poder. Desitja que el reconeguem en els seus dons, que, tal com era la seva intenció, siguin una benedicció per a nosaltres. Tal és el propòsit amb què Jesús obrava els seus miracles.Je 221.1
Després que la multitud hagué menjat encara van sobrar pa i peixos en abundància. Aleshores el qui comandava tots els recursos del poder infinit va dir: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res”. En aquells mots hi havia molt més que la senzilla ordre de posar tot el pa que havia sobrat dins dels cistells. La lliçó era doble. No s’ha de malbaratar res. No hem de desaprofitar cap oportunitat temporal. No hem de passar per alt res que pugui ser beneficiós per a un ésser humà. Recolliu tot el que pugui ajudar a alleujar el patiment dels qui passen gana. I alhora, poseu la mateixa cura en els assumptes espirituals. Quan es van recollir les cistelles dels bocins, la gent va poder pensar en els seus amics que s’havien quedat a casa. Volien compartir amb ells el pa que Jesús havia beneït. Es va distribuir el contingut dels coves entre la multitud ansiosa i se’l van endur cap a la rodalia del lloc. Així, els qui van ser al banquet donarien als altres el pa que baixa del cel per a satisfer la fam de l’ànima. Mentre compartien aquell pa també compartirien el que havien après sobre les extraordinàries coses de Déu. No s’havia de perdre res. Ni un sol mot que tingués a veure amb la salvació eterna havia de caure en terra erma.Je 221.2
El miracle dels pans i els peixos ens ensenya una lliçó de dependència absoluta de Déu. Quan el Senyor va donar menjar als cinc mil, no tenia gairebé res a mà. Semblava que no tenia mitjans que el poguessin obeir. Allà era, amb cinc mil homes amb les respectives dones i criatures, enmig d’un descampat lluny de qualsevol població. No havia convidat aquella gran multitud perquè el seguís; hi van anar sense invitació ni obeint cap ordre, però sabia que, després d’haver escoltat tant de temps les seves instruccions, tindrien gana i estarien fatigats. I tot això perquè era com ells i tenia la mateixa necessitat de menjar. Eren lluny de casa i faltava poc perquè caigués la nit. Molts d’ells no tenien mitjans per a comprar menjar. El qui, per ells, havia dejunat quaranta dies al desert ara no suportaria veure’ls marxar a casa sense haver menjat. La providència de Déu havia posat Jesús en aquell lloc i depenia del seu Pare celestial per a obtenir els mitjans que alleujarien la necessitat.Je 221.3
Quan tenim dificultats hem de dependre de Déu. Hem de ser savis i judiciosos en tots els actes de la vida. D’aquesta manera cap moviment despreocupat podrà fer-nos reus de judici. No hem de capbussar-nos en les dificultats per haver descuidat els mitjans que Déu ha proveït o haver fet un mal ús de les facultats que ens ha donat. Els obrers de Crist han d’obeir les seves instruccions sense cap mena de reserva. Es l’obra de Déu; si volem beneir els altres hem de seguir els seus plans. El jo no ha de ser mai el centre de les intencions, no ha de rebre cap honor. Si els nostres plans s’emmotllen a les nostres pròpies idees, el Senyor ens abandonarà a la nostra sort. En canvi, si, després d’haver seguit les seves instruccions, ens trobem en un destret, ens n’alliberarà. No hem d’abandonar, presos del desànim. Ans al contrari, quan ens trobem davant d’una emergència hem de cercar l’ajuda d’Aquell a qui obeeixen els recursos infinits. Sovint, les circumstàncies adverses ens envoltaran per totes bandes. Aleshores, la nostra confiança ha de ser absoluta i hem de dependre de Déu. Ell protegirà les ànimes que s’enfrontin a la perplexitat per voler seguir els camins del Senyor.Je 222.1
Crist, per mitjà dels profetes, ens ha demanat: «Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: “Aquí em tens!” Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per a acusar, si dones el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia”. La seva ordre és clara: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació». En canvi, massa sovint, quan veiem la magnitud de la necessitat i la migradesa dels mitjans al nostre abast, el nostre cor defalleix i ens manca la fe. Com Andreu, en veure aquells cinc pans d’ordi i aquells dos peixos, exclamem: «Què podem fer amb tan poca cosa?” Sovint la nostra manca de voluntat per a donar-ho tot fa que dubtem per por de gastar i d’arruïnar-nos. Però Jesús ens mana: «Doneu-los de menjar vosaltres mateixos”. La seva ordre és una promesa: al seu darrere hi ha el mateix poder que va donar menjar la multitud a la vora del llac.Je 222.2
L’acte de Crist suplint les necessitats temporals de la multitud famolenca és l’embolcall d’una lliçó espiritual profunda per a tots els seus obrers. Crist rebia del Pare; ho transmetia als deixebles; ells, a la multitud; i la gent s’ho passaven els uns als altres. Així doncs, tots els qui estan units a Crist rebran d’ell el pa de vida, l’aliment celestial, i el transmetran als altres.Je 222.3
Jesús, que confiava plenament en Déu, va prendre aquella mica de pa i, malgrat que, per a la seva família de deixebles només era una porció petita, no els va convidar a menjar-se-la, sinó a repartir-la, alhora que els manava que servissin la gent. A les mans de Jesús, el menjar es va multiplicar, de tal manera que, esteses cap a Crist, les mans dels deixebles del Pa de Vida, sempre eren plenes. Amb aquella mica de menjar n’hi va haver prou per a tothom. Després que les necessitats de la gent van haver quedat ateses, van recollir els bocins i Crist i els deixebles van poder menjar aquell aliment preciós proveït pel cel.Je 222.4
Els deixebles van ser el canal de comunicació entre Crist i la gent. Això hauria d’animar els seus deixebles d’avui dia. Crist és el gran centre, la font de tota la força. Els seus deixebles rebran d’ell tot el que els cal. Per molt intel·ligents que siguin, per més espiritual que sigui la seva mentalitat, només podran donar el que reben. Són incapaços de suplir per ells mateixos les necessitats de l’ànima. Només podem compartir allò que rebem de Crist i només podrem rebre-ho quan ho transmetem als altres. I mentre seguim transmetent seguirem rebent. De manera que com més donem més rebrem. D’aquesta manera sempre podrem creure, confiar, rebre i donar.Je 223.1
L’obra de construir el regne de Crist avançarà encara que, en aparença, ho faci lentament i sembli que els entrebancs arribin a aturar-lo. És l’obra de Déu i ell proveirà els mitjans, enviarà ajuda, deixebles sincers i fidels, que també tindran les mans plenes de menjar per a una multitud famolenca. Déu no oblida els qui, plens d’amor, treballen per a donar la paraula de vida a les ànimes perdudes, les quals, a la seva vegada, estenen la mà a fi de donar menjar a altres ànimes afamades.Je 223.2
Quan treballem per a Déu hi ha el perill que confiem massa en què pot fer l’ésser humà amb els seus talents i les seves capacitats. Podem perdre de vista l’únic Mestre d’Obres. Massa sovint, els obrers de Crist no arriben a ser conscients de la seva responsabilitat personal. Són en perill de descarregar les seves obligacions en alguna organització en lloc de confiar en qui és la font de tota la força. El seu gran error és preferir la saviesa humana o la quantitat en l’obra de Déu. Obliden que l’èxit en el treball per Crist no depèn tant de la quantitat o del talent com de la puresa de les intencions, de la veritable senzillesa d’una fe sincera i dependent. Cal que acceptem les responsabilitats personals. Hem d’assumir les nostres obligacions. Hem de fer esforços personals per als qui no coneixen Crist. En lloc de descarregar la nostra responsabilitat en algú altre que pensem que està més qualificat que nosaltres, treballem d’acord amb les nostres capacitats.Je 223.3
Quan la pregunta: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?» ens assalti el cor, que la nostra resposta no sigui la incredulitat. De la mateixa manera que, quan els deixebles van sentir l’ordre del Salvador: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos» els va semblar que tot eren entrebancs i van preguntar si havien d’anar a comprar als pobles i comprar menjar, avui dia quan la gentada està destituïda del pa de vida, els fills de Déu es pregunten si han de buscar algú que vingui de lluny i els doni menjar. Però, quina va ser la resposta de Crist? «Feulos seure”. I els va donar menjar allà mateix. Tinguem comunió amb ell, portem els nostres pans d’ordi a Jesús.Je 223.4
Potser els mitjans que tenim a les nostres mans no semblin gaire gran cosa per a l’obra; però si ens mou la fe, si creiem que Déu és omnipotent, davant nostre tindrem recursos més que abundants. Si l’obra és de Déu, ell mateix proveirà els mitjans per a acomplir-la. Els qui confiïn en ell de forma senzilla i since-ra rebran la recompensa. Per pocs que siguin els mitjans, si s’administren sàviament i prudent, augmentaran en el mateix moment que els posem al servei del Senyor del cel. A les mans de Crist, aquella petita aportació de menjar es va mantenir constant fins que tota la multitud afamada va quedar satisfeta. Si acudim a la font de tota la força amb les mans de la fe esteses per a rebre, serem sostinguts en la nostra obra, fins i tot quan ens haguem d’enfrontar a les circumstàncies més adverses, i podrem donar el pa de vida als altres.Je 223.5
El Senyor ens diu: «Doneu, i us dona-ran». «Recordeu-ho: el sembrador mesquí tindrà una collita mesquina, el sembrador generós la tindrà generosa. Que cadascú doni allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dona amb alegria. Déu és prou poderós per a omplir-vos de gràcies de tota mena i fer que tingueu sempre tot el que necessiteu amb prou abundància per a practicar tota mena d’obres bones. Tal com diu l’Escriptura: “Ho ha repartit, ho ha donat als pobres; la seva bondat dura per sempre”. El qui proveeix el sembrador de gra per a la sembra i dona pa per a menjar, també us proveirà abundosament de llavor i farà créixer els fruits de la vostra justícia. Enriquits en tot, podreu ser del tot generosos; així, en virtut de la nostra intervenció, molts donaran gràcies a Déu». Je 224.1