Capítol 12—La temptació
Aquest capítol està basat en Mateu 4: 1-11; Marc 1: 12, 13 i Lluc 4: 1-13.
«Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert». Marc encara ens diu més coses: «Immediatament l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s’estava entre les feres». «Jesús dejunà”. Je 55.1
Quan Jesús va anar al desert per a ser-hi temptat, el guiava l’Esperit de Déu. No desitjava la temptació. Va anar al desert per a estar sol, per a contemplar la seva missió i la seva obra. El dejuni i la pregària l’havien de preparar per al camí marcat amb sang que havia d’emprendre. Tanmateix, Satanàs sabia que el Salvador havia anat al desert i pensava que era l’ocasió més propícia per a acostar-se-li.Je 55.2
En el conflicte entre el Príncep de la llum i el capitost del regne de les tenebres hi havia en joc assumptes molt poderosos. Després d’haver temptat l’home per a fer-lo pecar, Satanàs reclamava la terra com la seva possessió i s’autoproclamava el príncep d’aquest món. Després d’haver emmotllat a la seva naturalesa el pare i la mare de la nostra raça, volia fundar aquí el seu imperi. Afirmava que els homes l’havien escollit per sobirà. Dominava el món per mitjà del control dels homes. Crist havia vingut per a refutar l’afirmació de Satanàs. Com a Fill de l’home, Crist romandria lleial a Déu. Així es demostraria que Satanàs no havia arribat a controlar completament la raça humana i que la seva pretensió de posseir el món era falsa. Tothom qui desitgés deslliurar-se del seu poder en quedaria alliberat. El domini que Adam havia perdut amb el pecat quedaria restablert.Je 55.3
Des de l’anunci a la serp fet a l’Edèn: «Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu”, Satanàs sabia que mai no tindria un control absolut del món. En els homes s’hi veia un poder que resistia el seu domini. Observà amb gran interès els sacrificis que oferien Adam i els seus fills. En aquelles cerimònies hi distingia un símbol de la comunió entre el cel i la terra i va voler interrompre-la. Per això desfigurà Déu i desfigurà els ritus que assenyalaven el Salvador. D’aquesta manera, els homes van acabar tement Déu i se l’imaginaven complaent-se amb la seva destrucció. Els sacrificis que haurien d’haver revelat el seu amor eren oferts amb la sola finalitat d’apaivagar la seva ira. Satanàs instigava les males passions dels homes amb la intenció d’estrènyer el seu go-vern sobre ells. Quan Déu donà la seva Pa-raula escrita, Satanàs va estudiar les profecies de l’adveniment del Salvador. Generació rere generació, va treballar per tal que el poble romangués cec davant d’elles, de manera que, quan Crist vingués, el rebutgés.Je 55.4
En el moment que Jesús nasqué, Satanàs va saber que havia vingut Algú amb la missió divina de disputar-li el domini. El missatge de l’àngel anunciant l’autoritat del Rei acabat de néixer el feia tremolar. Satanàs coneixia molt bé quina posició havia ocupat Crist al cel. Era l’Estimat del Pare. Que el Fill de Déu vingués a la terra com a home el sorprenia i l’atemoria a la vegada. Era incapaç de copsar el misteri d’aquell gran sacrifici. La seva ànima superba no podia entendre un amor tan gran per la raça que ell havia enganyat. Els homes amb prou feines si podien entendre la glòria i la pau del cel, així com el goig de la comunió amb Déu; en canvi Llucifer, el querubí protector, prou que les coneixia. Des de la seva expulsió del cel s’havia proposat revenjar-se fent que els altres també caiguessin amb ell. El mitjà per a aconseguir-ho era fer que menystinguessin les coses celestials i orientar els cors a les coses terrenals.Je 56.1
El Comandant del cel hauria de vèncer no pocs obstacles per tal de guanyar les ànimes dels homes per al seu regne. Des que era un Bebè, a Betlem, el maligne l’assetjà contínuament. En Crist s’hi manifestava la imatge de Déu. Per això, els consells satànics van decretar que se l’havia de vèncer. Cap ésser humà podia venir al món i escapar del poder de l’enganyador. Les forces de la confedera-ció del mal assetjaven el seu camí i el combatien, cercant, si era possible, la victòria.Je 56.2
Satanàs era un dels testimonis del baptisme del Salvador. Va veure la glòria del Pare que recobria el seu Fill. Va sentir la veu de Jehovà que donava testimoni de la divinitat de Jesús. Des que Adam havia pecat, la raça humana havia quedat separada de la comunió directa amb Déu. La relació entre el cel i la terra era per mitjà de Crist, però ara, que Jesús era allà, «esdevingut semblant a un home pecador”, qui parlava era el Pare mateix. Abans s’havia comunicat amb la humanitat per mitjà de Crist. Ara s’hi comunicava en Crist. Satanàs havia tingut l’esperança que l’abominació que Déu sentia pel mal fos causa d’una separació eterna entre el cel i la terra. D’aquella manera es feia manifest que s’havia restaurat el vincle entre tots dos.Je 56.3
Satanàs va veure que no li quedava cap altra sortida: vèncer o ésser vençut. Les qüestions involucrades en el conflicte eren massa importants perquè les confiés a un dels àngels de la seva confederació. Hauria de dirigir el combat personalment. El Fill de Déu es va haver d’enfrontar a totes les forces de l’apostasia congriades contra ell. Totes les armes de l’infern apuntaven a Crist.Je 56.4
Molts es miren aquest conflicte entre Crist i Satanàs com si no tingués res a veure amb la seva vida i el troben mancat de qualsevol interès. Però aquesta controvèrsia es repeteix en el camp de batalla de tots els cors humans. Ningú que vulgui abandonar les files de Satanàs s’estalviarà enfrontar-se als seus assalts. Crist va resistir les mateixes seduccions que a nosaltres ens costa tant de vèncer. El van assetjar amb una intensitat tan gran com superior era el seu caràcter respecte del nostre. Aclaparat pel terrible pes dels pecats, Crist va resistir la prova de la passió, sobre l’amor del món i sobre l’amor a l’ostentació que porta a la presumptuositat. Tals eren les passions que van fer caure Adam i Eva i que ens fan caure a nosaltres amb tanta facilitat.Je 56.5
Satanàs afirmava que el pecat d’Adam era la prova que la llei de Déu és injusta i impossible d’obeir. Amb la nostra humanitat Crist havia de redimir l’error d’Adam. Però quan el temptador el va assetjar, Adam no havia de suportar cap dels efectes del pecat. Tenia la força de la humanitat perfecta, la seva ment i el seu cos tenien tot el vigor. Estava envoltat de les glòries de l’Edèn i gaudia de la comunió diària amb els éssers celestials. En canvi, amb Jesús, quan va anar al de-sert per a enfrontar-se amb Satanàs, tot era ben diferent. Després de quatre mil anys, la raça humana havia perdut força física i mental, i la seva moral s’havia degradat. Aleshores Crist havia assumit les febleses de la humanitat degenerada. Només així podria rescatar l’home de les profunditats de la depravació.Je 56.6
Molts afirmen que Jesús no podia caure en la temptació i que, per tant, no podia ocupar el lloc d’Adam, que no podia haver obtingut la victòria que Adam havia sigut incapaç d’obtenir. Si, en qualsevol aspecte, hem d’afrontar un conflicte més dur que el que ell va haver d’afrontar, Crist no ens podria socórrer. Però el Salvador havia pres la naturalesa humana, amb totes les seves limitacions i amb la possibilitat de cedir a la temptació. Mai no haurem de suportar res que ell no hagi suportat abans.Je 57.1
Per a Crist, així com per a la primera parella de l’Edèn, l’apetit era la base de la temptació més gran. Just allà on va començar la ruïna és on ha de començar la redempció. Mentre que Adam caigué per ser indulgent amb els apetits, Crist venceria negant-los. «Jesús va dejunar quaranta dies i quaranta nits, i al final va tenir fam. El temptador se li acostà i li digué: “Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans”. Però ell va respondre: “L’Escriptura diu: ‘L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu’”». Je 57.2
Des del temps d’Adam fins al de Crist, l’autoindulgència havia fet créixer la força dels apetits i les passions fins al punt que tenien un control gairebé absolut. Per tal raó, els homes s’havien envilit i estaven malalts; de manera que els era impossible vèncer per ells mateixos. Crist ocupà el lloc de l’home i vencé suportant la prova més severa. Per amor a nosaltres va exercir un autocontrol més fort que la fam o la mort. Per això, en aquesta primera victòria hi estaven implicats altres aspectes que intervenen en els nostres conflictes amb totes les forces de les tenebres.Je 57.3
Quan Jesús va entrar en el desert l’envoltava la glòria del Pare. Absort en la comunió amb Déu, s’elevava per damunt de les febleses humanes. Però la glòria s’esvaí i ell hagué de fer front tot sol a les temptacions, que l’assetjaven a cada moment. La seva naturalesa humana defugia el conflicte que l’esperava. Va dejunar i pregar quaranta dies i quaranta nits. Afeblit i demacrat per la fam, macilent i esgotat per l’agonia mental, «de tan desfigurat ni tan sols semblava un home i no tenia res d’humana la seva presència». Satanàs suposava que tenia una oportunitat de vèncer el Salvador.Je 57.4
Se li va acostar amb l’aparença d’un àngel del cel, pretenent ser la resposta a les seves pregàries. Va anunciar que Déu li havia encarregat que el dejuni de Crist havia arribat al seu terme. El missatge que Jesús havia d’escoltar era que, així com Déu havia enviat un àngel per a aturar la mà d’Abraham per tal que no oferís Isaac, satisfet amb la predisposició de Crist per a entrar en el camí ensangonat, el Pare havia enviat un àngel per a deslliurar-lo. La gana havia afeblit el Salvador. Quan Satanàs se li presentà de sobte, el seu principal desig se centrava en l’aliment. Tot assenyalant les pedres que hi havia es campades pel desert, que semblaven pans, el temptador digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans”.Je 57.5
Tot i que semblava un àngel de llum, aquests primers mots traïen el seu caràcter. «Si ets Fill de Déu»... Vet aquí una insinuació de desconfiança. Si Jesús hagués accedit a fer el que li suggeria Satanàs, hauria admès el dubte. El temptador planejava vèncer Crist amb el mateix estratagema amb què, en el principi, havia vençut la raça humana. A l’Edèn, Satanàs s’havia acostat a Eva amb gran astúcia: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» Els mots del temptador no podien ser més lluny de la veritat, però la seva manera de dir-los disfressava el menyspreu per les paraules de Déu. Hi havia una negació encoberta, desconfiança respecte de la fidelitat del Creador. Satanàs volia instiŀlar en la ment d’Eva la idea que Déu no faria el que havia dit, el fet que es reservés un fruit tan formós era una contradicció del seu amor i compassió per l’home. Ara, al desert, el temptador vol inspirar els mateixos sentiments a Crist. «Si ets Fill de Déu»... Les paraules, amargues, irriten la seva ment i el to de la seva veu és l’expressió d’una incredulitat infinita. Déu ha de tractar així el seu Fill? El deixarà al desert, amb les bèsties i sense aliment, sense companyia ni res que el conhorti? Insinua que Déu mai no hauria volgut que el seu Fill es trobés en un estat com aquell. «Si ets Fill de Déu”, mostra el teu poder alliberant-te tu mateix d’aquesta fam intensa. ordena que aquestes pedres es facin pans.Je 58.1
La paraula de Déu era per a Crist la se-guretat de la seva missió. Havia vingut per a viure com un home enmig dels homes i aquests mots eren la declaració de la seva unió amb el cel. L’objectiu de Satanàs era aconseguir que en dubtés. Satanàs estava convençut que, si podia fer que la confiança de Crist en Déu trontollés, tenia assegurada la victòria en la controvèrsia que els enemistava. Podia vèncer Jesús. Tenia l’esperança que, aclaparat pel defalliment i la fam, Crist perdria la fe en el seu Pare i obraria un miracle en benefici propi. Si ho hagués fet, el pla de la salvació se n’hauria anat en orris.Je 58.2
La primera vegada que Satanàs i el Fill de Déu es van enfrontar en conflicte, Crist era el Comandant suprem de les hosts celestials i Satanàs, el cap de la rebel·lió del cel, fou apartat. Ara sembla que han canviat les tornes i Satanàs treu el màxim profit de l’avantatge que suposa que té. Un dels àngels més poderosos, diu, ha sigut expulsat del cel. L’aspecte de Jesús indica que és aquest àngel repudiat per Déu i menystingut pels homes. Un ésser diví havia de ser capaç de recolzar la seva afirmació obrant un miracle. «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans”. Un acte de poder creador així, afirma el temptador, seria una prova concloent de divinitat i faria que la controvèrsia s’acabés.Je 58.3
Assaltat per la lluita, Jesús escoltà en silenci les paraules de l’arxienganyador. Però el Fill de Déu no havia de demostrar la seva divinitat a Satanàs o explicar-li la raó de la seva humiliació. Condescendir a les demandes del rebel no hauria dut res de bo per al bé de l’home o la glòria de Déu. Si Crist hagués accedit als suggeriments de l’enemic, Satanàs hauria dit: «Mostra’m un senyal per tal que jo cregui que tu ets el Fill de Déu”. La prova hauria sigut inútil per a destruir el poder de la rebel·lió que niava en el seu cor. A més, Crist no havia d’exercir el seu poder diví en benefici propi. Havia vingut a suportar les proves tal com nosaltres les suportem i deixar-nos un exemple de fe i submissió. Ni en aquest moment, com tampoc en cap altre de la seva vida a la terra, va obrar un miracle en benefici propi. Totes les seves obres extraordinàries eren sempre per al bé dels altres. Tot i que Jesús va reconèixer Satanàs des del principi, no va caure en la provocació d’entrar en controvèrsia amb ell. El record de la veu celestial l’enfortí i romangué en l’amor del seu Pare. No s’avindria a parlamentar amb la temptació.Je 58.4
Jesús s’enfrontà a Satanàs amb les paraules de les Escriptures: «Està escrit». En totes les temptacions combaté amb l’arma de la Paraula de Déu. Satanàs exigia que Crist obrés un miracle com a senyal de la seva divinitat. Però la ferma confiança en un ‘Així diu el Senyor’ és més forta que qualsevol miracle, era un senyal incontrovertible. Mentre Crist mantingués aquesta posició, Satanàs no hi tindria res a fer.Je 59.1
Crist fou assetjat amb les temptacions més ferotges quan estava més afeblit. Satanàs pensava que el podria vèncer. Amb aquesta estratègia havia obtingut la victòria sobre els homes. Quan fallaven les forces, la força de voluntat s’esvaïa i la fe ja no reposava en Déu, tots aquells que tant de temps i amb tanta valentia havien combatut per la justícia queien vençuts. Després de quaranta anys de peregrinar pel desert amb Israel, Moisès estava fatigat i, per manca de fe, va deixar d’aferrar-se al poder infinit. Va caure a tocar de la frontera de la terra promesa. El mateix va passar amb Elies, que, sense dubtar, s’havia enfrontat al rei Acab i a tota la nació d’Israel, amb els quatre-cents cinquanta profetes de Baal al davant. Després d’aquell terrible dia al Carmel, en què els falsos profetes van ser passats a espasa i el poble havia declarat la seva fidelitat a Déu, Elies fugí per salvar la vida, atemorit per les amenaces de la idòlatra Jezabel. Satanàs aprofita així les febleses de la humanitat, i seguirà fent-ho. Sempre que algú es veu envoltat de núvols, està desconcertat per les circumstàncies o se sent afligit per la pobresa o el destret, Satanàs és allà, per a temptar-lo i molestar-lo. Ens ataca en els punts febles del nostre caràcter. Mira d’aconseguir que trontolli la nostra confiança enDéu, que pateix per aquesta situació. Ens tempta per tal que desconfiem de Déu, que qüestionem el seu amor. Sovint, el temptador se’ns acosta com es va acostar al Salvador, mostrant-nos les nostres febleses i espera que l’ànima defalleixi, de manera que es trenqui el nostre vincle amb Déu. Aleshores està segur d’haver guanyat la presa. Si ens hi enfrontéssim com Crist s’hi va enfrontar, ens estalviaríem més d’una derrota. Quan parlamentem amb l’enemic, li donem avantatge.Je 59.2
Quan Crist va dir al temptador que «l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” repetia els mots que ell mateix havia dit a Israel mil quatre-cents anys abans: «Recorda’t de tot el camí que el Senyor, el Teu Déu, t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys. [...] T’ha afligit fent-te passar fam, però després t’ha alimentat amb el mannà, que ni tu ni els teus pares coneixíeu. Volia que reconeguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor”. Al desert, quan van escassejar tots els mitjans de subsistència, Déu envià el mannà del cel al seu poble proveint-lo de manera suficient i constant. Aquesta provisió els havia d’ensenyar que, mentre confiessin en Déu i seguissin els seus camins, ell no els abandonaria. Ara el Salvador posava en pràctica les lliçons que ell mateix havia ensenyat a Israel. La paraula de Déu havia portat socors a la multitud dels israelites. I aquella mateixa paraula el duria a Jesús. Esperava que arribés el moment en què Déu l’ajudaria. Era al desert per obediència a Déu i no volia obtenir aliment seguint els sug-geriments de Satanàs. Davant de tot l’univers va donar testimoni que patir qualsevol desgràcia és menys calamitós que allunyar-se, per poc que sigui, de la voluntat de Déu.Je 59.3
«L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Sovint, el cristià s’ha d’enfrontar a situacions en què és impossible servir Déu i continuar endavant amb els afers mundans. Potser sembli que l’estricta obediència a alguns requeriments de Déu dugui a la pèrdua dels mitjans de subsistència. Satanàs voldrà que cregui que ha de sacrificar les conviccions de consciència. Tanmateix, l’única cosa d’aquest món en què podem confiar és la Paraula de Déu. «Vosaltres, busqueu primer el regne de Déu i fer el que ell té per just, i tot això us ho donarà de més a més». Ni tan sols en aquesta vida ens és beneficiós apartar-nos de la voluntat del Pare celestial. Quan siguem conscients del poder de la seva Paraula no seguirem els suggeriments de Satanàs per obtenir l’aliment o salvar la nostra vida. Només ens farem dues preguntes: «Què mana Déu?» i «Què ha promès?” Coneixent-ne les respostes, n’obeirem una i confiarem en l’altra.Je 59.4
En la darrera batalla de la controvèrsia que els enfronta a Satanàs, els qui siguin lleials a Déu veuran que perden els suports terrenals. A causa del seu rebuig a crebantar la llei divina per obeir els poders terrenals, no podran comprar ni vendre. Finalment sortirà un decret que els condemnarà a mort. Però el qui obeeix té una promesa: «Aquest home residirà a les altures, viurà segur en castells dalt de les roques. Tindrà el pa de franc i l’aigua no li faltarà”. Els fills de Déu viuran per aquesta promesa. Quan la fam devori la terra, ells rebran l’aliment. «No s’hauran d’avergonyir en anys dolents, en temps de fam l’aliment no els faltarà». El profeta Habacuc preveia aquell temps d’angoixa i expressava la fe de l’església amb aquestes paraules:Je 60.1
«Cert que la figuera no fa fruit ni tin-drem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou als estables. Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva”. Je 60.2
De totes les lliçons que hem d’aprendre de la primera temptació del Senyor cap és tan important com mantenir el control sobre els apetits i les passions. Al llarg dels temps, les passions que apel·len a la naturalesa física han sigut sempre les més efectives a l’hora de corrompre i degradar la humanitat. Satanàs es val de la intemperància per destruir la força moral i mental amb què Déu dotà l’home com a do sense preu. D’aquesta manera, l’home és incapaç d’apreciar les coses que tenen un valor etern. Amb la indulgència sensual Satanàs vol esborrar de l’ànima qualsevol ombra de semblança amb Déu.Je 60.3
La indulgència descontrolada, juntament amb la malaltia i la degradació que se’n segueixen, que existia en el primer adveniment de Crist, també existirà, encara més intensa, abans de la seva segona vinguda. Crist declara que el món haurà caigut en la mateixa condició que va caure en els dies que precediren el Diluvi, semblant a la de Sodoma i Gomorra. Contínuament, els cors no pensaran ni imaginaran res que no sigui el mal. Vivim a les portes d’aquell temps terrible i hauríem de tenir molt present la lliçó del dejuni del Salvador. L’angoixa inexpressable que Crist va haver de suportar és l’únic mitjà que tenim per a valorar els mals de la indulgència desenfrenada. El seu exemple declara que la nostra única esperança de vida eterna és subjectar els apetits i les passions a la voluntat de Déu.Je 60.4
Si volem confiar únicament en les nos-tres forces mai podrem negar el clam de la nostra naturalesa caiguda. Aquest és el canal que Satanàs ha triat per a enfrontar-nos a la temptació. Crist sabia que l’enemic es presentaria davant de tots els éssers humans, que aprofitaria les febleses hereditàries i que, amb insinuacions falses, entabanaria tothom qui no confiés en Déu. Seguint el mateix camí que han de seguir els homes, el Senyor ha preparat la via de la nostra victòria. No és la seva voluntat, el que està en desavantatge en el conflicte amb Satanàs. No vol que els assalts de la serp ens intimidin i ens descoratgin. Per això ens diu: «Tingueu confiança: jo he vençut el món». Je 60.5
Que tothom qui lluita contra el poder dels apetits miri al Salvador en el desert de la temptació. Vegeu-lo agonitzant a la creu i cridant «Tinc set!» Va suportar tot el que nosaltres hauríem de suportar. La seva victòria és la nostra.Je 61.1
Jesús es va recolzar en la saviesa i la força del seu Pare celestial. Les seves paraules són: «El Senyor Déu m’ajuda, i per això no em dono per vençut; [...] i sé que no quedaré avergonyit. [...] El Senyor Déu em defensa». I, posant-se ell mateix d’exemple, afegeix: «¿Qui de vosaltres venera el Senyor i escolta la veu del seu servent? Encara que camini a les fosques, sense gens de llum, que sàpiga confiar en el Senyor i emparar-se en el seu Déu!». Je 61.2
Jesús digué: «Arriba el príncep d’aquest món. No és que ell tingui poder sobre mi». Res del que hi havia en ell responia als sofismes de Satanàs. No consentia el pecat. Cap dels seus pensaments es rendia a la temptació. Amb nosaltres pot ser igual. La humanitat de Crist estava unida amb la divinitat i l’Esperit Sant li donava forces per a afrontar el conflicte. Per la seva banda, ell ens va fer partícips de la naturalesa divina. Mentre ens mantinguem units a ell per la fe, el pecat no tindrà cap mena de domini damunt nostre. Déu pren la mà de la fe i la dirigeix per tal que s’aferri a Crist, de manera que el nostre caràcter atenyi la perfecció.Je 61.3
Crist ens ha mostrat la manera d’aconseguir-ho. Com va vèncer en el conflicte amb Satanàs? Amb la Paraula de Déu. Només podia resistir la temptació amb la Paraula de Déu. La cega resposta fou: «Està escrit”. D’altra banda, «ens han estat concedides les promeses més grans i precioses; gràcies a aquestes promeses podreu fugir de la corrupció que hi ha en el món, provocada per les passions, i sereu partícips de la naturalesa divina». Totes les promeses de la Paraula de Déu són nostres. Vivim «de tota paraula que surt de la boca del Senyor». Quan us assetgi la temptació, no mireu les circumstàncies o la feblesa del jo, sinó el poder de la Paraula. Tota la seva força és vostra. El salmista diu: «Guardo al fons del cor el que has promès, per no pecar en contra teu”. «He observat les teves paraules, m’aparto del camí del violent”. Je 61.4