Capítol 29—El dissabte
Déu santificà el dissabte en la creació. Com a manament per a l’home, té l’origen «mentre els estels del matí cantaven i cridava d’entusiasme tot l’estol dels fills de Déu”. La pau niava al món perquè la terra estava en harmonia amb el cel. «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» i va reposar, feliç d’haver acomplert la seva obra. Je 161.1
Perquè havia reposat en dissabte, «Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat”, el va apartar per a un ús sant. El va donar a Adam com a dia de repòs. Era un memorial de l’obra de creació i, per tant, un senyal de l’amor i del poder de Déu. A les Escriptures hi llegim: «Deixà un memorial dels seus prodigis”. I també: «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades».Je 161.2
El Fill de Déu és el Creador de totes les coses. «Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella”. Així doncs, atès que el dissabte és el memorial de l’obra de creació, també és senyal de l’amor i del poder de Crist.Je 161.3
El dissabte orienta els nostres pensa-ments vers la natura i ens posa en comunió amb el Creador. En el cant dels ocells, en el murmuri dels arbres i en la remor de la mar encara podem sentir la seva veu parlant, a l’hora fresca del capvespre, amb Adam a l’Edèn. Així, contemplant el seu poder en la natura, trobem consol, perquè la Paraula que tot ho creà diu mots de vida a l’ànima. «El mateix Déu que digué: “Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres”, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist».Je 161.4
Aquesta mateixa idea va inspirar el cant: «Senyor, quin goig que em donen les teves gestes! Aclamo l’obra de les teves mans. Que en són, de grans, Senyor, les teves obres, els teus designis, que en són, de profunds!» Je 161.5
Així mateix, l’Esperit Sant per mitjà del profeta Isaïes declara: «Amb qui voleu comparar Déu? Quina imatge se li pot assemblar? Un ídol? L’ha fos un artesà, un orfebre el recobreix d’or i l’adorna amb filigranes de plata. El qui no és prou ric per a despeses com aquesta, en té prou d’escollir un tronc que no es podreixi i cercar un bon escultor que li faci un ídol que s’aguanti. ¿No ho sabeu, no ho heu sentit, no ha estat anunciat des del principi, no heu entès com se sosté la terra? És gràcies al qui té el tron sobre la volta del cel. Els homes, des d’allí, semblen formigues. Ell ha estès el cel com tela fina, l’ha desplegat com una tenda on habitar. Redueix a no res els amos del món, aniquila els poderosos de la terra: a penes els planten, a penes els sembren, a penes rebroten les soques talla-des, que ell hi bufa al damunt i s’assequen, i la terbolina se’ls emporta com la palla. Diu el Déu sant: “A qui em compararíeu que fos com jo?” Alceu els ulls al cel i mireu qui ha creat l’estol dels astres, qui els fa sortir, d’un a un, i els crida cada un pel seu nom. És tan gran la seva força i ferm el seu poder, que mai no en falta cap. Poble de Jacob, per què parleu així? Per què dieu, gent d’Israel, que el Senyor no veu la vostra sort, que el vostre Déu ignora la vostra causa? Que no ho sa-beu? No ho heu sentit a dir mai? El Senyor és Déu per sempre, ha creat la terra d’un cap a l’altre. No es cansa, no defalleix. És insondable la seva intel·ligència. Dona noves forces als cansats, enrobusteix els qui són febles». «No tinguis por, que jo soc amb tu. No et neguitegis, que jo soc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta bondadosa”. «Torneu a mi d’arreu de la terra i jo us salvaré, que jo soc Déu, i ningú més». «Santifiqueu els meus dies de repòs, perquè siguin un signe del pacte que hi ha entre jo i vosaltres i se sàpiga que jo, el Se-nyor, soc el vostre Déu”. Je 161.6
El dissabte està incrustat en la llei que Déu va donar al Sinaí, però no és aleshores quan se’l va donar a conèixer com a dia de repòs. El poble d’Israel ja el coneixia abans d’arribar al Sinaí. El dissabte ja s’observava abans d’aleshores. Quan alguns el profanaren Déu els reprengué dient: «Fins quan us negareu a complir els meus manaments i les meves lleis?» Je 162.1
El dissabte no es cosa únicament d’Israel, sinó de tot el món. L’home el conegué a l’Edèn i, com els altres preceptes del Decàleg, no prescriu mai. D’aquella llei de la qual en forma part el quart manament, Crist declara: «En veritat us ho dic: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei”. Mentre hi hagi cel i terra el dissabte romandrà com a senyal del poder del creador. Així, quan l’Edèn torni a florir a la terra, el Sant dia de descans de Déu serà honorat per tothom que hi hagi sota la capa del Sol. «Cada dissabte» a la terra nova i glorificada «tothom vindrà a adorar-me: Ho dic jo, el Senyor”. Je 162.2
Cap altra institució encomanada als ju-eus els distingia de manera tan clara de les nacions que els envoltaven com el dissabte. Déu havia designat que la seva observança els assenyalaria com als seus adoradors. Havia de ser un senyal de la seva separació de la idolatria i la seva connexió amb el Déu veritable. Però, a fi que el dissabte no perdi la seva santedat, els homes s’han de mantenir, ells també, sants. Per fe, han de ser partícips de la justícia de Crist. Quan Israel va rebre el manament: «Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte”, el Senyor també va dir: «Comporteu-vos com un poble consagrat a mi». Només així el dissabte podria distingir Israel com una nació d’adoradors de Déu.Je 162.3
A mesura que s’anaven allunyant de Déu i deixaven de fer que la justícia de Crist fos la seva per fe, per als jueus el dissabte també anà perdent el significat. Satanàs volia exaltar-se i atraure els homes a fi d’allunyar-los de Crist. Per això esmerçà grans esforços en pervertir el dissabte, perquè és el senyal del poder de Crist. Els líders jueus complien la voluntat de Satanàs envoltant el dia de repòs de Déu amb tot un seguit de càrregues i exigències. En temps del Mestre, el dissabte havia atès tal grau de perversió que la seva observança reflectia el caràcter d’uns homes egoïstes i tirans en lloc del d’un Pare celestial amorós. Es podria dir que els rabins presentaven Déu com si dictés les lleis de forma que als homes els fos impossible de complir-les. Van fer que el poble tingués Déu per un tirà i que pensés que l’observança del dissabte tal com ell la demanava convertia els homes en cruels i durs de cor. Crist tenia l’encàrrec d’esborrar aquesta mala comprensió. Tot i que els rabins el seguien amb una hostilitat despietada, mai no va semblar que cedís a les seves exigències, sinó que va seguir observant el dissabte segons la llei de Déu.Je 163.1
Un dissabte, de tornada d’haver adorat, el Salvador i els seus deixebles van passar per un camp segat i els deixebles van començar a espigolar i a separar la clofolla fregant els grans amb les mans. Un altre dia aquesta acció no hauria suscitat cap comentari, perquè algú que passés per un camp de blat, un hort o una vinya tenia llibertat per a collir el que necessités per a menjar. Però fer-ho en dissabte es considerava un acte de profanació. No només era que el fet d’espigolar es considerava una mena de sega, sinó que tot el procés necessari per a separar el gra de la palla i la clofolla es considerava equivalent a l’acció de trillar. Per això els rabins opinaven que era una transgressió doble.Je 163.2
A l’instant, els espies es van queixar a Jesús dient: «Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte». Je 163.3
Quan a Betzata el van acusar de crebantar el dissabte, Jesús es va defensar declarant-se Fill de Déu i que obrava en harmonia amb el seu Pare. Ara que qui rebia l’atac eren els deixebles, va citar dos exemples de l’Antic Testament en què els qui eren al servei de Déu van dur a terme alguna acció.Je 163.4
Els mestres jueus es vantaven de conèixer les Escriptures, de manera que en la resposta del Salvador hi anava implícit un retret del seu desconeixement. «Jesús els respongué: “¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell? Va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que únicament tenen permès de menjar els sacerdots, i en donà també als qui l’acompanyaven». «I els deia: “El dis-sabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte”. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte». «¿I no heu llegit en la llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple».Je 163.5
Si era correcte que David satisfés la seva fam mentjant un pa que havia sigut apartat per a un ús sant, també ho era que els deixebles cobrissin les seves necessitats collint blat durant les hores sagrades del dissabte. I, encara més: Al temple, la feina dels sacerdots era molt més dura en dissabte que qualsevol altre dia de la setmana. Aquella mateixa feina, en un afer profà, hauria sigut un pecat. Però la tasca dels sacerdots era servir Déu. Executaven tots aquells ritus que assenyalaven al poder redemptor de Crist. Per això la seva feina estava en harmonia amb l’objectiu del dissabte. En canvi, en aquell moment, Crist havia vingut en persona. Els deixebles, fent l’obra de Crist, estaven al servei de Déu. De manera que tot el que era adequat per al compliment de la seva obra era adequat per al dissabte.Je 163.6
Crist volia ensenyar als seus deixebles i als seus enemics que servir a Déu passa per damunt de tot. L’objectiu de l’obra de Déu en aquest món és la redempció de l’home. Per tant, tot allò que sigui necessari fer en dissabte per tal de dur a terme aquesta obra està en sintonia amb la llei del dissabte. Aleshores Jesús va coronar el seu argument declarant-se «Senyor del dissabte» i, per tant, per damunt de tota qüestió i de la llei. El Jutge infinit absol els deixebles d’una culpa que els era imputada apel·lant als mateixos estatuts en què es basava l’acusació.Je 164.1
Jesús no va desaprofitar l’oportunitat per a administrar una bona reprensió als seus enemics. Va declarar que, a causa de la seva ceguesa, havien malentès l’objectiu del dissabte i digué: «Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa». Els seus ritus, nombrosos i sense cor, no podien cobrir la manca d’aquella integritat veritable i d’aquell amor tendre que sempre caracteritza el veritable adorador de Déu.Je 164.2
Crist reiterava, una vegada més, la veritat que els sacrificis no tenien cap valor en ells mateixos. Eren un mitjà, no un fí. Tenien per objectiu adreçar els homes al Salvador a fi de posar-los en harmonia amb Déu. Déu valora el servei d’amor. Quan això falta, la mera corrua de cerimònies li resulta ofensiva. També el dissabte. Déu el va instituir amb el propòsit de posar els homes en comunió amb ell. No obstant, quan la ment quedà absorta en ritus feixucs, l’objectiu del dissabte va quedar frustrat. La seva observança merament formal era una burla.Je 164.3
Un altre dissabte, quan Jesús entrava a la sinagoga, va veure un home que tenia una mà seca. Els fariseus l’observaven, ansiosos de veure què faria. El Salvador sabia prou bé que, si guaria en dissabte, l’acusarien de transgressor. Tanmateix, no va dubtar ni un instant a trencar el mur de les exigències tradicionals que encerclaven el dissabte. Jesús va demanar a l’afligit que s’aixequés i va preguntar: «Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?” Els jueus tenien com a màxima que no fer el bé quan se’n tenia oportunitat era fer el mal i que no salvar una vida si es podia salvar equivalia a matar. Per això Jesús es va enfrontar als rabins en el seu terreny. «Però ells callaven. Jesús se’ls anà mirant, indignat i entristit per l’enduriment del seu cor, i digué a aquell home: “Estén la mà”. Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment».Je 164.4
Quan li van preguntar: «“És permès de curar en dissabte?” Ell els respongué: “Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en dissabte, no anirà a agafar-la i la’n traurà? I un home val molt més que una ovella! Per tant, és permès de fer el bé en dissabte”». Je 164.5
Els espies no gosaven respondre a Jesús en presència de la multitud, per por de posar-se els mateixos en un compromís. Sabien que havia dit la veritat. I tanmateix, abans de violar les seves tradiciosn deixarien que un home sofrís mentre que rescatarien una bèstia si perdre-la representava un perjudici per al propietari. De manera que mostraven més cura per un animal estúpid que per a un ésser humà fet a imatge de Déu. Je 164.6
Heus ací una il·lustració de com funciona la falsa religió. Té l’origen en el desig humà d’enaltir-se per damunt de Déu i acaba degradant l’home fins a posar-lo per sota de les bèsties. Qualsevol religió que combati la sobirania de Déu estafa a l’home la glòria que li fou atorgada en la creació i que li és restituïda en Crist. Qualsevol religió falsa ensenya als seus seguidors a despreocupar-se de les necessitats, els patiments i els drets humans. L’evangeli atorga a la humanitat una altíssim valor perquè fou adquirida amb la sang de Crist i ensenya que cal tenir cura amorosa dels desitjos i els anhels dels homes. El Senyor diu: «Els homes seran més escassos que l’or, més rars que l’or d’Ofir».Je 165.1
Quan Jesús es va adreçar als jueus amb la pregunta de si en dissabte era o no legal fer el bé o el mal, de salvar una vida o de matar, els va posar al davant la seva pròpia intenció malvada. Anaven a l’encalç de la seva vida amb un odi desfermat alhora que ell salvava la vida i donava felicitat a les multituds. Què era millor, assassinar en dissabte, com planejaven o alleujar el patiment dels afligits com feia ell? Què era més just, covar un assassinat en el sant dia de Déu o estimar tots els homes i expressar-ho fent obres de misericòrdia?Je 165.2
Amb la guarició de la mà seca Jesús condemnava el costum dels jueus i feia que el quart manament es presentés tal i com l’havia donat Déu. La seva declaració va ser contundent: «Fer el bé en dissabte és permès”. Amb l’eliminació de les restriccions sense cor dels jueus Crist va honorar el dissabte, alhora que ells se’n queixaven i deshonoraven el dia sant de Déu.Je 165.3
Els qui sostenen que Crist va abolir la llei ensenyen que va crebantar el dissabte i va justificar que els seus deixebles també ho fessin. Fent això prenen com a base la mateixa que prenien els jueus que hi posaven objeccions. Quan ho fan, contradiuen el testimoni del mateix Crist, que va declarar: «Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor». Ni el Salvador ni els seus seguidors van transgredir la llei del dissabte. Crist era la representació viva de la llei. En la seva vida no hi trobem cap violació dels seus preceptes sants. Davant d’una nació de testimonis que cercaven una ocasió per a condemnar-lo, podia dir: «Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat?». Je 165.4
El Salvador no havia vingut a abolir el que havien dit els patriarques i els profetes. Ell mateix havia parlat per ells perquè eren els seus representants. Totes les veritats de la Paraula de Déu procedien d’ell. Però aquelles gemmes valuosíssimes havien sigut engastades en dissenys falsos. La seva preuada llum havia servit per a ministrar l’error. Déu volia que se les separés dels muntatges d’error i se les tornés a posar en el lloc que els corresponia. Era una obra que només podia dur a terme una mà divina. En posar-la en contacte amb l’error, la veritat havia servit la causa de l’enemic de Déu i dels homes. Crist havia vingut a fi de posar-la on podés glorificar Déu i l’obra de salvació de la humanitat.Je 165.5
Jesús va dir que «el dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte». Les institucions que Déu ha establert són per a benefici de la humanitat. «Tot això és en bé vostre». «Pau, Apol·ló, Cefes, el món, la vida i la mort, el present i el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu». Déu va donar la llei dels Deu Manaments, el dissabte n’és un, com a una benedicció. Moisès digué: «El Senyor, doncs, ens ha manat de complir tots aquests decrets i de venerar-lo a ell, el nostre Déu; així serem feliços per sempre i ell ens conservarà la vida, com ha fet fins avui”. Així mateix, per mitjà del salmista, Israel va rebre el missatge: «Serviu el Senyor amb alegria, entreu davant d’ell amb crits d’entusiasme. Reconeixeu que el Senyor és Déu; ell ens ha creat i nosaltres som seus; som el seu poble i el ramat que ell pastura. Entreu als seus portals donant-li gràcies, canteu lloances als seus atris, enaltiu-lo, beneïu el seu nom”. Per això Déu declara: «Als estrangers que s’han unit a mi, el Senyor, per a adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança, jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d’oració. Acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i sacrificis, perquè el meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”». Je 165.6
«Per això, el Fill de l’home és senyor del dissabte”. Aquestes paraules són plenes d’instrucció i consol. Atès que va ser fet per a l’home, el dissabte és el dia del Senyor. Pertany a Crist. «Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix». Ell va crear totes les coses, també el dissabte. Ell el va apartar com a memorial de l’obra de creació. L’assenyala com a Creador i com a Santificador. Declara que el qui va crear tots les coses del cel i la terra, que tot ho sosté, és el cap de l’església i, pel seu poder, nosaltres som reconciliats amb Déu. Perquè, referint-se a Israel, va dir: «També els vaig donar els meus dies de repòs, com un signe del pacte que hi ha entre jo i ells, perquè se sàpiga que jo, el Senyor, els consagro al meu servei”. Per tant, el dissabte és senyal del poder de Crist per a consagrar-nos, fer-nos sants. Per això va ser donat a tots els qui Crist fa sants. És un senyal del seu poder santificador. El dissabte fou donat a tothom qui, per Crist, entra a formar part de l’Israel de Déu.Je 166.1
El Senyor diu: «Si t’abstens de treballar en dissabte i de vetllar pels teus interessos en aquest dia sant; si tens el dissabte per un dia de delícies, si el consideres un dia de glòria consagrat al Senyor; si l’honores i no t’ocupes de cap feina, no mires pel teu interès ni et dediques a parlar sense mida, llavors tro-baràs en mi, el Senyor, les teves delícies. Et conduiré als cims invencibles i t’alimentaré de l’heretat de Jacob, el teu pare. Jo mateix, el Senyor, he parlat». Serà delícia per a tothom qui rebi el dissabte com un senyal del poder creador i redemptor de Crist. Veient-l’hi en gaudeixen. El dissabte els assenyala les obres de la creació com a prova del seu gran poder redemptor. Alhora que recorda la pau perduda de l’Edèn, parla de la pau restaurada per mitjà del Salvador. Tota la natura repeteix aquesta invitació: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar”. Je 166.2