Capítol 84—«Pau a vosaltres”

Aquest capítol està basat en Lluc 24: 33-48; Joan 20: 19-29.

En arribar a Jerusalem, els dos deixebles hi entren per la porta de llevant, que, en ocasió de les grans festivitats roman oberta tota la nit. Dins les cases imperen el silenci i la foscor. Els caminants avancen pels carrerons estrets i tortuosos il·luminats per la lluna ixent. Van al cenacle, allà on Jesús va passar les hores de l’últim vespre abans de morir. Saben que hi trobaran els germans i que, encara que la nit està molt avançada, els deixebles no dormiran fins que sàpiguen del cert què ha passat amb el cos del Senyor. Troben la porta tancada amb forrellat. Truquen perquè els obrin però ningú respon. Tot està en silenci. Aleshores diuen els seus noms i la porta s’obre poc a poc. Entren i Algú altre, invisible, entra amb ells. Després la porta es torna a tancar a fi de deixar fora els espies.Je 504.1

Troben que tothom està sorprès i excitat. Les veus dels que hi ha a la sala esclaten en acció de gràcies i lloança dient: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó!» ^{1Lluc 24: 34.} Aleshores, els acabats d’arribar, panteixant per la pressa amb què han vingut, els expliquen l’extraordinària història de com Jesús se’ls ha aparegut. Tot just acaben i algú diu que no s’ho creu, perquè és massa bo per a ser veritat. De sobte, una altra Persona es planta davant d’ells. Totes les mirades es claven en l’Estrany. Ningú ha trucat a la porta. Ningú ha sentit passes. Els deixebles estan perplexos i es pregunten què vol dir tot plegat. Aleshores senten una veu, la veu del Mestre, que diu de manera clara i distinta: «Pau a vosaltres».^{2Lluc 24: 36.}Je 504.2

Ells s’espanten i, amb l’esglai, pensen que veuen un esperit. Jesús els diu: «Per què esteu torbats? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: soc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc».^{3Versos 38 i 39} Tan bon punt ho ha dit, els mostra les mans i els peus.Je 504.3

Els deixebles veuen les ferides fetes pels claus cruels. Reconeixen la seva veu, diferent de qualsevol altra que hagin escoltat. Però l’alegria fa que no s’ho acabin de creure i, ell, estranyat, pregunta: «Teniu aquí res per a menjar?» ^{4Vers 41.} Li fan a mans un tros de peix a la brasa i una bresca. Ell ho pren i en menja al seu davant. Els deixebles s’alegren de veure el Senyor, i la fe i la joia prenen el lloc de la incredulitat. Finalment, amb un sentiment impossible de descriure amb paraules, reconeixen el Salvador ressuscitat.Je 504.4

Quan Jesús va néixer, l’àngel va proclamar: «A la terra pau als homes”. ^{5Lluc 2: 14.} Ara que s’apareix per primera vegada als deixebles després de la resurrecció, el Salvador se’ls adreça amb la beneïda salutació: «Pau a vosaltres». Jesús sempre vol proclamar la pau a les ànimes afeixugades per la por i el dubte. Espera que li obrim la porta del cor i li diguem: «Queda’t amb mi». Per això ens diu: «Mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi».^{6Apocalipsi 3: 20}Je 505.1

La resurrecció de Jesús és el tipus, el símbol de la resurrecció de tothom qui dorm en ell. Els deixebles coneixen bé la mirada del Salvador ressuscitat, els seus gests, les seves paraules. Així com Jesús ha ressuscitat d’entre els morts, també ho faran els qui dormen en ell. Reconeixerem els amics de la mateixa manera que els deixebles han reconegut Jesús. Malgrat la deformitat, les malalties i la desfiguració d’aquesta vida mortal, ressuscitaran amb plena salut i en perfecció de forma; i conservaran la identitat, fins i tot en un cos glorificat. Aleshores coneixerem del tot, com Déu ens coneix. ^{7Vegeu 1 Corintis 13: 12.} En els rostres radiants de llum procedent del rostre de Jesús hi reconeixerem les faccions dels qui estimem.Je 505.2

Ara que s’ha trobat amb els deixebles, Jesús els recorda les paraules que va dir abans de la seva mort, que tot el que hi ha escrit a la llei de Moisès, als profetes i al Salm que parla d’ell s’havia de complir. Després els obre l’enteniment perquè comprenguin les Escriptures i els diu: «Així ho diu l’Escriptura: “El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusa-lem”». ^{8Lluc 24: 46, 47.}Je 505.3

Els deixebles comencen a adonar-se de la naturalesa i l’abast de l’obra que tenen al davant. Hauran de proclamar al món les extraordinàries veritats que Crist els ha transmès. Els esdeveniments de la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, les profecies que assenyalaven a tots aquests esdeveni-ments, la santedadt de la llei de Déu, els misteris del pla de la salvació, el poder de Jesús per a redimir tots els pecats. Seran testimonis de tot això i hauran de fer que el món ho conegui. Hauran de proclamar l’evangeli de pau i de salvació pel penediment i pel poder del Salvador.Je 505.4

Finalment, després de parlar de tot això, alena damunt d’ells i els diu: «Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts”. ^{9Joan 20: 22, 23.} L’Esperit Sant encara no s’ha manifestat en tota la seva plenitud perquè Crist encara no ha sigut glorificat. La transmissió més important de l’Esperit serà després que Crist hagi ascendit al cel. Només des d’aleshores els deixebles podran complir la missió de predicar l’evangeli al món. Ara, en canvi, Crist els transmet l’Esperit amb un objectiu especial. Abans que puguin exercir les seves funcions relacionades amb l’església, Crist alena el seu Esperit damunt d’ells. L’encàrrec que els fa és sagrat i vol que entenguin que aquesta obra no es pod complir sense l’Esperit Sant.Je 505.5

L’Esperit Sant és l’alè de la vida espiritual de l’ànima. Transmetre l’Esperit és transmetre la vida de Crist. Qui el rep queda imbuït dels seus atributs. Només els qui reben l’ensenyament de Déu, aquells en l’interior dels quals obra l’Esperit i la seva vida manifesta la vida de Crist, són homes i dones representants que serveixen per al bé de l’església.Je 505.6

Crist diu: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts». No és que doni llibertat als éssers humans per a jutjar el proïsme. Ho va prohibir al Sermó de la Muntanya. Aquesta prerrogativa només correspon a Déu. No obstant, fa responsable dels seus membres l’església organitzada que, envers els qui cauen en el pecat, té l’obligació d’advertir-los, instruir-los i, si és possible, restaurar-los. El Senyor diu: «Reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar”. ^{102 Timoteu 4: 2.} Ha de ser fidel davant de l’error. Ha d’advertir les ànimes que estan en perill. No ha de permetre que ningú s’enganyi. Ha d’anomenar el pecat sense subterfugis. Ha de declarar què en diu Déu, de la mentida, de no observar el dissabte, de robar, de la idolatria i de qualsevol altra mala acció. «Els qui obren així no rebran en herència el regne de Déu».^{11Gàlates 5: 21.} Si persisteixen en el pecat, ha de parlar-ne tal com Déu en parla, de tal manera que les seves accions quedin ratificades dalt del cel. Qui menysté l’autoritat de l’església també menysté l’autoritat de Crist.Je 506.1

Però la imatge té un costat més lluminós. «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats». Aquest pensament ha d’estar per damunt de qualsevol altre. En l’obra per als qui s’extravien, totes les mirades s’han de centrar en Crist. Els pastors han de tenir una cura amorosa pel ramat del Senyor. Als extraviats els han de parlar de la misericòrdia perdonadora del Salvador. Han de propiciar el penediment dels pecadors de forma que creguin en Aquell qui els pot perdonar. Han de declarar: «Si reconeixem els nostres pe-cats, ell, que és fidel i just, ens perdonarà els pecats i ens purificarà de tot mal»^{121 Joan 1: 9.} amb l’autoritat de la paraula de Déu. Tothom qui es penedeix té aquesta certesa: «De nou et compadiràs de nosaltres: trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats».^{13Miquees 7: 19.}Je 506.2

L’església ha d’acceptar el penediment del pecador amb cor agraït. Ha de guiar el penedit des de la tenebra de la incredulitat a la llum de la fe i de la justícia; i ha de posar la seva mà tremolosa en la de Jesús. Aquest és el perdó que el cel ratifica.Je 506.3

Només així l’església pot absoldre el pecador. La remissió dels pecats només s’obté pels mèrits de Crist. Ningú té el poder d’alliberar de la culpa l’ànima de ningú altre. Crist ha encarregat als seus deixebles que prediquin la remissió dels pecats en nom seu a totes les nacions, però ells no tenen la facultat d’eliminar ni una sola taca de pecat. Tret del nom de Jesús, no hi ha «cap altre nom que pugui salvar-nos».^{14Fets 4: 12.}Je 506.4

Quan Jesús s’ha reunit per primera vegada amb els deixebles al cenacle, Tomàs no era amb ells. Ha sentit què deien els altres i ha rebut moltes proves que Jesús ha ressuscitat; però té el cor ple de l’ombra de la incredulitat. Quan sent que els deixebles expliquen les extraordinàries manifestacions del Salvador ressuscitat, la seva desesperació encara es fa més profunda. Si Jesús ha ressuscitat de veritat d’entre els morts, ja no hi haurà cap possibilitat d’establir un regne terrenal. Té l’orgull ferit perquè el seu Mestre s’ha revelat a tots els deixebles menys a ell i està decidit a no creure; de manera que, durant tota una setmana s’ha planyut de la seva desgràcia que, comparada amb l’esperança i la fe dels seus germans, encara sembla mès fosca.Je 506.5

Tot aquest temps ha declarat: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas”. ^{15Joan 20: 25.} No vol veure a través dels ulls dels seus germans ni exercitar una fe que depengui del seu testi-moni. Estima profundament el seu Senyor, però la gelosia i la incredulitat s’han fet mestresses de la seva ment i del seu cor.Je 506.6

Uns quants deixebles han fet del cenacle casa seva de manera temporal i tret de Tomàs s’hi reuneixen cada vespre. Una tarda Tomàs pren la decisió de reunir-se amb la resta. Tot i la seva incredulitat encara té la remota esperança que la bona notícia sigui certa. Mentre sopen, els deixebles parlen de les proves de les profecies que Crist els ha mostrat. Llavors, mentre les portes estan tancades, Jesús arriba i, dret enmig de tots ells, els diu: «Pau a vosaltres».^{16Joan 20: 26.} «Després diu a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient”. ^{17Vers 27.} Així demostra que coneix bé els pensaments i les paraules de Tomàs. El deixeble dubitatiu sap que cap dels seus companys ha vist Jesús en una setmana. No li poden haver explicat la seva incredulitat. Reconeix Aquell qui té davant seu com al seu Senyor i ja no vol cap altra prova. El cor li salta de joia i, plorant, es llença als peus de Jesús dient: «Senyor meu i Déu méu!». ^{18Vers 28.}Je 507.1

Jesús accepta el seu homenatge, tot i que, amb amabilitat, li retreu la seva incredulitat: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!» ^{19Vers 29.} Si hagués volgut creure pel testimoni dels altres, la fe de Tomàs hauria sigut encara més grata per a Crist.Je 507.2

Molts que es donen al dubte s’excusen dient que, si tinguessin proves com les que els companys de Tomàs li van donar, ells també creurien. No s’adonen que en tenen moltes més. Molts que, com Tomàs , esperen que totes les causes de dubte s’esvaeixin mai seran conscients de què volen. Poc a poc, la seva incredulitat s’anirà refermant. Els qui tenen el costum de mirar les coses pel costat fosc i murmuren i es queixen no saben què fan. Sembren dubtes i acabaran collint dubtes. En el moment que la fe i la confiança siguin més essencials, molts trobaran que són incapaços de creure i esperar.Je 507.3

En tractar així Tomàs, Jesús dona una lliçó als seus seguidors. El seu exemple mostra com hauríem de tractar aquells la fe dels quals és feble i tenen grans dubtes. Jesús no va tractar Tomàs amb aspror, i tampoc hi va encetar una discussió. Es va revelar al qui dubtava. En dictar les condicions de la seva fe, Tomàs havia sigut un eixelebrat. En canvi, Jesús, enderroca totes les barreres amb con-sideració i un amor generós. Poques vegades la discussió venç la incredulitat. Ans al contrari, fa que es posi a la defensiva i trobi excuses i arguments renovats. Però quan Jesús es reveli amb el seu amor i la seva misericòrdia com al Salvador crucificat, molts llavis abans incrèduls pronunciaran l’homenatge de Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!» Je 507.4