Capítol 80—A la tomba de Josep d’Arimatea

Finalment, Jesús reposa. El llarg dia de ver-gonya i tortures s’ha acabat. Mentre els últims raigs del sol ponent anuncien el repòs sabàtic, el Fill de Déu jeu en la quietud de la tomba de Josep d’Arimatea. Ha acabat la feina i, amb les mans plegades plàcidament, entra en el descans sagrat del dissabte.Je 484.1

En el principi, el Pare i el Fill van reposar el primer dissabte després de la seva obra de creació. Quan «van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols”, ^{1Gènesi 2: 1.} el Creador i tots els éssers celestials es van alegrar contemplant l’espectacle gloriós. «Els estels del matí cantaven i cridava d’entusiasme tot l’estol dels fills de Déu”. ^{2Job 38: 7.} Ara Jesús reposa de l’obra de redempció i, tot i que a la terra els qui l’estimen pateixen, al cel hi ha joia. Per als éssers celestials la promesa de futur és gloriosa. Déu i els àngels veuen el resultat que sorgirà de l’obra que Crist ha completat: la creació restaurada i una raça redimida que, després que el pecat ha sigut vençut, ja no podrà tornar a caure mai més. El dia que Jesús reposa està lligat a aquesta escena. Perquè «el seu obrar és irreprensible»^{3Deuteronomi 32: 4} i «tot el que Déu fa perdura eternament».^{4Cohèlet 3: 14.} Quan es produirà «aquesta restauració [de què] Déu havia parlat per boca dels seus sants profetes de temps antic»,^{5Fets 3: 21.} el dissabte de la creació, el dia que Jesús jeu i reposa a la tomba de Josep d’Àrimatea, serà encara un dia de repòs i de goig. El cel i la terra s’uniran per a lloar Déu mentre, «de dissabte en dissabte”, ^{6Isaïes 66: 23, BEC.} les nacions dels salvats s’inclinaran i, joiosos, adoraran Déu i l’Anyell.Je 484.2

En els últims esdeveniments del dia de la crucifixió hi ha hagut proves clares del compliment de la profecia, així com també hi ha hagut nous testimonis de la divinitat de Crist. Quan la tenebra que envoltava la creu s’ha dissipat i el Salvador ha pronunciat el seu darrer clam, immediatament, s’ha sentit una altra veu que deia: «És veritat: aquest era Fill de Déu”. ^{7Mateu 27: 54.}Je 484.3

Qui ho ha dit no ho ha xiuxiuejat. Totes les mirades s’han girat per tal de veure d’on venien aquests mots, qui ha parlat. Era un centurió, un soldat romà. La paciència divina del Salvador i la seva mort sobtada amb el crit de victòria als llavis han impressionat aquest idòlatra. Ha reconegut la forma del Fill de Déu en el cos lacerat i crebantat que penja a la creu i no s’ha pogut reprimir de confessar la seva fe. Heus ací una altra prova que el Redemptor veurà el fruit de l’esforç de la seva ànima. El mateix dia de la seva mort, tres homes molt diferents els uns dels altres, han declarat la seva fe: el comandant de la guàrdia romana, el qui ha dut la creu del Salvador i el qui ha mort al costat seu a la creu.Je 484.4

Mentre cau la tarda una calma sobrena-tural cobreix el Calvari. La multitud es dis-persa i molts tornen a Jerusalem amb l’es-perit trasbalsat, completament diferent del que tenien al matí. Molts s’havien aplegat al voltant de la crucifixió per curiositat, no pas perquè odiessin Crist. No obstant, es creien l’acusació dels sacerdots i es miraven Crist com si fos un malfactor. Empesos per una excitació antinatural, s’havien afegit a la gentada que l’esbroncava. Però quan la terra ha quedat coberta de tenebres i la consciència els ha acusat, s’han sentit culpables d’un gran crim i cap acudit ni cap riallada de burla ha esquinçat el silenci d’aquella ombra espantosa. Quan s’ha dissipat, han tornat cadascú a casa seva en silenci solemne. Han quedat convençuts que les acusacions dels sacerdots eren falses i que Jesús no era cap farsant. Unes setmanes més endavant, quan Pere predicarà el dia de la Pentecosta, seran entre els milers que es convertiran a Crist.Je 485.1

Els líders jueus, però, no han canviat. Els esdeveniments que han presenciat no els han afectat ni poc ni mica. El seu odi cap a Jesús no ha minvat. La tenebra que ha cobert la terra durant la crucifixió no era més densa que la que encara envolta la ment dels sacerdots i els governants. Quan va néixer, l’estel va reconèixer Crist i va guiar els savis cap a la menjadora on jeia. Les hosts celestials el van reconèixer i van cantar la seva lloança per les planes de Betlem. El mar va reconèixer la seva veu i va obeir la seva ordre. La malaltia i la mort van reconèixer la seva autoritat i li van lliurar la presa. El sol l’ha reconegut i, en veure la seva agonia, ha ocultat el seu rostre lluminós. Les roques l’han recone-gut i, quan ha clamat, s’han fet miques. La natura inanimada ha reconegut Crist i ha donat testimoni de la seva divinitat. En canvi, els sacerdots i els governants no han reconegut el Fill de Déu.Je 485.2

I tanmateix, no estan tranquils. Han aconseguit de dur a terme el seu propòsit de matar Crist, però no tenen la sensació de victòria que esperaven que tindrien. Fins i tot en el moment que sembla que han triomfat els assalten els dubtes sobre què passarà. Han sentit com exclamava: «Tot s’ha complert!” ^{8Joan 19: 30.} i «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit».^{9Lluc 23: 46} Han vist com s’esberlaven les penyes i han sentit el terratrèmol. Tot això els inquieta i els incomoda.Je 485.3

Estaven gelosos de la influència que Jesús tenia quan encara era viu. Estan gelosos d’ell fins i tot ara que és mort. Temen més, molt més, un Crist mort que el Crist viu. Temen haver atret encara més l’atenció del poble cap als esdeveniments relacionats amb la crucifixió. Els fa por tot el que en pot arribar a sortir del que ha passat durant el dia. De cap manera volen que el seu cos romangui a la creu durant el dissabte. La posta de sol s’acosta i que aquests cossos pengin a la creu seria una violació de la santedat del repòs sabàtic. Per tant, valent-se d’això com a pretext, els líders jueus exigeixen a Pilat que acceleri la mort de les víctimes i que en retiri els cossos abans que el sol s’oculti darrere de l’horitzó.Je 485.4

A Pilat tampoc li fa gaire peça que el cos de Jesús estigui exposat a la creu. Després que ha donat el seu consentiment, a fi d’accelerar la mort, han trencat les cames dels dos delinqüents. Pel que fa a Jesús, han descobert que ja ha expirat. Tot i ser rudes i cortits, el que han vist i sentit de Crist ha entendrit als soldats romans i no li han trencat les cames com als altres dos. Així, en l’ofrena de l’Anyell de Déu s’ha complert la llei de la Pasqua: «No en podran guardar gens per a l‘endemà ni trencaran cap os de l’anyell. Celebraran la Pasqua complint tot el seu ritual».^{10Nombres 9: 12.}Je 485.5

Els sacerdots i els governants no se’n saben avenir que Crist ja estigui mort. La mort a la creu és un procés molt lent i feixuc; tant que és molt difícil de determinar quan el reu ha traspassat. Que algú hagi expirat després de només sis hores de crucifixió és un fet inaudit. Els sacerdots es volen assegurar que Jesús està mort i suggereixen que un soldat li clavi una llança entre les costelles. De la ferida en brollen dos fluids abundants: sang i aigua. Tots els presents ho veuen, de manera que Joan, en el seu evangeli, ho recull amb tota la precisió: «Un dels soldats li traspassà el costat amb una llançada, i a l’instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dona testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: “No li han de trencar cap os”. I en un altre lloc l’Escriptura diu: “Miraran aquell que han traspassat”». ^{11Joan 19: 34-37.} Je 486.1

Després de la resurrecció els sacerdots i els governant faran córrer la brama que Crist no ha mort a la creu, que només s’ha desmaiat i que, després, algú l’ha reanimat. un altre rumor afirmarà que no era un cos de carn i ossos de veritat, sinó que allò que han posat a la tomba era alguna cosa que s’hi assemblava. L’acció dels soldats romans nega aquestes falsedats. No li han trencat les cames perquè ja era mort. A fi de satisfer els sacerdots, li han traspassat el costat. Si la vida encara no l’hagués abandonat, la ferida li hauria causat una mort instantània.Je 486.2

Però la causa de la mort de Jesús no és ni la llançada ni el sofriment a la creu. El crit fet «amb tota la força»^{12Mateu 25: 50; Lluc 23: 46.} en el moment de morir i que de la ferida del costat n’hagin brollat sang i aigua són senyals inequívocs que ha mort amb el cor esquinçat. L’angoixa era tal que, literalment, li ha trencat el cor. Ha mort pels pecats del món.Je 486.3

Amb la mort de Crist s’esvaeixen les esperances dels seus deixebles. Li miren les parpelles tancades i el cap penjant amb els cabells ensangonats i fets un embull, les mans i els peus traspassats. La seva angoixa és indescriptible. Fins a l’últim moment no s’han acabat de creure que pogués morir. Ara els costa d’entendre que és mort de veritat. La tristor els ha vençut i no recorden les seves paraules que predeien aquesta escena. Res del que havia dit els consola. Només veuen la creu i la Víctima que sagna. S’imaginen un futur negre i sense esperança. Tot i que la fe en Jesús els ha flaquejat, mai abans havien estimat el Senyor com ara l’estimen; mai abans s’havien adonat de la seva vàlua i de com necessiten la seva presència.Je 486.4

Fins i tot mort, el cos de Crist és preciosíssim per als deixebles. El seu màxim desig és donar-li sepultura amb tots els honors, però no saben com fer-ho. Jesús ha sigut condemnat per traïció contra el govern romà i tots els executats per aquest delicte tenen assignat específicament un lloc de sepultura. El deixeble Joan s’ha quedat prop de la creu, juntament amb les dones de Galilea. No poden permetre que uns soldats insensibles es facin càrrec del cos del Senyor i l’enterrin en una tomba sense honor. Però no ho poden impedir perquè no poden aconseguir cap favor de les autoritats jueves i tampoc tenen influència davant de Pilat.Je 486.5

Així les coses, Josep d’Arimatea i Nicodem han acudit en auxili dels deixebles. Tots dos són membres del Sanedrí i coneixen bé Pilat. Són rics i influents; i estan decidits que el cos de Jesús tingui un enterrament digne.Je 487.1

Josep s’adreça a Pilat amb determinació i li demana el cos de Jesús. És la primera notícia que el governador té que Jesús és mort de veritat. Li han arribat informes contradictoris sobre els esdeveniments relacionats amb la crucifixió, però se li ha ocultat la mort del Salvador de manera intencionada. Els sacerdots i els governants han avisat Pilat que els deixebles de Crist farien córrer un engany sobre el seu cos. En sentir la petició de Josep, envia a cercar el centurió que està al càrrec de la custòdia de la creu. El centurió l’informa que, efectivament, Jesús és mort i li fa un relat resumit dels esdeveniments que confirma el testimoni de Josep.Je 487.2

Josep obté el permís de fer-se càrrec del cos de Crist i torna al Calvari on hi ha Joan, que està preocupat per l’enterrament del Mestre. Nicodem, per la seva banda, torna amb gairebé trenta quilograms d’una barreja molt cara de mirra i àloe per a embalsamar-lo. Ni les persones més honorades de Jerusalem podrien rebre tantes mostres de respecte en la seva mort. Els deixebles no se’n saben avenir de veure que aquests governants tan rics estiguin tan interessats com ells mateixos en l’enterrament del Senyor.Je 487.3

Mentre era viu, ni Josep ni Nicodem havien acceptat de manera oberta el Salvador. Sabien que un pas com aquest els exclouria del Sanedrí i tenien l’esperança que el podrien protegir fent servir la seva influència en les reunions del consell. Durant un temps va semblar que se’n sortien. Però els sacerdots, astuts, veient que afavorien Jesús, els van desbaratar els plans. Aprofitant que eren absents, van condemnar Jesús i el van lliurar perquè el crucifiquessin. Ara és mort i ja no amaguen la seva vinculació amb ell. Mentre que els deixebles tenen por de mostrar-se obertament com a seguidors del Mestre, Josep i Nicodem els han ajudat amb valentia. L’ajuda d’aquests dos homes rics i honorables era molt necessària perquè han pogut fer per al Mestre mort el que hauria sigut impossible per als pobres deixebles. A més, en gran mesura, la seva riquesa i la seva influència els han protegit de les males arts dels sacerdots i dels governants.Je 487.4

Amb delicadesa i amb reverència, amb les seves pròpies mans, davallen de la creu el cos de Jesús. Les llàgrimes, abundants, els van cara avall de veure’l ferit i lacerat. Josep és propietari d’una sepultura nova excavada en una roca. Se la reservava per a ell mateix, peró és prop del Calvari i l’ha preparada per a Jesús. Després d’embolcallar el cos del Redemptor amb un llençol de lli, se l’enduen a la tomba, juntament amb les espècies que ha portat Nicodem. Allà els tres deixebles li redrecen els braços i les cames i li pleguen les mans traspassades damunt del pit sense batec. Les dones de Galilea han vingut per a veure que es fes tot el que es pot fer per al cos sense vida del seu Mestre estimat. Després veuen la llosa que han fet rodolar davant de l’entrada de la tomba i deixen el Salvador en repòs. Les dones han sigut les últimes a abandonar la creu i també ho són a deixar la tomba de Crist. Mentre cau la vesprada, Maria Magdalena i les altres Maries romanen prop del lloc de repòs del Senyor, plorant de pena pel destí d’Aquell qui tant estimaven. Després se’n tornen i observen el repòs sabàtic que prescriu la llei. ^{13Vegeu Lluc 23: 56.}Je 487.5

És un dissabte que els deixebles no obli-daran mai; tampoc els sacerdots, els governants, els escribes ni el poble. Les trompetes sonen a la posta de sol del vespre del dia de la preparació. És el senyal que ha començat el dissabte. La Pasqua s’observa tal com s’ha fet durant segles. Mentrestant, Aquell a qui assenyalava, mort per unes mans perverses, reposa a la tomba de Josep. Dissabte, els atris del temple són plens de gom a gom. El gran sacerdot del Gòlgota és allà, revestit amb les vestidures sacerdotals esplèndides. Els sacerdots, amb mitres blanques, atrafegats, fan les seves funcions. No obstant, mentre la sang dels bous i dels cabrots és oferta pels pecats, n’hi ha que no estan tranquils. No són conscients que el tipus i l’antitipus s’han trobat, que s’ha fet un sacrifici infinit pels pecats del món. No saben que seguir l’ofici ritual ja no té cap valor. Tot i això, ningú abans ha presenciat aquest ofici amb uns sentiments tan en conflicte. Les trompetes i els instruments musicals, juntament amb les veus dels cantors són tan potents i tan clars com de costum. Però tot està impregnat d’una sensació estranya. Els assistents es pregunten els uns als altres sobre un esdeveniment insòlit. Fins ara, el lloc santíssim ha sigut protegit de qualsevol intrusió. Però ara és visible per a tothom. El vel de lli bellament decorat amb passamaneria d’or, escarlata i porpra s’ha esquinçat de dalt cap a baix. El lloc on Jehovà s’hauria de trobar amb el gran sacerdot, on hauria de comunicar la seva glòria, el lloc que havia sigut la seva sagrada sala d’audiències, està esbatanat. El Senyor ja no el reconeix com a seu. Els sacerdots oficien davant l’altar amb un presentiment obscur. Que el sagrat misteri del Sant dels Sants hagi quedat al descobert els fa témer la proximitat d’alguna calamitat.Je 487.6

Molts tenen la ment ocupada en uns pensaments que van començar durant els esdeveniments del Calvari. Des de la crucifixió fins a la resurrecció, molts ulls insomnes cerquen les profecies: uns per a aprendre tot el significat de la festa que celebren, altres per a trobar proves que demostrin que Jesús no era el que afirmava que era i altres, amb el cor entristit, proves que és el veritable Messies. Malgrat que cerquen amb uns propòsits diferents, tots estan convençuts de la mateixa veritat: Que la profecia s’ha complert en els esdeveniments dels últims dies i que el Crucificat era el Redemptor del món. Molts dels qui ara s’afegeixen a l’ofici, mai més participarant en els ritus pasquals. A més, molts sacerdots s’han convençut del veritable caràcter de Jesús. La seva recerca en les profecies no haurà sigut debades i, quan ressusciti, el reconeixeran com al Fill de Déu.Je 488.1

Quan va veure que aixecaven Jesús a la creu, Nicodem va recordar les paraules que li va dir de nit a la Muntanya de les Oliveres: «I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna».^{14Joan 3: 14, 15.} Aquest dissabte que Crist jeu al sepulcre ha tingut l’oportunitat de reflexionar i una llum més clara li ha il·luminat la ment; les paraules que va dir Jesús ja no li semblen un misteri. Té la sensació que s’ha perdut moltes coses per no haver-se relacionat de manera més estreta amb el Salvador mentre era viu. Ara recorda els esdeveni-ments del Calvari. La pregària de Crist pels seus assassins i la seva resposta a la petició del criminal moribund parlen directament al cor del conseller instruït. Altra vegada, el seu pensament va al Salvador agonitzant; altra vegada sent el seu últim clam: «Tot s’ha complert!” fet com si el pronunciés un vencedor. Altra vegada veu la terra que es convulsiona, el cel tenebrós, el vel esquinçat i les roques esberlades; i la seva fe es fa permanent. El mateix esdeveniment que ha destruït l’esperança dels deixebles ha convençut Josep i Nicodem de la divinitat de Jesús. Les seves pors han quedat vençudes pel coratge d’una fe ferma i indestructible.Je 488.2

Crist no ha atret mai l’atenció de les multituds com avui que jeu a la tomba. Se-gons ha tingut per costum, la gent porta els malalts i els qui sofreixen a l’atri del temple i pregunta: «Què ens podeu dir de Jesús de Natzaret?” Molts han vingut de lluny per tal de veure Aquell qui guaria els malalts i ressuscitava els morts. Arreu se sent el clam: «Volem Crist, el qui guareix!» En aquesta ocasió els sacerdots examinen aquells que se suposa que donen senyals de patir la lepra. Molts han de veure com el marit, l’esposa o fins i tot el fill és declarat leprós i queda condemnat a sortir del refugi de casa seva i perdre la relació amb les amistats, a avisar de lluny els desconeguts amb un anunci llastimós: «Impur! Impur!» Les mans amigues de Jesús de Natzaret, que mai havien refusat de tocar i guarir els leprosos repugnants, estan plegades damunt del seu pit. Els llavis que havien respost la seva petició amb paraules de consol: «Ho vull, queda pur»^{15Mateu 8: 3.} romanen en silenci. Molts demanen debades compassió i alleujament als principals sacerdots i governants. Sembla com si volguessin que Crist tornés a caminar entre ells. Pregunten per ell amb una insistència sincera. No se’n volen anar, però els fan fora de l’atri del temple i els soldats fan guàrdia davant de les portes a fi de barrar el pas a la multitud que exigeix poder entrar perquè ha portat els malalts i els moribunds.Je 488.3

La decepció aclapara aquesta gentada que sofreix i que ha vingut de tan lluny. Els carrers estan plens de lamentacions. Els malalts es moren perquè Jesús no els ha tocat per a guarir-los. La consulta als metges és inútil perquè ningú té unes habilitats com les d’Aquell que jeu a la tomba de Josep d’Arimatea.Je 489.1

Els plors dels qui sofreixen fan que milers es convencin que al món s’ha apagat una gran llum. Sense Crist, tot a la terra és negror i tenebra. Molts dels qui hores abans havien cridat: «Crucifica’l! Crucifica’l!» ara s’adonen de la calamitat que els ha caigut damunt i, si fos viu, de bon grat cridarien: «Doneu-nos Jesús!”Je 489.2

Quan el poble s’assabenta que els sacerdots han fet executar Jesús, totes les preguntes s’adrecen a escatir la seva mort. Fins ara, els detalls del seu judici han quedat tan en secret com ha sigut possible. Però mentre Jesús reposa a la tomba milers de llavis pronuncien el seu nom i de boca en boca, arreu, corre la notícia de l’escarni i la inhumanitat dels sacerdots i dels governants. Persones intel·ligents i ben instruïdes els reclamen que els expliquin les profecies de l’Antic Testament referides al Messies i, mentre miren de trobar qualsevol senyal de falsedat en la resposta, la seva reacció sembla com de bogeria. No poden explicar les profecies que assenyalen el patiment i la mort de Crist i molts dels qui els pregunten es convencen que les Escriptures s’han complert.Je 489.3

Aquella revenja que els sacerdots es pensaven que els seria tan dolça s’està fent amarga. Saben que s’enfronten a la severa censura del poble; saben que aquells mateixos que havien influït contra Jesús ara estan horroritzats de veure la seva pròpia obra vergonyant. Els sacerdots havien mirat de fer creure que Jesús era un estafador, però no se n’han sortit. Alguns havien sigut prop de la tomba de Llàtzer i havien vist com el mort tornava a la vida. La sola idea que Crist pugui ressuscitar i aparèixer davant d’ells altra vegada els fa tremolar de por. L’havien sentit com declarava que tenia poder per lliurar la seva pròpia vida i tornar-la a prendre. Recorden que havia dit: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré».^{16Joan 2: 19.} Judes els havia repetit les paraules que Jesús havia dit els deixebles durant el darrer viatge a Jerusalem: «Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà”. ^{17Mateu 20: 18, 19} En sentir-ho, se’n van burlar i les van ridiculitzar. Però ara recorden que, fins al moment, totes les prediccions de Jesús s’han complert. Ha-via dit que el tercer dia ressuscitaria... Qui pot assegurar que això no passarà? El seu anhel més gran és fer callar aquestes bo-ques, però no poden. Com el seu pare, el diable, creuen i tremolen.Je 489.4

Quan el frenesí de l’excitació desapareix la imatge de Crist esclata en la seva ment. El veuen dret, serè i digne davant dels enemics, patint les provocacions i el maltractament sense badar boca ni proferir un sol murmuri. Tornen a viure els esdeveniments del judici i la crucifixió amb la convicció abasegadora que era el Fill de Déu. Tenen la sensació que en qualsevol moment es podria presentar davant d’ells i que els papers s’intercanviarien: que els acusadors esdevindrien els condemnats i que el condemnat seria l’acusador; que la víctima demanaria justícia amb la mort dels seus assassins.Je 490.1

Poc poden reposar, aquest dissabte. Tot i que no trepitjarien el terra d’un gentil per por de contaminar-se, van a veure Pilat per a parlar del cos de Jesús. La mort i el sepulcre han de retenir el qui van crucificar: «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia, va dir: “Al cap de tres dies ressuscitaré.” Dona ordre, doncs, que assegurin el sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els seus deixebles vinguessin a robar el cos i després diguessin al poble: “Ha ressuscitat d’entre els morts.” Seria una impostura pitjor que la primera». Pilat els respon: «Aquí teniu una guàrdia. Aneu al sepulcre i assegureu-lo tan bé com sapigueu».^{18Mateu 27: 62-65.}Je 490.2

Els sacerdots donen instruccions per a assegurar el sepulcre. Una gran llosa cobreix l’entrada i la lliguen amb cordes a la roca sòlida. Després la segellen amb el segell romà de manera que la llosa no es pugui moure sense trencar el segell. Després envolten el sepulcre amb una guàrdia de cent soldats a fi d’impedir que ningú el forci. Ras i curt, els sacerdots fan tot el que poden per a mantenir el cos de Crist allà on l’han deixat. L’han segellat i assegurat com si hi hagués de romandre per sempre.Je 490.3

Els designis humans són febles i miserables. Aquests assassins poc s’adonen de la inutilitat dels seus esforços. Tant és així que la seva acció glorifica Déu. Aquests mateixos afanys per a impedir la resurrecció de Crist són l’argument més convincent que la de-mostra. Com més siguin els soldats apostats al voltant de la tomba, més potent serà el testimoni que ha ressuscitat. Segles abans de la mort de Crist, l’Esperit Sant va declarar per boca del salmista: «Per què s’avaloten les nacions, i els pobles es conjuren en va? Els reis de la terra prenen les armes, conspiren alhora els sobirans contra el Senyor i contra el seu ungit: “Trenquem els seus lligams! Traguem-nos el seu jou” Però se’n riu el qui té el tron al cel, el Senyor els veu i se’n burla”. ^{19Salm 2: 1-4.} Les armes i els soldats romans són impotents, si volen confinar el Senyor de la vida dins d’un sepulcre. S’acosta l’hora que s’ha de manifestar.Je 490.4