Loading...
Larger font
Smaller font
Copy
Print
Contents

Jesús

 - Contents
  • Results
  • Related
  • Featured
No results found for: "".
  • Weighted Relevancy
  • Content Sequence
  • Relevancy
  • Earliest First
  • Latest First
    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents

    Capítol 49—La Festa dels Tabernacles

    Aquest capítol està basat en Joan 7: 1-17, 35-39.

    Els jueus s’havien de reunir tres cops l’any a Jerusalem amb propòsits religiosos. ocult a la columna de núvols, el Líder invisible d’Israel havia donat instruccions relacio-nades amb aquestes reunions. Durant el captiveri a Babilònia, no les havien pogut observar. Quan el poble va poder retornar al país, va reprendre l’observança d’aquells memorials. El designi de Déu era que aquells aniversaris el fessin present en la ment del poble. No obstant, tret d’algunes excepcions molt comptades, els sacerdots i els governants de la nació ho havien perdut de vista. Aquell qui havia ordenat les assemblees nacionals i n’entenia el significat era testimoni de la seva perversió.Je 275.1

    La Festa de les Cabanes era la darrera reunió de l’any. El desig de Déu era que, en aquella ocasió, el poble medités en la seva benvolença i la seva misericòrdia. La seva cura pel poble no s’aturava ni de dia ni de nit. El sol i la pluja havien fet que la terra produís els seus fruits. S’havia aplegat la collita des de les valls i les planes de Palestina. S’havien collit les olives i l’oli, tan preuat, era a les tines. Les palmeres havien donat els dàtils i el suc dels gotims morats del raïm acabats de piar ja havia brollat de la premsa i reposava als cups.Je 275.2

    La festa durava set dies i, a fi de cele-brar-la, els habitants de Palestina, amb molta gent d’altres països, deixaven casa seva i acudien a Jerusalem. La gent hi arribava de tot arreu amb una penyora de goig a les mans. Joves i vells, rics i pobres, tothom duia algun present com a tribut d’acció de gràcies per al Qui havia coronat l’any amb la seva bondat i havia fet que els camins vessessin d’abundància. Tothom anava a la muntanya i en portava qualsevol cosa que fos agradable a la vista i pogués ser una expressió de goig universal; de manera que, engalanada, la ciutat semblava un bosc.Je 275.3

    No era només una festa d’acció de gràcies per la collita, sinó que també era el memorial de la cura protectora de Déu sobre Israel durant el pelegrinatge pel desert. Per tal de commemorar la vida a les tendes, durant la festa, els israelites vivien en cabanes fetes amb enramades verdes que construïen pels carrers, als atris del temple o als terrats. Aquells habitatges fets amb fulles i branques també s’escampaven pels turons i les valls del voltant de la ciutat i bullien de gent.Je 275.4

    Els fidels celebraven l’ocasió amb cants sacres d’acció de gràcies. Poc abans se celebrava el Dia del Gran Perdó en què, després d’haver confessat els pecats, es declarava que el poble era en pau amb el cel. Així es preparava el camí per a la joia de la festa. Un cant unànime s’alçava triomfant: «Enaltiu el Se nyor: que n’és, de bo! Perdura eternament el seu amor”. 1Salm 106: 1 S’hi afegien tota mena de músiques i crits d’hosanna. El temple esdevenia el centre de la joia de l’univers. Allà hi havia la pompa de les cerimònies sacrificials. Allà, arrenglerats a banda i banda de l’escalinata de marbre de l’edifici sagrat, el cor dels levites encapçalava els cants. La multitud de fidels, tot agitant els palmons i les branques de murtra, responia les antífones del cor. Una vegada i una altra, la melodia passava de gorja en gorja fins que de tots els turons que envoltaven el lloc s’enlairava un cant de lloança.Je 275.5

    De nit, el temple i l’atri resplendien amb llum artificial. La música, els palmons agitats, els hosannes, la gran concurrència de gent banyada amb la llum de les llànties penjades, els vestits dels sacerdots i la majestuositat de les cerimònies es combinaven en una escena que colpia profundament tothom qui la contemplava. Però la cerimònia més impressionant de la festa, la que inspirava el goig més gran, era la que commemorava el pelegrinatge pel desert.Je 276.1

    Amb les primeres llums de l’alba, els sacerdots feien sonar les trompetes de plata. Després, la resposta de les altres trompetes i els crits de joia del poble, que havia passat la nit a les cabanes, s’escampaven de turó en turó i donaven la benvinguda al dia de la festa. Aleshores, el sacerdot, omplia en el corrent del Cedró una àmfora i, aixecant-la mentre sonaven les trompetes, pujava l’escalinata del temple, seguint el compàs de la música amb un pas lent i mesurat, mentre cantava: «Ja han arribat els nostres peus als teus portals, Jerusalem”. 2Salm 122: 2.Je 276.2

    Quan ja era dalt, el sacerdot portava l’àmfora a l’altar que ocupava una posició central a l’atri dels sacerdots. Allà hi havia dos grans gibrells de plata amb sengles sacerdots al costat. En un hi vessaven l’àmfora plena d’aigua i en l’altre, una altra plena de vi. Aleshores, el contingut dels gibrells s’escolava per unes canonades que arribaven fins al Cedró i d’allà fluïa cap al Mar Mort. Aquest ritu de l’aigua consagrada representava la font que, per ordre de Déu, havia brollat de la roca i havia sadollat la set dels fills d’Israel. Finalment, ressonava el cant de jubileu: «Ell és el Déu que em salva; hi confio, no m’espanto. Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. Cantant de goig sortireu a buscar l’aigua de les fonts de salvació».3Isaïes 12: 2, 3.Je 276.3

    Quan els fills de Josep es preparaven per a assistir a la festa es van adonar que Jesús no donava cap senyal de voler participar-hi i l’observaven inquiets. Des de la guarició de Betzata no havia acudit a cap reunió nacional. A fi d’evitar qualsevol conflicte estèril amb els dirigents de Jerusalem havia restringit la seva tasca a Galilea; per això, la seva negligència aparent en relació amb les grans festivitats nacionals, així com l’enemistat que li manifestaven els sacerdots i els rabins, eren causa de perplexitat per a tothom qui l’envoltava, fins i tot per als seus deixebles i els seus familiars. Havia centrat els seus ensenyaments en les benediccions de l’obediència a la llei de Déu. I, tanmateix, semblava que ell mateix era indiferent als oficis sagrats que la Divinitat havia establert. El fet que es barregés amb publicans i altra gent de mala reputació, la seva desconsideració per les observances rabíniques i la llibertat amb què menystenia les exigències tradicionals relacionades amb el dissabte, que el posaven en antagonisme aparent amb les autoritats religioses, eren causa de moltes objeccions. Els seus germans pensaven que contrariar els grans homes i els estudiosos de la nació era un error. De fet, pensaven que aquells homes tenien raó i, en posar-s’hi d’esquena, Jesús cometia una falta.Je 276.4

    Però els germans de Jesús havien sigut testimonis de la seva vida sense màcula i, malgrat que no es consideraven deixebles seus, les seves obres els havien deixat una empremta molt marcada. La seva popularitat a Galilea era agradable per a la seva ambició i encara tenien l’esperança que donaria proves del poder que el capacitaria per a dirigir els fariseus fins a fer-los veure que era el que afirmava que era. I què, si era el Messies, el Príncep d’Israel! Aquesta idea els enorgullia i era la causa d’una profunda satisfacció...Je 277.1

    Estaven tan ansiosos que gairebé van exigir a Jesús que anés a Jerusalem. «Els seus germans li digueren: “No et quedis aquí. Ves a Judea, perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas. Ningú no actua d’amagat, si vol ser conegut. Si fas aquestes coses, dóna’t a conèixer al món”. 4Joan 7: 3, 4. Aquell ‘si’ és l’expressió d’un dubte. El tenien per covard i feble. Si de veritat sabia que era el Messies, per què es mostrava tan reservat i inactiu? Si de veritat posseïa aquell poder, per què no avançava amb fermesa cap a Jerusalem i hi presentava les seves reclamacions? Què el privava d’obrar-hi els actes extraordinaris que d’ell s’explicaven a Galilea? En el fons li estaven dient que no s’amagués en províncies remotes obrant els seus miracles en benefici dels pagesos i dels pescadors ignorants. Volien que es presentés a la capital, amb el suport dels sacerdots i els governants i que unís la nació establint un nou regne.Je 277.2

    El raonament dels germans de Jesús tenia les arrels en aquell motiu egoista que tan sovint trobem als cors dels qui es deleixen per l’ostentació. És l’esperit que governa el món. Se sentien ofesos perquè, en lloc de voler un tron terrenal, Crist havia declarat que ell era el pa de vida. Quan molts dels seus deixebles el van abandonar es van sentir profundament decebuts. De fet, ells mateixos se’n van allunyar per tal d’evitar la creu de reconèixer què revelaven les seves obres: que ell era l’Enviat de Déu.Je 277.3

    «Jesús els respongué: “El meu temps encara no ha arribat; el vostre, sempre és a punt. A vosaltres, el món no us pot odiar, però a mi sí que m’odia, perquè testifico que les seves obres són dolentes. Pugeu-hi vosaltres, a la festa. Jo no hi vull anar, perquè el meu temps encara no s’ha complert”. Després de dir això es va quedar a Galilea”. 5Joan 7: 6-8. Els seus germans li havien parlat amb un to autoritari que volia marcar-li el camí que havia de seguir. Ell va girar el retret en la seva contra dient-los que eren del món, no dels seus deixebles. «A vosaltres, el món no us pot odiar, però a mi sí que m’odia, perquè testifico que les seves obres són dolentes”. El món no odia els qui són com ell d’esperit; ben al contrari, els estima com a ell mateix.Je 277.4

    Per a Crist, el món no era un lloc on se sentís còmode ni on s’hi volgués engrandir. No esperava l’oportunitat de prendre el poder i la seva glòria. Per a ell no valien res. Era el lloc on l’havia enviat el seu Pare. Havia estat lliurat per a la vida del món, per a dur a terme el gran pla de la redempció. Hi complia la seva tasca per a la raça caiguda. Però no havia de ser presumptuós, no havia de córrer cap al perill ni precipitar cap crisi. Cada un dels esdeveniments de la seva obra tenia una hora establerta. Havia d’esperar amb paciència. Sabia que seria objecte de l’odi del món; sabia que els seus actes el durien a la mort; però la voluntat del seu Pare no era que s’exposés prematurament.Je 277.5

    Des de Jerusalem, el relat dels miracles de Jesús va arribar arreu on s’havien escampat els jueus. Per això, tot i que durant molts mesos havia estat absent de les festes, l’interès per ell no havia decaigut. Molts havien vingut d’arreu del món a la Festa de les Cabanes amb l’esperança de veure-l’hi. Al començament de la festa molts preguntaven per ell. Els fariseus i els governants desitjaven que hi acudís, delerosos de poder condemnar-lo. Plens de neguit, preguntaven. «On és?” Però ningú ho sabia. Totes les ments estaven centrades en ell. Per por del sacerdots i dels governants, ningú gosava reconèixer-lo com el Messies, però arreu hi havia una discussió soterrada, però sincera, sobre qui era. Molts el defensaven com a un enviat de Déu, alhora que altres el denunciaven com un embaucador del poble.Je 277.6

    Mentrestant, Jesús havia arribat a Jerusalem sense rebombori. Havia escollit una ruta poc freqüentada a fi d’evitar els viatgers que acudien a la ciutat de totes bandes. Si s’hagués afegit a qualsevol de les caravanes que pujaven a la festa, tan bon punt hagués entrat a la ciutat, hauria sigut el centre de totes les atencions i les manifestacions populars en favor seu haurien provocat la còlera de les autoritats. Per això va triar de fer el viatge tot sol.Je 278.1

    Enmig de la festa, quan el neguit per trobar-lo era més alt, va entrar a l’atri del temple davant de tota la multitud. A causa de la seva absència fins aleshores havia corregut la brama que no s’atreviria a enfrontar-se als sacerdots i els governants. La seva presència va sorprendre tothom. Es va fer el silenci absolut. Tots es meravellaven de la dignitat i el coratge que mostrava presentant-se enmig d’aquells enemics tan poderosos que es delien per a arrabassar-li la vida.Je 278.2

    Dret, al centre d’aquella gran gernació, Jesús se’ls va adreçar com cap altre home ho havia fet mai. Les seves paraules demostraven que coneixia a la perfecció les lleis i les institucions d’Israel, els oficis sacrificials i els ensenyaments dels profetes d’una manera que superava àmpliament el coneixement que en tenien els sacerdots i els rabins. Va trencar les barreres del formalisme i de la tradició. Al seu davant se li van presentar les escenes de la vida futura. Com qui contemplés l’Invisible, va parlar del cel i de la terra, de l’humà i del diví, amb una autoritat positiva. Els seus mots eren claríssims i convincents. I, com a Cafarnaüm, el poble va tornar a admirar-se dels seus ensenyaments, «perquè parlava amb autoritat».6Lluc 4: 32. Amb gran varietat d’il·lustracions, va prevenir els seus oients de les calamitats que seguirien tothom qui rebutgés la benedicció que havia vingut a portar. Els va donar totes les proves possibles que procedia de Déu i no va estalviar esforços per a moure’ls al penediment. Si podia salvar-los de la culpa d’un acte com aquell, la seva pròpia nació no el rebutjaria ni l’assassinaria.Je 278.3

    Tots es meravellaven del seu coneixe-ment de la llei i de les profecies. De manera que es preguntaven els uns als altres: «Com pot saber tant, aquest, si no l’ha instruït ningú?». 7Joan 7: 15. Ningú era considerat com un mestre religiós si no havia estudiat en una escola rabínica i, tant Jesús com Joan Baptista havien sigut presentats com uns illetrats perquè no havien rebut aquella formació. Els qui els escoltaven quedaven astorats del seu coneixement de les Escriptures, tot i que «no l’ha instruït ningú”. Certament, no havien rebut instrucció de cap home, sinó que el seu mestre fou el Déu del cel i ell els havia donat la saviesa més elevada.Je 278.4

    Quan Jesús va parlar a l’atri del temple, la gent va quedar com si algú els hagués fet un encanteri. Aquells homes que se li havien mostrat tan violents se sentien incapaços de fer-li cap mal. En aquell moment qualsevol altre interès havia caigut en l’oblit.Je 278.5

    Un dia i un altre, fins al «darrer dia de la festa, que era el més solemne”, 8Vers 37. ensenyava la gent. Aquell matí va veure que la gentada estava fatigada de la llarga temporada de celebracions. De sobte, Jesús va aixecar la veu amb un to que va retrunyir pels atris del temple: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l’Escriptura: “Del seu interior brollaran rius d’aigua viva”». 9Joan 7: 37, 38. L’estat de la multitud feia que aquesta afirmació prengués tot el sentit. Havien estat immersos en una escena de pompa i celebració contínues, tenien els ulls enlluernats per la llum i els colors i les orelles saturades de la música més extraordinària; no obstant, en aquell enfilall de cerimònies no hi havia res que suplís els desitjos de l’esperit, res que satisfés la set de l’ànima per tot allò que és imperible. Jesús els convidava a beure l’aigua de la font de la vida, del que en ells seria un doll d’aigua que brolla per a vida eterna.Je 278.6

    Aquell matí, el sacerdot havia oficiat la cerimònia que commemorava la roca colpejada al desert. Aquella roca era el símbol del qui, amb la seva mort, faria brollar torrents vius de salvació per a tothom qui estigui assedegat. Les paraules de Crist eren l’aigua de vida. En presència de la multitud que s’havia congregat es va apartar a fi que el colpegessin perquè l’aigua de vida pogués fluir al món. Satanàs pensava que, colpejant Crist, destruiria el Príncep de vida, però de la roca colpejada en va fluir aigua viva. Quan Jesús va parlar així al poble, els cors vibraven amb una estranya reverència; de manera que molts haurien exclamat amb la samaritana: «Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set”. 10Joan 4: 15. Je 279.1

    Jesús coneixia els desigs de l’ànima. La pompa, les riqueses i l’honor no poden satisfer el cor. «Si algú té set, que vingui a mi”. Els rics, els pobres, els d’alt llinatge, els humils, tothom és benvingut per igual. Ell promet que alleujarà la ment afeixugada, que consolarà els qui sofreixen i donarà esperança als desvalguts. Molts dels qui escoltaven Jesús ploraven per causa d’alguna esperança decebuda. Molts patien en secret. Molts cercaven de satisfer els seus delers amb les coses del món i la lloança dels homes. Però quan tot ja s’havia aconseguit, descobrien que s’havien esforçat per a obtenir el que només era una cisterna esquerdada, incapaç de sadollar la seva set. Eren allà, enmig de l’esplendor d’aquella escena joiosa, insatisfets i tristos. Aquella exclamació sobtada, «Si algú té set», els va distreure de la seva meditació trista i, quan van sentir les paraules que seguien, una nova esperança els va il·luminar la ment. L’Esperit Sant els va presentar el símbol fins que hi van veure l’oferiment del do sense preu de la salvació.Je 279.2

    L’exclamació de Crist per a les ànimes assedegades encara retruny. De fet, ens crida amb una força encara més gran que aquella que es va sentir al temple aquell darrer dia de la festa. La deu brolla per a tothom. Als cansats i fatigats se’ls ofereix un cabal refrescant de vida eterna. Jesús encara clama: «Si algú te set, que vingui a mi i begui”. «Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res”. 11Apocalipsi 22: 17. «El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna”. 12Joan 4: 14.Je 279.3

    Larger font
    Smaller font
    Copy
    Print
    Contents