Capítol 42—El pes de la tradició

Aquest capítol està basat en Mateu 15: 1-20; Marc 7: 1-23.

Els escribes i els fariseus, que esperaven enfrontar-se amb Jesús durant la Pasqua, li havien parat una trampa. Però Jesús, que coneixia les seves intencions, no va acudir a la cita. «Uns fariseus i uns mestres de la llei anaren a trobar Jesús”. ^{1Mateu 15: 1.} Com que no anava a ellls, ells van anar a Jesús. Durant un temps havia semblat que la gent de Galilea hauria rebut Jesús com al Messies i tenien por que la jerarquia perdés tot el poder en aquella regió. La missió dels dotze, que indicava quin havia de ser l’abast de l’obra de Crist i havia posat els deixebles en un conflicte encara més di-recte amb els rabins, havia tornat a despertar la gelosia dels líders de Jerusalem. Els espies que havien enviat a Cafarnaüm al principi del seu ministeri i que havien provat d’acusar-lo de trencar el repòs sabàtic, havien quedat confosos. Malgrat tot, els rabins estaven entestats a dur a terme els seus propòsits. Aleshores van enviar una altra delegació per a vigilar els moviments de Jesús i trobar alguna acusació contra ell.Je 239.1

Com havia passat abans, la base de la queixa era la seva desconsideració pels preceptes tradicionals que ofegaven la llei de Déu. Els havien establert a fi d’assegurar-se que es complia la llei. Però els consideraven de tant valor que van arribar a ser més sagrats que la pròpia llei. Tant era així que, en cas que entressin en conflicte amb els manaments donats al Sinaí, els preceptes rabínics tenien la preeminència.Je 239.2

Entre les normes observades amb més rigor hi havia la purificació cerimonial. Un error en les formes que calia observar abans de cada àpat es considerava un pecat abominable que calia castigar en aquesta vida i en la futura; de manera que l’aniquilació del transgressor es considerava un acte virtuós.Je 239.3

Les normes que tenien a veure amb la purificació eren innombrables. Per a aprendre-les totes calia gairebé tota una vida. El qui intentava observar les exigències rabíniques havia de lluitar constantment amb la corrupció cerimonial; era un enfilall inacabable de rentaments i purificacions. Tant era així, que, mentre el poble estava ocupat amb distincions fútils i observances que Déu no havia demanat, desviava l’atenció dels grans principis de la llei divina.Je 239.4

Jesús i els seus deixebles no observaven aquells rentaments cerimonials. Per això els espies van convertir aquesta negligència en la base de la seva acusació. Però no van atacar Crist de cara, sinó que se li van atansar criticant els seus deixebles. Davant de tota la multitud, van preguntar: «Com és que els teus deixebles violen la tradició dels antics i no es renten les mans ritualment a l’hora de menjar?” ^2. Je 239.5

Sempre que el missatge de la veritat ar-riba a les ànimes amb una força especial, Satanàs incita els seus agents a començar una disputa sobre alguna qüestió menor. D’aquesta manera mira de distreure l’atenció de l’assumpte realment important. Sempre que comença alguna bona obra surt un primmirat disposat a obrir una disputa per detalls de forma o algun tecnicisme, a allunyar la ment de les realitats vives. Quan sembli que Déu és a punt d’actuar de manera especial per al seu poble, no permetem que aquesta gent ens empantaneguin en controvèrsies que només portaran la ruïna de les ànimes. Les preguntes que més ens hem de fer són: Crec amb fe salvadora en el Fill de Déu? La meva vida és en harmonia amb la llei divina? «Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida».^3. «Sabem que coneixem Déu si guardem els seus manaments».^4.Je 240.1

Jesús no va fer res per tal de defensar la seva conducta ni la dels seus deixebles. No es va referir a les acusacions que se li feien. En canvi, va treure a la llum l’esperit que movia aquells fanàtics dels ritus humans. Els va posar un exemple de com actuaven una vegada i una altra i havien actuat immediatament abans d’anar-lo a cercar. «Ell els respongué: “I com és que vosaltres violeu els manaments de Déu en nom de la vostra tradició? En efecte, Déu ha dit: ‘Honra el pare i la mare’. I també: ‘Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort’. Però vosaltres afirmeu: ‘El qui digui al pare o a la mare: ‘Consagro a Déu els béns amb què us hauria d’ajudar’, ja no té cap obligació d’honrar els seus pares’. Així, en nom de la vostra tradició, invalideu la paraula de Déu”». ^5. És que ells havien fet que la transgressió del cinquè manament no tingués cap conseqüència i, en canvi, eren extremadament primmirats a l’hora de posar en pràctica les tradicions dels ancians. Ensenyaven al poble que el fet de consagrar al temple una propietat era una obligació encara més sagrada que tenir cura i honorar pare i mare; que, fos quina fos la gravetat de la necessitat dels pares, tocar-ne una part, per menuda que fos, era un sacrilegi. Un fill desnaturalitzat i deshonest en tenia prou de pronunciar la paraula ‘corban’ damunt de la seva propietat perquè, consagrant-la a Déu d’aquella manera, la podia retenir per al seu profit mentre visqués i, després de la seva mort, passaria a engrossir el tresor del temple. D’aquesta manera tenien llibertat total, abans i després de morir, per a faltar a les seves obligacions amb els progenitors amb la cobertura d’una pretesa consagració a Déu.Je 240.2

Jesús no va minimitzar mai, ni de paraula ni amb fets, l’obligació de fer donacions o ofrenes a Déu. Ell mateix havia donat la llei amb les instruccions relacionades amb els delmes i les ofrenes. Mentre va ser a la terra, va elogiar la dona pobra que havia donat al tresor del temple tot el que tenia. Però el zel per Déu que fingien els sacerdots i els rabins era una pantomima que volia amagar el seu desig d’enaltiment. Enganyaven el poble, que havia de suportar unes càrregues terribles que Déu no havia imposat. Ni tan sols els deixebles de Jesús estaven completament alliberats d’aquell jou que els havien carre-gat a l’esquena els prejudicis heretats i l’autoritat dels rabins. Aleshores, en revelar el veritable esperit dels rabins, Jesús volia alliberar dels lligams de les tradicions tots els qui desitjaven servir Déu de veritat.Je 240.3

«Hipòcrites!», va exclamar mentre s’adreçava als espies arters. «Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres quan digué: “Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”». ^{6Mateu 15: 7-9.} Les paraules de Crist eren una esmena total al sistema farisaic. Declarava que, en posar els seus re-queriments per damunt dels preceptes di-vins, els rabins es posaven ells mateixos per damunt de Déu.Je 241.1

Els enviats de Jerusalem eren plens de ràbia. No podrien acusar Jesús de ser un violador de la llei donada al Sinaí perquè havia posat en evidència les tradicions dels seus acusadors. Els grans preceptes de la llei que havia presentat apareixien en un contrast colpidor amb les normes insignificants que havien maquinat els homes.Je 241.2

Jesús havia explicat a la multitud, i més endavant també ho faria de manera més detallada amb els seus deixebles, que la corrupció no ve de fora, sinó de dins. La puresa i la impuresa són de l’àmbit de l’ànima. Les males accions, les males paraules, els mals pensaments, la transgressió de la llei de Déu corrompen l’home, no la poca cura en l’execució d’unes cerimònies externes d’origen humà.Je 241.3

Els deixebles van notar la ràbia dels espies en quedar exposats els seus falsos ensenyaments. Van veure les mirades irades i van sentir les seves paraules mig mastegades de disgust i revenja. Aleshores, oblidant que, tot sovint, Jesús donava proves que llegia els cors com si fossin un llibre obert, li van explicar l’efecte de les seves paraules. Amb l’espe-rança que podria reconciliar-se amb els funcionaris irats, van dir a Jesús: «“Saps que els fariseus s’han escandalitzat d’això que has dit?” Ell els respongué: “Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada”». ^{7Mateu 15: 12, 13.}Je 241.4

Els costums i les tradicions que els ra-bins tenien en tan alta estima eren d’aquest món, no del cel. Per molta autoritat que tin-guessin sobre el poble, no podien passar la prova de Déu. El dia que «Déu jutjarà totes les accions, per amagades que siguin, tant les bones com les dolentes», ^{8Cohèlet: 12: 14.} quan les hauran substituït els manaments de Déu, totes les invencions humanes semblaran sense valor.Je 241.5

La substitució dels manaments de Déu per les normes humanes encara no ha aca-bat. Fins i tot entre els cristians hi ha institucions i costums el fonament dels quals no és cap altre que la tradició dels pares. Aquesta mena d’institucions que es recolzen en una autoritat merament humana han suplantat les de designació divina. Els homes s’aferren a les seves tradicions, reverencien els seus costums i coven odi contra els qui volen mostrar-los l’error. Ara, que se’ns mana que cridem l’atenció cap als manaments de Déu i la fe de Jesús, percebem aquella mateixa ene-mistat que es va manifestar en temps de Crist. Del poble romanent de Déu s’ha escrit: «El drac, ple de ràbia contra la dona, se n’anà a fer la guerra contra la resta de la seva descendència, contra els qui guarden els manaments de Déu i mantenen ferm el testimoni de Jesús».^{9Apocalipsi 12: 17}Je 241.6

Però «tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada”. En lloc de l’autoritat dels anomenats pares de l’església, Déu ens demana que acceptem la paraula del Pare etern, Senyor del cel i de la terra. Només en ella hi trobarem la veritat lliure de mescles amb l’error. David va escriure: «Soc més instruït que tots els meus mestres de tant que medito el teu pacte. Guardar els teus preceptes em fa més assenyat que els ancians”. ^{10M ateu 15: 9.} Tothom qui accepti l’autoritat humana, els costums de l’església o les tradicions dels pares hauria de parar atenció a l’advertiment de les paraules de Crist: «El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. ^{11Salm 119: 99, 100.}Je 241.7