Capítol 32—El centurió i la vídua de Naín
Aquest capítol està basat en Mateu 8: 5-13 i Lluc 7: 1-17.
Crist havia dit al noble el fill del qual havia guarit: «Si no veieu senyals i prodigis, no creieu». Que per a reconèixer-lo com el Messies la seva pròpia nació li demanés aquella mena de senyals externs l’entristia profundament. Una vegada i una altra, la seva incredulitat el desconcertava. Però la fe d’aquell centurió que se li va acostar el va admirar. Ell no qüestionava el poder del Salvador. Ni tan sols li va demanar que obrés el miracle personant-se a casa seva. Tan sols va assegurar: «Digues només una paraula i el meu criat es posarà bo”. Je 184.1
El criat del centurió estava paralític i moribund. Per als romans, els servents eren esclaus que es compraven i venien als mercats. Per això els tractaven amb crueltat i desconsideració. El centurió, en canvi, sentia un afecte viu pel criat, de manera que desitjava amb totes les seves forces que es refés. Creia que Jesús el podria guarir. No havia vist el Salvador, però els relats que n’havia sentit li havien inspirat fe. No obstant els formalismes dels jueus, aquest romà estava convençut que la seva religió era superior a la de l’Imperi. Ja havia traspassat les barreres dels prejudicis nacionals de l’odi que separava els conqueridors de poble conquerit. Havia manifestat respecte pel servei de Déu i s’havia mostrat amable amb els jueus, els seus adoradors. En els ensenyaments de Crist, tal com els havia entès per la informació que li havia arribat, hi trobava el que suplia la necessitat de l’ànima. Tot allò que en ell hi havia d’espiritual responia a les paraules del Salvador. Però se sentia indigne de presentar-se davant de Jesús i va demanar als ancians jueus que fessin la petició de guarició del criat en nom seu. Ells coneixien el gran Mestre i, pensava, sabrien com adreçar-se-li per a guanyar-se’n el favor.Je 184.2
Quan Jesús entrà a Cafarnaüm, se li acostà una delegació d’ancians que li va explicar el desig del centurió, tot declarant: «Es mereix que li facis aquest favor, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga».Je 184.3
Immediatament, Jesús va voler anar a casa de l’oficial però, empès per la multitud, avançava lentament. La notícia de la seva arribada el precedia i el centurió, mogut per la seva inseguretat, li feu arribar un missatge: «Senyor, no et molestis, que jo no soc digne que entris a casa meva”. Però el Salvador va seguir endavant amb les seves intencions; de manera que el centurió es va aventurar a apropar-se-li tot completant el missatge dient: «Ni tan sols m’he considerat digne de venir a trobar-te; però digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè també jo, que estic posat sota l’autoritat d’un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: “Vés-te’n”, i se’n va, i a un altre: “Vine”, i ve, i al meu servent li mano: “Fes això”, i ho fa”. Venia a dir que, així com ell representava el poder de Roma i els seus soldats reconeixien que la seva autoritat era superior, Jesús representava el poder del Déu infinit i totes les coses creades obeeixen la seva paraula. Per tant, si ell ordenava a la malaltia que se n’anés, la malaltia l’obeiria. Ell podia convocar els seus missatgers celestials i ells portarien la virtut guaridora. Només calia que pronunciés un mot i el seu criat seria guarit.Je 184.4
«Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: “En veritat us dic que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”». «Després Jesús digué al centurió: “Véste’n, i que es faci tal com has cregut”. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo». Els ancians jueus que recomanaren el centurió a Crist havien mostrat com de lluny eren de posseir l’esperit de l’evangeli. No reconeixien que la nostra gran necessitat és només clamar per la misericòrdia de Déu. Moguts per la seva pròpia justícia van acceptar l’encàrrec del centurió perquè s’havia mostrat favorable a “la nostra nació”. En canvi, el centurió havia dit d’ell mateix: «No soc digne”. La gràcia de Crist havia tocat el seu cor. Veia la seva pròpia indignitat i, tanmateix, no temia demanar ajuda. No va confiar en la seva pròpia bondat. El seu argument era la seva gran necessitat. La seva fe es va apoderar de Crist tal com és realment. No cregué en ell com un mer taumaturg, sinó com l’amic i el Salvador de la humanitat.Je 185.1
Aquesta és la manera com tots els pecadors poden apropar-se a Crist. «Ell ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó en virtut del seu amor». Quan Satanàs ens diu que som pecadors, que no podem esperar que rebrem la benedicció de Déu, responguem-li que Crist va venir al món per a salvar els pecadors. No tenim res que puguem oferir a Déu en penyora. Però ara, com sempre, podem fer valer la nostra situació desesperada que fa indispensable el seu poder redemptor. Si renunciem a la dependència del jo podrem mirar la creu del Calvari i dir: «No tinc res de valor, només confio en la creu».Je 185.2
Des de la infantesa, els jueus rebien instrucció sobre l’obra que havia de fer el Messies. Coneixien bé les declaracions inspirades dels patriarques i els profetes, així com l’ensenyament que proporcionaven els símbols del ritu dels sacrificis. I, tanmateix, havien menystingut la llum. Per això ara no veien que Jesús tingués res de desitjable. No obstant, el centurió; nascut en el paganisme; format en la idolatria de la Roma imperial, entrenat per a ser un soldat; en aparença, aïllat de la vida espiritual per la seva educació i el seu entorn; i, per si això no fos poc, encara més allunyat pel fanatisme dels jueus i el menyspreu que els seus paisans sentien pel poble d’Israel; aquest home, havia percebut la veritat que els fills d’Abraham eren incapaços de veure. No es va esperar per a veure si els jueus rebien Aquell que afirmava ser el seu Messies. Per tal com «el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes» l’havia il·luminat, encara que de manera molt remota, havia sigut capaç de discernir la glòria del Fill de Déu.Je 185.3
Per a Jesús, aquella fou una prova de l’obra que havia de dur a terme l’evangeli entre els gentils. Ple de goig, va mirar més enllà, al moment en què les ànimes de totes les nacions es reuniran i formaran el seu regne. Amb una profunda tristesa, va mostrar als jueus que havien rebutjat la seva gràcia: «Us dic que vindrà molta gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els fills del regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». Ai las! Quants encara es preparen per a aquella decepció fatal! Mentre hi ha ànimes que viuen en la foscor idòlatra que accepten la seva gràcia, quants n’hi pot haver en terres cristianes que han vist la llum i l’han rebutjada!Je 186.1
Jesús va encaminar els seus passos cap a Naín, un llogarret a més de trenta quilòmetres de Cafarnaüm, en un altiplà que s’obre cap a la bella i ampla plana d’Esdreló. El seguien molts dels seus deixebles i altra gent. Mentre era de camí, molts se li apropaven per a escoltar les seves paraules d’amor i compassió, li portaven els malalts perquè els guarís. Tots tenien l’esperança que Aquell qui brandava un poder tan extraordinari i meravellós es donaria a conèixer com el Rei d’Israel. Una multitud s’agombolava i formava una massa de gent joiosa i expec-tant que el seguia mentre pujava pel corriol rocós que menava a la porta del llogarret de muntanya.Je 186.2
Mentre s’hi apropaven, de lluny, van veure que en sortia un seguici funerari. Amb pas lent i apesarat, s’encaminava al lloc de l’enterrament. Damunt d’un fèretre descobert, obrint la comitiva, hi portaven un cos sense vida, envoltat de ploramorts que omplien l’aire amb els seus crits de lament. Tots els habitants del poble s’havien reunit per a presentar el seu respecte pel difunt i el seu afecte pels seus familiars.Je 186.3
Era una visió que movia a la condolen-ça. El difunt era el fill únic de la seva mare, que era vídua. La dona, plorosa i sola, seguia el seu únic suport i consol terrenal de camí a la tomba. «Així que el Senyor la va veure, en sentí compassió». Mentre ella avançava sense veure res, plorant, sense notar la seva presència, ell se li acostà i, ple de tendresa, li digué: «No ploris». Jesús era a punt de canviar la pena en joia, encara que no podia reprimir l’expressió de commiseració.Je 186.4
«Després s’acostà al fèretre i el va tocar”. Ni tan sols el contaminava el contacte amb els morts. Els portadors es van aturar i els laments de les ploramorts van cessar. Les dues comitives van envoltar el fèretre, esperant contra tota esperança. N’hi havia Un que havia foragitat la malaltia i vençut dimonis. Que potser la mort també se sotmetria al seu poder?Je 186.5
Amb una veu plena d’autoritat que tra-vessa l’oïda dels morts, ordenà: «T’ho mano: jove, aixeca’t”. El jove va obrir els ulls, Jesús l’agafà de la mà i el va aixecar. La seva mirada es trobà amb la d’aquella dona que fins feia uns instants plorava desconsolada al seu costat i mare i fill es van fondre en una abraçada estreta, llarga i feliç. La multitud mirava en silenci, com si fos víctima d’un encanteri. «Tothom va quedar esglaiat i [entre murmuris i reverències] glorificaven Déu dient: “Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres”. I també: “Déu ha visitat el seu poble”». El seguici fúnebre va tornar a Naín, però ara com una processó triomfal. De manera que «l’anomenada de Jesús s’escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes”. Je 186.6
Aquell qui, a les portes de Naín, es va posar al costat de la mare plorosa vetlla al costat de tothom qui plora al costat d’un fèretre. El nostre desconsol el commou i li inspira compassió. Té el cor ple d’amor i tendresa immutables. La seva paraula, que va cridar el mort a vida és ara tan eficaç com quan fou adreçada al jove mort de Naín i declara: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra». El pas dels anys no marceix aquell poder ni l’exhaureix l’activitat incessant de la gràcia que vessa d’ell. Ara com abans ell és el Salvador de tots els qui creuen en ell.Je 187.1
En retornar-li el fill, Jesús va transformar el dol de la mare en joia, encara que el noi hagués tornat a la vida terrenal per a seguir suportant-ne les penes, les dificultats i els perills, per a tornar a ser víctima del poder de la mort. Però Jesús consola la nostra pena pels qui han mort amb un missatge d’esperança infinita: «Soc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme». «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició per a destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per a alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida».Je 187.2
Quan el Fill de Déu els ordena que visquin Satanàs no pot retenir els morts entre les seves urpes. No pot retenir en la mort espiritual ni una sola ànima que rep amb fe la paraula potent de Crist. Déu crida tots els morts en el pecat: «Aixeca’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts”. Aquesta paraula és vida eterna. Ens dona vida com la primera paraula amb què Déu va ordenar l’home que visqués. Així com l’ordre de Crist: «T’ho mano: jove, aixeca’t” va donar la vida al jove de Naín, també l’ordre: «Ressuscita d’entre els morts” és vida per a l’ànima que la rep. Déu «ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat». Amb la seva paraula ens ho ofereix tot. Si l’acceptem, la deslliurança és nostra.Je 187.3
Així mateix, «si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals”. «Perquè a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i anirem a l’encontre del Senyor dalt als aires. I així estarem amb ell per sempre». Heus ací les paraules de consol amb què ell ens ordena que ens consolem els uns als altres.Je 187.4