Capítol 9—Temps conflictius
Des de la infantesa més primerenca, el nen jueu estava envoltat de les exigències dels rabins. Un seguit de normes rígides go-vernaven tots i cada un dels actes amb tanta minuciositat que arribava fins als detalls més insignificants de la vida. Els mestres de la sinagoga instruïen els joves en les incomptables regulacions que, com a israelites ortodoxos que eren, s’esperava que complissin. Però Jesús no s’interessava per res de tot allò. Ja des de nen actuà amb independència de les lleis rabíniques. Les Escriptures de l’Antic Testament eren l’objecte del seu estudi permanent i els mots ‘Així diu el Senyor’ eren una constant del seu discurs.Je 38.1
A mesura que el coneixement de la condició de la gent començà a obrir la seva ment, veié que les exigències de la societat xocaven constantment amb els manaments de Déu. Els homes s’apartaven de la Paraula de Déu i exaltaven teories inventades. Observaven uns ritus tradicionals mancats de qualsevol virtut. La seva adoració només era un enfilall de cerimònies. Les veritats sagrades que havien d’ensenyar havien quedat ocultes als adoradors. Veia que el seu culte sense fe no els atorgava la pau. Desconeixien la llibertat d’esperit que haurien obtingut si haguessin servit Déu en la veritat. Jesús havia vingut per a ensenyar el significat de l’adoració de Déu i no podia sancionar que es mesclessin les exigències humanes amb els preceptes divins. No atacava els preceptes ni les pràctiques dels mestres més erudits; però, quan el van reprendre per la senzillesa dels seus hàbits va justificar la seva conducta presentant la Pa-raula de Déu.Je 38.2
Jesús cercava de complaure tothom que se li acostava de la manera més amable i submisa. A causa de la seva amabilitat i discreció, els ancians i els escribes suposaven que el podrien influir fàcilment amb els seus ensenyaments. El van instar a rebre les màximes i les tradicions que procedien dels rabins antics, però ell demanava quina autoritat tenien en les Sagrades Escriptures. Escoltaria qualsevol paraula que procedís dels llavis de Déu, però no podia obeir cap invenció humana. Era evident que Jesús coneixia fil per randa les Escriptures i les presentava amb la seva importància justa. Els rabins s’avergonyien del fet que els instruís un galifardeu. Afirmaven que a ells els corresponia la feina d’explicar les Escriptures i que ell havia d’acceptar la interpretació que en feien. Els indignava que s’oposés a les seves paraules.Je 38.3
Sabien que les seves tradicions no trobaven cap autoritat en les Escriptures i s’adonaven que, en la comprensió dels assumptes espirituals, Jesús els portava molt d’avantatge. Malgrat tot, els molestava que Jesús no obeís els seus dictats. Com que no el van convèncer, van cercar Josep i Maria i els van presentar el seu historial d’incompetències. D’aquesta manera, fou objecte de reprensió i censures.Je 38.4
Ja de ben petit, Jesús va començar a actuar per ell mateix a l’hora de formar-se el caràcter. Ni tan sols el respecte o l’amor pels seus pares va poder apartar-lo de l’obediència a la Paraula de Déu. ‘Està escrit’ era el seu argument cada vegada que feia alguna cosa que s’allunyava dels costums familiars. Però la influència dels rabins va fer que la seva vida fos amarga. Fins quan era jove va haver d’aprendre la dura lliçó del silenci i la resignació pacient.Je 39.1
Els seus germans, els fills de Josep, es posaven del costat dels rabins. Insistien que cal respectar les tradicions com si fossin manaments de Déu. Arribaven a considerar els preceptes humans de més valor encara que els de Déu i la clarividència amb què Jesús distingia la veritat de la falsedat els irritava profundament. La seva estricta obediència a la Llei de Déu per a ells no era altra cosa que tossuderia i obstinació. Els sorprenia amb quin coneixement i saviesa responia als rabins. Sabien que no havia rebut cap instrucció de cap savi, però no podien dei-xar de veure’l com un instructor. Reconeixien que havia rebut una educació molt superior a la que ells havien rebut. Però no discernien que tenia accés a l’arbre de la vida, la font d’un coneixement que ells desconeixien del tot.Je 39.2
Crist no era exclusivista. Per això, en aquest aspecte, apartant-se de les seves rígides normes, ofenia especialment als fariseus. Va descobrir que, com si es tractés d’un assumpte massa sagrat per a la vida quotidiana, el món de la religió estava separat per una elevada muralla d’ocultació que no va dubtar a enderrocar. Quan coneixia algú no li preguntava per les seves creences ni a quina església pertanyia. Exercia el seu poder auxiliador en benefici de tots els qui necessitaven ajuda. En lloc de recloure’s en una cella d’ermità per a mostrar el seu caràcter celestial, treballava honestament per a la humanitat. Inculcava el principi que la religió de la Bíblia no consisteix en la mortificació del cos. Va ensenyar que la religió pura i sense màcula no està destinada només a certs moments i ocasions. En qualsevol moment i en qualsevol lloc manifestava un interès amorós per les persones i escampava al seu voltant la llum de la pietat alegre. Per als fariseus, tot això era una ofensa perquè mostrava que la religió no té res a veure amb l’egocentrisme i que la seva devoció mòrbida per l’interès personal era molt lluny de ser una pietat correcta. Amb això es va encendre la seva enemistat contra Jesús, de manera que van voler forçar-lo a sotmetre’s a les seves regulacions.Je 39.3
Jesús treballava per a alleujar tots els casos de sofriment que veia. No tenia gaires diners, però, sovint, es negava l’aliment per tal de socórrer els qui semblaven més necessitats que ell mateix. Els seus germans pensaven que la seva influència acabava contrarestant la d’ells. Cap d’ells tenia, ni desitjava tenir, el tacte que ell mostrava. Quan s’adreçaven amb rudesa als pobres i degradats, Jesús els buscava i els deia paraules encoratjadores. Als qui patien alguna necessitat, els donava un got d’aigua fresca i els lliurava el seu propi menjar. Amb l’alleujament dels so-friments aconseguia que les veritats que ensenyava es relacionessin amb els seus actes de misericòrdia i, d’aquesta manera, quedessin gravades en la memòria.Je 39.4
Tot això molestava els seus germans. Eren més grans que ell i estaven convençuts que ell havia d’obeir-los. L’acusaven de sentir-se superior i li retreien que es posés per damunt dels mestres, els sacerdots i els governants del poble. Sovint l’ amenaçaven i mira ven d’intimidar-lo. Però ell seguia endavant i feia de les Escriptures la seva guia.Je 39.5
Jesús estimava el seus germans i els tractava amb una amabilitat infatigable. Però ells n’estaven gelosos i manifestaven la descreença i el menyspreu més decidits. No entenien la seva conducta. Jesús presentava grans contradiccions. Era el Fill diví de Déu i, alhora, un nen indefens. Era el Creador dels mons i la terra era la seva possessió; tanmateix, la pobresa va marcar cada pas de la seva vida. La seva dignitat i la seva individualitat eren completament diferents de l’orgull i la presumpció terrenals; no es delia per la grandesa del món i es mostrava satisfet, encara que la seva fos la situació més humil. Això irritava els seus germans. No suportaven la seva serenitat constant davant de les proves i les privacions. No sabien que s’havia fet pobre per mor de nosaltres, a fi que ens enriquíssim «amb la seva pobresa”. Entenien la seva missió tan malament com els amics de Job com-prenien la seva humiliació i el seu sofriment.Je 40.1
Els seus germans van entendre mala-ment Jesús perquè no era com ells. No tenia el mateix model que ells. En mirar als éssers humans s’havien apartat de Déu i estaven mancats del seu poder. Les formes de religió que observaven eren incapaces de transformar el caràcter. Pagaven «el delme de la menta, del fonoll i del comí», però deixaven de banda «les coses més importants de la Llei: la justícia, la commiseració i la fidelitat». Per a ells, l’exemple de Jesús era causa d’irritació contínua. Només hi havia una cosa al món que odiés: el pecat. No podia ser testimoni d’una mala acció sense sentir un dolor que li era impossible de dissimular. El contrast entre els formalistes, l’aparença de san-tedat dels quals ocultava el seu amor pel pecat, i un caràcter que sentia un zel tothora suprem per la glòria de Déu era inequívoc.Je 40.2
La vida de Jesús condemnava el mal, per això se li oposaven tan a casa seva com fora. La seva integritat i la seva abnegació eren objecte de comentaris sorneguers que definien la seva paciència i la seva amabilitat com a signes de covardia.Je 40.3
Jesús va tastar totes i cada una de les causes d’amargor que acompanyen la humanitat. Hi havia qui intentava menysprear-lo a causa del seu naixement i, fins durant la seva infantesa, va ha ver de veure com se’l miraven burletes i feien comentaris maliciosos. N’hi hauria hagut prou que hagués respost amb una mirada o una paraula impacient, hagués concedit amb els seus germans una sola vegada a cometre una mala acció, hauria fracassat en el seu objectiu de ser un exemple perfecte. Per tant, no hauria pogut tirar endavant el pla de la nostra redempció. Només que hagués admès una sola excusa per al pecat, Satanàs hauria triomfat i el món s’hauria perdut. Per això el temptador s’esforçava perquè la seva vida fos una prova constant que l’empenyés a pecar.Je 40.4
Però no tenia altra resposta a les temptacions que aquesta: «Està escrit». Eren poques les vegades que reprenia cap de les provocacions dels seus germans, sinó que sempre tenia als llavis una paraula provinent de Déu. Sovint l’acusaven de covard perquè rebutjava ajuntar-se amb ells per a cometre algun acte prohibit. La seva resposta era sempre: «Està escrit: “Venerar el Senyor és la saviesa, apartar-se del mal és la intel·ligència”». Je 40.5
N’hi havia que buscaven la seva companyia perquè la seva presència els inspirava pau. Tanmateix, la majoria l’evitaven perquè la seva vida immaculada era per a ells una reprensió constant. Els joves l’empenyien a fer el que ells feien. Tenia una personalitat brillant i alegre, la seva presència era un gaudi i els suggeriments que sempre tenia a punt eren benvinguts. No obstant, els seus escrúpols els impacientaven i el titllaven de rígid i estret de mires. La resposta de Jesús era, indefectiblement: «Està escrit: “Com mantindrà pur un jove el seu camí? Vivint d’acord amb la teva paraula”. Guardo al fons del cor el que has promès, per no pecar en contra teu”». Je 40.6
Sovint li preguntaven: «Per què t’esforces a ser tan estrany, tan diferent de tots nosaltres?» ell deia: «Està escrit: “Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la Llei del Senyor. Feliços els homes que guarden el seu pacte i cerquen el Senyor amb tot el cor, no cometen mai cap mal, segueixen els seus camins”». Je 41.1
Quan algú li preguntava per què no participava en les festes dels joves de Natzaret, responia: «Està escrit: “Soc més feliç guardant el teu pacte que fruint de grans riqueses. Vull meditar els teus preceptes i fer cas dels teus camins. Els teus decrets són la meva delícia, no oblidaré la teva paraula”». Je 41.2
Jesús no exigia els seus drets. Sovint, la seva feina esdevenia excessivament severa sense cap necessitat perquè tenia un caràcter voluntariós i no es queixava mai. Tanmateix, mai no es desanimava ni abandonava. Superava totes aquestes dificultats vivint sota la mirada atenta de Déu. No es rebel·lava quan algú el tractava amb duresa, sinó que suportava l’insult amb paciència.Je 41.3
Una vegada i una altra li preguntaven: «Per què permets que fins els teus germans et tractin d’aquesta manera?” Ell responia: «Està escrit: “No oblidis la meva instrucció, fill meu, guarda en el cor els meus preceptes: gaudiràs de llarga vida, dies i anys de prosperitat. No perdis l’amor ni la fidelitat: lliga-te-les al coll, grava-te-les al cor, i aconseguiràs favor i estima tant de Déu com dels homes”». Je 41.4
Des del moment que els pares de Jesús el van trobar al temple, per a ells la seva conducta va ser un misteri. No discutia mai, però el seu exemple era una lliçó constant. Semblava que vivia separat de la resta. Els seus moments de felicitat es produïen quan estava sol, enmig de la natura i amb Déu. Sempre que podia, s’apartava de la feina i se n’anava al camp, per a meditar enmig de valls verdes, per a mantenir la comunió amb Déu enmig de les muntanyes o dels arbres del bosc. De bon matí solia recloure’s en algun lloc apartat, meditant i escodrinyant les Escriptures o pregant. Després d’aquests moments tranquils, retornava a casa per a reprendre les seves tasques i ser exemple de treball pacient.Je 41.5
El respecte i l’amor per la seva mare marcaven la vida de Crist. Maria, en el fons del cor, creia que aquell nen sant que havia infantat era el Messies esperat durant tant de temps. Però no gosava expressar la seva fe. Mentre Jesús va viure a la terra, ella va compartir els seus sofriments. Durant la infantesa i la joventut del seu fill, ella va ser el testimoni pesarós de les proves que queien damunt d’ell. Cada vegada que vindicava el que sabia que eren conductes correctes, ella mateixa es posava en una situació compromesa. Considerava que les relacions de la família i la tendra cura de la mare vigilant els fills són de vital importància en la formació del caràcter. Els fills de Josep ho sabien i, apel·lant a la seva ansietat, miraven de corregir les pràctiques de Jesús d’acord amb el seu estàndard.Je 41.6
Sovint, Maria renyava Jesús i li ordenava que es conformés als costums dels rabins. Però res no el persuadia de canviar els seus hàbits de contemplació de l’obra de Déu ni de cercar l’alleujament del sofriment dels homes o els animals. Quan els sacerdots i els mestres requerien Maria que els ajudés a controlar Jesús, ella es torbava molt, però la pau retornava al seu cor quan ell presentava les declaracions de les Escriptures en què es basava la seva conducta.Je 41.7
De vegades, Maria vacil·lava entre Jesús i els seus germans, que no creien que ell fos l’enviat de Déu. Però les proves que el caràcter de Jesús era diví eren abundants. Veia com se sacrificava pel bé dels altres. La seva presència feia que a la casa hi regnés un ambient pur i la seva vida era com un llevat que treballava enmig dels elements de la societat. Innocent i immaculat com era, caminava enmig dels irreflexius, dels rudes, dels descortesos, s’envoltava de publicans injustos, de soldats pagans, de pagesos esquerps i de la multitud més diversa. Aquí deia un mot compassiu, allà un altre de consol a algú que estava aclaparat per una pesada càrrega. Compartia les seves penes i els repetia les lliçons que la natura li havia ensenyat de l’amor, de l’amabilitat i de la bondat de Déu.Je 42.1
Ensenyava a tothom que s’havien de veure dotats de preciosos talents que, usats correctament, els assegurarien riqueses eternes. Despullava la vida de qualsevol vanitat i amb el seu propi exemple ensenyava que cada moment de la vida està carregat de conseqüències eternes, que cal administrar-lo com un tresor i dedicar-lo a objectius sants. Considerava que no hi ha cap ésser humà mancat de cap valor, sinó que mirava d’aplicar el remei salvador a totes les ànimes. Fos quina fos la com-panyia en què es trobava, presentava una lliçó que era l’adequada per al moment i les circumstàncies. Procurava inspirar amb esperança als més desvalguts i fracassats, presentant-los la promesa que esdevindrien lliures de qualsevol culpa o mal, que obtindrien un caràcter tal que els assenyalaria com a fills manifestos de Déu. Sovint es trobava amb els que havien caigut sota el control de Satanàs i no tenien forces per a alliberar-se de les seves trampes. Jesús tenia per a tothom qui estava desanimat o malalt, que era víctima de les temptacions o que havia caigut, les paraules més tendres, justes i entenedores. També en coneixia que lliuraven un combat cos a cos amb l’adversari de les ànimes, als quals encoratjava que perseveressin, prometent-los la victòria perquè els àngels de Déu eren al seu costat i els en farien sortir vencedors. Aquells a qui així ajudava quedaven convençuts que ell era l’Únic en qui podien confiar plena-ment, perquè mai no trairia els secrets que ells vessaven en la seva orella compassiva.Je 42.2
Jesús sanava a la vegada el cos i l’ànima. L’interessava qualsevol mena de sofriment de què tenia notícia i auxiliava tots els qui sofrien amb el bàlsam de les seves paraules. Ningú podia dir que mai hagués obrat un miracle, però la virtut, el poder sanador de l’amor, fluïa d’ell i arribava als malalts i els oprimits. Ja des de la seva infantesa treballava per la gent de manera discreta. Per això, durant el seu ministeri públic, molts l’escoltaven amb goig.Je 42.3
Tanmateix, tota la seva infantesa, la seva joventut i fins quan ja era un home, Jesús hagué de caminar tot sol. A causa de la seva puresa i la seva fidelitat va haver de trepitjar tot sol el raïm del cup i ningú no el va ajudar. Va haver de suportar l’espantós pes de la responsabilitat de la salvació dels homes. Sabia que, tret que experimentés un canvi decidit en els seus principis i objectius, la raça humana estava perduda. Tal era la càrrega que havia de suportar la seva ànima i ningú podia ser conscient del pes que l’aclaparava. Mogut amb un propòsit ferm, va fer realitat el designi de la seva vida: esdevenir una llum per als homes.Je 42.4