Capítol 8—Una visita per Pasqua
Aquest capítol està basat en Lluc 2: 41-51.
Per als jueus, l’edat de dotze anys marca una fita entre la infantesa i la joventut. En arribar-hi, els nois hebreus eren anomenats fills de la llei, i de Déu. Rebien una instrucció religiosa especial i se’ls feia participar en les festivitats i les observances sagrades. Així doncs, d’acord amb aquest costum, Jesús visità Jerusalem en ocasió de la Pasqua. Com tots els israelites pietosos, Josep i Maria hi pujaven cada any per a assistir a la celebració d’aquesta festivitat i quan Jesús va tenir l’edat exigida se’l van endur amb ells.Je 33.1
Hi havia tres festivitats anuals, la Pasqua, la Pentecosta i la Festa dels Tabernacles, en què tots els homes d’Israel tenien ordre de presentar-se davant Déu a Jerusalem. De totes tres, la Pasqua era la que congregava una assistència més multitudinària. Molta gent venia de països remots on s’havien escampat els jueus. Els fidels, procedents d’arreu de Palestina, eren molt nombrosos. Calia viatjar uns quants dies per a arribar-hi des de Galilea. Els caminants s’unien en grans comitives que els proporcionaven companyonia i protecció. Pels camins pedregosos i escarpats, les dones i els homes d’edat avançada anaven a lloms de bous o ases. Els homes més forts i els joves feien el viatge a peu. La celebració de la Pasqua coincidia amb el final de març i el comen-çament de l’abril. Per tant, el paisatge resplendia amb l’esclat de les flors i s’alegrava amb el cant dels ocells. Tot al llarg del camí hi havia fites relacionades amb episodis memorables de la història d’Israel; de manera que els pares i les mares aprofitaven l’ocasió per a explicar als seus fills els prodigis que Déu havia obrat per al seu poble en el passat. Amenitzaven el viatge amb cants i música, i quan, finalment, les torres de Jerusalem apareixien en l’horitzó, totes les veus s’unien en el cant triomfal: «Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem! [...] Que resti la pau en els teus baluards i la calma en els teus casals!» Je 33.2
L’observança de la Pasqua s’instituí amb el naixement de la nació hebrea. L’última nit de la seva captivitat a Egipte, quan semblava que no hi havia cap indici de deslliurança, Déu els ordenà que es preparessin per a una sortida imminent. Havia advertit el faraó del judici final que cauria sobre els egipcis i donà instruccions als hebreus per tal que reunissin les seves famílies dins de casa seva. Després d’haver aspergit la llinda de la porta amb la sang d’un anyell degollat, se n’havien de menjar la carn rostida a la brasa, acompanyada de pa àzim i herbes amargues. «L’haureu de menjar així: amb la cintura cenyida, els peus calçats i el bastó a la mà. El menjareu de pressa, és la Pasqua del Senyor”. A mitja nit, tots els primogènits dels egipcis foren morts. Aleshores, el rei va enviar un missatge a Israel: «Alceu-vos i sortiu d’entre el meu poble, [...] i aneu a donar culte al Senyor, tal com heu demanat”. Els hebreus van sortir d’Egipte sent una nació independent. El Senyor havia ordenat que la Pasqua se celebrés d’any en any. Els digué: «I quan els vostres fills us preguntin: “Quin significat té per a vosaltres aquesta cerimònia?”, respondreu: “Aquest és el sacrifici de la Pasqua del Senyor, que va passar de llarg per les cases dels fills d’Israel, a l’Egipte quan anava ferint els fills dels egipcis i en va excloure les nostres cases”». D’aquesta manera, la història d’aquell alliberament miraculós es repetiria de generació en generació.Je 33.3
Després de la Pasqua seguien els set dies de la Festa dels Pans Àzims. El segon dia d’aquella festa es presentaven al Senyor les primícies dels fruits de la collita de l’any: una gavella d’ordi. Totes les cerimònies de la festa eren símbols de l’obra de Crist. L’alliberament d’Israel de l’esclavatge egipci era una lliçó en imatges de la redempció, la memòria de la qual mantenia la Pasqua. L’anyell degollat, el pa àzim i la gavella de les primícies represen-taven el Salvador.Je 34.1
En temps de Crist, per a la majoria de la gent, l’ observança d’aquesta festivitat havia degenerat en mer formalisme. Però per al Fill de Déu servava tot el seu significat.Je 34.2
La primera vegada que el nen Jesús contemplà el temple, veié els sacerdots vestits de blanc que exercien el seu ministeri solemne i la víctima sagnant damunt l’altar del sacrifici. Amb els fidels, es prosternà per a pregar alhora que el núvol d’encens ascendia a Déu. Fou testimoni dels ritus impressionants del cerimonial pasqual. Un dia rere l’altre veié com el significat se li feia més clar. Totes les accions semblaven estar lligades a la seva pròpia vida i en ell es despertaven nous impulsos. Sumit en el silenci i la reflexió com va quedar, semblava que estudiava com resoldre un gran problema. El Salvador descobria el misteri de la seva missió.Je 34.3
Absort en la contemplació d’aquestes escenes, se separà dels seus pares. Volia estar sol. Quan els rituals pasquals ja s’havien acabat, ell encara s’entretenia pels atris del temple i, després que van abandonar la ciutat, els fidels el van deixar enrere.Je 34.4
En aquesta visita a Jerusalem, els pares de Jesús desitjaven que conegués els grans mestres d’Israel. Encara que era obedient en tots els aspectes de la paraula de Déu, no s’emmotllava als ritus i costums rabínics. Josep i Maria tenien l’esperança que podrien induir-lo a reverenciar aquells rabins tan instruïts i que pararia una atenció més diligent als seus requeriments. Però, al temple, Déu era el mestre de Jesús i, immediatament, ell va començar a ensenyar el que havia rebut.Je 34.5
En aquell temps, seguint el costum i la tradició de les escoles dels profetes, una estança annexa al temple acollia l’escola sagrada. S’hi reunien els rabins destacats amb els seus deixebles. El nen Jesús se n’hi va anar. Asseient-se als peus d’aquells homes severs i savis, va escoltar els seus ensenyaments. Com qui cerca saviesa, va preguntar a aquells mestres al respecte de les profecies, així com dels fets que s’esdevenien en aquell lloc i que apuntaven a l’adveniment del Messies.Je 34.6
Jesús es presentava com algú assedegat del coneixement de Déu. Formulava preguntes que suggerien veritats profundes que feia molt temps que havien quedat en la foscor, tot i que eren vitals per a la salvació de les ànimes. Alhora que mostraven fins a quin punt la saviesa d’aquells savis era minsa i superficial, les seves preguntes els presentaven una lliçó divina i els feien veure la veritat des d’un punt de vista nou. Els rabins parlaven de l’extraordinària prosperitat que la vinguda del Messies portaria a la nació jueva. En contrast, Jesús presentava la profecia d’Isaïes i els preguntava el significat d’aquelles escriptu-res que apuntaven al patiment i la mort de l’Anyell de Déu.Je 34.7
Per la seva banda, els doctors l’assetjaven amb preguntes i quedaven astorats amb les seves respostes. Amb la humilitat d’un infant, repetia les paraules de les Escriptures, donant-los un significat tan profund com els savis mai no havien arribat a concebre. Si les haguessin seguit, les línies de la veritat que els presentava haurien causat una reforma en la religió del seu temps. S’hauria despertat un profund interès per les coses espirituals i, quan Jesús hagués començat el seu ministeri, molts haurien estat preparats per a rebre’l.Je 35.1
Els rabins sabien que Jesús no havia rebut instrucció a les seves escoles. Tanmateix, la seva comprensió de les profecies era molt superior a la d’ells. En aquell noi galileu tan reflexiu hi reconeixien una gran promesa. Ansiaven guanyar-se’l com a deixeble, de manera que esdevingués un mestre d’Israel. Volien fer-se càrrec de la seva educació perquè estaven convençuts que una ment tan original i brillant com aquella havia de ser emmotllada.Je 35.2
Les paraules de Jesús havien commòs els seus cors com mai abans cap llavi humà els havia commòs. Déu volia que aquells dirigents d’Israel trobessin la llum i es va valer de l’únic mitjà de què disposava per a apropar-se a ells. El seu orgull els hauria mogut a burla abans d’admetre que algú altre els podia ensenyar una lliçó. Si Jesús s’hagués presentat com volent ensenyar-los, ni tan sols haurien considerat escoltar-lo. Però es vantaven de poder ensenyar-li alguna cosa o, si més no, de posar a prova els seus coneixements sobre les Escriptures; de manera que la modèstia i la gràcia del jove Jesús van desmuntar els seus prejudicis. Sense adonar-se’n, tenien la ment oberta a la paraula de Déu i l’Esperit Sant va parlar al seu cor.Je 35.3
No els va quedar més remei que acceptar que les seves esperances relacionades amb el Messies no tenien cap base profètica, però de cap manera volien renunciar a les teories que afalagaven la seva ambició. No volien admetre que havien malinterpretat les Escriptures que pretenien ensenyar. En conseqüència, es preguntaven uns als altres com era possible que aquell jove fos tan instruït si mai no havia rebut educació. La llum resplendia en les tenebres, però «les tenebres no la comprengueren”. Je 35.4
Mentrestant, Josep i Maria estaven esglaiats i preocupats. Quan van sortir de Jerusalem havien perdut de vista Jesús i no sabien que s’havia quedat enrere. Aleshores, el país estava molt poblat i les caravanes que anaven a Galilea eren molt grans. Quan van abandonar la ciutat hi havia molta confusió. Al mateix temps, mentre feien camí, el plaer de viatjar amb els amics i els coneguts va acaparar tota la seva atenció i no es van adonar de la seva absència fins que va caure la nit. Alesho-res, quan es van aturar per a descansar, van trobar a faltar la mà útil del seu fill. Van suposar que seria amb algú altre del grup i no es van inquietar. Tot i que era jove, van confiar en ell com solien fer sempre, convençuts que, quan el necessitessin, seria allà per a ajudar-los, anticipant-se als seus desitjos, com tenia per costum. Però ara els envaïa la por. El van buscar en va per tot el seu grup. Quan van recordar que Herodes l’havia volgut destrruir mentre era un nadó, una esgarrifança els va recórrer l’espinada. Els mals presagis els omplien el cor i es feien retrets amargs.Je 35.5
Van tornar a Jerusalem i van continuar cercant-lo. L’endemà, quan es van unir amb els fidels que anaven a adorar al temple, una veu coneguda va atreure la seva atenció. No hi havia possibilitat d’error. Cap altra veu era com la seva, tan seriosa, tan honesta, i, a la vegada, tan plena de melodia.Je 35.6
Van trobar Jesús a l’escola dels rabins. Tot i que exultaven, no podien oblidar l’ansietat i la preocupació. Quan van tornar a estar junts, la mare, amb paraules que implicaven reprensió, li digué: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? Mira amb quina ànsia t’estàvem buscant el teu pare i jo».Je 36.1
Jesús respongué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo he d’estar per les coses del meu Pare?» Com que semblava que no l’havien entès, va assenyalar cap amunt. El rostre li lluïa amb una llum que els va intrigar. La Divinitat resplendia a través de la humanitat. Quan el van trobar al temple, van escoltar el que havia passat amb ell i els rabins i estaven perplexos amb les seves preguntes i respostes. Les seves paraules van desencadenar un seguit de pensaments que mai més no oblidarien.Je 36.2
La seva pregunta contenia una lliçó. «No sabíeu que jo he d’estar per les coses del meu Pare?». Jesús estava compromès en l’obra que havia vingut a fer al món, però Josep i Maria havien descuidat la seva. Déu els havia atorgat un gran honor en posar el seu Fill sota la seva custòdia. Els àngels havien dirigit Josep per tal de protegir la vida de Jesús. Però, durant tot un dia havien perdut de vista el qui no ha-guessin hagut d’oblidar ni un sol moment. A més, quan va desaparèixer la seva ansietat, en lloc de reprendre’s ells mateixos, en van culpar Jesús.Je 36.3
Era natural que els pares de Jesús el veiessin com si fos el seu propi fill. Era amb ells dia sí dia també; en molts aspectes, la seva vida era com la dels altres nens. Per tant, els resultava difícil adonar-se que era el Fill de Déu. Corrien el perill de no saber valorar la benedicció que els havia sigut atorgada amb la presència del Redemptor del món. L’angoixa per la separació i l’amable reprensió que acompanyaven les seves paraules tenien la finalitat de fer que s’adonessin del caràcter sagrat de la tasca que els havia sigut confiada.Je 36.4
En la resposta a la seva mare, Jesús mostrà, per primera vegada, que entenia la seva relació amb Déu. Abans del seu naixement, l’àngel havia dit a Maria: «Serà gran i serà anomenat Fill de l’Altíssim, i el Senyor Déu li donarà el tron del seu pare David; regnarà per sempre a la casa de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi”. Maria havia meditat aquestes paraules en el seu cor. Malgrat que, tot i pensar que el seu fill seria el Messies, no entenia quina havia de ser la seva missió. En aquell moment no va entendre les paraules de Jesús, però sa-bia que ell havia negat que tingués cap parentiu amb Josep i s’havia declarat Fill de Déu.Je 36.5
Jesús era conscient de la seva relació amb els seus pares terrenals. De Jerusalem, va tornar a casa amb ells i els va ajudar en la vida de privacions. Va ocultar en el cor el misteri de la seva missió mentre esperava submís que arribés el moment designat per iniciar la seva obra. Els divuit anys que van seguir al moment en què reconegué que era el Fill de Déu, va acceptar el vincle que el lligava a la casa de Natzaret i va complir amb les seves obligacions de fill, de germà, d’amic i de ciutadà.Je 36.6
Quan, al temple, se li revelà quina havia de ser la seva missió, Jesús s’apartà de la multitud. Desitjava abandonar Jerusalem amb tranquil·litat i amb aquells amb qui compartia el secret de la seva vida. Amb els ritus pasquals Déu volia apartar el seu poble de les preocupacions mundanes, alhora que li recordava la seva poderosa intervenció en l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte. En aquella obra volia que hi veiessin la promesa de l’alli-berament del pecat. Així com la sang de l’anyell degollat protegia les famílies d’Israel, la sang de Crist també protegiria les seves ànimes. Però només es podrien salvar per mitjà de Crist si, per fe, s’apropiaven de la seva vida. El ritu simbòlic només tenia virtut si aconseguia que els adoradors veiessin Crist com el seu Salvador personal. Déu desitjava que, amb humilitat i pregària, estudiessin la missió de Crist. Però, massa sovint, quan les multituds abandonaven Jerusalem, l’emoció del viatge i les relacions socials absorbien la seva atenció i el ritual que havien presenciat se sumia en l’oblit. El Salvador no se sentia atret per aquella mena de companyia.Je 36.7
Atès que Josep i Maria tornarien sols amb ell, Jesús esperava poder dirigir els seus pensaments a les profecies del Salvador sofrent. Al Calvari va procurar alleujar el patiment de la seva mare. Pensava en ella. Havia de ser testimoni de la seva darrera agonia i desitjava que entengués la seva missió, de manera que pogués trobar forces per a suportar l’espasa que li traspassaria l’ànima. Així com Jesús s’havia separat d’ella i ella l’havia buscat apesarada durant tres dies, quan fos ofert pels pecats del món, també el perdria tres dies. Quan tornés d’entre els morts, altre cop, la seva pena esdevindria joia. Però, si hagués entès les Escriptures a les quals ell mirava d’adreçar els seus pensaments, la seva angoixa hauria sigut infinitament més suportable.Je 37.1
Si Josep i Maria haguessin mantingut els pensaments centrats en Déu mitjançant la meditació i la pregària, s’haurien adonat que la seva tasca era de caire sagrat i no haurien perdut de vista Jesús. Només va caldre un dia de negligència perquè perdessin el Salvador, però van necessitar tres dies d’ansiosa cerca per a trobar-lo. El mateix passa amb nosaltres. La conversa ociosa, les maledicències o la negligència en la pregària poden fer que, en un dia, perdem la presència del Salvador i que ens calguin molts dies de cerca pesarosa per a trobar-lo i recuperar la pau que havíem perdut.Je 37.2
En les nostres relacions hem de parar molt de compte a no oblidar Jesús i ado-nar-nos que ell no és amb nosaltres. Quan els assumptes terrenals ens absorbeixen de tal manera que no pensem en el qui és el centre de la nostra esperança de pau eterna, ens separem de Jesús i dels àngels celestials. Els éssers sants no poden romandre allà on la presència del Salvador no és desitjada i no es para esment a la seva absència. Per això, tan sovint, els qui es declaren seguidors de Crist són víctimes del descoratjament.Je 37.3
Molts assisteixen als oficis religiosos i reben el consol i la força de la Paraula de Déu; però, en oblidar la meditació, la vigilància i la pregària, perden la benedicció i es troben més destituïts que abans de rebre-la. Sovint tenen la sensació que Déu els tracta amb duresa. No veuen que ells en són els responsables. En separar-se de Jesús han allunyat la llum de la seva presència.Je 37.4
Seria bo que cada dia dediquéssim una estona a la meditació i la contemplació de la vida de Crist. L’hauríem d’estudiar fil per randa i permetre que la imaginació captés totes les escenes, sobretot les últimes. D’aquesta manera, pensaríem en el gran sacrifici que va fer per nosaltres, la nostra confiança en ell seria més constant, el nostre amor per ell reviuria i ens imbuiríem més profundament del seu Esperit. Si, al final, ens hem de salvar, cal que aprenguem la lliçó de penitència i humiliació al peu de la creu.Je 37.5
Quan ens relacionem, podem ser una benedicció els uns per als altres. Si som de Crist, els nostres pensaments més dolços seran per a ell. Parlar d’ell ha de ser cosa grata per a nosaltres. Quan ens parlem els uns als altres del seu amor, la influència divina ablanirà els cors. Amb la contemplació de la bellesa del seu caràcter anirem «incorporant [...] la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu». Je 37.6