Capítol 78—El Calvari

Aquest capítol està basat en Mateu 27: 31-53; Marc 14: 20-38; Lluc 23: 26-46; Joan 19: 16-30.

«Quan arribaren a l’indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús».^{1Lluc 23: 33.} Je 468.1

«Per això també Jesús, per a santificar el poble amb la seva sang, va patir fora de la porta de la ciutat”. ^{2Lluc 23: 33.2 Hebreus 13: 12} Adam i Eva van ser expulsats de l’Edèn perquè havien transgredit la llei de Déu. Crist, el nostre substitut, havia de morir fora dels murs de Jerusalem, allà on eren executats els fel·lons i els criminals. Els mots: «Crist ens ha rescatat de la maledicció de la llei fent-se maledicció per nosaltres»^{3Gàlates 3: 13.} estan plens de significat.Je 468.2

Una gran multitud segueix Jesús des del pretori fins al Calvari. La notícia de la seva condemna s’ha escampat per tot Jerusalem i la gent de totes les classes i de tots els estrats socials va al lloc on es farà la crucifixió. Els sacerdots i els governants s’han compromès a no molestar els seguidors de Crist si els el lliuren. Per això, els deixebles i els creients de la ciutat i la rodalia s’han afegit a la gentada que segueix el Salvador.Je 468.3

Només sortir del palau de Pilat, posen damunt de les espatlles lacerades i adolorides de Jesús la creu que havia estat destinada a Barrabàs. Dos companys de Barrabàs hauran de passar pel suplici juntament amb Jesús i també els carreguen sengles creus. El Salvador està massa dèbil i pateix massa per a suportar el pes de l’instrument de la seva tortura. No ha menjat ni ha begut res des del sopar de Pasqua amb els deixebles. A més, al Getsemaní el conflicte amb els agents de Satanàs va ser agònic. També ha hagut de suportar l’angoixa de la traïció i ha vist com els deixebles l’abandonaven i fugien. L’han arrossegat a casa d’Annàs i d’allà a casa de Caifàs. De casa de Caifàs se l’han endut al pretori; del pretori, al palau d’Herodes; i, finalment, del palau d’Herodes, altra avegada al pretori. Els insults i les burles s’han succeït un rere l’altre tota la nit. L’han assotat dues vegades. Tota la nit han sotmès la seva ànima humana a les proves més severes. Però Crist no ha defallit. Les poques vegades que ha parlat només ha glorificat Déu. Ha suportat amb fermesa i dignitat la farsa de judici a què l’han sotmès. Per això, quan li han posat la creu al damunt, la seva naturalesa humana ja no ha pogut resistir més i s’ha esfondrat, aclaparat pel pes de la càrrega.Je 468.4

La multitud que segueix el Salvador veu que tentineja i fa passes insegures, però no mostra cap senyal de compassió. Es burlen d’ell i li retreuen que no pugui carregar aquell pes. Li tornen a posar al damunt la creu i altra vegada, impotent, cau a terra. Els seus acusadors s’adonen que no podrà avançar ni un pas més amb la creu a les espatlles. Desorientats, busquen algú que pugui suportar el pes d’aquesta càrrega humiliant. Els jueus no ho poden fer, perquè la contaminació que això representa els impediria d’observar la Pasqua. Ningú dels qui són a la gernació que el segueix es rebaixa per a carregar la creu.Je 468.5

En aquest moment, un estranger que ve de Cirene anomenat Simó es troba amb la comitiva. Sent la cridòria i les burles. Sent uns mots que es repeteixen amb desdeny: «Obriu pas al rei dels jueus!» i s’atura desconcertat per l’escena. En veure que mostra compassió, l’obliguen a carregar-se la creu a l’esquena.Je 469.1

Simó ha sentit parlar de Jesús. Els seus fills creuen en el Salvador, però ell no n’és deixeble. Per a Simó, carregar la creu del Calvari és una benedicció; sempre més estarà agraït d’haver pogut fer-ho. Li haurà permès escollir de portar la creu de Crist i suportar-ne el pes amb goig.Je 469.2

Entre la multitud hi ha moltes dones que segueixen l’Innocent de camí a la seva mort cruel. Només paren atenció en Jesús. Algunes ja l’havien vist i li havien portat els parents malalts i sofrents. Altres havien sigut guarides. Expliquen la història de les escenes que han vist. No entenen l’odi de la multituud cap Aquell per qui se’ls fonen els cors i, malgrat la bogeria desfermada i les paraules irades dels sacerdots, mostren compassió per ell. Cada vegada que Jesús cau afeixugat sota del pes de la creu esclaten en grans gemecs de plor.Je 469.3

És l’única cosa que capta l’atenció de Crist. Tot i que el domina el sofriment, tot i que carrega els pecats del món, aquestes expressions de dolor no li són indiferents i, compassiu, mira les dones amb tendresa. No creuen en ell i sap que no es lamenten per ell com a algú que Déu hagi enviat, sinó que les mou un sentiment de compassió humana. El seu gest no el deixa indiferent; ans al contrari, desperta en ell una compassió encara més profunda i els diu: «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills”. ^{4Lluc 23: 28.} Crist mira més enllà del que té al davant, cap a la destrucció de Jerusalem. En aquell moment terrible, moltes de les que ara ploren per ell moriran amb els seus fills.Je 469.4

Des de la caiguda de Jerusalem el pensament de Jesús passa a un judici més gran. En la destrucció de la ciutat impenitent hi veu un símbol de la destrucció final que caurà damunt del món. I afegeix: «Llavors començaran a dir a les muntanyes: “Caieu damunt nostre!”, i als turons: “Cobriu-nos!” Perquè, si tracten així l’arbre verd, què en serà, del sec?» ^{5Versos 30 i 31.} L’arbre verd és el símbol de Jesús mateix, el Redemptor innocent. Déu permet que la seva còlera contra la transgressió caigui damunt del seu estimat Fill. Jesús serà crucificat pels pecats dels homes. Quin càstig rebrà, doncs, el pecador que persisteix en el pecat? Tots els pecadors i els incrèduls coneixeran un patiment que cap llengua humana pot descriure.Je 469.5

Mentre entrava triomfant a Jerusalem, molts que ara són entre la multitud que acompanya el Salvador al Calvari el van re-bre amb hossannes i palmons. Ara, en canvi, bona part d’aquells que el lloaven perquè fer-ho era popular s’han afegit al crit de: «Crucifica’l! Crucifica’l!» Quan Crist va entrar triomfant a Jerusalem, les esperances dels deixebles van arribar al màxim. S’havien amuntegat prop del Mestre perquè consideraven que tenir-hi relació era un gran honor. Ara que el veuen humiliat el segueixen de lluny. Estan adolorits i les esperances de cebudes els aclaparen. Ara es fan realitat els mots de Jesús: «Aquesta nit tindreu tots una decepció per causa meva, perquè l’Escriptura diu: “Feriré el pastor i es dispersaran les ovelles del ramat”». ^{6M ateu 26: 31, BEC.}Je 469.6

En arribar al lloc de l’execució, els pre-sos són lligats als respectius instruments de tortura. Els dos lladres es regiren a les mans dels qui els posen a la creu; Jesús, en canvi, no hi oposa cap resistència. La seva mare, recolzada en Joan, el deixeble estimat, ha seguit els passos del seu Fill fins al Calvari. Ha vist com queia sota el pes de la creu i ha anhelat que una mà compassiva li sostingués el cap ferit alhora que li eixugava aquell front que, temps enrere, s’havia recolzat damunt de la seva falda. Però no li han permès de fer-ho.Je 470.1

Com els deixebles, ella encara abriga l’esperança que Jesús manifestarà el seu poder i es deslliurarà dels seus enemics. Altra vegada el cor li defalleix en recordar les paraules amb què ell va predir totes aquelles escenes que ara es desenvolupen davant seu. Quan els lladres han quedat lligats a les seves creus, ella s’ho mira i, angoixada, no gosa respirar. Que potser el qui ha tornat la vida als morts permetrà que el crucifiquin? Que potser el Fill de Déu permetrà que el matin d’aquesta manera tan cruel? Que potser haurà de deixar de creure que Jesús és el Messies? Que potser haurà de veure com l’avergonyeixen i el turmenten sense ni tan sols poder assistir-lo quan més ho necessita? Veu com li estenen les mans damunt de la creu. Algú porta un martell i uns claus. Quan les tiges travessen la carn tendra, esgarrifats, els deixebles s’enduen d’allà el cos exànime de la mare de Jesús.Je 470.2

El Salvador no fa ni un gemec de queixa. Té la cara calmada i serena, tot i que grans gotes de suor li amaren el front. Cap mà compassiva eixuga la rosada de la mort que li cobreix la cara i cap paraula de consol o cap fidelitat incommovible dona suport al seu cor humà. Mentre els soldats fan aquella feina esgarrifosa, Jesús prega pels seus enemics: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan”. ^{7Lluc 23: 34.} S’oblida del seu propi patiment i pensa en el pecat dels seus acusadors i la terrible retribució que rebran. No maleeix els soldats que el tracten amb tanta rudesa. No invoca cap venjança contra els sacerdots i els gover-nants, que es refociŀlen de veure que els seus propòsits es fan reals. Crist es compa-deix de la seva ignorància i la seva culpa i només sospira una súplica perquè siguin perdonats: «Perquè no saben què fan».Je 470.3

Si sabessin que estan torturant el qui ha vingut a salvar la raça pecadora de la ruïna eterna, els remordiments i l’horror els dominarien. No obstant, no saber-ho no els eximeix de la culpa, perquè han tingut el privilegi de poder reconèixer i acceptar Jesús com al seu Salvador. Alguns d’ells s’adonaran del seu pecat, es penediran i es convertiran. En altres, la seva impenitència farà impossible que la pregària de Crist sigui resposta. Sigui com sigui, el propòsit de Déu s’acomplirà. Jesús obté el dret de ser l’advocat dels homes en presència del Pare.Je 470.4

La pregària de Crist pels seus enemics abarca tot el món. Hi estan inclosos tots els pecadors que han viscut o viuran, des que el món va començar fins al final del temps. Tots són culpables de la crucifixió del Fill de Déu. Tots poden rebre el perdó de manera gratuïta i generosa. «Qui vulgui»^{8Apocalipsi 22: 17.} pot estar en pau amb Déu i heretar la vida eterna.Je 470.5

Quan tenen Jesús clavat a la creu, uns homes forts l’aixequen i, amb molta violència, la encaixen en el lloc preparat. El Fill de Déu pateix una agonía intensissima. Aleshores, Pilat fa que escriguin un rètol en hebreu, grec i llatí i el clavin a la creu, damunt del cap de Jesús. Hom hi llegeix: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus».^{9Joan 19: 19.} La inscripció irrita els jueus. Hores abans, al pretori, han cridat «Crucifica’l!» «No tenim cap altre rei fora del Cèsar».^{10Vers 15} Han declarat que tothom qui reconegui un altre rei és un traïdor. Pilat ha fet escriure el sentiment que han expressat. No esmenta cap altre delicte fora que Jesús és el Rei dels jueus. La inscripció és un reconeixement implícit de l’adhesió dels jueus al poder romà. Declara que tothom qui afirmi que és el rei d’Israel serà jutjat i condemnat a mort. Els sacerdots han anat massa lluny. Quan tramaven la mort de Crist Caifàs havia declarat que més valia que un home mori per tal de salvar la nació. Ara la seva hipocresia queda al descobbert. A fi de destruir Crist no els ha fet res sacrificar l’existència de la nació.Je 470.6

Els sacerdots s’adonen del que han fet i demanen a Pilat que canviï la inscripció: «No hi escriguis: “El rei dels jueus.” Posa-hi: “Aquest va dir: ‘Jo soc el rei dels jueus’”». ^{11Vers 21} Pilat està furiós per haver-se mostrat dèbil i, per això, menysprea profundament aquests sacerdots i governants gelosos i tramposos. La seva resposta, freda, és: «El que he escrit, ja està escrit”. ^{12Vers 22}Je 471.1

Un poder més elevat que Pilat o que els jueus ha ordenat que posessin aquesta inscripció damunt del cap de Jesús. La providència de Déu farà que els pensaments es desvetllin i investiguin les Escriptures. El lloc on han crucificat Jesús és prop de la ciutat. Ara mateix a Jerusalem hi ha milers de persones de tots els racons del món i tothom veurà la inscripció que declara que Jesús de Natzaret és el Messies. Es una veritat viva que ha transcrit una mà guiada per Déu.Je 471.2

La profecia troba el seu compliment en el patiment de Crist a la creu. Segles abans de la crucifixió, el Salvador havia predit com el tractarien: «La meva gola està resseca com terrissa, la llengua se m’encasta al paladar. M’ajeus a la pols de la mort. M’envolta una munió de gossos, m’encercla un estol de malfactors; m’han foradat les mans i els peus, puc comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen satisfets; es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba”. ^{13Salm 22: 17-19.} Els enemics del Crucificat s’han afanyat a fer realitat la profecia sobre les vestidures de Crist i han donat la seva roba als soldats que l’han clavat. Crist sent que els homes es barallen mentre se la reparteixen. La seva túnica no té cap costura i, per això, diuen: «No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca”. ^{14Joan 19: 23.} Je 471.3

En una altra profecia, el Salvador havia declarat: «Els escarnis m’han trencat el cor i per això defalleixo. He esperat en va qui es compadís de mi, no trobo ningú que em consoli. Em tiren fel al menjar; quan tinc set, em fan beure vinagre».^{15Salm 69: 21, 22} Està permès que als condemnats a morir a la creu se’ls doni una poció estupefaent que esmorteeixi el dolor. També l’han ofert a Jesús que, després de tastar-la, l’ha rebutjat. No vol prendre res que li enterboleixi la ment. La seva fe s’ha de mantenir ferma en Déu. Es la seva única força. Afeblir els sentits donaria avantatge a Satanàs.Je 471.4

Mentre Jesús penja a la creu, els seus enemics li aboquen damunt tota la ràbia que han acumulat. Els sacerdots, els governants i els escribes s’afegeixen a la turba que es burla del Salvador moribund. En el baptisme i en la transfiguració, la veu de Déu va proclamar que Crist era el seu Fill. Ara, però, la veu del cel calla. No se sent cap testimoni en favor de Crist, que tot sol, ha de sofrir els maltractaments i les bromes despietades d’uns homes malvats.Je 471.5

«Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu!», ^{16Mateu 27: 40.} diuen uns, burletes. «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit!”, ^{17Luc 23: 35.} responen desafiadors els altres. Al desert de la temptació, Satanàs l’havia provocat: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans».^{18Mateu 4: 3.} I dalt del pinacle del temple: «Tira’t daltabaix”. ^{19Vers 6.} Satanàs i els seus àngels, que han adoptat la forma humana, són presents a l’escena de la creu. L’arxienemic i els seus exèrcits treballen juntament amb els sacerdots i els governants. Els mestres del poble han incitat la turba ignorant perquè pronunciés la sentència contra Aquell a qui molts d’entre ells no havien vist mai fins que se’ls va demanar que donessin un fals testimoni. Els sacerdots, els governants, els fariseus i la xusma enfurida s’han aliat en el frenesí satànic. Els líders religiosos s’han unit amb Satanàs i els seus àngels i fan el que ell els mana.Je 472.1

Enmig del sofriment, moribund, Jesús sent tots els desafiaments dels sacerdots: «Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. Es rei d’Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell!». ^{20Mateu 27: 42} I tant, que Crist podria baixar de la creu! Però precisament perquè el Salvador no es vol salvar ell mateix el pecador pot esperar el perdó i el favor de Déu.Je 472.2

Fent befa de Jesús, els homes que diuen que són els qui exposen la profecia repeteixen exactament les paraules que la inspiració havia predit que pronunciarien en aquesta ocasió. Cecs com estan, no s’adonen que compleixen la profecia. Els qui, rient-se d’ell, diuen: «Ha confiat en Déu: que l’alliberi ara, si tant se l’estima! Ell, que va dir: “Soc Fill de Déu”!» ^{21Mateu 27: 43.} poc s’imaginen que el seu testimoni retrunyirà durant segles. No obstant, tot i que els han dit amb un to de mofa, aquests mots faran que els homes cerquin les Escriptures com mai abans les han cercades. Els homes savis sentiran, cercaran, sospesaran i pregaran. N’hi haurà molts que no descansaran fins que, després de comparar uns textos amb altres, descobreixin el sentit de la missió de Crist. Mai abans hi haurà hagut un coneixement general de Jesús com després d’ara que penja a la creu. La llun de la veritat illumina els cors de molts que ara veuen l’escena de la crucifixió del Salvador i senten les seves paraules.Je 472.3

una espurna de consol trenca la tenebra que envolta Jesús a la creu. És la pregària d’un lladre penitent. Els dos homes que han crucificat al seu costat també s’han burlat d’ell. A causa del patiment, un encara ha caigut més en la desesperació i s’ha tornat més desafiador. L’altre no. No és un delinqüent sense compassió: les males companyies l’han arrossegat a la ruïna, però és menys culpable que molts dels qui, al costat de la creu, vilipendien el Salvador. Ha vist i ha sentit Jesús. Els seus ensenyaments l’han convençut, però els sacerdots i els governants l’han allunyat d’ell. Pensant que així es podria estalviar la condemna, s’ha enfonsat cada vegada més en el pecat, fins que l’han arrestat, l’han jutjat com a un criminal i l’han condemnat a morir a la creu. Ha acompanyat Jesús a la sala d’au-diències i de camí al Calvari. Ha sentit que Pilat declarava: «No li trobo res per a po-der-lo inculpar”. ^{22Joan 19: 4.} El seu comportament diví i la seva disposició compassiva a perdonar els seus torturadors li han cridat l’atenció. Ara que és a la creu, veu com molts grans rosegaaltars desfermen la llengua fent befa i ridiculitzant el Senyor Jesús. Veu tot de caps que se sacsegen en senyal de condemna. Sent els discursos de reprovació que el seu company de culpa fa seus: «No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres!». ^{23Lluc 23: 39.} Entre els passavolants, ne sent molts que defensen Jesús parlant dels seus ensenyaments i repetint les seves paraules. I es torna a convèncer que és el Messies. S’adreça a l’altre delinqüent i li diu: «Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena?” ^{24Vers 40.} Els lladres moribuns ja no han de témer res més dels homes. Però en un d’ells creix la certesa que hi ha un Déu que cal témer, un futur que el fa tremolar de por. I ara la història de la seva vida, contaminada del tot pel pecat, és a punt d’acabar. I, planyívol, continua: «Nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes. Aquest, en canvi, no ha fet res de mal”. ^{25Vers 41} Je 472.4

Tot està clar. No hi ha cap dubte, cap retret. Quan se’l va condemnar pels seus delictes, el lladre es va desesperar. Però ara sorgeixen en ell tot de pensaments tendres i estranys. Recorda tot el que ha sentit de Jesús, com guaria els malalts i els perdonava els pecats. Ha sentit les paraules dels qui segueixen Jesús mentre ploraven. Ha vist i llegit el rètol que han posat al damunt del cap del Salvador. Ha sentit com els passavolants ho repetien, uns amb veu tremolosa i adolorida, altres fent-ne mofa i befa. L’Esperit Sant li il·lumina la ment i, de mica en mica, la ca-dena de proves va prenent forma. Veu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món en aquest Jesús lassat i ridiculitzat que penja a la creu. En la veu se li barregen l’esperança i l’angoixa i, desesperat, aquesta ànima moribunda es recolza en el Salvador que agonitza: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne”. ^{26Lluc 23: 42.}Je 473.1

I la resposta no es fa esperar. Arriba amb to suau i meliodiós, ple d’amor, de compassió i de poder: «En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís».^{27Vers 43.}Je 473.2

Fa moltes hores que Jesús ha de patir l’agonia i sentir les burles i els maltracta-ments. Mentre és a la creu els acudits cruels i les malediccions li colpegen les orelles. El seu cor ansia poder sentir alguna expressió de fe dels seus deixebles. Només ha sentit un plany: «Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel».^{28Lluc 24: 21.} Per tant, que aquest lladre que agonitza al seu costat hagi dit tot això és un bàlsam per al seu cor. Mentre que els líders dels jueus el neguen i els deixebles dubten de la seva divinitat, aquest pobre diable que és a punt de traspassar el reconeix com a Senyor i Messies. Quan obrava miracles molts s’afanyaven a anomenar-lo Senyor i també ho faran quan hagi ressuscitat. Ara que és a la creu, agonitzant, ningú el reconeix, tret d’aquest lladre penitent que se salva a l’hora onzena.Je 473.3

Els qui són al voltant han sentit la conversa. El to de l’home penedit els ha sobtat. Els qui, al peu de la creu, es barallaven per la roba de Crist i sortejaven la seva túnica s’han aturat i han parat l’orella. Les veus irades i cridaneres callen. Contenen la respiració, miren Crist i esperen la seva resposta.Je 473.4

Quan pronuncia la promesa, una llum viva i brillant travessa els núvols negres que sembla que cobreixen la creu. La pau de l’acceptació divina arriba al lladre penitent. Crist és glorificat enmig de la humiliació. El qui a ulls de tothom sembla derrotat és Vencedor i és reconegut com el qui carrega el pecat. Els homes tenen poder sobre el seu cos humà, poden ferir-li les temples amb una corona d’espines, li poden prendre la roba i barallar-se per com se la reparteixen; però no li poden arrabassar el poder de perdonar els pecats. En la mort dona testimoni de la seva divinitat i de la glòria del Pare. No té l’orella tan dura que no hi senti ni el braç tan curt que no pugui fer res. Té el dret reial de salvar absolutament tothom qui s’acosti a Déu per ell.Je 473.5

«En veritat et dic avui: “Seràs amb mi al paradís”». Crist no promet al lladre que serà al paradís avui mateix. En realitat, ell tampoc hi anirà. Dormirà a la tomba i, el matí de la resurrecció dirà: «Encara no he pujat al Pare».^{29Joan 20: 17} No obstant, fa la promesa el dia de la crucifixió, el dia de la derrota aparent i de la foscor. «Avui”, mentre agonitza a la creu com un malfactor, Crist assegura al pobre pecador: «Seràs amb mi al paradís».Je 474.1

Seguint les ordres dels sacerdots i dels governants, han crucificat els lladres «un a cada banda, i Jesús al mig».^{30Joan 19: 18.} Aquesta disposició vol indicar que ell és el pitjor criminal de tots tres. D’aquesta manera es compleix l’Escriptura: «Ha estat comptat entre els malfactors».^{31Isaïes 53: 12.} Els sacerdots no s’han adonat de tot el que volen dir els seus actes. Així com han posat Jesús «al mig”, crucificat amb els lladres, la seva creu també és enmig del món en pecat. Per això, les paraules de perdó que ha adreçat al lladre penitent han encès una llum que brillarà fins als confins més remots de la terra.Je 474.2

Els àngels contemplen atònits l’amor infinit de Jesús que, tot i que pateix una agonía mental i corporal intensíssima, només pensa en els altres i encoratja l’ànima penitent perquè cregui. Humiliat, s’ha adreçat a les filles de Jerusalem com un profeta; com a sacerdot i advocat, ha suplicat al Pare que perdoni els seus assassins; i com a Salvador amorós, ha perdonat els pecats del lladre penitent.Je 474.3

La mirada de Jesús guaita la multitud que l’envolta. Una figura atreu la seva atenció. La seva mare és al peu de la creu, recolzada en Joan, el seu deixeble. No podia suportar allunyar-se del seu Fill i Joan, que sap que el final és a prop, l’ha portada altra vegada a la creu. En l’hora de la seva mort Crist es recorda de la seva mare. Mirant-la a la cara, desencaixada de dolor, i després a Joan, diu: «Dona, aquí tens el teu fill».^{32Joan 19: 26.} Després, adreçant-se a Joan: «Aquí tens la teva mare”. ^{33Vers 27.} Joan entén què vol dir Crist i accepta l’encàrrec. Immediatament, s’endú Maria a casa seva i des d’aquest mateix moment en tindrà cura amb afecte i tendresa.Je 474.4

Salvador compassiu i amorós! Enmig del dolor físic i de l’angoixa de la ment s’ha preocupat de la seva mare. No té diners que li puguin assegurar una vida prou còmoda, però Joan l’ha acollit al cor i li confia aquest llegat preciós. D’aquesta manera s’assegura que tindrà allò que més necessita: l’amor tendre d’algú que l’estima perquè abans ha estimat Jesús. Així doncs, en rebre-la, Joan rep una gran benedicció perquè ella serà un recordatori constant del seu Mestre estimat.Je 474.5

L’exemple perfecte de l’amor filial de Crist travessarà la boira del temps amb un esclat constant. Durant gairebé trenta anys, amb el seu esforç diari, Jesús va ajudar a suportar la càrrega de la casa. Ara que agonitza es recorda de fer provisió per a la seva mare vídua i desconsolada. És el mateix esperit que hom veurà en tots i cadascun dels deixebles de Nostre Senyor. Els qui seguiran Crist estaran convençuts que tenir cura dels seus progenitors és part essencial de la seva religió. El cor que rep l’amor del Salvador sempre tindrà cura del pare i de la mare amb un afecte tendre. Je 474.6

Ara el Senyor de la glòria es mor per a rescatar la raça humana. En lliurar la seva vida preciosa Crist no experimenta una joia triomfant. Ans al contrari, tot al seu voltant és una foscor opressiva. No l’aclapara el temor de la mort. El dolor i la ignomínia de la creu tampoc són la causa de la seva agonia indescriptible. Crist és el príncep dels qui pateixen, però el seu patiment prové de sentir la malignitat del pecat, de saber que, pel fet d’haver-s’hi acostumat, l’home no s’adona de l’enormitat del mal. Crist veu com de profunda és la influència del pecat sobre el cor humà i que els qui volen deslliurar-se del seu poder són molt pocs. Sap que, si no rep l’ajuda de Déu, la humanitat desapareixerà; i també veu les multituds que es perdran malgrat que tenen a l’abast un auxili abundant.Je 475.1

Com a substitut i avalador nostre, Crist suporta la iniquitat de tots i cadascun de nosaltres. Se l’ha comptat entre els transgressors a fi que pugui redimir-nos de la condemna de la llei. La culpa de tots i cadascun dels descendents d’Adam li escanya el cor. L’ira de Déu contra el pecat, la terrible manifestació del seu disgust per causa de la iniquitat, omple de consternació l’ànima del seu Fill. Tota la seva vida, Crist ha proclamat al món caigut la bona nova de la misericòrdia i de l’amor perdonador del Pare. El seu tema ha sigut la salvació per al més gran dels pecadors. En canvi, ara que ha de suportar el pes terrible de la culpa que l’afeixuga no pot veure el rostre reconciliador del Pare. Que, en l’hora de l’angoixa suprema, se li oculti la mirada divina traspassa el cor del Salvador amb un patiment que mai cap home podrà entendre plenament. Tan gran és la seva angoixa que amb prou feines s’adona del patiment físic.Je 475.2

Satanàs escanya el cor de Jesús amb temptacions ferotges. El Salvador no veu res més enllà de les portes de la tomba. La desesperació no li permet de veure que ressorgirà vencedor del sepulcre ni que el Pare acceptarà el seu sacrifici. Té por que el pecat sigui tan ofensiu per a Déu que la seva separació sigui eterna. Crist sent l’angoixa que el pecador patirà quan la misericòrdia ja no intercedeixi per la raça culpable. Sentir que el pecat fa caure damunt seu com a substitut de l’home l’ira del Pare fa que la copa que ha begut sigui encara més amarga i esquinça el cor del Fill de Déu.Je 475.3

Els àngels, perplexos, veuen l’agonia desesperada del Salvador. Les hosts celestials amaguen el rostre a aquesta visió tan terrible. La naturalesa inanimnada expressa el seu condol al seu Autor insultat i moribund. El sol refusa de mirar aquesta escena espantosa. Es migdia i els seus raigs il·luminen la terra. De sobte, però, sembla que alguna cosa l’ha cobert. Com si fos un vel funerari, la foscor més absoluta envolta la creu. El país estarà cobert de tenebres fins a mitja tarda. ^{34Vegeu Mateu 27: 45.} No és un eclipsi de sol ni cap altre fenòmen natural. La tenebra és tan espessa com una nit sense lluna ni estels. Es un testimoni miraculós que Déu ha donat per tal que la fe de les generacions a venir pugui ser confirmada.Je 475.4

Déu és en aquesta tenebra impenetra-ble. Es el seu pabelló i hi oculta la seva glòria per tal que els ulls humans no la vegin. Tot i això, la seva presència no es fa palesa. Si la seva glòria resplendís des del núvol, cap ésser humà que el mirés sobreviuria a la destrucció. En aquesta hora terrible Crist no rebrà el consol de la presència del seu Pare i haurà de piar el cup tot sol, perquè ningú dels qui són aquí li fa costat.Je 475.5

Amb aquesta tenebra espessa Déu vela la darrera agonia humana del seu Fill. Tothom qui ha vist el patiment de Crist s’ha convençut de la seva divinitat. Aquest rostre que la humanitat ha contemplat no serà oblidat mai. Així com el de Caín expressava la seva culpa com a assassí, el de Crist revela la seva innocència, la seva serenitat i la seva benvolença; és a dir, la imatge de Déu. Malgrat tot, els seus acusadors no accepten el segell del cel. Durant les llargues hores de la seva agonia, la multitud l’ha esbroncat. Ara, en canvi, misericordiós, Déu el cobreix amb el seu mantell.Je 475.6

Sembla que damunt del Calvari ha caigut el silenci del sepulcre. Un terror sense nom s’apodera de la xusma que s’ha aplegat al voltant de la creu. Les malediccions i la cridòria s’aturen. Els penjaments queden a mig dir. Els homes, les dones i els nens cauen prosternats a terra. De tant en tant, del núvol en surten llampecs que deixen veure la creu i el Redemptor crucificat. Els sacerdots, els go-vernants, els escribes, els botxins i la turba tota pensen que ha arribat l’hora de la seva retribució. Passats uns instants, alguns xiuxiuegen que ara Jesús baixarà de la creu. Altres, a les palpentes, proven de tornar a la ciutat mentre es piquen el pit i gemeguen de por.Je 476.1

A mitja tarda la tenebra ja no cobreix la gentada, però encara envolta el Salvador. És el símbol de l’horror i l’agonia que li esclafen el cor. Cap mirada pot penetrar la foscor que envolta la creu; de manera que ningú pot veure l’ombra encara més profunda que cobreix l’ànima sofrent de Crist. Sembla com si algú llancés els ferotges llampecs contra ell mentre és a la creu. Aleshores, Jesús fa un gran crit i diu: «“ Elí, Elí, lemà sabactani,’’, que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”» ^{35Mateu 27: 46.} Després, la foscor exterior s’estableix al voltant del Salvador i moltes veus exclamen: «És el cel que es revenja d’ell. Lira de Déu s’ha desfermat contra ell perquè deia que era el Fill de Déu». Molts dels qui creien en ell han sentit el seu clam desesperat i la fe els flaqueja. Si Déu ha abandonat Jesús, en què podran creure els qui el seguien?Je 476.2

Quan la tenebra s’aixeca de l’esperit oprimit de Crist, torna a sentir el patiment físic i diu: «Tinc set”. ^{36Joan 19: 28.} Compadit de veure-li els llavis clivellats, un soldat romà posa una esponja en una branca d’hisop, la mulla en vinagre i la ofereix a Jesús. Els sacerdots, però, es burlen del seu patiment. Quan la tenebra ha cobert la terra s’han espantat; ara que el seu terror minva, tenen por que Jesús encara se’ls pugui escapar. Han malinterpretat el seu clam: «Elí, Elí, lamà sabactani?» i, amb un desdeny amarg i amb to de burla, diuen: «Aquest crida Elies” ^{37M ateu 27: 47} i refusen la darrera oportunitat d’alleujar el seu patiment tot dient: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo”. ^{38Vers 48} Je 476.3

El Fill immaculat de Déu penja a la creu amb la carn esquinçada pels assots. Aquestes mans, que tan sovint ha estès per a beneir, estan clavades a la fusta. Els peus que han servit l’amor de manera tan incansable, traspassats i clavats al tronc. La corona d’espines fereix la testa reial. Els llavis li tremolen de dolor. Tot el que ha de suportar -la sang que li raja del cap, de les mans i dels peus; l’agonia que li tortura tot el cos; i l’angoixa indescriptible de l’ànima perquè no pot veure el rostre del seu Pareparla a tots els fills de la humanitat i declara: «És per tu, que el Fill de Déu ha accedit a carregar damunt seu aquest pes de la culpa, per tu saqueja els dominis de la mort i obre les portes del paradiís. El qui va fer callar les ones furioses i va caminar damunt de l’escuma del mar, que va fer tremolar els dimonis i va fer fora la malaltia, el qui va obrir els ulls dels cecs i va cridar els morts a la vida, s’ofereix ell mateix com a sacrifici a la creu. I tot per amor a tu. El qui ha carregat el pecat suporta la fúria de la justícia divina i, per causa teva, es fa pecat».Je 476.4

Tothom espera en silenci el final d’aquesta escena espantosa. El sol torna a lluir, però la foscor encara envolta la creu. Els sacerdots i els governants miren cap a Jerusalem i veuen que un núvol dens s’ha posat damunt de la ciutat i de les planes de Judea. El Sol de Justícia, la Llum del món, retira els seus raigs de Jerusalem, la ciutat que fins ara ha rebut el seu favor. Els llampecs terribles de l’ira de Déu cauen sobre la ciutat damnada.Je 476.5

De sobte, la foscor al voltant de la creu es dissipa i Jesús, amb to clar, semblant al so d’una trompeta que sembla que ressona per tota la creació, exclama: «Tot s’ha complert”. ^{39Joan 19: 30.} «Pare, a les teves mans confio el meu esperit».^{40Lluc 23: 46} Una llum encercla la creu i el rostre del Salvador resplendeix amb una glòria semblant a la del sol. Aleshores deixa caure el cap sobre el pit i mor.Je 477.1

Enmig de la tenebra espantosa, mentre semblava que Déu l’havia abandonat, Crist ha begut les darreres escorrialles de la copa de la dissort humana. En aquestes hores terribles ha confiat en les proves que fins ara el seu Pare li havia donat de la seva acceptació. Coneixia bé el caràcter del seu Pare; ha entès la seva justícia, la seva misericòrdia i el seu gran amor. Per fe, ha romàs en el qui sempre ha gaudit d’obeir. I quan, submís s’encomana a Déu, el sentiment d’haver perdut el favor del seu Pare s’esvaeix. Per fe, Crist ha vençut.Je 477.2

Mai abans el mon ha vist una escena com aquesta. La multitud està paralitzada i, panteixant, mira al Salvador. Altra vegada la tenebra cobreix la terra i se sent una re-mor ronca, com un gran tro. La terra tremola amb violència, de forma que la gent queda amuntegada, els uns damunt dels altres. Tot seguit es produeixen una gran consternació i una confusió terrible. Les roques de les muntanyes del voltant es precipiten faldes avall fins a les planes. Les làpides dels sepulcres s’esberlen i s’obren. Els morts són expulsats de les tombes. Sembla com si la creació s’hagues de desintegrar. Els sacerdots, els governants, els soldats, els botxins i la gentada, muts de terror, són al terra, prosternats.Je 477.3

En el moment que Crist exclama: «Tot s’ha complert!», els sacerdots oficien al temple. Es l’hora del sacrifici vespertí. Han portat l’anyell que representa Crist perquè el sacrifiquin. El sacerdot, revestit amb vestidures belles i plenes de significat, està dempeus amb el ganivet aixecat, tal com Abraham va fer quan va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac. El poble s’ho mira amb un interès molt viu. Però la terra tremola, perquè el Senyor s’acosta. Una mà invisible esquinça de dalt a baix el vel interior del temple i deixa a la vista de tothom un lloc que havia estat ple de la presència de Déu. Aquí s’hi manifestava la xequinà. Aquí Déu havia mostrat la seva glòria damunt del propiciatori. Ningú tret del gran sacerdot podia aixecar el vel que separava aquesta estança de la resta del temple per a entrar-hi una vegada a l’any i fer expiació pels pecats del poble. Però ara el vel està es-quinçat en dos i, per tant, el lloc santíssim del santuari terrenal ja no és sagrat.Je 477.4

Pertot hi ha terror i confusió. El sacerdot és a punt de degollar la víctima, però el ganivet se li escorre de la mà i l’anyell s’escapa. En la mort del Fill de Déu el tipus i l’antitipus s’han trobat. El gran sacrifici ja està fet. El camí al Lloc Santíssim ja està obert. Un camí nou i viu ha sigut preparat per a tothom. La humanitat pecadora i atribolada ja no haurà d’esperar més la vinguda del Gran Sacerdot. D’ara en endavant el Salvador oficiarà al cel com a sacerdot i advocat. Es com si una veu viva hagués dit als qui adoren: «Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat».^{41Hebreus 10: 7.} «Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més».^{42Hebreus 9: 12}Je 477.5