Capítol 71—Servidor dels qui serveixen

Aquest capítol està basat en Lluc 27: 7-18; Joan 13: 1-17.

Eren a la cambra alta d’una casa de Jerusa-lem. Jesús seia a taula amb els deixebles. S’havien aplegat per a celebrar la Pasqua. El Salvador desitjava passar aquella festa a soles amb els dotze. Sabia que havia arribat la seva hora perquè ell mateix era el veritable anyell pasqual i el dia que es menjava la Pasqua ell havia de ser sacrificat. Era a punt de beure la copa de l’ira, aviat hauria de rebre el baptisme final del sofriment. No obstant, encara li quedaven unes quantes hores de calma i les volia dedicar als seus estimats deixebles.Je 405.1

Crist havia consagrat tota la seva vida al servei abnegat. «El Fill de l’home [...] no ha vingut a ser servit, sinó a servir»^{1Mateu 20: 28.} havia sigut la lliçó dels seus actes. Però els deixebles encara no l’havien apresa. Durant aquell darrer sopar de Pasqua Jesús va repetir el seu ensenyament amb una il·lustració que els el va gravar per sempre més al cor i a la ment.Je 405.2

Les converses entre Jesús i els deixebles solien ser moments de joia serena que tots tenien en gran estima. Els sopars pasquals havien sigut escenes d’interès especial, però en aquella ocasió Jesús se sentia torbat. Tenia el cor apesarat i una ombra li enfosquia la mirada. Quan es va trobar amb els deixebles a la cambra alta ells es van adonar que alguna cosa l’amoïnava profundament i, tot i que no en sabien la causa, ells també ho van sentir.Je 405.3

Quan es van haver assegut al voltant de la taula el Mestre, amb un to un to de tristesa que commovia, «els digué: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el regne de Déu”. Llavors prengué una copa, digué l’acció de gràcies i afegí: “Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu”». ^{2Lluc 22: 15-18}Je 405.4

Crist sabia que li havia arribat el moment de marxar d’aquest món i ascendir al seu Pare. I, després d’haver estimat els seus que eren al món, els va estimar fins a les últimes conseqüències. L’ombra de la creu es projectava damunt d’ell i el dolor li torturava el cor. Sabia que tots l’abandonarien en l’hora de la traïció. Era conscient que el matarien fent servir el procediment més abjecte i humiliant a què eren sotmesos els criminals. Veia la in-gratitud i la crueltat d’aquells a qui havia vingut a salvar. Mesurava la gran magnitud del sacrifici que era a punt de fer i l’entristia que, per a molts, seria debades.Je 405.5

Sabent tot el que l’esperava, hauria sigut natural que pensar en la humiliació i el patiment l’hagués aclaparat. En canvi, va mirar els dotze que havien estat amb ell i que després que la seva vergonya, el seu apesarament i el seu sofriment s’haguessin acabat quedarien sols en la batalla que s’havia de lliurar al món. Quan pensava en el que hauria de patir en la seva pròpia persona la seva ment estava unida constantment amb els deixebles. No pensava en ell mateix. La seva cura per ells ocupava un lloc molt més alt en els seus pensaments.Je 406.1

Aquell darrer vespre amb els deixebles els havia d’explicar moltes coses. Si haguessin estat preparats per a rebre el que ell anhelava transmetre’ls s’haurien estalviat l’angoixa corprenedora, la decepció i la incredulitat. Però Jesús va veure que no podrien suportar el que els havia de dir. Per això mentre els mirava a la cara no va poder pronunciar cap mot d’advertiment i consol. El temps passava en silenci. Semblava que Jesús esperava alguna cosa. Els deixebles estaven molt incòmodes. Era com si la compassió i la tendresa que el sofriment de Crist havia desvetllat s’haguessin esfumat. Les seves paraules plenes de tristor, que parlaven del seu propi sofriment, no havien causat gaire impressió. Les mirades que es llançaven els uns als altres parlaven de gelosia i conflictes.Je 406.2

«Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important”. ^{3Lluc 22: 24.} Haver de ser testimoni d’aquella discussió va augmentar encara més el seu dolor i la seva tristesa. Els deixebles no abandonaven de cap manera la idea que Crist exerciria el seu poder i s’asseuria al tron de David. Cadascun d’ells, en el fons del cor, encara desitjava ocupàr el lloc més rellevant del seu regne. S’havien valorat ells mateixos i havien valorat els altres i, en lloc de tenir els seus germans com a més dignes que ells mateixos, s’havien posat per damunt d’ells. La petició que Jaume i Joan havien fet de poder seure l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra del tron de Crist havia encès la indignació de la resta. Que els dos germans donessin per fet que podien demanar les posicions de més rang va enfurir tant els altres deu que l’odi amenaçava de fer acte de presència. Tenien la sensació que se’ls menystenia, que la seva fidelitat i els seus talents no servien de res. Judes va ser el més dur amb Joan i Jaume.Je 406.3

Quan els deixebles van entrar al cenacle tenien el cor ple de ressentiment. Judes es va apressar a posar-se a l’esquerra de Crist. Joan, a la dreta. Si hi havia en joc un lloc de màxim prestigi, Judes estava disposat a fer el que calgués per tal d’obtenir-lo. Se suposava que aquell lloc era al costat de Crist. Però Judes era un traïdor...Je 406.4

També havia sorgit una altra causa de dissensió. Era costum que quan se celebrava un banquet un servent rentés els peus dels convidats i, en aquella ocasió, s’havien fet els preparatius necessaris perquè així fos. Hi havia un gerro, un gibrell i una tovallola preparats per al rentaments de peus... però no hi havia cap servent i, per tant, ho haurien de fer els deixebles. Però, ai las!, tots ells, ferits en el seu orgull, van decidir que no farien el paper del servent. Tots es van mostrar completament indiferents, com si la cosa no tingués res a veure amb ells. Amb el seu silenci demostraven que no volien humiliar-se.Je 406.5

Com podria Crist impedir que Satanàs vencés de manera aclaparadora i indiscutible les ànimes d’aquells pobres deixebles? Com els podria demostrar que una simple professió de discipulat no els convertia en veritables deixebles ni els assegurava un lloc al seu regne? Com els podia mostrar que el servei amorós i la humilitat sincera constitueixen la veritable grandesa? Com podia fer que en el cor d’aquells homes saltés l’espurna de l’amor i els capacités per a comprendre allò que tan anhelava d’explicar-los?Je 406.6

Els deixebles no donaven senyals de voler servir-se els uns als altres. Jesús va esperar una estona per a veure què feien. Aleshores, el Mestre diví es va aixecar de la taula, es va treure la túnica exterior perquè no l’engavanyés, va prendre una tovallola i se la va lligar a la cintura. Els deixebles miraven astorats. Un silenci espès es va escampar per tota la sala mentre es preguntaven què passaria. «Després va tirar aigua en un gibrell i co-mençà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida».^{4Joan 13: 5.} Aquella acció va obrir els ulls als deixebles. Es van sentir profundament avergonyits i humiliats. Havien entès el retret sense paraules i, de sobte, es van veure ells mateixos amb una llum nova.Je 407.1

Crist va expressar així el seu amor per ells. Aquell esperit orgullós l’havia entristit, però no va voler encetar una controvèrsia per a retreure’ls la seva duresa d’enteniment. Ans al contrari, els va donar un exemple que mai més oblidarien. El seu amor per ells no es torbava ni s’exauria amb facilitat. Sabia que el Pare havia posat totes les coses a les seves mans, que ell mateix procedia de Déu. Era plenament conscient de la seva divinitat; però havia deixat de banda la corona i els vestits reials i havia pres la forma d’un servent. Un dels darrers actes de la seva vida a la terra fou cenyir-se com un servent i assumir-ne el paper.Je 407.2

Abans de la Pasqua Judes s’havia trobat per segona vegada amb els escribes i els sacerdots i havia tancat el tracte que els lliuraria Jesús. Tot i que després es va unir amb els deixebles com si no hagués fet res de dolent i es va interessar per la tasca de preparar el banquet.Je 407.3

Els deixebles no en sabien res, dels propòsits de Judes. Només Jesús coneixia el secret. No obstant, no el va posar en evidència. Ansiava guanyar la seva ànima. Sentia per ell la mateixa càrrega que sentia per Jerusalem quan va plorar per la ciutat damnada. El seu cor cridava: «Com et puc abandonar a la teva sort?” Judes va sentir la força d’aquell amor immens. Quan les mans del Salvador els rentaven els peus bruts i els eixugaven amb la tovallola el cor de Judes s’encongia i se sentia impulsat a confessar allà mateix el seu pecat. Però no estava disposat a humiliar-se. Va endurir el cor i els vells impulsos que, durant un moment, havia reprimit van tornar a prendre el control. Ara, que Crist rentés els peus als deixebles l’ofenia. Si Jesús era capaç d’humiliar-se d’aquella manera, pensava, no podia ser el rei d’Israel. Totes les esperances d’honors mundans en un regne temporal van quedar fetes miques. Judes es va convèncer que no hi havia res a guanyar seguint Crist. Després de veure com es degradava ell mateix, pensava, es va refermar en el propòsit d’abandonar-lo i es va sentir decebut. El posseïa un dimoni i va prendre el determini de completar l’obra de traïció al Senyor.Je 407.4

En escollir el seu lloc a taula Judes havia mirat de posar-se en primer lloc. Crist, com a servent, el va servir el primer. Joan, per qui Judes havia sentit tant d’odi, va ser l’últim. Però Joan no s’ho va prendre com un retret o un reny.Je 407.5

L’acció de Crist va commoure profundament els deixebles. Quan va arribar el seu torn, Pere, estorat, va exclamar: «Senyor, tu em vols rentar els peus?». ^{5Joan 13: 6.} La condescendència de Crist li esquinçava el cor. S’avergonyia de pensar que cap deixeble hagués sigut capaç de fer aquell servei. Crist li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després”. ^{6Joan 13: 7.} Pere no podia suportar veure el seu Senyor, de qui creia que era el Fill de Déu, fent les funcions d’un servent. Tota la seva ànima es va revoltar contra aquella humiliació. No s’adonava que Crist havia vingut al món per a fer això precisament. Amb gran ímpetu, va exclamar: «No em rentaràs els peus mai de la vida!» ^{7Vers 8}Je 407.6

Solemne, Crist diu a Pere: «Si no et rento, no tindràs part amb mi».^{8Vers 9.} Aquell servei que Pere refusava era el símbol d’una purificació més elevada. Crist havia vingut per a esborrar dels cors la taca del pecat. En no permetre que li rentés els peus Pere refusava la purificació més elevada que anava inclosa en la més baixa. De fet, estava rebutjant el seu Senyor. Per al Mestre, que li permetem treballar per a la nostra purificació no és humiliant. La humilitat més veritable és rebre amb cor agraït qualsevol provisió que es faci per al nostre bé i servir per Crist amb sinceritat i honestedat.Je 408.1

Aquests mots no es referien només a la puresa del cos. Crist també parla d’una purificació molt més elevada que il·lustra la inferior. Del bany se’n surt net, però el peu calçat amb sandàlies aviat queda cobert amb la pols del camí i torna a ser necessari rentar-lo. Per això, Pere i els seus germans havien sigut rentats, purificats, en la gran font que brollava per a eliminar el pecat i la impuresa. Crist els reconeixia com a seus. Però la temptació els havia dut a caure en el mal i encara els calia la seva gràcia purificadora. Mentre Je-sús se cenyia la tovallola per a rentar-los la pols dels peus desitjava que aquell acte també els rentés l’alienació, la gelosia i l’orgull del cor. Això tenia moltes més conseqüències que el rentament d’uns peus polsegosos. Amb l’esperit que els movia aleshores, cap d’ells estava preparat per a la comunió amb Crist. Fins que no assolissin un estat d’humilitat i d’amor no estaven preparats per a participar en el sopar pasqual o compartir el ritu memorial que era a punt d’instituir. Calia que fossin nets de cor. L’orgull i l’egoisme eren causa de dissensions i d’odi. Jesús, però, ho va eliminar rentant-los els peus. Es va produir un canvi de mentalitat. Mirant-los, Jesús va poder dir: «Ja sou nets”. ^{9Joan 13: 10.} Ara els cors estaven units, s’estimaven uns als altres. Ja eren humils i receptius als ensenyaments. Tret de Judes, tots estaven disposats a cedir a algú altre la posició de més rang. Ara que el seu cor s’havia sotmès i estava ple de gràcia podrien rebre les paraules de Crist.Je 408.2

Nosaltres, així com Pere i els seus ger-mans, també hem sigut purificats en la sang de Crist, tot i que, sovint per causa del contacte amb el mal, la pols emmascara la puresa del cor. Cal que cerquem la gràcia purificadora de Crist. A Pere se li encongia el cor de pensar que les mans del seu Senyor i Mestre toquessin els seus peus polsegosos i bruts. En canvi, nosaltres, massa sovint fem que els nostres cors contaminats i pecaminosos entrin en contacte amb el cor de Crist. Com són de dolorosos per a ell el nostre mal humor, la nostra vanitat i el nostre orgull! I, tanmateix, cal que li portem totes les nostres febleses i la nostra decadència. Només ell ens pot purificar. Mentre la seva eficàcia no ens faci nets no estarem preparats per a tenir comunió amb ell.Je 408.3

Jesús va dir als deixebles: «vosaltres ja sou nets, encara que no tots».^{10Vegeu la nota anterior.} Havia rentat els peus de Judes, però el cor del deixeble no s’havia rendit a ell. No estava purificat. Judes no s’havia sotmès a Crist.Je 408.4

«Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dirho, perquè ho soc. Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. En veritat, en veritat us ho dic: el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia”. ^{11Joan 13: 12-16}Je 408.5

Crist volia que els deixebles entenguessin que el fet que els hagués rentat els peus no el desposseïa d’un sol bri de la seva dignitat. «Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc”. Que ell fos tan infinitament superior va impartir gràcia i significat al servei que havia fet. Ningú tenia un lloc tan exaltat com Crist i, tanmateix, es va rebaixar per a fer la feina més humil. Per tal que l’egoisme que habita el cor natural de l’ésser humà i que la cerca del propi interès enforteix no extraviés el seu poble, Crist es va posar ell mateix d’exemple d’humilitat. No deixaria el gran tema en mans humanes. Per a ell tenia tanta transcendència que ell mateix, el qui era igual a Déu, es va comportar com un servent davant dels seus deixebles. Mentre ells es barallaven pel lloc més elevat, Aquell davant del qual tots els genolls s’han de vinclar, a qui els àngels del cel consideren un honor de servir, es va ajupir per a rentar els peus dels qui l’anomenaven Senyor. I també va rentar els peus del qui l’havia traït.Je 409.1

Amb la seva vida i les seves lliçons Crist ens ha donat un exemple perfecte de servei abnegat que té l’origen en Déu. Déu no viu per a ell mateix. Serveix constantment els altres creant el món i sostenint totes les coses. «Fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. ^{12Mateu 5: 45.} Déu ha encarregat aquest ideal de servei al seu Fill. Jesús havia de ser al capdavant de la humanitat per tal que, amb el seu exemple, ens ensenyés què vol dir servir. Tota la seva vida va estar governada per la llei del servei. Va servir tothom. Per això vivia la llei de Déu i, amb el seu exemple, va mostrar com se l’ha d’obeir.Je 409.2

Una vegada i una altra Jesús va mirar d’establir els seus principis entre els deixebles. Quan Jaume i Joan li van demanar que els atorgués la preeminència, va dir: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor».^{13Mateu 5: 25.} En el seu regne el principi de preferència i supremacia no hi té cap lloc. L’única grandesa és la de la humilitat. L’única distinció es troba en la consagració al servei al proïsme.Je 409.3

Després que hagué rentat els peus als deixebles va dir: «Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres». Amb aquestes paraules Jesús no els ordenava només que practiquessin l’hospitalitat. A més d’ordenar-los que rentéssin els peus dels hostes a fi de treure’n la pols del camí, volien dir moltes altres coses. Estava instituïnt un ritu religiós. Amb l’acte del Senyor, aquella cerimònia humiliant va esdevenir un ordenament sant. Per tal que sempre tinguessin present les seves lliçons d’humilitat i servei calia que els deixebles l’observessin.Je 409.4

Aquell ordenament és la preparació per al ritu sant que Crist va designar. Mentre cova l’orgull, la volubilitat i les lluites per al poder, el cor no està en disposició d’entrar en comunió amb Crist. No estem preparats per a rebre els símbols del seu cos i de la seva sang. Per això va establir que el primer que calia observar era el memorial de la seva humiliació.Je 409.5

Quan s’acostin a aquest ordenament, els fills de Déu han de recordar les paraules del Senyor de la vida i de la glòria: «Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. En veritat, en veritat us ho dic: el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!» ^{14Joan 13: 12-17.} Els éssers humans estan inclinats a considerar-se per damunt dels seus germans, a treballar en benefici propi, a cercar els llocs de més rang. Sovint tot això desemboca en conseqüències nefastes i un esperit d’amargor. L’ordenament que precedeix la Santa Cena té l’objectiu d’esborrar aquesta mala comprensió, de desterrar la supèrbia de la persona i fer-la baixar del pedestal de la pròpia exaltació a la humilitat d’un cor que la conduirà a servir els germans.Je 409.6

En aquestes ocasions, el Guaita sant del cel és allà per a ajudar-nos a trobar la convicció del pecat i la beneïda certesa del perdó. Per la plenitud de la seva gràcia, Crist canviarà els pensaments que han seguit els camins de la supèrbia. L’Esperit Sant desperta la sensibilitat dels qui segueixen l’exemple del seu Seyor. Quan recordem que el Salvador es va humiliar per nosaltres tots els pensaments es vinculen, s’estableix una cadena de records de la gran bondat de Déu i de la tendresa i el favor dels amics que tenim a la terra. Tornem a recordar les benediccions oblidades, els abusos de la misericòrida i les amabilitats menystingudes. Es fan manifestes les arrels del ressentiment que ha ofegat la delicada planta de l’amor. Recordem els defectes de caràcter, les obligacions desateses, el desagraïment envers Déu i el tracte fred que hem dispensat als nostres germans. Veiem el pecat sota la mateixa llum que Déu veu.Je 410.1

Els nostres pensaments ja no cerquen l’autocomplaença, sinó que són de censura severa i d’humiliació. La ment rep forces per a trencar les barreres que han causat l’alienació. Deixem de banda els mals pensaments i les males paraules. Confessem els pecats i ens són perdonats. La gràcia conqueridora de Crist entra en l’ànima i el seu amor aplega els cors en un estat d’unitat benaurada.Je 410.2

Quan aprenguem aixi la lliçó del ritu preparatori s’encendrà el desig d’una vida espiritual més elevada. El Testimoni diví hi respondrà aixecant l’ànima. Aleshores podrem participar de la Comunió amb la consciència que els pecats ens són perdonats. El sol de la justícia de Crist omplirà les estances de la ment i el temple de l’ànima. Aleshores contemplem «l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món».^{15Joan 1: 29.}Je 410.3

Per als qui en reben l’esperit aquest ritu mai serà una cerimònia i prou. Per a ells sempre tindrà una lliçó: «Per amor, feu-vos servents els uns dels altres».^{16Gàlates 5: 13.}Quan va rentar els peus dels deixebles va demostrar que estava disposat a fer qualsevol servei, per humil que fos, que els fes cohereus amb ell de la riquesa eterna del tresor del cel. Quan els seus deixebles practiquen aquest mateix ritu es comprometen a servir els seus germans de la mateixa manera. Sempre que celebren correctament aquest ordenament els fills de Déu entren en una relació santa de benedicció i ajuda mútues. Estableixen un pacte segons el qual lliuren la vida en un servei desinteressat. No només els uns per als altres, sinó que el camp de treball és tan ampli com ho va ser el del Mestre. El món és ple de gent que necessita que se’n tingui cura. Per tot arreu hi ha pobres, desemparats i ignorants. Els qui han estat en comunió amb Crist a la cambra alta sortiran a servir, com ell.Je 410.4

Jesús, que rebia el servei de tothom, va venir per a servir tothom. I per aixó tornarà a rebre el servei i l’honor de tothom. De la mateixa manera, tothom qui vulgui tenir part en els seus atributs divins i compartir el seu goig de veure les ànimes redimides ha de seguir el seu exemple de servei abnegat.Je 410.5

Tot això estava inclós en les seves parau-les: «Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres”. Per això va establir el ritu i per això diu: «Ara que heu entès tot això», ara que sabeu el propòsit de les seves lliçons, «feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!” Je 411.1